Camins amagats

Una vegada superada la commoció inicial, Estel va començar a alçar-se molt a poc a poc, tenia les mans ensagnades, però això ja no li preocupava, va mirar el bosc i va créixer en el seu interior un anhel per a visitar el lloc que li havia estat vedat; els seus pares li tenien absolutament prohibit  arribar al cor del bosc, però ja no va fer cas d’aquesta prohibició i va endinsar-s’hi, volia conèixer el lloc exacte on la seva mare va teixir el seu vestit. Amb aquest pensament es va posar en marxa, les ferides de les mans no paraven de vessar sang.

Va estar tot el dia caminant, les forces l’abandonaven, havia traspassat les fronteres del bosc, el lloc prohibit, però no l’importava, només volia caminar fins  esgotar totes les seves energies, tenia els ulls ennuvolats fins que va caure al terra completament esgotada.

Estel es va despertar recolzada en un gran arbre, les seves ferides estaven guarides, però quina va ser la sorpresa en comprovar que es trobava envoltada d’animals que només feien  que vigilar-la; lleons, girafes, cavalls i unicorns vigilaven sigil·losament qualsevol moviment que pogués fer.

• Auxili, que algú m’ajudi. Va cridar Estel espantada.

• Per què demanes auxili?. Va preguntar una veu.

Estel va mirar per tot arreu però no hi va veure ningú, amb molta cura es va alçar molt a poc a poc, els animals no feien cap moviment però no deixaven de mirar-la. De sobte del no res va aparèixer un ancià de barba gris, els seus cabells li arribaven al maluc.

• Qui ets? Va preguntar Estel

• Per què demanes auxili? Va preguntar l’ancià per segona vegada

• M’he espantat al veure tants animals al meu voltant, va respondre dubtosa Estel.

• T’estaven protegint i t’han guarit les ferides de les mans. Quina ximpleria caure dormida en aquell camp de roses! Aquestes roses són especials, tenen un fort verí, si et punxen pots arribar a morir dessagnada!

• Hem de protegir les altres fronteres del regne. Va dir de sobte un dels unicorns.

• Mantingueu-me informat. Va ordenar l’ancià