Jardí suspès
Quan retorno pels camins refets,
a l’ampla plaça de pissarra negra
que ombreja el vast plataner estiuenc,
s’obre un temps que és el mirall
de totes les mirades
dels indrets que he conegut
i em fiten i reconeixen la meva petja de
caminant de terres de cap lloc en concret.
M’agrada retrobar-les i
que m’anomenin pel meu nom
encara que en aquest ordre, ja són
un negatiu de fotografia en blanc i negre.
de les emocions que han vestit.
Ara que es fa difícil llevar el fred
que l’hivern ha infiltrat als ossos,
ara que he après
el llenguatge de les roques i dels núvols
i puc passar les hores resseguint el brancam
retorçat del tamariu a les closes salobres
de les marjals, tot plegat es torna estàtic,
com les fotografies del calaix de la tieta,
que maldaven per sortir a la llum
i mostrar totes les imatges vivents
que encenien les roses
del jardí suspès entre la plenitud i el miratge.
Maig 2022
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!