Josep Arasa i Ferrer

Antoni Ramallets i Simón (Barcelona, 1 de juliol de 1924 – Vilafranca del Penedès, 30 de juliol de 2013) fou un destacat futbolista català de la dècada de 1950 que jugava a la posició de porter i posteriorment fou entrenador de futbol. Va desenvolupar gran part de la seva carrera esportiva al Futbol Club Barcelona. Per molts especialistes, Ramallets va ser el més gran porter que ha defensat la samarreta del Barça, tan pel nombre de temporades (15) que romangué al club com pels molts títols aconseguits.

La història de Ramallets és la història d’un autèntic heroi fet a si mateix. Va començar a jugar a futbol als carrers de Gràcia fins que va fitxar com a porter del Racing Guinardó. No va voler seguir estudiant i  combinava la seva passió futbolística amb el treball a la fàbrica tèxtil Casacuberta. El 1941  amb 17 anys el CE Europa, el club per antonomàsia de Gràcia, el contracta a nivell professional a canvi d’un sou de  200 pessetes al mes.  Durant el servei militar juga en el San Fernando de Cadis i en el Reial Mallorca (1944-1946). El FC Barcelona repara en ell i el contracta l’any 1946, encara que el va cedir al Real Valladolid (1946-1947).

Amb el Barça romangué durant 15 temporades, hi va disputar 538 partits jugant sempre sense guants. Una greu lesió ocular soferta pel porter titular Velasco l’any 1949 el portà a la titularitat, que ja no abandonà. L’any 1950 disputà el Mundial de Brasil on es consagrà definitivament. Les seves brillants actuacions li significaren el sobrenom d’”el gat de Maracanà”.

En total disputà 35 partits internacionals amb Espanya. Amb el Barça fou cinc cops el porter menys golejat de la lliga espanyola (1951-52, 1955-56, 1956-57, 1958-59 i 1959-60) tot i que només va rebre dos Trofeus Zamora, ja que aquest va ser instaurat la temporada 58-59. Guanyà sis lligues, cinc copes i dues copes de fires i un subcampionat de la Copa d’Europa. El seu partit més desgraciat va ser la final de la Copa d’Europa de Berna de 1961, on el Barça va perdre per 3 a 2 i Ramallets es va fer un auto-gol. Això va precipitar la seva retirada definitiva del futbol.

El 6 de març del 1962 va rebre un homenatge dels aficionats barcelonistes en un partit contra l’Hamburger SV que el Barça vencé per 5 a 1. Ramallets tenia 38 anys. En aquest enfrontament li va ser imposada la Medalla al Mèrit Esportiu. Va tenir un altre homenatge l’11 de març de 2008, en rebre la clau de Barcelona de mans de l’expresident del FC Barcelona, Joan Gaspart.

Un cop retirat establí la seva residència a Sant Joan de Mediona. El 30 de juliol de 2013 va morir als 89 anys al Centre Sociosanitari Ricard Fortuny de Vilafranca del Penedès, on era ingressat degut al seu delicat estat de salut. Va ser enterrat al cementiri de Sant Joan de Mediona, on el poliesportiu municipal porta el seu nom.

Publicat al 3 de vuit del 22-12-17

Josep Francesc Ràfols i Fontanals va néixer a Vilanova l’any 1889, fou arquitecte, pintor i historiador de l’art.

De jove, juntament amb Enric  C. Ricart i Rafael Sala, va formar part d’un grup d’artistes vilanovins. El 1916 va obtenir el títol d’arquitecte a Barcelona, on va ser soci del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1922 va viatjar a Itàlia, on va alimentar la seva admiració pel renaixement. Va ser secretari dels Amics de l’Art Litúrgic l’any 1923.

Com a arquitecte va ser poc prolífic. Va dissenyar la casa Méndiz, de Vilanova, l’any 1925. Va participar en les obres de la Sagrada Família amb Gaudi. Profundament religiós, franciscà en la manera de viure, va entendre el sentiment arquitectònic i religiós de Gaudí. Com a pintor, l’any 1926 va participar a l’Exposició d’Art del Penedès de Vilafranca.

Va començar publicant a Vilanova a El Calasancio, La Defensa, Themis, Vila-Nova i El Vilanoví. Va col·laborar amb Penedès, La Veu de Catalunya, Catalunya Social, Revista Nova, La Ciutat i la Casa, El Matí, La Veu de Catalunya,  Arquitectura i Urbanisme, La Paraula Cristiana, Destino, …

La seva obra com a estudiós de l’art és extensa. El seu llibre Arquitectura del Renacimiento Italiano va tenir una gran influència entre els arquitectes noucentistes catalans. Va publicar Pere Blai i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya, i, l’any 1928, va escriure la primera biografia d’Antoni Gaudí. L’any 1956, va ser el primer director de la Càtedra Gaudí de l’Escola d’Arquitectura, on era catedràtic d’història de l’art des del 1943.

Va ser pioner en tractar el modernisme català a El arte modernista catalán, i Modernismo y modernistas. Va publicar el Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña i, el 1954, la sèrie divulgativa Speculum Artis, El arte romántico en España i, més tard, dues monografies sobre Ramon Casas.

Entre 1932 i 1945 esdevingué tècnic de la Junta de Museus on realitzà una destacada labor de salvaguarda del patrimoni museístic català durant la Guerra Civil. A més, en la Junta va participar en el projecte de formació del Museu d’Arts Decoratives de Barcelona i va ser un dels tècnics responsables de la transformació del Cau Ferrat de Sitges en un museu.

Josep Pla a Records de Florència parla d’ell, “Vivia d’una magra pensió que li enviava, en retard, la Junta per l’ampliació d’Estudis. Malgrat la seva extrema pobresa, Rafols no es separà mai de la línia de la seva vida habitual. Anava a missa cada dia, escrivia una carta diària al seu amic Enric-Cristòfol Ricart i tenia pobre propi, al qual no deixà de donar diàriament una quantitat fixa, fins en els moments d’estretor més empipadora…”.

Va morir a Barcelona l’any 1965. Els seus papers, -com ara les cartes que li envià Joan Miró- es conserven a la Biblioteca de Catalunya.

Publicat a El 3 de vuit el 14 de desembre de 2017

El poeta igualadí Antoni Prat i Gelabert, abans de morir l’any 2008, va escriure un extens glossari eqüestre que és un catàleg pels col·leccionistes de paraules. Mots que van ser d’us corrent entre els nostres avis, mostra de la riquesa lingüística i testimonis d’oficis perduts.

Antoni Prat va estar vinculat amb diverses entitats igualadines i es dedicà activament al conreu de la composició poètica, fins assolir nombrosos premis i distincions, i deixant-nos una prolífica producció. Va escriure Estoig vital, tetralogia de reculls poètics.  Somnis de silenci. La força de la idea, etc. Va rebre el Premi extraordinari als Jocs Florals de Tardor de Barcelona 2000 amb l’ Oda al Saló de Cent.

La seva participació social el va portar a esdevenir el cap de premsa de l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada, on va publicar el seu recull de paraules perdudes entre les quals n’he seleccionat algunes:

Almoquer: Era el manador de mules.

Maruxer: Mosso muntat en l’egua caponera.

Ajeurador: Mosso encarregat de conduir les cavalleries a ajaçar o fer cobrir.

Separador: Guiador de ramats que té cura de seleccionar les pletes.

Maginyo: Que fa de regatejador en la compra-venda de bestiar, amb experiències manyosament persuasives.

Cavall palafrè: Cavall mansoi que solien muntar les senyores o bé el criat d’un genet.

Dobledura: Cavall de recanvi que havia d’acompanyar el personatge d’armes a la guerra.

Rossi: Cavall de mala fatxa.

Quadripèdi: Impost que pagava al fisc el venedor, en un tant per cent sobre el preu de la compra-venda.

Niell: Taca negra en la cavitat de les dents de la cavalleria, que orienta per endevinar la seva edat.

Tupé: Floc de la crina que penja front avall.

Enquart: Jovada de cavalleries de reforç, les quals s’afegeixen a les que ja tiren d’un vehicle.

Pericon: Cavalleria que pot suplir en tots els llocs de tir.

Llimoner: Cavalleria que en un carro o calessa va a vares.

Contragura: En el tir de parell, és la cavalleria que va al davant i a l’esquerra.

Barrumbada: Fressa compassada del trot o galop d’un cavall.

Bagaulada: Rastell de cavalls indòmits.

Cobre: Nombre d’egües enllaçades i ensinistrades per a batre.

Corser: Cavall lleuger que ensellat servia per als torneig o batalles espectaculars

Atzembla: Que mestreja mules i muls de càrrega.

Zunna: Vici mala manya, falsedat d’una cavalleria.

Belfut: Animal amb llavis molt gruixuts.

Sotror/Xalate: Cavall secall devaluat amb macadures.

Alfaraç: Cavall per a les tropes lleugeres.

Fussall: Os al qual està unit el casc del cavalls.

Publicat a El 3 de vuit del 7 de desembre de 2017

El “Palau Moranta”, és l’edifici que donà origen al nom de Sant Pere Molanta, al municipi d’Olèrdola. Segons les referències extretes del llibre d’en Pere Sadurní i Vallès “Sant Pere de Palau Moranta” “a recer de la muntanya del Papiol i la remor de les aigües de la riera de Sant Marçal, que s’escorren a peu de muntanya, és el lloc on hi havia el Palau Moranta”. El “Palau Moranta” es trobava, ben segur, on avui hi ha l’església de Sant Pere, a la rectoria o on es troba Cal Sadurní.

El nom “Palau Moranta” significa castell de monjos guerrers musulmans o castell d’almoràvits, situat a la frontera penedesenca amb els comtes cristians. El nom, doncs, seria d’origen aràbic, en el qual Pere substituiria el terme Palau. Palau era la traducció en català de la paraula castell en àrab. Però, en terres de frontera com era el Penedès, les activitats més essencialistes dels seus habitants promouen sentiments de remarcar encara més la diferència i la frontera, i per això el Palau, tot i ser una paraula catalana, mantenia massa viva la ressonància morisca i va donar pas a un Sant Pere, on Pere sonava més cristià.

Hi ha notícia d’aquest palau des de l’any 951. El comte Miró en tenia la propietat i l’any 965 Borrell (fill de Guifré el Pilós i constructor del Castell d’Olèrdola) el donà a l’abat Lauderico de Sant Cugat del Vallès i al bisbe de Barcelona.

Se suposa que l’església de Sant Pere Moranta és la que s’esmenta en la dotació de Sant Miquel d’Olèrdola de l’any 992. A l’església s’hi realitzà el 1010 el testament sagramental d’Aldabert, fill del vescomte Guitard de Barcelona i senyor de Moja i del castell d’Albinyana. La quadra de Sant Pera de Molanta fou donada el 1229 a l’abat del monestir de Santes Creus. En el fogatjament del 1376 l’abat del monestir hi tenia 10 focs. L’antiga església, que havia sofert moltes modificacions a través dels anys, fou enderrocada abans del 1774, i al mateix lloc es construí l’actual església parroquial.

L’actual església és un edifici de tres naus amb capçalera rectangular i una façana d’estil barroc popular, amb el campanar de planta quadrada adossat a un dels costats. El portal allindat està flanquejat per dues pilastres amb una mena de gerros i piràmides al capdamunt, i coronat amb una fornícula que deuria contenir la imatge del sant. Enmig de la façana hi ha un ull de bou. A l’interior, la volta de la nau central és de canó i les de les naus laterals d’aresta. Al costat de l’església s’han trobat uns sepulcres antropomòrfics.

Sant Pere Molanta va ser municipi propi fins l’any 1850 quan passa a formar part del municipi d’Olerdola. En la sessió del Ple municipal del dia 18 d’octubre de 1936 van canviar el nom per Ferran del Penedès, quan el poble tenia 255 habitants.

Publicat a El 3 de vuit el 1 de desembre de 2017

Fotografia Maria Rosa Ferré Galimany

El Pont Nou de Sant Pere de Riudebitlles és un impressionant aqüeducte de 80 metres de llargada per 25 d’alçada que transporta les aigües de la riera de Mediona –també coneguda amb el nom de riu Bitlles- per sobre del torrent d’en Gilló per alimentar els molins i els horts.

Es troba a 1 Km del poble i està format per 10 grans arcs de mig punt, té dues parts ben diferenciades que es corresponen a dues èpoques de construcció. La zona central del segles XVII i XVIII ocupa la part més alta de l’aqüeducte i està formada per una doble arcada de petita llum amb doble filada d’arcs de dues alçades a la manera dels aqüeductes romans. Aquesta doble arcada està flanquejada per un pilar quadrangular a banda i banda, dels quals arrenquen dos arcs un a cada costat d’amplada superior als anteriors de mig punt. Aquets últims arcs enllacen amb les restes medievals ben diferents amb el tractament i tipus de materials.

No hi ha dades concretes sobre l’origen de la construcció de l’aqüeducte. Des de el segle XI hi ha noticies de l’existència de construccions per canalitzar l’aigua del riu Bitlles salvant el torrent. Això no vol dir que el tipus de construcció d’aquesta primera obra fos similar a la que ha arribat als nostres dies. Segurament es tractava d’una construcció molt més senzilla.

La part més antiga de l’aqüeducte actual pot correspondre al segle XIV o començament del XV quan el monestir de Sant Pere passa a ser propietat dels monjos de Montserrat l’any 1428. L’aqüeducte gòtic era una obra d’enginyeria important. Tots els indicis fan creure que la part central del pont es devia ensorrar com a conseqüència dels terratrèmols de la primera meitat del segle XV i que es va substituir durant més de dos segles per estructures de fusta.

Els anys 1634 i 1652 als manuals parroquials s’esmenta repetidament el Pont Nou com a obra que ja existia. L’arxiu parroquial diu que el 7 d’agost de 1672 es van començar les obres del Pont Nou –cal suposar de reconstrucció- les quals van estar contractades a preu fet -475 lliures barcelonines- al mestre d’obres Gaspar Clavé d’Olesa de Montserrat.

Malgrat que en una de les claus dels arcs hi ha la data de 1721, que fa pensar que és la de l’acabament de l’obra, aquesta va durar ben bé durant una dècada més, ja que hi ha documents que fan referencia als mestres d’obres que hi treballaven. El 23 de desembre de 1728 el mestre de cases Arcàngel Badia va caure del Pont Nou. El 1732 l’obra va tornar a cobrar-se una altre víctima: “Pere Banach caigue del Pont Nou i se reventà”.

A causa del mal estat de conservació d’algunes zones del Pont Nou l’any 1982 la Diputació de Barcelona va iniciar l’estudi per a la restauració. Actualment està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Publicat a El 3 de vuit el 24 de novembre de 2017

Degut a algunes errades històriques que un amable lector em va demostrar, aquesta entrada està en procés de re-elaboració. Agraeixo les observacions i demano excuses als lectors

Castellsarroca és el nom que va rebre el municipi de Santa Martí Sarroca a partir de 1936. Castellsarroca tenia aquell any 2.517 habitants.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) el Ministeri d’Hisenda de la República Espanyola, no va saber preveure amb antelació dotar al territori de moneda menuda per els bescanvis comercials del dia a dia, provocat per l’atresorament de monedes de plata i de coure per part de particulars i del govern. Les de plata com moneda refugi de particulars i, per part del govern, per poder comprar a l’exterior. Les d’aram per les indústries de guerra.

Davant aquest problema es produïren a Catalunya respostes a diferents nivells. Els botiguers, els comerciants, els comitès, els sindicats, el Front Popular i les cooperatives de consum van haver de crear vals. Uns vals que només eren reconeguts i acceptats pels establiments i les corporacions que els havien creat, la qual cosa obligava als ciutadans a tornar forçosament a l’establiment o entitat  que els havia creat si volia rescabalar-ne l’import.

Veient que l’invent funcionava, la Generalitat va permetre als ajuntaments (9 d’octubre de 1936) crear una moneda local d’us limitant al terme municipal, garantint l’emissió d’aquestes monedes amb un dipòsit de moneda legal.

La Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya, per la seva part, posa en circulació (desembre de 1936) bitllets de 5 pts 2,50 pts i 10 pts, amb la garantia del tresor i de l’estoc d’or que tenia a les seves arques, superant la seva dependència financera i monetària d’Espanya, en tractar-se d’una moneda nacional catalana.

Explica Isidre Aymerich i Bernal en el seu detallat llibre “El paper moneda a l’Alt Penedès durant la Guerra Civil (1936-1939)”  que el consell municipal de Castellsarroca, presidit per l’alcalde Josep M. Ivern i Vidal, es reuní el dia 5 de juny de 1937 i autoritzà la creació del propi paper moneda local amb els valors de 25 cèntims, i d’1 pesseta, en una tirada de 5.000 exemplars per cada valor, per un import total de 6.250 pessetes.

Van ser impresos al Centre Administratiu Municipal que era una empresa col·lectivitzada de la CNT de Barcelona amb paper Guarro de Gelida. El de 25 cèntims estava imprès amb color vermell. I el de pesseta amb color blau. Ambdós estaven enquadrats per una orla i presidits per l’escut de la població. Al revers hi havia dibuixat un camp de blat, grapes de raïm, espigues de blat, i un agricultor sulfatant una vinya.

L’ús de moneda local durà fins el 25 de febrer de 1938, quan el govern de de la República va prohibir la circulació i emissió de tot paper moneda local o regional. A Castellsarroca es va poder canviar la moneda local per moneda del govern fins el 7 d’octubre.

Publicat al 3 de vuit del 10 de novembre de 2017

Josepet de l’Artesà és el renom que es donà  al cap carlí Josep Pascual i Bertran. Josepet va néixer a Sant Cugat Sesgarrigues l’any 1843 i participà a la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) movent-se principalment pel Penedès.

En Josepet de l’Artesà, sortí en campanya el 25 de juliol de 1873. Al cap de pocs dies tenia una partida de 60 homes que, un any després, havia augmentat fins a 400. L’agost i l’octubre de 1873 estava a Sant Pere de Ribes. A primers de novembre estava a Canyelles on deturava les diligencies. El Diari de Vilanova deia “…van detenir els cotxes que venien de Vilafranca apoderant-se de tots els diaris de Barcelona que després d’apilar-los van ser reduïts a cendres”.

El 18 de desembre el trobem a Cubelles. El 10 de gener de 1874 entrà a Vic amb el grau de capità, i amb la seva força armada s’apoderà del fort de Sant Joan. Per l’acció de Sant Julià de Castellfollit de la Roca, fou nomenat comandant.

L’1 de març de 1874 la tropa de Josepet de l’Artesa, composta pel batalló Catalunya i d’uns 100 cavalls, entra de nou a Cubelles procedent de l’Arboç buscant a un parell de joves desertors que havien demanat l’indult del govern. El 3 de març de 1874 està de nou a Canyelles. El 4 de març entra a la vila del Vendrell i després a Vilanova on, per la seva gesta militar, va obtenir el seu màxim prestigi. El seu agosarament també destacà a Santa Coloma de Queralt. Entra a Vilafranca els dies 20 de març i el 16 d’abril de 1874.

Els soldats carlins patien fortes mancances de recursos el que obligava a imposar als alcaldes constants amenaces, fins i tot de ser afusellats, si no pagaven impostos o contribucions en quantitats que tan elevades que cap ajuntament no podia pagar. El desembre de 1874 tornen a Cubelles, a Clariana i a Castellet.

El mes d’abril de 1875, Josepet de l’Artesà, marxa temporalment a la Seu d’Urgell, però malgrat haver patit importants desercions entre els seus homes cansats i mal armats, pels vols del mes de maig torna fer acte de presencia al Penedès atacant la vila de l’Arboç,

A les darreries de la guerra i amb el mariscal de camp Savalls, Josepet participarà, el 25 de maig de 1875, en un atac esporàdic i agosarat a la vila fortificada de Molins de Rei, on obtindrà el grau de tinent coronel pel seu brillant comportament. El 26 d’agost de 1875 es rendeix el darrer bastió dels carlins a Catalunya, la Seu d’Urgell. El febrer de 1876 es dona la guerra per acabada a l’Estat espanyol, i Carles VII travessa la frontera.

Acabada la guerra s’acull a l’indult. Alguns afirmen que va exercir de boter a Vilanova. L’agost de 1884 a Vilafranca es reuní amb altres caps carlins. Posteriorment es trasllada a Barcelona, on mori el 7 d’octubre de 1902.

Publicat a El 3 de vuit el 03 de novembre de 2017

Darius Romeu (1886-1970), propietari de Cementos y Cales Freixa d’Els Monjos, encapçalà el moviment civil de suport als militars sollevats el 1936. La connexió entre la fracció de l’exèrcit compromesa amb el cop militar a Catalunya i els elements civils es va fer la darrera setmana del mes de juny de 1936 a la seva casa d’Argentona.

Durant la Guerra Civil, la fàbrica Freixa fou col·lectivitzada pels sindicats CNT i UGT. Malgrat les dificultats de l’època i l’escassetat de matèries primeres i d’accessoris continua funcionant.

Després de la Guerra Civil, Darius Romeu, fou conseller privat d’en Joan de Borbó i visqué intensament la pugna entre el comte de Barcelona i el general Franco per restablir la monarquia a Espanya. En la clandestinitat en què s’havia de moure tot moviment polític aliè a la Falange Española, liderà els monàrquics liberals catalans. Pretenien que com a conseqüència de la finalització del conflicte, es produís una ràpida restauració de la dinastia d’Alfons XIII. El fet que aquesta alternativa no es veiés prou clara el 1939 per part dels militars sollevats, només com una possibilitat a molt llarg termini, tendí a situar aquest grup de monàrquics en actituds crítiques envers el règim. Malgrat les seves discrepàncies amb el franquisme, fou rellevant el seu poder en les finances: el 1944 fou president del Banc Hispano Colonial, formà part del consell dels Ferrocarrils de Catalunya i del consell regional de Banc Central, i vicepresident de la Companyia Espanyola de Petrolis. El seu poder econòmic i social sempre el va acompanyar i això li va servir per tenir un estatus que no li va treure la dictadura. Com exemple podem dir que va formar part de la comissió consultiva per organitzar el XXXV Congrés Eucarístic a Barcelona, el maig de 1952.

L’any 1946 havia començat a dirigir l’empresa  José Antonio Rumeu de Delás, però la greu crisi provocada per la guerra civil encara repercutia en la producció de ciment. L’any 1952 la fàbrica tan sols produïa 7.532 tones de ciment i patia un elevat nombre d’accidents laborals.

No serà fins l’època dels seixanta i dels setanta que Ciments Freixa no experimentà un important creixement impulsada per l’activitat de la construcció i de l’exportació. L’any 1973 es va crear Uniland, quan es van fusionar Cementos y Cales Freixa amb Cementos Fradera. Es tracta d’una de les primeres i escasses fusions empresarials realitzades des d’aleshores entre empreses competidores a Catalunya, un exemple per augmentar en dimensió que no ha creat escola. Els Rumeu i els Fradera van controlar Uniland Cementera, una societat que van portar a la borsa el 1989. El 6 de juny del 2006 Portland Valderrivas va pactar l’adquisició del grup cimenter català després d’un procés judicial.

Publicat a El 3 de vuit el 27 d’octubre de 2017

A la dècada de 1910 i degut a les necessitats de mà d’obra de la fàbrica de ciment “Herederos de Antonio Freixa”, arriba a  Santa Margarida i els Monjos la primera onada d’immigrants, el que comportarà  un creixement demogràfic. L’any 1912 l’empresa canvia de nom pel de “Cementos y Cales Freixa”, i fa una ampliació de capital social (5.000.000 pts).

El dia 16 de juny de 1919 els obrers de Freixa engegaren una vaga, a la qual participaren 170 obrers, dels 200 que hi treballaven, per reivindicar un increment d’una pesseta de jornal –era de 4- i la reducció de mitja hora de treball, que era de nou hores i mitja diàries. La vaga va ser tan intensa que els propietaris anaren a La Unión (Murcia), on havien tancat unes mines de plom i havia molts aturats, a buscar esquirols. Al municipi aquest allau de forasters trencavagues va provocar un profund malestar. Després de dues setmanes de vaga els obrers es reincorporaren al lloc de treball amb un sou de cinc pessetes però amb les nou hores i mitja. La vaga rebrotarà a finals d’any i consolidarà la divisió del poble en dos bàndols que duraria fins la Guerra Civil.

La població d’Els Monjos rebutja l’arribada dels esquirols i se’ls tanca la porta a les botigues i a l’entitat d’esbarjo existent, la Margaridoia. El mes de juny de 1921 es constitueix una nova entitat, la Sociedad Cooperativa Agricola, coneguda popularment com el Xiringuito que,  constituïda pels grans propietaris, la dreta local, i els empresaris del municipi, especialment la fàbrica Freixa, va acomboiar el lleure dels nouvinguts fins que va ser destruïda per l’aviació franquista.

El propietari de la fàbrica de ciment, Darius Romeu i Freixa, l’any 1919 s’afilia a la Unió Monàrquica Nacional i tingué una important intervenció política. Entre 1920 i 1924, durant la dictadura de Primo de Rivera, fou regidor del consistori barceloní. Assumí la cartera de cultura de la Mancomunitat de Catalunya, de la qual també en fou sotspresident i, sota les ordres del dictador, es dedicà a la dissolució d’aquesta institució. Va ser alcalde de Barcelona entre 1925 i 1929, va realitzar projectes urbanístics de gran vàlua: prolongació de l’avinguda de la Diagonal fins a Esplugues de Llobregat, urbanització de la plaça Catalunya, inici de la zona franca del port, primera campanya contra el barraquisme, cobertura de la via fèrria del carrer Balmes; va inaugurar el metro, la primera emissora de ràdio de l’estat, i  l’Exposició Internacional de 1929.

La seva activitat com alcalde barceloní, especialment l’Exposició Internacional de Barcelona, repercutí en la producció cimentera. L’any 1926 “la Freixa” va començar la producció de ciments Pòrland. El 1930 la producció anyal de la fàbrica superava les 30.000 tones i donava feina a uns 300 obrers.

Alguns pobles tenen un origen llegendari. Santa Margarida i els Monjos deu el seu desenvolupament modern a la industria cimentera creada per Antonio Freixa.

El dimarts 28 de novembre de 1905 la Vanguardia publicava la nota següent “Verdadera manifestación de duelo resultó ayer el entierro del cadáver del que fue en vida don Antonio Freixa Coma. El ataúd fue conducido en hombros por antiguos empleados de la casa bancaría del finado, que con ello quisieron testimoniar el aprecio en que lo tenían. Abrían el fúnebre cortejo buen número de asilados de la Casa provincial de Caridad y de los talleres Salesianos, empleados del Banco de España, siguiendo el clero y la escolanía de la iglesia de Nuestra Señora de las Mercedes. El duelo lo presidían el barón de Viver…., el presidente de la Diputación…” .

Antoni Freixa va ser el banquer que va canviar la història de Santa Margarida i els Monjos. De ser un petit municipi agrícola i insalubre per les seves aigües entollades, del qual fugien fins i tot els capellans, va esdevenir un conjunt de poblacions industrials.

L’any 1901 Antoni Freixa va crear una empresa amb un capital social de 1.500.000 pessetes. Va demanar permís a l’Ajuntament per fer una fàbrica de calç en una partida veïna a l’estació dels Monjos anomenada “Les casetes del Rec” i, el dia 25 d’abril d’aquell any, va posar la primera pedra de la fàbrica. El 1903 comença a instal·lar les vagonetes –ferrocarril aeri- que portarien la pedra des de la pedrera a la fàbrica. Aquell any l’empresa, a més de la calç, comença a fabricar ciment natural. Els dies 3 i 4  d’agost es produeixen a la fabrica Freixa les primeres vagues.

A la mort d’Antoni Freixa, l’any 1905, va heretar l’empresa el seu nebot Darius Romeu Freixa (1886-1970), i l’empresa canvià de nom pel d’ “Herederos de Antonio Freixa”. L’any 1910 es crea als Monjos la “Sociedad Mutua Obrera de empleados y operarios de la Fabrica de Cemento de los señores herederos de A.Freixa, bajo la advocación de San Antonio Abad”. Una mena de societat de socors mutus mixta, amb participació dels treballadors, però sota tutela empresarial. L’empresa pagava el 100% en cas de baixa per accident laboral. Aquesta entitat tingué molta força fins la darrera guerra civil i comptà amb una mitjana de d’un centenar d’afiliats.

Darius Romeu Freixa era fill del primer baró de Viver, Darius Romeu i Torrents.  La Baronia de Viver és un títol nobiliari espanyol creat el 16 d’octubre de 1901 pel rei Alfons XIII. Darius Romeu i Torrent obtingué el títol de baró com a diputat provincial per Mataró i president de la Diputació de Barcelona.

Darius Romeu Freixa va seguir amb les activitats industrials i bancàries  del seu oncle i l’any 1908 va ser cofundador de l’Associació de Banquers de Barcelona.

Publicat a El 3 de vuit el 13-10-17

Abans del diumenge 1 d’octubre la peça més buscada pels serveis d’intel·ligència espanyols i per milers de policies i guàrdies civils van ser les urnes. Unes peces anomenades en clau ”twperwares” que centenars de voluntaris, amb molta discreció, van transportar i amagar. Rajoy les va fer  buscar gairebé tant com les butlletes electorals i va afirmar repetidament que no es podria fer el referèndum “il·legal” perquè no es podrien comprar o, fins i tot, que ja les havien trobat.

El camí entre l’empresa xinesa que les va fabricar, Smart Dragon Ballot Expert, i Santa Margarida i els Monjos va passar per Elna, a la Catalunya Nord, i per Vilafranca del Penedès. Smart Dragon Ballot Expert va confirmar oficialment que havia enviat una comanda de 10.000 urnes a França, però no a Espanya.

A SMiMonjos les urnes va arribar una tarda calorosa al garatge d’una casa propera a la del cap del grup municipal socialista i responsable de la Policia Municipal. Aquell que en el Ple del dia 25 de setembre va dir que els independentistes “érem fills del franquisme i no teníem ideologia”. Al garatge les urnes es van posar al maleter d’un luxós cotxe vell que per obrir-lo necessita disposar de connexió elèctrica. Òbviament, va desaparèixer la bateria del vehicle.

Davant l’actitud de l’alcaldessa i de la majoria socialista de l’Ajuntament,  que es va negar a cedir els locals del poble i que va fer actuar la policia i la brigada municipal per fer desaparèixer tota la informació de la campanya electoral, els responsables del referèndum van decidir concentrar la votació en un sol lloc: l’Institut del Foix.

Per por a les actuacions policials o municipals a l’Institut es van organitzar activitats des de el mateix divendres a la tarda fins diumenge al matí amb una gran participació dels veïns i les veïnes. A ple dia, dues persones van anar al garatge on dormien les urnes i, a porta tancada, les van canviar de vehicle. Dins una furgoneta de treball les van posar a un contenidor d’escombraries amb un rètol que posava “contenidor per ús exclusiu del jardiner” i les van tapar amb fullaraca.

Arribats a l’Institut a l’hora de dinar, quan joves i grans estaven distrets, un parell de persones amb roba de feina van entrar el contenidor d’”ús exclusiu del jardiner” i el van encadenar a un arbre relativament discret i proper a la sala de votacions. La sorpresa va venir quan els Mossos i la Policia Municipal van aparcar els seus vehicles a l’exterior de la tanca de l’Institut però visualment al costat de l’arbre on hi havia el contenidor. Diumenge al matí, quan a les 8 del matí les “forces de l’ordre” feien la seva ronda, van sortir les urnes del seu cau entre gran aplaudiments del veïnat i l’emoció dels qui les portàvem.

Publicat a El 3 de vuit el 06 d’octubre de 2017

L’any 1960 en Jaume Raventós tenia 11 anys. Era un noi aplicat de Canyelles que, amb l’esforç de la seva família, estudiava el primer curs de batxillerat a l’Institut de Vilafranca. El centre feia pocs anys que havia perdut el seu nom primitiu de Milà i Fontanals de la Generalitat republicana, i l’havien batejat Eugeni d’Ors, un escriptor més proper al Règim.

El mes de maig, a la classe de FEN (Formación del Espiritu Nacional) el professor titular, camarada Castro, va dirigir una arenga patriòtico-feixista als seus alumnes i tot seguit va demanar-los una redacció-resum de la seva intervenció. Entre els treballs un alumne va escriure: VIVA CATALUÑA INDEPENDIENTE.

La moral falangista d’en Castro va emetre mil esgarips quan interrogava els alumnes buscant el culpable. Amb la pressió oportuna va trobar un delator que va senyalar en Jaume Raventós com autor.

Un fet tan greu per a la unidad de España no podia quedar-se sense càstig. En Castro va demanar la convocatòria urgent del claustre de professors per tal de formalitzar l’expulsió de l’alumne. Malgrat que el professorat es va dividir, la situació política-opressiva del moment va decantar la balança cap el costat repressiu.

En aquells moments, a Vilafranca, a l’entorn de l’església catòlica estaven sorgint moviments que obrien escletxes a la grisor: Acció Catòlica, el moviment Escolta, les caramelles, el Club Juvenil, la casa de colònies de Penyafort… Aquestes actuacions, sumades a accions individuals, com la d’un seminarista-escolà, que amb la seva astúcia va impedir que la banda de la Policia Armada toques l’himne espanyol a l’Ofici de Sant Fèlix, començaven a situar l’església en el centre de la polèmica i en l’enuig dels addictes al Règim.

Feia poc que un grup d’Acción Universitaria del SEU (Sindicato Español Universitario) comandats per  en Rafael Montón de León -un franquista de renom i professor polític de diferents centres- havia destrossat un aparador on s’exposaven fotografies de la casa de colònies de Penyafort. Dies desprès, un grup de joves vilafranquins van deixar les seves miccions a la porta del local falangista. D’altres van apedregar “el yugo y las flechas” –símbol de Falange- de l’entrada a Pontons.

Al mig d’aquest ambient, l’escrit infantil d’en Jaume Raventós va ser la gota d’aigua que va fer sobreeixir el got del Movimiento local. En Castro, pressionat per Montón de León, va presentar una denuncia davant els organismes politics amb l’ argument que l’Institut i l’església local -comandada pel vicari de la Trinitat i professor del Institut Mn. Antoni Verdura i Roger- eren un centre de catalanisme tolerat per les autoritats municipals. La denuncia es va redactar tan matusserament que en Jaume -11 anys- constava com inductor de la deriva independentista.

Alertades les autoritats governatives barcelonines, van enviar a l’Institut un inspector/comissari nomenat Guarch. L’home, després de mantenir entrevistes amb el professorat, va exigir la dimissió del director, del cap d’estudis i del professor de religió.

El Dr. Modrego -bisbe de Barcelona d’origen castrense- també va rebre la denuncia i va demanar al capellà de Canyelles que investigues el tema. El de Canyelles, per fer el seu informe, va interrogar la família d’en Jaume i, fins i tot, va entrevistar l’astorat noi.

El preu que es va pagar per aquell escrit és una mostra de la situació repressiva que es vivia. En Jaume va ser expulsat del centre. Mai va rebre cap comunicació escrita dels motius de la sanció. Es va veure obligat a seguir els seus estudis en una acadèmia privada. L’hi van obrir una fitxa policial i d’adult encara constava la seva actuació en els expedients de la Guardia Civil com un atemptat a la “unidad de España”.

Les dimissions presentades pel director i el cap d’estudis, malgrat ser incentivades per l’autoritat política, no van ser admeses per les autoritats acadèmiques de Madrid.

Mn. Ventura va ser traslladat al barri barceloní d’Horta un any desprès dels fets. Mn. Josep Maria Juan-Torres Lana el va substituir en les tasques docents, no va tenir nominació, ni sou, durant força temps, ja que l’autoritat política volia assegurar-se prèviament de la seva fidelitat al Règim.

L’alcalde Galimany va ser denunciat per tolerar els esdeveniments catalanistes. Poc temps desprès (1961) les autoritats governatives van “acceptar” la seva dimissió

L’artista Josep Maria Gual i Barnadas  va néixer al Vendrell el 1927 i va morir el 2011 a la mateixa ciutat. Fou un creador polifacètic, dibuixant, pintor, ceramista, escultor, gravador, dissenyador gràfic, il·lustrador i escenògraf.

Va cursar estudis a l’Escola de Llotja de Barcelona i fou deixeble de Lluís Muntaner i d’Ernest Santasusagna. La seva obra pictòrica es va iniciar en el marc de l’academicisme, especialment amb retrats de figures femenines i les composicions que va fer amb peixos. Posteriorment evolucionarà cap a un terreny menys academicista, amb un ús destacat del color vermell per crear un punt d’atracció que fixés l’atenció de l’observador i en la què la seva visió d’escenògraf resultà patent.

La seva relació amb la ceràmica serà la vesant que el farà més conegut; hi experimenta i, amb dissenys diferents i propis del modernisme, la integra dins l’entorn arquitectònic. El seu  desenvolupament com a ceramista va lligat a la fàbrica de ceràmica Vidua Llansa (Cal Coll). Cal Coll va ser una fabrica ceràmica vendrellenca famosa per les seves rajoles vermelles envernissades. Va ser durant els anys setanta quan Cal Coll va donar a la rajoleria una nova projecció amb la creació del departament de ceràmica artística. Fruit d’aquest nou vessant de negoci, Josep Maria Gual, va ocupar-se d’oferir plafons ceràmics.

En contacte amb el món de les arts gràfiques dissenyarà cartells i programes de festes del Vendrell.  Fou remarcable el cartell de les festes vendrellernques de 1992, amb un llenguatge actual, fresc, que connectava amb els gustos estètics de l’època i que va saber sintetitzar i comunicar amb una sola imatge la disbauxa i el folklore que caracteritzen la Festa Major del Vendrell. Dissenyarà també l’escenografia dels Pastorets,

Es troba obra seva a la Col·lecció Gelonch-Viladegut . A l’església  parroquial de Sant Salvador del Vendrell, a una capella on hi ha el conjunt de la crucifixió amb una talla de l’escultor Joan Borrull, al fons, hi ha una representació pictòrica d’en Josep Maria Gual i Barnadas.

A finals de la dècada dels 50 dels segle XX va pintar l’absis poligonal de l’església parroquial de Santa Margarida del Penedès (Els Monjos) on, curiosament, juntament amb la patrona Santa Margarida, una figura de Jesucrist, Deu pare, l’Esperit Sant, la basílica de Sant Pere, el Papa Pius XII i el temple parroquial, retrata el rector que hi havia a la parròquia, mn Anton Costa i la seva majordona amb actitud de pregaria.

Josep M. Gual és un artista poc reconegut, marcat en part per la seva ideologia política i religiosa, que va fer grans aportacions a la vida cultural i creativa del Vendrell.

Publicat a El 3 de vuit de 15-09-17

Al Baix Penedès s’han trobat restes arqueològiques de terra cuita. A Tomoví, una finca propietat de  l’Ajuntament del Vendrell situada al terme d’Albinyana d’on els vendrellencs obtenen l’aigua, hi ha un forn de ceràmica del segle II dC i, des d’aleshores, es creu que la producció de ceràmica hauria continuat al llarg dels anys fins als nostres dies.

La presència de la ceràmica com a activitat econòmica contemporània al terme del Vendrell es remunta als segles XVII i XVIII, coincidint amb l’aparició de la vinya al municipi. La terrissa del Vendrell té unes formes i uns colors característics: el càntir i la gerra, el color verd i el color mel. Al 1879 consten les primeres referències de tallers terrissaires. Havien d’estar fora de les muralles de la vila per motius de seguretat, ja que es produïen fums molestos i hi havia perill d’incendis. L’activitat terrissaire es concentrava als voltants del torrent de la Bisbal, que, alhora, era un dels llocs on s’obtenia l’argila. Altres llocs d’extracció d’argiles eren Mas Borràs, Mas Canyís, les Torretes i Tomoví.

A Sant Vicenç de Calders hi havia la partida anomenada del Salonar, de la qual es treia el sauló. Aquesta sorra groguenca amb propietats refractàries s’utilitzava per recobrir les parets interiors dels forns i per estendre l’obra a l’era i evitar que s’enganxés. Un altre material necessari per fer les fornades era la llenya, que s’obtenia de boscos propers com els de Mas Borràs.

Un dels primers tallers que hi ha documentat era Cal Gerrer al carrer de la Cristina Baixa just al costat de la riera de la Bisbal. Des de finals del segle XIX es té constància dels tallers de la família Serra, dels Bonsoms, de la terrisseria de Fèlix Vidales Guarro, de la família Moragas, de  la família Fontana al carrer del Pou, de l’obrador de família Guinovart, dels Nin, d’en Pere Fontana, dels Font, dels Rovirosa, dels rajolers Figueres o del cantirer Poblet.
Molts d’aquests tallers combinaven la producció de terrissa utilitària amb la de teules, rajoles i totxos, sobretot en èpoques de gran demanda, com ara el 1874 després de la tercera Guerra Carlina, durant la preparació de les Exposicions Universals de Barcelona de 1888 i 1929 i, més tard, durant i després de la Guerra Civil Espanyola.

A finals del segle XIX, els Nin, es van especialitzar en peces destinades a l’ornamentació. Els Nin exportaren rajola vermella no només arreu del territori espanyol, sinó també a Amèrica, on es coneix amb el nom de “recilla de El Vendrell”.

Actualment, l’únic terrisser en actiu és Joan Fontana, de la tercera generació de la família de terrissers, que treballa amb la tècnica tradicional adaptada a un utillatge modernitzat.

Publicat a El 3 de vuit del 8 de setembre de 2017