Josep Arasa i Ferrer

Al Baix Penedès s’han trobat restes arqueològiques de terra cuita. A Tomoví, una finca propietat de  l’Ajuntament del Vendrell situada al terme d’Albinyana d’on els vendrellencs obtenen l’aigua, hi ha un forn de ceràmica del segle II dC i, des d’aleshores, es creu que la producció de ceràmica hauria continuat al llarg dels anys fins als nostres dies.

La presència de la ceràmica com a activitat econòmica contemporània al terme del Vendrell es remunta als segles XVII i XVIII, coincidint amb l’aparició de la vinya al municipi. La terrissa del Vendrell té unes formes i uns colors característics: el càntir i la gerra, el color verd i el color mel. Al 1879 consten les primeres referències de tallers terrissaires. Havien d’estar fora de les muralles de la vila per motius de seguretat, ja que es produïen fums molestos i hi havia perill d’incendis. L’activitat terrissaire es concentrava als voltants del torrent de la Bisbal, que, alhora, era un dels llocs on s’obtenia l’argila. Altres llocs d’extracció d’argiles eren Mas Borràs, Mas Canyís, les Torretes i Tomoví.

A Sant Vicenç de Calders hi havia la partida anomenada del Salonar, de la qual es treia el sauló. Aquesta sorra groguenca amb propietats refractàries s’utilitzava per recobrir les parets interiors dels forns i per estendre l’obra a l’era i evitar que s’enganxés. Un altre material necessari per fer les fornades era la llenya, que s’obtenia de boscos propers com els de Mas Borràs.

Un dels primers tallers que hi ha documentat era Cal Gerrer al carrer de la Cristina Baixa just al costat de la riera de la Bisbal. Des de finals del segle XIX es té constància dels tallers de la família Serra, dels Bonsoms, de la terrisseria de Fèlix Vidales Guarro, de la família Moragas, de  la família Fontana al carrer del Pou, de l’obrador de família Guinovart, dels Nin, d’en Pere Fontana, dels Font, dels Rovirosa, dels rajolers Figueres o del cantirer Poblet.
Molts d’aquests tallers combinaven la producció de terrissa utilitària amb la de teules, rajoles i totxos, sobretot en èpoques de gran demanda, com ara el 1874 després de la tercera Guerra Carlina, durant la preparació de les Exposicions Universals de Barcelona de 1888 i 1929 i, més tard, durant i després de la Guerra Civil Espanyola.

A finals del segle XIX, els Nin, es van especialitzar en peces destinades a l’ornamentació. Els Nin exportaren rajola vermella no només arreu del territori espanyol, sinó també a Amèrica, on es coneix amb el nom de “recilla de El Vendrell”.

Actualment, l’únic terrisser en actiu és Joan Fontana, de la tercera generació de la família de terrissers, que treballa amb la tècnica tradicional adaptada a un utillatge modernitzat.

Publicat a El 3 de vuit del 8 de setembre de 2017

Els càntirs de terrissa negra de Vilafranca havien gaudit de fama merescuda. Tal va ser el seu prestigi que el dramaturg i poeta Frederic Soler i Hubert (1839-1895), més conegut com Serafí Pitarra, –tot i que també signava com Jaume Giralt, Simon Oller o Miguel Fernadez de Soto-  els va dedicar una peça teatral “Los Cantis de Vilafranca, comedia en un acte y en vers”.

La peça està interpretada per nou personatges, un notari, un agutzil i sis homes del “sumetent”.  El protagonista es diu Isidro i l’acompanya -amb un paper destacat- en Tomàs, un xicot amb el renom del Canti de Vilafranca.L’acció transcorre en una bòbila entre carlinades.

L’obra es va estrenar al Teatre Romea la nit del 12 de novembre de 1869. Va actuar com a protagonista, en el paper d’Isidro, el gran actor Lleó Fontova (1838-1890). En Lleó Fontova va fundar amb Pitarra la companyia de Teatre Català, de la qual fou soci, director i primer actor.

En una de les escenes l’Isidro, resumeix les virtuts dels càntirs penedesencs: “ i com que és de Vilafranca, te l’aigua fresca y es bo”. En el cens vilafranquí apareixen cantirers des de l’any 1516. Segons l’Antoni Massanell el nombre de terrissaires més important fou al llarg del segle XVII. A la dècada dels trenta, del segle passat, encara treballaven a Vilafranca cinc obradors que s’acabarien transformant en bòviles.

Els càntirs negres vilafranquins estaven decorats amb línies incises o amb cordons i flors, i segons en Pere Planes -el darrer terrisser- se’n feien de bombats, de plans, de gerreta, d’engany, del drac alat, i és guarnien amb diferents decoracions. L’Isidro de “Los cantis de Vilafranca” en descriu uns, amb un català  poc normatiu: ”n’hi avia uns / que ja ara s’en fan pochs / que tenian tot per sobre / bestias com serps i dragons / fets de la pasta del canti / Deixavas tu llibre ‘l broch / y… guapamente…bebias- que ningu ha begut millor./ Pero sens pensá ‘l tapavas per fe ‘l raig mes prim y !Adios¡/ Las serps i els dragons rajavan / y et deixaven com un xop”.

Una de les utilitats dels càntirs, a les que fa referència l’Isidro, ja fa anys que van desaparèixer del programari tradicional. “Desprès quant algú ‘s casava / se’n trencavan vuit o nou. / Desprès va deixar de ferse / y ara, no s’hi fa de bo / sino que quant algun viudo se casa per segon cop / li fan esquellots trencantni /  a devant d’ell, qui mes pot.”

En els darrers anys s’han trobat abundants restes de càntirs vilafranquins al subsòl del castell de Cubelles, als subsòls dels carrers Arengaders i de les Premses a Vilanova i a la volta del cor de la capella dels Dolors de Vilafranca.

D’en Pitarra en queda una important obra i l’homenatge d’un monument al Pla del Teatre de Barcelona, obra de l’escultor Agustí Querol i de l’arquitecte Pere Falqués.

L’Església de Sant Llorenç d’Hortons està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El primer document que parla de l’església és de l’any 945. En aquest pergamí s’esmenta per primera vegada el terme de Gelida i l’església de Sant Llorenç d’Hortons, que és donada amb el seu cementiri al Monestir de Santa Cecília de Montserrat. L’Església actual és neoclàssica i es construeix entre el 1845 i 1847 sobre les restes de l’antiga capella romànica. Consta d’una nau coberta amb una volta contínua de canó capçada per un absis semicircular de la mateixa amplada que la nau. De les primitives construccions, trobades el setembre de 1977, queden restes preromàniques enterrades sota el paviment actual així com de les romàniques algunes de les quals encara queden a la vista, en part, als murs nord i sud, així com una porta dovellada amb el seu corresponent guardapols a la banda del sud-oest, tot bastit amb paraments de grans carreus ben escairats. D’altres restes estan en part situades a l’actual rectoria. El frontis, orientat a llevant, està arrebossat i pintat en color taronja clar; té obert un portal rectangular amb un fi marc de petits carreus ben picats, una rosassa motllurada a la part alta i una cornisa angular amb creu metàl·lica al cim. Té unes dimensions exteriors de 26’93 x 11’56 x 11’75 metres respectivament de llargada, amplada i alçada.

Conté cinc altars, dos d’ells antics de guix. A l’annex existeix l’antiga rectoria, ampli casal a dues vessants de planta, un pis i golfes d’arquets edificat en diferents èpoques amb sostres de volta catalana amb gran sala repartidora on es guarden l’arxiu parroquial des del 1520 i documentació anterior del 1300, com també una trentena de pergamins.

Hi ha una pica baptismal de forma troncocònica amb lateral concavats i degut el seu estat és difícil d’apreciar si té decoració. La meitat que queda està encastada en un angle format per la part exterior del mur romànic i una paret moderna de l’actual sagristia. L’església guarda dues sepultures al terra de la nau, una amb les despulles del primer rector del segle XIV i una altra amb les restes dels rectors del segle XVI al XIX.

Hi ha un campanar modern de 24 metres d’alçada. Té un primer cos de planta rectangular (4’10 x 4’95 m) i un de segon bastit amb murs de paredat i carreus a cantoneres amb materials aprofitats del temple anterior romànic. La part frontal està arrebossada i pintada; les altres cares mostren la pedra viva. Està coronat per una minsa cornisa i una cúpula semiesfèrica rogenca amb un petit pinacle al cim. La cel·la està oberta amb finestres d’arc apuntat alguna d’ella amb marc de maó. Hi pengen dues campanes del 1940 (Año de la Victoria), la petita de nom Concepción-Josefa-Rosa.

Publicat a El 3 de vuit de 17 d’agost de 2017

La propaganda als diaris del tombant la dècada 60/70 del segle passat era insistent. La felicitat era tenir una parcel·la al mig d’algun bosc, al costat de vinyes, o albirant la Mediterrània per fugir de la gran ciutat i construir una casa o una barraca. Tot el Penedès està clapejat d’urbanitzacions. Segons el Departament de Territori i Sostenibilitat, a l’Alt Penedès hi ha 35 urbanitzacions, al Baix 63, al Garraf 65 i a l’Anoia 45. Les terres d’Albinyana, els boscos de Castellet, els racons de Calafell, el Vendrell, Olèrdola, Olivella, Piera, Mediona,…. són esquitxades de cases i carrers.

Solars bruts o abandonats, alguns edificis pretesament rústecs, d’altres sumptuosos, d’altres de mal gust,  inacabats, i la majoria sense clavegueres. Nuclis sense accés al transport públic ni als serveis sanitaris o escolars. Urbanitzacions molts cops de dubtosa legalitat urbanística, o directament il·legals. Segones residències per a gent dels grans nuclis de la costa tarragonina i la seva perifèria petroquímica, del Baix Llobregat i el Barcelonès, que cerquen la caseta i l’hortet entre quatre pins.

Les primeres notícies de l’aeroport de Barcelona-El Prat daten de 1916. Des de llavors la plana penedesenca ha estat una permanent temptació pels planificadors aeroportuaris barcelonins.

A la darrera guerra civil (1936-1939) el territori del Penedès va esdevenir un centre neuràlgic d’operacions de l’aviació de caça republicana, ja que comptaria amb un total de quatre aeròdroms militars propers entre si que serien coneguts amb el nom del Vesper de la Gloriosa: Santa Oliva, els Monjos, Sabanell-Torrelavit, i Pacs-Vilobí. Aquests aeròdroms militars es van convertir en un dels epicentres que l’aviació republicana utilitzaria durant les accions de l’Ebre i el Segre.

L’any 1963, l’aeroport de Barcelona-El Prat assoleix el primer milió de passatgers. L’any 1969 es publica l’estudi “Sant Sadurní d’Anoia i l’Alt Penedès”, de Josep M. Muntaner i Pascual, que feia una previsió del desenvolupament  de la comarca. Preveien situar el gran aeroport transoceànic de Catalunya, “en una zona encara per definir localitzada aproximadament entre el Pla del Penedès, Guardiola i Vilobí”. L’estudi afegia que “un petit aeròdrom ha estat previst al terme de Sant Llorenç d’Hortons”. En aquells moments també es va valorar la possibilitat de situar l’aeroport transoceànic entre els termes de l’Arboç i de Santa Margarida i els Monjos, per la qual cosa preveien aplanar la muntanya de Muntanyans al costat de Sant Marçal.

L’any 1975, el llavors president de la Diputació i “Diputado en Cortes por el tercio familiar”, Joan Antoni Samaranch Torelló, davant la nova inquietud existent al territori per la instal·lació de l’aeroport, es va comprometre a preguntar al Ministerio del Aire quin seria l’emplaçament definitiu de l’aeroport de Barcelona al Penedès. El mes de març d’aquell any, en una sessió a la Diputació de Barcelona, l’alcalde de Vilafranca, Lluis Pallerola, va intervenir mostrant la preocupació de la comarca per la possibilitat de que fos instalat al Penedès el “gran aeropuerto de Barcelona, como en principio estuvo previsto en el proyecto de Área Metropolitana y que pondria en serio peligro los cultivos vinicolas….ya que la existència de un aeropuerto conlleva muchas servidumbres”.

El 21 de setembre del 2002 el ple de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès va aprovar  per unanimitat una moció contra la construcció d’un aeroport de càrrega al Penedès. El nou pla d’aeroports de la Generalitat proposava la creació d’aquest aeroport en una zona a 50 quilòmetres de Barcelona, malgrat que no indicava si el Penedès havia de ser l’indret, va  despertar inquietud social. La declaració de l’Ajuntament pretenia fer un toc d’atenció a la Generalitat sobre quina era l’opinió dels vilafranquins sobre aquesta possibilitat.

Publicat a El 3 de vuit de 04-08-17

Amb el titular “La vaga del xampany”, el dia 30 de setembre de 1978, el setmanari vilafranquí Tothom  obria la portada.

El xampany francès es va introduir a Catalunya amb l’ocupació dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (1823-1827), un exèrcit enviat per França  per ajudar a restaurar Ferran VII com a monarca absolut. Luis Justo y Villanueva, de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, va ser l’impulsor de l’elaboració del primer  vi escumós català amb el mètode xampanyès, però a partir de les varietats blanques autòctones del Penedès. A l’Exposició Universal de París de 1867 es van presentar els primers xampanys catalans. L’empresa reusenca Soberano & Cia va ser la primera a comercialitzar el que aleshores s’anomenava “xampany de Reus”. En la reunió de l’Institut de Sant Isidre de 1872 hi va participar Josep Raventós i Fatjó, de can Codorniu, qui acabaria sent decisiu en l’expansió dels vins escumosos.

A una ordre espanyola de 1959 que promulgava les primeres normes sobre vins escumosos per primera vegada s’utilitza la paraula “Cava”.  La incorporació d’Espanya a la CEE, suposa el reconeixement del Cava com a Vi Escumós de Qualitat Produït en una Regió Determinada. El febrer del 2006 hi havia inscrits 82 municipis; 69 municipis de Catalunya, la majoria es troben a l’Alt Penedès, 6 a la zona de La Rioja, 3 a l’Aragó, 2 al País Valencià, 1 a Castella i Lleó i 1 a Extremadura.

L’any 1978 la denominació popular per referir-se als “caves” era la de xampany. La vaga d’aquell any fou la primera que realitzaren els treballadors del sector des de que el xampany arribà a Sant Sadurní al segle XIX. En aquella vaga, a Sant Sadurní, pararen totes les empreses excepte Codorniu, i a Vilafranca les caves Raventós-Cataus i Caves Olivella.

El conveni del sector havia finalitzat el mes de juny i els treballadors en demanaven un altre que tingues en compte un increment salarial de 1.160 pessetes (6,9€) per setmana, equiparant-los amb els treballadors de Codorniu que tenien conveni propi. La patronal oferia, tan sols, un increment de 800 pessetes d’augment. Els treballadors també demanaven 28 dies de vacances, 40 hores de treball setmanal, cent per cent del sou en cas de malaltia i el manteniment de les dues pagues extres durant el servei militar.

La jornada de mobilització començà amb una concentració al camp de futbol de Sant Sadurní a la que assistiren una 800 treballadors que es dirigiren en manifestació a les Caves Codorniu intentant que els treballadors d’aquelles caves s’hi solidaritzessin. No ho feren i l’empresa Codorniu va prohibir als treballadors fer una assemblea. A la tarda es realitza una manifestació pels carrers de Sant Sadurní fins a la plaça de l’Ajuntament, on a les 6 de la tarda , els 600 treballadors de Codorniu s’hi uniren.

Publicat a El 3 de vuit de 28 de juliol de 2017

El telègraf elèctric és un dispositiu de telecomunicació destinat a la transmissió de senyals a distància. El 1795 el metge i científic il·lustrat Francesc Salvà i Campillo dugué a terme les primeres experiències telegràfiques conegudes al seu habitatge del carrer del Petritxol de Barcelona. Si bé el telègraf elèctric que coneixem avui va ser presentat pel nord-americà Samuel Morse el 6 de febrer de 1833. El 1838 es va construir el primer telègraf elèctric públic, que va funcionar entre Londres i Birmingham.

El dispositiu de Morse està constituït per una estació transmissora i una estació receptora enllaçades per un fil conductor. Quan l’interruptor de l’estació transmissora emet un senyal s’activa un electroimant i atreu una peça metàl·lica acabada en un punxó que pressiona una tira de paper, que es desplaça mitjançant uns rodets d’arrossegament, moguts per un mecanisme de rellotgeria, sobre un cilindre impregnat de tinta, de tal forma que, segons la durada de la pulsació de l’interruptor, es traduirà en la impressió d’un punt o d’una ratlla a la tira de paper. La combinació de punts i ratlles es pot traduir en lletres mitjançant l’ús d’un codi.

Malgrat que el telègraf elèctric ja arribava a Vilafranca, fins l’any 1865 tan sols tenia caràcter oficial. Aquell any havia arribat a la vila el ferrocarril. A mitjans d’aquell any el periòdic local l’Eco, anuncia que és imminent l’obertura pública del servei telegràfic: Al fin después de un año de espera, parece que va abrirse para el público  la estación telgráfica establecida en esta villa. …..Sin el Servicio telegrafico es incompleto el del ferro-carril y por eso hasta el presente no se han podido tocar todas las ventajas de los dos grandes inventos del siglo XIX.  Sea como quiera, contamos ya con dos grandes medios de comunicacion y esperamos que tarde o temprano esto ha de influir en que aun cuando sea poco a poco, vaya desapareciendo el marasmo que impide el progreso moral i material  de esta villa.”

El preu dels telegrames era de quatre rals (1 pesseta) per deu paraules per a l’interior de l’estat, quaranta paraules costaven setze rals. Enviar un telegrama a Portugal costava 12 rals les 20 paraules, a França 16 rals i a Anglaterra 52.

L’estació telegràfica estava situada a la carretera de València en una zona que encara estava sense enllumenar. L’Eco demanava, amb tota la correcció, que l’autoritat “volgués posar-hi un fanal per tal que trobin l’entrada els qui utilitzin el telègraf els vespres”.

Per tal de fer conèixer la transcendia del servei a Vilafranca l’Eco feia constar que durant mig mes de desembre ja havien estat tramesos 13 telegrames, i rebut 5. El mes de novembre s’havien rebut 19 i enviat 34.

Publicat a El 3 de vuit de 21-07-17

Santa Maria de Miralles és un dels noms que sovint surten al pas a l’entrellat de camins que menen de Vilafranca a Santa Coloma de Queralt i Igualada.

Els orígens de la població es troben a l’antic castell de Miralles, que està assentat en un cim de 662m d’altura a l’extrem de la serra de Queralt. L’any 960 ja és mencionat en una donació feta pel comte de Barcelona Borrell II. Formava part de la línia defensiva que permeté el repoblament de la comarca cap a ponent a finals del segle X.  Va pertànyer a Enric Bofill de Cervelló. El llinatge Cervelló va tenir el domini del castell durant diversos segles. Hi ha documents del segle XII on consta una família cognomenada Miralles, vinculada al castell. Galceran de Miralles, (S.XIII), veguer del rei, anuncià la prolongació de la treva en la guerra de Jaume II contra el rei de Mallorca.  Guerau de Cervelló, l’any 1347, s’intitulà senyor de la baronia de la Llacuna, on hi va incloure Miralles. El castell fou important en la guerra contra Joan II el Sense Fe. A finals de febrer de 1463, Gonzalvo de Mendoza aconsegueix que la guarnició es posi al costat de la Generalitat. La Baronia de la Llacuna va passar successivament als Alagó, barons d’Alfajarín, als Montcada, marquesos d’Aitona, i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli. L’any 1845 ja consta que el castell es troba enderrocat.

El conjunt consta de dues zones diferenciades. Al recinte superiora del castell es conserven quatre parets que tanquen un espai rectangular.  Les parets est i nord tenen un relleix que possiblement indicaria la presència d’un sostre i un nivell superior. Sota el relleix de la paret nord hi ha diverses espitlleres. A la malmesa paret est probablement hi havia l’entrada principal. Els paraments van ser construïts amb petits carreus, poc treballats. A l’interior de les parets les pedres estan lligades amb morter de calç.

Sota la paret sud del castell hi ha l’església romànica de Santa Maria, edificada entre els segles XII i XIII i en bon estat de conservació. És un edifici romànic d’una sola nau amb volta apuntada que descansa sobre una cornisa sense decoració. Té coberta a dues vessants. La porta d’accés al mur sud és de mig punt. Té un portal adovellat amb un trencaaigües i cornises llises. Contenia un retaule gòtic a l’altar de la Mare de Déu del Roser. A principis de segle (1915) deixà d’ésser parròquia del poble i aquesta es traslladà a l’ermita de Sant Romà.

Uns 30 metres al sud del castell, més enllà de l’església, hi ha la zona més planera amb les restes de cinc antics habitatges reconstruïts en època moderna. Fins a la guerra civil (1936), formava l’única agrupació de cases del municipi. El mur sud d’aquests habitatges feia la funció primera línia de defensa amb torres als dos extrems.

Publicat al 3 de vuit del 14 de juliol de 2017

El telègraf òptic estava únicament en mans del govern i al servei de la cort, del govern i de l’exercit amb l’objectiu fonamental de mantenir l’ordre públic.  Els telègraf òptics se situaven a la part superior de torres o d’edificis alts segons una circular de 1844 que, entre d’altres condicions, establia que els edificis on s’instal·lés el telègraf  “Debían seguirse las carreteras existentes. Las estaciones se fijarían en poblaciones, tratando de evitar la construcción de torres en parajes deshabitados. En cualquier caso eran preferibles edificios del Estado, torres de iglesias o ermitas, castillos o casas fuertes antiguas…..”

Les torres, d’acord amb la tradició dels enginyers militars espanyols, constituïen autentiques fortaleses. La porta d’entrada estava situada a uns dos metres del terra, s’accedia amb una escala de fusta que es retirava en cas d’atac. Tenien espitlleres i en alguns casos estaven rodejades d’un fossat, com la de Coma-ruga, o d’un mur.

La majoria del personal encarregat dels telègraf eren llicenciats de l´exercit, soldats, caporals o sergents que havien combatut a les guerres carlines o en d’altres conflictes. El polític i ministre d’hisenda Pascual Madoz (1806-1870) argumentava “no hay ningún servicio más análogo al militar que el telegráfico, por los hábitos de subordinación y disciplina que exige, y por las fatigas y privaciones que le son inherentes.”. Cobraven un sou baix i en una època de canvis continuats de govern, els diners no arribaven puntualment.

El treball de torrer es desenvolupava en llocs elevats amb bona visibilitat, però amb molt de fred a l’hivern, la qual cosa produïa un gran nombre de malalties i defuncions. Davant la situació de misèria en que quedaven les famílies dels difunts, l’any 1852 es va crear l’Associació de Auxilios Mutuos per socórrer a viudes, orfes i els torrers que quedaven inútils per al servei.

Per unir telegràficament València i Barcelona es va projectar la construcció de 30 torres i a cada una es va adjudicar un número. La torres dels Masos de Coma-ruga era la 154, està situada a 114 metres d’alçada. Està bastant malmesa, però encara manté en peus les quatre parets. No és accessible lliurament. Tot i que havia estat envoltada per un tancat de tela metàl·lica, ara pràcticament destrossat, la dificultat principal rau en l’existència (encara avui en dia), d’un respectable fossat excavat a la roca, a més que no té cap obertura a nivell de carrer.

La torre 54 era la coneguda Torre del Puig del Vendrell, una torre de defensa de planta circular, del tipus fort fuseller, construïda per tal de protegir la localitat durant les carlinades. El telègraf  55 estava al campanar de l’Arboç. El 56 a Vilafranca.  El 57 a la Guardia  de  Subirats i el 58 a l’Ordal.

Publicat al 3 de vuit del 08-07-2017

La telegrafia òptica va ser el primer sistema telegràfic de la història. El 19 de juliol de 1794, durant la Revolució Francesa, es va transmetre el primer telegrama entre les ciutats de Lille i París. Des d’una torre l’operador veia la torre precedent i la següent. Al capdamunt de la torre hi havia un sistema de braços articulats maniobrats per un operador mitjançant cordes. L’operador observava amb uns prismàtics els senyals emesos i els retransmetia a la torre següent. Aquest sistema permetia transmetre missatges molt més ràpidament que amb el correu a cavall. Els grans defectes del sistema, però, eren que no podia funcionar ni a la nit ni amb mala visibilitat, i mobilitzava una gran quantitat d’operadors.

A Catalunya en plenes guerres carlines que practicaven la guerra de guerrilles -Guerra dels Matiners  1847-1849- es van fer necessàries unes comunicacions ràpides i es va crear una xarxa de telegrafia òptica. La xarxa catalana de telegrafia òptica militar va ser ideada pel Capità General de Catalunya Manuel Pavía.  El telègraf estava situat al terrat de torres, de campanars o d’alguna construcció elevada. Tenia una bola que es podia moure verticalment i ocupar 5 posicions diferents i una barra situada a mitjana altura que podia girar i disposar-se en quatre orientacions. Cadascuna de les 20 combinacions resultants tenia un significat numèric. La successió de valors numèrics constituïa el missatge que era traduït amb un diccionari que només tenien les autoritats militars.

El disseny i construcció de la xarxa es va fer del 1848 al 1849. La xarxa arribà a tenir unes 80 torres i una longitud de 800 km. Funcionà des del 1848 fins al 1862. La línia de telegrafia òptica Madrid-València-Barcelona entrava a Catalunya per Sant Carles de la Ràpita. La primera torre al Penedès d’aquesta línia era la dels Masos a Coma-Ruga, seguien les torres del Vendrell, l’Arboç, Vilafranca del Penedès, la Guàrdia a Subirats, la de l’Ordal per acabar al castell de Montjuïc. La distància entre la torre de l’Ordal i la següent (Sant Pere Màrtir) és de 18 km, la més llarga, habitualment la distància entre les torres era d’uns 10 km.

La Torre telegràfica d’Ordal és una torre de planta quadrangular amb la base atalussada fins a la primera cornisa, amb tres espitlleres per cada costat. La resta de la torre és rectangular i està rematada per un ràfec no gaire sortit. Als costats de llevant i de ponent trobem dues finestres a cada un, una a cada pis, emmarcades amb totxo. S’hi entrava per la finestra del primer pis amb una escala de fusta. Actualment hi ha un forat al talús de llevant i al seu interior s’observen els forats que aguantaven les bigues de fusta dels dos pisos que tenia. Sols hi resten les parets mestres.

Publicat a El 3 de vuit del 30 de juny de 2017

PARC DEL FOIX

Aquets dies, el Parc del Foix, per raons alienes al territori, ha sigut protagonista indirecte a molts mitjans de comunicació. El Parc del Foix és el més joves dels tres de la Serralada Litoral al Penedès. El Parc del Foix va ser creat l’any 1993, el Parc Natural del Garraf  l’any  1986 i el d’Olèrdola el 1992. Tots tres estan gestionats per l’Àrea de Territori i Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona, i al del Foix també participen els ajuntaments i la Fundació Abertis.

El Parc del Garraf té una superfície de 12.377 ha. El Parc d’Olerdola és un territori petit de 608 ha. El Parc del Foix és un espai mitjà de mides, 3.100 ha, però gran en diversitat d’ambients natural. Atresora, des de la gran zona humida del Pantà del Foix, a pedregars i rocallisos calcaris, boscos i terres de conreu.

El Parc del Foix queda ubicat en el punt d’unió de les tres comarques de l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf. Aquesta és una contrada que ha estat poblada des de la prehistòria. En època dels romans la Via Augusta hi passava a tocar. Durant l’edat mitjana el lloc va esdevenir frontera entre cristians i musulmans i si bastiren castells. Cap els anys vuitanta del segle passat la societat civil va iniciar les primeres gestions per protegir l’espai natural format pel pantà i el seu entorn.

El cim més alt del Parc del Foix és el turó de les Tres Partions, que fa 435 metres d’altitud. L’embassament es va bastir just al punt on el riu Foix travessa les muntanyes de la Serralada Litoral. La seva construcció es va iniciar el 1901 i es va inaugurar el 1928, malgrat que les obres no es van acabar fins 1943. Aquest pantà es va idear amb l’objectiu de superar la crisi de la fil·loxera i la baixada del preu del vi. Es va pensar que l’alternativa a les vinyes podia ser la transformació de l’agricultura gràcies al regadiu. Els nivells de l’aigua del pantà  acostumen a ser alts i estables, malgrat que està molt contaminat i no utilitzable turísticament.

Els valors naturals del Pantà van anar creixent, sobretot pel que fa als ocells, a mesura que es construïa a les maresmes penedesenques, fruit d’un urbanisme especulatiu i poc respectuós amb el medi ambient. Al parc hi fan niu una bona quantitat i varietat d’ocells rapinyaires: l’àguila cuabarrada, l’àguila marcenca, l’àguila calçada, l’astor, l’aligot, el duc,…. Els boscos de pi blanc es repeteixen per tot el parc, essent molt escassos els alzinars. Al costat del Foix hi viuen pollancres, àlbers, freixes, saücs, tamarius, …Al pantà antany hi vivien peixos autòctons com la bagra i el barb cua-roig, i fins i tot s’hi havia vist la llúdriga. S’hi han introduït peixos com la carpa, carpi, alburn, gambúsia, i fins i tot el silur i el peix gat. Actualment el peixos, degut a l’alta contaminació de l’aigua, no són aptes per el consum.

Publicat a El 3 de Vuit de 23 de juny de 2017

A Sant Martí Sarroca el pla on avui hi ha el nucli urbà en temps prehistòrics havia estat un gran llac, i el turó de La Roca estava unit a la muntanya fins que uns grans terratrèmols el van fer desprendre per obrir pas a la riera de Pontons i van fer extingir el llac.

El poble es va formar entorn al castell i l’església, és a dir, dalt del turó, i va continuar allí fins a finals del segle XIX. Per les restes que s’hi han trobat, se sap que en temps neolítics i ibèrics ja estava poblat. De l’època romana s’han descobert sepultures, molins i forns de ceràmica. També s’han trobat arcs i pedres del castell que pertanyen a l’època visigòtica. El municipi de Sant Martí es va fundar l’any 1385, però durant l’edat mitjana, al ser terra fronterera entre moros i cristians, hi havia poca població. A finals del s. XIX, l’Ajuntament, les escoles, els jutjats, el cementiri, comerços i el cafè encara eren situats tots a dalt del turó i emmurallats. A la plana només hi havien masies aïllades.

Can Lleó és una masia noucentista del municipi de Sant Martí Sarroca. Està ubicada en una posició aturonada a la carretera que uneix Vilafranca amb Sant Martí, és d’origen baixmedieval amb importants remodelacions arquitectòniques portades a terme els segles XVIII i XIX quan la vinya, que s’ensenyorí de la comarca, li va donar la fesomia que té avui.

L’edifici és de planta baixa rectangular, pis i golfes, presenta dues grans torres a banda i banda de la façana, un baluard i una galeria posterior amb arcades de mig punt. Els interiors presenten elements d’interès. El patí està protegit per una tanca, amb un portal de pedra antic, amb arcades. Diverses dependències agrícoles annexes amb galeries d’arcs completen el conjunt.

La masia presenta una capella annexa del segle XVIII dedicada a la Mare de Déu del Roser. És un edifici d’una sola nau rectangular  amb capelles laterals entre els contraforts, capçat per un absis de planta semicircular i coberta de volta de canó amb llunetes. De l’interior cal destacar-ne el cor sobre l’entrada i el retaule sota una gran petxina. Altres elements que val la pena assenyalar són l’ull de bou a la façana i el petit campanar d’espadanya d’un ull que corona l’edifici. A la façana hi destaca la portada neoclàssica, flanquejada per dues columnes que sostenen un entaulament amb frontó triangular. Al timpà s’endevina la data de 1760. La coberta està feta amb volta de canó amb llunetes. Durant la Guerra Civil, milicians del municipi i de la comarca, cremaren el retaule barroc que hi havia.

Can Lleó és propietat de Guillem Lleó i Visa, la família del qual té dret de sepeli dins la capella del Roser segons uns documents del segle XVII. El conjunt, masia i capella, de Can Lleó està protegida com a bé cultural d’interès local.

Publicat al 3 de vuit del 16 de juny de 2017

Josep Ricart i Rovira  va néixer a Avinyonet del Penedès el 1884. Era  fill d’en Pau i la Filomena, pagesos a Can Ràfols dels Caus d’Avinyonet.

En Josep fou pagès i el primer alcalde republicà i d’esquerres de Sant Pere de Ribes. Va dedicar la seva vida a la lluita per la llibertat i per la millora de les condicions de vida de la pagesia. Influït pels socialistes utòpics i pel pensament dels anarcosindicalistes de principis del segle XX, es rebel·la contra els propietaris de la terra i contra les condicions de dependència econòmica i social dels rabassaires. Polític actiu i lliurepensador sense clixés, a voltes polèmic, va ser una persona de caràcter, segur de les seves conviccions i amb una capacitat oratòria i de seducció molt consistent.

L’any 1902 presidia el sindicat obrer d’Avinyonet “La Unió d’Avinyonet”. Va haver de marxar d’aquest poble per pressions dels sectors més conservadors. Es traslladà a viure a Sant Pere de Ribes. L’any 1906 es casa amb Balbina Soler, amb qui tindria tres fills. A Ribes treballà de pagès a Can Pere de la Plana i a Can Macià.

A finals de 1919 fou un dels fundadors del Centre d’Agricultors Obrers de Sant Pere de Ribes. En fou secretari fins a finals de 1923. El febrer de 1921 i el març de 1922 fou empresonat per ser-ne dirigent. Participà en la fundació de la Unió de Rabassaires (1922). Va ser elegit vicepresident del Comitè Central d’aquest sindicat, càrrec que va exercir fins al 1924.

A les eleccions municipals del febrer de 1922 seria elegit alcalde de Sant Pere de Ribes. Aquells anys uns quants propietaris agraris controlaven, amb condicions medievals, la majoria dels pagesos que treballaven les seves terres. La seva alcaldia aportà una altra manera de fer i ser, que quedà estroncada pel cop militar de l’any 1923 de Primo de Rivera. Durant la dictadura militar tornà a ser empresonat. Durant els anys de la república, Josep Ricart participà activa­ment en la Col·lectivitat Agrícola Vilanovesa, de Vilanova i la Geltrú, i en va ser president.

Ricart, que era autodidacte, ens va deixar una gran quantitat d’articles, cartes i escrits. Va ser un dels creadors i directors de la revista Raó. Col·laborà assíduament al setmanari Terra i a Democràcia, portaveu dels federals de Vilanova i la Geltrú.

Entre 1938 i el gener de 1939, representant la Unió de Rabassaires, va ser regidor de l’Ajuntament de Vilanova. Amb l’entrada de les tropes de Franco s’exilià a França i ingressà al camp de refugiats de Bram. Ricart reflecteix en els seus escrits a l’exili una certa enyorança de la família i el país, amb l’esperança que “quan acabi la guerra mundial es derroti el dictador i pugui tornar a casa”. No va tornar fins el 1975. Va morir a Sant Pere de Ribes l’any 1976.

Publicat a El 3 de vuit el 2 de juny de 2017

Segons escriu en Joan Vidal a “100 anys de la Societat l’Aliança”, l’any 1914 fou fundada a Cubelles la Societat Recreativa i Cultural l’Aliança. Al municipi, que tenia uns 800 habitants, ja hi havia un altre entitat d’esbarjo el “Circol Cubellenc”. El principal impulsor de l’Aliança va ser Pere Escardó Pedro, “americano” que havia heretat bona part de la seva fortuna del seu oncle Joan Pedro Roig (El 3 de vuit, 07-10-16). Pere Escardó en aquells moments era l’alcalde de Cubelles. Ell va ser qui va adquirir el terreny per 40.000 pessetes i el va deixar en herència a la societat.

La creació de l’Aliança va tenir els seus orígens en el trencament social de Cubelles. Quan dos destacats membres del Circol Cubellenc foren detinguts, durant la Setmana Tràgica (1909),  en ser acusats de participar en els actes de sabotatge que es produïren a la comarca en protesta contra la guerra del Marroc. Un altre dels motius de les polaritzacions socials de Cubelles va ocórrer l’any 1912 quan era alcalde el cacic “americano” Francesc Almirall i Almirall per suposades irregularitats a l’Ajuntament. Almirall era el major contribuent del municipi, tenia una tenda de queviures on tothom  havia de comprar per falta d’alternatives. L’any 1913 la gent del Circol Cubellenc va crear una cooperativa de consum, la Cooperativa La Salvadora, i el negoci d’Almirall se’n va anar en orris. Alguns dels que fundaren la Cooperativa eren els mateixos que s’havien enfrontat a Almirall a l’Ajuntament.

Des de la seva inauguració l’Aliança es va identificar amb els propietaris i amb el catalanisme de dretes proper a la Lliga de Cambó. El Círcol Cubellenc amb els parcers i els republicans federals i, posteriorment, amb ERC.

A l’edifici de l’Aliança es construí una sala-teatre a la planta baixa amb llotges de fusta. A dalt s’instal.là el cafè. La inauguració fou el dia dels copatrons de Cubelles, Sant Abdó i Sant Senén, el 30 de juliol. L’esdeveniment tingué dos convidats importants, el millor grup musical que existia a aleshores a Catalunya, el Quartet Renaixement, dirigit i fundat pel músic vilanoví Eduard Toldrà; i el diputat de la Lliga Regionalista Josep Bertran i Musitu. El diputat, i posteriorment espia franquista, Josep Bertran i Musitu, va regalar a l’Aliança una espectacular senyera brodada per lluir al balcó de l’entitat els dies de festa senyalada.

A l’Aliança s’hi feu teatre, caramelles, cinema i futbol. Durant la Guerra Civil l’edifici fou confiscat i se’n va fer càrrec la CNT. A partir de 1939, després de la dissolució del Círcol Cubellenc, l’Aliança va monopolitzar la vida cultural. A partir de 1976, es formà a l’Aliança un grup opositor a la Central Tèrmica. El 2011 es va declarar l’edifici Bé Cultural d’Interès Local.

Publicat a El 3 de vuit el 26-05-17