Feina de sapa

Ara fa tres setmanes, el 9 de juny, vaig rebre el missatge de whatsapp d’un telèfon que no tenia a l’agenda: “Hola! Has vist l’article del Jordi [Sànchez]? Alguns ex-secretaris [de l’Assemblea] ens hem posat d’acord a escriure una carta pública al Jordi per dir-li que no estem d’acord amb el que diu. T’ho passo per si t’hi vols afegir […]”. La carta defensava que el Primer d’Octubre era un referèndum vinculant i seriós, una posició que comparteixo. Ara, la meva resposta va ser: “Havia llegit l’article d’Oriol Junqueras dos cops i vaig llegir l’article de Jordi Sànchez dos cops. No secundo la vostra interpretació.”. L’article de Junqueras, “Mirant al futur”, s’havia publicat el 7 de juny, i el de Sànchez, “L’1 d’Octubre no va ser un error”, es va publicar l’endemà, és a dir, un dia abans de rebre el whatsapp.

Des del meu punt de vista, tendim a estar més pendents de les paraules que dels fets. Les setmanes de negociació del nou Govern de la Generalitat ens van inundar d’opinions i retrets fins a exasperar a tothom –com sempre. Recordo situacions semblants abans del 9N, després del 9N, abans de l’acord per la candidatura de Junts pel Sí, abans de la investidura del president Carles Puigdemont, abans del referèndum de l’1 d’Octubre, durant tot l’octubre de 2017, abans de les eleccions del 21D, abans dels intents d’investidura de Puigdemont, Sànchez, Turull i Torra, etc. Crec que acumulem uns quants anys d’experiència per poder deixar ja de mamar-nos el dit. La majoria de moviments cívics de grans dimensions, com el nostre, són plurals, amb grups concurrents que persegueixen el mateix objectiu i mantenen relacions competitives més o menys difícils de pair, i aquests moviments cívics acostumen a tenir davant adversaris que estan organitzats per defensar els seus interessos i que, entre altres estratègies, procuren crear tanta confusió com poden.

Em pregunto si no és habitual que les negociacions s’allarguin quan els resultats electorals porten dos partits rivals i molt igualats en escons a haver d’acabar pactant el govern, i encara amb el necessari suport d’un tercer partit. El que vull dir és que em van semblar inevitables tant el soroll mediàtic (aquella inundació d’interpretacions i retrets i nerviosisme) com aquell allargament de les negociacions, amb els seus estira-i-arronses histriònics. Vaig intuir que veuríem molt de teatre durant unes quantes setmanes, una obra mediocre que ja ens havien representat altres temporades. Vaig desconnectar tres mesos d’aquell excés de gestos i verbositat, des de la segona quinzena de febrer fins al 10 de maig, quan Jordi Sànchez va dir que continuava creient que hi podia haver un acord per un govern independentista, fort i estable. Pere Aragonès va ser investit president de la Generalitat el 21 de maig. Goita, encara ens van sobrar cinc dies!

Torno a llegir un cop més els articles d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. Avui, “Mirant el futur”, de Junqueras, no és solament paraules: és acció política, té punta. Aposta públicament per la taula de diàleg, amb un text mil·limetrat (consensuat, em sembla que han dit, amb la part contrària), i que és del tot coherent amb el que han anat dient el mateix Junqueras i Esquerra ja fa un temps. Per damunt de tot, afirma que el referèndum d’autodeterminació té un consens ampli, de tres quartes parts de la societat catalana, i per això novament ofereix a l’Estat la solució desitjable, ideal: negociació i diàleg per arribar al referèndum acordat i amb reconeixement internacional. Hi va haver molts escarafalls arran de la publicació d’aquest article, escarafalls sobre el que en realitat pot ser un encert tàctic de l’independentisme: proposem diàleg per l’amnistia i l’autodeterminació just quan es produeix la decisió del Consell d’Europa.

Intento parar atenció als fets: tenim el 52 % dels vots i hem aconseguit un govern per la independència. Conec Jordi Sànchez. Discret, intel·ligent, infatigable, un animal polític sempre disposat a enfangar-se, és un dels artífexs de l’acord d’Esquerra i Junts. El seu article titulat “L’1 d’Octubre no va ser un error”, publicat l’endemà de l’article de Junqueras, ens recorda a tots que la via unilateral, si és cívica i pacífica, és legítima: que estem sempre disposats al diàleg, però que no renunciem a res, ni a plantejar un nou embat democràtic. No són solament paraules, tampoc: és el contrapunt argumentat imprescindible respecte a la posició política de l’article de Junqueras. Va produir també molts escarafalls, per un paràgraf, molt atacat, que va analitzar amb rigor Vicent Partal, a VilaWeb, en el seu editorial “Jordi Sànchez”, publicat el 9 de juny al vespre.

Soc partidari de llegir sencers els articles dels nostres polítics, començant pel títol, i interpretar-los fixant-me en el que pretén amb aquell text el seu autor, no pas ficant la banya en una frase o un paràgraf que no em convencin (i encara menys fixant-me en el titular interessat d’un mitjà de comunicació espanyolista). Llegir atentament i rellegir em sembla l’única manera seriosa de llegir. Anàlisis com les de Vicent Partal són sempre benvingudes, higièniques, tant si hi coincideixo com si no; els escarafalls, en canvi, m’avorreixen. Tornant al whatsapp dels amics de l’Assemblea, prefereixo que els nostres representants polítics tinguin a vegades idees que em resulten incòmodes o que no subscric, que es qüestionin la seva actuació passada, que no tinguin posicions inamovibles, que no siguin coherents fins al punt de ser dogmàtics: dono crèdit a Oriol Junqueras i Jordi Sànchez perquè són, en definitiva, gent de veritat, fidels a ells mateixos. L’observació anterior ve de Joan Fuster. Acabo, doncs, recordant un dels seus aforismes, que es deixa aplicar al nostre teatre polític: “Creiem el que ens convé creure. Ningú no es mama el dit en aquesta vall de llàgrimes.”.

Mariano Rajoy, el ministre dels hilillos de plastilina del Prestige, el candidat popular de la mentida ignominiosa de l’11M, el president que va negar que hi hagués hagut rescat bancari, ens va enviar una carta el dijous 25 de maig, als catalans. Atrapat en la crisi d’estat que ell mateix va crear amb la seva recollida de signatures contra l’Estatut, Rajoy ens diu per darrera vegada que no pot acordar un referèndum. Fals. No vol. Havent convertit el seu partit polític en el més corrupte de tot Europa, Rajoy s’ha tornat un autèntic perill públic per a la soferta població espanyola, un home capaç de qualsevol bestiesa per preservar el seu poder. Al·lega ara que no accepta xantatges qui no ha deixat d’acceptar sobres durant anys.

Rajoy ens diu a la seva carta que la Constitució no permet el referèndum i fa quatre dies sis-cents! juristes el desmentien. Ens diu que anem al Congrés, perquè sap que hi té majoria, i ens diria que anéssim al Valle de los Caídos si la majoria fos nostra. És més, una tercera part dels diputats del Congrés ja li han dit que és possible un acord per al referèndum. La seva falta de coratge i iniciativa polítics, més enllà de la gestió de les intrigues del seu partit, és proverbial a tot Europa. Cal suggerir-li que, per una vegada, gosi fer un gest democràtic que l’honorarà, que dimiteixi, des del moment que havia dit que ell no transigiria mai a pactar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Una dimissió a temps ha salvat més d’un país de la ruïna.

• Rajoy, en màxima confusió, dilluns, després de la reunió del seu partit, dedicada a amenaçar Catalunya i a esquivar preguntes sobre Pedro Sànchez.

No és estrany que un llibre publicat als Estats Units sobre la inflùencia de les revoltes no violentes en el segle XXI ens faci entendre millor què estem fent, que aconsegueixi dotar de significat les vicissituds de l’activitat independentista catalana, gràcies a la comparació amb altres moviments. El llibre en qüestió es titula This Is An Uprising: How Non-violent Revolt Is Shaping the Twenty-first Century, de Mark Engler i Paul Engler (New York: Nation Books, 2016, 343 pàg.). Ja ens podíem imaginar que els nord-americans hi tenen molt a dir, en el camp de la no-violència, per la incontestable importància del moviment pels drets civils. D’altra banda, llegir un llibre com aquest és una gran oportunitat per poder prendre distància: saber veure’ns en el mirall dels altres sempre aportarà llum al que fem.

This Is An Uprising aprofita i revisa una llarga i sòlida tradició prèvia i té la virtut de conjuntar la reflexió teòrica amb l’anàlisi d’exemples, sobretot nord-americans:

• Martin Luther King i el moviment de drets civils
• Gandhi i la Marxa de la Sal
• Otpor! i la caiguda del dictador serbi Milosevic
• el moviment pel matrimoni gai als Estats Units
• Occupy Wall Street
• el Harvard Living Wage Sit-In (una protesta per sous dignes dels treballadors dels campus nord-americans)
• ACT UP i la lluita perquè els primers malalts de sida poguessin accedir a la medicació que necessitaven
• les organitzacions llatines i la seva pressió sobre les eleccions dels Estats Units
• el moviment ecologista Earth First!
• la primavera egípcia de la plaça Tahrir.

El llibre es divideix en deu capítols de llargada homogènia (entre 25 i 30 pàgines cadascun), més una introducció i una conclusió, dels quals apunto unes pinzellades, per animar a llegir-lo:

• La introducció parteix del record històric de Martin Luther King, que el 1962 havia fracassat a Albany (Georgia) i el 1963 encetava una victoriosa campanya a Birmingham (Alabama), un bastió del racisme –una campanya que es considera un model, el projecte C (on la C indicava confrontació) concebut per crear, de forma planificada, una crisi pública d’escala creixent que portés l’status quo racista a cedir. Aquell projecte C forma part d’un art, el de la revolta no violenta, que té una història, uns principis comuns a la complexitat i les subtileses de tot moviment de transformació social.
• “El canvi d’estratègia”: Parteix de l’experiència de l’activista i estudiós Gene Sharp, quatre vegades nominat al premi Nobel de la Pau, que va considerar que la no-violència, més aviat que una estricta norma moral de conducta d’uns pocs, s’havia d’entendre com una via pragmàtica de lluita política que els moviments socials havien de saber utilitzar, perquè és el camí efectiu cap al canvi. Sharp té un llibre, The Politics of Nonviolent Action, amb una llista de 198 mètodes d’acció no violenta. La gent tenim molt més poder que no imaginem.
• “Estructura i moviment”: Hi ha dues escoles nord-americanes que interpreten, de maneres oposades, com els moviments socials de base poden promoure el canvi social i que competeixen entre si (però que podrien combinar-se perfectament en el futur):
  • L’escola de Saul Alinsky, partidari de la construcció lenta i progressiva de grups dins de la comunitat, guanyant pes persona a persona, amb una estructura estable, que arribi a ser prou forta per aconseguir els seus objectius.
  • L’escola de Frances Fox Piven, defensora de la desobediència àmplia, de qualsevol organització, que aprofita el poder disruptiu del moviment de protesta de masses per modificar el panorama polític.
• “L’híbrid”: El capítol repassa la proesa d’Otpor!, el moviment que va vèncer la dictadura de Milosevic a Sèrbia, un híbrid entre una estructura organitzativa i un moviment de masses, que va saber conciliar l’esclat de poder disruptiu a curt termini amb la necessitat de mantenir la resistència per aconseguir els objectius a llarg termini, i que va combinar una estructura meticulosa en xarxa, molt descentralitzada, que donava la màxima autonomia a la màxima quantitat de participants. — Otpor! em fa pensar en l’Assemblea Nacional Catalana.
• “Els pilars”: Els moviments no violents han constatat que el poder resideix en la voluntat de la població general d’acceptar la legitimitat d’un règim i complir el seu mandat, i que aquest poder es plasma en institucions, governamentals o no: els seus pilars són l’exèrcit, els mitjans, les empreses, l’església, els sindicats, els funcionaris, els tribunals, etc. Tot règim polític és –gran metàfora de l’activista quàquer George Lakey, l’any 2004– com un temple romà sostingut per columnes: els moviments socials poden fer caure’n algunes i fer trontollar l’edifici, però és quan la gent estira més, i tomba més columnes, que l’edifici acaba caient. La caiguda d’un règim no és mai la conseqüència d’una decisió singular ni d’una acció heroica sinó el resultat de l’erosió dels pilars que el sostenien –les romanalles del franquisme no cauen al despatx d’Adolfo Suárez sinó per les incomptables manifestacions, vagues i actes de dissidència multiplicats a tot arreu.
• “Declara la victòria i corre”: La Marxa de la Sal de Gandhi, l’any 1930, vista des dels ulls d’alguns analistes britànics l’any següent arran dels acords del 1931, havia estat un complet fracàs i una victòria de l’Imperi. Però el que buscava Gandhi amb la Marxa de la Sal no era pas aquell acord, sinó l’establiment de la no-cooperació general de la població índia: l’eliminació del monopoli de la sal va portar al boicot de molts productes britànics, a la dimissió de milers de funcionaris indis, al refús de pagar impostos… El triomf de Gandhi va ser haver fet seure els britànics a negociar. A Sèrbia, en un moment donat, Otpor! va dir al govern de Milosevic que tallarien una de les autopistes principals d’accés a Belgrad: ho van fer, van enviar fotos a tots els mitjans, van demostrar la seva força i van deixar el règim tocat –no hi fa res que el tall durés sols quinze minuts i que fugissin corrents.
• “L’acte de disrupció”: “Un cop i un altre cop, a les revoltes que arriben a posar llum a injustícies que altrament eren ignorades, hi veiem tres elements –la disrupció, el sacrifici i l’escalada— que es combinen de forma vigorosa.” (pàg. 145):
  • La disrupció –impedir o dificultar l’activitat corrent dels adversaris– és la primera clau perquè una revolta arribi als titulars, si bé els activistes han de procurar-se la simpatia pública, assegurar-se que els observadors reconeguin la legitimitat de la seva causa.
  • El sacrifici personal –arriscar-se a ser arrestat, a patir penalitats, o el mateix risc físic per una causa– demostra la seriositat del compromís dels activistes, i genera solidaritat entre els amics i la comunitat.
  • “L’escalada , afegida al sacrifici i la disrupció, és el tercer element clau de l’alquímia d’una protesta explosiva.” (pàg. 156). Cal arribar a la situació en què el qui té el poder es troba davant del dilema d’actuar, perquè, si actua, enforteix el moviment. Cal augmentar el desordre sense violència.
• “La torbonada”: En els moviments socials que triomfen sempre hi ha una torbonada, un moment que es fa públic que hi ha una injustícia greu, que genera una explosió d’activitat i que s’escampa més enllà del control de qualsevol organització –no s’hi ha prestat atenció, a aquest moment, i hem de ser conscients que és comú a tot moviment. Així, abans de Rosa Parks, desenes de persones s’havien negat a cedir el seu seient als autobusos els mesos anteriors al desembre de 1955: les condicions perquè sorgís la torbonada hi eren, i només calia que un moviment organitzat les aprofités (Rosa Parks era la secretària de l’organització de drets civils a Montgomery).
  • Si la torbonada és un clímax, el que ve després és la percepció de fracàs –una sensació que coneixem prou, perquè s’ha produït cada any, al cap d’una setmana de l’Onze de Setembre. Normalíssim. El moviment ha tingut èxit, ha sacsejat les posicions dels seus adversaris, però els canvis no arriben mai de manera immediata.
• “Els divisors”: El capítol repassa el cas d’ACT UP, un petit grup d’activistes pel reconeixement de la sida, que van optar per crear-se enemics i polaritzar el debat sobre la manera en què s’estava tractant la malaltia –i van provar que la polarització també pot ser productiva, ajudant el moviment de solidaritat pel sida, que ja era molt ampli i estava ben organitzat. Interrompre sessions de borsa a Wall Street o bloquejar l’entrada a ministeris o omplir la ciutat de Nova York d’adhesius, com va fer ACT UP, no generava simpaties però va resultar més efectiu que la feina institucionalitzada de l’organització principal de solidaritat amb la comunitat gai. Va transformar els malalts de sida de víctimes passives en una força política potent: va remoure consciències i va acabar atraient un suport públic cap a la causa dels malalts de sida abans inimaginable. “Si no hi ha lluita, no hi ha progrés”, va dir l’abolicionista Frederick Douglass el 1857.
  • A vegades podrà semblar que els activistes s’han equivocat, atesa la reacció de l’estat o del poder –encara després de l’aprovació de la Llei nord-americana de drets civils, el 1964, els racistes van incendiar en dos anys més dues mil esglésies de la comunitat afroamericana. Però la reacció general de la societat serà clau: la repressió portarà molta gent neutral a fer costat a les comunitats resistents més aviat que a les forces de la repressió. Així, sovint l’oposició als activistes acabarà reduint-se a alguns extremistes emprenyats, amb posicions indefensables, i la majoria de la societat acabarà considerant que la seva visió és aïllada i obsoleta.
• “La disciplina”: L’organització ecologista Earth First! clavava grans claus de metall en els arbres més vells dels boscos de Califòrnia, una mesura que no afectava l’arbre però tornava perillós talar-lo –eren molt actius i més bel·ligerants que els grans grups ecologistes, també polaritzaven les seves reivindicacions. Earth First! enfurismava les grans empreses del sector de la fusta, que van aprofitar l’accident molt greu d’un llenyataire per fer campanya contra els ecologistes –enmig de la crisi van optar per renunciar a la tàctica dels claus, i van establir la disciplina de la no-violència, treballant obertament amb la comunitat, optant pel bloqueig de carreteres i per les iniciatives legislatives. La conseqüència? Van començar a guanyar un ampli suport popular, i les autoritats van topar per fi amb dificultats decisives per oposar-se al moviment. “Tot i que el sabotatge i els danys contra la propietat es troben en una categoria moral ben diferent de la violència contra les persones, l’opinió pública tendeix a barrejar-ho tot.” (pàg. 240). La violència legitima i fomenta la repressió del govern o dels grups reaccionaris; facilita la feina dels infiltrats i l’obediència policial, i fa disminuir la participació en el moviment, requisit essencial. Els grups radicals dins de qualsevol moviment són més efectius quan exerceixen la seva pressió sense violència.
• “L’ecologia del canvi”: El capítol repassa el complicat cas de la Primavera Àrab, precedida de la revolució a Egipte de la plaça Tahrir, 18 dies de revolta que van portar a la caiguda del general Mubarak al febrer de 2011. Egipte mostra la força de la revolta, però que no n’hi ha prou de fer caure la dictadura: cal saber protegir els guanys de la mobilització popular per no caure en un nou autoritarisme.
  • La mobilització de masses altera el debat polític i crea noves possibilitats de progrés. Disposar d’una organització sòlida al darrere hi pot ajudar i sobretot pot frenar els intents de tirar enrere aquest progrés; pot fer que el que s’ha guanyat es consolidi i duri. Encara, les comunitats contraculturals protegeixen els valors progressistes, i nodreixen els dissidents que encetaran noves onades de revolta.
  • A Egipte, els Germans Musulmans es van adherir a l’últim moment a la revolta de la plaça Tahrir. Els havia agafat per sorpresa. Però la seva forta estructura va resultar determinant per modelar el que vindria després: van imposar la idea d’unes eleccions immediates, en comptes de redactar una nova constitució que blindés les llibertats civils i deixar uns mesos perquè es formessin nous partits, com volien els joves de Tahrir.
  • Són essencials els grups que prefiguren el canvi, que creen espais alliberats, centres comunitaris, institucions alternatives. Els nous moviments sorgeixen de grups cohesionats marginals, que hauran de sortir de la marginalitat si aspiren a portar el canvi a la majoria. Els quàquers, per exemple, van ser l’embrió del moviment antiesclavista, i després han estat presents a l’inici dels moviments sufragista, dels drets civils, contra la guerra i contra les nuclears.
  • Gandhi va posar èmfasi a conjugar les diferents modalitats de l’activisme social. A la vegada que deia als seus seguidors que havien de canviar la seva individual manera de viure, també els insistia que s’organitzessin i mobilitzessin en una comunitat més àmplia –i que assumissin el risc alguna vegada de revoltar-se per fer-ho. L’ecologia del canvi social també preserva la memòria del canvi aconseguit, i renova la seva energia de la pròpia història. Celebrem les nostres victòries!
• La conclusió repassa els capítols precedents; constata que la mobilització de masses ha estat sovint negligida, i si bé reconeix que hi ha altres maneres legítimes de fer, afirma que les revoltes es poden fabricar i que això pot canviar el món.

Dec la lectura d’aquest llibre a una recomanació de la meva companya al Secretariat Nacional de l’Assemblea Liz Castro. Els nord-americans saben publicar bons llibres de divulgació. Tenen un mercat editorial gran i competitiu, i els nombrosíssims professors de les seves universitats estan obligats a anar escrivint al llarg de la seva carrera articles i recerca d’especialitat –el principi que anomenen de publish or perish. La tradició editorial nord-americana en literatura tècnica és molt sòlida i abasta tots els camps. This Is An Uprising, des del meu punt de vista, és un manual de lectura utilíssima aquest 2017.

Membre del Secretariat Nacional de l’Assemblea des del maig, em vaig sentir interpel·lat per l’entrevista que publicava aquest dimecres Pere Cardús: “Jordi Borràs: ‘Això que passa a l’ANC és molt preocupant’”. Vaig fer-hi un comentari, com a subscriptor de VilaWeb, que després he observat que només poden veure els subscriptors –per això el copio en aquest apunt. Hi ha hagut comentaris posteriors, a favor de Jordi Borràs, a favor del comentari i a favor de tots dos. Benvinguda la crítica! Reprodueixo a continuació el que vaig escriure tal qual (esmenant-hi tres errors mecanogràfics i afegint-hi un enllaç), llevat de la primera frase, que he desplaçat a l’inici d’aquest apunt.

***

És curiós com la realitat admet punts de vista i interpretacions diferents. Enllà del “president, posi les urnes”, jo crec que l’Assemblea ha continuat fent agitació, i a més a més amb resultats efectius, més d’una vegada. Opinaré primer sobre el període que he pogut observar, des del maig fins ara. Em sembla que la decisió d’impulsar el referèndum d’independència, presa només tres dies després del fracàs dels nostres partits polítics a l’hora de tramitar els pressupostos de l’Administració de la Generalitat, va ser tot un cop de puny a la taula –diria que vam aconseguir fer emprenyar a tothom. L’Assemblea va fer de baluard ciutadà per empènyer el Govern i la majoria independentista al Parlament. Després, el repte de l’Onze de Setembre, amb la mobilització simultània a cinc punts, va tornar a ser un èxit, que va haver de superar moltes dificultats i va requerir perseverança en la preparació i el talent de molta gent. Mirant més enrere, veig que és una Assemblea Nacional Catalana poc donada a la gesticulació la que ha contribuït a alguns resultats clau del darrer any i mig (eleccions del 27S, Govern del 10 de gener, aposta pel referèndum, mobilització social de l’11S i el 13N). Recordem tot el treball discret per evitar noves eleccions i les reunions públiques i les accions no publicades i determinants de l’Assemblea per salvar la situació. Recordem “el fil d’esperança” que vam explicar a quarts de vuit del vespre d’un divendres 8 de gener. Sabiem el que dèiem i no enganyàvem.

D’altra banda, la realitat interna de tota organització és elusiva als qui la miren de fora: [1] crec que l’actual Secretariat Nacional és més independent dels partits que el d’ara fa un o dos anys, i això es deu a la revolta de les bases territorials de l’Assemblea –que li va passar per ull als mitjans–, plasmada en una sèrie de mesures de transparència que van ser aprovades a l’assemblea general ordinària de Manresa (per exemple, la publicació nominal de les votacions a les actes de reunió del Secretariat Nacional); [2] sense desmerèixer ningú, l’Assemblea Nacional Catalana va tenir un paper decisiu en l’èxit de l’acte unitari del 13 de novembre a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona, i aquest acte va acabar de fer trontollar l’Estat espanyol, que ara per primera vegada planteja, ni que sigui de moment com a simulació, el diàleg –un diàleg que ha de servir per fixar les condicions del referèndum–, i [3] hi ha propostes interessants que ja no són damunt de la taula de l’entitat, sinó en preparació, propostes per ser executades els propers mesos. — I per acabar, la torna: mentre que els comandaments i càrrecs de confiança administratius es poden renovar arran d’un canvi de govern, la direcció professional dels cossos de seguretat (policia, bombers) no està sotmesa a aquest grau de discrecionalitat.

• Actualització del 16 de desembre: Jaume Marfany, exvicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, publica un article de resposta a Jordi Borràs, “Confiança en l’ANC”, a VilaWeb
• Actualització del 22 de desembre: Pere Cardús entrevista també Jordi Sànchez, el president de l’Assemblea Nacional Catalana, a VilaWeb

Ahir dijous, 8 de desembre, La Vanguardia va intentar complir la seva missió de defensa de la unitat de l’Estat espanyol. Fixem-nos què va fer, perquè hi veurem detalls que val la pena comentar. Intento començar per una descripció breu i objectiva i segueixo per algunes observacions que a mi em fan rumiar –entremig afegeixo la reproducció de la portada, una foto de la pàgina doble interior i la tira d’humor de Toni Batllori.

Descripció breu

• Portada: gran foto central de la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz, i del seu delegat a Catalunya, Enric Millo, somrients, al peu d’una escala, posant de manera improvisada, amb gest de pressa.
• L’expressió “operació diàleg” apareix sempre entre cometes, a la portada i a l’interior, i fins i tot la paraula diàleg, sola, apareix entre cometes, un cop, en les paraules després d’oferir “diàleg”.
• Les tres primeres pàgines de la secció “Política” es dediquen a l’agenda catalana de Sáenz:
  • Pàgina inicial de la secció, amb la tira còmica meritòriament equilibrista de Toni Batllori i una crònica amb molt d’ofici d’Isabel Garcia, il·lustrada amb una variant de la foto de la portada, sobre l’“equip Catalunya”, que ha organitzat Sáenz a Madrid per respondre les 46 demandes que havia plantejat el Govern de la Generalitat a l’abril, llevat de la primera, el referèndum.
  • Pàgina doble, amb dues grans fotos centrals d’Iceta i Arrimadas, de fons nocturn similar, en contrapicat, com insinuant que haguessin arribat junts a la seu de la Delegació, per il·lustrar la peça principal de la pàgina, que és la visita dels dos polítics a la Delegació, a càrrec d’Iñaki Ellakuría i Raúl Montilla (6.000 caràcters).
  • Contrastant-hi, a la part dreta de la pàgina doble, una peça de Josep Gisbert recull la posició del Govern de la Generalitat, a partir d’unes declaracions de Neus Munté, consellera de la Presidència, del mateix dimecres 7 al migdia (2.500 caràcters), i, a la part inferior, un article d’opinió de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, demana que el diàleg serveixi per acordar el referèndum (4.250 caràcters).
  • I encara a la pàgina 16, hi ha una columna de Fernando Ónega, “La reforma és Catalunya”, amb poca esperança que hi pugui haver una solució, veient que només un municipi català, d’entre 948, va celebrar el dia de la Constitució, i constatant que Sáenz actua “en torbadora solitud”.

Observacions:

• La comunicació del Govern espanyol és negligent i els perjudica: ha triomfat als mitjans l’etiqueta “operació diàleg”, amb connotacions d’operació policial o militar, i sempre entre cometes, connotant falsedat, inexactitud o exageració. La percepció és que l’Estat espanyol és incapaç de fer política, i no és un interlocutor disposat a proposar cap alternativa en què es pugui confiar.
• La primera maniobra espanyola s’executa pèssimament: la reunió amb Arrimadas i Iceta era secreta, i per això, a la foto de portada, Sáenz i Millo fan un somriure de circumstàncies. Ellakuría i Montilla, en honor a la seva professió de periodistes, destaquen que la reunió no figurava a l’agenda oficial i relaten que la reunió amb Arrimadas anava precedida d’un enfrontament del seu partit amb els populars, i que Iceta va dir, acabada la reunió, que hi veia un canvi d’actitud però que no n’hi ha prou i van tard.
• El Govern de la Generalitat va reaccionar amb rapidesa i tirant amb bala, amb les declaracions de Munté a l’Agència Catalana de Notícies al migdia, avançant-se a la secreta reunió del vespre. Va ironitzar sobre aquesta primera reunió amb l’oposició unionista i sobre la dilació a trobar dates per a la reunió dels presidents i la reunió de Sáenz i Junqueras.
• L’article d’opinió de Jordi Sànchez és com un vendaval, que deixa a la intempèrie, en el segon paràgraf, els seus acompanyants a la pàgina, Arrimadas, Iceta i Sáenz, i posa al descobert les seves estratègies i febleses. És la peça amb més profunditat de tot el conjunt, un encert comunicatiu de La Vanguardia, que aconsegueix així mitigar el biaix destralerament unionista que hauria pogut tenir tot plegat, i una bona jugada de l’independentisme, que fa aparèixer el missatge de les seves bases en el dia i el lloc oportuns.
• La columna d’Ónega confirma el pessimisme de Madrid apuntat per Sànchez i la desunió unionista que descriuen Ellakuría i Montilla.
• En conjunt s’acaben traslluint la feblesa i imperícia espanyoles, davant d’un independentisme que apareix amb naturalitat, fermesa i capacitat d’anàlisi en el diari conservador de referència del país, davant d’un públic lector que encara no s’ha inclinat molt majoritàriament pel sí.

L’independentisme té la iniciativa. El mateix dia 8 que es publicava la informació que he comentat, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha convocat el Pacte nacional pel dret a decidir, per abans de Nadal, el divendres 23 de desembre –haurà arribat el dia que a alguns els caldrà pronunciar el gran Sí o el gran No. Mentrestant els unionistes continuen en fora de joc.

Franz Kafka va dir allò que tot llibre que val la pena és com un piolet clavat en el mar glaçat de la nostra consciència. És una màxima que guia les meves lectures literàries però que potser em costa més aplicar a la lectura de llibres d’història i política… Tanmateix, si ara faig memòria de les desenes de llibres que he llegit sobre el procés des de l’any 2012, n’hi ha tres que m’han fet entendre què passava amb més profunditat, que han fet de piolets de la meva consciència cívica:

• primer va ser A un pam de la independència (2013), de Vicent Partal, que em va fer adonar de la profunditat i la persistència del pensament i l’activisme independentista;
• poc després vaig llegir Delenda est Hispania (2012), d’Albert Pont, que em va fer veure que el que estem fent és recuperar la nostra llibertat perduda,
• i aquest setembre, Anatomia d’una ruptura: Espanya-Catalunya (1974-2014), de Xavier Díez (Lleida: El Jonc, 2015, 217 pàg.), que m’ha fet repassar amb ulls nets la història que tinc prop.

Anatomia d’una ruptura és un llibre que té la virtut d’explicar-nos de manera coherent com s’ha anat consolidant, al llarg de tres dècades, el distanciament entre Espanya i Catalunya. En la visió de Xavier Díez, «el dret a decidir protagonitzat per l’àmplia mobilització de sectors molt extensos de la societat catalana no és tant una ruptura nacional com un intent de trencar amb la lògica del poder espanyol» (pàg. 193), i és la conseqüència del fet que en aquests anys «han emergit i s’han desenvolupat cultures polítiques i socials sistèmiques cada vegada més diferenciades.» (pàg. 25).

La primera part del llibre, el capítol «La fi d’un règim: la Segona Restauració» –la més llarga, gairebé la meitat de l’extensió total–, és un repàs dels dèficits democràtics del que s’havia conegut per Transició, que Xavier Díez va qualificar ja fa uns anys, precursorament, de Segona Restauració (la Primera Restauració, del 1876 al 1923, també era una monarquia parlamentària, amb una constitució i un sistema de dos partits que s’anaven alternant al poder). Els reformistes franquistes i l’oposició moderada van modificar el règim sense alterar l’Estat: en van mantenir l’ordre i les estructures bàsiques i van preservar l’entramat d’interessos que sostenia el franquisme. Ja des de les acaballes del franquisme, a Catalunya, en canvi, aquesta «ruptura pactada» no va resultar admissible per la força de l’antifranquisme sociològic, plasmat exemplarment en l’Assemblea de Catalunya.

Xavier Díez repassa història coneguda –almenys per a la meva generació– i en fa una reinterpretació ben allunyada de la versió espanyola oficial. Explica, per exemple, la cessió de la tornada de Josep Tarradellas i la restauració de la Generalitat, institució provinent de la República i l’exili dins del postfranquisme, per la por que van fer tant els resultats electorals de Catalunya al juny de 1977, amb uns socialistes no obedients a Madrid i un fort PSUC, com la immensa mobilització de l’Onze de Setembre. El restabliment de la Generalitat és previ a la Constitució –vaticina que això acabarà sent un dels fonaments legals de la independència. Díez repassa la repressió constant contra l’independentisme, i com van creixent, ja als llarg dels anys vuitanta, la desconfiança mútua entre la Generalitat i l’Estat, que tendia de manera quasi natural al centralisme, i la deriva antidemocràtica de l’Estat espanyol, que es manifesta sobretot en la negació de qualsevol sortida pacífica al conflicte basc. El capítol acaba amb la Sentència del Tribunal Constitucional de 2010, destinada a esterilitzar l’autonomia catalana.

Hi ha actualment una incapacitat, des de la lògica espanyola, de reconèixer la nació catalana. Per què?, es pregunta Xavier Díez:

• per una confrontació d’imaginaris,
• per una creixent fractura d’historiografies (amb la catalana vinculada a la tradició europea),
• per una praxi política diferent (amb el model espanyol de centralització del poder, model proper al rus o al turc, antics imperis que no han assimilat la seva decadència),
• per la memòria històrica (amb la circumstància particular d’una fugida massiva al final de la Guerra Civil i un exili proper i actiu, a diferència d’altres llocs de l’Estat, on no hi va haver fugida possible i la dissidència va ser exterminada),
• per l’antagonisme entre la cultura elitista en castellà i la normalització d’una cultura universal en català (la cultura en castellà del Cobi, que va callar durant l’operació Garzón contra l’independentisme, en contrast amb el rock català que emergeix coetàniament),
• per «la concatenació de frustracions en una relació asimètrica, [que] ha propiciat entre bona part de la societat catalana el sentiment que existeix una ‘ruptura pendent’, impossible d’assolir atesos els condicionaments polítics en el moment de la Transició, i que només un gest contundent com el de la independència és possible de propiciar» (pàg. 119),
• i per la independència com a forma suprema de dissidència.

Catalunya, històricament, d’acord amb Díez, s’associa a la impugnació de l’ordre autoritari, als valors republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, «incompatibles amb una identitat estrictament jeràrquica, d’un estat provinent d’un antic imperi, capaç d’imposar la seva condició nacional en èpoques d’absolutismes o dictadures militars» (pàg. 122). Els papers de Salamanca són el paradigma d’aquesta confrontació, que revela que Espanya no ha superat el seu passat franquista. Espanya voldria un final de la història, a la manera de Francis Fukuyama, en la Constitució de 1978, i –simplificant– basteix un imaginari fonamentat en la desmemòria. «La societat catalana té com un dels seus trets identitaris un radical igualitarisme, una nul·la tendència a la reverència, un tracte horitzontal, un menyspreu per la pompa i circumstància, una certa capacitat d’autoorganització sense cabdillatges, una desconfiança absoluta respecte a líders carismàtics.» (pàg. 152).

La tercera i darrera part comença amb un epígraf de Luis Cabrera: «A Catalunya, entre els anys cinquanta i seixanta s’hi van desplaçar més de vuit-centes mil persones provinents d’Andalusia. Que consti que per sempre més que el noranta-cinc per cent d’aquest abundant flux migratori pertany al grup dels vençuts de la Guerra Civil.» (pàg. 167), i segueix amb una observació d’Andreu Mayayo, que els resultats electorals a Catalunya de les eleccions de 1977, amb una victòria contundent de les esquerres, representen un moment de ruptura, perquè permeten que Catalunya surti del guió preestablert per les elits polítiques espanyoles. El resultat electoral impugna la triple dictadura del franquisme, l’autoritària i reaccionària, la de classe i la nacional, i l’ocupació militar i policial.

Acabo la nota citant, d’aquesta tercera part, tres fragments esmolats de Xavier Díez:

• «La relació Catalunya-Espanya s’ha fonamentat des de la dialèctica del conflicte. Ha alternat períodes de violència amb la d’una coexistència freda, perquè l’Estat no ha entès cap altra relació que la subordinació, mentre que Catalunya no ha buscat altra cosa que la consideració de nació mitjançant un tracte bilateral, entre iguals, en unes regles del joc més igualitàries i democràtiques.» (pàg. 169).
• «La societat catalana, inquieta, crítica i desafiadora, representa un espai de dissidència actiu, una molèstia respecte al guió de la transacció tranquil·la, un agent pertorbador en aquest ordre que pretén enllaçar el present amb un passat d’autoritat, un estricte, de control per part d’una concepció unitària i jeràrquica de la pau social i de la conformació natural.» (pàg. 177).
• «Després de dècades i generacions de fracassos d’intentar modelar Espanya amb un model més democràtic i inclusiu, molts han (hem) arribat a la conclusió que l’Estat és irreformable, que les vies no existeixen, que no hi ha federalistes a l’altra banda del Cinca, que no tots els espanyols tenen els mateixos drets i que, si volem disposar d’un estat més just i transparent, més enllà de l’existència o inexistència de sentiments nacionals, sembla necessari crear-ne un de nou, partir de zero, i bastir noves regles del joc a imatge i semblança dels valor més compartits.» (pàg. 179).

Veure Catalunya com a espai de dissidència és una intuïció poderosa, que guanyem gràcies al llibre de Xavier Díez –prolífic, Díez té un recomanable blog a Més VilaWeb.

Aquesta tarda llegia unes pàgines d’Un petit món del Pirineu, de Josep Pla (Obra Completa 27). En concret, d’un dels tres llibres que aplega aquest volum, Mieres i la Garrotxa, en llegia un capitolet titulat “La revolució i la guerra dels remences” (pàg. 253-262). El que narra Josep Pla en aquelles pàgines, seguint Jaume Vicens Vives, és una lluita senzilla i clara que a la vegada es complica per un joc d’interessos econòmics i polítics complexíssim, segurament una situació més complexa que la que vivim avui.

Feliçment, les assemblees de pagesos de remença van triomfar, després de moltes vicissituds, i el seu triomf va propiciar una societat menys desigual i més pròspera durant uns quants segles –i potser un fons de llibertat personal que ha perdurat al país, indestructible… Tot d’una, mentre llegia, he recordat que, el dia 10 gener, a la sessió d’investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, hi va haver alguna referència als remences… Sí!, localitzada, a les pàgines 11-12 del Diari de sessions del Ple del Parlament de Catalunya d’aquell dia. Són paraules del mateix Puigdemont, que esmenta la seva experiència com a alcalde de Girona, la història de la ciutat i de les terres que l’envolten, i acaba referint-se a la revolució remença:

Girona és també la porta per la qual Catalunya ha entrat en el Registre de la Memòria del Món de la UNESCO, gràcies al Llibre del sindicat remença, del segle XV. Faig aquestes referències no només pel caràcter històric, sinó perquè tenen a veure amb el present. Avui, un gironí pot esdevenir el cent-trentè president d’una institució que va iniciar un altre gironí. Vol dir que no som un invent de la Constitució ni de la Transició. Avui ens volem sobirans per ajudar la nostra gent, de la mateixa manera que ho van fer els més de deu mil pagesos de remença que es van anar reunint en assemblea durant mesos en les diferents parròquies de les diòcesis de Catalunya per defensar els seus drets i esdevenir així, tal com ha reconegut la UNESCO recentment, el primer precedent de la humanitat de la lluita de les classes populars per abolir la servitud. El llibre comença amb una frase en llatí que els la llegiré traduïda perquè entenguin la importància que la UNESCO ja ha conferit a aquest document, que és a l’Arxiu Municipal de Girona, el Llibre del sindicat remença de Girona: «Els mals usos són, en tots els sentits, absolutament horribles a la llei de la natura, a les escriptures i al precepte diví.». Per tant, al segle XV ja hi havia gent que es reunia en assemblea per lluitar contra una gent que oprimia i que els coartava una llibertat, i que se’n van sortir, malgrat que en aquell cas s’havien de revelar contra el poder. I ho feien per un capteniment que després, molt temps després, altres, a través de les declaracions universals dels drets de l’home, recollirien, amb un testimoni que tenim l’honor de tenir a casa nostra i que ens diu que no podem oblidar el passat perquè en ell hi ha una part del futur i de la justificació del perquè fem les coses.

Les línies finals d’aquesta citació al·ludeixen, entre altres textos, a la Declaració dels drets de l’home, que a la vegada s’inspira en Thomas Jefferson i en la Declaració d’independència dels Estats Units. A l’assaig de la V de l’agost de 2014 que vam fer a la plaça de Sants, vam transposar quasi literalment la Declaració nord-americana, canviant-hi els Estats Units per Catalunya, en forma de Manifest per la victòria, un exercici diguem-ne de retorn estimulant. — No estic gaire pendent dels mitjans de comunicació, els darrers dies. Llegeixo. Prendre distància ajuda a rumiar.

Recupero tres textos de la campanya de les eleccions al Secretariat Nacional de l’Assemblea, abans que no es perdin per la immensa mar digital:

• dues de les respostes al qüestionari que vam emplenar tots els candidats
• i una de les respostes que vaig escriure al fòrum estrenat enguany.

Les preguntes del qüestionari, les vaig respondre breument a propòsit –hi vaig consignar el que em semblava essencial. La resposta al fòrum completa la meva posició política respecte a l’Assemblea Nacional Catalana. — Dissabte vaig ser elegit secretari nacional per la ciutat de Barcelona.

Mèrits polítics, civils, professionals, experiencials, per avalar la candidatura
Vaig fer-me membre de l’Assemblea arran de l’Onze de Setembre de 2012. Membre del seu grup de difusió de Sants-Montjuïc per la Independència al novembre de 2012, de l’equip de coordinació el 2013, secretari el 2014, coordinador el 2015. Un dels promotors de les esmenes de Més Assemblea. Més detalls, al blog de +VilaWeb titulat Feina de sapa.

Programa d’actuació, si el candidat en proposa algun
Em presento com a candidat amb la voluntat d’exercir de representant territorial en contacte constant amb les assemblees de la ciutat de Barcelona. M’agrada treballar en equip, amb la convicció que una organització és més efectiva com més repartides estan les responsabilitats i la capacitat de decisió. És prioritari preparar-nos per a la desobediència
civil a gran escala, ja que la ruptura amb el Regne d’Espanya ens pot arribar en qualsevol moment al llarg del proper any. Mentrestant, l’Assemblea Nacional Catalana ha de continuar picant pedra parada a parada, acte a acte, campanya a campanya, construint argumentari i mantenint el seu predomini a les xarxes socials.

Quin és el vostre pla per assegurar la majoria social a favor de la independència? [pregunta del fòrum]
No tinc un pla personal meu. Tenim el Full de ruta aprovat a Manresa, i personalment vull representar les assemblees territorials del Barcelonès, que crec que el que fan és picar pedra picar pedra picar pedra per augmentar la majoria social, amb resultats ben contrastats –l’observació val per a totes les assemblees territorials, és evident. Mai havíem picat tanta pedra, i mai havíem arribat tan lluny. Per tant, és clau que l’Assemblea sigui capaç de mantenir la il·lusió dels seus membres, de les seves assemblees territorials, per continuar informant els seus conciutadans, fent-se ben visibles als barris on el vot independentista no és el dominant –que són els barris on, val la pena recordar-ho, el vot independentista ha crescut més. Cal continuar muntant parades informatives, organitzant actes de consum general o de consum propi, i aprofitar el debat del procés constituent per implicar-hi la màxima quantitat de persones i col·lectius. Això serà un gran esforç. En línies generals, crec que ho hem fet molt bé i que la nostra presència territorial i el somriure amb què ho fem tot ens fa imbatibles. Necessitem reforçar la nostra comunicació interna i mantenir el tremp. Els lectors de Guerra i pau entendran què vull dir si afegeixo, per acabar, que desconfio dels plans detallats en paper.

M’ha vingut de gust tornar a llegir la imponent elegia IX de Bierville, de Carles Riba, escrita en el moment més incert de l’exili, i he pensat en la Natàlia Esteve i el Marcel Padrós –companys de l’Assemblea Nacional Catalana.

Per a Pompeu Fabra

Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us competa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
dom no hi ha fast més dolç, que ésse’ i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè’ esdevení’ el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l’arrel de llurs ñmorts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l’escomesa viril.ç
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l’estel
-ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

• Nota del 16 de maig: Veig que l’endemà d’aquest apunt també Jaume Marfany ha recordat l’elegia IX de Bierville

Vaig conèixer en persona Ramón Cotarelo el 27 d’octubre de l’any passat, al Casinet d’Hostafrancs, en un col·loqui amb ell i amb Vicent Partal. Feia un mes del 27S i vam titular l’acte Catalunya: de la revolució a la República. El títol li va agradar. L’acte va resultar magnífic.

Molts independentistes seguíem el seu blog Palinuro i el llegim ara cada setmana a elMón.cat; molts l’havíem descobert en els articles que de tant en tant li destacava VilaWeb i molts hem comprat el seu llibre La desnacionalización de España: De la nación posible al Estado fallido (València: Tirant Humanidades, 2014). Ramón Cotarelo no canvia mai de discurs, ni a Palinuro ni a Hostafrancs, ni a Tàrrega ni Sabadell, ni a Sevilla ni Saragossa. La seva posició comprensiva respecte a l’independentisme, indomable i més que minoritària, ens el fa simpàtic, naturalment.

No he sabut trobar cap ressenya de La desnacionalización de España. L’estratègia, per part dels detractors de les idees de Cotarelo, és la de sempre: s’ignora, no es parla dels llibres dels dissidents. Ara: per part dels independentistes no ocupar-se del llibre de Cotarelo és una falta que no es correspon amb la seva valentia i generositat. El llibre és una carta que ens escriu, com aquella que moltes personalitats britàniques van escriure als escocesos abans del referèndum per demanar-los que es quedessin al Regne Unit. Les cartes, cal respondre-les; els llibres, cal llegir-los i ressenyar-los.

Els paràgrafs següents tractaran d’explicar [1] quina mena de llibre és La desnacionalización de España; [2] quin és en síntesi el seu contingut; [3] per què ens cal llegir-lo i [4] la meva discrepància respecte a algunes de les seves tesis.

[1] Quina mena de llibre és: Estem acostumats a la prosa àgil de Palinuro, al seu homor i to combatiu. En contrast, La desnacionalización de España és una lectura exigent. Està escrit pel professor Cotarelo i comença amb un capítol, “¿Qué es una nación?”, 17 pàgines, que és un os de mal rosegar. El lector que superi aquest primer capítol conceptual tindrà mitja feina feta. Permet-me un consell gamberro si no aconsegueixes passar de les primeres pàgines: segueix llegint pel tercer capítol, i ja tornaràs al començament quan hagis acabat el llibre.

[2] El contingut dels nou capítols apareix sintetitzat al final de l’apunt, sota la fotografia de Ramón Cotarelo. En termes generals, La desnacionalización de España és una repassada heterodoxa a la història d’Espanya, a la influència decisiva que hi té l’Església catòlica, a la instauració d’una oligarquia nacionalista, autoritària i incompetent. S’hi exploren alternatives de solució, difícilment factibles, i Cotarelo hi defensa el dret a la secessió com a possible revulsiu de l’actual Estat, que és en definitiva un estat fallit.

[3] Per què ens cal llegir-lo: Ramón Cotarelo és un home de mentalitat helvètica, que es defineix com a nacionalista espanyol, que somnia una nació espanyola que mai ha existit, lliure, tolerant i civilitzada. És un dels pocs espanyols que reflexiona ara mateix sobre el pes de Castella en la idea de nació espanyola, sobre la falta de confiança en aquesta nació ideal que havia d’integrar a tothom de forma voluntària i sobre la crisi de la Constitució espanyola de 1978. Cotarelo despulla el nacionalcatolicisme espanyol que ens subjuga. És important que entenguem el nostre adversari. La desnacionalización de España és un llibre capaç d’alterar el punt de vista del lector, una qualitat que no es prodiga –i que també va tenir Delenda est Hispania, d’Albert Pont.

[4] La meva discrepància respecte a les seves tesis és una d’essencial, de punt de partida. Diu molt bé Cotarelo que els vencedors escriuen la història, i que, si Catalunya és derrotada novament, la historiografia espanyola s’encarregarà de minimitzar i tergiversar l’actual moviment independentista. Si vencem, la nostra història dirà que el país va ser ocupat pel Regne de Castella amb l’excusa d’un conflicte per la successió de la Corona, que van intentar anorrear-lo, expoliar-lo, castellanitzar-lo, espanyolitzar-lo, que la seva gent va resistir, que van intentar alliberar-se’n sempre –com els irlandesos–, fins que vam recuperar la llibertat perduda tres-cents anys més tard, a començament del segle XXI. La nostra història dirà que l’anhel d’independència, la voluntat de ser lliures, va persistir sempre, fins als anys de màxima repressió autoritària, després del 1714 i del 1939. — L’anhel d’una nació espanyola tolerant del benintencionat Cotarelo topa amb la realitat d’una ocupació militar que mai hem acceptat i d’una pèrdua de llibertats civils per la força de les armes, sense que hi hagués rendició ni reconeixement de cap dret a Castella per intentar governar-nos.

• Cotarelo parteix en bona part de la seva anàlisi històrica del 1812, de la Guerra del Francès. No partir de la Guerra de Successió l’eximeix d’ocupar-se del País Valencià ni de les Illes Balears. Veurem què succeeix quan una part de la nació catalana guanyi la independència.
• Si Sants-Montjuïc fos un districte de Perpinyà, la gent de Sants seríem catalans, però no seríem espanyols. Com a nacionalista espanyol, Cotarelo parla algun cop de Gibraltar. Però, a diferència dels catalans, troba tant a faltar la Catalunya Nord com els Països Baixos.

Ramón Cotarelo va publicar el seu llibre el 2014. Ha estat molts cops entre nosaltres. Ha enraonat amb molta gent. Em sembla que ara la seva esperança és que aconseguim la independència, perquè Espanya es desempallegui d’un cop del seu nacionalcatolicisme.

Síntesi per capítols de La desnacionalización de España

• “I. ¿Qué es una nación?”, destinat a establir el marc conceptual.
• “II. Vicisitudes de la nación española”. És notable que hi reconegui que Catalunya va passar a formar part d’Espanya el 1714, per dret de conquesta (pàg. 37). El relat de la unió de les corones de Castella i d’Aragó com a culminació de la Reconquesta és la interpretació conservadora per excel·lència, que identifica la nació espanyola amb el catolicisme. La mentalitat liberal espanyola, minoritària, fa néixer la consciència nacional a la Guerra del Francès. Espanya, seguint Cotarelo, és un estat teocràtic, o almenys una hierocràcia –un estat dominat pels capellans– des de les Corts de Cadis.
• “III. Conservadurismo y nacionalcatolicismo”. La tesi de Cotarelo és que el nacionalcatolicisme no ve del 1939, sinó que és anterior, una reacció a la Revolució Francesa. Espanya està dominada sempre per l’Església catòlica, per l’esperit intolerant, dogmàtic, del Concili de Trento (1545-1563). Espanya permet la ingerència contínua de l’Església catòlica en els afers d’estat, i remunera els seus capellans i l’eximeix de pagar impostos pel seu ingent patrimoni –un cas únic a Europa, ara fonamentat en els Acords amb la Santa Seu del 1979, negociats abans de la Constitució, signats després de promulgar-la. L’Església no ha demanat mai perdó pels crims del franquisme.
• “IV. Decadencia es la palabra”. Des del segle XVII el pensament modern ha estat absent d’Espanya. Per què?, es pregunta Cotarelo. La principal causa és la Contrareforma, de la qual sorgeix una classe incompetent i parasitària, l’aïllacionisme crònic com a estat i l’absència de qualsevol pensament intel·lectual crític. Ni ciència ni cultura. Tota oposició al règim, destinada a ser considerara antiespanyola.
• “V. Dos Españas fragmentadas”. Aquestes dues Espanyes serien la conservadora i la liberal, a més dels nacionalismes no espanyols. Espanya és un estat anormal i no una nació, com demostren l’existència de l’independentisme català o basc, un estat que té pretensions de “gran nació” –sense fonament. Els nacionalistes espanyols són precisament els impulsors de la independència de Catalunya.
• “VI. La reinvención de la nación en la transición”. El debat territorial espanyol va estar determinat durant molts anys per la violència d’ETA. La reivindicació pacifista és més difícil de contrarestar pels nacionalistes espanyols. Cotarelo creu que el reconeixement i exercici del dret d’autodeterminació a l’inici de la transició hauria portat a una dinàmica política diferent, amb un independentisme minoritari. El nacionalisme espanyol conservador és el principal element disgregador de la unitat que diu que vol preservar. A Catalunya, ens adverteix Cotarelo, pot donar-se el cas contrari al País Basc: que sigui l’Estat qui triï la violència. La Transició fóra el darrer intent de normalitzar Espanya, exhaurida la via de la repressió exacerbada (el franquisme). Espanya és més aviat una presó de pobles que un estat d’adhesions voluntàries.
• “VII. Autodeterminación. Cataluña. España. Europa”. L’article 2, el que van escriure els militars, és el nucli de la Constitució. Si una comunitat se sent nació, reflexiona Cotarelo, és democràtic reconèixer que pot votar convertir-se en estat. L’autodeterminació no és un dret, és un principi polític (preexisteix al dret, a qualsevol norma constitucional): un nou poder constituent no se supedita al que li dicta un poder constituït. Negar l’autodeterminació és propi de l’esperit conservador.
• “VIII. La espiral del clamor: autonomía, federación, confederación, independencia”. Quines són les solucions?, es planteja Cotarelo. Considerar que Espanya és una nació de nacions –una solució que la Constitució impedeix–; el federalisme; el confederalisme… “A estas alturas de este libro” –diu cap al final del capítol, pàg. 305–, “cuando ya se ha pasado mejor o peor revista a los argumentos en favor y en contra del drecho de autodeterminación de los catalanes, tratando de hacerles justicia, quizá quepa exponer el criterio del autor con respecto a esta última opción de la independencia. Como nacionalista español que defiende el derecho a decidir de los catalanes, al autor no le gustaría la independencia de Cataluña. Pero no encuentra razones válidas para oponerse si tal es la voluntad mayoritaria de los catalanes.”.
• “IX. España ¿un estado fallido?”. Si l’Estat només aconsegueix imposar-se per la violència en un territori, hi és un estat fallit. L’oligarquia o elit extractiva, en termes contemporanis, ha tornat a fracassar. Supleix quantitats ingents de diners a l’Església catòlica i es manté al poder gràcies al control dels mitjans de comunicació, abocant-hi també molts diners i comprant periodistes. La dreta serà responsable de la ruptura d’Espanya. “Cumplo con mi deber de nacionalista español, defendiendo una idea de nación de base federal y voluntaria, apuntalada en el reconocimiento del derecho de secesión.” (pàg. 336).