Josep Arasa i Ferrer

DE NADAL A CARNESTOLTES SET SEMANES DESINVOLTES

Deixa un comentari

Ara que ja estem a la setmana de la disbauxa algunes persones m’han preguntat com cal anomenar la festa, Carnaval o Carnestoltes? totes dues paraules són correctes, designen la setmana de divertiments i d’excessos previs al Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma. El Carnaval-Carnestoltes és una celebració pertanyent al culte i calendari lunar. (Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna). Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern (Nadal). El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes  de Saturnalia i Lupercalia que es celebraven el mes de febrer. La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís  un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.

Des de l’antigor les festes del Carnaval eren  un canvi de rols, els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, la disbauxa i la gatzara omplien tots els racons. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades moltes vegades al llarg de la història. Els qui manen sempre han tingut por de les llibertats de paraula i obra que caracteritzen el període carnestoltesc. Les festes de Carnaval tenen poc a veure amb les uniformades cavalcades que, a ritme de música estrident, s’han posat de moda a alguns pobles. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.

Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons. El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del rei del Carnaval o del Carnestoltes, que és el rei dels poca-soltes, personatge arrauxat i burleta que ens convida a gaudir de la vida de manera desenfrenada i a capgirar-la, encara que sigui per uns dies amb el seu sermó satíric.

Segons recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i  acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses.

El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a Santa Margarida i els Monjos és van recuperar l’any 1953 malgrat la prohibició franquista. Tot i així aquell any encara van haver de fer constar al programa que els balls i festa eren tan sols per a socis casats, condició que no va ser respectada pels organitzadors i, tal com era tradicional, van entrar a la sala casats i solters, grans, joves, adolescents i infants, disfressats o endiumenjats..

El diumenge, desfilada de les comparses i més balls. A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga.

El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava,  a ells i a tot el poble; moment en que  començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.

El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. A els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) s’anava a enterrar la sardina a la Font de la Masiana.

El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de  fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”. I amb el sepeli s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de  fer Quaresma.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 6 de febrer de 2024 per Josep Arasa

LA ROGATIVA A PENAFEL PER FER PLOURE

Deixa un comentari
Ara, que fins i tot aquests govern de la Generalitat diu que està preocupat per la manca d’aigua, és un bon moment per recordar aquells remeis que utilitzaven els nostres avis per fer ploure al Penedès.
L’Església catòlica registra en els arxius de les parròquies les rogatives de pluja i les té reglamentades en graus. Quan els representats del poble dirigeixen una súplica a la clerecia aquesta n’estudia la conveniència. En funció d’aquest estudi s’organitza: 1r. Una oració extraordinària a algun sant, normalment amb una missa. 2n. Si no s’acaba la sequera, es busca un sant de categoria superior, i es fa més viva la pregària exposant alguna relíquia. 3r. S’organitza una processó pel poble presidida per la imatge del sant. 4t. Es portava el sant fins a una zona on hi havia aigua, el mar, un riu, una font o una bassa, i es banyava. Naturalment, així les imatges es malmetien i el Vaticà ho va prohibir l’any 1619. 5è. En casos molt extrems s’autoritza una peregrinació a algun santuari important.
L’any 1945 el Penedès va patir un hivern fred i una important sequera. Els veïns d’Els Monjos van demanar al capellà de la parròquia de Santa Margarida del Penedès, mn Manuel Roca, que fes alguna cosa per demanar pluja. Fetes les misses preceptives, invocats els sants i mantenint-se la sequera, els veïns insistiren a fer una rogativa al santuari de la Mare de Déu de Penafel,
El santuari de “Penna Fedel” és veí de la font del mateix nom. Conta la llegenda que la imatge bruna de Penafel fou amagada, en temps de les invasions àrabs, en un forat a la roca de la font. Segles mes tard, fou trobada per uns pastors. La imatge de Penafel era considerada miraculosa i invocada per la sequera i per la seva eficàcia sobre les dones estèrils “donat-les-hi la gràcia de parir fruits per Déu”. Aquesta veneració penedesenca omplia les parets del temple d’ex-vots.
Mn Manuel Roca, abans de convocar la rogativa, va demanar consell a mn. Josep Vallés de Moja. Aquest el respon per carta“..no es la primera vez que se recurre a dicha virgen en este sentido ya que según tengo oído de personas viejas, otras veces se hizo, incluso una, de ella, hace muchísimos años, los de Moja fueron en procesión llevando una imagen del Crucificado que dejaron en el santuario hasta la consecución de tan ansiada lluvia, que se obtuvo al cabo de quince días o tres semanas y después fueron a recoger dicha imagen devolviéndola al culto de Moja…”.
Amb aquestes paraules el capellà va demanar permís de rogativa al bisbe de Barcelona, que la va autoritzar pel dia 31 de maig de 1945. Amb la seva autorització les confraries de Santa Margarida del Penedès –Mare de Deu dels Dolors i del Roser- juntament amb el Cos de Portants prepararen la rogativa per pluja. Una professó amb la imatge del Sant Crist –“el Cristo gros”- fins l’església de Penafel. Allà es celebrà una llarga missa cantada i, quan la gent tornava a la parròquia, va començar a ploure.
+8
See insights and ads
Promociona la publicació
All reactions:

15

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 2 de febrer de 2024 per Josep Arasa

LA TUPINA I EL TUPÍ

Deixa un comentari
Quan es matava el porc, a moltes cases, feien la tupina, una procés de conservació de la vianda amb un estri actualment desaparegut, el tupí.
El tupi és un recipient de cuina, fet de fang, semblant a una olla però que tan sols disposa d’una ansa. L’olla de fang rep el foc per la part de sota i es posa sobre els tres peus o penjant dels clemàstecs. El tupí no rep el foc per la base, rep l’escalfor lateralment, serveix per escalfar o per coure a baixa temperatura.
La carn del porc es conservava en sal, altres trossos es trinxaven per a fer embotits, d’altres es deixaven eixugar i amb d’altres en feien la tupina tot conservant-los amb oli. Guardo encara el sabor d’aquella vianda que menjava delerosament els dissabtes per esmorzar o els vespres d’hivern per acompanyar la patata amb verdura. A Cal Amado (Santa Margarida i els Monjos) tenien un parell de tupins de vuit petricons on enquibien la vianda de l’hivern. La Salvadora Olivella de Cal Amado tenia traça a la cuina.
De tupins n’hi havia d’onze mides diferents. El caragoli, de tan sols mig petricó de capacitat. El mitjancer, en el que hi cabia un petricó. El de presa, de dos petricons. L’entravessadet de quatre petricons (un litre). L’embrolla, de cinc petricons. L’abogassó, de fins a vuit petricons. L’avançadet, fins a deu petricons. L’entrevessat de quinze petricons. De viuda, fins vint petricons (cinc litres). Un terrisser de Miravet m’explicava que aquestes eren les mides més convencionals, però que també n’havien fet alguns de trenta-dos petricons (vuit litres) que es feien servir per guardar excedents d’oli, de carn o de gra. També em deia el terrisser que en feien a la mida que el client demanava, eren els tupins anomenats mitjà.
La Salvadora, per fer la carn de la tupina, començava per salpebrar abundosament el costellam, el llom del porc i la llonganissa crua. Penjava després aquestes peces als claus clavats a l’embigat del rebost, on s’eixugaven durant cinc o sis dies. Passat aquest temps, amb uns ganivets ben esmolats, tallava el costellam, la llonganissa i el llom. Posava tots els talls dins els tupins i els cobria d’oli d’oliva de Cal Carbonell, sempre deia que l’oli de Cal Forner Ric tenia un gust diferent, era més bo.
Amb el foc a terra encès apropava el tupí curull d’oli i carn a les brases i el mantenia durant tres o quatre hores, confitant-lo, sense que arribes a fregir. Tranquil·lament afegia algun tronquet al foc, allunyava o apropava el tupi a les brases, fins que, segons deia “havia desaparegut tota l’aigua de la carn”. Quan passades les hores, alguna becaina i algun tastet, treia el tupí del costat del foc, el deixava refredar i el cobria amb una tapadora apedaçada que ja havia patit alguna caiguda. El rebost fosc i silenciós era l’indret de maduració d’aquella vianda hivernal que flairejava aromes de gana.
Transcorregudes les setmanes o els mesos, amb aquells olis de la tupina, amb sabor a glòria, fregia els fesols i amania el pa. D’aquells tupins és menjava tall tot l’hivern, però sempre quedaven al rebost pernils i llonganisses, ja que “qui ho posa tot en un tupí, s’ho menja tot en un matí”.
PS.- A Castellnou d’Arri (Occitània) amb un tupí, fesols secs, cansalada, carn i greix d’ànec fan el cassolet, un plat extraordinari que mereix el desplaçament, un bon vi i una llarga sobretaula.
+3
See insights and ads
Promociona la publicació
All reactions:

13

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 25 de gener de 2024 per Josep Arasa

BEURE AMB PORRÓ FA TROBAR EL VI MILLOR

Deixa un comentari
“Menystingut, el porró ha sobreviscut a modes, tendències, novetats. Fidel al principi de beure de gust i amb mesura, encara és viu per testimoniar que, mentre hi hagi colles, cultura de terròs o de mar, és un dels dipositaris més escaients per al vi, el qual és la nostra cultura, com el veure sortir el sol o com obrir la finestra del cel a la lluna. El porró… forma part del patrimoni de l’alegria de viure, del dia a dia, de la festa, dels àpats sota el garrofer, a la taula del jardinet de la torreta o a la cuina de casa,…”
Amb aquest text, el vilanoví Joan Cullell –més conegut com Pere Tàpies- signava la introducció a la reedició del llibre que Joan Amades va dedicar al Porró (El Mèdol 2003).
Durant el segle XVIII la vinya va ocupar les terres penedesenques destinades als conreus tradicionals, paral·lelament el porró va agafar un lloc preferent a les llars. A cap mas faltava un càntir d’aigua fresca al baluard, ni un porró de vi sobre la taula.
No és possible determinar l’origen del porró. Etimològicament l’Amades el relaciona amb l’all porro, malgrat que reconeix que en els seus inicis l’estri es deia tassa i era de fang.
El món dels porrons es ampli i abraça els dos sexes. Els porrons tenen el broc gros corbat, les porrones el tenen dret i solen ser més grosses. Ambdós poden ser carlins o lliberals, depenen de si raja poc o molt pel broc petit o galet. Els guerxos són els que ragen desviats.
El porró tenia una capacitat aproximada d’un litre, el que tenia un buc de la meitat de la capacitat era conegut com mitgeta, i en el que hi cabia una quarta part era el petricó, cigaló o roquill.
La part inferior còncava dels porrons es diu montjuïc. Els porrons de taverna tenien un montjuïc molt gros que donava l’aparença de molta més cabuda de la que contenia. Un montjuïc gros aprima el cèrcol que és la part del porró que toca a terra. La part superior del broc gros s’anomena corona o plat quan és pla, i anell quan forma un bordó. Si té alguna forma és diu barret i tricorni quan té tres puntes.
El porró de sega o garber tenia interiorment una paret vertical que separava el buc en dos dipòsits, en un es posava l’aigua i a l’altre el vi, quan es bevia sortien barrejats els dos líquids. Al Museu del Vi de Vilafranca tenien exposats porrons de dos i de tres galets. Expliquen que a cal Rossell de la Costa (Santa Margarida i els Monjos) tenien un porró un amb un galet de quatre pams que, els dies de festa grossa, servia al padrí per oferir un traguet de vi dolç a la mainada sense aixecar-se de la cadira.
Per beure amb porró, ultra l’habilitat, també cal respectar un convencionalisme: és signe de grolleria i malastrugança deixar-lo amb el galet senyalant algun comensal.
Porro o porrona, garber o casolà, carlí o lliberal, l’estri ha esdevingut un signe d’identitat del país: “Qui el porró no sap alçar, no és bon català”. Aquest senyal d’identitat el tenia molt clar el govern franquista, entrats els anys 40 del segle passat el governador civil de Lleida va multar a la Fonda Jaumet de Torà (La Segarra) per servir el vi amb porrons. Però malgrat el que diguin alguns espanyols i molts feixistes “No hi ha res millor, que un trago amb el porró”
Aquesta entrada s'ha publicat en el 22 de gener de 2024 per Josep Arasa

EL MATALASSER, EL MORTER I EL MOC.

Deixa un comentari
L’ofici de matalasser era dur. Viure acabada la guerra del 36/39, era molt dur. Uns no podien pagar i els altres havien de treballar tan sols per subsistir i poca cosa més. En Jaume Farré, aquell artesà de Santa Margarida i els Monjos, de qui parlava fa uns dies, feia espardenyes, feia de barber i feia els matalassos a canvi de quatre duros mal comptats i de l’àpat..
Al mas de la Munia on en Jaume Farré picava la llana dels matalassos, havia entrat la grip. La mestressa feia la picada del dinar asseguda al sol amb el morter entre les cames, neguitejada pels esternuts, la febre i els mocs. Jaume que et quedaràs a dinar? va preguntar la del morter. Sense deixar la feina i contemplant com penjaven i trontollaven els efluvis nasals sobre el morter, en Jaume va respondre ”Depèn d’on caiguin”.
Els matalassos no eren res més que un sac de tela que solia ser de cotó –fustany- amb ratllat vermell o blau i blanc o bé de flors difuminades, farcits de palla o de pellofa de panís els més senzills, de miraguà, de cotó o plens de llana els millors, amb un gruix d’un pam. La llana d’ovella necessitava prèviament un bon treball, primer calia rentar-la fins a treure-li tota la cera i d’altres impureses, i desprès esponjar-la. Un cop posat el farcit dins del sac i perquè el farciment no s’apilés, es passaven unes bastes de vetes -amb l’ajuda d’unes agulles sequeres- que travessaven el matalàs, i es lligaven per uns forats fets a ambdós costats de la funda on s’avien posat uns ullets metàl·lics o botanès.
El matalasser a part de fer el matalàs, havia de refer-los -els de llana cada cinc anys- això consistia en treure-la i procedir a rentar-la i un cop seca, esponjar-la. Esponjar la llana era una feina feixuga que es feia colpejant-la amb un parell de vares. Un cop esponjada la llana es tornava a posar dins de la funda neta i es feien de nou les lligades amb les vetes.
En Jaume picava la llana compassant rítmicament els bastons. Els pals de varejar la llana solien tenir nou pams de llargada, els feia portar del Montseny del millor castanyer, a voltes, però, n’havia utilitzat de freixe dels Pirineus. Abans de fer-los servir els tenia una temporada dins el safareig lligats amb uns cordills fins que acabaven encorbats en angle molt agut per l’extrem més prim.
Jaume que et quedaràs a dinar? Depèn d’on caiguin, mestressa.
La feina d’avui l’hi portaria tot el dia, al mas no volien els matalassos a la catalana, els volien a l’anglesa i això requeria més temps. A l’anglesa duien un bordó al voltant per quedar més quadrats.
Als vols del migdia, en Jaume estava amarat de suor i adolorit d’esquena. Per tornar a casa calia fer tres quarts d’hora de bicicleta i allà l’esperava un plat de gana. Malgrat tot, després de mirar el morter i contemplar els efluvis nasals, encomanant-se a la patrona del gremi -Santa Llúcia- va decidir-se: Jaume et quedes a dinar? No mestressa, han caigut malament.
Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 13 de gener de 2024 per Josep Arasa

DÉU ENS GUARD D’ESPARDENYA QUE ES TORNA SABATA

Deixa un comentari
Al numero 56 de l’Ada Catalunya (ada. del Generalisimo, Ada Durruti, la Carretera, el Camí Ral) d’Els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) xamfrà amb l’actual plaça de Sant Pere (de Cal Ríto), i a l’altra costat d’on hi havia Cal Barriga, davant per davant de Cal Masdeu, hi ha Cal Espardenyer, on vivia en Jaume Farré. En Jaume era espardenyer, barber, matalasser i amb la seva família tenien una botiga on venien betes i fils, joguines i complements. La seva feina d’espardenyer serà la protagonista d’avui, els matalassos del Jaume mereixen un altre article.
L’espardenya és el calçat més tradicional, ecològic i natural de casa nostra, l’han portat els pagesos, els vilatans, els militars i la gent d’ordre. L’espardenya és un calçat fet de sola d’espart –origen del seu nom-, de cànem, pita o jute. A Catalunya, el cànem ha estat la matèria més utilitzada per fer les soles, i les cordes de les naus a vela. El cànem utilitzat, el cannabis sativa, és una planta de la mateixa família de la cannabis indica (haixix, marihuana, grifa) que pot assolir els tres metres d’alçada. La fibra tèxtil del cànem es troba a la pela. Era tan important el seu conreu que, al municipi de Massoteres (La Segarra), l’església catòlica va erigir una ermita sota la advocació de la mare de Déu de Camp Bregal, bregar és la feina de separar les fibres del cànem.
En Jaume de Cal Espardenyer assegut al cavallet, el banc especial de fusta per a fer les soles, cosia les trenes d’espart d’un dit d’ample fetes amb fils prims; les cosia amb fil de cànem i l’agulla espardenyera fins aconseguir la forma desitjada. L’agulla espardenyera, era llarga i l’untava regularment amb l’oli que guardava a la bosseta. L’agulla espardenyera era com un punxó amb el mànec de fusta que a la part metàl·lica té un orifici per on es passa el fil. Cosia recolzant la sola a l’estaqueta, una peça rígida situada damunt del cavallet, passant l’agulla d’un costat a l’altre de la sola i estrenyent el fil perquè quedes forta. Amb el xamarit, la massa per picar les soles, les picava a mida que l’anava fent per igualar-la amb la parella, i ajudar a donar-li forma.
Acabada aquesta operació, amb un fil de cànem més fi que l’emprat per elaborar la sola, cosia la lona de la puntera ajudats per la cloedora, una peça de fusta on s’aguantava la sola. Es cosia amb unes agulles llargues i amb una protecció al palmell de la ma anomenada pelleta. La feina del Jaume l’Espardenyer s’acabava encintant la veta que decorava l’espardenya i servia de subjecció a la cama. Després de la darrera guerra civil, amb l’escassetat de materials que hi havia, els espardenyers van haver d’utilitzar soles de pneumàtic. Aquesta sola durava més temps degut a la seva resistència i costava menys diners, malgrat que la duresa d’aquella sola provocava llagues als peus.
Per la seva lleugeresa, l’espardenya havia estat utilitzada per les tropes lleugeres de la corona catalanoaragonesa. La fabricació d’espardenyes es regia per unes normes molt rigoroses. De l’any 1332 existeix la següent ordinació “…que les espadenyes sien ben feytes et sien de bon espart et que sien en cada espardenya XXVI punts et de sobre lo peu onze cordes et detràs el taló IIII cordes et si en altra manera mal feytes et lo dit compliment de punts et de cordes no hauran, perdre les espardenyes et sien cremades les espardenyes mal feytes…”.
Actualment encara hi ha una gran diversitat de tipus d’espardenyes. La de caçador: disposa de dalts com una bota. La de capellà: és molt coberta i del tot negra. L’espardenya amb aletó: disposa d’un bocí de tela per sobre el peu que el tapa i, partint d’una banda, s’embotona a l’oposada. La barcelonina: l’espardenya que disposa de dues vetes. La de bebè (Mallorca): té una corretja que va d’una banda a l’altra. La catalana: disposa d’una empenya de tela que cobreix el peu i és de color blanc. La de careta (valenciana): tapa el dit gros amb roba, feta de cànem. La de cara ampla (valenciana): tapa amb l’empenya tots els dits. La de pinxo: disposa d’un floquet que l’adorna. La de Valls: disposa de set vies de veta per banda. La d’un cosit: típica mallorquina. L’escotada: disposa d’una tireta de banda a banda en substitució de l’empenya. La tarragonina: disposa de les vetes de color negre, punta blanca i un total de cinc tombs. La de dos cosits. La de ramalet. La rodona. La tapada. La vigatana. La sencera. La de taverner. La de carreter…
Des de la seva creació va ser el calçat dels Mossos d’en Veciana, -actuals Mossos d’Esquadra- calçat que actualment encara utilitzen a les grans recepcions, quan vesteixen de vint-i-un boto. Fan com el vell Escanya, que anava descalç per casa per no gastar les espardenyes.
De la petjada de les espardenyes a la nostra història en son testimoni la gran quantitat de renoms de cases que en fan referència a totes les localitats dels Països Catalans. A Santa Margarida i els Monjos també. Malauradament, però, a casa nostra actualment, anem com el tio Llenya, amb una sabata i una espardenya….mai millor dit.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 9 de gener de 2024 per Josep Arasa

EN TEMPS DE FRED, VAL MÉS UNA BARRETINA QUE UN BARRET

Deixa un comentari
Quan parlem de barretina, ens referim a una lligadura, paraula gairebé oblidada, que designa tot objecte o peça de vestir que es posa al cap per cobrir-lo. La barretina és una lligadura pròpia dels homes, popular fins entrat el segle XX. Actualment sort té la barretina que anyalment els caramellaires la treuen a passejar per Pasqua i els serrallongues per la Festa Major, sinó ja reposaria en el fons de l’oblit més nostrat.
A Santa Margarida i els Monjos era una peça molt utilitzada, es coneixen un parell de fotografies on els caps de casa llueixen barretina amb l’orgull i la dignitat que la peça mereix; l’una és una placa fotogràfica sobre suport de vidre de finals del segle XIX, on es veu en Salvador Olivella de Cal Salines -el meu rebesavi- lluint barretina, acompanyat de llur família.
De l’altre fotografia me’n va regalar una copia el bon amic Magí de cal Gibertó. És un retrat sobre paper, on el protagonista principal és en Ramon Gibert i Tort. En Ramon, gaiato a la mà, està rodejat per la seva família, les dones de negre, l’avia amb mocador del cap, els homes de la casa enfeixats i tothom endiumenjat. En Ramon amb jaqueta curta, camisa blanca amb llaç i l’elegància que li dona la barretina de gairell. En Ramon va ser un dels darrers penedesencs que va cofar barretina.
La barretina, podria derivar dels antics barrets mariners. En les seves diferents variants s’estenia per Catalunya, la Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols, els Balcans i Portugal. Per en Joan Amades, la cita escrita més antiga que parla de la barretina, es refereix a unes festes de la Reina del Catai, mena de carnestoltada cavalleresca, celebrada al Born de Barcelona, l’any 1647. La barretina està composta de tres parts: el sac que és la bossa o cos, el niu equivalent al fons del sac i la gira que és el voraviu o doblec que forma la boca de la barretina.
De barretines n’hi han de moltes menes. Barretina d’arròs i fideus o d’escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap, típica de l’Empordà. Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans. Barretina de dormir: de roba blanca. Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella o morada amb el folre negre que es pot girar en cas d’haver d’anar de dol. Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada. Barretina llarga: la que es deixa caure per l’esquena. Barretina de mariner: vermella, curta i pròpia dels mariners. Barretina musca: la que té el color morat com a dominant, generalment sense gira i comunament més grossa que la vermella, és de llana espessa; era la més utilitzada a l’interior del Penedès. Barretina de tres quartans: llarga de de cinc o sis pams, més ampla. Barretina de niu: es porta aixafada a la punta. Barretina de notari: petita, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front. Barretina vermella: la que és roja unicolor. Barretines de nou pams: Utilitzades pels presumits, havien que ser més llargues que el braç del qui les usava.
Per muntanya havia estat costum posar-se un picarol al niu de la barretina, i els que es tenien per bons balladors, sense perdre el ritme, saltaven i botaven per tal de fer-lo sonar de manera compassada. Era molt comú fer servir la barretina de bossa, els papers i la documentació es portaven plegats a la gira, dins del sac de la barretina és duia la petaca, els diners o la navalla.
La manera de portar la barretina definia popularment a qui la duia: Barretina a la dreta, discreta; barretina a l’esquerra, vol guerra. Barretina de costat, fa enamorat. Barretina endarrere, peu endavant.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 3 de gener de 2024 per Josep Arasa

ELS PRIMERS ESTRANGERS DE SANTA MARGARIDA I MONJOS

Deixa un comentari
L’any 1968 qui fou capellà de la parroquial de Santa Margarida (Santa Margarida i els Monjos), mn. Antoni Costa i Fontdevila, després d’haver estudiat els arxius parroquials, afirmava que els primers estrangers que es queden a viure al municipi són els germans Joan i Guillem Costa, pagesos naturals de Montagut, diòcesis de Comenges a Occitània.
Al segle XVI, a Santa Margarida hi havia entre 35 i 40 focs (foc era una casa, una família) aproximadament entre 170 i 200 persones.. Mn. Anton afegeix a aquest estudi, una relació dels primers cognoms de les famílies que hi viuen: Auzina (Alsina), Mascaro, Corbera, Pera, Morató, Vidal, Bas, Guibert (Gibert), Ferrer, Lobregat (Llobregat), Seler (Soler), Masana, Sendra, Crexell, Alagri, Sarrovira, Coniera, Valtanell, Salmoy, Rubió, Garriga.
Els germans Costa venien d’Occitània, aquella nació francesa que pel sud llinda amb els Pirineus, Catalunya Nord, amb Andorra i amb Iparralde; que té el seu nord amb una línia imaginaria que uneix Bordeus amb Lió i la seva capital a Tolosa de Llenguadoc. Aquell territori on tres milions de persones poden parlar occità, aquella llengua dels trobadors medievals que actualment s’estén per quatre estats: el terç sud de la república francesa, la Vall d’Aran, a Catalunya, les Valls Occitanes, a Itàlia (ço és: una franja del Piemont i un tros de la Ligúria) i a un enclavament de Calàbria (la Gàrdia) i al Principat de Mònaco (on l’occità coexisteix amb el monegasc).
El comtat de Comenge -en francès Comminges-, d’on venien els germans Costa, és una regió històrica d’Occitània, fou una jurisdicció feudal i un bisbat de la Gascunya, situada entre Tolosà de Llenguadoc i la Vall d’Aran que avui es correspon amb la part meridional del departament de l’Alta Garona. Està a 257 k de Santa Margarida i els Monjos.. Montagut és una petita localitat del departament.
Entre els anys 1561 i 1598 els reines de França patiren 8 guerres de religió. D’un costat hi havia els catòlics i de l’altre els calvinistes, és a dir, els protestants francesos, anomenats també hugonots. La crisi i el desordre provocades per la contínua inestabilitat van desencadenar una immigració sense precedent d’homes joves que deixaven el reialme francès per arribar a d’altres països, entre els quals hi havia Catalunya, que com sabem s’havia despoblat enormement després d’un segle de pestes i de guerres civils. Catalunya era una terra plena de possibilitats econòmiques derivades de la manufactura i del comerç, amb una demografia molt baixa i amb manca de mà d’obra.
La emigració occitana a Catalunya és un fenomen que ja existia abans de les guerres de religió. Els Pirineus sempre han estat un lloc de pas i comunicació. El punt àlgid de la immigració fou entre 1541 i 1626, període que es caracteritza per l’arribada d’un enorme onada d’occitans del sud, tant arriben joves solters com famílies senceres. Malgrat Mn. Anton no fixa la data de l’arribada dels germans Costa tot fa pensar que va ser a mitjans del segle XVI quan arribaren.
La major part dels immigrats occitans que arribaren a Catalunya aquells anys no eren pas luterans o calvinistes, sinó catòlics del sud que fugien del desordre, de la destrucció i mortaldat que provocaven els hugonots, en certs moments vencedors. Explica Francesc Vall-Llobera en el seu interessant treball “La immigració occitana a Catalunya de la fi del segle xv al començament del XVIII” que els nouvinguts són sobretot pastors, mossos i domèstics joves i solters.
Els anys en que arribaren els germans Costa, les comarques més dinàmiques i amb activitat econòmica més diversificada, que eren les del litoral i les de la meitat oriental del Principat, on hi ha el nostre municipi, van experimentar un augment demogràfic molt fort, més que a la resta. Eren les que necessitaven més població activa, pel seu dinamisme econòmic o pel buit demogràfic deixat per les epidèmies i guerres.
Mn. Anton escriu que els germans Costa era una família que va generar riquesa, ja que consten en el registre parroquial diferents documents per compres i vendes. Tantes finques van comprar o vendre que avui a Santa Margarida i els Monjos quan parlem de les Masies de la Costa no sabem si l’origen de la denominació són les terres que van comprar els occitans germans Costa, o perquè aquelles finques estan situades a la banda muntanyosa que ens separa del Penedès Marítim. La immigració occitana va contribuir de manera decisiva al creixement del nostre municipi i de tota Catalunya i, a més, es queda definitivament al nostre país.
Benvinguts tots els germans Costa que han fet gran Catalunya!
Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 29 de desembre de 2023 per Josep Arasa

EL SOL, EL FOC I EL TIÓ

Deixa un comentari

El Sol és llum, la llum és vida. La nit és foscor, la foscor és la mort. El Sol és el centre de les nostres creences, des de l’antigor l’home ha adorat el Sol. Les esglésies cristianes sempre es feien mirant a llevant, a la sortida del Sol.

El mes desembre hi ha el dia amb menys il·luminació diürna, amb menys Sol i amb les nits més llargues. Aquest mes el Sol fa vaga i, els nostres avant-passats, el substituïen pel foc lluminós, igual que succeeix amb el solstici d’estiu (Sant Joan) on les fogueres esdevenen centre de les celebracions. La llum solar era enyorada i mitificada. Tretze dies abans de Nadal es celebra Santa Llúcia, la patrona dels invidents, un personatge a qui martiritzen traient-li els ulls, deixant-la en la foscor i, malgrat tot, continua veient.

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc, font de llum, era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a fer renéixer el Sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió-tronc al setial del foc. Soca-tió-tronc que dona els seus fruits la nit de Nadal. Posteriorment el tronc havia de cremar durant tretze dies seguits (fins a Sant Ramon). Passats aquets dies el Sol començava a brillar amb més força. Perquè el tronc-tió donés més virtut al Sol calia tallar-lo, d’un any per l’altre, durant la lluna vella del mes de novembre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Una vegada s’havia cremat les seves cendres s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses i, s’utilitzaven dins les cases com a pols de protecció contra el llamp, les cuques, etc..

El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat),  i Andorra. El Tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també han desaparegut el costum de cremar-lo després de la “cagada” i els rituals amb  les cendres. Fer “cagar el Tió” té el mateix origen que l’arbre de Nadal tan popular als països anglosaxons. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal.

Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau i inici del cicle nadalenc, el Tió ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa “cagar”. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.

Per fer-lo “cagar”, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme d’una cançó o el verb oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no “caga” més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.

Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc.

Hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió. Amb lleugeres modificacions, la més popular al Penedès és: “Caga tió / avellanes, avellanes, / caga tió, / avellanes i torró. / No caguis arengades / que són massa salades / caga torrons / que són més bons. / Si no vols cagar, / garrotada, garrotada./ Si no vols cagar / garrotada hi haurà.”.

Que el Tió us cagui moltes coses, que el Sol de Nadal us allunyi de la foscor.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 15 de desembre de 2023 per Josep Arasa

QUE SANTA LLÚCIA ET CONSERVI LA VISTA.

Deixa un comentari

“Que Santa Llúcia et conservi la vista!” és una expressió popular que es diu quan algú no troba una cosa que té davant del nas. Llúcia de Siracusa (283?-304?), coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per les Esglésies catòlica i ortodoxa. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l’any segons el primer calendari julià.

Segons la creença popular, el pare de Llúcia hauria mort quan ella era una nena. Llúcia havia decidit consagrar la vida a Déu i fer un vot de virginitat però la seva mare, Eutíquia, la va prometre amb un home pagà. Per convèncer a la seva mare que l’alliberés del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que Eutíquia feia quatre anys que patia. La malaltia es va curar i la seva mare va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot entre els pobres.

Però, el seu pretendent va denunciar-la com a cristiana a un tribunal romà, i va ser sotmesa a un judici en el qual s’intentà que abandonés la fe cristiana i adorés els déus pagans. Davant la negativa de Llúcia, va ser sotmesa a diverses tortures incloent-hi l’extracció dels ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) fins que finalment va ser decapitada.

Llúcia és la santa patrona dels cecs, dels oculistes, dels malalts de la vista, i d’un bon reguitzell d’oficis que només es poden exercir amb bona vista. Tradicionalment, eren totes les treballadores i treballadors de l’art de l’agulla, sastres, modistes, puntaires, brodadores, que el dia de la santa feien festa…, però, actualment encara se n’hi han afegit més: escriptors, fotògrafs, dissenyadors gràfics i informàtics que també necessiten la protecció de la santa.

A Barcelona és costum, la diada de la santa, de passar a demanar protecció contra els mals d’ull a la capella que té dedicada dins la Catedral. A l’Arboç (Baix Penedès) se celebra, des de temps medievals, una fira que fins a mitjan segle XX havia tingut un caire bàsicament agrícola i ramader. El dia abans de la fira, per Santa Margarida i els Monjos, passaven llargues i espectaculars corrues de cavallaries d’arreu de Catalunya que anaven a la fira arbocenca.  Era el punt de trobada dels veïns i veïnes del Penedès.

La festa de Santa Llúcia està molt arrelada arreu de Catalunya, també ho era a Santa Margarida i els Monjos, on les colles de nenes sortien a cantar per les cases i, igual que succeïa amb els nois el dia de Sant Nicolau, la gent donava a les “llucietes” alguna estrena per la seva cançó:

“Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies, tretze dies; / Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies d’aquí a Nadal. / De Nadal a Sant Ramon, / tretze dies, tretze dies; / de Nadal a Sant Ramon, / tretze dies i tots rodons. / Pasqual toca el timbal, / que son festes d’alegria; / Pasqual toca el timbal, que són festes de Nadal.”

Explicava la meva besàvia – Antonia Salines Saloni de Cal Salines-, que quan era petita si la mestressa de la casa no feia cas de la capta, avalotaven la casa i cridaven la següent cançó repetides vegades tan fort com podien: “Caritat no n’heu dat / panses i figues, / panses i figues. / Caritat no n’heu donat, / panses i figues i codonyat”.

A Santa Margarida i els Monjos entre ensenyants vinguts de fora i un ajuntament socialista, que no ha tingut en consideració la cultura popular del municipi, excepte la sorgida a partir de quan ells van accedir al consistori, aquesta festa també s’ha perdut. A la Quadra, l’estable de Mas Catarro, l’espai municipal que defineixen com “una instal·lació per a la conservació i la difusió del patrimoni local i de la cultura popular” no hi ha cap referència a les cantades de Santa Llúcia o a les de de Sant Nicolau. Ignorància o intencionalitat?.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 10 de desembre de 2023 per Josep Arasa

SANT NICOLAU, OBRE LES FESTES DE NADAL AMB CLAU

Deixa un comentari
Avui és festa, és Sant Nicolau, altrament conegut com Sant Nicolau de Bari, un barbut personatge que a d’altres indrets nomenen Sint Niklaus, Santa Claus o Pare de Nadal. Avui comença el cicle nadalenc i, als països del nord, el sant comença el seu viatge per portar regals a les cases que l’esperen.
Nicolau (260-343) era fill d’una família benestant. Criat com a cristià, va quedar orfe de petit i heretà un ric patrimoni que dedicà a l’ajuda dels necessitats, especialment els nens. Va ser ordenat sacerdot. A la mort del seu bisbe, Nicolau va ser aclamat pel poble com a nou bisbe. Quan ja era bisbe, va passar per una fonda. L’amo hauria matat tres nens i els hauria posat a macerar per a fer-los servir com a carn als àpats. Nicolau els va ressuscitar i va castigar l’hostaler. Nicolau morí el 6 de desembre.
Sant Nicolau és el patró dels nois. A Catalunya, els nens, tractats popularment el dia del sant com “nicolaus” o “nicolauets”, celebren la seva festa organitzats en colles, recorren el poble casa per casa, cantant una cançó adreçada al sant. Els cantaires amb les estrenes que els hi donen a les cases després de cantar -dolços, begudes, fruits secs, ous, taronges, mandarines, nous, olives,…- i els diners que arrepleguen fan un dinar o un berenar. En alguns llocs afegien un gall que portaven de casa seva, o que compraven amb els diners recollits a la capta. Hi havia pobles on els nens anaven armats amb espases i sabres de fusta, ja que sembla que, antigament, aquest dia, els infants tenien llicència per empaitar i matar els galls que es trobessin pel camí. Aquesta festa havia estat molt arrelada arreu del Penedès fins als anys 70 del segle passat, actualment encara es viva a Vilobí del Penedès, entre d’altres llocs.
La cançó que els nens de SM i els Monjos cantaven per la capta de Sant Nicolau feia així:
Sant Nicolau / bisbe de pau, / panses i figues, / nous i olives / i tot el que vulgueu, / fora garrotades / del jutge de pau!. / Virolet Sant Pere, / virolet Sant Pau, / que veniu de Roma, / i porteu corona / de Sant Nicolau / Caritat senyora, / caritat, si us plau, / doneu-nos la paga, / i adéu siau. / Caritat ens han donat, /panses i figues, / panses i figues. / Caritat ens han donat, / panses i figues i codonyat.
Recull Joan Amades, en el seu Costumari, que antigament, el dia del sant a Vilafranca, “s’alçava a la plaça un cadafal, en el qual se situava un noi disfressat d’emperador; al seu davant s’enterrava un gall viu, del qual sols es feia sortir el cap, i els de la colla l’havien de matar a cops de pedra tirada en fona. La colla era formada per un noi, amb una bandera on hi havia, pintada, la figura de sant Nicolau; d’altres quatre (o sis) nois, amb fones, els quals feien com de guàrdia de la comitiva; altres , amb una bacina de l’església, i tots els restants, amb cabassos que aguantaven de dos amb dos. Anaven voltant per les cases i cantant , mentre ballaven un ball rodó, i posat al mig el de la bandera, a l’entorn de la qual feien la dansa. Solien recollir fruita seca i raïms i algun cèntim, i ho portaven tot a l’estudi, on el mestre els ho repartia junt amb una llesca de pa blanc, comprada amb els cèntims recollits o pagada pel mateix mestre”.
Les relíquies de Sant Nicolau, l’any 1087, es dugueren a Bari (avui dia a Itàlia), ciutat amb la qual quedà relacionat des d’aleshores.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 6 de desembre de 2023 per Josep Arasa

LA JUSTÍCIA A DEBAT A ARRELS PENEDÈS

Deixa un comentari
El passat dimarts 28 de novembre els tertulians d’Arrels Penedès vam compartir taula amb el Sr. Jesús Sánchez degà del l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. Jurista de reconeguda experiència i vocació formativa i social. L’acte va omplir el menjador del restaurant Arrels d’Els Monjos i va permetre als assistents conèixer una de les administracions més allunyades de la societat.
Segons el ponent, la justícia a l’estat espanyol manté un gestió del segle XIX, amb poca dotació i escassa capacitat de gestió. A l’Estat Espanyol hi ha 11,24 jutges per cada 100.000 habitants, quan la mitjana europea és de 17,60 jutges. A l’Estat hi ha 5,37 fiscals per cada 100.000 habitants quan la mitjana europea és de 11,10 fiscals. A la resta d’Europa qui fa la instrucció d’un procediment és un fiscal independent, a la justícia espanyola qui la fa és un jutge.
Aquesta escassa dotació de jutges i fiscals contrasta amb la quantitat d’advocats. La mitjana d’advocats a Europa és de 134,51 advocats per cada 100.000 habitants, quan a l’Estat és de 303,55 advocats per cada 100.000 habitants.
A aquestes disfuncions cal afegir una manifesta falta de capacitat dels legisladors per elaborar lleis ben fetes, tot plegat comporta que la inseguretat ciutadana hagi esdevingut el principal motiu de preocupació dels ciutadans. El Sr. Sánchez va lamentar que delinqüents amb moltes faltes i antecedents a qui els jutges no poden detenir degut a que les seves faltes no són acumulables, a diferència del que succeeix a la majoria de les legislacions europees on un nombre determinat de faltes comeses esdevenen un delicte.
Situació d’inseguretat que pateixen, en primer lloc, el cossos policials que veuen condicionada la seva eficàcia. Eficàcia que en cap cas es pot excusar en la falta d’afectius; a l’Estat hi ha 370 agents per cada 100.000 habitants, quantitat molt superior a la majora de països europeus (Suècia 196, Àustria 331, França 321, Alemanya 298 agents,..). A les presons espanyoles hi ha 11 empresonats per cada 10.000 habitants, a Alemanya hi ha 6 persones empresonades, a Itàlia n’hi ha 9, i a Suïssa n’hi ha 7 per cada 10.000 habitants.
Un altre tema que va ser centre de polèmica va ser la presència del català als jutjats del nostre país. Tan sols 7 de cada 100 sentencies es dicten en català. El 80% dels usuaris que van demanar les sentencies en català les van rebre en castellà. El Sr. Sánchez va invocar dues raons: la poca població catalano-parlant que oposita a jutge, i que l’administració de justícia de la Generalitat no disposa de programes informàtics de traducció automàtica.
Per ell la llei d’amnistia és constitucional, malgrat que va informar que el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona no farà cap declaració institucional al respecte, contràriament al que va fer el col·legi d’Advocats a Madrid. La tertúlia va acabar amb un encès debat sobre les ocupacions d’habitatges, els delictes efectuats per menors o les possibilitats de modernització del propi estament judicial.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, el 30 de novembre de 2023 per Josep Arasa

LA GRIP DE 1918 A SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS

Deixa un comentari

Al Penedès de les maldats de la fil·loxera se n’ha parlat força. La grip de 1918 tan sols la recorden alguns avis. La grip d’aquell any  – coneguda com la grip  espanyola- va ser molt esfereïdora. Encara no s’havien descobert els antibiòtics i va ser una pandèmia viral molt severa, va causar la mort d’entre 50 a 100 milions de persones a tot el món.
Els primers casos, van aparèixer  al Tibet el 1917. El 4 de març de 1918 la malaltia es va detectar a Fort Riley (Kansas, Estats Units). Eren els anys de la Gran Guerra  (Primera Guerra Mundial) i la malaltia es va propagar per les mobilitzacions militars.
La grip va arribar a Europa pel port francès de Brest, una de las principals entrades dels soldats nord-americans. Els aliats li van dir la grip espanyola perquè la pandèmia rebia més atenció a la premsa de l’estat que a la resta d’Europa. Al no participar els exercits espanyols a la Gran Guerra no es censuraven els informes sobre la malaltia i les seves conseqüències. La resta de països que lluitaven, tement desmoralitzar la població, no publicaven els informes sobre les víctimes. Així, als ulls del món, Espanya semblava que fos l’epicentre del virus.
Amb un índex de contagi del 50% la malaltia es va estendre arreu del món en poques setmanes. La grip espanyola es considerada la pandèmia més devastadora de la història de la humanitat, va superar en nombre de morts a la pesta negra, i va produir més estralls en sis mesos que la Gran Guerra en quatre anys. El lloc del món més castigat va ser l’Índia amb 15 milions de defuncions. Al sud d’USA pobles sencers van desaparèixer. El 2,5% de la població mundial va morir i un 20% va patir la grip.
Diferents països europeus i americans van entrar en un estat d’histèria col·lectiva, en alguns  es va implantar el toc de queda, a d’altres es detenien els ciutadans que sortien pels carrers sense la preceptiva mascareta de protecció respiratòria. La manca de personal en els llocs de treball va comportar que milers d’empreses i serveis bàsics com l’electricitat, l’aigua, o els telèfons, fossin interromputs.

El municipi de Santa Margarida i els Monjos, mai havia sigut gaire saludable degut als tolls i les bases que hi havia a l’entorn del riu Foix, que feien de les “febres” una malaltia endèmica de la zona, fins i tot els capellans demanaven canvi de destí al poc temps de la seva arribada.

Els darrers anys de la dècada dels 10 (segleXX) són molt crítics pels 1.500 habitants que llavors tenia el municipi. Les males collites de gra d’aresta que seguiren a la fil·loxera, van provocar escassedat de blat i que quedes poca farina, situació a la qual cal afegir la greu epidèmia de grip mundial. Per totes aquestes raons es crearà al municipi una Junta de Subsistències formada per Joan Guasch de la Ràpita, en  Pere Rubió de Cal Rubió i en  Josep Torrents d’Els Monjos.

Segons Ramon Arnabat “la grip era la causant de més del 6% del total de morts durant els període 1890-1940. La grip “espanyola” de l’any 1918, provoca al nostre municipi dotze defuncions, tres al març-abril i nou el setembre-octubre. Aquestes dotze defuncions signifiquen el 37% del total de morts d’aquest any, una taxa de mortalitat més alta que la dels anys de la guerra de 1936-1939”. La grip tingué tanta incidència en la mortalitat al nostra municipi, perquè agafà els cossos amb greus deficiències alimentaries.

El doctor Marià Samaranch metge que anava per les masies visitant malalts dalt d’una mula blanca, que va ser el pare de qui fou doctor i alcalde Vicens Samaranch i Fina, escrivia “recordaran las autoridades que los segundos semestres de 1918 y 19 hubo las terribles epidèmies de gripe que invadieron toda España, tan intenses y graves, que no se permitió abrir las universidades hasta enero. Yo les asistia a todos, y suerte que tuve que me auxiliara mi hijo, estudiante del ultimo curso en 1918 y medico ya en 1919, que de no ser asi, no habria podido atender a tanto enfermo como havia en un país tan diseminado como este”. Aquestes paraules les adreçava al consistori reclamant un augment de sou, afegint que la seva gestió sanitària havia tingut un cost diari de 20 pessetes, molt superior als diners que la Casa de la Vila pagava. L’Ajuntament no va escoltar la seva demanda i li denega la sol·licitud.

A l’estat espanyol la grip va afectar uns 8 milions de persones, i es  calculen al voltant de 300.000 morts, tot i que les xifres oficials van reduir les víctimes a “només” 147.114.

A Santa Margarida i els Monjos “La gent no sortia de casa ni per comprar”, “als malalts els hi posaven sangoneres al costat per curar les febres”, “els malalts duraven molt poc temps”(Maria Bertomeu1896-1964), … Amb el temps i els milions de morts la pandèmia va desaparèixer.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 24 de novembre de 2023 per Josep Arasa

Quan el còlera es volia aturar als Monjos (Penedès)

Deixa un comentari
Per evitar que el còlera de 1885 entres a Barcelona, a l’estació d’Els Monjos es va crear un espai de quarantena, un llatzeret, per a persones i mercaderies.
De les sis epidèmies de còlera que va patir el País Valencià duran el segle XIX, la més greu va ser la de l’any 1885. Cinc mil defuncions a la ciutat de València. Més de 30.000 morts al País Valencià. 66.000 persones a tot l’estat espanyol.
“L’any del còlera” la població acusava als metges de transmetre la malaltia per tal d’enriquir-se, ja que cobraven sis duros per cada certificat de defunció. El desconeixement mèdic i la superstició divulgaven remeis guaridors com fumar molt, anar a processons a la verge dels Desemparats, untar-se amb oli de les lamparetes de la Verge del Puig que venia el sacrista, o prendre infusions de té per suar molt i treure els verins.
València va quedar setiada per l’exèrcit, un cordo militar impedia sortir i entrar de la ciutat. Malgrat el setge, el còlera, va sortir de la capital i va entrar pel sud a Catalunya. El mes de juliol ja hi havia malalts a Masdenverge, Sant Carles de la Ràpita, Xerta, Roquetes, Amposta, Ulldecona…
El 19 d’agost, Hermegild Clascar, alcalde de Vilafranca, posa un ban dient que “se suprimeixen les festes dels dies 30 i 31 d’agost, ja que no és gens humanitari que mentre uns sofreixen els altres s’entreguin a disbauxes”. França va tancar la importació de totes les fruites i verdures “que nacen cubiertas de tierra o a flor de tierra” procedents de l’estat espanyol. Barcelona va prohibir el consum i el comerç de cargols. El dia de Difunts (2 de novembre) el Governador prohibeix l’entrada al cementiri vilafranquí, ja que hi havia hagut dos morts pel colera a Vilafranca.May be an image of 9 persones i ferrocarril
Abans del ban vilafranquí, el 9 de juliol de 1885, les autoritats ja havien establert una barrera sanitària als límits ferroviaris de la “provincia” per impedir que el còlera arribés a Barcelona. Amb aquesta finalitat és creà a l’estació dels Monjos un servei sanitari “en un espacioso y bien situado local” per realitzar inspeccions facultatives i el tractament dels passatgers i de les mercaderies procedents de les zones infectades. Aquell dia arribaren als Monjos, acompanyant el personal mèdic, el governador civil i els diputats provincials Planas i Rosselló. La mateixa nit les autoritats retornaren a la ciutat decidits, també, a obrir uns llatzerets a les estacions de Calaf (Anoia) i de Cubelles.May be an image of ferrocarril
Degut al major tràfic ferroviari, el local dels Monjos fou el més concorregut i el que patí més incidents. Tenia farmaciola i llits on estar isolats els malats extrems durant la quarantena. Tan sols vuit dies desprès de la seva inauguració un tren de corders procedent de la demarcació de València, va arribar a l’estació dels Monjos per a la inspecció dels animals i per rebre tractament. Era l’hora de dinar i el personal sanitari havia marxat a fer el seu àpat. El maquinista, cansat d’esperar-los, va fer via amb els béns cap a Sans, el que va provocar l’enuig de les autoritats i el pànic entre els veïns de Sans.
El dia 27 de juliol un parell de vagons de melons, també procedents de València, arriben a l’estació dels Monjos per a la seva inspecció; entre les deficients condicions de transport, les fumigacions amb productes estranys, la desídia dels sanitaris i la calor, els melons es van podrir tots i es van haver d’enterrar al poble.
Quan la ciutat de València va quedar lliure del còlera, gràcies a la vacuna del dr. Ferran, als Monjos es va desmuntar el llatzeret.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 12 de novembre de 2023 per Josep Arasa

SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS SOTA LES BOMBES

Deixa un comentari
El diumenge 5 de novembre farà 85 anys d’un dels criminals bombardeigs de l’aviació franquista sobre Santa Margarida i els Monjos (Penedès).
Des del mes de febrer de 1937 hi havia refugiats espanyols a Santa Margarida i els Monjos, gent que fugia del terror feixista, dels fronts de l’Aragó o d’Andalusia. Els refugiats tingueren primer una rebuda força favorable. Els primers refugiats, sobretot si eren nens, estaven a cases particulars; però a mesura que el seu nombre s’incrementa i els queviures disminuïren la situació fou a voltes força conflictiva. A finals de 1937 ja escassejava la llet per nens i malalts; abans de final d’any ja no hi havia ni blat, ni pa.
Aquell mateix any 1937 Els Monjos va patir la primera víctima de guerra, Isidre Lacera Margalef, al front de Terol. Tenia 18 anys i havia treballat a la serra de Cal Barreres. Aquell any es va crear el camp d’aviació d’Els Monjos, un camp que formava part d’una xarxa de camps d’aviació del Penedès, que tenien com a missió facilitar les tasques de l’aviació republicana al front aragonès. Estava situat entre Els Monjos, Cal Rubió i Cerdenyola. Les necessitats de la guerra van fer que es convertís en un camp de l’aviació de les esquadres de caça.
A partir de 1938 els avions feixistes van bombardejar el Penedès: Avinyonet, Castellet, Vilanova, Sitges, Llorenç, Bellvei, Cubelles, Calafell, Torrelles, Pacs, Torrelavit, Sant Vicenç de Calders, Vilafranca, Santa Oliva, El Vendrell, Llorenç, L’Arboç, Els Monjos,………. Als pobles tan sols quedaven persones grans, dones, i canalla; els homes adults estaven al front o emboscats. Els pobles foren bombardejats per desmoralitzar la població civil de la rereguarda. No hi havia cap motiu militar per assassinar indiscriminadament.
A 2/4 de 10 del matí del dia 6 d’agost de 1938, 5 avions procedents de Mallorca van llançar sobre els Monjos 4.400 quilos de bombes: 40 bombes de 100 k explosives i 20 bombes de 20 k incendiàries.
Van morir Josep Cusiné i la seva filla Margarida de 18 anys. El seu delicte, aprofitar la fresca del matí per batre a l’era de Mas Catarro. Els pagesos Jaume Solé (55 anys) i Miquel Tutusaus (73 anys) també van morir com a conseqüències de les bombes. A l’aeròdrom va resultar ferit Agusti Dominguez, que va ser traslladat a l’hospital de sang de Vilafranca, on va morir.
El dia 5 de novembre de 1938, al migdia, es va produir el segon bombardeig sobre Els Monjos. Va ocasionar 8 morts, 3 cases destruïdes totalment i 10 amb desperfectes. El bombardeig el van fer 19 avions Savoies-79 facciosos. Les víctimes foren dones i nens, excepte Josep Mora, qui havia estat alcalde del municipi els anys 1937 i 1938. Ningú tenia res a veure amb l’aeròdrom militar.
L’edifici més perjudicat fou el local social del Xiringuito de l’avinguda Durruti (avinguda Catalunya). El Xiringuito era el renom que tenia el local de la Societat Cooperativa Agrícola. L’any 1938 el saló d’actes del Xiringuito servia de menjador social on acudia la canalla del poble i els refugiats que, carretera amunt, fugien de la repressió franquista. A 2/4 de 2, quan va sonar l’alarma, el local estava ple de mainada i personal de cuina, que van córrer a protegir-se al refugi que hi havia al costat del local. Les bombes tocaren de ple l’edifici i l’esfondraren. Tothom que estava al local es va salvar, excepte Cecilio Gomez, un nen refugiat que havia arribat amb la seva família de Motril, que no va tenir temps d’ entrar al refugi.
A l’aeròdrom els danys foren escassos. El avions del govern van poder enlairar-se i perseguir els bombarders. La metralla va provocar l’amputació d’una cama al pilot Joan Comas Borras.
Un parell de dies després l’aeroport va ser metrallat. Una part important del veïnat ja va anar a dormir, desmoralitzat, a les masies de la muntanya, a les coves, o a Penafel.
El dia 12 de gener de 1939, quan les esperances de salvar la República ja eren poques, els facciosos tornaren a bombardejar el municipi. Aquell dia mataren Manuel Castro.
Aquesta entrada s'ha publicat en General, HISTÒRIES DEL PENEDÈS, el 3 de novembre de 2023 per Josep Arasa