Feina de sapa

Llegeixo l’article “Un país per viure lliures; viure lliures per un país”, signat per 22 persones, entre les quals n’hi ha cinc que conec personalment, uns quants que he pogut escoltar en diferents actes i uns quants més que he llegit. Tots els qui conec, escolto o llegeixo són persones, des del meu punt de vista, excel·lents, i n’hi ha alguns que fins i tot escriuen molt bé. Sorprèn que el seu article sigui tan fluix.

L’article, que ha estat amablement publicat per El Punt – Avui, El Món i VilaWeb, ha provocat comentaris de moltes persones que el consideren un acte de campanya en les eleccions al Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana. Crec que la campanya encara no ha començat i que a més a més és legítim que un s’expliqui sense demanar el vot. Sí que em sembla estrany, en canvi, que alguns dels signants fossin esmentats dilluns al vespre en un article de Quico Sallés, periodista de trinxera, com a impulsors d’un equip de candidats a les eleccions, una operació frustrada pel vot de les bases a Manresa. Si l’Assemblea va decidir que no es podien fer equips a les eleccions, no és gaire elegant que hi hagi candidats que es facin publicar articles conjunts. (L’article de Sallés té mèrit, tot i que simplifica les posicions entre continuistes i alternatius perquè li falta informació: la realitat sempre és més complexa que no imaginem i som capaços de descriure.)

Per què dic que l’article és fluix? Perquè té tres parts i cap se’n salva.

• La primera part, gairebé la  meitat de l’article, és una anàlisi de la situació i una reafirmació de sobirania que resulten tòpiques, de tan repetides. Totalment d’acord amb el que s’hi diu. Aquesta part té una bona frase al final: “No es tracta de discutir sobre el dret a decidir, sinó d’imposar-se el deure de decidir.”.
• La segona part comença amb una exhortació al poble d’un violinisme tan excessiu que el millor que un pot fer és saltar-se’n algunes línies. S’hi acaben enunciant tres objectius, que comparteixo –eixamplar la majoria social, preparar-nos per afrontar el repte i recuperar el lideratge de la societat civil—, sintetitzats en tres paraules més aviat pròpies de la publicitat d’una antiga caixa d’estalvis: responsabilitat, confiança, futur.
• La tercera part és una crida a la unitat, amb ecos de la memorable metàfora dels darrers cent metres, de Quim Torra. Però s’espatlla per la desafortunada tria del vers de Joan Vinyoli “i bastim una cabana d’esperances”, del poema “El primer estel”, per dibuixar quin és el nostre anhel col·lectiu. Sí és que feia tres-cents anys que vivíem a la cabana d’esperances! Molts en van sortir el 2010, i ara anem muntanya amunt. Si es fa de nit, farem bivac. I si hi ha gel més amunt, ja a la carena, grampons i piolet. Estem preparats.
  

Que tanta gent intel·ligent hagi estat capaç de signar i fer publicar un article tan gris m’indica que és un encert que no es puguin presentar equips en les eleccions de l’Assemblea del dissabte 14 de maig –la intel·ligència col·lectiva existeix, i de pas constatem un cop més que no s’ha manifestat mai en la forma d’article conjunt. El repte que tenim davant és massa vital per permetre’ns el luxe de tenir membres del Secretariat Nacional que no pensin pel seu compte, individualment, i que no estiguin disposats a respectar la voluntat de l’assemblea. Com Gabriel Ferrater, “detesto les cases on fa fred”, i ja no us explico què en penso, de les cabanes d’esperances.

Ahir dilluns al vespre, 2 de maig, era el darrer dia per convocar assemblea territorial per avalar els candidats al Secretariat Nacional de l’Assemblea en les eleccions del dissabte 14 de maig. Sants-Montjuïc per la Independència es va reunir al veterà Centre Social de Sants, avançant la seva assemblea mensual. Avui dimarts és el darrer dia per presentar les candidatures, que seran definitives el dissabte 7 de maig.

La nostra assemblea va ser conduïda amb sobrietat pels dos darrers excoordinadors, Francesc Mercader i Joan Mollà. Van informar del mecanisme i la finalitat de la votació, i del seu origen en les esmenes aprovades en l’assemblea general ordinària de Manresa. Van exposar breument els mèrits de les quatre persones que havien demanat l’aval a Sants-Montjuïc per la Independència. Dels quatre possibles candidats, n’hi havia tres que assistíem a l’assemblea: Ricard Pons, Anna Pérez Mir i jo mateix. Ens vam alçar, vam explicar en poques paraules el que havíem fet el darrer any i per què ens presentàvem al Secretariat Nacional.

Com a Manresa, l’urna va córrer per la sala fins que va haver votat tothom. La condició de membre de ple dret dels assistents havia estat comprovada a l’inici de l’assemblea, a l’entrada, i cadascú havia rebut una papereta amb els quatre noms. Anna Pérez Mir, membre del Secretariat Nacional i coordinadora de Sectorials de l’Assemblea, que no treballa normalment a l’assemblea territorial de Sants-Montjuïc, va poder exposar la seva feina, i aclarir detalls. Anna Pérez va ser avalada gairebé per unanimitat, com Ricard Pons i jo mateix. La candidata que no va assistir al Centre Social de Sants no va obtenir l’aval –sembla que l’ha obtingut en una altra assemblea territorial, on sí que la seva feina era coneguda.

Sense impedir que persones amb una coneguda trajectòria pública a favor de l’independentisme obtinguin el vistiplau d’una assemblea territorial, la virtut dels avals territorials és dificultar l’accés directe al Secretariat Nacional a persones que no han estat fent feina de carrer, a les parades informatives, en l’organització d’actes o de l’Onze de Setembre. L’ambient del Centre Social de Sants va ser càlid, un exercici de qualitat democràtica reforçada, amb la bellesa de les decisions preses i assumides des del compromís ètic diari.

Ahir dissabte Més Assemblea, el moviment de les bases territorials de l’Assemblea Nacional Catalana, va culminar una treballadíssima victòria, que havia estat perseguint des del mes de gener. Per entendre què significa i quin abast té, resseguiré aquests mesos des del punt de vista de l’assemblea territorial Sants-Montjuïc per la Independència.

Tot va començar a l’assemblea mensual del 14 de gener, que vam convertir en una assemblea independentista conjunta, amb les agrupacions locals de Convergència, Esquerra, la CUP, Òmnium, amb Súmate, amb el Secretariat de Sants, Hostafrancs i la Bordeta i amb l’Assemblea. Sala d’actes plena, molt bona sintonia entre tots els participants, ambient eufòric per l’acord obtingut el 9 de gener, i una exigència dels assistents: fer-ho bé i estar a punt per al moment de la ruptura.

La campanya Més Assemblea ja apareix a l’ordre del dia de l’assemblea mensual del 5 de febrer. I el mandat és rotund:

• Impulseu els canvis necessaris en l’elecció i el funcionament del Secretariat Nacional per enfortir l’Assemblea Nacional Catalana i preservar-ne la plena llibertat de criteri i d’acció davant de pressions partidistes o sectorials
• Feu una campanya positiva, busqueu el màxim consens
• No us conformeu a fer la campanya: l’objectiu és impulsar els canvis i això implica guanyar les votacions de l’assemblea general ordinària –utilitzeu els mitjans necessaris, obriu un web que faci de nucli de la campanya.

Les reunions amb assemblees territorials d’arreu van ser contínues des del febrer i fins a l’abril, fins just abans de l’assemblea de Manresa, el 17 d’abril. Hi va haver una formidable feina de Natàlia Esteve, Carme Ferrer, Cristina Gispert, Albert Jaime, Jordi Salvat i Xavier Vidal, i vam rebre grans suports del mateix Secretariat Nacional, al costat de la incomprensió d’altres dels seus membres, que van veure Més Assemblea com un atac.

A Manresa vam votar i vam guanyar. Els mitjans de comunicació en van fer la seva interpretació. A Sants-Montjuïc per la Independència ens va semblar més exacta la nostra, d’ interpretació, deliberadament ultralocal. Aquest dissabte, finalment, el Secretariat Nacional va donar la raó a Més Assemblea en les seves al·legacions per preservar el sentit del vot de l’assemblea de Manresa, impedint la presentació de grups o equips en les properes eleccions.

• 3 de maig: Veig que el web de Més Assemblea inclou ara el magnífic text de les al·legacions que va preparar Natàlia Esteve, i que va defensar impecablement Marcel Padrós davant del Secretariat Nacional, tot i haver votat en contra de l’esmena a Manresa.

Aquest apunt pretén fixar la meva posició política, sent una persona que no he militat mai a cap partit ni he estat membre de cap organització, fins que no vaig fer-me membre de l’Assemblea Nacional Catalana, arran de l’Onze de Setembre de 2012. “La política, o la fas o te la fan”, va dir Joan Fuster, i crec que la frase, esmolada i memorable, s’aplica perfectament a la imatge pública d’un mateix.

La majoria som presents amb més o menys intensitat a les publicacions en línia i a les xarxes socials i anem conformant-nos, sense parar ni parar-hi compte, una identitat digital indestriable de la nostra identitat com a individus. Val la pena tenir cura d’aquesta identitat digital, no deixar-la a l’atzar. El mitjà és nou, però el fenomen no ho és pas: la meva feina –comunicació institucional a l’administració pública—m’ha ensenyat que és essencial donar la teva descripció i interpretació dels fets, sense mentir mai, contrastant bé les dades disponibles –si no ho fas, si omets o negligeixes la comunicació, altres ja interpretaran els fets per tu.

Què he d’explicar, doncs? Que vaig començar per publicar a la xarxa les meves notes de lectura de Gabriel Ferrater, en el blog Un fres de móres negres. Col·laborant amb l’assemblea territorial Sants-Montjuïc per la Independència, he publicat escrits al seu web i he mantingut en equip els comptes de twitter @assembleasmxi i @IndySants. Després he utilitzat twitter com a eina professional. Ara he obert aquest blog de política, Feina de sapa, a Més VilaWeb i el compte de twitter @enricblanes. No tinc Facebook ni Instagram, i tinc un Linkedin massa abandonat.

Trio quatre enllaços per presentar-me:

• El meu principal defecte és l’optimisme, com demostra una entrevista que em van fer al setembre de l’any 2013
• He estat treballant, amb representants de moltes altres assemblees territorials, en les esmenes de Més Assemblea, per una Assemblea més forta, que van acabar sent aprovades molt majoritàriament a Manresa –i ho he fet per mandat de l’assemblea de Sants-Montjuïc
• La meva interpretació del paper de l’Assemblea Nacional Catalana es troba en el primer apunt d’aquest blog
• “Com Gabriel Ferrater em va fer tornar irrevocablement independentista”, article publicat a Núvol, explica com vaig decidir que em tocava treballar per un futur més feliç amb els meus conciutadans

A vegades ens preguntem com hem arribat fins aquí. Hi ha moltes respostes, moltes interpretacions. Com a coordinador de l’assemblea territorial Sants-Montjuïc per la Independència, crec que la meva visió és la de la tropa de l’exèrcit de terra. El meu primer record de la gent de l’Assemblea Nacional Catalana és d’un dissabte a la tarda, fa cinc anys, al mes de gener o febrer, un dia que feia molt de fred, a la carretera de Sants. Recordo dos homes arrambats a la paret, amb una caixa de cartó, una carpeta al damunt i uns papers: eren els dos coordinadors que m’han precedit a l’assemblea territorial de Sants. Recollien vot anticipat per a la consulta del 10A, la consulta que promovia Barcelona Decideix i que va tenir lloc el 10 d’abril de 2011.

Hem arribat fins aquí perquè hem treballat molt: hem muntat unes 150 parades informatives cada any, hem organitzat un o dos actes per mes –gràcies també a la generositat i implicació de tantíssima gent brillant, d’especialistes de primera fila–, hem fet una vintena de campanyes, cada any, i hem participat en una desena de manifestacions o concentracions, hem fet una intensa feina a les xarxes socials, i hem arribat a sumar, a Sants-Montjuïc, 700 membres de ple dret i 1.800 simpatitzants. Hem arribat fins aquí perquè hem treballat plegats i perquè tenim bona relació amb tothom. La Via Catalana no es fa sense anar tots a una, ni sense la incomparable capacitat de penetració territorial de l’Assemblea.

Al carrer Olzinelles, a la seu del Centre Social de Sants, hi ha una estelada gegant des de l’any 2013, que cobreix tota la façana i que a la gent del barri ens fa molt de goig pel que representa: el compromís de les entitats socials de base amb el país. El lloc és simbòlic, perquè, fa més de quaranta anys, el Centre Social de Sants havia albergat algunes reunions clandestines de l’Assemblea de Catalunya. El divendres 8 de gener, quan n’hi havia que no tenien gens d’esperança, una colla van girar l’estelada gegant, que estava descolorida de tants mesos de sol i espera. La bona gent del país sempre manté la fe. L’estelada va tornar a brillar. Hem arribat fins aquí perquè la gent sempre va confiar que hi hauria acord al Parlament, entre els partits independentistes vencedors el 27 de setembre, per formar govern.

Hem arribat fins aquí perquè tenim un projecte en comú i amb futur, dues qualitats absents ara mateix a Madrid.

(Una versió anterior d’aquest apunt s’havia publicat al blog de Sants-Montjuïc per la Independència.)