Suite d’hivern És del tot impossible esborrar el crit del teu estar, i resto enxiquit, cobert de fulles de tardor, en un trànsit circular de precs i respostes, entre els teus braços incandescents. A voltes et voldria retenir i lligar-me als teus cabells d’hivern, però m’afono en el present immens que perdura
Estiueig Mussitaràs el meu nom enmig d’una mar d’argent viu i aferrats, obrirem el portaló a la pluja que no acaba mai i manté humida la bona saó. S’esberlarà el cel amb llampecs de tempesta i nuvolades de plom faran la fosca abans de la nit. Serà un agost com els d’abans, i en acabar
Jardí suspès Quan retorno pels camins refets, a l’ampla plaça de pissarra negra que ombreja el vast plataner estiuenc, s’obre un temps que és el mirall de totes les mirades dels indrets que he conegut i em fiten i reconeixen la meva petja de caminant de terres de cap lloc en concret. M’agrada
L’amant Quan s’és amant, es viu doblement i amb una intensitat propera a la felicitat més crua. Vaivé d’onades escumoses en un verd mariner espurnejat per xatracs llaminers que fiblen el gran mantell d’aigua eriçada. Duri el que duri, per descomptat. La nit s’atura i el temps esdevé una terrassa que
Lluna al ple Suspesa damunt la nit d’un abril orfe, una lluna blanca al ple, banyada de perfums de primavera, s’ha afanyat en assolir el cim del firmament, per a acaronar els ulls de tots els estimats que amorosits, festegen sota la seva claror. Abril 2022
Cicles: camins La mort perdura latent rere el pesant teló de vellut grana de l’escenari translúcid dels fets. Oculta ostentosament els solcs que has llavorat cada dia en l’aspre encanteri del quefer que t’ocupa el temps i esdevé cicatriu callada, que sempre t’acompanya, parla la teva llengua i engendra el fred de la nit. De
Vella política oferiu senyors de l’ancestral litúrgia encara que el gest assenyali coratge, ja hem après, després de tant somicar, que no sou res sense cadira i que per ella, oblideu fins el llenguatge comú. Quanta grisor cal per a tombar la raó i convertir-la en contrària, omplir de neguit el desig i esborrar
Transcorre l’espera Hi ha una finestra ben oberta sense porticons,
Encara març El nostre, és un paisatge de pans i roques eruptives, negres i esmolades. A banda i banda ens acompanya el no-res dialogant, que al llarg de tants corriols, ens fa seus. L’identifiquem amb noms de flors i de sabres i ens omple de nit tan bon punt ha passat la
El senglar A casa seva el senglar incomoda, llur sang és un joc M’agrada Comenta Comparteix
Primavera Per tot, lliris grocs encenen els rierols, ix el temps jove
País Una finestra que mira el bosc, una porta que besa el mar, un sostre que és la muntanya, i una casa al bell mig de la plana, bresquilla, melicotó i préssec: País Valencià, Balears i Catalunya, un únic país únic. Juny2022
Ocàs La humil falda de farigoles de la muntanya de la posta, guarda tota la nit, en la fosca, la flaire intel·ligent de tot l’estiu, i en la besllum dels núvols porpres, s’alcen les veles inflades de l’immens navili de la nit, que salpa sense destí, i des la seva altíssima cofa tot ho llegeix