Josep Arasa i Ferrer

Bartomeu Robert i Yarzábal va néixer a Tampico, (Mèxic), el 20 d’octubre de 1842.  El seu pare –el metge Francisco Robert- també havia nascut a Mèxic. La seva mare era basca. Els seu avi, que també era metge, Bartomeu Robert i Girona, era originari de Sitges (El 3 de vuit 11-05-18) mantenia propietats a Campdàsens i lligams familiars a la vila.

Quan Bartomeu Robert i Yarzabal va tenir edat d’estudiar els seus pares l’enviaren a Sitges, on va cursar fins els seus estudis preuniversitaris i, seguint l’orientació familiar, va fer Medicina a la Universitat de Barcelona. Es va llicenciar el 1864 i es va doctorar, tres anys després, a la Universitat Central de Madrid.  Dos anys més tard aconsegueix per oposició una plaça de metge major de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, i el 1875 obté la càtedra de Patologia Mèdica a la Facultat de Medicina, en la qual va arribar a ser una brillant figura de la nova clínica basada en la “medicina de laboratori”. Va ser president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Barcelona, ​​president també de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona i soci corresponent de diverses acadèmies nacionals i internacionals. Va participar en diversos congressos mèdics; exercia la representació espanyola en el de Moscou i va ser vicepresident en l’internacional de Barcelona el 1888. Robert va publicar una gran quantitat d’articles i fullets de tema patològic, antropològic o psiquiàtric, com els dedicats a la hipnosi i a les relacions de la patologia mental amb els tribunals de justícia.

Després d’una brillant trajectòria com a facultatiu i també com a professor, es va erigir en renovador de la docència i la pràctica mèdiques a la Catalunya de l’últim quart del segle XIX. Alhora, era un barceloní compromès, que pertanyia a nombroses entitats cíviques, culturals i científiques com a membre o directiu.

El ciutadà Robert va ser un dels signants del missatge a la reina regent – Maria Cristina d’Habsburg -subscrit per una sèrie d’institucions econòmiques i culturals representatives de Catalunya- en què es reclamava “que torni a posseir la nació catalana seues Corts generals lliures i independents”, el servei militar voluntari, “la llengua catalana oficial a Catalunya”, l’ensenyament en català, el tribunal suprem català, etc.

L’impacte del desastre colonial espanyol de 1898 amb la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar de l’imperi,  que comportaren el consegüent replegament polític de l’Estat espanyol i la seva reclusió definitiva en el l’enduriment centralista del Govern de Madrid, li van fer descobrir el “catalanisme”. Una presa de consciència política que el portaria a convertir-se en pioner atípic del catalanisme i, de resultes, a fer pública la seva indignació contra el centralisme.

Publicat a El 3 de vuit el 06-06-18

“Qui no bat pel juliol, no bat quan vol”. La feina de batre -xafar les tiges del cereal per separar el gra de la palla- era feina col·lectiva que va generar lèxic i cançons. Per començar la batuda del blat s’esperava la lluna vella de juliol, “perquè així no es perd gra i la feina va molt més bé”. Si no es podia fer així es començava a batre l’ordi, i la civada fins esperar la lluna vella.

Estaquirots.-Peces de fusta amb punta que muntades en un bastiment engrandien el carro per portar les garbes.

Era.- Espai de terra generalment rodo de 10 a 30 m de diàmetre, on s’ha sobreposat argila compactada o rajoles per fer-hi una bona pavimentació, damunt del qual es posen els cereals per batre’ls.

Tanda.- Cada una de les parts en què es dividia la jornada de treball de la batuda.

Batuda.- Garbes ja deslligades i esteses a l’era sobre les quals els animals arrossegaven els estris per batre.

Curra.-Peça rodona cònica, estriada, per batre

Curro de batre.-Peça de pedra rodona cònica llissa, de diàmetre i de llargada variable, que és estirada per un animal. Servia per desgranar les espigues.

Trill.- Estri per batre format per un curro amb seient i tallants.

Assolar.- Fer girar la batuda sacsejant la palla, de manera que el gra quedi a sota per poder-lo destriar.

Forca.- Estri amb un mànec acabat amb diferents puntes (pollegons o forcons) de fusta de lledoner. Les més habitual en temps de sega eren les de dos pollegons que servien per carregar el carro de garbes i per girar la batuda. Les forques palleres tenien quatre o cinc pollegons, eren més grosses i llargues que les anteriors i servien per tirar la palla a dalt del paller o a la pallissa. Les triances tenien de cinc a vuit pues i servien sobretot per ventar.

Fer palla.-Es deia que s’havia fet palla quan el gra estava totalment separat de la palla.

Estiràs.- Peça de fusta d’uns cinc pams muntada travessera sobre un mànec d’un metre i mig  que servia per fer un munt a l’era.

Arrebossar.- Fer córrer el gra amb l’estiràs.

Escombra de botges.- Estri fet de botxa lligat per formar una escombra que servia per netejar l’era desprès de passar l’estiràs.

Erer.- Peça de fusta prima en forma de cèrcol i amb un ansa de 4 o 5 pams de diàmetre, amb forats de 8 mm per el blat o de 10 per a l’ordi. Es penja per l’ansa damunt d’una forca a favor del vent, i serveix per acabar de netejar els cereals de la batuda.

Ventar.– Acció de tirar enlaire el gra brut de l’era perquè el vent s’emportés la brutícia.

Boll.- Conjunt de palles petites, capses de gra i pols que se separava del gra en ventar.

Cepellut.- Gra que al batre no s’ha després de la pellofa.

Paller.-Munt de palla que es feia al costat de l’era. Algunes vegades s’enfangava per sobre perquè la palla aguantés més sense fer-se malbé.

Publicat a El 3 de vuit del 29 de juny de 2018

“Pel juny la falç al puny”. Era el mes de segar el gra d’aresta. La sega havia generat un lèxic propi que amb la mecanització ha desaparegut. Els segadors s’agrupaven en colles seguint les comarques a mesura que el sembrat estava a punt de segar.

Falç.- Estri format per una fulla d’acer corbada d’1-2 cm d’ample i un mànec que s’emprava per segar a mà.

Volant.- Fulla d’uns 3 cm d’acer forjat en forma de mitja lluna més gran que la falç, amb un mànec de fusta rodó. La fa servir el volanter per segar amb una sola mà .

Esclopet.-Peça de fusta de roure, alzina o freixe, semblant a un esclop petit, que feien servir els segadors com a guant sense dits per ficar-hi la mà esquerra i guardar-la dels talls que es podien fer amb la falç o el volant.

Dalla.- Estri de segador –dallador- que té en un mànec amb una fulla plana  i un rampill al cap d’avall, i que en segar deixa la sega en un rem fàcil de recollir i lligar. Es va començar a fer servir a partir de 1700.

Esventar-se.-Quan la fulla de la dalla perd el tall.

Enclusa.- Peça de ferro que per un extrem acaba amb punta, i es clava a terra i, per l’altre, té una cara plana damunt la qual els segadors piquen la fulla da la dalla o del volant per aprimar-ne el tall, perquè  tallí més o per arreglar una osca que s’hagi fet a la fulla al topar amb una pedra o una branca.

Esmolar.- Afinar el tall de l’eina fregant amb la pedra d’esmolar mullada amb aigua.

Banyot.- Estoig de banya, de metall o de fusta, ple d’aigua, dins el qual els segadors duen la pedra d’esmolar la dalla. El penjaven del cinturó.

Fus.-Tros de fusta cilíndrica acabat en punta d’uns 30-40 cm de llargada que servia per recollir gavelles i ajudar a lligar les garbes amb els vencills.

Gavella.- Cada un dels munts de sega que deixa el segador.

Vencill.- Lligall fet amb un manat de cereals o d’espart per lligar les garbes.

Garba.-Feix de 2 o 3 gavelles en la mateixa direcció lligades amb un vencill.

Garbera.-Pila de tres rengles de garbes dretes posades juntes amb les espigues cap per amunt i tapades amb un altre reng de garbes planes a forma de teulada. Es posaven al camp que s’havia segat o prop de l’era fins arribar el moment de la batuda.

Diable.- Espècie de rascle d’uns dos o tres metres de llarg amb moltes pues de ferro, que estirat per un animal es passava per la terra per recollir les espigues perdudes (diablar).

Agabelladora:- Maquina de segar, moguda normalment per una mula o un matxo, que deixava la sega en gavelles. La primera que es va utilitzar al  camp català va ser el 1919.

Lligadora.- Maquina de segar que ja deixava les garbes lligades.

Rostoll.- Restes de la planta de cereal que queden a la terra desprès de la sega.

Espigar.- Arreplegar a mà les espigues que han caigut durant la segada. Feina que realitzaven els vells de la casa.

Publicat a El 3 de vuit del 22 de juny de 2018

Catalunya va ser un país de jueus. (El 3 de vuit 11/18-03-11).  El rei, el noble o el bisbe rivalitzaven perquè els jueus s’establissin als seus dominis i en dinamitzessin l’economia i, en competència de l’un amb l’altre, els oferien avantatges fiscals, privilegis i concessions  per retenir-los als seus termes jurisdiccionals i treure’n profit.

L’Arxiu Parroquial de Santa Maria d’Igualada informa que a la vila hi havia més de dotze famílies jueves, algunes des de l’any 1282, i n’hi ha de documentades fins a una vintena més al llarg del segle XIV. Famílies que es van especialitzar en el préstec de diners, i en la compravenda de panyos i draps.

Els jueus, vivien en barris separats, però les relacions amb la comunitat cristiana eren acceptables. El metge jueu Mestre Isaac Bonanasc va ser contractat el 1335 pel Consell General de la vila per assistir els habitants en cas de malaltia. Els jueus d’Igualada estaven amb molta relació amb els jueus de poblacions veïnes de Vilanova del Camí, Jorba, o la Llacuna.

Pere III, l’any 1336, en agraïment a la vila pels seus ajuts en el setge del castell d’Òdena, va permetre que “pogués haver-hi quatre casals de jueus a Igualada”. El Consell de la ciutat eximi els jueus igualadins de pagar l’impost del vi si el venien a d’altres jueus. El 1352, la vila va obtenir de Pere III el privilegi d’hostatjar “deu famílies o cases de jueus amb llurs albergs, fills, mullers, famílies i bens, procedents de qualsevol comtat, vescomtat, baronies o senyorius”. El document reial afegeix que aquestes deu famílies estarien exemptes de pagar cap subsidi al monarca i autoritzava als Jurats d’Igualada a cercar “lloc avinent i bastant, on els dits jueus puguen habitar i construir sinagoga, com també fossar fora vila, però en terme d’aquesta, en lo qual puguen sepultar llurs cosos segons el costum i ritu llur”. Es desconeix si tingueren call, sinagoga o fossar propis, ni si es constituïren en aljama. Les aljames eren els consells interns de la comunitat que gestionava les institucions pròpies com la sinagoga, l’escola, la carnisseria, el tribunal, i el fossar.

Les males collites i les epidèmies del segle XIV afectaren greument la població d’Igualada i la vila s’empobrí i es despoblà. Els jueus foren víctimes d’atacs i d’una forta pressió perquè es convertissin. Es desconeixen les conseqüències a Igualada dels avalots contra els jueus de 1391, quan els esvalotadors cristians van assaltar, saquejar, i pràcticament destruir els calls, inflamats pels predicots religiosos i amb l’afany de fer desaparèixer els registres on es consignaven els deutes encara per saldar amb els creditors jueus. Però a principis del segle XV encara hi ha jueus a Igualada, Bonjuhà Jucef Aviçmel, sastre jueu de la Llacuna, passa a residir a Igualada el 1402. Potser va ser el darrer.

Publicat a El 3 de vuit el 15 de juny de 2018

Cada passejada pels camins del Penedès constata la desaparició d’alguna figuera. Fins no fa gaires anys a cada vinya li corresponia una figuera, formant un matrimoni indissoluble. La figuera ens fa recordar sempre la imatge maternal o de lloca que acull a l’ombra la família i amics un dia de festa i que trobem retratada en moltes fotografies familiars. Les festes, les commemoracions, les revetlles al voltant de la taula, tenien sovint la parada sota l’ombra de la figuera. Era general la creença que alguns arbres del secà –garroferes, figueres i oliveres–, on paraven el carro i feien els àpats de l’esmorzar i el migdia, creixien més esponerosos i donaven més bones collites que els altres, ja que “els complau la presència de l’home”.

Als estudiosos els agrada debatre fins on arriben els límits de l’àmbit cultural de la Mediterrània. Explica Predrag Matvejevic en el seu assaig Breviari mediterrani: “Un proverbi d’Hercegovina diu que el Migdia desapareix on no creix la figuera i no brama el ruc”. La qual cosa significa que la figuera és l’arbre més representatiu de la Mediterrania. Fou un dels primers arbres fruiters que van ser introduïts al sud d’Europa.

A Grècia la figuera és mencionada a l’Odissea, i estava consagrada a Demèter, la deessa de l’agricultura, i prop del seu santuari d’Euleusis hi havia un bosquet de figueres. Fitaclos, un atenenc que va tractar la deessa amb gran hospitalitat, va rebre a canvi una figuera i va ser el primer a conèixer els secrets del seu conreu. A l’Antiga Grècia, les figues formaven part de la dieta dels atletes durant l’entrenament per als Jocs Olímpics.

La mitologia romana consagra l’arbre a Juno, com a protectora dels casaments, per això una de les celebracions nupcials consistia a fer ofrena de figues a la núvia en una copa. En el món romà, la figuera més important fou la Ruminal, on van ser alletats Ròmul i Rem. Els romans, en edificar una nova ciutat, plantaven una figuera per facilitar la creixença de la nova població.

La figuera és l’arbre més mencionat a la Biblia. 46 citacions a l’Antic Testament i 20 al Nou Testament. La figuera és, també, el primer arbre citat a la Biblia situant-la concretament al Paradís que és un Jardí ple d’arbres i plantes (llibre del Gènesis). Al segle XII el monjo castellà Gonzalo de Berceo enumera els arbres fruiters que formen part del Jardí: magraners, figueres, pomeres i pereres. Considera la figuera l’arbre més fèrtil de tots i que per això fa referència a la Verge, ja que ella es fecunda en virtuts i bones obres. En general, en totes les religions mitològiques, la figuera rep un doble sentit, ja sigui de prosperitat, fecunditat i abundància, o símbol d’esterilitat.

Figueres que cal reivindicar i protegir com part indiscutible del paisatge penedesenc.

Publicat a El 3 de vuit del 08-06-18

Des de l’any 1921, Vilafranca té un carrer a les Clotes amb el nom de Baldomer Lostau i Prat (1846- 1896). Un obrer català que destacà pels seus dots polítics i pel seu esperit de lluita en la defensa dels drets nacionals i socials dels catalans.

La Revolució de 1868 o La Gloriosa, també coneguda com la Revolució de Setembre, va ser un aixecament que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l’inici del Sexenni Democràtic, que va donar pas al regnat d’Amadeu I, al qual va seguir la Primera República espanyola que va finalitzar amb el pronunciament del general Martínez Campos, i va donar inici a la Restauració Borbònica.

El 2 d’octubre del 1868, per disposició́ de la Junta Revolucionaria, es constitueix a Barcelona una Diputació́ provisional. La Junta Revolucionaria va nomenar Lostau diputat provincial. El març de 1869 la Diputació va elevar un escrit de Lostau a les Corts exigint la supressió de les quintes. El mes de setembre Lostau i Clave van dirigir la Junta Suprema Revolucionària que els federals formaren a Barcelona i va encapçalar, a Igualada, l’alçament federal. Derrotat l’alçament s’exilia a la Provença.

Formà part dels primers nuclis internacionalistes catalans de la Internacional Obrera. L’any 1871 va ser elegit diputat a Corts per Gràcia. El gran prestigi que tenia entre la classe obrera catalana li va valer l’elecció com a representant català al Congrés Internacional de la Haia de 1872.

Al cap de deu dies d’haver-se proclamat la Primera República a Madrid – 21 de febrer de 1873- ja s’intenta fer la proclamació de l’Estat Català a Barcelona. El 9 de març, la Diputació de Barcelona proclamà l’Estat Català dintre de la Federació Espanyola, promoguda pel diputat Lostau, qui en seria designat president provisional. L’Estat Català incloïa les quatre províncies catalanes i les Illes Balears. L’intent va ser frustrat. Quan va caure la Primera República, Lostau s’hagué d’exiliar a l’estranger. L’octubre de 1880 fou un dels inscrits en el Primer Congrés Catalanista. El 1883, de retorn a Barcelona, va prendre part activa en el Congrés Regional Federalista de Catalunya, que va aprovar el projecte de Constitució de l’Estat Català.

Elegit diputat a Corts espanyoles, pel Partit Republicà Democràtic Federal pel districte de Vilafranca els anys 1893 i 1896, protestà aïradament pels nombrosos casos de repressió contra els obrers dirigits pels governadors de l’època. El 1895 va col·laborar en el congrés de la Unió de Rabassaires celebrat al Vendrell. Va participar als periodics El Comunalista i La Avanzada.

La permanència del nom de Baldomer Lostau entre els carrers vilafranquins durant la dictadura franquista, és una mostra de l’escàs coneixement històric i la ceguesa que tenien els censors de l’època.

Publicat al El 3 de vuit del 02 de juny de 2018

El boter era qui feia bótes, tines, tonells, etc., destinats a contenir líquids, especialment vi, o pesca salada. L’origen de l’ofici de boter, no el podem trobar abans de l’edat mitjana. Des de l’antigor el vi sempre havia estat guardat o transportat en àmfores o gerres. No és fins l’any 1015 que es comença a parlar de boters a Catalunya.

El primer gremi de boters d’Europa es va constituir a Barcelona l’any 1257. A més dels boters agremiats hi havia fabricants de botes a moltes poblacions del Penedès, sobretot durant el segle XVIII, en relació amb l’exportació de vi a Amèrica i al nord d’Europa. En plena expansió de la indústria botera es constituí a Vilafranca una societat de boters que assolí el miler d’associats el 1883, la més important dels Països Catalans. Al Vendrell al segle XIX, els boters representaven l’altra gran industria local després del vi. És un dels oficis exposats al Museu del Traginer d’Igualada i al Vinseum de Vilafranca.

Els boters, com tots els oficis, tenien el seu patró. Només que, al llarg del temps, per les circumstàncies, la tradició i la història, se’n coneixen més d’un. Joan Amades cita Sant Urbà, considerat patró del vi, que era per aquest fet també patró dels boters. Santa Magdalena és la santa del vi, doncs, la tenien per patrona els marxants de vi, els taverners i els boters (22 de juliol). Els boters barcelonins tenien com a patrona Santa Eulalia.  A Santa Caterina (25 de novembre), en un moment de la història també els boters la van fer  patrona conjuntament amb els mestres d’aixa, ja que eren oficis molt semblants.

A Vilanova i la Geltrú, en el programa de Carnaval de 1868, consta que els boters van fer la una gran bota a la plaça de les Neus i, a les dues de la tarda, van sortir fent el seu ball voltant per carrers i places.

Al Vendrell, per Carnaval, els boters solien construir una bóta de grans dimensions amb molta rapidesa. Un cop finida la bóta es recobria ben bé de pega o quitrà i es deixava estar al lloc on es construïa fins el dimarts de Carnestoltes, dia en que una comparsa del gremi feia un ball al seu voltant. Després el més vell del gremi, que generalment no havia pres part en la comparsa ni en la ballada, calava foc a la bóta que produïa una gran foguera.

Joan Amades diu que al ball de Cercolets es pot reconèixer el seu origen en les festes i cerimònies de les veremes, en les quals havia estat freqüent simular la construcció d’una bóta que els ballaires encara figuren fer amb l’entreteixit dels cèrcols, tot adornant de flors i de pàmpols quan es balla en temps que encara tenen pàmpols els ceps. Antigament era un ball on només intervenien homes joves, que vestien de color blanc amb sanefes, corbata, faldellí i faixa de color vermell.

Publicat a El 3 de vuit el 25 de maig de 2018

El poble de “la” Gornal, dit antigament “el” Gornal, constitueix el nucli de població agrupada més gran del municipi de Castellet i la Gornal. El topònim Gournal s’esmenta per primera vegada l’any 1062. L’any 1163 un document de la canònica de Solsona parla de Guarnad. El lloc de Guarnallo és esmentat el 1189. El segle XIII, Guarnaa, Guarnaldo i Esguornal.  Desgornal als censos del segle XIV.

Sant Pere de la Gornal és l’església del poble, d’origen romànic. Apareix documentada com a parròquia per primer cop els anys 1279-80. Durant el segle XVI s’hi va fer una reforma important, de tal manera que gairebé desaparegué tota resta de l’antiga construcció. L’edifici de l’església és de tres naus, amb absis  semicircular neoromànic, totalment refet al començament els anys vint del segle passat. Compta amb un notable campanar d’espadanya, de tres ulls, d’època barroca,. És també un element remarcable del conjunt la torre del rellotge, de planta quadrada. Durant uns treballs de restauració i neteja de les parets fa pocs anys van sortir al descobert un tros de mur sud que se suposa pertanyia a l’edifici romànic

Actualment l’església forma un conjunt amb un porxo i l’edifici de la casa rectoral, que va ser refeta per l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell l’any 1971. El doctor Joan Bassegoda (1930-2012) fou un arquitecte especialista en restauració de monuments, catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i director de la Reial Càtedra Gaudí. Va publicar nombrosos treballs, especialment sobre història de l’arquitectura catalana vuitcentista, entre els quals destaca “El gran Gaudí” (1989), possiblement la monografia més detallada sobre el gran arquitecte modernista, del que fou un dels millors especialistes.

Al porxo de l’església i de la casa rectoral es conserven diversos capitells i algun fragment de columna que foren trobats no fa gaires anys, arran de les obres de restauració de l’església. La superfície d’aquests capitells, de factura molt senzilla, presenta vuit cares. Es conserven també una pica de beneir, semiesfèrica de trets simples. Fa 43 cm d’alçada total, 27 cm de diàmetre superior i 24 d’obertura de boca amb una fondària de 10 cm. La superfície exterior de la pica te una decoració a base de dues motllures longitudinals als extrems superior i inferior i una creu al centre i, al costat, una mena de formes ovals. La peça es troba força erosionada i presenta la base escapçada.

Hi ha també una antiga columna, i una base de secció circular que, per la seva forma, podria haver estat el suport de les columnes que devien aguantar els capitells. Resulta difícil precisar una datació totes les peces esmentades. El treball tosc de la pedra, el grau d’erosió, i la simplicitat dels motius decoratius fa pensar en un estil preromànic, dins del segle XII.

Publicat a El 3 de vuit el 18 de maig de 2018

L’antiga quadra (demarcació) i llogaret de poblament disseminat de Campdàsens es troba dins l’interior del massís del Garraf. La plana de Campdàsens, al terme municipal de Sitges, és una gran dolina que ha estat habitada des del temps dels ibers. Les troballes de dues sitges amb restes de terrisseria d’aquella època en són testimoni.

La toponímia de Campdàsens consta almenys des del segle XI (Campus asinorum). Tot i que alguns autors parlen del castell de Campdàsens sembla més aviat que hi havia una casa forta que formava part d’una quadra, l’emplaçament i límits exactes de la qual avui es fa difícil de determinar. La situació geogràfica d’aquesta quadra, propera al mar, feia necessària la creació d’un bon sistema de guaites per a vigilar la costa amb torres de defensa estratègicament situades.

El territori era de propietat reial –Jaume II- i en va ser  feudataris Bernat de Centelles i Bernat de Fonollar. L’any 1385 el rei Pere el Cerimoniós, va tornar a comprar la jurisdicció de la vila de Sitges, juntament amb la quadra de Campdàsens. I en féu donació al seu cunyat Bernat de Fortià. Però el seu successor, Joan I (1350-1395), per qüestions econòmiques, hagué de vendre, altra vegada, tots els drets sobre els castells de Sitges i Campdàsens a la Pia Almoina de Barcelona.

La torre de Campdàsens està situada al costat de diverses cases i una església. Té una planta gairebé quadrada d’uns 6 metres amb teulada a dues vessants. No està adossada a cap construcció. Té una alçada de més de 10 metres. És una construcció de datació difícil, sembla construïda a partir del segle XIII.

Al costat de Ca l’Amell, una casa dels segles XV-XVI, al mateix altiplà, hi ha una torre de planta circular d’uns 8 metres d’alçada i uns quatre metres de diàmetre amb murs de 80 cm de gruix. Situada a uns metres del terra hi ha la porta de l’edifici. Els experts no la consideren anterior al segle XIII.

A un dels extrems de Campdàsens, al costat de Can Planes, hi ha un altre torre que formava part del sistema defensiu de la quadra. Aquesta torre té una planta gairebé rectangular. Fa 3,5 x 3,6 metres a l’interior. Els seus murs tan sols tenen un gruix de 60 cm. La seva alçada és de 11 metres. La porta està situada al nivell del primer pis, a una tres metres del terra actual. Pot ser dels segles XV o XVI.

A Campdàsens no queden restes de l’antiga capella del segle XIV, dedicada al Sant Crist. L’església actual fou construïda el 1853 gràcies al propietari de la terra Francesc Robert i Batlle, pare del Dr. Bartomeu Robert, qui fou alcalde de Barcelona l’any 1899 i que encapçalà el “Tancament de Caixes” contra la hisenda del govern espanyol. Al costat hi ha una rectoria, destinada a l’allotjament del capellà.

Publicat a El 3 de vuit del 11-05-18

Nuria Raspall Rovirosa al seu volum “Jaume Rovirosa i Castellet” dedica unes planes a palar dels “Familiars del Sant Ofici”. En Jaume Rovirosa Castellet, hereu de la quadra de Rocacrespa a Cubelles, va ser batejat el 25 de juliol de 1640, i va ser enterrat dins l’església del convent de Sant Domenech (actual castell de Penyafort) de la Ràpita el 20 de maig de 1704. En Jaume Rovirosa era Familiar del Sant Ofici.

A l’època medieval, a la Corona catalano-aragonesa, ja existia la Inquisició. Però a començament del segle XV la Inquisició va caure en un període d’inacció. Els Reis Catòlics, amb la finalitat de combatre el jueus, crearen la  Inquisició al Regne de Castella. L’any 1478 el rei Ferran instaurà el model castellà al Regne d’Aragó. Durant el segles XVI i XVII cal destacar-los per la virulència inquisitorial. El tribunal del Sant Ofici de la Inquisició castellana tenia arreu del territori català uns comissaris, 14 al segle XVI, 46 al segle XVII.  Per ajudar als comissaris hi havia els anomenats “Familiars del Sant Ofici”, uns servidors laics.

Ser Familiar del Sant Ofici era un càrrec considerat “d’alt honor”. Tenia l’obligació de denunciar als tribunals qualsevol fet que pogués afectar els interessos de l’església i els incompliments dels deures amb Déu. Era l’intermediari entre el tribunal i el reu. Protegia a l’inquisidor i gaudia de privilegis socials i econòmics. Estava exempt d’impostos reials i locals; no podien ser culpats o perseguits per aquelles mateixes causes que ells havien denunciat. Durant els processos Inquisitorials estaven protegits per l’anonimat; podien portar armes de foc; no haver d’allotjar tropes i estar exempts de contribuir a les despeses de la guerra.

El càrrec requeria un expedient previ de puresa de sang. Ser Familiar implicava ser un cristià pur, que demostrava que entre els seus avantpassat no hi havia jueus conversos (marrans), ni moriscos. Aquesta investigació no s’estenia més enllà dels avis. Havien de ser majors de vint-i-cinc anys, fills legítims, ni estrangers ni clergues, i de conducta exemplar i honesta. No podien dedicar-se a treballs propis de les classes modestes, com ara aquells que exercien un ofici on havien d’utilitzar eines de tall –carnissers, talladors, sastres, sabaters, cuiners, basters,…- ni podien realitzar activitats comercials on hi tingues cabuda la usura i l’especulació. Un cop acceptat l’expedient el sol·licitant prestava jurament de fidelitat davant dels Inquisidors, on rebia el títol de Familiatura. Títol que esdevingué objecte, de venda, i alguna vegada fou hereditari. Al pas del temps, la majoria dels privilegis de que gaudien els “familiars” van anar desapareixent.

Publicat a El 3 de vuit el 04 de maig de 2018

Al terme de Font-rubí, prop del veïnat de la Maçana, hi ha l’església romànica de Sant Joan de la Maçana, també coneguda com l’església de Santa Apol·lònia .

El lloc de la Maçana s’esmenta des de l’any 1120. El temple, que era l’antiga església del veïnat de la Maçana, està documentat des de l’any 1315, quan formava part de la parròquia de Sant Vicens del Morrocurt.

L’església és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó i capçada amb un absis semicircular que està ornat amb lesenes típiques del romànic llombard, propi del segle XI. L’edifici només presenta dues finestres, una a la façana de ponent , tardana , i un altre de doble esqueixada que s’obre en el fons de l’absis. La porta adovellada, molt senzilla, situada a la façana sud, apareix tapiada. Es conserven restes d’un campanar d’espadanya d’un sol arc. Té un petit cor a l’interior. El material de la construcció és la pedra, tallada en carreus petits, irregulars i poc escairats.

L’església era d’ús públic fins la desamortització dels bens eclesiàstics  de 1835 quan va esdevenir de propietat privada. Es va mantenir en bon estat de conservació fins l’any 1936. El juliol d’aquell any fou cremada en l’espiral d’anticlericalisme que va sacsejar l’Estat, davant la reacció de indiferència de la majoria de veïns, que no participà dels fets. Des de 1936 ha restat abandonada i sense culte.

Ultra l’església de Sant Joan de la Maçana, entre els dies 24 i 25 de juliol de 1936, a Font-rubí foren incendiades les esglésies de Sant Pere i la de Santa Maria de Bellver. L’església de Sant Pere i Sant Feliu era originaria del segle XI encara que havia estat reformada el segle XVIII. L’interior quedà devastat conservant-se tan sols les parets mestres. Durant la guerra la casa rectoral s’utilitza per albergar refugiats. L’arxiu parroquial fou destruït totalment.

L’església de Santa Maria de Bellver està documentada des de l’any 1152 quan el bisbe de Barcelona Guillem de Torroja la consagrà. El segle XVIII es reconstruí totalment. L’any 1936 el temple fou totalment arrasat. També fou destruït l’arxiu, així com els objectes de culte. El cos de l’edifici, que pogué restar dempeus, esdevingué la seu de la Unió de Rabassaires, posteriorment faria les funcions de dipòsit de benzina del camp d’aviació del Pla. Les campanes foren estimbades i robades. La pica baptismal servi de pica per rentar els plats. Desaparegué un retaule renaixentista de l’altar major amb plafons pintats, un retaule neoclàssic de l’altar major i una imatge barroca de la Mare de Deu del Roser.

A Sant Joan de la Maçana,  cap als anys 1980-1981, uns desaprensius van arrencar teules i foradar la volta. L’església està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, malgrat això, està molt poc protegida.

Publicat a El 3 de vuit del 27 d’abril de 2018

L’Església catòlica registra en els arxius de les parròquies les rogatives de pluja i les té reglamentades en graus. Quan els representats del poble dirigeixen una súplica a la clerecia aquesta n’estudia la conveniència. En funció d’aquest estudi s’organitza: 1r. Una oració extraordinària a algun sant, normalment amb una missa. 2n. Si no s’acaba la sequera, es busca un sant de categoria superior, i es fa més viva la pregària exposant alguna relíquia. 3r. S’organitza una processó pel poble presidida per la imatge del sant. 4t. Es portava el sant fins a una zona on hi havia aigua, el mar, un riu, una font o una bassa, i es banyava. Naturalment, així les imatges es malmetien i el Vaticà ho va prohibir l’any 1619. 5è. En casos molt extrems s’autoritza una peregrinació a algun santuari important.

L’any 1945 el Penedès va patir un hivern fred i una important sequera. Els veïns d’Els Monjos van demanar al capellà de la parròquia de Santa Margarida del Penedès, mn Manuel Roca, que fes alguna cosa per demanar pluja. Fetes les misses preceptives, invocats els sants i mantenint-se la sequera, els veïns insistiren a fer una rogativa al santuari de la Mare de Déu de Penafel,

El santuari de “Penna Fedel” és veí de la font del mateix nom. Conta la llegenda que la imatge bruna de Penafel fou amagada, en temps de les invasions àrabs, en un forat a la roca de la font. Segles mes tard, fou trobada per uns pastors. La imatge de Penafel era considerada miraculosa i invocada per la sequera i per la seva eficàcia sobre les dones estèrils “donat-les-hi la gràcia de parir fruits per Déu”. Aquesta veneració penedesenca omplia les parets del temple d’ex-vots.

Mn Manuel Roca, abans de convocar la rogativa, va demanar consell a mn. Josep Vallés de Moja. Aquest el respon per carta“..no es la primera vez que se recurre a dicha virgen en este sentido ya que según tengo oído de personas viejas, otras veces se hizo, incluso una, de ella, hace muchísimos años, los de Moja fueron en procesión llevando una imagen del Crucificado que dejaron en el santuario hasta la consecución de tan ansiada lluvia, que se obtuvo al cabo de quince días o tres semanas y después fueron a recoger dicha imagen devolviéndola al culto de Moja…”.

Amb aquestes paraules el capellà va demanar permís de rogativa al bisbe de Barcelona, que la va autoritzar pel dia 31 de maig de 1945.  Amb la seva autorització les confraries de Santa Margarida del Penedès –Mare de Deu dels Dolors i del Roser- juntament amb el Cos de Portants prepararen la rogativa per pluja. Una professó amb la imatge del Sant Crist –“el Cristo gros”- fins l’església de Penafel. Allà es celebrà una llarga missa cantada i, quan la gent tornava a la parròquia, va començar a ploure.

Publicat a El 3 de vuit el 20 d’abril de 2018

ROGATIVES  PER FER PLOURE (1/2)

L’aigua és un bé preuat i indispensable. Sense ella, no hi ha vida, no  hi ha agricultura. Actualment, la seva escassetat ens la fa encara més preciosa. Però més enllà de la seva importància per a la continuïtat de la vida i el sosteniment del planeta, l’aigua també ha estat des de sempre un element simbòlic d’enorme valor en les diferents esferes culturals. L’aigua és considerada com un element purificador en la majoria de religions. Alguns cultes – cristians, jueus, musulmans, el sikhisme, l’hinduisme….- empren aigua especialment preparada per a propòsits religiosos i moltes religions també consideren que algunes fonts o cossos d’aigua són sagrats o, almenys, afavoridors. Molts temples cristians antics estan ubicats al costat de brolladors d’aigua.

Per a dominar “el temps”, per obtenir la pluja que porta l’aigua, l’home acut als déus. És així com els sacerdots de totes les religions han intervingut com a mitjancers entre el poble i els déus. Les rogatives són pregàries solemnes que es fan per demanar pluja, però també per demanar que s’acabi. A vegades també s’han fet per a buscar remei a les plagues del camp.

En la Roma antiga ja es feien festes amb processons pels camps. En el califat d’Abdul-Rahman III, al territori d’Al-Andalus, es van fer pregàries durant dos mesos a partir de l’1 de juliol de l’any 941, a causa de la greu sequera als camps i la falta d’aigua a les cisternes, sobretot a Còrdova. Els anys 1567 i 1568, la sequera va ser extrema, a Catalunya, i es van fer nombroses pregàries. A Barcelona tenien una sèrie de sants classificats per categories. Si la sequera era lleu, treien un sant poc important. Si era greu, al sant de més rang. Al segle XVI les rogatives per pluja es repeteixen cada vint anys i desapareixen cap al final de segle, coincidint amb un període d’inundacions.

L’any 1691  hi hagué a Catalunya una gran sequera. Moltes viles i ciutats patiren les conseqüències de la manca d’aigua. Algunes poblacions organitzaren processons a Montserrat i pregà-ries per demanar la pluja. La cadència de les rogatives en el s. XVIII, fins a mig XIX, és ràpida, en menys de deu anys entre cada una. A mig segle xix hi ha un altre període d’inundacions, al que segueix a finals de segle altra vegada la sequera. Hi ha indicis de què després de períodes plujosos creixen les rogatives per combatre les plagues, en general d’erugues o llagostes.

A principis del segle XX hi va haver una gran sequera a les comarques del Pirineu de Girona. Un dissabte, els habitants de pobles del Ripollès van fer una rogativa per anar en processó fins al santuari de Núria. Una cop allà van demanar pluja. A la tornada es va formar un cumulonimbus i va descarregar una calamarsada que va arrasar tots els cultius.

Publicat al 3 de vuit el 13 d’abril de 2018

L’any 1942 a Sant Martí Sarroca es va fundar l’orquestra Héroes del Jazz. L’agost de 1947 van canviar el seu nom per Orquestra  Raybel. Raybel  estava formada per joves del poble i actuava arreu de Catalunya. El piano el tocava en Josep Domenech i Muñoz en Pepet Teixidor.

Eren els temps que els viatges dels músics eren feixucs amb autocars lents, i amb moltes hores de convivència entre ells. Els músics sovint dormien i menjaven a les cases particulars dels pobles on actuaven. Eren els temps de postres de músic (fruita seca, figues, panses, orellons). Unes postres que deuen el seu nom al que se solia oferir als músics de carrer que animaven els pobles. Ells, i en general la gent del món de l’espectacle (cantants, actors, etc.), en menjaven a qualsevol lloc, just abans de sortir, o potser als entreactes o entre dues aparicions a l’escenari, a l’escalfament o als darrers assajos ja que no tenien temps de menjar tot l’àpat a casa i havien d’endrapar alguna cosa frugal, que es pogués menjar a peu dret i sense tacar-se la roba ni el maquillatge.

En Pepet Teixidor fou un entusiasta de la música. A més de tocar el piano,  dirigia grups corals i caramelles, i ensenyava solfeig. Va ser un gran amant de Sant Martí Sarroca, i en especial de les joies arquitectòniques del municipi. Va ser sagristà i campaner de l’església romànica de Santa Maria de Sant Martí. Fou un dels pioners de la reconstrucció del castell. Va ser també historiador local i dinamitzador cultural. Publicà “Breu història del poble i castell de Sant Martí Sarroca”.

El Carnaval de 1965 l’Orquestra Raybel es va desfer en passar alguns dels seus membres a formar part d’un nou grup (amb vincles familiars amb Raybel), Los Ángeles Azules. Van debutar el 13 de juny de 1965, a Pontons, arribant a un acord amb el propietari de la Sala de Festes per fer una actuació promocional, és a dir, sense cobrar . El primer tema que van interpretar va ser “Eternidad”, una balada de moda a l’època.

L’any 1975 Los Angeles Azules van catalanitzar el nom, quedant com Orquestra Els Àngels, actius fins  el mes de gener de l’any 2005 que van fer la seva darrera actuació a Sant Vicenç dels Horts.

Ultra en Pepet Teixidor a aquestes orquestres hi tocaren: Lluís Manuel Pujadó Garcia, Fèlix Domènech Roig, Joan Vallès, Lluís Pujadó i Queraltó, Josep Mª Guardiola, Josep Tort, Gerard Fernandez, Emiliano Fernandez, Josep Farrer, Joan Figueras, Josep Creixell, Salvador Montell…La primera veu femenina que s’incorporà al grup fou Mari Coronas, també hi cantaren Pepa Lopez i Susana Muñoz.
Els temps han canviat molt i, amb la proliferació dels cotxes i els muntadors d’escenaris, després del ball els músics ja poden marxar. S’han escurçat les estades als llocs on actuaven, les sobretaules i la convivència intermusical.

Publicat a El 3 de vuit el 06 d’abril de 2018

Josep Torrents va néixer el 24 d’abril de 1899 al carrer de Montpeó de Bellvei. Era fill de pagesos, corredor de vins i de ben jove participà en les mobilitzacions agràries de 1917-1920.

L’any 1918 era el representant de la Societat Agrícola de Bellvei a la Federació Comarcal de Valls i secretari de la Federació Comarcal del Baix Penedès. L’any 1919 s’adhereix a la CNT. Representant la Federació d’Agricultors del Vendrell i comarca, el desembre del 1919 participà en el segon congrés confederal de la CNT celebrat al teatre de la Comèdia de Madrid. Fugint de la repressió del general Martínez Anido contra el sindicalistes i per evitar fer el servei militar, acaba exiliat a París on va estar quatre o cinc anys. Fruit d’aquest exili deixarà la militància anarcosindicalista de la CNT i defensarà els postulats del Partit Comunista de França i de la Confederació General de Treballadors francesa.

Amb l’adveniment de la Segona República -1932- torna a Bellvei il·lusionat amb el canvi polític. S’adhereix al Bloc Obrer i Camperol i a la Unió de Rabassaires disposat a continuar la lluita per la revolució social, distanciant-se de l’apoliticisme de la CNT i del interclassisme d’ERC. D’aquella època són els seus articles a La Batalla, setmanari barceloní, plataforma de difusió de les idees marxistes i, a partir de 1924, portaveu del Bloc Obrer i Camperol.

Arran dels fets del 6 d’Octubre de 1934, fou detingut i empresonat al vaixell Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. En representació de l’Unió de Rabassaires és inclòs en la relació de compromissaris que havien de triar, amb els diputats a Corts, el nou president de la República. El juliol de 1936, amb l’aixecament militar, passa a formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya representant l’Unió de Rabassaires i s’afilia al nounat PSUC.

El juliol de 1937, a la primera Conferencia Nacional del PSUC, fou elegit membre del comitè central i secretari d’agricultura del partit. Aquell any passa un mes a Rússia formant part de la delegació del PSUC convidada a participar en els actes commemoratius del vint-i-unè aniversari de la Revolució d’Octubre. Les seves impressions del viatge les va descriure a diversos articles publicats a Treball, l’òrgan oficial del PSUC.

Pocs mesos més tard i amb els seus pares, prendria el camí de l’exili entre la riuada humana que travessa els Pirineus. Primer a França i després a Cuba. El 18 de setembre de 1943 posa fi a la seva vida tallant-se les venes a l’hospital de dements de l’Havana.

Tot i la seva curta vida, Josep Torrents és un símbol de la lluita a favor de l’emancipació dels pagesos i de Catalunya. És un dels dirigents agraris més importants de Catalunya. A Bellvei hi ha una rambla dedicada a la seva memòria.

Publicat a El 3 de vuit el 29 de març de 2018