Josep Arasa i Ferrer

L’any 1942 a Sant Martí Sarroca es va fundar l’orquestra Héroes del Jazz. L’agost de 1947 van canviar el seu nom per Orquestra  Raybel. Raybel  estava formada per joves del poble i actuava arreu de Catalunya. El piano el tocava en Josep Domenech i Muñoz en Pepet Teixidor.

Eren els temps que els viatges dels músics eren feixucs amb autocars lents, i amb moltes hores de convivència entre ells. Els músics sovint dormien i menjaven a les cases particulars dels pobles on actuaven. Eren els temps de postres de músic (fruita seca, figues, panses, orellons). Unes postres que deuen el seu nom al que se solia oferir als músics de carrer que animaven els pobles. Ells, i en general la gent del món de l’espectacle (cantants, actors, etc.), en menjaven a qualsevol lloc, just abans de sortir, o potser als entreactes o entre dues aparicions a l’escenari, a l’escalfament o als darrers assajos ja que no tenien temps de menjar tot l’àpat a casa i havien d’endrapar alguna cosa frugal, que es pogués menjar a peu dret i sense tacar-se la roba ni el maquillatge.

En Pepet Teixidor fou un entusiasta de la música. A més de tocar el piano,  dirigia grups corals i caramelles, i ensenyava solfeig. Va ser un gran amant de Sant Martí Sarroca, i en especial de les joies arquitectòniques del municipi. Va ser sagristà i campaner de l’església romànica de Santa Maria de Sant Martí. Fou un dels pioners de la reconstrucció del castell. Va ser també historiador local i dinamitzador cultural. Publicà “Breu història del poble i castell de Sant Martí Sarroca”.

El Carnaval de 1965 l’Orquestra Raybel es va desfer en passar alguns dels seus membres a formar part d’un nou grup (amb vincles familiars amb Raybel), Los Ángeles Azules. Van debutar el 13 de juny de 1965, a Pontons, arribant a un acord amb el propietari de la Sala de Festes per fer una actuació promocional, és a dir, sense cobrar . El primer tema que van interpretar va ser “Eternidad”, una balada de moda a l’època.

L’any 1975 Los Angeles Azules van catalanitzar el nom, quedant com Orquestra Els Àngels, actius fins  el mes de gener de l’any 2005 que van fer la seva darrera actuació a Sant Vicenç dels Horts.

Ultra en Pepet Teixidor a aquestes orquestres hi tocaren: Lluís Manuel Pujadó Garcia, Fèlix Domènech Roig, Joan Vallès, Lluís Pujadó i Queraltó, Josep Mª Guardiola, Josep Tort, Gerard Fernandez, Emiliano Fernandez, Josep Farrer, Joan Figueras, Josep Creixell, Salvador Montell…La primera veu femenina que s’incorporà al grup fou Mari Coronas, també hi cantaren Pepa Lopez i Susana Muñoz.
Els temps han canviat molt i, amb la proliferació dels cotxes i els muntadors d’escenaris, després del ball els músics ja poden marxar. S’han escurçat les estades als llocs on actuaven, les sobretaules i la convivència intermusical.

Publicat a El 3 de vuit el 06 d’abril de 2018

Josep Torrents va néixer el 24 d’abril de 1899 al carrer de Montpeó de Bellvei. Era fill de pagesos, corredor de vins i de ben jove participà en les mobilitzacions agràries de 1917-1920.

L’any 1918 era el representant de la Societat Agrícola de Bellvei a la Federació Comarcal de Valls i secretari de la Federació Comarcal del Baix Penedès. L’any 1919 s’adhereix a la CNT. Representant la Federació d’Agricultors del Vendrell i comarca, el desembre del 1919 participà en el segon congrés confederal de la CNT celebrat al teatre de la Comèdia de Madrid. Fugint de la repressió del general Martínez Anido contra el sindicalistes i per evitar fer el servei militar, acaba exiliat a París on va estar quatre o cinc anys. Fruit d’aquest exili deixarà la militància anarcosindicalista de la CNT i defensarà els postulats del Partit Comunista de França i de la Confederació General de Treballadors francesa.

Amb l’adveniment de la Segona República -1932- torna a Bellvei il·lusionat amb el canvi polític. S’adhereix al Bloc Obrer i Camperol i a la Unió de Rabassaires disposat a continuar la lluita per la revolució social, distanciant-se de l’apoliticisme de la CNT i del interclassisme d’ERC. D’aquella època són els seus articles a La Batalla, setmanari barceloní, plataforma de difusió de les idees marxistes i, a partir de 1924, portaveu del Bloc Obrer i Camperol.

Arran dels fets del 6 d’Octubre de 1934, fou detingut i empresonat al vaixell Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. En representació de l’Unió de Rabassaires és inclòs en la relació de compromissaris que havien de triar, amb els diputats a Corts, el nou president de la República. El juliol de 1936, amb l’aixecament militar, passa a formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya representant l’Unió de Rabassaires i s’afilia al nounat PSUC.

El juliol de 1937, a la primera Conferencia Nacional del PSUC, fou elegit membre del comitè central i secretari d’agricultura del partit. Aquell any passa un mes a Rússia formant part de la delegació del PSUC convidada a participar en els actes commemoratius del vint-i-unè aniversari de la Revolució d’Octubre. Les seves impressions del viatge les va descriure a diversos articles publicats a Treball, l’òrgan oficial del PSUC.

Pocs mesos més tard i amb els seus pares, prendria el camí de l’exili entre la riuada humana que travessa els Pirineus. Primer a França i després a Cuba. El 18 de setembre de 1943 posa fi a la seva vida tallant-se les venes a l’hospital de dements de l’Havana.

Tot i la seva curta vida, Josep Torrents és un símbol de la lluita a favor de l’emancipació dels pagesos i de Catalunya. És un dels dirigents agraris més importants de Catalunya. A Bellvei hi ha una rambla dedicada a la seva memòria.

Publicat a El 3 de vuit el 29 de març de 2018

Una quadra –quadre, quadró– era el territori concedit a un cavaller en el terme d’un castell termenat. Sobre la quadra exercia la seva jurisdicció un senyor, en una categoria inferior als del castell termenat. Les quadres podien ésser creades pels barons dels castells termenats o dimanar de privilegi del sobirà. Al centre de la quadra hi havia una torre o casa senyorial.

La quadra de Bell-estar és propera a la Ràpita, a la serralada de la Costa,  amb Montserrat al nord i Montmell a ponent, travessada pel camí que va d’Olèrdola a Castellet. La casa principal, un edifici gòtic fortificat, fa més de quaranta anys que està deshabitat i, el pas del temps tan sols ha deixat les ruïnes.

El mas consta d’un edifici principal de planta quadrangular amb planta baixa, primer pis i golfes. La coberta és a dos vessants amb ràfec de bigues. La façana de l’edifici té el portal principal de mig punt dovellat. Destaca un finestral emmarcat de pedra motllurada. Les finestres són dintellades amb biga de fusta. A la façana sud hi ha un rellotge de sol i espitlleres.

A l’interior de l’edifici hi ha diferents elements arquitectònics de pedra: arcs apuntats, esglaonat de les escales, una volta, i alguns elements interessants des del punt de vista patrimonial, com una roda de molí o unes bótes de vi, al celler, que han estat destruïdes a causa de l’enfonsament del sostre.

Al sector NE de la casa destaca un mur de pedra seca de considerables dimensions, segurament per facilitar la recollida de les aigües que eren conduïdes a basses i cisternes excavades directament a la roca. Les mides del mur són d’un metre d’amplada i d’uns 400 m. de llargada.

La primera referència escrita de la quadra de Bell-estar data de l’any 1306, on s’esmenta Romeu de Bell-estar, militar i beneficiari de la capella de Santa Maria de la Sanabra.  Onofre Gual,  els Brugal o els Morató són algunes de les famílies que també han residit al mas. A partir del 1505, es troben continues referències escrites a Bell-estar, Ballestar o Ballestá.

Durant el segle XIV, els senyors hi van fer construir una capella dedicada a sant Pere. El casal està clos per un baluard. El portal del baluard és d’arc de pedra rebaixat amb la inscripció “1856”, a la clau de l’arc. Damunt del portal principal d’accés al baluard hi ha la creu de l’antiga capella de sant Pere que es va enrunar. Fins fa pocs anys encara hi havia la pica baptismal.

S’hi han localitzat restes d’un poblat iber romà, la qual cosa demostra que igual que als masos propers de Mas Castellar o de la Sanabra, l’origen de l’assentament és molt antic.  A l’agost de 1967, en Pere Giró, de la secció d’Arqueologia del Museu de Vilafranca, va trobar al voltant de la masia molts fragments de ceràmiques i una sitja.

Publicat a El 3 de vuit el 23 de març de 2018

A mitjans del segle XIX, al municipi de Pla i Lavit, els veïns de Lavit, molestos per haver de dependre per qualsevol afer administratiu del poble del Pla, que és on havia instal·lada la Casa de la Vila, van optar per separar-se de dita dependència i formar un municipi independent. Així ho explica en Salvador Llorach en el seu llibre “El Pla del Penedès, un municipi al cor de la comarca del Penedès històric”.

El fet es va començar a perfilar l’any 1843, però no va arribar a prosperar, per haver esclatat a Barcelona la revolució de les Bullangues. El 31 d’agost de 1850 l’alcalde de Pla i Lavit envià una notificació a la Diputació sol·licitant la separació, al·legant una sèrie d’incomoditats que patien els de Lavit quan havien de realitzar qualsevol tràmit burocràtic: la llunyania, el camí dolent, haver de travessar una riera de bastant cabal, etc.

El 6 de setembre de 1850, la Diputació diu que per crear un nou ajuntament el municipi ha de tenir més de cent veïns però com Lavit solament en té vint-i-set no es pot concedir la segregació. Consideren que el que podrien fer els de Lavit és agregar-se a la veïna Terrasola.

L’11 d’octubre de 1850 es sol·licita a l’Ajuntament que es faci un llistat de veïns de Lavit, amb la contribució que paga cadascun, un plànol de situació de de Lavit amb els municipis que l’envolten, que es manifestin els recursos amb que compta el poble per poder finançar les despeses municipals, a més d’una escola d’instrucció primària. Demanen informació als ajuntaments del seu entorn més pròxim per indicar la distància de Lavit amb ells. També que convindria assenyalar el terme i l’estat dels vials que porten al nucli urbà de Lavit.

El mes de desembre, el tinent d’alcalde de Pla i Lavit, diu que no tenen diners per fer un plànol geogràfic. El 14 de gener li responen que si no pot fer-se un plànol, que es faci un croquis.

El 24 d’abril de 1851 la Diputació està conforme que se segregui del Pla el poble de Lavit i es demana que s’enviï l’expedient al Govern. Es diu que es podria agregar Lavit al poble de Terrasola. A principis d’agost es pregunta a Terrasola si està conforme amb l’agregació. Terrasola es va manifestar positivament uns dies després. Els tràmits administratius s’allargaren encara uns anys, però no hi ha informació de la data exacte en què es produí la separació de les dues entitats de població.

El Diario de Barcelona del 3 de febrer de 1854 publica que hi ha vacants les secretaries dels ajuntaments del Pla i el de Lavit. El Pla agafarà el nom de Pla del Penedès i el segregat continua amb el nom de Lavit.

Els moviments per definir els termes no s’aturaren, i entre els anys 1867 i 1868 hi hagué el projecte d’unir de Puigdàlber i Sant Martí Sadevesa, del terme de Terrasola, amb el del Pla del Penedès, unificació que no va prosperar.

Publicat a El 3 de vuit de 18 de març de 2018

Una fredorada o onada de fred és un període associat amb la invasió del territori per masses d’aire polar o siberià. El mes de febrer de 1956 hi va haver la fredorada més important de tot el segle XX. Aquell episodi es recorda al Penedès com la fredorada de la Candelera (2 de febrer).

Fins a finals de gener de 1956 l’hivern havia estat força suau, amb ambient primaveral durant alguns dies de desembre i gener. El fred no acabava d’arribar i la bonança havia provocat que molts arbres ja haguessin florit. En arribar el mes de febrer la situació canvià de cop.

Els estudiosos parlen de la fredorada de la Candelera amb gran respecte tant per la cruesa de les temperatures com per la durada del temporal, que va encadenar tres onades de fred siberià i va perllongar el fred glacial durant una vintena de dies. Els tres moments àlgids de l’episodi van ser entre els dies 1 i 4 de febrer, entre el 10 i el 13, i entre el 16 i el 19 del mateix mes. Segons recull el Servei Meteorològic de Catalunya a Masllorenç el dia 11 de febrer es va arribar -11º, i s’hi va mantenir durant dies. A Sant Sadurní, els dies 11 i 12 a -10º. A l’Estació Enològica de Vilafranca, el dia 12 a -9,8º. Als Caputxins d’Igualada, el dia 12 es van mantenir els -10º,  i a Vilanova a -7,8º.

El deficient subministrament elèctric, que ja feia anys que estava sotmès a restriccions, va esdevenir encara més irregular. Els mitjans per combatre el fred no eren els que tenim ara; les cases s’havien d’escalfar amb la llar de foc o amb el braser, o bé refugiar-se als bars dels pobles que tenien estufes més potents i estaven atapeïts de gent. Rierols i fonts es van glaçar, i els dipòsits i les canonades de les cases es van rebentar. Ningú tenia res per alimentar al bestiar, i com que l’aigua estava glaçada els animals tampoc podien beure. Els tords i les merles tampoc van aguantar l’embat del fred i van morir-ne a cabassos de set i gana.

Va ser la ruïna per als pagesos. Bona part dels conreus es van fer malbé, i encara a hores d’ara es recorda com l’any que el fred va matar les oliveres i els garrofers. Animades pel bon temps de gener i per la poda, moltes oliveres van començar a fer pujar la saba com ho fan a la primavera. Amb les glaçades posteriors, intenses i continuades, la saba glaçada va augmentar de volum i es van malmetre els arbres. Els forts vents  provocaren l’esqueixada de branques i fins i tot l’esberlament de soques senceres que van congelar i matar la planta.

Els experts també asseguren que aquella inclemència va ser aprofitada per molts agricultors per arrencar oliveres sanes o recuperables, aleshores poc rendibles i que no tenien el prestigi d’ara, per plantar altres cultius més productius com cereals o blat. Els trulls de la comarca van treballar poc l’any 1956.

Publicat a El 3 de vuit del 09-03-18

Al barri de Cal Parenostres de Gelida, proper a la carretera de Gelida a Sant Sadurní, hi ha ca l’Emili, un mas que antigament es coneixia com cal Xim o el mas Mató.

És un edifici de planta rectangular amb una teulada inclinada de llevant a ponent amb parets de més de mig metre de gruix de pedra a la part baixa i a partir dels 90 cm amb tàpia. A la paret de ponent hi ha la porta  d’entrada amb un arc molt simple que, segons el catedràtic Jordi Bolós i Masclans, recorda més els edificis de l’època romànica, que no pas les de cases de pagès fetes cap els segles XV o XVI. La porta es acabada amb un arc de mig punt format per 9 dovelles de 50 cm d’alt, fetes amb pedra fàcil de treballar. Una mica més cap al sud hi havia una obertura, potser una espitllera, actualment tapada.

L’espai interior, d’uns 36 m2, segurament devia restar repartit en dos nivells, una petita escaleta permetia pujar al pis superior. A l’angle sud-oest hi havia la llar de foc. En una segona etapa es construí un altre edifici adossat al costat oriental. Encara més tard, ja en època moderna, s’annexà un altre cos a la banda septentrional d’aquestes dues construccions adossades.

Malgrat el parer del prestigiós catedràtic d’història medieval de la Universitat de Lleida, que situa la construcció d’una part d’aquesta casa al segle XII, aquesta podria ser més tardana. La data de construcció és imprecisa i d’altres autors la situen entre els segles XIV o XV.

El primer esment documental és de l’any 1513, anomenant-lo simplement lo mas, que era un alou de Santa Maria de Montserrat que ja pertanyia als Duran del Puig, que no hi vivien. A principis del segle XVII hi vivien els Pelegrí, Jerònima Pelegrí es casà el 1616 amb Joan Ginebreda. L’any 1644, sense que consti cap canvi en la propietat, hi vivien uns Coll.

El renom de Xim, ve de Joaquim Julià-Ferrer, germà de l’hereu de can Julià que habita el mas. Documentalment els fills del Joaquim ja neixen a cal Xim, a partir del 1691. El 1736 es diu que antigament aquest mas es deia lo mas Mató i, el document també diu “dins lo qual mas se troba edificada una caseta ahont si fa habitació y residència”. El renom de Xim agafa importància i l’hereu del Joaquim, Pere Julià i Font del Puig, testà a Gelida a 1760 i ja li deien lo Xim.

Un fill d’aquest Pere, en Gaspar feu testament el 1780 a cal Xim i els successors encara visqueren a cal Xim fins gairebé la primera meitat del segle XIX. L’any 1828 a cal Xim hi ha vint-i-cinc quarteres de sembradura. Al segle XX els Duran vengueren el mas al marquès de Gelida i l’Eusebi Güell i de Sentmenat, actual marquès de Gelida, vengué als anys setanta una part de terra amb la casa, que actualment es dedica a turisme rural.

Publicat a El 3 de vuit el 2 de març de 2018

El palau dels Marquesos de Llió del carrer Major 42 de Sant Pere de Riudebitlles, és un dels pocs exemples d’edifici gòtic de caràcter civil que es conserven a Catalunya. Va ser construït entre els segles XIV i XV. L’edifici és de planta baixa i dos pisos. Presenta una façana de pedra severa i elegant, amb dos rengles de quatre finestres, tripartides les inferiors i bipartides les superiors. Les columnetes són rematades per capitells. Damunt cada finestra del primer pis hi ha un escut en forma de rombe.  La portalada principal, de grans dovelles, té un relleu amb dos escuts dels marquesos de Llió, sostinguts per un àngel.

L’edifici era propietat de la família Salelles i al segle XVII passa a la família Móra mitjançant el matrimoni entre Salvador Móra i Joana Salelles. Un descendent d’aquests va ser Josep Francesc de Móra Catà i de Salellas.

Josep Francesc de Móra va néixer a Barcelona el 1694, on va realitzar els Estudis Generals de retòrica, poesia, matemàtiques i filosofia. Va incrementar els seus coneixements amb per les principals capitals d’Europa (Londres, París, Amsterdam, Viena,..). El 9 de setembre de 1749 a Versalles va ser nomenat per Lluís XV de França, Marquès de Llió, i el 21 de gener de 1752 es convertí en títol espanyol sota la monarquia de Ferran VI. L’origen del títol de marquès de Llió és remunta a l’any 1113 en que el Rei de França, nomena Oton de Mora, comte del lloc de Lló a l’Alta Cerdanya, pels seus grans serveis en la conquesta de Mallorca.

Josep Francesc de Mora va ser nomenat Regidor Perpetuo de Barcelona, Acadèmic de la Reial d’Història de Madrid. Va ser el fundador, ànima i vicepresident de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1751 va obtenir del rei Ferran VI l’aprovació dels seus estatuts i va redactar-ne el primer volum de les Memòries. Una de les seus provisionals de la Acadèmia fou el palau que Josep Francesc de Mora tenia al carrer Moncada 12 de Barcelona, on disposava d’una important biblioteca.

Obtingué el 9 de gener de 1748, de l’intendent general de Catalunya, el permís per bastir i explotar molins paperers. Va aprofitar l’aigua de la sèquia comunal de Riudebitlles, que tornava a fluir des del 1721 (El 3 de vuit 24-11-17), per transformar el municipi en un gran centre paperer impulsant la construcció de molts molins. Un dels primers que va construir va ser al seu casal familiar.

El palau de Sant Pere de Riudebitlles va ser propietat de la nissaga dels Móra fins a finals del segle XIX, passant aleshores a mans del paperer Josep Albet Quintana de Gelida. Aquest, va cedir l’edifici i el molí paperer al seu nebot Ròmul Torrents Albet, que es va especialitzar en paper de filtre. A partir d’aquest moment, a l’edifici també se l’anomenà Cal Ròmul. Des de 1994 és de propietat municipal.

Publicat a El 3 de vuit el 23 de febrer de 2018

Josep Queraltó i Jorba va ser un metge nascut a Sant Martí Sarroca el 15 de setembre de 1746. Fill de Ramon Queraltó i Maria Jorba, va ser batejat a l’església de Sant Martí. Segons alguns autors era descendent d’una família de metges que s’instal·la a Sant Martí Sarroca a finals del segle XVII, d’altres diuen que procedia d’una família de petits hisendats que es dedicaven a l’agricultura.  Vers el 1770 es va casar amb Maria Mariné i van tenir diversos fills.

Un cop acabada la seva formació primària, va estudiar dos anys teologia, però la seva gran inclinació per la medicina li va fer abandonar aquests estudis i ingressà al Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Als tres anys d’iniciats els estudis, obté la plaça de practicant major de l’ Hospital de la Santa Creu, càrrec que ostenta fins el 1775. Aquest mateix any, participa com a segon ajudant metge en l’expedició militar a Algèria ordenada per Carles III per lluitar contra els pirates. De tornada, desembarcats a Alacant, Queraltó rep l’encàrrec d’assistir els ferits d’aquesta campanya. El 1776 marxa amb l’expedició al virregnat del Riu de la Plata, a l’Argentina. A la seva arribada a Buenos Aires, li confien la direcció de l’ Hospital Militar de la Illa de Santa Catalina.

Uns anys més tard, novament a Espanya, el rei Carles III comissiona Josep Queraltó, juntament amb altres metges, a visitar hospitals de Londres i de Paris per adquirir experiència. De tornada, el rei el nomena catedràtic del Real Colegio de San Carlos de Madrid. Queraltó rep, també, el nomenament de cirurgià honorari de cambra de la cort de Carles III.

Del 1793 al 1796, durant la Guerra dels Pirineus contra les forces franceses, dirigeix els hospitals militars de Navarra i Guipúscoa. En aquest temps, Queraltó esdevé cèlebre per la seva habilitat de guarir ferides per armes de foc.

El 1800, després d’unes males collites que porten la fam, és comissionat amb el càrrec d’inspector general d’epidèmies per estudiar la febre groga a Andalusia. Des de Sevilla, Queraltó publica “Medios propuestos por D. Jose Queraltó para que el pueblo sepa desinfeccionar y precaverse si vuelve a reproducirse la epidemia que le ha consternado, los publica en obsequio de la humanidad, revistos por su autor un amante del Rey y de la patria”. De Sevilla va ser destinat als exèrcits de Castella i Extremadura i a mitjans de 1801 va haver de tornar a Madrid per motius de salut reincorporant-se al seu càrrec de cirurgià de cambra a la cort. En 1802, a petició del rei, Francisco de Goya va realitzar un retrat seu que actualment es conserva al museu de Alte Pinakothek de Munich.

Josep Queraltó va morir a Madrid l’11 d’abril de 1805, degut a les seqüeles d’una malaltia contreta durant la seva estada a Sevilla.

Publicat a El 3 de vuit el 16 febrer 2018

A la sortida de la urbanització de Segur de Calafell, entre l’Avinguda Espanya i el carrer de l’Ermita, envoltada de segones residències, hi ha l’església de Sant Miquel de Segur.

Es tracta d’una obra pertanyent a un sol període constructiu, de transició del romànic al gòtic. Presenta similituds amb esglésies d’altres poblacions de colonització tardana i deu ser més moderna que les de pobles veïns com Calafell, Cunit o Marmellar.

Es construí com a capella particular dels senyors de Segur, de la Casa Vella de Segur, la qual està totalment enderrocada. És, doncs, el darrer vestigi de la quadra de Segur. L’església s’esmenta per primera vegada el 18 de novembre de l’any 1238, quan Guilem de Crebai, marit d’Ermensenda de Cunit, l’atorgà a l’abat Pere d’Armenys de Sant Cugat del Vallès. Estava dedicada simultàniament a Santa Maria i Sant Miquel, raó per la qual té dos absis. Un dedicat a santa Maria i l’altar major a sant Miquel. Aquesta doble advocació és típica de les capelles de castells des del segle XII. El seu règim inicial era de capella sufragània de la parròquia de Sant Cristòfol de Cunit fins l’any 1363 en què passà, juntament amb aquesta, a dependre de la parròquia de Santa Maria de Cubelles. El bisbat de Barcelona registra les visites pastorals realitzades a l’església de Sant Miquel de Segur els anys 1414,el 1508 i el 1777. No es coneixen més notícies escrites de l’església fins l’any 1921.

És d’una sola nau, de planta rectangular, amb un absis semicircular a la capçalera i un altre a la paret de migdia. És orientada de llevant a ponent. Al centre de cada absis hi ha una finestra petita de mig punt. La portalada es troba situada a la façana de migdia. És d’arc de mig punt, adovellada. Al damunt de la porta hi ha una finestra d’arc de mig punt. Gairebé tocant a la porta, hi ha un contrafort. A la part superior de la façana oest hi ha una finestra d’arc de doble esqueixada i, a cada costat, el que semblen ser les restes d’una antiga cornisa. La coberta és a dues vessants. De la teulada en sobresurten les restes d’un campanar d’espadanya d’un sol ull.

L’església conserva l’ara de l’altar major original, format per una llosa rectangular de pedra sostinguda per una pilastra prismàtica. A l’entorn de l’església es varen trobar dues zones de cementiri. Una, propera a l’absis del segle XII, i una altra al sud-oest de l’església, dels segles XV-XVI.

El culte es perllongà fins l’any 1936, quan l’església fou cremada. Els anys 50 es feren obres de reforma i neteja. L’any 1988, l’església passà a ser propietat de l’Ajuntament de Calafell. Als anys 1991 i 2004 es van dur a terme diversos treballs de conservació-restauració de l’església. Està protegida com a bé cultural d’interès local.

Publicat al 3 de vuit el 9 de febrer de 2018

A finals del segle XIX es van establir a Vilafranca una sèrie de grans comerciants vinícoles. Es dedicaven a comprar vi als pagesos per tal d’exportar-lo sota la denominació d’altres zones vinícoles de Catalunya i d’Espanya. Els comerciants van establir els seus magatzems a prop de l’estació de ferrocarril inaugurada el 1865. La majoria van ser construïts al carrer Comerç a la banda sud de les vies i davant de l’estació, com els magatzems Felix Via el 1881 amb un projecte de Josep Inglada i Estrada, el de Cortina i Companyia el 1895 amb projecte de Santiago Guell, o el d’Isidre Figueres el 1919 amb un projecte d’Antoni Pons i Dominguez. A la banda nord de la via es van bastir els magatzems Jove l’any 1920 amb projecte d’Antoni Pons i el de l’empresa Jean Mory i Companyia, amb projecte de Santiago Güell i Grau.

A l’inici del segle XX Jean Mory Hegner, natural de la ciutat suïssa de Binningen, ja tenia un magatzem de vins i una bòbila entre els carrers del Sol i de Misser Rufet. L’any 1906 ja va ser cofundador del Sindicat d’Exportadors de Vins de Vilafranca del Penedès. El 1917 va demanar permís per aixecar una façana amb una porta en un pati contigu al seu magatzem amb uns plànols de Santiago Güell. La construcció va sofrir diverses aturades, i tres anys després d’haver-se començat hi va haver un replantejament del projecte. Amb data de 10 d’abril de 1920 Santiago Güell signava un nou projecte amb un caràcter més monumental, imbuït potser per les construccions agràries de segell noucentista que s’estaven estenen pel camp català en aquella època.

Santiago Güell va ser un arquitecte vilafranquí nascut el 1 de febrer de 1869. Fill gran dels cinc que va tenir Wenceslao Güell, cap de Via i Obres de l’Estació de Vilafranca. Va estudiar a Barcelona i va obtenir el títol l’any 1892 als 23 anys.  L’any 1893 ja era arquitecte municipal de la vila. A les eleccions de 1905 va ser nomenat conseller municipal i entre el juliol de 1909 i el mes de novembre d’aquell any va ser batlle.

Solter, bon vivant, escrupolós i perfeccionista en el treball, volia els paletes, els ferrers, els vidriers que treballessin millor. Els seus dibuixos són immillorables. Minuciós, pulcre, i detallista. Posava bigues excessives, controlava els pesos i les empentes acuradament. Era una persona un xic insegura i poc audaç.

Vivia bé. Tenia dues minyones. Va viatjar per mig món i es va retirar jove. Fins a la guerra civil va viure a la carretera de Barcelona 8 de Vilafranca. Sovintejava el Centre Agrícola on anava a fer tertúlia totes les tardes. Durant la guerra civil el seu pis va ser escorcollat i va ser cremada la seva biblioteca. Va morir a Barcelona el 31 de desembre de 1955.

Publicat a El 3 de vuit el 02 de febrer de 2018

L’esment més antic de l’església de Sant Pau d’Ordal (Subirats) és dels anys 1054-1060 quan Mir de Geribert, el Princep d’Olèrdola i senyor dels castells de Subirats, de la Vit, de Ribes, de Sant Martí, etc….., llegà al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs tot el que li pertanyia. Cessió que fou ratificada posteriorment pel bisbe de Barcelona (1101).

Durant els segles XIII i XIV es produïren conflictes jurisdiccionals sobre el territori parroquial i entre els senyors de Subirats i el monestir de Sant Sebastià. Al segle XV, passà a mans de Montserrat fins que a principis del segle XX torna al terme de Subirats.

És un edifici totalment transformat que deu el seu aspecte actual a la profunda remodelació que s’hi efectua l’any 1919 quan s’amplià. En aquella reforma es va capgirar l’orientació de la nau, es va fer la capçalera nova, d’estil neoromànic, amb un absis semicircular al centre, i es va construir el campanar, de planta quadrada, reaprofitant probablement l’aparell del temple antic. L’església és d’una sola nau rectangular amb absis, porta adovellada i campanar a l’esquerra de la façana. De la primitiva obra romànica resten molts vestigis als murs. A la façana principal i part de la façana sud, s’observa un parament format per carreus ben tallats i polits, de mides molt irregulars, i disposats en filades molt uniformes, on hi ha una finestra d’una sola esqueixada. El portal d’entrada és adovellat.

Entrant a ma dreta de l’església es conserva una tomba antropomorfa. Abans es conservava a fora, a l’antic cementiri, al costat de l’església. Es tracta d’un bloc de pedra calcaria de 1,90 m i una profunditat d’uns 35 cm on hi ha excavada la tomba, amb el cap diferenciat. La tomba esta datada entre els segles XII-XIII.

A l’interior de l’església, en una capella que hi ha a la dreta de la porta d’entrada, es conserva una pica baptismal d’immersió d’època romànica. Té un perfil gairebé esfèric amb peu atalussat de 20 cm d’alçada i entornat per un bordó. Aquesta pica fou localitzada anys enrere tapiada en una paret de l’església, on servia de material de reompliment, ignorant-se fins aleshores la seva existència. Lamentablement al ser descoberta mancava un tros (una quarta part, aproximadament, de la part superior del vas) i, barroerament, s’optà per encastar-la a la paret del baptisteri de la que en sobresurt tot just la meitat. Té 120 cm de diàmetre exterior i 81 d’alçària. L’interior del vas és tetralobulat, compost per un seguit de triangles capiculats rebuidats a la pedra, característica única en tot el Penedès. Hi ha les restes d’una inscripció molt malmesa que sembla dir “Gurco me fecit” que podria correspondre a un període d’entre els segles XIII i XIV, i fer referencia a l’autor, però és més probable que es refereixi a qui en pagà l’obra.

Publicat a El 3 de vuit el 26-01-18

Fotografia Maria Rosa Ferré Galimany

Tenir entre les mans un llibre contemporani i de qualitat que a la llista d’agraïments fa constar el sant aragonès Garapasio ja flaireja singularitat.

“Flora medicinal del Penedès. Plantes remeieres de camps, vinyes i marges” dels vendrellencs M. Pilar (Piua) Lopez i d’en Francesc Caralt es un acurat treball de recuperació del receptari popular penedesenc i de divulgació de la flora de la vegueria “amb el propòsit que sigui coneguda, respectada, estudiada i utilitzada; perquè els seus usos tradicionals es conservin i siguin transmesos a petits i grans”.

Durant segles per carrers i masies del Penedès era habitual la presència d’herbolaris baladrers que oferien manats d’herbes remeieres: “Dones! Romaní i mata!”; “Sajolida, farigola i borratxes!”; “Per les sangs, compreu les bones herbes!”; “Herbes per curar brians, per inflamacions i per enfortir la boca”; “Herbes pel mal de queixal, per la melsa i el fetge!” “Herbes per rebaixar les sangs i per curar les morenes!”. “Compreu herbes de Montserrat!”.

Els baladrers i les trementinaires són avui uns oficis perduts que havien complementat la saviesa guaridora dels nostres avis. La “Flora medicinal del Penedès” omple aquest buit i descriu acuradament més de 150 plantes, el seu us, el calendari de recol·lecció, les seves curiositats, les dites més populars, etc.

Del card marià explica que s’ha considerat antioxidant, antibiòtic, hipertensor, antial·lèrgic, antiespasmòdic, antiinflamatori, protector hepàtic, colerètic, antidepressiu, tònic venós, digestiu diürètic, vasoconstrictor, hemostàtic, febrífug, aperitiu i vulnerari. Que internament ha estat utilitzat per a qualsevol problema de fetge, fins i tot per la cirrosi, l’hepatitis i la vesícula…..Arrel, tija, flors i fulles reforcen els cabells. Els fruits es prenen o bé en tintura, o bé triturats i bullits 8 minuts, o bé en infusió de 15 minuts… Amb les fulles pelades es netejaven ferides i es preparava esperit per l’artrosi. Els pètals són indicats per fer-ne oli o banys hidratants. La decocció de 3 minuts de tota la planta s’aplica a ferides, llagues, hemorroides; la de l’arrel a cops i contusions. A la cuina, tiges, penques i fulles del primer any, pelades i remullades una estona són comestibles crues i cuites, etc, etc.

Amb les flors del card marià, els padrins confeccionaven collarets, bossetes i rams protectors de serps i llamps. Per eliminar hemorroides, es posava un tros d’arrel a cada butxaca i deien que, tal com s’assecava l’arrel, minvaven.

En aquets moments de grips, el receptari recomana per la tos bullir duran 10 minuts un grapat de tàrrec, unes branques de farigola, una figa seca, una garrofa, i unes branques d’orenga amb 500 ml d’aigua. Es cola i s’afegeix mel. Es pren a cullerades.

Publicat a El 3 de vuit el 19-01-18

El cicle nadalenc té moltes virtuts, entre d’altres tastar les ratafies. La ratafia –també anomenada ratassia o ratacia- és un licor alcohòlic dolç. El Penedès es la zona més meridional de Catalunya on l’elaboració de ratafies forma part de les tradicions casolanes.

Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins,  en un interesant article titulat “Remeis i guisats de l’ermità” publicat a l’edició del 2018 del Calendari de l’Ermità, explica que l’etimologia del terme ratafia “sembla que vindria de l’expressió llatina rata fiat (queda firmat) i que es verbalitzava en veu alta mentre s’aixecava un vaset amb licor per tal de ratificar un tracte fet de paraula”.

Tanmateix, experts en lingüística opinen que el mot ratafia vindria d’una corrupció del mot rectifié, es a dir, un licor rectificat. D’altres filòlegs afirmen que la paraula “ratafia” ve del crioll, importada a través del francès, de les Antilles franceses, on els indígenes al segle XVII anomenaven “tafia” als roms fets amb aiguardent que s’obtenien de la canya de sucre i que es maceraven amb fruits. Es troba datada en un text de Père Labat de l’any 1675 a l’illa de Guadalupe.

Verdaguer deia que “és un aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tall, un bocí de canyella d’Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de maria-lluïsa”.

Arreu del Penedès encara es troben tants receptaris com elaboradors. A les nous verdes i a l’aiguardent s’afegeix pela de llimona, de taronja amarga, ginebrons, camamil·la, saüc, tarongina, marduix, menta, poniol, fonoll, farigola, espígol, orenga, til·la,…. fins a un centenar d’herbes remeieres diferents, amb canyella, vainilla, nou moscada, claus d’espècie, grans de cafè… La tradició mana que les nous i les herbes han d’estar recollides la nit de Sant Joan que és quan estan en el seu millor moment. L’aiguardent es deixa macerar, amb les nous, les herbes i les especies, un parell de llunes (40 dies) a sol i serena remenant periòdicament. Passat aquest repòs es filtra, s’hi afegeix un almívar (aigua amb sucre), s’embotella i es torna a deixar reposar uns mesos.

Fra Valentí recorda que en la tradició gastronòmica dels caputxins se solia també fer la ratafia amb ametlla verda “per una meitadella d’aiguardent posaràs una lliura de sucre, una lliura d’ametlles picades –amb clofolla i tot- i canyella, tot a dins una garrafa i se posa a sol i serena durant quaranta dies. Després se colarà i se té per a remei”.

El naturalista i visitador forestal català Joan Baptista Galobardas recull l’any 1871 la recepta de ratafia catalana més antiga que es conserva. Al seu receptari deia que “la ratafia de nueces se emplea en las aldeas como remedio estomacal.”.

La ratafia també s’elabora a Itàlia, al Ticino a Suïssa, a Occitània, a Polònia, a Lituània, Austràlia, Portugal i a Bolívia.

Publicat a El 3 de vuit el 12-01-18

Nascut a Sitges el 3 de febrer de 1849, era fill de l’advocat Josep de Miró i Llopis i de Joaquima Argenter i Armengol. Els seus antecedents familiars entronquen amb els Miró de Reus, llinatge aristocràtic d’aquella ciutat. Joaquim tingué tres germans, un noi i dues noies. El noi, Josep de Miró, fou militar i escriptor, va destacar especialment en la guerra de Cuba, on lluità a favor de la causa independentista (El 3 de vuit 11-02-11).

En Joaquim va viure al carrer de Parellades, fou un pintor de formació autodidàctica i no es va moure pràcticament mai de Sitges on hi desenvolupà la totalitat de la seva obra. D’altra banda, el fet de ser propietari rural –produïa un moscatell de gran qualitat- li va permetre dedicar-se a la pintura sense haver de dependre’n per viure.

El 1877 col·laborà en la decoració del Casino Prado Suburense, societat de la qual va ser soci fundador. En els anys vuitanta, juntament amb els pintors Joan Roig i Soler i Arcadi Mas i Fondevila, que havien fet aprenentatge a Itàlia, impulsà l’anomenada Escola Luminista de Sitges. L’eclosió del grup succeí a l’agost de 1892, quan tingué lloc la Primera Exposició de Belles Arts de Sitges, transformada per Santiago Rusiñol en Primera Festa Modernista. La critica el va qualificar com artista de bastantes facultats, va subratllar la seva tendència a les panoràmiques i se li criticà la sequedat amb la què va presentar alguna de les seves obres.

Va ser un gran pintor de marines, horts i masies, temàtiques en les quals demostra ser un observador molt minuciós (no en va era afeccionat a la fotografia), capaç de captar la realitat quotidiana i d’interpretar-la a conveniència. A través dels seus quadres es pot observar l’evolució soferta per la vila entre les dècades de 1880 i 1910

A Sitges va intervenir en la decoració del Cafè Continental (1889) i del local que el succeí, la Cerveseria del Cau Ferrat, on pintà la tela La Malvasia (1895).  Exposà a la Sala Parés (1881-1884), al Reial Club Nàutic de Barcelona (1888), a Niça el 1884, i participà en les Exposicions de Belles Arts de Barcelona dels anys 1891, 1894 i 1911. Malgrat que les seves obres estan majoritàriament en mans de particulars, hom en pot veure als museus Cau Ferrat i Maricel de Sitges, i el Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Com a persona, Miró, va tenir un caràcter bondadós i filantròpic, durant molts anys ocupà el càrrec de tresorer de la societat de socors La Fraternidad.  Es destacà per les seves idees liberals -heretades del pare i compartides pel germà- i pel seu profund anticlericalisme, del qual donà proves en més d’una ocasió amb accions polítiques i religioses de to pujat. Un exemple: en passar la processo de Corpus per davant de casa seva llança damunt del tàlem una escombra. Va morir a Sitges el 18 de febrer de 1914, als seixanta-cinc anys d’edat.

Publicat a El 3 de vuit el 05-01-1918

El rei José de l’Arboç és un personatge arbocenc, estrafolari i delirant, de principi de segle XX. A la darrera edició de la Fira Modernista, un grup de veïns l’han recuperat de la memòria popular.

El singular veí, Josep Plana i Romagosa,  s’autodenominava rei “Don José Gran Rei de l’Arboç”. Va ser un veí respectat i estimat per tothom. Vivia al numero 28 de la Rambla, entre l’antic Cafè de la Rambla i cal Punet,  El rei José sempre estava present en totes les celebracions. A l’Ajuntament, i en tots els actes, es col·locava entre les autoritats com a monarca que era.

Explica el traspassat Esteve Cruanyes i Oliver en el seu llibre “Noms Renoms i Malnoms, l’Arboç 1930, Radiografia d’una vila” que el Café de la Rambla estava al numero 26, era el cafè habitual dels comerciants i menestrals de la vila.

Al final de la Rambla, a l’inici del passeig de Panxita, al numero 30, abans de construir-se el palau Gener -actualment un col·legi-residència- hi havia una petita casa que fou enderrocada i absorbida pel palau. Casa en la qual havien viscut Josep Rabentos (1846), El Punet, casat amb Dolors Altet i els seus fills, un dels quals Josep Rabentos i Altet, el Pepet Punet, va acabar fent de masover i majordom de Josep Gener i Batet (1831-1900), el constructor del palau.

L’arbocenc Josep Gener va marxar a fer fortuna a Cuba als 13 anys. Ben aviat es pogué comprar una plantació de tabac anomenada el Hoyo de Monterrey. El 1865 fundà la marca La Escepción, amb una gran producció de cigars. També comercialitzà la marca de tabac cubà Gener, coneguda encara avui en dia, i inclogué en la seva activitat el comerç de sucre. Tampoc deixà de banda la política d’aquell moment, doncs fou director de la Societat de Beneficència Catalana  i vetllà per la unió de Cuba dins Espanya, tot i que al final es separés. Enriquit, el 1873 retornà a Catalunya. Fou un gran mecenes per la vila. A l’Arboç patrocinà la portada d’aigües a la població, pagà també la restauració de l’altar major de la parròquia de Sant Julià i la urbanització del Raval, l’actual Rambla. El 1873 inicià la construcció del Palau Gener que s’acabà el 1889, any en que tornà a Catalunya. Va morir a Barcelona el 1900.

Entre els dos edificis esmentats, Cal Punet i el Café, va viure Josep Plana i Romagosa, nascut l’any 1850 a Cal Viló del carrer Jussà de l’Arboç. Tenia les facultats mentals un xic alterades i s’imaginava que era rei, un rei inofensiu. Anava vestit estrafolàriament i fou un personatge molt popular tant a l’Arboç com a la comarca. Per afició feia escultures i pintava. La façana de la casa estava tota pintada i la presidia una inscripció que deia “Don José G. Rey de España- Posado año 1896”.

El rei de l’Arboç va morir l’any 1925.

Publicat a El 3 de vuit del 29 de desembre de 2017