Suite d’hivern
És del tot impossible esborrar
el crit del teu estar,
i resto enxiquit, cobert de fulles de tardor,
en un trànsit circular de precs
i respostes, entre els teus
braços incandescents.
A voltes et voldria retenir
i lligar-me als teus cabells d’hivern,
però m’afono en el present
immens que perdura
i admeto ser branca de la mateixa alzina
de la que el boscater en farà caliu;
i aquí floreixo, vora les roques del riu
que no s’atura fins
a nodrir la praderia de posidònies
dins la mar, prop de la costa.
Dementre, espero esdevindre camí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!