Feina de sapa

Mars Attacks, la pel·lícula de Tim Burton, té una escena memorable en què els marcians, que han desfermat un atac total contra els terrícoles, exemplificat en la devastació de la ciutat de Las Vegas, van massacrant la gent pel carrer, sense compassió, a la vegada que diuen pels seus altaveus “Don’t run, we are your friends” (“No correu, som amics”). L’escena exemplifica el que ens fa l’Estat amb la seva Operación Diálogo. És una operació –per tant, de propaganda o pseudopolicial– que no tindrà cap mena d’escrúpol.

Fins ara l’Operación Diálogo havia desplegat una primera faceta, amb èxit relatiu, i aquesta setmana n’ha desplegat dues més, que ja veurem quin èxit tenen:

• Primera faceta, Digues que estàs dialogant: ja s’ha vist que la primera faceta no és senzilla, tens poca credibilitat i els teus són bastant maldestres, de manera que només t’han mig comprat el diàleg els teus mitjans de comunicació, i encara s’han trobat descol·locats per l’àgil convocatòria del president Puigdemont del Pacte nacional pel dret a decidir, el 23 de desembre, ara convertit en Pacte nacional pel referèndum.
• Segona faceta, Digues que són els altres que no volen dialogar: cal anar apujant la pressió de cara a la cimera de presidents autonòmics, a la qual no aconseguiràs pas que assisteixi el president de la Generalitat, i per això interpretar els fanalets de Vic amb l’estelada de la nit de Reis com a fanatisme independentista és una idea molt ben trobada enguany, i que per una vegada et pot funcionar, sempre que no et passis de frenada:
  • Tindràs sempre mitjans prou poderosos per secundar-te
  • Toques la vena sentimental, i això pot facilitar els atacs contra l’independentisme, o la mateixa divisió entre els teus adversaris
  • Amb un parell d’empentes més, encara retrataràs els independentistes, al cap d’anys d’esforços, com una colla de gent intransigent, tot i les enormes dificultats que et continua comportant que siguin un moviment no violent.
• Tercera faceta, Torna a col·locar el teu relat internacionalment: tot i que et costarà repetir els arguments de Margallo, l’estabilitat general europea bé val algun article que destaqui el perill independentista, i Politico o The Economist ja s’hi posaran bé, almenys en els titulars.

La tàctica és vellíssima, i no et vol convèncer pas a tu, lector d’aquest blog amb impacte gràfic inequívoc, sinó els seus. Què podem fer? [1] Ser conscients que l’Operación Diálogo és una operació de propaganda destinada a desprestigiar-nos i doblegar-nos; [2] reconèixer que els nostres adversaris aprofitaran qualsevol detall per minar-nos i dividir-nos, i no consentir-hi, i [3] entendre que estem fent una feina internacional extraordinària, en circumstàncies molt adverses, que toparà de tant en tant amb maniobres espanyoles.

Avui és un bon dia per tornar a veure “Ho portem dins” i continuar picant pedra, que comencem aviat la campanya Fem futur —vídeo a partir del minut 45–, que el coratge de la nostra gent és extraordinari, i la setmana que ve ens mourem per Brussel·les 😉

He escoltat tres vegades el que ha dit Jordi Basté (MP3, 4:56) al seu “davantal” del programa El món a RAC1 del dilluns 12 de desembre. Ha desconcertat algunes persones que conec. A mi em sembla un editorial tribunero:

• Observacions potser correctes i en tot cas legítimes –“no estem jugant bé”–
• amb pessimisme típic –“ai que perdrem”–,
• que es fonamenta en una anàlisi superficial –“no es passen la pilota, massa individualisme”.

No compro. Qualsevol moviment de transformació social com el nostre –pensem en Martin Luther King i la lluita pels drets civils, per exemple– ha tingut dissensions internes, estratègies confrontades, del principi al final. No entendrem res si no som capaços d’observar el procés a distància, constrastant-lo amb els èxits i les dificultats dels moviments socials que ens han precedit. Només així hi veurem algun sentit, i anirem més enllà de la reacció sentimental davant dels fets.

Dijous vaig anar al programa Vull una resposta, d’Esplugues TV, presentat per Magda Gregori. Vaig compartir taula amb Lluís Junyent, company de l’Assemblea Nacional Catalana que no coneixia, del Baix Llobregat, que va presentar un acte sensacional que preparen aquest diumenge al Parc de Torreblanca. Hi havia els joves, prometedors politòlegs Enric Gregori i Mònica Morros. No hi havia Jaume Marfany, ànima del programa. Els 51 minuts em van passar volant.

Amb cinc persones que han de poder enraonar, no et pots estendre en les explicacions. Per això val la pena recuperar un detall del que volia dir. L’Estat espanyol és com un vell edifici al qual ja falten algunes columnes. Cada vegada sembla més inestable. Trontolla i perilla d’esfondrar-se. La columna diplomàtica, que Margallo tracta d’apuntalar fa moltíssims mesos, també té esquerdes visibles. S’han vist tot el setembre en el tractament de l’Onze de Setembre i de la presa de posició del Parlament des dels mitjans internacionals. Les publicacions polítiques especialitzades tampoc han contribuït gens a mantenir les tesis unionistes.

Dilluns l’esquerda diplomàtica va ser evident, en el gest dels ambaixadors, a Madrid, assistint a la conferència del president Carles Puigdemont. Això no és neutre: un ambaixador no va a un acte així si no sap què hi dirà el president (molta feina prèvia al Palau de la Generalitat, moltes recepcions), si no té el vistiplau del seu govern i si el seu govern no creu que el que proposarà el president català, un referèndum acordat, és una alternativa desitjable. Va ser tot un avís. Sense menysprear els nostres adversaris, estem més forts que no ens imaginem.

Deixo el vídeo del programa.

Aquest apunt pretén fixar la meva posició política, sent una persona que no he militat mai a cap partit ni he estat membre de cap organització, fins que no vaig fer-me membre de l’Assemblea Nacional Catalana, arran de l’Onze de Setembre de 2012. “La política, o la fas o te la fan”, va dir Joan Fuster, i crec que la frase, esmolada i memorable, s’aplica perfectament a la imatge pública d’un mateix.

La majoria som presents amb més o menys intensitat a les publicacions en línia i a les xarxes socials i anem conformant-nos, sense parar ni parar-hi compte, una identitat digital indestriable de la nostra identitat com a individus. Val la pena tenir cura d’aquesta identitat digital, no deixar-la a l’atzar. El mitjà és nou, però el fenomen no ho és pas: la meva feina –comunicació institucional a l’administració pública—m’ha ensenyat que és essencial donar la teva descripció i interpretació dels fets, sense mentir mai, contrastant bé les dades disponibles –si no ho fas, si omets o negligeixes la comunicació, altres ja interpretaran els fets per tu.

Què he d’explicar, doncs? Que vaig començar per publicar a la xarxa les meves notes de lectura de Gabriel Ferrater, en el blog Un fres de móres negres. Col·laborant amb l’assemblea territorial Sants-Montjuïc per la Independència, he publicat escrits al seu web i he mantingut en equip els comptes de twitter @assembleasmxi i @IndySants. Després he utilitzat twitter com a eina professional. Ara he obert aquest blog de política, Feina de sapa, a Més VilaWeb i el compte de twitter @enricblanes. No tinc Facebook ni Instagram, i tinc un Linkedin massa abandonat.

Trio quatre enllaços per presentar-me:

• El meu principal defecte és l’optimisme, com demostra una entrevista que em van fer al setembre de l’any 2013
• He estat treballant, amb representants de moltes altres assemblees territorials, en les esmenes de Més Assemblea, per una Assemblea més forta, que van acabar sent aprovades molt majoritàriament a Manresa –i ho he fet per mandat de l’assemblea de Sants-Montjuïc
• La meva interpretació del paper de l’Assemblea Nacional Catalana es troba en el primer apunt d’aquest blog
• “Com Gabriel Ferrater em va fer tornar irrevocablement independentista”, article publicat a Núvol, explica com vaig decidir que em tocava treballar per un futur més feliç amb els meus conciutadans