Josep Arasa i Ferrer

Sant Esteve de les Masuques, és un petit caseriu del terme de Castellet i la Gornal situat a la confluència de la riera d’Estalella amb el riu de Foix. És un lloc que conserva vestigis d’ocupació d’èpoques molt diverses. Hi ha una església romànica i un important jaciment romà: una necròpoli amb epigrafia i un mil·liari d’època de l’emperador  Julià l‘Apòstata. També hi ha un pontet de petites dimensions.

Tot fa suposar que en època romana fou un important centre de comunicacions que en el trasbals de  l‘ocupació del Penedès pel Comtat de Barcelona, entre els segles X i XII, quan es van crear noves localitats, van canviar els centres de poder i la xarxa viaria que els connectava va abandonar el lloc.

A Sant Esteve es poden observar restes d’antics camins que confluïen al costat del petit turó on es troba l‘església: el camí de les Masuques que, en direcció contraria, porta fins el jaciment romà de la Paret de Santa Tecla, i que és molt probable que fos un dels trams de la via Augusta; el camí, o carrerada, que va a la Resclosa, sota el Corral d’en Rafeques, i segueix pel Soler Roig, la Gornal i Santa Oliva; el camí a la Llacuneta, Papiol, Banyeres i la Bisbal, que podria ser un camí romà que pel coll de la Rubiola i Montblanc arribaria a Lleida. Un altre camí travessava el riu Foix, on hi ha les restes d’un antic pont, enllaca amb l’actual camí que duu a Torrelletes i Castellet. També es pot arribar a Can Vicenc, on hi ha restes d’un empedrat antic, i seguir fins a Mas Bellestar, on hi ha uns jaciments romans, Santa Margarida del Penedès i Olerdola. Seguint per la riera d’Estalella amunt, un camí carreter passa pel costat del turó de Muntanyans i arriba a Sant Marçal i a Castellví de la Marca.

L’església de Sant Esteve està documentada des de l’any 976 però se sap que el seu origen és almenys cinquanta anys anterior. Entre els segles X i XII va ser l’única parroquial del terme de Castellet, i estava vinculada al monestir de Sant Cugat del Vallès “S. Stephani de Castelleto“. Al segle XV va passar a dependre de l’església de Sant Pere de Castellet. L’edifici ha experimentat reformes al llarg dels anys, principalment pel que fa a la façana principal, que actualment apareix molt modificada. És un edifici d’una sola nau, que va ser sobrealçada, coberta amb volta de canó sobre arcs torals, cimbori amb campanar, i teulada a dues vessants. Hi ha tres absis, el central dels quals és molt més gran, i té una finestra d’arc de mig punt a la part central. El parament exterior dels absis és fet amb carreus petits, poc treballats, i sense cap ornamentació. La façana principal presenta, com a únic element remarcable, una porta d’accés d’arc de mig punt amb dovelles de pedra.

Publicat a El 3 de vuit de 19 de maig de 2017

En Josep Canyes i Santacana  va néixer a Castellví de la Marca el 23 de març de 1901. Fou un religiós caputxí conegut dins l’ordre com Marc de Castellví. Fou biblista i escriptor. Estudià humanitats a l’Escola Seràfica dels caputxins a Igualada. En acabar ingressà a l’ordre dels framenors caputxins i feu el període de noviciat a Manresa, on vestí l’hàbit el 8 d’agost de 1918 i professa la regla franciscana en vots solemnes l’any 1922.

Tres germans seus també seguiren la vocació caputxina: Marcel·li de Castellví (lingüista i fundador de Centro de Investigaciones Lingüísticas y Etnográficas de la Amazonía Colombiana), Marcel·lià de Vilafranca (prefecte apostòlic  de la jurisdicció eclesiàstica de Leticia a Colòmbia), i en Marçal del Penedès que va ser assassinat durant la persecució religiosa de 1936 i va ser beatificat el novembre de 2015.

En Josep Canyes cursa estudis de filosofia al convent d’Olot i de teologia a Sarrià. Amplia els seus estudis eclesiàstics a la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma on fou nomenat sacerdot l’any 1925. Es llicencià en Sagrada Escriptura al Pontifici Institut Bíblic d’aquella ciutat (1929). Després retorna a Catalunya on feu de director del Col·legi de Teologia del convent de Sarrià.

Escriví articles i ressenyes bibliogràfiques per a la revista Estudis Franciscans, amb el pseudònim Elpidi de l’Almúnia. Traduí diversos llibres de la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana, seguint el propòsit del seu impulsor Francesc Cambó de dur a terme una versió bíblica no exegètica ni erudita, sinó literària: Josué, Jutges, I i II de Samuel, I i II dels Reis, I i II de les Cròniques, Jeremies i Baruc (publicats pòstumament, amb la intervenció de Ramon Roca i Puig i Josep M. Millàs i Vallicrosa).  L’any 1930 va escriure Viatge a Terra Santa. Amb col·laboració del P. Antoni M. de Barcelona publicà, entre els anys 1930-1933, els quatre Evangelis.

El 1934, a la mort de Miquel d’Esplugues, fou nomenat director de la  Fundació, amb la comesa de revisar els volums de la Bíblia que s’anaven publicant. Amb la revolució de 1936 perdé tot el material de recerca bíblica i es refugià juntament amb el seu germà Marcel·lià de Vilafranca a Caquetà a l’Amazònia colombiana, on hi havia el seu germà Marcel·lí.

Acabada la guerra civil, i retornat de l’exili l’any 1940, reprengué el treball de traducció, malgrat les dificultats del context polític i la manca de col·laboradors.  Edità el Manual de la Venerable Orden Tercera de San Francisco.

Li fou confiada la restauració i estructuració dels estudis de la província caputxina de Catalunya, restauració que a causa de la seva prematura mort al convent de Pompeia de Barcelona l’any 1942, no va poder tirar endavant.

Publicat a El 3 de Vuit el 12 de maig de 2017

A la vegueria del Penedès, comarca de l’Anoia, hi ha el terme municipal de Carme situat en una cubeta d’erosió que la riera de Carme ha excavat. Des d’antic l’aigua del rec de Carme, que surt de la riera i s’origina a una resclosa al terme d’Orpí serpenteja pel terme, ultra regar les terres, era la força motriu dels molins documentats des del segle XI, molins dels drapers, dels fariners, dels d’oli i de paper, a més de fer molt de servei a les fassines d’aiguardent i per a rentar, pentinar, cardar  i tenyir la llana dels paraires.

La jurisdicció senyorial de Carme fou sempre del castell de Claramunt. El lloc surt esmentat ja el 1005 amb la grafia Chazma dins el terme d’aquest castell. En l’època de la conquesta àrab i durant la mateixa edat mitjana (s. X-XII), una part de l’actual Catalunya estava parcialment ocupada pels musulmans. Això va causar que al mig del país es formessin una sèrie de fortificacions per tal de controlar l’avanç dels musulmans. Aquest conjunt de fortificacions es coneixen amb el nom de Castells de frontera, i corresponen a una línia fictícia traçada a través de l’actual Catalunya central que permetia dominar visualment un ampli territori i defensar-lo d’una forma ràpida i eficaç. Pel que fa a Carme, cal destacar que el poble també havia comptat antigament amb una petita fortalesa, ja que en el mateix poble s’han trobat alguns elements del que se suposa que hauria pogut ser la torre de defensa del poble. Al pas dels segles tingué la successió cronològica dels nobles de Claramunt, els vescomtes, comtes i ducs de Cardona i darrerament de Medinaceli, fins a la prescripció del règim feudal a les acaballes del segle XIX.

Als fogatjaments dels segles XIV i XV s’inclouen els habitants de Carme en el recompte del castell de Claramunt. En canvi, als segles XVI i XVII ja hi figuren diferenciats amb 18 i 19 focs, respectivament. Al segle XVII es triplicaren els seus estadants. Al XVIII Carme està, immers en un creixement demogràfic i econòmic important, va construir el nou temple religiós dedicada a Sant Martí, que va substituir l’anterior romànica de finals de l’edat mitjana que es trobava a l’altra banda de la riera. El 1733 fou legalitzada la confraria dels paraires de Carme, que tingué continuïtat fins el 1860. Després d’una forta davallada poblacional al principi de segle XIX el poble assolí el 1857  el nivell demogràfic més alt registrat, 1.244 h. Aquest creixement s’explica pel trasllat d’algunes fàbriques tèxtils d’Igualada atretes per la mecanització de la producció gràcies a la força motriu de les aigües de la riera. La crisi tèxtil igualadina provocà conflictes socials que també afectaren Carme. Actualment a Carme hi viuen 840 persones.

Publicat a El 3 de vuit de 05-05-17

Guillem Rovirosa i Albet fou un sindicalista, escriptor i propagandista catòlic, fundador de les Germandats Obreres d’Acció Catòlica (HOAC). Va néixer a  Vilanova i la Geltrú el 4 d’agost de 1897. Era el tercer fill de la casa pairal de Rocacrespa, entre Vilanova i Castellet.

Començà la carrera d’Enginyeria a Madrid, però en 1915, arran de la mort de la seva mare, tornà a Barcelona i estudià a l’Escola Industrial, on es titulà com a tècnic en electricitat. Cap al 1930 en fou professor.

Feia conferències per demostrar la inexistència de Déu i participà de l’espiritisme i la teosofia. Va estudiar totes les religions. Al 1932, a París, on havia venut una patent per al cinema,  en sentir una prèdica del cardenal Verdier i llegir la Vie de Jésus de François Mauriac  es va fer catòlic.

L’any 1933, per raons laborals, va anar a viure a Madrid. Durant la Guerra Civil fou nomenat pels seus companys president del consell obrer de l’empresa on treballava, per la qual cosa, al final de la guerra, fou condemnat a dotze anys de presó. Tan sols hi va estar un any.

Veient la superficialitat del cristianisme dels obrers, el 1946 fundà les Germandats Obreres d’Acció Catòlica  per vincular Església catòlica i classe obrera. Pretenia formar militants cristians amb consciència de classe, que no es supeditessin als empresaris ni a l’Església oficial vinculada al franquisme, intentant trobar una alternativa al capitalisme i al comunisme.

Fou l’iniciador del comunitarisme, del que publicà el manifest el 1948: proposava que, en cas de necessitat, els béns havien de ser comuns. Les jerarquies eclesiàstiques i la política franquista no van acceptar aquesta teoria i van prohibir la circulació del manifest. Mai va renunciar de la seva catalanitat i des de Madrid deia “Sóc català i mai he pensat en dimitir, però Madrid és la lepra d’Espanya…a Madrid se l’ha d’atacar des de Madrid mateix….”, “El dia que m’adoni que somio en castellà, agafo les cames i cap a casa”.

El 1957 fou atropellat per un tramvia i se li amputà una cama. Visqué, des de llavors, al monestir de Montserrat, malgrat que viatjava a Madrid freqüentment. A Montserrat escriví alguns dels seus llibres i articles més importants.

Va participar en la formació del Moviment Cultural Cristià i la Internacional Obrera Catòlica. Impartí centenars de cursets, seminaris d’estudi i fundà butlletins i revistes. Publicà, entre d’altres, Cooperativismo integral (1959), El primer traidor cristiano, Judas de Keriot, el apóstol (1962) , De quien és la empresa (1964), Militantes obreros (1965) , Comunistas y cristianos .

L’any 1963 va visitar per darrera vegada Rocacrespa, i el 27 de febrer de 1964 moria a Madrid a l’edat de 67 anys a causa d’una embòlia cerebral.

Publicat a El 3 de vuit de 28 d’abril de 2017

A l’extrem del terme de la Bisbal del Penedès, als primers contraforts del coll de la Rubiola, conegut també com el coll de Santa Cristina, que al segle XIV havia tingut el nom de coll d’Alberic, vora de l’antic camí reial que unia Barcelona amb l’Aragó, el mil·lenari camí de Vilafranca a Valls i proper a la cova de Santa Cristina, hi ha una torre fortificada i l’ermita de Santa Cristina.

De l’origen romànic de l’ermita de Santa Cristina hi ha dues teories: l’una afirma que des del principi fou ermita romànica (s. XII), i l’altra manté que inicialment era una torre de guaita (s. XI) que va ser adaptada com a ermita. En qualsevol cas, conserva una planta romànica d’una sola nau, dues espitlleres, dos arcs ogivals sostinguts per impostes amb motllures treballades, al costat de les quals s’hi localitzen algunes pintures amb formes geomètriques. A la façana podem veure una teulada a dues vessants i dues portalades: l’entrada de l’ermita i l’entrada a la casa de l’ermità, avui deshabitada. La portalada de l’ermita té a la part superior la inscripció: “Fet l’any 1804” quan es va fer la part nova ja que l’antiga s’havia quedat petita. A mà esquerra, les restes de l’antic absis romànic al costat del qual s’ha edificat la part nova de l’ermita. A la teulada hi podem veure una espadanya amb la campana. A l’interior hi ha una pica d’aigua beneïda realitzada en un sol bloc de pedra i un altar d’una sola peça.

Els documents més antics daten del 1348, quan Berenguer Bages de Vila-rodona disposà unes almoines per l’ermita de Santa Cristina. Una visita pastoral de 1508 parla de la imatge de Santa Cristina, desapareguda a causa dels fets de 1936. Al 1739 trobem un document en el qual la Bisbal demana ajut per a l’ermita. Gràcies a això, el 1804 s’acaba la nova capella. Amb la Guerra Civil quedà molt malmesa. Actualment està inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

A poca distància de l’ermita es conserven les restes d’una antiga edificació, a vegades identificada com a columbari, però és més segur que es tracti de la casa de qui va repoblar el lloc, Bernat Jofre, per encàrrec del castlà Fontallada, segons el document de 1211. Segons Solé i Caralt la casa fortificada que hi ha al costat de l’ermita de Santa Cristina correspon a un Castrum (castell) del segle X, que servia de refugi als cristians en una zona que va ser nombroses vegades frontera cristiano-sarraïna durant el segle X.

La casa fortificada té una forma quadrada i el seu estat és ruïnós. La façana consta d’una obertura en un arc amb grans blocs de pedra com a dovelles. Cal destacar també les sis espitlleres que encara es poden veure perfectament i que denoten el seu possible ús com a refugi.

Publicat a El 3 de vuit de 21 d’abril de 2017

La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la masia. Era presidida pel setial del foc. El foc era considerat l’element purificador i protector de les nostres masies, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar de la casa on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.

Perquè les cebes no és grillessin i aguantessin fins la nova collita penjaven els forcs durant una setmana vora la xemeneia, fins que les cebes quedessin ben fumades. El foc i el fum eren els millors exterminadors de paràsits, corcs i d’altres  enemics de la masia. El fum ajudava a conservar i protegir les bigues del sostre. “Fusta fumada, és d’eterna durada”.

Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a renéixer el sol. Amb aquesta finalitat es posaven un gran tió al setial del foc que es feia “cagar” la nit de Nadal. Posteriorment el tió havia de cremar durant tretze dies seguits. Passats aquets dies el sol començava a brillar amb més força. Perquè el tió donés més virtut al sol calia tallar-lo durant la lluna vella del mes de novembre d’un any per l’altre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Les cendres del tió s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses.

Penjats a la paret, al centre de la xemeneia amb una estaca de ferro hi havia els cremalls o clemàstecs. Dels clemàstecs hi penjaven les olles per fer els cuinats i també les calderes per coure el menjar del bestiar. Els cremalls marcaven la importància de la casa. Si tan sols n’hi havia un era senyal de casa pobra, la qual cosa indicava que no hi havia gaire cosa per coure. Si n’hi havia dos era indicador de casa on es guanyaven bé la vida, perquè poder penjar dues olles al foc ja era signe d’abundància i generalment anaven bé de diners. Les masies que tenien tres clemàstecs penjats eren grans hisendats.

Quan un masover mudava de masoveria mai es podia endur els clemàstecs del foc. Els penjaven quan construïen la casa i mai ningú els podia despenjar perquè eren els millors protectors dels mals esperits. Quan hi havia temporal era convenien tenir sempre penjat als clemàstecs  una olla amb aigua, perquè deien que feia de parallamps. Si queia un llamp per la xemeneia, en arribar als clemàstecs anava directament dintre l’aigua on  perdia tota la seva potencia.

“El foc és mitja vida. Foc per davant, foc per darrera vida entera”. “Bona brasa, bon tió, bona nit que Déu ens do”

Publicat a El 3 de vuit el 13 d’abril de 2017

Les Peces (Albinyana) està a mà esquerra de la carretera del Vendrell a Valls. L’any 1893, en els temps més durs de la fil·loxera i la lluita rabassaire, hi hagué un gran aldarull. Els fets van merèixer l’atenció de Manuel Bofarull i Terrades.

Els pagesos veien perillar el seu treball i la seva economia, i es negaven a pagar el delme (impost).  Els propietaris, adduint que la mort dels dos terços dels ceps equivalia a la rescissió del contracte, volien imposar condicions més dures per als parcers. S’inicia un seguit d’atemptats a tot el Penedès: tala d’arbres, incendis de boscos i de pallisses, esbrotament de plançons, agressions físiques, detencions i empresonaments. La tarda del diumenge 25 de juny del 1893 nombrosos rabassaires de les Peces, d’Albinyana i d’altres llocs que treballaven les terres de I’Albornar (als termes de Santa Oliva, Banyeres i Albinyana) es van repartir les garbes de blat, i deixaren només les parts de fruits pactades amb el propietari, però sense pagar el delme. Davant del fet consumat el terratinent ho denuncia al jutjat del Vendrell.

Aquell mateix vespre, el jutge amb quatre carrabiners, es presentà  a les Peces per fer detencions. La notícia s’havia esbombat i unes 400 persones procedents de la Bisbal, de Santa Oliva i d’altres llocs hi eren presents. Escridassaven l’autoritat, barraven el pas al carruatge i l’apedregaven. El jutge féu llegir la relació d’acusats, però no se’n presenta ni un. Els carrabiners van detenir un rabassaire, i quan la tartana iniciava el retorn els carrabiners van muntar les baionetes i carregar els fusells. La gent, a ganivetades, va estripar la vela de la tartana. Amb l’enrenou, el detingut es va escapolir.

La nit següent es presentaren a les Peces vuit guàrdies civils a cavall i un grup de carrabiners per fer detencions. El comandant manifesta que foren tirotejats i que el poble semblava abandonat. Detenen un noi, fill del suposat capitost de la rebel·lió. El dimarts al matí arriben al Vendrell amb tren, un comandant amb 60 guàrdies civils; a la tarda, un tinent coronel i tres companyies del regiment d’infanteria de Navarra; i a la nit una altra secció de 50 homes de la Guardia Civil. Els comandaments van conferenciar amb el jutge i l’alcalde del Vendrell. Projectaren traslladar-se a les Peces l’endemà al matí per tal de restablir “el principio de autoridad”.

Gracies als bons oficis de “persones influents”, s’evità un dia de dol. El fugitiu del dia anterior, i nou implicats, es presentaren a la una de la nit al jutjat. Al cap de poques hores els posaren en llibertat. Els Rabassaires de Vilafranca van pagar 300 duros per cada detingut. Amb aquest gest s’acaba momentàniament el conflicte de les Peces, i el pagament del delme. El conflicte rabassaire s’allargaria durant anys.

Publicat a El 3 de vuit de 07-04-17

Ha arribat a les meves mans un ex-vot de fusta que m’asseguren que prové de l’església de Penafel a Santa Margarida i els Monjos. L’església es va malmetre l’any 1936, però algunes persones, fins i tot els mateixos incendiaris, en van recollir elements decoratius o de culte.

Un exvot és un objecte presentat com a ofrena votiva als déus, que s’acostumava a dipositar en santuaris i llocs de culte. Aquesta tradició és anterior al cristianisme i va ser assumida per aquesta religió. Així un exvot o presentalla va esdevenir un objecte que hom oferia a Déu a la seva mare o a un sant, en compliment d’una promesa, o bé en acció de gràcies per algun benefici rebut. Antigament era molt freqüent veure exvots penjant de les parets i els sostres de les esglésies i ermites.

L’exvot de Penafel és una fusta plana d’uns 35 cmts d’ample per 20 d’alt pintada per un autor anònim com agraïment a la Mare de Déu pel haver-lo salvat de les febres de Barcelona de 1821. Hi ha dibuixada una mare de Déu amb un nen Jesus al seu braç esquerra, una persona allitada amb una dona pregant al peu del llit i la llegenda “Caigue malal en lo contagi de Barcelona  lo añ 1821”

Entre l’estiu i la tardor de l’any 1821 Barcelona va patir una epidèmia de febre groga que va acabar amb la vida d’una sisena part de la població,  entre 18.000 y 20.000 persones. La malaltia era difícil de diagnosticar i es confonia amb mals vinculats amb la insalubritat del port o de les clavegueres: el tifus, les febres o la icterícia. Posteriorment se la va conèixer com el “vòmit negre” o la “plaga americana”.

Es tractava d’una malaltia viral que es transmetia per la picadura d’un mosquit antillà. Les primeres víctimes van ser part de la tripulació del vaixell El Gran Turco arribat de Cuba. El Gran Turco va  contagiar els treballadors del moll i la gent de la Barceloneta. Malgrat que les autoritats van impedir l’entrada i la sortida dels ciutadans, els habitants benestants van abandonar-la. Metges i farmacèutics van ser obligats a quedar-se. Policies i 3.000 milicians vigilaven cases i carrers evitant els saquejos.

Van venir a Barcelona comissions científiques d’arreu del món. França va establir un cordo sanitari-militar als Pirineus. El món va tancar l’entrada als vaixells provinents de Barcelona i a principis de setembre,  al port de la ciutat, es van enfonsar els vaixells sospitosos d’estar contaminats. El mes de novembre l’epidèmia va disminuir i amb l’inici dels freds de desembre va parar la mortaldat. El port de Barcelona es va reobrir el dia de Nadal de 1821.

Un barceloní anònim va agafar la malaltia i, agraint la seva curació a la Mare de Deu de Penafel, va fer l’exvot.

L’Ajuntament d’Olivella va editar l’any 2009 el llibre “Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d’Olivella” En Pau Raventós va néixer l’any 1789/1790, i durant trenta anys (1814 i 1844) va escriure el diari que van trobar, tot remenant i inventariant els papers de Can Suriol, Eduardo Descalzo, Edgar Camarós i Andrés Munera.

En Pau era fill de Josep Raventós i de Rosa Marcer de Jafra. Era l’hereu de Can Suriol, pagès benestant, cultivat i ben educat que signava els seus documents com “pagès d’Olivella”. L’any 1810 es va casar amb Teresa Font de l’Arboçar amb qui va tenir quatre fills i tres filles. Des de 1814 es va fer càrrec de la propietat, malgrat que encara vivia el seu pare.

El seu diari parla del seu temps i de les collites. Entre empelts i esporgades, relata l’anar i venir de Cuba dels nostres avantpassats o les vicissituds de les guerres carlines. Dedica al seu fill consells de bon pagès: “Fill, aconsello que, poc o molt, no deixis d’assistir el pobre”. O de com el seu germà Josep marxa a fer les Amèriques acompanyat d’unes bótes de vi com a penyora. Dos anys després torna de les Índies amb una mà al davant i l’altra al darrere, fracassat, com la majoria invisible dels que hi anaren. Poc després en Josep es proposa fer carrera per a pilot de vaixell, mentre en Pau es queixa dels diners que costen les seves vel·leïtats.

Les vinyes menjaven territori al blat i l’ordi quan les collites de gra es malmetien per falta d’aigua. Desembarcaven a la platja de Sitges blats de Rússia i de Romania. Pau Raventós s’afanyava a comprar bótes als boters de Vilanova. Un dels episodis més significatius és quan ens parla del tronc d’un roure veí que promet en alçada i puja dret i que, “temps a venir, pot ser bona peça per a una premsa de lliura”. Ens diu: “És cert que jo no ho podré veure ni cap fill meu, però no importa, ja que un o altre ho veurà”. Contemplar l’arbre tot rumiant en el profit de dues generacions més enllà, pregona un sentit de l’existència d’un gruix i solidesa que ja voldríem a la nostra època.

Després de l’experiència del seu germà i amb tot el patiment del món, serà el seu fill Josep qui s’embarcarà cap a la més gran de les Antilles. És la mateixa època en què s’assabenta de la mort del seu germà a Guinea anant a buscar esclaus. Els Raventós marxaren de can Suriol i s’instal·laren a Vilanova amb la primera de les guerres carlines, la dels Sets Anys (1833-1840).

Baixava el preu del vi per excés de producció, i en Pau es preguntava si algú seria capaç d’aturar aquell delit per plantar vinya. “Conec molt bé que en aquesta terra, qui vol tenir alguna peceta ha de conrear vinyes, encara que el vi sigui molt barat”. En Pau Raventós va morir a Olivella l’any 1863.

Publicat a El 3 de vuit de 04-03-2017

Al Camí Ral que travessava el Penedès des de Barcelona a Santa Coloma de Queralt passant per Sant Boi, Vilafranca, la Llacuna, s’anomenava també: Via Mercadera. Els camins amb l’etiqueta de “reials” o “rals” estaven sota la protecció del rei i, tot que això no garantia res en un món ple de senyors feudals i de territoris despoblats, en principi, significava que eren camins més transitats, amb millor manteniment i amb més seguretat.

Els orígens de la Via Mercadera són romans com via secundaria. La Granada fou el centre de la xarxa viària del Penedès durant segles. Hi feien pas la Via Augusta, la via Mercadera, i la via Francisca des del sud. Totes buscaven el mercat existent des de el segle IX, el mercat més antic del Penedès i un dels primers del principat.

A partir del segle XI la Via Mercadera va esdevenir la “Carrerada del Penedès”, i va servir per conduir ramats a les zones de pastura  o bé pel trasllat de bestiar de carn destinat a l’abastament de Barcelona.

La denominació de Via Mercadera li ve de l’època medieval (segle XIV), quan es convertí en el camí preferit dels comerciants que volien penetrar a l’interior de la península per fer els seus intercanvis comercials. Molts havien arribat per via marítima al port de Barcelona provinents dels ports italians, i el seu destí eren les importants fires medievals de l’època.  A Sant Boi de Llobregat, a Vilafranca del Penedès, a la Llacuna o Santa Coloma de Queralt existien fires

A partir del s. XIII, coincidint amb l’apogeu del pelegrinatge jacobeu, els reis i els senyors feudals comencen a fundar hospitals al llarg de la Via Mercadera com és el cas de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls que “fou fundat per Guillem de Cervelló per testament l’any 1262, amb el fi de què fossin rebuts els pobres pelegrins vianants”. De fet, aquesta interessant construcció medieval és un dels pocs hospitals medievals que queden dempeus a Catalunya. A la Llacuna, l’església actual ocupa el solar de l’antic hospital fundat el 1324. A Vilafranca del Penedès, també existien dos hospitals: un fundat l’any 1272? (el dels Mesells o dels Sants) i un altre, el 1399 (el construït per Blanca de Cervelló). Precisament Vilafranca era desprès de Barcelona un dels centres d’acollida de pelegrins més importants al s. XIV. L’any 1384, durant l’estada de 73 dies de Pere el Cerimoniós a Vilafranca, es comptabilitzaren 47 pelegrins, la majoria d’origen italià lligats als territoris de la Corona d’Aragó de Sicília, Sardenya i Nàpols, i també de Venècia i de Gènova.

La Via Mercadera ha deixat alguns topònims com el mas de la Mercadera, situat dins el terme de Sant Martí Sarroca. Des del segle XV va pertànyer a la família Gual fins el XVI.  El mas va existir fins el segle XVIII.

Publicat a El 3 de vuit el 19/03/17

El 30 de desembre de 1901 el corresponsal a Igualada de la Ilustración Musical escrivia una carta al director: “El escaso interés que se siente habitualmente en ésta, por el Arte Musical, se ha visto bruscamente truncado por la celebración de un concierto, que si bien no ha revestido los caracteres de solemnidad, ha tenido interés por lo escogido de las obras que formaban el programa  y la reputación y aptitudes de sus ejecutantes. Organizóse dicho concierto, que se efectuó el día 26 del corriente, en el Círculo Mercantil, y fué ejecutado por el reputado Mtro. D. Enrique Granados, con la cooperación de las Srtas. Clotilde Godo y…… El Sr. Granados fué muy aplaudido en la ejecución de las Danzas españolas y en varias composiciones de Wagner….. Fiestas musicales como la que acabo de reseñar son dignas de que se repitan con frecuencia, para así estimular el buen gusto á la música de Concierto”.

La Ilustración Musical era una revista que s’editava a Barcelona des de 1883 i es presentava  amb el subítol “periódico semanal ilustrado”. Costava 5 pessetes. El seu propietari era el llibreter Guillem Parera i el director Felip Pedrell.  Difonia la música antiga i moderna, biografies de musics, composicions poètiques i partitures musicals.

El Cercle Mercantil és un edifici singular d’Igualada  promogut per la família Godó, que s’inaugurà el 1899 com a seu del Círculo Mercantil, Industrial y Agrícola, a conseqüència d’una desavinença entre diversos membres de l’antic “Casino de Recreo”. Uns, encapçalats per Joan Godó i Llucià, i els altres pels “Boyer”.

El local del Cercle Mercantil va ésser edificat entre 1893 i 1899  en el solar on antigament hi havia hagut el teatre Tívoli. Va ser construït seguint un projecte de l’arquitecte Francesc de B. Galtés; dirigides les obres per Francesc Sellés; la decoració a càrrec de Frederic Brunet i la pintura per Bartomeu Camps i Antoni Tomàs.

Conté un teatre, un saló-cafè, una sala de festes i un jardí. L’edifici és d’estil eclèctic, però amb molts elements de caràcter modernista. Entre els elements decoratius, cal remarcar la galeria coberta de la façana que serveix d’entrada, els esgrafiats, col·locats en els timpans de les dues obertures que flanquegen l’edifici, i la ceràmica de reflexos metàl·lics a manera de fris. De l’interior cal destacar el teatre; amb una platea, voltada lateralment per llotges. Tot l’edifici està voltat per un jardí.

Entre 1918 i 1920 el president de l’entitat fou Joan Godó i Pelegrí, qui fou alcalde d’Igualada (1906-1914), propietari i director de la Igualadina Cotonera, i cap del sometent del districte. Durant la Guerra Civil Espanyola, els Sindicats de la CNT conjuntament amb la FAI es van allotjar al Cercle Mercantil.

Publicat a El 3 de vuit el 10 de març de 2017

L’església de sant Pere de Castellet  és d’origen romànic i es troba situada a la part més alta del poble, prop del castell. Els orígens d’aquesta capella van lligats a la “història cristiana” del castell de Castellet, del qual n’era l’església. Antigament estava dedicada a sant Esteve, igual que la denominació del castell. El castell és documentat ja el 977, any en què el comte Borrell II —que ja el tenia pels seus pares— el vengué a Unifred Amat.

L’església és un edifici de planta rectangular i una sola nau, amb volta de canó i arcs torals; la coberta és a dues vessants, de teula àrab. Les dimensions interiors són 17’91 x 5’00 x 8’16 metres respectivament de llargada, amplada i alçada. La capçalera està formada per un absis semicircular, precedit d’un curt tram presbiterià. La porta d’accés és d’arc de mig punt, amb grans dovelles de pedra. Encara es conserven alguns dels elements llombards amb que estava decorada la façana, com les franges verticals.  

Al segle XII es va afegir un porxo, cobert amb una volta apuntada, i amb dos arcs de mig punt en el mur sud i un en el mur nord. S’hi arriba a través d’una ampla escalinata. Als murs laterals exteriors de les bandes de l’església hi ha contraforts; al cantó N, que aprofita una part del desnivell del terreny, hi ha un gran campanar de paret, recolzat sobre el mur lateral d’uns 9 metres d’alçada en un mur d’un metre de gruix i obert per quatre ulls en arc de mig punt en dos nivells amb una campana a cadascun. Esteve Cruanyes (Esglésies romàniques del Penedès, 1980) creu que “és molt possible que tingués un creuer, ja que en resten els arcs, el del N, no alineat amb la nau”. El temple apareix documentat per primera vegada l’any 1106, quan Ramon Berenguer III la va cedir a Santa Maria de Solsona.  El 1484 rebé com a sufragània la de Sant Esteve, i el 1739, la de Sant Marçal. Al segle XVII fou modificada pels comptes de Santa Coloma que en aquells moments eren els propietaris del castell. L’edifici contigu al de l’església és l’antiga rectoria, un edifici del segle XVIII modificat al XIX (1878).

Sembla que Bernat de Castellet va voler ser enterrar en aquest temple. Durant la guerra civil del 1936-39, malgrat que el mateix poble es posà a favor del rector quan esclatà la guerra,  es va malmetre les osseres que hi havia a l’atri d’accés, l’arxiu fou destruït completament i la casa rectoral saquejada. Procedents de l’atri d’aquesta església, es conserven en el Vinseum  de Vilafranca del Penedès dos capitells de marbre que formaven part d’un sepulcre, tallats amb la tècnica del trepant i representen motius vegetals i una àguila amb les ales desplegades. Sant Pere de Castellet està protegida com a bé cultural d’interès local.

Publicat a El 3 de vuit del 03-03-17

El 8 de setembre de 1918, els rapitencs van demanar a l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos que fessin una escola al seu poble “pues es un perjuicio el tener que concurrir á la de los Monjos en la cual hay un curso en 140 alumnos puesto que el local es insuficiente para tantos”, i la incomoditat que representava que la mainada hagués de fer 4 k diàriament per anar a estudi.

L’octubre de 1924 la propietària del mas de La Tallada, Maria Teresa Cases i de Ayxemús, va cedir gratuïtament a l’ajuntament uns terrenys de 1800 m². a la Ràpita, a condició de que: els terrenys es destinessin exclusivament a la construcció de les escoles i una capella; que es creés una comissió responsable; que primer s’hauria d’aixecar la capella i després les escoles, o fer-ho al mateix temps; que no es podrien obrir ni finestres, ni obertures encarades cap a la resta del terreny de la qual s’havia segregat la parcel·la; i que el termini per acabar les obres fos de tres anys.

L’Ajuntament va acceptar aquestes condicions, i al febrer de 1926 es van encarregar els plànols a l’arquitecte vilafranquí Joan Güell. El dia 1 de gener de 1927 es col·locava la primera pedra de les escoles i la capella. Es van adjudicar per un pressupost de 15.000 pessetes al mestre d’obres Amado Ferrer dels Monjos. Els transports el feien els veïns que tenien animals grans. Els que treballaven amb cavall o matxo gros equivalia a tres jornals de peons. Es va fer el fonament amb grups de 6 veïns, els que no hi volien anar pagaven el jornal a un altre. La gent treballava tant que es discutia quin grup feia més metres. Els materials eren a compte del poble, el ciment el donava “Cementos y Cales Freixas”.

Es tracta d’un edifici de planta rectangular i dues plantes d’altura, format per un cos central de més alçada, i dos cossos laterals. L’edifici s’organitza a partir del vestíbul central de la planta baixa, al qual s’accedeix des de la façana posterior i de les aules principals. Des del vestíbul central, mitjançant dues escales, es pot accedir a la planta superior dels cossos laterals on hi havia les diverses dependències auxiliars i els habitatges dels mestres.

Degut a problemes econòmics les obres es van allargar i l’Ajuntament va haver de demanar un préstec bancari per poder fer front a la construcció. La construcció de l’escola i la capella van estar un temps parades.  El 5 d’abril de 1931 hi hagué un atemptat amb dinamita a la serradora de Cal Barreres, els amos de la qual estaven vinculats amb l’Ajuntament. S’acusà injustament al mestre d’obres amb l’argument que l’havia fet perquè no cobrava les obres. Posteriorment es va descobrir l’autor. El novembre de 1931 van començar les classes.

Actualment a l’edifici ja no hi ha mainada i està infrautilitzat.

Publicat a El 3 de vuit del 24 de febrer de 2017

El castell de Font-rubí està situat dalt d’un turó que es desprèn de la serra del Bolet, damunt del nucli vell de Font-rubí,  i a una altitud de 750 metres, en una situació privilegiada per la gran panoràmica que hi ha de tota la plana del Penedès, fet que explica el seu valor estratègic que conformà la marca penedesenca a finals del segle X.

El castell de Font-rubí és un castell molt enrunat. Els primers documents coneguts que en parlen daten del 983, amb el nom de Fonte Rubea. Tres anys després el rei franc Lotari, en confirmar les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès, al·ludeix  al castro Fonterubeo. Entre el 1078 i el 1082, Ramon Berenguer II encomana a Rainardus el Castello de FonteaRubea, fet que confirma que el castell ja depenia del comte barceloní. El 1121 Berenguer de Queralt jurà fidelitat a Ramon Berenguer III pel castell de Fonte Rubia. El castell pretengué a Guillem de Bell-lloc (1172), i Arbert de Mediona el comprà l’any 1303. L’any 1306, el rei Jaume II ordenà que Vidal de Font-rubí no continués exigint mals usos als homes que depenien del castell. L’any 1349, el rei Pere el Cerimoniós manà al subveguer de Vilafranca del Penedès que acudís a Font-rubí per investigar un robatori comès coincidint amb la pesta negra. El 1358, Alamanda, vídua de Ferrer de Vilafranca satisfeia una contribució pels 106 focs que hi havia a Castri Fontrubia. El rei Joan II, el Sense Fe, el va vendre el 1391 a Pere de Febrer. Més enllà del segle XIV ja no hi ha notícies del castell, que segurament ja es trobava en desús. Més tard esdevingué centre de la baronia de Font-rubí o de Font-rúbia (coneguda també com la baronia de Grabuac), si bé vers l’any 1600 consta que el posseïa en Miguel Torrelles.  Després de la Guerra de Successió ja va ser enrunat del tot. La darrera notícia del castell data del 1847 quan Madoz, en el seu Diccionario, descriu Font-rubí fent referència a la residència d’una junta carlista (1838 al 1840) a la casa anomenada Fàbraga damunt la qual comenta l’existència d’un castell en runes.

L’estat actual del castell és força ruïnós. Hi trobem una torre al cim, restes d’un recinte força gran cap al sud, més avall un nou recinte i al sud-oest d’aquest, restes d’un edifici que pot correspondre a l’antiga església del castell. La torre, construïda sobre la roca, és rectangular amb caires rodons. Fa a l’interior 3,5 x 3 m; el gruix dels murs és de 290 cm i l’alçada que es conserva és d’uns 4 m. L’aparell és fet de carreus grans a l’exterior i més petits a l’interior. La torre ens mostra la transició entre torres rectangulars i circulars i fou construïda igual que les muralles i els recintes del sud el segle X. La suposada església és un xic posterior.

Publicat a El 3 de vuit el 17 de febrer de 2017

Al barri de la Pineda de Torrelavit, el carrer més ample, porta el nom dels germans Joan i Jaume Ràfols i Mata. L’escola pública, també.

L’escola és un edifici noucentista dissenyat per Enric Sagnier. Sagnier va realitzar edificis al passeig de Gràcia i a la rambla de Catalunya, és autor de la casa central de la Caixa de Pensions a la Via Laietana, de la seu de la duana del port, del Palau de Justícia, del temple del Sagrat Cor al Tibidabo, la capella del Santíssim del monestir de Montserrat, etc…

Els Ràfols i Mata foren tres germans (en Joan, en Jaume i en Josep) que nasqueren a l’Arboçar, masia de Lavit, a finals del segle XIX. Eren fills dels masovers de la masia: Josep Ràfols i Mir, i de Teresa Mata Gallego.

Jaume Ràfols i Mata va marxar cap a Barcelona de petit, amb 9 anys. Va servir a casa del sr. Bohigas, una important empresa de transports i duanes, mentre estudiava la carrera de dret mercantil. Amb 21 anys ja era pèrit i professor mercantil, i va arribar a catedràtic de l’Escola de Comerç. Més endavant Bohigas li traspassà el negoci comercial que regentava, la qual cosa el convertí en un dels primers comerciants del seu ram. El 1930 va ser escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona, juntament amb Lluís Companys, Pich i Pon, etc,..

En Joan va marxar de jovenet cap a Amèrica a fer fortuna i va aconseguir-ho en el negoci de la importació i l’exportació. No va tenir descendència. Juntament amb el seu germà Jaume, van voler que al seu poble es construïssin unes escoles perquè cap nen ni cap nena es quedés sense escolaritzar. Van ser inaugurades el 22 de juliol de 1928. També van pagar la construcció d’una claveguera al carrer del Bosc. Quan “els senyors Ràfols” passaven amb el seu cotxe cap a l’Arboçar repartien bombons a la quitxalla del municipi. I a tots els nens i nenes els van regalar la bata per anar a l’escola, uns mitjons i unes espardenyes i, a més a més, el primer dia de classe els van donar un sandvitx i bombons.

En Jaume (1857-1930) casà amb Leonor Martí i Parés i fou el pare d’Enric Ràfols i Martí propietari, comerciant, esportista i polític que establí relacions amb molts països i s’implicà en organitzacions transnacionals.

Enric Ràfols fou diputat a la Mancomunitat entre el 1919 i 1923. El 1921 era directiu de la Penya Rhin, quan organitzaven les curses internacionals de cotxes que es van fer al Penedès. Va ser parlamentari l’any 1923 per la demarcació Igualada-Vilafranca pel partit Liberal. Va escriure l’any 1928 unes Notes Històriques sobre Torrelavit. El 1931 fundà el Partit Agrari de Catalunya. Va ser cònsol de Xile a Barcelona i secretari general de l’Asociación Hispano-Islámica. Com a diputat de la Mancomunitat, participà en un intent del catalanisme d’organitzar el món de l’esport.

Publicat a El 3 de vuit del 10 de febrer de 2017