Feina de sapa

Dedicat als secretaris nacionals que acaben mandat a l’ANC

Començo amb tres tesis sobre la importància de l’Assemblea Nacional Catalana:

1. Sense l’Assemblea no hi hauria hagut referèndum.
2. Sense l’Assemblea no hauríem guanyat el 21D.
3. Sense l’Assemblea no tindrem independència efectiva

Defensaré aquestes tres tesis a peu i a cavall, on sigui i davant de qui sigui. Avui, que no vull allargar-me, sols donaré un argument per cada una: [1] l’Assemblea va ser la primera a posar el referèndum a l’agenda política (consulta als socis de juliol de 2016) i l’hi va mantenir, superant totes les pressions, algunes des de dins l’independentisme mateix, fins al final; [2] les concentracions als carrers pels presos polítics, la manifestació unitària Omplim Brussel·les i la campanya groga van resultar determinants per mobilitzar el nostre electorat i guanyar el 21D contra pronòstic, en un moment de to molt baix, a causa de la repressió, dels nostres polítics, i [3] l’Assemblea manté la seva posició inamovible des del 31 d’octubre, per la restitució del Govern legítim i la construcció de la República, i és una garantia que la gent no afluixarem. (Hi ha una explicació més detallada del punt [2], la reacció de l’Assemblea davant el cop d’estat del 155, dins de l’apunt “Sense treva”.)

Els darrers quaranta dies, des de la investidura fallida de Carles Puigdemont el 30 de gener, s’han fet llargs. Impaciència, desconcert, atonia –semblen difícils d’evitar… Per sort, l’Assemblea Nacional Catalana és una organització molt resistent. Exhaurit el Full de ruta de l’any 2017 amb la Declaració d’independència, al novembre ja es va començar a bellugar i ha pogut fixar el nou mandat dels socis en el Full de ruta 2018, elaborat amb una alta participació en els debats (s’hi van transaccionar i incorporar gairebé set-centes esmenes). Sabem cap a on anem! I ara, amb les properes eleccions, la renovació del Secretariat Nacional respecte al març de 2016 serà absoluta, i molt intensa respecte al Secretariat Nacional sortint –els estatuts no permeten que cap secretari nacional superi els dos mandats. Hi entrarà gent amb esperit crític, plantejaments heterogenis, rics d’experiències i amb moltes ganes de fer feina. Com en una bona poda, la regeneració està assegurada.

La força de l’Assemblea és la seva gent. Ho vaig constatar un cop més, de primera mà, a l’assemblea extraordinària que va organitzar dimecres Sants-Montjuïc per la Independència per decidir si avalaven quatre possibles candidats al Secretariat Nacional, amb preguntes incisives i exigents dels socis. Érem quatre persones prou diferents, amb punts de vista que puc imaginar discrepants si tots quatre sortíssim elegits, però amb capacitat de tenir discurs propi i a la vegada amb prou experiència per saber treballar plegats. Hem de desitjar una alta participació dels socis en les eleccions del 17 de març i que en surti un Secretariat Nacional amb candidats de trajectòria sòlida i independent.

El Secretariat Nacional de l’Assemblea haurà recuperat la seva màxima energia abans de la Setmana Santa, a partir del 24 de març, amb 77 membres electes i nou equip en els seus quatre càrrecs orgànics: presidència, vicepresidència, secretaria i tresoreria. Mentrestant, és l’Assemblea Nacional Catalana, de manera significativa (com el 13 de novembre de 2016, aleshores per impulsar el referèndum), qui convoca aquest diumenge 11 de març una manifestació per la República Catalana. La manifestació “República ara!” té un lema inequívoc, transversal, coherent amb els resultats del referèndum que vam guanyar l’1 d’octubre i vam ratificar en condicions molt adverses el 21 de desembre. A l’escenari, hi parlaran persones que se l’han jugada per la República, des dels CDR, des de les ADIC, des d’un taller mecànic o des del voluntariat de la mateixa Assemblea. “República ara!” ens uneix com a ciutadania, enllà de partits polítics i candidatures i organitzacions. És un clam per persistir en la mobilització no violenta, democràtica, la mobilització que farà efectiva la República Catalana!

Per Jordi Sànchez

L’apunt anterior d’aquest blog, l’havia publicat a final de maig… Feia un mes de l’assemblea general ordinària de l’Assemblea Nacional Catalana, que aquest 2017 va ser a Granollers. Hi vam aprovar el Full de ruta, molt consensuat prèviament. Amb totes les esmenes transaccionades i concentrat en el referèndum d’autodeterminació, va ser aprovat per una majoria inusitada, quasi búlgara. Hi vam presentar també la campanya del referèndum, que ja treia el cap pels balcons amb els domassos del sí, i la mobilització de l’Onze de Setembre. Acabàvem de presentar la Caixa de Solidaritat…

Més de mig any viscut al dia.

Tots aquests mesos, l’Assemblea ha estat batallant sense descans per la independència i la República, enllaçant una campanya amb una altra, una mobilització amb la següent, amb activitat incessant a les xarxes socials i als carrers de tot Catalunya, amb reunions constants amb totes les entitats, els partits polítics i les institucions. Les assemblees territorials han estat infatigables; les assemblees sectorials, molt actives i amb iniciativa, i les assemblees exteriors han tingut moments determinants. L’Assemblea Nacional Catalana és una organització escarràs, que treballa molt i és decisiva sense penjar-se medalles.

Intento una síntesi de tot el que tanta gent, voluntàriament, organitzadament, hem fet, deixant molta feina importantíssima i de gran qualitat fora d’aquesta enumeració:

• Al maig vam crear la Caixa de Solidaritat, que ha resultat tan decisiva, i vam encetar una tongada d’acompanyaments als qui han hagut de comparèixer per la persecució dels tribunals espanyols. I encara, a final d’aquell mes, el Secretariat Nacional de l’Assemblea, la Junta Directiva d’Òmnium Cultural i la direcció de l’Associació de Municipis per la Independència van fer un plenari conjunt per comminar els partits a impulsar el referèndum.
• Al juny, vam organitzar l’acte “Referèndum és democràcia”, a les columnes de Puig i Cadafalch, a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona –l’acte més concorregut que havíem organitzat mai, amb l’excepció de les diades.
• Al juliol hi va haver més d’un centenar llarg d’actes que explicaven les garanties del referèndum, i vam començar a explicar la mobilització de l’Onze de Setembre.
• A l’agost vam encetar la campanya unitària del Sí, als carrers, als balcons, a les platges, a l’aeroport del Prat… i ens vam solidaritzar amb les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils, mentre avançava la campanya d’estiu per l’Onze de Setembre.
• Vam tenir la perícia de mantenir la mobilització per l’Onze de Setembre amb esperit positiu i cívic, familiar, massiu, malgrat els atemptats i la creixent pressió policial.
  • Vam encetar els actes de la campanya del sí omplint la Tàrraco Arena el dijous 14 de setembre –va ser un gran encert que Òmnium impulsés la campanya Crida per la Democràcia i que l’Assemblea mantingués forta la campanya del Sí, complementant-nos (la defensa de drets fonamentals, al costat de la voluntat de guanyar la República).
  • Vam fer 30 xerrades d’incidència política al territori per debatre sobre el referèndum.
  • Vam mobilitzar-nos pacíficament el 20 de setembre davant la seu del Departament d’Economia, fins a la mitjanit, i el 21 i el 22, acampats davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fins a l’alliberament dels detinguts –considerem aquella intervenció repressiva un primer cop d’estat.
• Referèndum d’autodeterminació de Catalunya, 1 d’octubre –el moviment per la independència, com una torbonada més enllà de les entitats, va mostrar una maduresa, una resistència i una determinació insuperables i va derrotar l’estat (tot moviment social sa eixampla l’abast de les organitzacions centrals en els moments culminants, i això va passar l’1 i el 3 d’octubre, amb l’aparició dels CDR).
• Va començar un octubre històric, en què el poder de la gent va desafiar la força de l’estat:
  • dia 3, aturada de país per la democràcia i la llibertat
  • dia 6, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart declaren per primer cop davant l’Audiència Nacional
  • dia 10, concentrats al costat del Parlament per la Declaració d’independència (suspesa de manera immediata per obrir un diàleg polític que no va arribar)
  • dia 12, l’Assemblea demana aixecar la suspensió de la Declaració d’independència, davant la negativa de l’Estat a dialogar
  • dia 14, Agustí Alcoberro és escollit nou vicepresident de l’Assemblea –cal destacar el seu esforçat i respectat paper, en aquests dos mesos i mig, en un període incert i exigent
  • dia 16, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez queden detinguts sense fiança
  • dia 18, gran concentració de protesta a l’avinguda Diagonal
  • dia 21, manifestació de protesta al passeig de Gràcia
  • dies 24 i 25, un centenar d’actes arreu del país amb diputats per explicar la determinació de proclamar la República Catalana
  • dia 27, proclamació de la República Catalana i inici de la reacció de l’Estat espanyol –amb aparença de legalitat, segon cop d’estat contra Catalunya.
• Al novembre no vam trigar a fer el primer pas per superar l’estat de xoc en què ens havia deixat la repressió. A l’Assemblea vam ser conscients que la “normalidad” de Rajoy i els del 155 era un cop d’estat. Vam sortir als carrers a manifestar-nos pels presos. Vam ser conscients que lluitàvem per defensar una vegada més la nostra llibertat històrica com a nació. Vam constatar que la campanya seria tan desigual…, una total operació d’estat amb l’Ibex35 i tots els mitjans espanyols abocats sense vergonya ni límit a favor del 155, amb els mitjans públics catalans coartats, amb amenaces contra els nostres polítics i activistes. A l’Assemblea, vam persistir, fent feina de formigues, al costat de la gent, planificant una contracampanya no convencional i efectiva, mobilitzant els votants de la República. El primer pas va ser sortir als carrers per defensar la República Catalana i en solidaritat amb els presos polítics i el Govern a l’exili:
  • la Setmana de la Llibertat, del dilluns 6 al diumenge 12, va incloure la segona aturada de país, el dia 8 (molt disruptiva); l’enorme manifestació del dia 11 al carrer Marina, i l’inici de les encartellades, el dia 12 –opino que aquestes grans mobilitzacions, ben planificades, van resultar determinants per reactivar-nos massivament i acabar guanyant les eleccions del 21D, unes eleccions que s’havien concebut perquè les guanyessin els partits contraris a la independència
  • dia 9, la Caixa de Solidaritat va posar a disposició dels membres de la Mesa del Parlament l’import de les fiances que els demanava el Tribunal Suprem (malgrat totes les gestions, van obligar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a passar una nit a la presó)
  • dia 10, consulta als socis, amb la pregunta “Vols que l’Assemblea Nacional Catalana promogui una única candidatura del bloc sobiranista oberta a líders polítics i de la societat civil empresonats i perseguits judicialment?” –alta participació en una consulta urgent i que va durar poc més de 24 hores, amb un 86 % de Sí, una posició política que no va fructificar
  • dia 25, comunicat “Per una victòria incontestable de la República”
• El desembre va començar amb un fred rigorós, que no va impedir que omplíssim l’estadi olímpic Lluís Companys, en el Concert per la Llibertat dels Presos Polítics, auguri d’un mes difícil i decisiu:
  • dia 4, la Caixa de Solidaritat paga les fiances dels consellers alliberats i organitzem noves concentracions per l’arbitrarietat de la detenció del vicepresident Oriol Junqueras, el conseller Joaquim Forn i Jordi Sánchez i Jordi Cuixart
  • dia 4, no podent fer campanya, ja que no som un partit polític, vam fer branding: vam reestilitzar el nostre logotip i vam recordar a tot arreu que el color de l’Assemblea és el groc
  • dia 7, data central, amb manifestació multitudinària, de l’extraordinària mobilització “Omplim Brussel·les”
  • dia 8, presentació de la campanya Tu votes, tu comptes, amb els CDR i la CUP, per garantir una auditoria de vot a les eleccions del 21D
  • dia 11, som a Lleida, per denunciar l’abús de dret de la incautació de les obres del monestir de Sixena
  • dia 16, comunicat “Posició de l’ANC sobre les eleccions il·legítimes”
  • dia 19, denúncia pública de l’ocupació del domini assemblea.cat sense cap comunicació formal, una vulneració gravíssima de la llibertat d’expressió
  • dia 21, nit electoral a les Drassanes Reials, en la qual vam ser els primers a valorar públicament els resultats –eren el segon millor dels cinc escenaris previstos, que havíem analitzat minuciosament, no pas el primer perquè la desigualtat de condicions en campanya ens va impedir arribar a superar el 50 % del vot. Sabíem a la perfecció que havíem de dir, i vam ser els primers a enviar nota de premsa als mitjans internacionals interpretant políticament el que havia succeït a les eleccions.

Contra totes les adversitats, la República Catalana va guanyar la majoria absoluta al Parlament i els partidaris del 155 van sortir derrotats!

Aquest segon semestre de l’any 2017 deu haver estat un dels períodes d’activitat més intensa en els gairebé sis anys d’història de l’Assemblea Nacional Catalana. Ara treballem en la preparació de l’assemblea general ordinària, que, havent-se de fer entre el gener i el maig, tindrà lloc a mitjan febrer, la data més avançada que ha estat possible. El nou Full de ruta de l’Assemblea ja és al forn de la Comissió d’Incidència Política, a punt de sortir cap als debats territorials. Seguim!

Mars Attacks, la pel·lícula de Tim Burton, té una escena memorable en què els marcians, que han desfermat un atac total contra els terrícoles, exemplificat en la devastació de la ciutat de Las Vegas, van massacrant la gent pel carrer, sense compassió, a la vegada que diuen pels seus altaveus “Don’t run, we are your friends” (“No correu, som amics”). L’escena exemplifica el que ens fa l’Estat amb la seva Operación Diálogo. És una operació –per tant, de propaganda o pseudopolicial– que no tindrà cap mena d’escrúpol.

Fins ara l’Operación Diálogo havia desplegat una primera faceta, amb èxit relatiu, i aquesta setmana n’ha desplegat dues més, que ja veurem quin èxit tenen:

• Primera faceta, Digues que estàs dialogant: ja s’ha vist que la primera faceta no és senzilla, tens poca credibilitat i els teus són bastant maldestres, de manera que només t’han mig comprat el diàleg els teus mitjans de comunicació, i encara s’han trobat descol·locats per l’àgil convocatòria del president Puigdemont del Pacte nacional pel dret a decidir, el 23 de desembre, ara convertit en Pacte nacional pel referèndum.
• Segona faceta, Digues que són els altres que no volen dialogar: cal anar apujant la pressió de cara a la cimera de presidents autonòmics, a la qual no aconseguiràs pas que assisteixi el president de la Generalitat, i per això interpretar els fanalets de Vic amb l’estelada de la nit de Reis com a fanatisme independentista és una idea molt ben trobada enguany, i que per una vegada et pot funcionar, sempre que no et passis de frenada:
  • Tindràs sempre mitjans prou poderosos per secundar-te
  • Toques la vena sentimental, i això pot facilitar els atacs contra l’independentisme, o la mateixa divisió entre els teus adversaris
  • Amb un parell d’empentes més, encara retrataràs els independentistes, al cap d’anys d’esforços, com una colla de gent intransigent, tot i les enormes dificultats que et continua comportant que siguin un moviment no violent.
• Tercera faceta, Torna a col·locar el teu relat internacionalment: tot i que et costarà repetir els arguments de Margallo, l’estabilitat general europea bé val algun article que destaqui el perill independentista, i Politico o The Economist ja s’hi posaran bé, almenys en els titulars.

La tàctica és vellíssima, i no et vol convèncer pas a tu, lector d’aquest blog amb impacte gràfic inequívoc, sinó els seus. Què podem fer? [1] Ser conscients que l’Operación Diálogo és una operació de propaganda destinada a desprestigiar-nos i doblegar-nos; [2] reconèixer que els nostres adversaris aprofitaran qualsevol detall per minar-nos i dividir-nos, i no consentir-hi, i [3] entendre que estem fent una feina internacional extraordinària, en circumstàncies molt adverses, que toparà de tant en tant amb maniobres espanyoles.

Avui és un bon dia per tornar a veure “Ho portem dins” i continuar picant pedra, que comencem aviat la campanya Fem futur —vídeo a partir del minut 45–, que el coratge de la nostra gent és extraordinari, i la setmana que ve ens mourem per Brussel·les 😉

Membre del Secretariat Nacional de l’Assemblea des del maig, em vaig sentir interpel·lat per l’entrevista que publicava aquest dimecres Pere Cardús: “Jordi Borràs: ‘Això que passa a l’ANC és molt preocupant’”. Vaig fer-hi un comentari, com a subscriptor de VilaWeb, que després he observat que només poden veure els subscriptors –per això el copio en aquest apunt. Hi ha hagut comentaris posteriors, a favor de Jordi Borràs, a favor del comentari i a favor de tots dos. Benvinguda la crítica! Reprodueixo a continuació el que vaig escriure tal qual (esmenant-hi tres errors mecanogràfics i afegint-hi un enllaç), llevat de la primera frase, que he desplaçat a l’inici d’aquest apunt.

***

És curiós com la realitat admet punts de vista i interpretacions diferents. Enllà del “president, posi les urnes”, jo crec que l’Assemblea ha continuat fent agitació, i a més a més amb resultats efectius, més d’una vegada. Opinaré primer sobre el període que he pogut observar, des del maig fins ara. Em sembla que la decisió d’impulsar el referèndum d’independència, presa només tres dies després del fracàs dels nostres partits polítics a l’hora de tramitar els pressupostos de l’Administració de la Generalitat, va ser tot un cop de puny a la taula –diria que vam aconseguir fer emprenyar a tothom. L’Assemblea va fer de baluard ciutadà per empènyer el Govern i la majoria independentista al Parlament. Després, el repte de l’Onze de Setembre, amb la mobilització simultània a cinc punts, va tornar a ser un èxit, que va haver de superar moltes dificultats i va requerir perseverança en la preparació i el talent de molta gent. Mirant més enrere, veig que és una Assemblea Nacional Catalana poc donada a la gesticulació la que ha contribuït a alguns resultats clau del darrer any i mig (eleccions del 27S, Govern del 10 de gener, aposta pel referèndum, mobilització social de l’11S i el 13N). Recordem tot el treball discret per evitar noves eleccions i les reunions públiques i les accions no publicades i determinants de l’Assemblea per salvar la situació. Recordem “el fil d’esperança” que vam explicar a quarts de vuit del vespre d’un divendres 8 de gener. Sabiem el que dèiem i no enganyàvem.

D’altra banda, la realitat interna de tota organització és elusiva als qui la miren de fora: [1] crec que l’actual Secretariat Nacional és més independent dels partits que el d’ara fa un o dos anys, i això es deu a la revolta de les bases territorials de l’Assemblea –que li va passar per ull als mitjans–, plasmada en una sèrie de mesures de transparència que van ser aprovades a l’assemblea general ordinària de Manresa (per exemple, la publicació nominal de les votacions a les actes de reunió del Secretariat Nacional); [2] sense desmerèixer ningú, l’Assemblea Nacional Catalana va tenir un paper decisiu en l’èxit de l’acte unitari del 13 de novembre a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona, i aquest acte va acabar de fer trontollar l’Estat espanyol, que ara per primera vegada planteja, ni que sigui de moment com a simulació, el diàleg –un diàleg que ha de servir per fixar les condicions del referèndum–, i [3] hi ha propostes interessants que ja no són damunt de la taula de l’entitat, sinó en preparació, propostes per ser executades els propers mesos. — I per acabar, la torna: mentre que els comandaments i càrrecs de confiança administratius es poden renovar arran d’un canvi de govern, la direcció professional dels cossos de seguretat (policia, bombers) no està sotmesa a aquest grau de discrecionalitat.

• Actualització del 16 de desembre: Jaume Marfany, exvicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, publica un article de resposta a Jordi Borràs, “Confiança en l’ANC”, a VilaWeb
• Actualització del 22 de desembre: Pere Cardús entrevista també Jordi Sànchez, el president de l’Assemblea Nacional Catalana, a VilaWeb

CTSE és la sigla del Consell de Territorials, Sectorials i Exteriors, la trobada anual dels representants de totes les assemblees de l’Assemblea Nacional Catalana. Enguany ha tingut lloc a Cervera, al Teatre de la Passió –ahir dissabte, 26 de novembre. S’acostuma a programar al novembre, al cap de mig any de l’assemblea general ordinària i mig any abans de la següent. El CTSE, doncs, és una reunió intrínsecament important en el funcionament de l’Assemblea, una càrrega d’energia i un instrument de control dels socis sobre el Secretariat Nacional. Aquest apunt tractarà d’explicar per què el CTSE16 de Cervera va resultar un dia ben aprofitat, que tindrà conseqüències:

• Primer repassaré esquemàticament el que hi vam fer.
• Em fixaré després, amb més detall, en tres elements polítics rellevants del Consell.

Un dia ben aprofitat

• A quarts de deu del matí anaven arribant al Teatre de la Passió de Cervera els representants de les assemblees i els secretaris nacionals, i s’inscrivien en un dels 14 grups de treball que tenien lloc a la tarda –esmorzar i cafè per a tothom, organitzat, com sempre, per les assemblees territorials receptores; en aquest cas, les assemblees territorials de la Segarra per la Independència.
• A les deu comencem: salutació de Ramon Royes, paer en cap de Cervera, que ens recorda que és on va néixer la Generalitat, l’any 1359, i que avui Cervera és al costat dels qui clamen que la independència és un futur millor. “Fem-ho bé… i aviat, Assemblea!”, ens diu.
• Constitució de la mesa, aprovació de l’ordre del dia…
• Informe del Secretariat, a càrrec de la secretària Eulàlia Subirà, i informe econòmic, del tresorer Marcel Padrós.
• Els coordinadors de les nou comissions en què s’organitza la feina del Secretariat Nacional responen públicament les preguntes que s’han rebut de les assemblees, durant gairebé una hora.
• Manel Porta, coordinador de Gestió Administrativa, presenta els resultats de l’enquesta interna a les assemblees, que entre altres detalls confirma la necessitat de donar-los més suport en xarxes socials, i ens renya perquè hi ha hagut massa poques respostes: aplaudiments de l’auditori. “Si em poso dur, m’aplaudiu? Sou molt bona gent.”, ens diu al final. L’urna perquè les assemblees silents puguin respondre acabarà, a la tarda, plena  ; – )
• Jordi Pairó, coordinador d’Incidència Política, repassa el Full de ruta de l’Assemblea —primer dels elements polítics rellevants.
• Primera tanda d’experiències d’èxit:
  • Lluís de Carreras, de la territorial de la Dreta de l’Eixample, explica la recuperació i la promoció del documental The Singing Revolution, sobre la independència d’Estònia;
  • Joan Bagaria, de la sectorial de Recerca, repassa la Jornada sobre el futur de la recerca a Catalunya, cinc taules rodones a l’Institut d’Estudis Catalans, de gran projecció, en què no tots els ponents eren independentistes, i
  • Xavier Fusté i Oriol Martínez, de la sectorial d’Economistes, exemplifiquen les seves bones pràctiques de difusió per les xarxes socials mitjançant l’anàlisi de la repercussió d’un tuit sobre un vídeo editorial d’Antoni Bassas.
• Discurs polític de la vicepresidenta de l’Assemblea, Natàlia Esteve –segon dels elements polítics rellevants.
• Sílvia Soler, de l’assemblea territorial de Castelldefels, llegeix el manifest “Unitat, coratge i determinació”.
• Dinem a la una , per 10 € –l’arribada de la República Catalana marcarà canvis de tota mena, entre els quals l’adopció de l’horari internacional al nostre país.
• A partir de les dues, debat als 14 grups de treball.
• Segona tanda d’experiències d’èxit:
  • Montse Soler, de la sectorial d’Informàtics, presenta l’app en proves Democràcia Directa, de la qual ja hi ha un prototip en Android;
  • Montserrat Higueras, de la sectorial de Dones, explica com van decidir treballar des de la xarxa de dones que ja existia, més enllà de la zona de confort dels cercles independentistes;
  • Albert Ferrer, de l’assemblea exterior de Madrid, repassa com van teixir complicitats –i aguantar pressions– en la jornada acadèmica i política de la Universitat Complutense, al març, amb el Diplocat, la Delegació del Govern i el Departament d’Afers Exteriors;
  • Ricard Pons i Xavier Vidal expliquen l’experiència de les multiparades, un plantejament de parada informativa amplificat, amb més carpes, amb jocs per a la canalla, racó del xerraire, vermut –un format que busca la gent que encara no ha votat independència, que dóna arguments i, respectuosament, tracta de crear el dubte–, i
  • Hadar Ayxandri, secretari nacional, posa en valor la Catalan Week, set actes previs a l’Onze de Setembre arreu del món, en una opció per arribar a menys gent però ser més influents –les assemblees exteriors, ens avisa, “fan moltes coses que no es diuen”, al costat de la paradiplomàcia catalana.
• Conclusions dels grups de treball –matèria d’incidència política, el primer dels elements polítics rellevants que detallaré a continuació.
• Discurs final de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea –tercer dels elements polítics rellevants.
• Poc abans de les set del vespre, cantàvem Els Segadors.

L’essencial és invisible als ulls

[A] Aquest Consell de Territorials, Sectorials i Exteriors tindrà conseqüències, perquè s’ha plantejat de forma que els debats interns dels secretaris nacionals amb els representants de les assemblees puguin influir en l’activitat política de l’Assemblea Nacional Catalana dels propers mesos. Jordi Pairó, el coordinador d’Incidència Política, va recordar la capacitat mobilitzadora de l’Assemblea, i la seva independència respecte als partits polítics, que va cristal·litzar en la proposta de referèndum –que primer no es va entendre. Va destacar també la importància de l’Assemblea de Càrrecs Electes, ja en marxa, impulsada per l’Associació de Municipis per la Independència.

Pairó va anunciar al matí que els debats interns de la tarda girarien a l’entorn del [1] nou projecte de campanya de l’Assemblea, que encetarem al gener; [2] el referèndum; [3] la defensa de les institucions, i [4] la incidència política al territori. Crec que les conclusions dels grups de treball –no les detallo per discreció– tenen substància, i el Secretariat Nacional es va comprometre a donar-ne molt aviat un retorn a totes les assemblees. Les conclusions signfiquen a la pràctica una concreció del Full de ruta de l’Assemblea, i un bon exemple de política participativa –en diuen nova política, em sembla, d’aquestes bones pràctiques.

[B] Gairebé tancant la sessió del matí, la intervenció de la vicepresidenta Natàlia Esteve, formulada en clau interna, va tenir una profunda càrrega política. Va adquirir el compromís de lliurar les conclusions dels debats com una tasca prioritària, d’acord amb la voluntat de transparència que ja s’ha reflectit en les candidatures individuals, en el sistema de votacions nominals i la temporalitat dels càrrecs dins el Secretariat Nacional. “Avui som més plurals. L’Assemblea no seria res sense la capacitat d’arribar a tota la ciutadania de les territorials, sense la capacitat de generar discurs de les sectorials i sense la capacitat d’influència de les exteriors”, va dir.

Esteve va destacar la demostració de força de les assemblees territorials el 13 de novembre, que, sense convocatòria ferma, ja tenien autocars reservats per baixar a Barcelona, i van garantir que l’acte fos multitudinari. Va explicar l’anècdota de la coordinadora d’una assemblea territorial que, en un dels seus primers actes com a vicepresidenta, li havia explicat, indignada, que semblava que no es volgués que fessin actes de petit format, i Esteve li va respondre que fessin el que creguessin que era millor, que les assemblees eren sobiranes.  “Parleu alt i clar i sense por”, va dir als representants de les assemblees. I va apuntar que la República Catalana haurà d’evitar concentrar totes les institucions a Barcelona com ara; tindrem el repte de descentralitzar el país.

[C] Va tancar les intervencions Jordi Sànchez, el president de l’Assemblea. Va donar les gràcies a les assemblees territorials i a l’equip del Secretariat Nacional que havien organitzat el Consell, i als representants de les territorials, sectorials i exteriors i als secretaris nacionals que havien fet l’esforç de desplaçar-se fins a Cervera. “Ha estat un dia ben aprofitat. Han sorgit moltes idees per als propers mesos. Espero que aquest hagi estat el darrer CTSE. Caldrà fer molta feina i molt ben feta.”.

Sànchez va recordar que l’origen de l’actual moviment independentista es troba en les consultes i en les plataformes pel dret a decidir. Les grans mobilitzacions no haurien estat possibles sense la capil·laritat de les assemblees territorials, que aglutina desenes de milers de persones. Per això les territorials són la garantia de fer pinya amb els seus representants al Secretariat Nacional. “Hem de ser exigents amb la gent del Secretariat Nacional. Cal humilitat i compromís.”.

Acabo amb algunes frases clau de Sànchez:

• Ens hi juguem molt en unes poques cartes. Necessitarem sentit comú, en els dos sentits, el de racionalitat i el de visió compartida.
• Ens hem d’atrevir a sortir al carrer donant certeses quotidianament. Som majoria, i som els únics que tenim un projecte de futur per a aquest país. Cadascú, individualment, ha de fer que es vegi que aquest és el projecte guanyador.
• Devem obediència a un únic objectiu, la independència, que ens demanarà els propers mesos moments de mobilització intensa.
• Hem de tenir capacitat de pensar en gran. Ara, a seguir pencant! Visca Catalunya!

Si repasso els darrers sis mesos d’activitat política de l’Assemblea Nacional Catalana, el que em crida més l’atenció és com el seu Secretariat Nacional s’ha tornat més independent que el d’ara fa un any. Les eleccions del maig de 2016 van produir una revulsió, provinent de les assemblees territorials, davant del que consideraven que havia estat una etapa de paràlisi de l’Assemblea: entre els 77 membres del Secretariat, n’hi van entrar 46 de nous, en bona part coordinadors i secretaris i picapedrers que havien estat al capdavant d’assemblees territorials a pobles, ciutats i districtes.

Aquesta mena de canvis dins d’una organització no es manifesten sempre d’una manera evident per a tothom, d’una manera diguem-ne incontestable, pirotècnica. Així, la continuïtat de Jordi Sànchez com a president –confirmat la setmana següent a les eleccions, a la reunió del Secretariat Nacional a Ripoll– suggeria més aviat, sobretot a un observador superficial, que no havia canviat res. Qui coneix la cuina de l’Assemblea, en canvi, va observar que la vicepresidència corresponia a Natàlia Esteve –per primera vegada la vicepresidència corresponia a una secretària nacional d’elecció territorial, i no a un dels 25 secretaris d’elecció nacional. El tàndem Sànchez-Esteve indicava un canvi notable.

A la reunió del Secretariat següent, a Badalona, va aparèixer la primera prova que l’Assemblea Nacional Catalana havia recuperat veu pròpia respecte a les altres organitzacions sobiranistes i els partits polítics. Arran de la incapacitat de la majoria independentista al Parlament de negociar la tramitació dels pressupostos de la Generalitat, la reacció de l’Assemblea va ser fulgurant: referèndum d’independència com a via de solució. Aquella decisió del Secretariat Nacional, quasi unànime, va ser molt contestada i criticada, públicament i privadament. Recordeu la mà d’articles en contra? L’estratègia és habitual: l’ha patida no fa gaire Pedro Sánchez, el qui va ser líder socialista del país veí.

El referèndum… aquí és on intervé la discreta empenta de l’Assemblea! Preguntem-nos com és que ara mateix el referèndum d’independència és el nucli de l’agenda política catalana, i també de l’espanyola. Com vam passar de la forta contestació del juny a la plàcida sintonia del setembre? Com pot ser! Em fixaré en tres punts per tractar d’explicar-ho:

• Hi va haver un esforç organitzatiu extraordinari fora del focus dels mitjans de comunicació: Per començar, l’Assemblea va dedicar un mes al debat intern, de gran nivell, a tot el territori, per prendre posició respecte al referèndum en la seva consulta als socis (el 15 i 16 de juliol): va multiplicar els actes, va fer una notable campanya informativa, va treballar perquè hi pogués haver una participació alta i informada en la consulta —alta en comparació amb altres entitats i partits–, i els socis de l’Assemblea van decidir molt majoritàriament apostar pel referèndum.
• S’ha sabut fer activitat crucial d’incidència política sense declaracions públiques ni escarafalls: La conversa constant amb Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència i els partits polítics independentistes va fer possible una adopció gradual, respectuosa amb el ritme de decisió de cadascú, del referèndum com a gran eina de consens per culminar el procés d’independència –recordem que el referèndum no va arribar a aparèixer mai en la campanya de l’Onze de Setembre.
• Es va desplegar la capacitat única de l’Assemblea per convocar-nos l’Onze de Setembre i recarregar d’energia el que en diem el procés: Les assemblees territorials van treballar de valent –els cansats fan la feina!–, escalfant l’ambient amb la campanya d’estiu, omplint autocars, garantint que tothom pogués adquirir la seva samarreta, preparant els espais i escenaris de Lleida, Berga, Salt, Tarragona i Barcelona, mentre l’equip de mobilització coordinava l’organització del que serien cinc concentracions simultànies i el de comunicació procurava que l’Onze de Setembre fos la notícia principal dels mitjans de comunicació des del divendres 2 de setembre fins al mateix Onze, i encara les assemblees territorials van tornar a posar milers de voluntaris als carrers –950 a Barcelona, per exemple. Qui dubta que aquell èxit col·lectiu, que tot l’independentisme es pot fer seu, va aplanar el camí de la unitat al Parlament? Qui va adonar-se de l’enormitat d’aquella feina, fora dels membres més actius o veterans de la mateixa Assemblea?

Aquest diumenge 13 de novembre ens trobarem a l’avinguda de Maria Cristina amb el lema Per la democràcia, defensem les nostres institucions. Lema encertat, l’Assemblea Nacional Catalana sap que l’independentisme té la iniciativa política. La concentració de Barcelona és un acte solidari i reivindicatiu i a la vegada un acte d’unitat i impuls. Som conscients que vam sortir del mes de setembre amb molta força, que la pressió internacional sobre l’Estat espanyol per fer el referèndum, com a solució política, és intensa –evidentment, als nostres adversaris els toca no reconèixer que reben aquesta pressió. L’edifici del No comença a trontollar i els atacs judicials espanyols s’incrementen perquè ja no saben com intimidar-nos. Aquest acte, programat ja fa setmanes al voltant de l’aniversari del 9N, és aglutinador, inclusiu –i torna a ser, observat des de la cuina, un acte de confiança tenaç, preparació callada i participació entusiasta. Tenim la iniciativa política, i la sabrem utilitzar amb empenta i amb discreció. La bona connexió del Secretariat Nacional amb el conjunt de centenars d’asssemblees territorials garanteix que sabrem estirar la corcada estaca i fer-la tombar.

Actualització del 14 de novembre: La concentració va desbordar les previsions i va caldre tallar el trànsit a la plaça d’Espanya. Va sortir molt bé, ja que va dibuixar una imatge de gran unitat i convicció de l’independentisme, l’essència de l’Assemblea Nacional Catalana. Però som una organització política, amb una capacitat d’incidència que pot resultar incòmoda: per portar a bon port l’acte d’ahir, van haver de superar-se setmanes de dubtes i reticències, el Secretariat Nacional hi va haver de posar una gran determinació i energia. És en aquests moments clau que també es notarà la revulsió que descrivia més amunt, una majoria de secretaris nacionals amb criteri propi, individual, insubornable.

Ara fa un any, els dies 3 i 4 de juliol, els socis de l’Assemblea Nacional Catalana van votar en una consulta interna i van apostar rotundament per la màxima transversalitat i unitat i per donar sentit plebiscitari a les eleccions del 27 de setembre. D’aquell mandat, en van sortir les victorioses coalicions independentistes Junts pel Sí i CUP – Crida Constituent. Vaig tenir la sort d’estar de vacances a Espanya al setembre: sóc dels pocs independentistes que van parar tota la seva atenció en la implacable i premeditada campanya de les televisions de l’Estat, i de totes les seves forces de comunicació, en defensa de la unitat d’Espanya. Els 72 diputats amb què vam guanyar la majoria al Parlament sempre em semblaran un resultat formidable, davant d’un adversari que no menystindré mai.

El proper divendres 15 de juliol a la tarda i el dissabte 16 al matí els socis de l’Assemblea poden tornar a influir en el futur del país, en la consulta interna sobre el referèndum d’independència. Aparentment, el resultat no serà tan majoritari com el de la consulta de l’estiu passat. Aquella consulta apel·lava directament a la unitat, la idea era inequívoca, per més que fos polèmica —molt polèmica, oi?, si fem memòria. La consulta d’ara proporciona un objectiu inequívoc i és un instrument per refer la unitat. Però el que hi ha en qüestió és més indirecte, és més subjecte a la discussió política que ens apassiona. Els mediterranis som reticents i desconfiats, i encara més si es tracta de mediterranis que fa segles que viuen amb un estat en contra.

La situació que s’ha produït amb la consulta als socis és curiosa. El Secretariat Nacional de l’Assemblea fa un profund debat sobre el referèndum d’independència i el sotmet al parer dels seus socis com a nucli renovat del full de ruta. La decisió és quasi unànime –només un vot en contra, em sembla, de la insubstituïble Àngels Folch. Es produeix una resposta entusiasta en alguns llocs i apareixen persones molt i molt enfadades en altres llocs. Comença la roda d’actes informatius i de debat que van organitzant les assemblees territorials segons el seu criteri —desenes d’actes. Què succeeix? Que sovint el debat comença amb fortes objeccions i retrets, i la majoria dels socis en surten, al cap de més d’una hora, valorant les virtuts del referèndum. Els ponents de l’Assemblea no van als actes amb certeses, ni tenen una bola de vidre que prediu el futur, però exposen els arguments pel referèndum, i enamoren una part del personal, uns socis que al llarg de l’any demostren contínuament una implicació infal·lible i un coneixement polític de nivell creixent.

Explicaré dos casos: el debat amb Jordi Sànchez al Maresme i la meva pròpia experiència a les Cotxeres de Sants, dijous al vespre. El vídeo de acte del Maresme dura una hora i mitja: són tres quarts d’argumentació a favor del referèndum d’independència com una bona alternativa, cobrint 90 preguntes formulades prèviament pel públic, i un interrogatori sense pietat —recomano el vídeo: Jordi Sànchez és un dels polítics independentistes amb un discurs més complex, més matisat, gens efectista; és un home que no fa tuits quan parla, que no busca l’aplaudiment, que no culmina les seves intervencions amb un in crescendo que emocioni el públic; és un líder de discurs greu i mesurat –tot i ser un home amb un notable sentit de l’humor i la ironia. Al Maresme, Sànchez acaba enamorant.

A la sala d’actes de les Cotxeres, dijous, Sants-Montjuïc per la Independència feia la seva assemblea mensual ordinària –n’havien fet una d’extraordinària sobre la consulta la setmana anterior. El segon punt de l’ordre del dia va servir per explicar el procés de participació en la consulta i preparar-ne l’organització interna, i també per formular més preguntes sobre el referèndum d’independència. Gràcies al debat anterior, el nivell dels dubtes va ser alt, inclosos els d’un parell d’actius reticents entre el públic. Ens hi vam allargar més d’una hora, i vam parar per poder prosseguir l’assemblea. Em va encantar, i va ser aplaudida, la clarivident intervenció del secretari de l’assemblea territorial, Christian Selva, que seia entre el públic, ja cap al final: ens va recordar que no sabem com acabarà tot, si farem un referèndum o si ens abocaran a declarar la independència directament, com a últim remei, però que sí que hem de tenir la certesa que hi haurà ruptura, que l’Estat es resistirà a deixar-nos en llibertat, i que necessitarem coratge i unitat i determinació per vèncer –el Christian va venir a dir, amb paraules més elegants que les meves, que a vegades sembla que ens l’agafem amb paper de fumar.

Joan Gonzàlez, de Deltebre, ha acabat amb la frase “Lo RUI és vida!” la seva explicació de la proposta que havia presentat al Secretariat Nacional sobre el posicionament de l’Assemblea en el nou escenari –arran del fracàs dels partits polítics a l’hora de pactar la tramitació del Projecte de pressupostos de la Generalitat. Ell ha dit, naturalment, “lo RUI” –m’he permès escriure al títol de l’apunt el seu joc de paraules amb una V per posar èmfasi en el fet que el referèndum d’independència serà Vinculant, i per recordar que no tenim la certesa absoluta que serà unilateral; amb el Regne d’Espanya al davant, aquesta certesa només arriba al 99,9%.

El text final del posicionament és la fusió de tres documents de línia molt similar, l’un de Jordi Pairó i l’altre de Narcís Capdevila, amb el de Joan Gonzàlez. El debat s’ha encetat amb una primera ronda de preguntes i intervencions. Hi ha hagut a continuació un meritori treball conjunt dels tres ponents, mentre anàvem avançant en els punts de l’ordre del dia. El comunicat de consens ha estat encara revisat en una segona ronda, en què les intervencions han servit –amb un nivell que molts, sobretot els novells, hem trobat sensacional– per calibrar i afinar un text que determina el punt d’inflexió de l’Assemblea Nacional Catalana respecte als partits polítics independentistes que ens representen al Parlament.

El comunicat estableix, sense alçar la veu, que la majoria independentista recupera la iniciativa per culminar el procés: el resultat del referèndum implicarà, en cas de victòria del Sí, la declaració immediata d’independència. A diferència del 9N de l’any 2014, aquest cop no es planteja un procés participatiu de consulta. Serà un referèndum vinculant d’independència, al qual tenim dret, i que ens aboca a la ruptura definitiva amb el Regne d’Espanya.

M’agrada la versió que he rebut del comunicat de l’Assemblea al meu correu particular, com a soci –la copio més avall, sota la fotografia–, i em consta que als socis els ha agradat també rebre el comunicat per correu abans que no s’escampés pels mitjans de comunicació. La versió del correu consisteix en el text aprovat tal qual, només que amb l’ordre canviat perquè el missatge sigui efectiu –hem aprovat una justificació seguida d’una conclusió i la pregunta de la consulta als socis, i l’equip de comunicació interna ha enviat la conclusió i la pregunta, amb la justificació al darrere.

Valoració del plenari:

• Molt bona organització de Badalona per la Independència, en un lloc fora de sèrie, el Museu de Badalona –amb uns vestigis romans de primera, i amb l’obsequi de dues entrades per poder visitar-lo un altre dia.
• Brillant benvinguda de l’alcaldessa Dolors Sabater: ens ha recordat que Badalona és una ciutat oberta i inclusiva, que l’esdeveniment polític més important que ha passat mai a la ciutat va ser la Via Catalana, que 50.000 badalonins van votar el 9N, que som un país de consensos, que hi ha unitat popular real dels qui volem la República Catalana independent i els qui volen la República Catalana federada, que el procés va arribar del carrer, des de baix, i el debat ha de tornar al carrer
• S’han establert les comissions de treball, que posen al dia l’organització interna del Secretariat Nacional, i que obren pas a la renovació de coordinadors i a la composició definitiva del Comitè Permanent (l’òrgan executiu entre plenaris del Secretariat)
• S’ha presentat la proposta de l’Onze de Setembre, i ha estat aprovada amb ampli consens
• Avui m’he adonat que el Secretariat Nacional té una notable proporció de gent jove
• Per si aquest apunt fos llegit per un infortunat unionista, he anat a Badalona amb metro i hi he arribat a les 9 del matí, he pagat 20 € pel menú del restaurant, he tornat a casa amb metro i hi he arribat a quarts de 10 de la nit, i ben content –que n’aprenguin!

Correu enviat a tots els associats de ple dret

Benvolgut/da,

El Secretariat de l’ANC ha acordat consultar als associats sobre la convocatòria d’un Referèndum d’independència

Aquesta consulta es portarà a terme abans del diumenge 3 de juliol i hi són convocats tots els membres de ple dret de l’ANC. La votació es podrà realitzar tant presencialment com electrònicament.

La pregunta acordada és :

Vols que l’ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per DECIDIR sobre la Independència?

La darrera setmana ha suposat un punt d’inflexió en el procés d’independència. Aquest passat dimecres els partits polítics no han estat capaços de mantenir la unitat que sempre els hem reclamat, de manera que l’acord de governabilitat pactat al gener de 2016 queda en entredit.

Per l’ANC, el full de ruta que va sortir de les eleccions del 27 de setembre ha quedat manifestament erosionat. Per això, proposem avançar cap a la convocatòria d’un referèndum d’independència, la via més democràtica, legítima i efectiva per arribar a la proclamació de la República Catalana, recuperant la iniciativa política de la majoria independentista i finalitzant el procés.

Si la resposta a la consulta és positiva, l’ANC proposarà i exigirà al Govern i al Parlament, la celebració d’un referèndum amb resposta binària sobre una pregunta clara en relació a la independència de Catalunya. El poble de Catalunya haurà de decidir, sobiranament, el seu futur polític. D’acord amb aquest plantejament, el resultat del referèndum ha d’implicar, en cas de victòria del Si, la declaració immediata d’independència.

Ha arribat el moment de tornar el lideratge del procés a la societat. Hem de ser novament les entitats socials sobiranistes, les que exigim als partits polítics les actuacions necessàries per superar les seves diferències i culminar el procés sobiranista.

Durant els propers dies et comunicarem tots els detalls de la futura consulta.

Endavant República Catalana!

Secretariat Nacional

Badalona, 11 de juny del 2016

La reforma dels Estatuts i el Reglament de l’Assemblea General Catalana aprovada a Manresa obliga a estendre les bones pràctiques de comunicació interna d’algunes assemblees territorials a tota l’organització. Així, aquest dimecres Sagrada Família per la Independència ha organitzat una assemblea, oberta a tots els membres de ple dret de l’Assemblea, amb les set persones que representen la ciutat de Barcelona al Secretariat Nacional. Sala plena, gent dreta, intervencions breus dels secretaris per facilitar un torn obert de paraules de gairebé una hora i mitja en un dia políticament intens.

La valoració majoritària és que ha valgut la pena tant organitzar l’acte com assistir-hi. S’hi han cobert punts informatius bàsics, com els treballs previs de preparació de l’Onze de Setembre, la reorganització de les comissions de treball o el plantejament del plenari d’aquest dissabte a Badalona. El públic ha estat exigent, amb demandes d’un discurs més contundent de l’Assemblea, crítiques al prudent comunicat d’ahir al vespre, queixes pel fracàs independentista a l’hora d’aprovar els pressupostos, nombroses propostes per intensificar la comunicació entre les assemblees territorials i el Secretariat Nacional… i hem sabut acabar amb una bona conversa i cervesa final, a la terrassa del bar de la cantonada, després de les nou del vespre.

A la sala hi havia gent que fa anys que no para de fer feina a les 16 assemblees territorials en què s’organitza la ciutat de Barcelona. També hi havia companys de l’Hospitalet i de Sant Adrià de Besòs, sempre presents a les reunions quinzenals del Barcelonès, i del Baix Llobregat, que han dit a la sortida que traslladaran l’experiència. El format de la reunió, naturalment, es pot perfeccionar o adaptar a les necessitats de cada regió. L’organització de la reunió mensual, a Barcelona, serà rotatòria.

Aquest dijous al vespre, a la sala d’actes de les Cotxeres de Sants, hi havia l’assemblea mensual de Sants-Montjuïc per la Independència. Hi he assistit amb dos objectius:

• Fer la presentació del nou equip de coordinació de l’assemblea territorial
• En qualitat de membre del Secretariat Nacional, informar del punt 3 de l’ordre del dia, “Valoració del nou Secretariat Nacional”, i prendre nota del que l’assemblea m’indiqués. El que hi he explicat ha estat més breu que el que vaig escriure el dissabte 21 de maig a la nit, acabat de baixar de Ripoll… [* un aclariment sota la imatge del final de l’apunt]

He fet una intervenció breu sobre el Secretariat Nacional de Ripoll perquè hi poguessin haver preguntes i comentaris crítics dels assistents. Els punts següents reflecteixen, amb voluntat de ser literal, el que deien aquest vespre les bases de l’Assemblea:

• Hem d’intensificar la comunicació a la ciutadania; l’Assemblea ha estat massa àtona el darrer any
• L’Assemblea ha de liderar el moviment independentista, s’ha de fer visible, ha d’estirar dels partits aquests últims cent metres (com va fer al setembre de 2012)
• Tenim uns partits per la independència que en el fons són autonomistes: es barallen per un pressupost autonòmic miserable, es disputen qui obté més diputats provincials a Madrid… –el mapa polític canviarà profundament amb l’adveniment de la República i el trist paper d’aquests partits serà oblidat
• Necessitem prendre posició ja sobre la situació política, abans del proper plenari del Secretariat Nacional (l’11 de juny), abans que comenci la campanya electoral espanyola
• Dins d’un moviment d’independència sempre hi ha tensions: n’hi va haver a Irlanda (que van desembocar en una guerra civil un cop alliberats dels anglesos), n’hi va haver a les colònies nord-americanes (que no es posaven d’acord sobre la Declaració d’independència), n’hi va haver a l’Índia (la posició de Gandhi no era defensada de forma unànime, la famosa Marxa de la Sal va exasperar en un primer moment els seguidors de Nehru), n’hi va haver a les províncies neerlandeses (només set de les províncies, de disset que eren, es van independenditzar d’Espanya el 1581)
• Creiem en el futur d’aquest país, que ha estat capaç de superar fins ara situacions més adverses
• Les declaracions dels portaveus de l’Assemblea han de ser més bel·ligerants 

Significativament, la majoria de les intervencions han coincidit a queixar-se de l’atonia comunicativa de l’Assemblea. Dimarts hi va haver la primera reunió –de transició– de la Comissió de Comunicació del Secretariat Nacional, mentre no es formen les comissions definitives. Hi vaig assistir –la comunicació és la meva feina. L’equip em va semblar competent, ben diversificat per assumir les seves funcions, amb molt potencial, experimentat, amb nous membres, com Jordi Calvís, que són una garantia. Vaig tenir allò que en diuen bones vibracions. 

* El segon objectiu de la meva assistència avui a les Cotxeres de Sants deriva del mandat de l’assemblea general ordinària de Manresa de l’Assemblea Nacional Catalana: enfortir el contacte entre el Secretariat Nacional i les assemblees territorials. El dimecres 8 de juny, a les 7 del vespre, a la seu de l’Assemblea, al carrer Marina, els representants de la ciutat de Barcelona al Secretariat Nacional explicaran en assemblea oberta als membres de ple dret que hi assisteixin les novetats i la preparació del plenari del dissabte 11 de juny. És un compromís de donar informació i rebre indicacions que s’ha establert d’ara endavant.

[Text escrit dilluns, abans que es constitutuís dimarts al vespre el nou equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, enviat per l’assemblea territorial als seus socis i simpatitzants aquest dimecres]

Benvolguts companys,

Crec que avui sóc millor persona que fa un any, i us escric, com a membres i simpatitzants de Sants-Montjuïc per la Independència, per donar-vos les gràcies. M’heu ajudat a créixer com a ciutadà –i sense discussió, ser millor ciutadà, més compromès i solidari, et fa ser millor persona. Tant de bo que continuï pensant el mateix, d’aquí a uns mesos, treballant ara al Secretariat Nacional de l’Assemblea.

Veig clar que va ser una bona decisió fer-me de l’Assemblea, treballar per la independència al costat vostre, gosar exercir una responsabilitat gran però còmoda com la de coordinador de l’assemblea territorial. És una responsabilitat gran perquè la nostra presència pública és notòria i la nostra capacitat d’influència no és poc petita (escric aquestes línies el dia que les lletres “Desobediència” i “Adéu TC” apareixen a la portada del diari Ara, arran de la manifestació del diumenge amb el lema “Els drets no se suspenen”). És una responsabilitat còmoda perquè s’exerceix en comú, amb un equip divers i cohesionat, un equip de coordinació que acostuma a riure força a les reunions dels dimarts, de 7 a 10, mentre va fent feina, incansablement.

Al llarg del darrer any com a coordinador, l’any anterior com a secretari, i des de final de 2012 al grup de difusió, he intentat fer-ho tan bé com he sabut. He comès errors. Em reca, moltíssim, no haver participat gens en les parades el darrer any i haver participat poc en alguns actes que organitzàvem –però era el preu per poder mantenir l’equilibri entre un lloc de treball força exigent, l’Assemblea i una família que també demana, naturalment, dedicació.

Al nou equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, que tingueu molt d’encert! Ens continuarem veient sovint, perquè estic convençut que l’Assemblea necessita una connexió intensa entre el Secretariat Nacional i les assemblees territorials, sectorials i exteriors. Quan arribarà el moment de la ruptura amb el Regne d’Espanya, sé que a Sants-Montjuïc per la Independència estarem preparats.

No he volgut dir en cap moment que siguem millors persones que els nostres adversaris, sinó que ens mouen millors raons!

Aquests dies hi ha molta gent que em demana què fa l’Assemblea, què passa amb el procés. L’espera es fa llarga. El moviment independentista és com un iceberg, enorme, del qual només veiem la superfície. Flota aparentment a la deriva… Si jo fos un capità de l’armada espanyola, no dormiria pas tranquil.

Què fa l’Assemblea? La resposta podria ser la següent:

• De portes enfora:
  • Participa en la manifestació d’aquest diumenge pels drets socials suspesos pel Tribunal Constitucional espanyol
  • Prepara la manifestació del diumenge següent, per preservar el cabal de l’Ebre, al costat de la Plataforma en Defensa de l’Ebre
  • (Després d’aquests dos caps de setmana ja entrarem en la incerta campanya electoral espanyola)
  • Aplica el nou Full de ruta, i treballa, doncs, per la constitució de l’Assemblea de Càrrecs Electes
  • Treballa en l’organització de l’Onze de Setembre
  • Impulsa el Procés constituent
• De portes endins
  • Renova les seves comissions de treball i, doncs, la composició del Comitè Permanent, l’òrgan executiu entre plenaris
    • és l’òrgan que va actuar dilluns davant de les declaracions de Francesc Abad
    • salvant les distàncies, el Comitè Permanent és com un govern, i els coordinadors de les comissions, com els ministres
  • Els nous secretaris territorials tracten d’enfortir la connexió entre el Secretariat Nacional i les assemblees territorials: hi haurà, per exemple, una assemblea oberta cada mes a Barcelona per informar i per rebre indicacions
  • Les assemblees territorials continuen treballant amb normalitat, com sempre

I el procés?

• Tenim Govern i majoria parlamentària, en contrast amb els nostres adversaris
• L’acció exterior continua molt forta, malgrat la gegantesca xarxa d’ambaixades, consolats i interessos espanyols –encara que no ho reconeixeran mai, la pressió contra el Regne d’Espanya augmenta
• Tenim projecte de pressupost, sense cap dissensió notòria dins del Govern ni del grup parlamentari de Junts pel Sí
• Hi ha una pila d’ajuntaments disposats a la desobediència al Regne d’Espanya o, si ho preferiu, per l’obediència a la República Catalana

Llegeixo per tercera vegada l’editorial de Vicent Partal, “Gràcia o la desorientació de l’independentisme”. El caïnisme dels partits polítics apareix quan hi ha poc poder a repartir –és propi de la misèria autonòmica. Amb l’adveniment de la República Catalana, deixarem de ser caïnites, perquè necessitarem que moltíssima gent passi a exercir llocs de responsabilitat, i tindrem massa feina per estar per romanços.

El diumenge 15 de maig vaig demanar totes les actes de reunió dels plenaris del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana: 23 plenaris, 156 pàgines de documentació, una pila de feina feta –ja podran dir el que vulguin, com treballa el Secretariat! Em va resultar molt útil de cara al primer plenari, ahir dissabte, per situar-me.

Aquest apunt és una valoració crítica del primer plenari a què he assistit com a secretari novell de l’Assemblea:

• Gran organització de l’assemblea territorial Ripollès per la Independència: bona tria del recinte, logística discreta i impecable (esmorzar, accés al monestir de Ripoll per a les fotografies i la roda de premsa, lloc còmode per dinar), obsequis per als nous secretaris (una simbòlica pinya ; – )
• Agut Jordi Monell, alcalde de Ripoll, que ens va recordar que Guifré el Pilós va ser el primer a fer una DUI, quan va deixar de subjectar-se als reis francs.
• Pauta endreçadíssima d’intervencions, preguntes, respostes, votacions, un debat modèlic –havia tingut la sort d’assistir de públic a un plenari, al desembre de 2012 a les Cotxeres de Sants i allò va ser, amb perdó, una olla de grills.
• Implantació del vot nominal, que es consignarà d’ara endavant en les actes de reunió, amb alguna dificultat pràctica per la novetat però amb transparència completa.
• Enorme voluntat de consens dels 77 membres del Secretariat Nacional (de fet, 75, per dues absències), que va portar a la retirada del candidat perdedor en segona votació com a pauta en l’elecció dels càrrecs (sense necessitat d’anar repetint més i més votacions), amb gest elegant de David Ros molt ben correspost pel renovat tresorer Marcel Padrós.
• Preguntes variades i sovint agudes i exigents als candidats dels membres del Secretariat –molt bon nivell general del debat, nombroses intervencions, sense acritud ni atacs personals.
• Alt nivell professional de tots els candidats, guanyadors o perdedors, per currículum i experiència demostrada, amb algunes presentacions de candidatura de gran categoria.
• Significativa elecció de Natàlia Esteve com a vicepresidenta, una dona jove, que havia estat darrere de les esmenes i les al·legacions de Manresa i que havia estat elegida secretària per la ciutat de Barcelona, no pas a la llista nacional –potser és la primera vegada que la vicepresidència recau en algú que ha estat elegit en la llista de territori.
• Màxima diferència de vots precisament entre els dos candidats al càrrec de president –les altres votacions van ser més ajustades [* Publico a les 17:19 h una actualització a propòsit d’aquest punt: l’afegeixo sota les fotografies que tancaven l’apunt].
• Insistència constant al llarg de l’elecció de càrrecs sobre la importància de les assemblees territorials i la seva connexió amb el Secretariat Nacional, que d’alguna manera es materialitza en el nou tàndem Sànchez-Esteve.
• Per si aquest apunt fos llegit per un infortunat unionista, vaig compartir cotxe i despeses de gasolina, vaig pagar 18 € pel menú del restaurant, on vam començar a dinar a les sis de la tarda, vaig sortir del pàrquing a les 7.30 h i vaig tornar-hi a les 22.15 h, i ben content –que n’aprenguin!

Els moviments socials resulten elusius al tractament ordinari dels mitjans de comunicació –no són partits polítics, amb les seves estructures orgàniques i portaveus i responsables molt formalitzats. No és fàcil per als periodistes interpretar el que hi passa. Vist des de la perspectiva dels membres de base de l’Assemblea, a molta gent li sorprenia, al llarg d’aquestes setmanes, que els mitjans es referissin amb certa insistència a un “sector crític”… Quina crítica formulava aquest sector? Mentrestant, el que succeïa, com si fos una marea, era que l’assemblea general ordinària de Manresa i les eleccions del dissabte 14 de maig havien provocat una revulsió profunda, que ha donat a les assemblees territorials plena capacitat d’acció, combinades amb una direcció de l’Assemblea que les tindrà ben presents, perquè –no en dubtéssiu pas– la ruptura amb el Regne d’Espanya es materialitzarà al territori. Falten a tot estirar 14 mesos.

Actualització de les 17:19 h

L’olla de twitter inclou alguns comentaris de persones contrariades per la no-elecció de Liz Castro. Cal explicar-se:

• L’assemblea general ordinària de Manresa, és a dir, la reunió més important de l’any de l’Assemblea Nacional Catalana, va rebutjar la idea d’elegir directament el president.
  • Té tanta legitimitat per ser president un candidat territorial pel Pirineu, amb uns centenars de vots, que els candidats de la llista nacional, els 25 que es voten a tot Catalunya, que són secretaris gràcies a milers de vots.
  • El president de l’Assemblea, l’elegeixen els 77 membres del Secretariat Nacional (com el president de la Generalitat és elegit d’entre els 135 diputats del Parlament).
  • Es pot discutir si és un bon criteri. Però tampoc es pot dir que sigui una mala decisió, ja que en tot cas qui mana és l’assemblea.
• Jordi Sànchez, en un gest que l’honora, va donar a Liz Castro l’oportunitat de presentar ella sola la candidatura –si no obtenia la majoria, llavors ell s’hi presentaria, tal com ja havia explicat, de forma inequívoca, abans de dissabte, perquè ningú es pogués sorprendre de la seva decisió.
• Liz Castro, en un gest que també l’honora, va rebutjar aquest avantatge, i tots dos candidats van optar a la presidència en igualtat de condicions.
• Tots dos candidats, sabut el resultat, es van comprometre a treballar plegats –conec la Liz Castro, ens ha ajudat moltíssim a Sants-Montjuïc: no dubto gens que ho farà, perquè la seva voluntat personal és sempre treballar amb tothom.
• Ja ens agradaria que moltes institucions fossin capaces de resoldre democràticament el seu debat legítim, plantejat en el moment que toca, com ahir va fer l’Assemblea Nacional Catalana a Ripoll.

Actualització del 25 de maig

• Jaume Marfany, exvicepresident de l’Assemblea, publica avui un article a Tribuna.cat en línia amb aquest apunt: “ANC, una nova i esperançadora vicepresidència”

Programo aquest apunt perquè es publiqui a les 10 del matí, l’hora que començarà el plenari del nou Secretariat Nacional de l’Assemblea. M’he desvetllat una mica abans que no sonés el despertador. Escric tot prenent el cafè, i recordant una conversa per telèfon d’ahir. Preocupat, em va trucar un dels signants i electes del que, a Sants-Montjuïc, en diuen, segurament amb massa mala llet, “l’article de la cabana”. El to, tota l’estona molt cordial, per més que les nostres posicions són contràries en un punt clau, la interpretació sobre el que la gent de l’Assemblea havia decidit a Manresa respecte als equips.

Em sembla natural que mantinguem posicions diferents i que a la vegada coincidim que avui ens reunim 77 independentistes i que hem d’arribar a un acord i treballar tot l’any plegats. Completament cert. Li dono la raó. Potser ens costarà arribar a l’acord, potser el plenari s’allargarà –cap problema, confio que sempre ens costarà menys que a altres  ; – )

Em diu també aquest company, que ja formava part del Secretariat Nacional, que el llarg debat previ a aquest plenari ha estat una dificultat per fer feina. Em sorprèn. Les assemblees territorials hem continuat treballant amb normalitat: hem continuat fent parades informatives; hem encetat, a Sants-Montjuïc, parades noves a Bellvitge, amb la colla de l’assemblea territorial de l’Hospitalet de Llobregat; hem programat actes, com un sobre democràcia directa i referèndums, organitzat amb l’ANC de Suïssa, que ens va eixamplar la imaginació democràtica de cara al procés constituent; o vam passar la pel·lícula B., de David Ilundain, amb el director, i amb Joan Canela, de Mèdia.cat, per poder parlar de corrupció, preocupació constant a les nostres assemblees, i s’acosta l’acte al Poble-sec, sobre el procés constituent, amb Lluís Llach; hem mantingut el nostre cicle de dimecres documentals; ens hem reunit amb les agrupacions locals dels partits i amb les entitats; hem superat els 100.000 tuits a @assembleasmxi i ens hem acostat als 2.500 seguidors a @IndySants; hem continuat enviant un butlletí setmanal a més d’un miler de membres i simpatitzants, i ara fa poc havíem engegat una campanya de renovació d’estelades, que ha rebut un impuls inesperat –Espanya sempre ens ajuda.

La complexitat d’una assemblea territorial pot ser gran, i aquesta és la seva força, saber treballar per consens militants de partits, gent no militant, gent amb reticències cap als partits, homes i dones, estudiants i jubilats, aturats i gent que viu colgada de feina, sindicalistes i gent d’empresa, mestres i botiguers, cristians de base i activistes del moviment associatiu, independentistes de tota la vida i els indepes de fa quatre dies, etc. Les vicissituds d’una assemblea territorial també poden ser complexes –Sants-Montjuïc per la Independència va saber passar les setmanes de Can Vies sense que el Secretariat Nacional de l’Assemblea digués ni ase ni bèstia. La gent de l’Assemblea treballa molt i hi posa el cor, a tot arreu, a les assemblees exteriors, a les sectorials, a les territorials i al Secretariat Nacional.

Recupero tres textos de la campanya de les eleccions al Secretariat Nacional de l’Assemblea, abans que no es perdin per la immensa mar digital:

• dues de les respostes al qüestionari que vam emplenar tots els candidats
• i una de les respostes que vaig escriure al fòrum estrenat enguany.

Les preguntes del qüestionari, les vaig respondre breument a propòsit –hi vaig consignar el que em semblava essencial. La resposta al fòrum completa la meva posició política respecte a l’Assemblea Nacional Catalana. — Dissabte vaig ser elegit secretari nacional per la ciutat de Barcelona.

Mèrits polítics, civils, professionals, experiencials, per avalar la candidatura
Vaig fer-me membre de l’Assemblea arran de l’Onze de Setembre de 2012. Membre del seu grup de difusió de Sants-Montjuïc per la Independència al novembre de 2012, de l’equip de coordinació el 2013, secretari el 2014, coordinador el 2015. Un dels promotors de les esmenes de Més Assemblea. Més detalls, al blog de +VilaWeb titulat Feina de sapa.

Programa d’actuació, si el candidat en proposa algun
Em presento com a candidat amb la voluntat d’exercir de representant territorial en contacte constant amb les assemblees de la ciutat de Barcelona. M’agrada treballar en equip, amb la convicció que una organització és més efectiva com més repartides estan les responsabilitats i la capacitat de decisió. És prioritari preparar-nos per a la desobediència
civil a gran escala, ja que la ruptura amb el Regne d’Espanya ens pot arribar en qualsevol moment al llarg del proper any. Mentrestant, l’Assemblea Nacional Catalana ha de continuar picant pedra parada a parada, acte a acte, campanya a campanya, construint argumentari i mantenint el seu predomini a les xarxes socials.

Quin és el vostre pla per assegurar la majoria social a favor de la independència? [pregunta del fòrum]
No tinc un pla personal meu. Tenim el Full de ruta aprovat a Manresa, i personalment vull representar les assemblees territorials del Barcelonès, que crec que el que fan és picar pedra picar pedra picar pedra per augmentar la majoria social, amb resultats ben contrastats –l’observació val per a totes les assemblees territorials, és evident. Mai havíem picat tanta pedra, i mai havíem arribat tan lluny. Per tant, és clau que l’Assemblea sigui capaç de mantenir la il·lusió dels seus membres, de les seves assemblees territorials, per continuar informant els seus conciutadans, fent-se ben visibles als barris on el vot independentista no és el dominant –que són els barris on, val la pena recordar-ho, el vot independentista ha crescut més. Cal continuar muntant parades informatives, organitzant actes de consum general o de consum propi, i aprofitar el debat del procés constituent per implicar-hi la màxima quantitat de persones i col·lectius. Això serà un gran esforç. En línies generals, crec que ho hem fet molt bé i que la nostra presència territorial i el somriure amb què ho fem tot ens fa imbatibles. Necessitem reforçar la nostra comunicació interna i mantenir el tremp. Els lectors de Guerra i pau entendran què vull dir si afegeixo, per acabar, que desconfio dels plans detallats en paper.