Sort que existeix l’Assemblea

Dedicat als secretaris nacionals que acaben mandat a l’ANC

Començo amb tres tesis sobre la importància de l’Assemblea Nacional Catalana:

  1. Sense l’Assemblea no hi hauria hagut referèndum.
  2. Sense l’Assemblea no hauríem guanyat el 21D.
  3. Sense l’Assemblea no tindrem independència efectiva

Defensaré aquestes tres tesis a peu i a cavall, on sigui i davant de qui sigui. Avui, que no vull allargar-me, sols donaré un argument per cada una: [1] l’Assemblea va ser la primera a posar el referèndum a l’agenda política (consulta als socis de juliol de 2016) i l’hi va mantenir, superant totes les pressions, algunes des de dins l’independentisme mateix, fins al final; [2] les concentracions als carrers pels presos polítics, la manifestació unitària Omplim Brussel·les i la campanya groga van resultar determinants per mobilitzar el nostre electorat i guanyar el 21D contra pronòstic, en un moment de to molt baix, a causa de la repressió, dels nostres polítics, i [3] l’Assemblea manté la seva posició inamovible des del 31 d’octubre, per la restitució del Govern legítim i la construcció de la República, i és una garantia que la gent no afluixarem. (Hi ha una explicació més detallada del punt [2], la reacció de l’Assemblea davant el cop d’estat del 155, dins de l’apunt “Sense treva”.)

Els darrers quaranta dies, des de la investidura fallida de Carles Puigdemont el 30 de gener, s’han fet llargs. Impaciència, desconcert, atonia –semblen difícils d’evitar… Per sort, l’Assemblea Nacional Catalana és una organització molt resistent. Exhaurit el Full de ruta de l’any 2017 amb la Declaració d’independència, al novembre ja es va començar a bellugar i ha pogut fixar el nou mandat dels socis en el Full de ruta 2018, elaborat amb una alta participació en els debats (s’hi van transaccionar i incorporar gairebé set-centes esmenes). Sabem cap a on anem! I ara, amb les properes eleccions, la renovació del Secretariat Nacional respecte al març de 2016 serà absoluta, i molt intensa respecte al Secretariat Nacional sortint –els estatuts no permeten que cap secretari nacional superi els dos mandats. Hi entrarà gent amb esperit crític, plantejaments heterogenis, rics d’experiències i amb moltes ganes de fer feina. Com en una bona poda, la regeneració està assegurada.

La força de l’Assemblea és la seva gent. Ho vaig constatar un cop més, de primera mà, a l’assemblea extraordinària que va organitzar dimecres Sants-Montjuïc per la Independència per decidir si avalaven quatre possibles candidats al Secretariat Nacional, amb preguntes incisives i exigents dels socis. Érem quatre persones prou diferents, amb punts de vista que puc imaginar discrepants si tots quatre sortíssim elegits, però amb capacitat de tenir discurs propi i a la vegada amb prou experiència per saber treballar plegats. Hem de desitjar una alta participació dels socis en les eleccions del 17 de març i que en surti un Secretariat Nacional amb candidats de trajectòria sòlida i independent.

El Secretariat Nacional de l’Assemblea haurà recuperat la seva màxima energia abans de la Setmana Santa, a partir del 24 de març, amb 77 membres electes i nou equip en els seus quatre càrrecs orgànics: presidència, vicepresidència, secretaria i tresoreria. Mentrestant, és l’Assemblea Nacional Catalana, de manera significativa (com el 13 de novembre de 2016, aleshores per impulsar el referèndum), qui convoca aquest diumenge 11 de març una manifestació per la República Catalana. La manifestació “República ara!” té un lema inequívoc, transversal, coherent amb els resultats del referèndum que vam guanyar l’1 d’octubre i vam ratificar en condicions molt adverses el 21 de desembre. A l’escenari, hi parlaran persones que se l’han jugada per la República, des dels CDR, des de les ADIC, des d’un taller mecànic o des del voluntariat de la mateixa Assemblea. “República ara!” ens uneix com a ciutadania, enllà de partits polítics i candidatures i organitzacions. És un clam per persistir en la mobilització no violenta, democràtica, la mobilització que farà efectiva la República Catalana!

República ara!, postal de la manifestació de l'11 de març de 2018

República ara!, postal de la manifestació de l’11 de març de 2018

Assemblea d'avals al Secretariat de l'ANC 2018 a Sants-Montjuïc

Assemblea territorial d’avals al Secretariat Nacional de l’ANC 2018 a la seu de Sants-Montjuïc per la Independència: de l’esquerra a la dreta, un servidor; Josep Ramon Gomà, un dels fundadors de la Viquipèdia; Joan S. Vilallonga, picapedrer incansable als carrers i a les xarxes, i Saoka Kingolo, activista de la Sectorial d’Immigració.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Sense treva

Per Jordi Sànchez

L’apunt anterior d’aquest blog, l’havia publicat a final de maig… Feia un mes de l’assemblea general ordinària de l’Assemblea Nacional Catalana, que aquest 2017 va ser a Granollers. Hi vam aprovar el Full de ruta, molt consensuat prèviament. Amb totes les esmenes transaccionades i concentrat en el referèndum d’autodeterminació, va ser aprovat per una majoria inusitada, quasi búlgara. Hi vam presentar també la campanya del referèndum, que ja treia el cap pels balcons amb els domassos del sí, i la mobilització de l’Onze de Setembre. Acabàvem de presentar la Caixa de Solidaritat…

Més de mig any viscut al dia.

Tots aquests mesos, l’Assemblea ha estat batallant sense descans per la independència i la República, enllaçant una campanya amb una altra, una mobilització amb la següent, amb activitat incessant a les xarxes socials i als carrers de tot Catalunya, amb reunions constants amb totes les entitats, els partits polítics i les institucions. Les assemblees territorials han estat infatigables; les assemblees sectorials, molt actives i amb iniciativa, i les assemblees exteriors han tingut moments determinants. L’Assemblea Nacional Catalana és una organització escarràs, que treballa molt i és decisiva sense penjar-se medalles.

Intento una síntesi de tot el que tanta gent, voluntàriament, organitzadament, hem fet, deixant molta feina importantíssima i de gran qualitat fora d’aquesta enumeració:

  • Al maig vam crear la Caixa de Solidaritat, que ha resultat tan decisiva, i vam encetar una tongada d’acompanyaments als qui han hagut de comparèixer per la persecució dels tribunals espanyols. I encara, a final d’aquell mes, el Secretariat Nacional de l’Assemblea, la Junta Directiva d’Òmnium Cultural i la direcció de l’Associació de Municipis per la Independència van fer un plenari conjunt per comminar els partits a impulsar el referèndum.
  • Al juny, vam organitzar l’acte “Referèndum és democràcia”, a les columnes de Puig i Cadafalch, a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona –l’acte més concorregut que havíem organitzat mai, amb l’excepció de les diades.
  • Al juliol hi va haver més d’un centenar llarg d’actes que explicaven les garanties del referèndum, i vam començar a explicar la mobilització de l’Onze de Setembre.
  • A l’agost vam encetar la campanya unitària del Sí, als carrers, als balcons, a les platges, a l’aeroport del Prat… i ens vam solidaritzar amb les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils, mentre avançava la campanya d’estiu per l’Onze de Setembre.
  • Vam tenir la perícia de mantenir la mobilització per l’Onze de Setembre amb esperit positiu i cívic, familiar, massiu, malgrat els atemptats i la creixent pressió policial.
  • Referèndum d’autodeterminació de Catalunya, 1 d’octubre –el moviment per la independència, com una torbonada més enllà de les entitats, va mostrar una maduresa, una resistència i una determinació insuperables i va derrotar l’estat (tot moviment social sa eixampla l’abast de les organitzacions centrals en els moments culminants, i això va passar l’1 i el 3 d’octubre, amb l’aparició dels CDR).
  • Va començar un octubre històric, en què el poder de la gent va desafiar la força de l’estat:
  • Al novembre no vam trigar a fer el primer pas per superar l’estat de xoc en què ens havia deixat la repressió. A l’Assemblea vam ser conscients que la “normalidad” de Rajoy i els del 155 era un cop d’estat. Vam sortir als carrers a manifestar-nos pels presos. Vam ser conscients que lluitàvem per defensar una vegada més la nostra llibertat històrica com a nació. Vam constatar que la campanya seria tan desigual…, una total operació d’estat amb l’Ibex35 i tots els mitjans espanyols abocats sense vergonya ni límit a favor del 155, amb els mitjans públics catalans coartats, amb amenaces contra els nostres polítics i activistes. A l’Assemblea, vam persistir, fent feina de formigues, al costat de la gent, planificant una contracampanya no convencional i efectiva, mobilitzant els votants de la República. El primer pas va ser sortir als carrers per defensar la República Catalana i en solidaritat amb els presos polítics i el Govern a l’exili:
    • la Setmana de la Llibertat, del dilluns 6 al diumenge 12, va incloure la segona aturada de país, el dia 8 (molt disruptiva); l’enorme manifestació del dia 11 al carrer Marina, i l’inici de les encartellades, el dia 12 –opino que aquestes grans mobilitzacions, ben planificades, van resultar determinants per reactivar-nos massivament i acabar guanyant les eleccions del 21D, unes eleccions que s’havien concebut perquè les guanyessin els partits contraris a la independència
    • dia 9, la Caixa de Solidaritat va posar a disposició dels membres de la Mesa del Parlament l’import de les fiances que els demanava el Tribunal Suprem (malgrat totes les gestions, van obligar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a passar una nit a la presó)
    • dia 10, consulta als socis, amb la pregunta “Vols que l’Assemblea Nacional Catalana promogui una única candidatura del bloc sobiranista oberta a líders polítics i de la societat civil empresonats i perseguits judicialment?” –alta participació en una consulta urgent i que va durar poc més de 24 hores, amb un 86 % de Sí, una posició política que no va fructificar
    • dia 25, comunicat “Per una victòria incontestable de la República”
  • El desembre va començar amb un fred rigorós, que no va impedir que omplíssim l’estadi olímpic Lluís Companys, en el Concert per la Llibertat dels Presos Polítics, auguri d’un mes difícil i decisiu:

Contra totes les adversitats, la República Catalana va guanyar la majoria absoluta al Parlament i els partidaris del 155 van sortir derrotats!

Aquest segon semestre de l’any 2017 deu haver estat un dels períodes d’activitat més intensa en els gairebé sis anys d’història de l’Assemblea Nacional Catalana. Ara treballem en la preparació de l’assemblea general ordinària, que, havent-se de fer entre el gener i el maig, tindrà lloc a mitjan febrer, la data més avançada que ha estat possible. El nou Full de ruta de l’Assemblea ja és al forn de la Comissió d’Incidència Política, a punt de sortir cap als debats territorials. Seguim!

14 d'octubre, Secretariat Nacional a Sant Cebrià de Vallalta

14 d’octubre, Secretariat Nacional a Sant Cebrià de Vallalta

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | 1 comentari

Rajoy, que me voy

Mariano Rajoy, el ministre dels hilillos de plastilina del Prestige, el candidat popular de la mentida ignominiosa de l’11M, el president que va negar que hi hagués hagut rescat bancari, ens va enviar una carta el dijous 25 de maig, als catalans. Atrapat en la crisi d’estat que ell mateix va crear amb la seva recollida de signatures contra l’Estatut, Rajoy ens diu per darrera vegada que no pot acordar un referèndum. Fals. No vol. Havent convertit el seu partit polític en el més corrupte de tot Europa, Rajoy s’ha tornat un autèntic perill públic per a la soferta població espanyola, un home capaç de qualsevol bestiesa per preservar el seu poder. Al·lega ara que no accepta xantatges qui no ha deixat d’acceptar sobres durant anys.

Rajoy ens diu a la seva carta que la Constitució no permet el referèndum i fa quatre dies sis-cents! juristes el desmentien. Ens diu que anem al Congrés, perquè sap que hi té majoria, i ens diria que anéssim al Valle de los Caídos si la majoria fos nostra. És més, una tercera part dels diputats del Congrés ja li han dit que és possible un acord per al referèndum. La seva falta de coratge i iniciativa polítics, més enllà de la gestió de les intrigues del seu partit, és proverbial a tot Europa. Cal suggerir-li que, per una vegada, gosi fer un gest democràtic que l’honorarà, que dimiteixi, des del moment que havia dit que ell no transigiria mai a pactar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Una dimissió a temps ha salvat més d’un país de la ruïna.

  • Rajoy, en màxima confusió, dilluns, després de la reunió del seu partit, dedicada a amenaçar Catalunya i a esquivar preguntes sobre Pedro Sànchez.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La campanya del No

Diu que aquest dissabte, 6 de maig, el Partit Popular comença la campanya pel No a la independència. M’ha sorprès moltíssim el canvi d’estratègia: com que fins ara els partits polítics espanyols havien esquivat el debat, un no espera que precisament el partit que governa a La Moncloa surti al carrers de Catalunya, amb els seus màxims representants, amb un centenar de parades informatives i la publicació de 600.000 fullets. L’esforç és inaudit, sense precedents –i s’acosta al que és capaç de fer l’independentisme qualsevol cap de setmana.

Els detalls delaten el nerviosisme i la improvisació dels defensors de la unitat d’Espanya:

  • Reconeixen els mèrits de l’adversari: “Els independentistes s’ha de reconèixer que han aconseguit tocar la fibra, jugant amb els sentiments de les persones. Els ha sortit bé.”, va dir Xavier Garcia Albiol dimarts, en la presentació de la campanya. Això, ho deia dimarts, però diumenge, davant d’un fòrum de Noves Generacions, havia comparat l’independentisme amb l’integrisme talibà.
  • La campanya comença immediatament després que els populars han superat la primera votació per aprovar els pressupostos de l’Estat. Gairebé assegurat l’objectiu que havien perseguit durant molts mesos, la prioritat de Catalunya es torna absoluta. La dificultat immediata serà tapar la darrera patinada de Mariano Rajoy, que havia promès uns pressupostos extraordinaris per a Catalunya amb unes xifres desmentides al cap d’un parell de dies, a causa de la pressió dels seus barons territorials.
  • Comunicativament, els populars són bons tancant files, mantenint tots el mateix discurs. Però fallen sovint en escenaris més oberts, i aquí hi ha improvisació. Per exemple, el lema, pensat en castellà, és “La Cataluña valiente” i, a la versió catalana del web, encara constava ahir com “La Catalunya valent”, amb el “valent” en masculí –fot-li! On han concebut aquesta campanya?
  • El lema mostra la gran preocupació de l’unionisme, la falta de mobilització dels seus partidaris –acumulen grans fracassos en les convocatòries de manifestació dels darrers mesos, des del 12 d’octubre. Representa que s’adrecen als valents que sí que es mobilitzen, però sorprèn que destaquin la qualitat de la valentia, que s’adiu més amb una situació de violència o terrorisme: sovint sembla que la fórmula per competir amb l’independentisme català sigui l’estratègia que van seguir al País Basc. A la vegada, el Partit Popular és el gran absent de la Feria de Abril a Catalunya, on no tenen caseta, segurament perquè els casos de corrupció els ofeguen per ser presents de manera més oberta.
  • Per començar la campanya, els populars no esperen els socialistes –immersos en les seves eleccions primàries– ni Ciudadanos. Una de les febleses de l’unionisme és la seva falta d’unitat; una altra és no haver aconseguit que Sociedad Civil Catalana es desempallegués d’elements d’ultradreta. Hi havia pressa per començar aquesta campanya –el contraatac era obligat, passat per Sant Jordi, que el No tenia perdut d’entrada, i davant de la campanya del Sí de l’Assemblea, cada vegada més visible.

Finalment, és significatiu que la campanya del No comenci la setmana que hem sabut que el Govern de la Generalitat licitarà aviat la compra de 8.000 urnes.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La independència catalana, una revolta no violenta del segle XXI

No és estrany que un llibre publicat als Estats Units sobre la inflùencia de les revoltes no violentes en el segle XXI ens faci entendre millor què estem fent, que aconsegueixi dotar de significat les vicissituds de l’activitat independentista catalana, gràcies a la comparació amb altres moviments. El llibre en qüestió es titula This Is An Uprising: How Non-violent Revolt Is Shaping the Twenty-first Century, de Mark Engler i Paul Engler (New York: Nation Books, 2016, 343 pàg.). Ja ens podíem imaginar que els nord-americans hi tenen molt a dir, en el camp de la no-violència, per la incontestable importància del moviment pels drets civils. D’altra banda, llegir un llibre com aquest és una gran oportunitat per poder prendre distància: saber veure’ns en el mirall dels altres sempre aportarà llum al que fem.

This Is An Uprising aprofita i revisa una llarga i sòlida tradició prèvia i té la virtut de conjuntar la reflexió teòrica amb l’anàlisi d’exemples, sobretot nord-americans:

  • Martin Luther King i el moviment de drets civils
  • Gandhi i la Marxa de la Sal
  • Otpor! i la caiguda del dictador serbi Milosevic
  • el moviment pel matrimoni gai als Estats Units
  • Occupy Wall Street
  • el Harvard Living Wage Sit-In (una protesta per sous dignes dels treballadors dels campus nord-americans)
  • ACT UP i la lluita perquè els primers malalts de sida poguessin accedir a la medicació que necessitaven
  • les organitzacions llatines i la seva pressió sobre les eleccions dels Estats Units
  • el moviment ecologista Earth First!
  • la primavera egípcia de la plaça Tahrir.
Protesta a Birmingham, Alabama, 1963

Protesta a Birmingham, Alabama, 1963

El llibre es divideix en deu capítols de llargada homogènia (entre 25 i 30 pàgines cadascun), més una introducció i una conclusió, dels quals apunto unes pinzellades, per animar a llegir-lo:

  • La introducció parteix del record històric de Martin Luther King, que el 1962 havia fracassat a Albany (Georgia) i el 1963 encetava una victoriosa campanya a Birmingham (Alabama), un bastió del racisme –una campanya que es considera un model, el projecte C (on la C indicava confrontació) concebut per crear, de forma planificada, una crisi pública d’escala creixent que portés l’status quo racista a cedir. Aquell projecte C forma part d’un art, el de la revolta no violenta, que té una història, uns principis comuns a la complexitat i les subtileses de tot moviment de transformació social.
  • “El canvi d’estratègia”: Parteix de l’experiència de l’activista i estudiós Gene Sharp, quatre vegades nominat al premi Nobel de la Pau, que va considerar que la no-violència, més aviat que una estricta norma moral de conducta d’uns pocs, s’havia d’entendre com una via pragmàtica de lluita política que els moviments socials havien de saber utilitzar, perquè és el camí efectiu cap al canvi. Sharp té un llibre, The Politics of Nonviolent Action, amb una llista de 198 mètodes d’acció no violenta. La gent tenim molt més poder que no imaginem.
  • “Estructura i moviment”: Hi ha dues escoles nord-americanes que interpreten, de maneres oposades, com els moviments socials de base poden promoure el canvi social i que competeixen entre si (però que podrien combinar-se perfectament en el futur):
    • L’escola de Saul Alinsky, partidari de la construcció lenta i progressiva de grups dins de la comunitat, guanyant pes persona a persona, amb una estructura estable, que arribi a ser prou forta per aconseguir els seus objectius.
    • L’escola de Frances Fox Piven, defensora de la desobediència àmplia, de qualsevol organització, que aprofita el poder disruptiu del moviment de protesta de masses per modificar el panorama polític.
  • “L’híbrid”: El capítol repassa la proesa d’Otpor!, el moviment que va vèncer la dictadura de Milosevic a Sèrbia, un híbrid entre una estructura organitzativa i un moviment de masses, que va saber conciliar l’esclat de poder disruptiu a curt termini amb la necessitat de mantenir la resistència per aconseguir els objectius a llarg termini, i que va combinar una estructura meticulosa en xarxa, molt descentralitzada, que donava la màxima autonomia a la màxima quantitat de participants. — Otpor! em fa pensar en l’Assemblea Nacional Catalana.
  • “Els pilars”: Els moviments no violents han constatat que el poder resideix en la voluntat de la població general d’acceptar la legitimitat d’un règim i complir el seu mandat, i que aquest poder es plasma en institucions, governamentals o no: els seus pilars són l’exèrcit, els mitjans, les empreses, l’església, els sindicats, els funcionaris, els tribunals, etc. Tot règim polític és –gran metàfora de l’activista quàquer George Lakey, l’any 2004– com un temple romà sostingut per columnes: els moviments socials poden fer caure’n algunes i fer trontollar l’edifici, però és quan la gent estira més, i tomba més columnes, que l’edifici acaba caient. La caiguda d’un règim no és mai la conseqüència d’una decisió singular ni d’una acció heroica sinó el resultat de l’erosió dels pilars que el sostenien –les romanalles del franquisme no cauen al despatx d’Adolfo Suárez sinó per les incomptables manifestacions, vagues i actes de dissidència multiplicats a tot arreu.
  • “Declara la victòria i corre”: La Marxa de la Sal de Gandhi, l’any 1930, vista des dels ulls d’alguns analistes britànics l’any següent arran dels acords del 1931, havia estat un complet fracàs i una victòria de l’Imperi. Però el que buscava Gandhi amb la Marxa de la Sal no era pas aquell acord, sinó l’establiment de la no-cooperació general de la població índia: l’eliminació del monopoli de la sal va portar al boicot de molts productes britànics, a la dimissió de milers de funcionaris indis, al refús de pagar impostos… El triomf de Gandhi va ser haver fet seure els britànics a negociar. A Sèrbia, en un moment donat, Otpor! va dir al govern de Milosevic que tallarien una de les autopistes principals d’accés a Belgrad: ho van fer, van enviar fotos a tots els mitjans, van demostrar la seva força i van deixar el règim tocat –no hi fa res que el tall durés sols quinze minuts i que fugissin corrents.
  • “L’acte de disrupció”: “Un cop i un altre cop, a les revoltes que arriben a posar llum a injustícies que altrament eren ignorades, hi veiem tres elements –la disrupció, el sacrifici i l’escalada— que es combinen de forma vigorosa.” (pàg. 145):
    • La disrupció –impedir o dificultar l’activitat corrent dels adversaris– és la primera clau perquè una revolta arribi als titulars, si bé els activistes han de procurar-se la simpatia pública, assegurar-se que els observadors reconeguin la legitimitat de la seva causa.
    • El sacrifici personal –arriscar-se a ser arrestat, a patir penalitats, o el mateix risc físic per una causa– demostra la seriositat del compromís dels activistes, i genera solidaritat entre els amics i la comunitat.
    • “L’escalada , afegida al sacrifici i la disrupció, és el tercer element clau de l’alquímia d’una protesta explosiva.” (pàg. 156). Cal arribar a la situació en què el qui té el poder es troba davant del dilema d’actuar, perquè, si actua, enforteix el moviment. Cal augmentar el desordre sense violència.
  • “La torbonada”: En els moviments socials que triomfen sempre hi ha una torbonada, un moment que es fa públic que hi ha una injustícia greu, que genera una explosió d’activitat i que s’escampa més enllà del control de qualsevol organització –no s’hi ha prestat atenció, a aquest moment, i hem de ser conscients que és comú a tot moviment. Així, abans de Rosa Parks, desenes de persones s’havien negat a cedir el seu seient als autobusos els mesos anteriors al desembre de 1955: les condicions perquè sorgís la torbonada hi eren, i només calia que un moviment organitzat les aprofités (Rosa Parks era la secretària de l’organització de drets civils a Montgomery).
    • Si la torbonada és un clímax, el que ve després és la percepció de fracàs –una sensació que coneixem prou, perquè s’ha produït cada any, al cap d’una setmana de l’Onze de Setembre. Normalíssim. El moviment ha tingut èxit, ha sacsejat les posicions dels seus adversaris, però els canvis no arriben mai de manera immediata.
  • “Els divisors”: El capítol repassa el cas d’ACT UP, un petit grup d’activistes pel reconeixement de la sida, que van optar per crear-se enemics i polaritzar el debat sobre la manera en què s’estava tractant la malaltia –i van provar que la polarització també pot ser productiva, ajudant el moviment de solidaritat pel sida, que ja era molt ampli i estava ben organitzat. Interrompre sessions de borsa a Wall Street o bloquejar l’entrada a ministeris o omplir la ciutat de Nova York d’adhesius, com va fer ACT UP, no generava simpaties però va resultar més efectiu que la feina institucionalitzada de l’organització principal de solidaritat amb la comunitat gai. Va transformar els malalts de sida de víctimes passives en una força política potent: va remoure consciències i va acabar atraient un suport públic cap a la causa dels malalts de sida abans inimaginable. “Si no hi ha lluita, no hi ha progrés”, va dir l’abolicionista Frederick Douglass el 1857.
    • A vegades podrà semblar que els activistes s’han equivocat, atesa la reacció de l’estat o del poder –encara després de l’aprovació de la Llei nord-americana de drets civils, el 1964, els racistes van incendiar en dos anys més dues mil esglésies de la comunitat afroamericana. Però la reacció general de la societat serà clau: la repressió portarà molta gent neutral a fer costat a les comunitats resistents més aviat que a les forces de la repressió. Així, sovint l’oposició als activistes acabarà reduint-se a alguns extremistes emprenyats, amb posicions indefensables, i la majoria de la societat acabarà considerant que la seva visió és aïllada i obsoleta.
  • “La disciplina”: L’organització ecologista Earth First! clavava grans claus de metall en els arbres més vells dels boscos de Califòrnia, una mesura que no afectava l’arbre però tornava perillós talar-lo –eren molt actius i més bel·ligerants que els grans grups ecologistes, també polaritzaven les seves reivindicacions. Earth First! enfurismava les grans empreses del sector de la fusta, que van aprofitar l’accident molt greu d’un llenyataire per fer campanya contra els ecologistes –enmig de la crisi van optar per renunciar a la tàctica dels claus, i van establir la disciplina de la no-violència, treballant obertament amb la comunitat, optant pel bloqueig de carreteres i per les iniciatives legislatives. La conseqüència? Van començar a guanyar un ampli suport popular, i les autoritats van topar per fi amb dificultats decisives per oposar-se al moviment. “Tot i que el sabotatge i els danys contra la propietat es troben en una categoria moral ben diferent de la violència contra les persones, l’opinió pública tendeix a barrejar-ho tot.” (pàg. 240). La violència legitima i fomenta la repressió del govern o dels grups reaccionaris; facilita la feina dels infiltrats i l’obediència policial, i fa disminuir la participació en el moviment, requisit essencial. Els grups radicals dins de qualsevol moviment són més efectius quan exerceixen la seva pressió sense violència.
  • “L’ecologia del canvi”: El capítol repassa el complicat cas de la Primavera Àrab, precedida de la revolució a Egipte de la plaça Tahrir, 18 dies de revolta que van portar a la caiguda del general Mubarak al febrer de 2011. Egipte mostra la força de la revolta, però que no n’hi ha prou de fer caure la dictadura: cal saber protegir els guanys de la mobilització popular per no caure en un nou autoritarisme.
    • La mobilització de masses altera el debat polític i crea noves possibilitats de progrés. Disposar d’una organització sòlida al darrere hi pot ajudar i sobretot pot frenar els intents de tirar enrere aquest progrés; pot fer que el que s’ha guanyat es consolidi i duri. Encara, les comunitats contraculturals protegeixen els valors progressistes, i nodreixen els dissidents que encetaran noves onades de revolta.
    • A Egipte, els Germans Musulmans es van adherir a l’últim moment a la revolta de la plaça Tahrir. Els havia agafat per sorpresa. Però la seva forta estructura va resultar determinant per modelar el que vindria després: van imposar la idea d’unes eleccions immediates, en comptes de redactar una nova constitució que blindés les llibertats civils i deixar uns mesos perquè es formessin nous partits, com volien els joves de Tahrir.
    • Són essencials els grups que prefiguren el canvi, que creen espais alliberats, centres comunitaris, institucions alternatives. Els nous moviments sorgeixen de grups cohesionats marginals, que hauran de sortir de la marginalitat si aspiren a portar el canvi a la majoria. Els quàquers, per exemple, van ser l’embrió del moviment antiesclavista, i després han estat presents a l’inici dels moviments sufragista, dels drets civils, contra la guerra i contra les nuclears.
    • Gandhi va posar èmfasi a conjugar les diferents modalitats de l’activisme social. A la vegada que deia als seus seguidors que havien de canviar la seva individual manera de viure, també els insistia que s’organitzessin i mobilitzessin en una comunitat més àmplia –i que assumissin el risc alguna vegada de revoltar-se per fer-ho. L’ecologia del canvi social també preserva la memòria del canvi aconseguit, i renova la seva energia de la pròpia història. Celebrem les nostres victòries!
  • La conclusió repassa els capítols precedents; constata que la mobilització de masses ha estat sovint negligida, i si bé reconeix que hi ha altres maneres legítimes de fer, afirma que les revoltes es poden fabricar i que això pot canviar el món.
Manifestació a Birmingham, Alabama, 1963

Manifestació a Birmingham, Alabama, 1963

Dec la lectura d’aquest llibre a una recomanació de la meva companya al Secretariat Nacional de l’Assemblea Liz Castro. Els nord-americans saben publicar bons llibres de divulgació. Tenen un mercat editorial gran i competitiu, i els nombrosíssims professors de les seves universitats estan obligats a anar escrivint al llarg de la seva carrera articles i recerca d’especialitat –el principi que anomenen de publish or perish. La tradició editorial nord-americana en literatura tècnica és molt sòlida i abasta tots els camps. This Is An Uprising, des del meu punt de vista, és un manual de lectura utilíssima aquest 2017.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Tres facetes de l’Operación Diálogo

Mars Attacks, la pel·lícula de Tim Burton, té una escena memorable en què els marcians, que han desfermat un atac total contra els terrícoles, exemplificat en la devastació de la ciutat de Las Vegas, van massacrant la gent pel carrer, sense compassió, a la vegada que diuen pels seus altaveus “Don’t run, we are your friends” (“No correu, som amics”). L’escena exemplifica el que ens fa l’Estat amb la seva Operación Diálogo. És una operació –per tant, de propaganda o pseudopolicial– que no tindrà cap mena d’escrúpol.

Fins ara l’Operación Diálogo havia desplegat una primera faceta, amb èxit relatiu, i aquesta setmana n’ha desplegat dues més, que ja veurem quin èxit tenen:

  • Primera faceta, Digues que estàs dialogant: ja s’ha vist que la primera faceta no és senzilla, tens poca credibilitat i els teus són bastant maldestres, de manera que només t’han mig comprat el diàleg els teus mitjans de comunicació, i encara s’han trobat descol·locats per l’àgil convocatòria del president Puigdemont del Pacte nacional pel dret a decidir, el 23 de desembre, ara convertit en Pacte nacional pel referèndum.
  • Segona faceta, Digues que són els altres que no volen dialogar: cal anar apujant la pressió de cara a la cimera de presidents autonòmics, a la qual no aconseguiràs pas que assisteixi el president de la Generalitat, i per això interpretar els fanalets de Vic amb l’estelada de la nit de Reis com a fanatisme independentista és una idea molt ben trobada enguany, i que per una vegada et pot funcionar, sempre que no et passis de frenada:
    • Tindràs sempre mitjans prou poderosos per secundar-te
    • Toques la vena sentimental, i això pot facilitar els atacs contra l’independentisme, o la mateixa divisió entre els teus adversaris
    • Amb un parell d’empentes més, encara retrataràs els independentistes, al cap d’anys d’esforços, com una colla de gent intransigent, tot i les enormes dificultats que et continua comportant que siguin un moviment no violent.
  • Tercera faceta, Torna a col·locar el teu relat internacionalment: tot i que et costarà repetir els arguments de Margallo, l’estabilitat general europea bé val algun article que destaqui el perill independentista, i PoliticoThe Economist ja s’hi posaran bé, almenys en els titulars.

La tàctica és vellíssima, i no et vol convèncer pas a tu, lector d’aquest blog amb impacte gràfic inequívoc, sinó els seus. Què podem fer? [1] Ser conscients que l’Operación Diálogo és una operació de propaganda destinada a desprestigiar-nos i doblegar-nos; [2] reconèixer que els nostres adversaris aprofitaran qualsevol detall per minar-nos i dividir-nos, i no consentir-hi, i [3] entendre que estem fent una feina internacional extraordinària, en circumstàncies molt adverses, que toparà de tant en tant amb maniobres espanyoles.

Avui és un bon dia per tornar a veure “Ho portem dins” i continuar picant pedra, que comencem aviat la campanya Fem futurvídeo a partir del minut 45–, que el coratge de la nostra gent és extraordinari, i la setmana que ve ens mourem per Brussel·les 😉

fanalet2

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Comentant Jordi Borràs

Membre del Secretariat Nacional de l’Assemblea des del maig, em vaig sentir interpel·lat per l’entrevista que publicava aquest dimecres Pere Cardús: “Jordi Borràs: ‘Això que passa a l’ANC és molt preocupant’”. Vaig fer-hi un comentari, com a subscriptor de VilaWeb, que després he observat que només poden veure els subscriptors –per això el copio en aquest apunt. Hi ha hagut comentaris posteriors, a favor de Jordi Borràs, a favor del comentari i a favor de tots dos. Benvinguda la crítica! Reprodueixo a continuació el que vaig escriure tal qual (esmenant-hi tres errors mecanogràfics i afegint-hi un enllaç), llevat de la primera frase, que he desplaçat a l’inici d’aquest apunt.

***

És curiós com la realitat admet punts de vista i interpretacions diferents. Enllà del “president, posi les urnes”, jo crec que l’Assemblea ha continuat fent agitació, i a més a més amb resultats efectius, més d’una vegada. Opinaré primer sobre el període que he pogut observar, des del maig fins ara. Em sembla que la decisió d’impulsar el referèndum d’independència, presa només tres dies després del fracàs dels nostres partits polítics a l’hora de tramitar els pressupostos de l’Administració de la Generalitat, va ser tot un cop de puny a la taula –diria que vam aconseguir fer emprenyar a tothom. L’Assemblea va fer de baluard ciutadà per empènyer el Govern i la majoria independentista al Parlament. Després, el repte de l’Onze de Setembre, amb la mobilització simultània a cinc punts, va tornar a ser un èxit, que va haver de superar moltes dificultats i va requerir perseverança en la preparació i el talent de molta gent. Mirant més enrere, veig que és una Assemblea Nacional Catalana poc donada a la gesticulació la que ha contribuït a alguns resultats clau del darrer any i mig (eleccions del 27S, Govern del 10 de gener, aposta pel referèndum, mobilització social de l’11S i el 13N). Recordem tot el treball discret per evitar noves eleccions i les reunions públiques i les accions no publicades i determinants de l’Assemblea per salvar la situació. Recordem “el fil d’esperança” que vam explicar a quarts de vuit del vespre d’un divendres 8 de gener. Sabiem el que dèiem i no enganyàvem.

D’altra banda, la realitat interna de tota organització és elusiva als qui la miren de fora: [1] crec que l’actual Secretariat Nacional és més independent dels partits que el d’ara fa un o dos anys, i això es deu a la revolta de les bases territorials de l’Assemblea –que li va passar per ull als mitjans–, plasmada en una sèrie de mesures de transparència que van ser aprovades a l’assemblea general ordinària de Manresa (per exemple, la publicació nominal de les votacions a les actes de reunió del Secretariat Nacional); [2] sense desmerèixer ningú, l’Assemblea Nacional Catalana va tenir un paper decisiu en l’èxit de l’acte unitari del 13 de novembre a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona, i aquest acte va acabar de fer trontollar l’Estat espanyol, que ara per primera vegada planteja, ni que sigui de moment com a simulació, el diàleg –un diàleg que ha de servir per fixar les condicions del referèndum–, i [3] hi ha propostes interessants que ja no són damunt de la taula de l’entitat, sinó en preparació, propostes per ser executades els propers mesos. — I per acabar, la torna: mentre que els comandaments i càrrecs de confiança administratius es poden renovar arran d’un canvi de govern, la direcció professional dels cossos de seguretat (policia, bombers) no està sotmesa a aquest grau de discrecionalitat.

  • Actualització del 16 de desembre: Jaume Marfany, exvicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, publica un article de resposta a Jordi Borràs, “Confiança en l’ANC”, a VilaWeb
  • Actualització del 22 de desembre: Pere Cardús entrevista també Jordi Sànchez, el president de l’Assemblea Nacional Catalana, a VilaWeb
Foto de Jordi Borràs: Onze de Setembre de 2012

Foto de Jordi Borràs: Onze de Setembre de 2012

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | 3 comentaris

Més enllà de la reacció sentimental

He escoltat tres vegades el que ha dit Jordi Basté (MP3, 4:56) al seu “davantal” del programa El món a RAC1 del dilluns 12 de desembre. Ha desconcertat algunes persones que conec. A mi em sembla un editorial tribunero:

  • Observacions potser correctes i en tot cas legítimes –“no estem jugant bé”–
  • amb pessimisme típic –“ai que perdrem”–,
  • que es fonamenta en una anàlisi superficial –“no es passen la pilota, massa individualisme”.

No compro. Qualsevol moviment de transformació social com el nostre –pensem en Martin Luther King i la lluita pels drets civils, per exemple– ha tingut dissensions internes, estratègies confrontades, del principi al final. No entendrem res si no som capaços d’observar el procés a distància, constrastant-lo amb els èxits i les dificultats dels moviments socials que ens han precedit. Només així hi veurem algun sentit, i anirem més enllà de la reacció sentimental davant dels fets.

Hope is not the conviction that something will turn out well but the certainty that something makes sense, regardless of how it turns out.

Vaclav Havel, l’home que recordem del convuls Fòrum Cívic de la Revolució de Vellut: “L’esperança no és pas la convicció que això sortirà bé, sinó la certesa que això té sentit, surti de la manera que surti.”.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Allò que mig diu La Vanguardia

Ahir dijous, 8 de desembre, La Vanguardia va intentar complir la seva missió de defensa de la unitat de l’Estat espanyol. Fixem-nos què va fer, perquè hi veurem detalls que val la pena comentar. Intento començar per una descripció breu i objectiva i segueixo per algunes observacions que a mi em fan rumiar –entremig afegeixo la reproducció de la portada, una foto de la pàgina doble interior i la tira d’humor de Toni Batllori.

Descripció breu

  • Portada: gran foto central de la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz, i del seu delegat a Catalunya, Enric Millo, somrients, al peu d’una escala, posant de manera improvisada, amb gest de pressa.
  • L’expressió “operació diàleg” apareix sempre entre cometes, a la portada i a l’interior, i fins i tot la paraula diàleg, sola, apareix entre cometes, un cop, en les paraules després d’oferir “diàleg”.
  • Les tres primeres pàgines de la secció “Política” es dediquen a l’agenda catalana de Sáenz:
    • Pàgina inicial de la secció, amb la tira còmica meritòriament equilibrista de Toni Batllori i una crònica amb molt d’ofici d’Isabel Garcia, il·lustrada amb una variant de la foto de la portada, sobre l’“equip Catalunya”, que ha organitzat Sáenz a Madrid per respondre les 46 demandes que havia plantejat el Govern de la Generalitat a l’abril, llevat de la primera, el referèndum.
    • Pàgina doble, amb dues grans fotos centrals d’Iceta i Arrimadas, de fons nocturn similar, en contrapicat, com insinuant que haguessin arribat junts a la seu de la Delegació, per il·lustrar la peça principal de la pàgina, que és la visita dels dos polítics a la Delegació, a càrrec d’Iñaki Ellakuría i Raúl Montilla (6.000 caràcters).
    • Contrastant-hi, a la part dreta de la pàgina doble, una peça de Josep Gisbert recull la posició del Govern de la Generalitat, a partir d’unes declaracions de Neus Munté, consellera de la Presidència, del mateix dimecres 7 al migdia (2.500 caràcters), i, a la part inferior, un article d’opinió de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, demana que el diàleg serveixi per acordar el referèndum (4.250 caràcters).
    • I encara a la pàgina 16, hi ha una columna de Fernando Ónega, “La reforma és Catalunya”, amb poca esperança que hi pugui haver una solució, veient que només un municipi català, d’entre 948, va celebrar el dia de la Constitució, i constatant que Sáenz actua “en torbadora solitud”.

La Vanguardia, portada del 8 de desembre de 2016 Doble pàgina de La Vanguardia sobre la simulació espanyola de diàleg Tira d'humor de Toni Batllori Observacions:

  • La comunicació del Govern espanyol és negligent i els perjudica: ha triomfat als mitjans l’etiqueta “operació diàleg”, amb connotacions d’operació policial o militar, i sempre entre cometes, connotant falsedat, inexactitud o exageració. La percepció és que l’Estat espanyol és incapaç de fer política, i no és un interlocutor disposat a proposar cap alternativa en què es pugui confiar.
  • La primera maniobra espanyola s’executa pèssimament: la reunió amb Arrimadas i Iceta era secreta, i per això, a la foto de portada, Sáenz i Millo fan un somriure de circumstàncies. Ellakuría i Montilla, en honor a la seva professió de periodistes, destaquen que la reunió no figurava a l’agenda oficial i relaten que la reunió amb Arrimadas anava precedida d’un enfrontament del seu partit amb els populars, i que Iceta va dir, acabada la reunió, que hi veia un canvi d’actitud però que no n’hi ha prou i van tard.
  • El Govern de la Generalitat va reaccionar amb rapidesa i tirant amb bala, amb les declaracions de Munté a l’Agència Catalana de Notícies al migdia, avançant-se a la secreta reunió del vespre. Va ironitzar sobre aquesta primera reunió amb l’oposició unionista i sobre la dilació a trobar dates per a la reunió dels presidents i la reunió de Sáenz i Junqueras.
  • L’article d’opinió de Jordi Sànchez és com un vendaval, que deixa a la intempèrie, en el segon paràgraf, els seus acompanyants a la pàgina, Arrimadas, Iceta i Sáenz, i posa al descobert les seves estratègies i febleses. És la peça amb més profunditat de tot el conjunt, un encert comunicatiu de La Vanguardia, que aconsegueix així mitigar el biaix destralerament unionista que hauria pogut tenir tot plegat, i una bona jugada de l’independentisme, que fa aparèixer el missatge de les seves bases en el dia i el lloc oportuns.
  • La columna d’Ónega confirma el pessimisme de Madrid apuntat per Sànchez i la desunió unionista que descriuen Ellakuría i Montilla.
  • En conjunt s’acaben traslluint la feblesa i imperícia espanyoles, davant d’un independentisme que apareix amb naturalitat, fermesa i capacitat d’anàlisi en el diari conservador de referència del país, davant d’un públic lector que encara no s’ha inclinat molt majoritàriament pel sí.

L’independentisme té la iniciativa. El mateix dia 8 que es publicava la informació que he comentat, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha convocat el Pacte nacional pel dret a decidir, per abans de Nadal, el divendres 23 de desembre –haurà arribat el dia que a alguns els caldrà pronunciar el gran Sí o el gran No. Mentrestant els unionistes continuen en fora de joc.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Les assemblees podem pensar en gran

CTSE és la sigla del Consell de Territorials, Sectorials i Exteriors, la trobada anual dels representants de totes les assemblees de l’Assemblea Nacional Catalana. Enguany ha tingut lloc a Cervera, al Teatre de la Passió –ahir dissabte, 26 de novembre. S’acostuma a programar al novembre, al cap de mig any de l’assemblea general ordinària i mig any abans de la següent. El CTSE, doncs, és una reunió intrínsecament important en el funcionament de l’Assemblea, una càrrega d’energia i un instrument de control dels socis sobre el Secretariat Nacional. Aquest apunt tractarà d’explicar per què el CTSE16 de Cervera va resultar un dia ben aprofitat, que tindrà conseqüències:

  • Primer repassaré esquemàticament el que hi vam fer.
  • Em fixaré després, amb més detall, en tres elements polítics rellevants del Consell.
Tots els presents al CTSE16, a Cervera

Tots els presents al CTSE16, a Cervera

Un dia ben aprofitat

  • A quarts de deu del matí anaven arribant al Teatre de la Passió de Cervera els representants de les assemblees i els secretaris nacionals, i s’inscrivien en un dels 14 grups de treball que tenien lloc a la tarda –esmorzar i cafè per a tothom, organitzat, com sempre, per les assemblees territorials receptores; en aquest cas, les assemblees territorials de la Segarra per la Independència.
  • A les deu comencem: salutació de Ramon Royes, paer en cap de Cervera, que ens recorda que és on va néixer la Generalitat, l’any 1359, i que avui Cervera és al costat dels qui clamen que la independència és un futur millor. “Fem-ho bé… i aviat, Assemblea!”, ens diu.
  • Constitució de la mesa, aprovació de l’ordre del dia…
  • Informe del Secretariat, a càrrec de la secretària Eulàlia Subirà, i informe econòmic, del tresorer Marcel Padrós.
  • Els coordinadors de les nou comissions en què s’organitza la feina del Secretariat Nacional responen públicament les preguntes que s’han rebut de les assemblees, durant gairebé una hora.
  • Manel Porta, coordinador de Gestió Administrativa, presenta els resultats de l’enquesta interna a les assemblees, que entre altres detalls confirma la necessitat de donar-los més suport en xarxes socials, i ens renya perquè hi ha hagut massa poques respostes: aplaudiments de l’auditori. “Si em poso dur, m’aplaudiu? Sou molt bona gent.”, ens diu al final. L’urna perquè les assemblees silents puguin respondre acabarà, a la tarda, plena  ; – )
  • Jordi Pairó, coordinador d’Incidència Política, repassa el Full de ruta de l’Assemblea —primer dels elements polítics rellevants.
  • Primera tanda d’experiències d’èxit:
    • Lluís de Carreras, de la territorial de la Dreta de l’Eixample, explica la recuperació i la promoció del documental The Singing Revolution, sobre la independència d’Estònia;
    • Joan Bagaria, de la sectorial de Recerca, repassa la Jornada sobre el futur de la recerca a Catalunya, cinc taules rodones a l’Institut d’Estudis Catalans, de gran projecció, en què no tots els ponents eren independentistes, i
    • Xavier Fusté i Oriol Martínez, de la sectorial d’Economistes, exemplifiquen les seves bones pràctiques de difusió per les xarxes socials mitjançant l’anàlisi de la repercussió d’un tuit sobre un vídeo editorial d’Antoni Bassas.
  • Discurs polític de la vicepresidenta de l’Assemblea, Natàlia Esteve –segon dels elements polítics rellevants.
  • Sílvia Soler, de l’assemblea territorial de Castelldefels, llegeix el manifest “Unitat, coratge i determinació”.
  • Dinem a la una , per 10 € –l’arribada de la República Catalana marcarà canvis de tota mena, entre els quals l’adopció de l’horari internacional al nostre país.
  • A partir de les dues, debat als 14 grups de treball.
  • Segona tanda d’experiències d’èxit:
    • Montse Soler, de la sectorial d’Informàtics, presenta l’app en proves Democràcia Directa, de la qual ja hi ha un prototip en Android;
    • Montserrat Higueras, de la sectorial de Dones, explica com van decidir treballar des de la xarxa de dones que ja existia, més enllà de la zona de confort dels cercles independentistes;
    • Albert Ferrer, de l’assemblea exterior de Madrid, repassa com van teixir complicitats –i aguantar pressions– en la jornada acadèmica i política de la Universitat Complutense, al març, amb el Diplocat, la Delegació del Govern i el Departament d’Afers Exteriors;
    • Ricard Pons i Xavier Vidal expliquen l’experiència de les multiparades, un plantejament de parada informativa amplificat, amb més carpes, amb jocs per a la canalla, racó del xerraire, vermut –un format que busca la gent que encara no ha votat independència, que dóna arguments i, respectuosament, tracta de crear el dubte–, i
    • Hadar Ayxandri, secretari nacional, posa en valor la Catalan Week, set actes previs a l’Onze de Setembre arreu del món, en una opció per arribar a menys gent però ser més influents –les assemblees exteriors, ens avisa, “fan moltes coses que no es diuen”, al costat de la paradiplomàcia catalana.
  • Conclusions dels grups de treball –matèria d’incidència política, el primer dels elements polítics rellevants que detallaré a continuació.
  • Discurs final de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea –tercer dels elements polítics rellevants.
  • Poc abans de les set del vespre, cantàvem Els Segadors.
Imatge de la diapositiva de les presentacions al CTSE16

Imatge de la diapo de les presentacions CTSE16

L’essencial és invisible als ulls

[A] Aquest Consell de Territorials, Sectorials i Exteriors tindrà conseqüències, perquè s’ha plantejat de forma que els debats interns dels secretaris nacionals amb els representants de les assemblees puguin influir en l’activitat política de l’Assemblea Nacional Catalana dels propers mesos. Jordi Pairó, el coordinador d’Incidència Política, va recordar la capacitat mobilitzadora de l’Assemblea, i la seva independència respecte als partits polítics, que va cristal·litzar en la proposta de referèndum –que primer no es va entendre. Va destacar també la importància de l’Assemblea de Càrrecs Electes, ja en marxa, impulsada per l’Associació de Municipis per la Independència.

Pairó va anunciar al matí que els debats interns de la tarda girarien a l’entorn del [1] nou projecte de campanya de l’Assemblea, que encetarem al gener; [2] el referèndum; [3] la defensa de les institucions, i [4] la incidència política al territori. Crec que les conclusions dels grups de treball –no les detallo per discreció– tenen substància, i el Secretariat Nacional es va comprometre a donar-ne molt aviat un retorn a totes les assemblees. Les conclusions signfiquen a la pràctica una concreció del Full de ruta de l’Assemblea, i un bon exemple de política participativa –en diuen nova política, em sembla, d’aquestes bones pràctiques.

El grup de treball que va determinar el tema dominant de cada mes a la propera campanya de l'Assemblea

El grup de treball que va determinar el tema dominant de cada mes a la propera campanya de l’Assemblea

[B] Gairebé tancant la sessió del matí, la intervenció de la vicepresidenta Natàlia Esteve, formulada en clau interna, va tenir una profunda càrrega política. Va adquirir el compromís de lliurar les conclusions dels debats com una tasca prioritària, d’acord amb la voluntat de transparència que ja s’ha reflectit en les candidatures individuals, en el sistema de votacions nominals i la temporalitat dels càrrecs dins el Secretariat Nacional. “Avui som més plurals. L’Assemblea no seria res sense la capacitat d’arribar a tota la ciutadania de les territorials, sense la capacitat de generar discurs de les sectorials i sense la capacitat d’influència de les exteriors”, va dir.

Esteve va destacar la demostració de força de les assemblees territorials el 13 de novembre, que, sense convocatòria ferma, ja tenien autocars reservats per baixar a Barcelona, i van garantir que l’acte fos multitudinari. Va explicar l’anècdota de la coordinadora d’una assemblea territorial que, en un dels seus primers actes com a vicepresidenta, li havia explicat, indignada, que semblava que no es volgués que fessin actes de petit format, i Esteve li va respondre que fessin el que creguessin que era millor, que les assemblees eren sobiranes.  “Parleu alt i clar i sense por”, va dir als representants de les assemblees. I va apuntar que la República Catalana haurà d’evitar concentrar totes les institucions a Barcelona com ara; tindrem el repte de descentralitzar el país.

La xarxa ferroviària suïssa: on és la capital?

La xarxa ferroviària suïssa: on és la capital?

[C] Va tancar les intervencions Jordi Sànchez, el president de l’Assemblea. Va donar les gràcies a les assemblees territorials i a l’equip del Secretariat Nacional que havien organitzat el Consell, i als representants de les territorials, sectorials i exteriors i als secretaris nacionals que havien fet l’esforç de desplaçar-se fins a Cervera. “Ha estat un dia ben aprofitat. Han sorgit moltes idees per als propers mesos. Espero que aquest hagi estat el darrer CTSE. Caldrà fer molta feina i molt ben feta.”.

Sànchez va recordar que l’origen de l’actual moviment independentista es troba en les consultes i en les plataformes pel dret a decidir. Les grans mobilitzacions no haurien estat possibles sense la capil·laritat de les assemblees territorials, que aglutina desenes de milers de persones. Per això les territorials són la garantia de fer pinya amb els seus representants al Secretariat Nacional. “Hem de ser exigents amb la gent del Secretariat Nacional. Cal humilitat i compromís.”.

Acabo amb algunes frases clau de Sànchez:

  • Ens hi juguem molt en unes poques cartes. Necessitarem sentit comú, en els dos sentits, el de racionalitat i el de visió compartida.
  • Ens hem d’atrevir a sortir al carrer donant certeses quotidianament. Som majoria, i som els únics que tenim un projecte de futur per a aquest país. Cadascú, individualment, ha de fer que es vegi que aquest és el projecte guanyador.
  • Devem obediència a un únic objectiu, la independència, que ens demanarà els propers mesos moments de mobilització intensa.
  • Hem de tenir capacitat de pensar en gran. Ara, a seguir pencant! Visca Catalunya!
Jordi Sànchez atén els mitjans de comunicació, al migdia

Jordi Sànchez atén els mitjans de comunicació, al migdia

Publicat dins de General | Etiquetat com a | 2 comentaris