Allò que mig diu La Vanguardia
Ahir dijous, 8 de desembre, La Vanguardia va intentar complir la seva missió de defensa de la unitat de l’Estat espanyol. Fixem-nos què va fer, perquè hi veurem detalls que val la pena comentar. Intento començar per una descripció breu i objectiva i segueixo per algunes observacions que a mi em fan rumiar –entremig afegeixo la reproducció de la portada, una foto de la pàgina doble interior i la tira d’humor de Toni Batllori.
Descripció breu
- Portada: gran foto central de la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz, i del seu delegat a Catalunya, Enric Millo, somrients, al peu d’una escala, posant de manera improvisada, amb gest de pressa.
- L’expressió “operació diàleg” apareix sempre entre cometes, a la portada i a l’interior, i fins i tot la paraula diàleg, sola, apareix entre cometes, un cop, en les paraules després d’oferir “diàleg”.
- Les tres primeres pàgines de la secció “Política” es dediquen a l’agenda catalana de Sáenz:
- Pàgina inicial de la secció, amb la tira còmica meritòriament equilibrista de Toni Batllori i una crònica amb molt d’ofici d’Isabel Garcia, il·lustrada amb una variant de la foto de la portada, sobre l’“equip Catalunya”, que ha organitzat Sáenz a Madrid per respondre les 46 demandes que havia plantejat el Govern de la Generalitat a l’abril, llevat de la primera, el referèndum.
- Pàgina doble, amb dues grans fotos centrals d’Iceta i Arrimadas, de fons nocturn similar, en contrapicat, com insinuant que haguessin arribat junts a la seu de la Delegació, per il·lustrar la peça principal de la pàgina, que és la visita dels dos polítics a la Delegació, a càrrec d’Iñaki Ellakuría i Raúl Montilla (6.000 caràcters).
- Contrastant-hi, a la part dreta de la pàgina doble, una peça de Josep Gisbert recull la posició del Govern de la Generalitat, a partir d’unes declaracions de Neus Munté, consellera de la Presidència, del mateix dimecres 7 al migdia (2.500 caràcters), i, a la part inferior, un article d’opinió de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, demana que el diàleg serveixi per acordar el referèndum (4.250 caràcters).
- I encara a la pàgina 16, hi ha una columna de Fernando Ónega, “La reforma és Catalunya”, amb poca esperança que hi pugui haver una solució, veient que només un municipi català, d’entre 948, va celebrar el dia de la Constitució, i constatant que Sáenz actua “en torbadora solitud”.
- La comunicació del Govern espanyol és negligent i els perjudica: ha triomfat als mitjans l’etiqueta “operació diàleg”, amb connotacions d’operació policial o militar, i sempre entre cometes, connotant falsedat, inexactitud o exageració. La percepció és que l’Estat espanyol és incapaç de fer política, i no és un interlocutor disposat a proposar cap alternativa en què es pugui confiar.
- La primera maniobra espanyola s’executa pèssimament: la reunió amb Arrimadas i Iceta era secreta, i per això, a la foto de portada, Sáenz i Millo fan un somriure de circumstàncies. Ellakuría i Montilla, en honor a la seva professió de periodistes, destaquen que la reunió no figurava a l’agenda oficial i relaten que la reunió amb Arrimadas anava precedida d’un enfrontament del seu partit amb els populars, i que Iceta va dir, acabada la reunió, que hi veia un canvi d’actitud però que no n’hi ha prou i van tard.
- El Govern de la Generalitat va reaccionar amb rapidesa i tirant amb bala, amb les declaracions de Munté a l’Agència Catalana de Notícies al migdia, avançant-se a la secreta reunió del vespre. Va ironitzar sobre aquesta primera reunió amb l’oposició unionista i sobre la dilació a trobar dates per a la reunió dels presidents i la reunió de Sáenz i Junqueras.
- L’article d’opinió de Jordi Sànchez és com un vendaval, que deixa a la intempèrie, en el segon paràgraf, els seus acompanyants a la pàgina, Arrimadas, Iceta i Sáenz, i posa al descobert les seves estratègies i febleses. És la peça amb més profunditat de tot el conjunt, un encert comunicatiu de La Vanguardia, que aconsegueix així mitigar el biaix destralerament unionista que hauria pogut tenir tot plegat, i una bona jugada de l’independentisme, que fa aparèixer el missatge de les seves bases en el dia i el lloc oportuns.
- La columna d’Ónega confirma el pessimisme de Madrid apuntat per Sànchez i la desunió unionista que descriuen Ellakuría i Montilla.
- En conjunt s’acaben traslluint la feblesa i imperícia espanyoles, davant d’un independentisme que apareix amb naturalitat, fermesa i capacitat d’anàlisi en el diari conservador de referència del país, davant d’un públic lector que encara no s’ha inclinat molt majoritàriament pel sí.
L’independentisme té la iniciativa. El mateix dia 8 que es publicava la informació que he comentat, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha convocat el Pacte nacional pel dret a decidir, per abans de Nadal, el divendres 23 de desembre –haurà arribat el dia que a alguns els caldrà pronunciar el gran Sí o el gran No. Mentrestant els unionistes continuen en fora de joc.