Feina de sapa

Ara fa un any, els dies 3 i 4 de juliol, els socis de l’Assemblea Nacional Catalana van votar en una consulta interna i van apostar rotundament per la màxima transversalitat i unitat i per donar sentit plebiscitari a les eleccions del 27 de setembre. D’aquell mandat, en van sortir les victorioses coalicions independentistes Junts pel Sí i CUP – Crida Constituent. Vaig tenir la sort d’estar de vacances a Espanya al setembre: sóc dels pocs independentistes que van parar tota la seva atenció en la implacable i premeditada campanya de les televisions de l’Estat, i de totes les seves forces de comunicació, en defensa de la unitat d’Espanya. Els 72 diputats amb què vam guanyar la majoria al Parlament sempre em semblaran un resultat formidable, davant d’un adversari que no menystindré mai.

El proper divendres 15 de juliol a la tarda i el dissabte 16 al matí els socis de l’Assemblea poden tornar a influir en el futur del país, en la consulta interna sobre el referèndum d’independència. Aparentment, el resultat no serà tan majoritari com el de la consulta de l’estiu passat. Aquella consulta apel·lava directament a la unitat, la idea era inequívoca, per més que fos polèmica —molt polèmica, oi?, si fem memòria. La consulta d’ara proporciona un objectiu inequívoc i és un instrument per refer la unitat. Però el que hi ha en qüestió és més indirecte, és més subjecte a la discussió política que ens apassiona. Els mediterranis som reticents i desconfiats, i encara més si es tracta de mediterranis que fa segles que viuen amb un estat en contra.

La situació que s’ha produït amb la consulta als socis és curiosa. El Secretariat Nacional de l’Assemblea fa un profund debat sobre el referèndum d’independència i el sotmet al parer dels seus socis com a nucli renovat del full de ruta. La decisió és quasi unànime –només un vot en contra, em sembla, de la insubstituïble Àngels Folch. Es produeix una resposta entusiasta en alguns llocs i apareixen persones molt i molt enfadades en altres llocs. Comença la roda d’actes informatius i de debat que van organitzant les assemblees territorials segons el seu criteri —desenes d’actes. Què succeeix? Que sovint el debat comença amb fortes objeccions i retrets, i la majoria dels socis en surten, al cap de més d’una hora, valorant les virtuts del referèndum. Els ponents de l’Assemblea no van als actes amb certeses, ni tenen una bola de vidre que prediu el futur, però exposen els arguments pel referèndum, i enamoren una part del personal, uns socis que al llarg de l’any demostren contínuament una implicació infal·lible i un coneixement polític de nivell creixent.

Explicaré dos casos: el debat amb Jordi Sànchez al Maresme i la meva pròpia experiència a les Cotxeres de Sants, dijous al vespre. El vídeo de acte del Maresme dura una hora i mitja: són tres quarts d’argumentació a favor del referèndum d’independència com una bona alternativa, cobrint 90 preguntes formulades prèviament pel públic, i un interrogatori sense pietat —recomano el vídeo: Jordi Sànchez és un dels polítics independentistes amb un discurs més complex, més matisat, gens efectista; és un home que no fa tuits quan parla, que no busca l’aplaudiment, que no culmina les seves intervencions amb un in crescendo que emocioni el públic; és un líder de discurs greu i mesurat –tot i ser un home amb un notable sentit de l’humor i la ironia. Al Maresme, Sànchez acaba enamorant.

A la sala d’actes de les Cotxeres, dijous, Sants-Montjuïc per la Independència feia la seva assemblea mensual ordinària –n’havien fet una d’extraordinària sobre la consulta la setmana anterior. El segon punt de l’ordre del dia va servir per explicar el procés de participació en la consulta i preparar-ne l’organització interna, i també per formular més preguntes sobre el referèndum d’independència. Gràcies al debat anterior, el nivell dels dubtes va ser alt, inclosos els d’un parell d’actius reticents entre el públic. Ens hi vam allargar més d’una hora, i vam parar per poder prosseguir l’assemblea. Em va encantar, i va ser aplaudida, la clarivident intervenció del secretari de l’assemblea territorial, Christian Selva, que seia entre el públic, ja cap al final: ens va recordar que no sabem com acabarà tot, si farem un referèndum o si ens abocaran a declarar la independència directament, com a últim remei, però que sí que hem de tenir la certesa que hi haurà ruptura, que l’Estat es resistirà a deixar-nos en llibertat, i que necessitarem coratge i unitat i determinació per vèncer –el Christian va venir a dir, amb paraules més elegants que les meves, que a vegades sembla que ens l’agafem amb paper de fumar.

Joan Gonzàlez, de Deltebre, ha acabat amb la frase “Lo RUI és vida!” la seva explicació de la proposta que havia presentat al Secretariat Nacional sobre el posicionament de l’Assemblea en el nou escenari –arran del fracàs dels partits polítics a l’hora de pactar la tramitació del Projecte de pressupostos de la Generalitat. Ell ha dit, naturalment, “lo RUI” –m’he permès escriure al títol de l’apunt el seu joc de paraules amb una V per posar èmfasi en el fet que el referèndum d’independència serà Vinculant, i per recordar que no tenim la certesa absoluta que serà unilateral; amb el Regne d’Espanya al davant, aquesta certesa només arriba al 99,9%.

El text final del posicionament és la fusió de tres documents de línia molt similar, l’un de Jordi Pairó i l’altre de Narcís Capdevila, amb el de Joan Gonzàlez. El debat s’ha encetat amb una primera ronda de preguntes i intervencions. Hi ha hagut a continuació un meritori treball conjunt dels tres ponents, mentre anàvem avançant en els punts de l’ordre del dia. El comunicat de consens ha estat encara revisat en una segona ronda, en què les intervencions han servit –amb un nivell que molts, sobretot els novells, hem trobat sensacional– per calibrar i afinar un text que determina el punt d’inflexió de l’Assemblea Nacional Catalana respecte als partits polítics independentistes que ens representen al Parlament.

El comunicat estableix, sense alçar la veu, que la majoria independentista recupera la iniciativa per culminar el procés: el resultat del referèndum implicarà, en cas de victòria del Sí, la declaració immediata d’independència. A diferència del 9N de l’any 2014, aquest cop no es planteja un procés participatiu de consulta. Serà un referèndum vinculant d’independència, al qual tenim dret, i que ens aboca a la ruptura definitiva amb el Regne d’Espanya.

M’agrada la versió que he rebut del comunicat de l’Assemblea al meu correu particular, com a soci –la copio més avall, sota la fotografia–, i em consta que als socis els ha agradat també rebre el comunicat per correu abans que no s’escampés pels mitjans de comunicació. La versió del correu consisteix en el text aprovat tal qual, només que amb l’ordre canviat perquè el missatge sigui efectiu –hem aprovat una justificació seguida d’una conclusió i la pregunta de la consulta als socis, i l’equip de comunicació interna ha enviat la conclusió i la pregunta, amb la justificació al darrere.

Valoració del plenari:

• Molt bona organització de Badalona per la Independència, en un lloc fora de sèrie, el Museu de Badalona –amb uns vestigis romans de primera, i amb l’obsequi de dues entrades per poder visitar-lo un altre dia.
• Brillant benvinguda de l’alcaldessa Dolors Sabater: ens ha recordat que Badalona és una ciutat oberta i inclusiva, que l’esdeveniment polític més important que ha passat mai a la ciutat va ser la Via Catalana, que 50.000 badalonins van votar el 9N, que som un país de consensos, que hi ha unitat popular real dels qui volem la República Catalana independent i els qui volen la República Catalana federada, que el procés va arribar del carrer, des de baix, i el debat ha de tornar al carrer
• S’han establert les comissions de treball, que posen al dia l’organització interna del Secretariat Nacional, i que obren pas a la renovació de coordinadors i a la composició definitiva del Comitè Permanent (l’òrgan executiu entre plenaris del Secretariat)
• S’ha presentat la proposta de l’Onze de Setembre, i ha estat aprovada amb ampli consens
• Avui m’he adonat que el Secretariat Nacional té una notable proporció de gent jove
• Per si aquest apunt fos llegit per un infortunat unionista, he anat a Badalona amb metro i hi he arribat a les 9 del matí, he pagat 20 € pel menú del restaurant, he tornat a casa amb metro i hi he arribat a quarts de 10 de la nit, i ben content –que n’aprenguin!

Correu enviat a tots els associats de ple dret

Benvolgut/da,

El Secretariat de l’ANC ha acordat consultar als associats sobre la convocatòria d’un Referèndum d’independència

Aquesta consulta es portarà a terme abans del diumenge 3 de juliol i hi són convocats tots els membres de ple dret de l’ANC. La votació es podrà realitzar tant presencialment com electrònicament.

La pregunta acordada és :

Vols que l’ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per DECIDIR sobre la Independència?

La darrera setmana ha suposat un punt d’inflexió en el procés d’independència. Aquest passat dimecres els partits polítics no han estat capaços de mantenir la unitat que sempre els hem reclamat, de manera que l’acord de governabilitat pactat al gener de 2016 queda en entredit.

Per l’ANC, el full de ruta que va sortir de les eleccions del 27 de setembre ha quedat manifestament erosionat. Per això, proposem avançar cap a la convocatòria d’un referèndum d’independència, la via més democràtica, legítima i efectiva per arribar a la proclamació de la República Catalana, recuperant la iniciativa política de la majoria independentista i finalitzant el procés.

Si la resposta a la consulta és positiva, l’ANC proposarà i exigirà al Govern i al Parlament, la celebració d’un referèndum amb resposta binària sobre una pregunta clara en relació a la independència de Catalunya. El poble de Catalunya haurà de decidir, sobiranament, el seu futur polític. D’acord amb aquest plantejament, el resultat del referèndum ha d’implicar, en cas de victòria del Si, la declaració immediata d’independència.

Ha arribat el moment de tornar el lideratge del procés a la societat. Hem de ser novament les entitats socials sobiranistes, les que exigim als partits polítics les actuacions necessàries per superar les seves diferències i culminar el procés sobiranista.

Durant els propers dies et comunicarem tots els detalls de la futura consulta.

Endavant República Catalana!

Secretariat Nacional

Badalona, 11 de juny del 2016

La reforma dels Estatuts i el Reglament de l’Assemblea General Catalana aprovada a Manresa obliga a estendre les bones pràctiques de comunicació interna d’algunes assemblees territorials a tota l’organització. Així, aquest dimecres Sagrada Família per la Independència ha organitzat una assemblea, oberta a tots els membres de ple dret de l’Assemblea, amb les set persones que representen la ciutat de Barcelona al Secretariat Nacional. Sala plena, gent dreta, intervencions breus dels secretaris per facilitar un torn obert de paraules de gairebé una hora i mitja en un dia políticament intens.

La valoració majoritària és que ha valgut la pena tant organitzar l’acte com assistir-hi. S’hi han cobert punts informatius bàsics, com els treballs previs de preparació de l’Onze de Setembre, la reorganització de les comissions de treball o el plantejament del plenari d’aquest dissabte a Badalona. El públic ha estat exigent, amb demandes d’un discurs més contundent de l’Assemblea, crítiques al prudent comunicat d’ahir al vespre, queixes pel fracàs independentista a l’hora d’aprovar els pressupostos, nombroses propostes per intensificar la comunicació entre les assemblees territorials i el Secretariat Nacional… i hem sabut acabar amb una bona conversa i cervesa final, a la terrassa del bar de la cantonada, després de les nou del vespre.

A la sala hi havia gent que fa anys que no para de fer feina a les 16 assemblees territorials en què s’organitza la ciutat de Barcelona. També hi havia companys de l’Hospitalet i de Sant Adrià de Besòs, sempre presents a les reunions quinzenals del Barcelonès, i del Baix Llobregat, que han dit a la sortida que traslladaran l’experiència. El format de la reunió, naturalment, es pot perfeccionar o adaptar a les necessitats de cada regió. L’organització de la reunió mensual, a Barcelona, serà rotatòria.

Aquesta tarda llegia unes pàgines d’Un petit món del Pirineu, de Josep Pla (Obra Completa 27). En concret, d’un dels tres llibres que aplega aquest volum, Mieres i la Garrotxa, en llegia un capitolet titulat “La revolució i la guerra dels remences” (pàg. 253-262). El que narra Josep Pla en aquelles pàgines, seguint Jaume Vicens Vives, és una lluita senzilla i clara que a la vegada es complica per un joc d’interessos econòmics i polítics complexíssim, segurament una situació més complexa que la que vivim avui.

Feliçment, les assemblees de pagesos de remença van triomfar, després de moltes vicissituds, i el seu triomf va propiciar una societat menys desigual i més pròspera durant uns quants segles –i potser un fons de llibertat personal que ha perdurat al país, indestructible… Tot d’una, mentre llegia, he recordat que, el dia 10 gener, a la sessió d’investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, hi va haver alguna referència als remences… Sí!, localitzada, a les pàgines 11-12 del Diari de sessions del Ple del Parlament de Catalunya d’aquell dia. Són paraules del mateix Puigdemont, que esmenta la seva experiència com a alcalde de Girona, la història de la ciutat i de les terres que l’envolten, i acaba referint-se a la revolució remença:

Girona és també la porta per la qual Catalunya ha entrat en el Registre de la Memòria del Món de la UNESCO, gràcies al Llibre del sindicat remença, del segle XV. Faig aquestes referències no només pel caràcter històric, sinó perquè tenen a veure amb el present. Avui, un gironí pot esdevenir el cent-trentè president d’una institució que va iniciar un altre gironí. Vol dir que no som un invent de la Constitució ni de la Transició. Avui ens volem sobirans per ajudar la nostra gent, de la mateixa manera que ho van fer els més de deu mil pagesos de remença que es van anar reunint en assemblea durant mesos en les diferents parròquies de les diòcesis de Catalunya per defensar els seus drets i esdevenir així, tal com ha reconegut la UNESCO recentment, el primer precedent de la humanitat de la lluita de les classes populars per abolir la servitud. El llibre comença amb una frase en llatí que els la llegiré traduïda perquè entenguin la importància que la UNESCO ja ha conferit a aquest document, que és a l’Arxiu Municipal de Girona, el Llibre del sindicat remença de Girona: «Els mals usos són, en tots els sentits, absolutament horribles a la llei de la natura, a les escriptures i al precepte diví.». Per tant, al segle XV ja hi havia gent que es reunia en assemblea per lluitar contra una gent que oprimia i que els coartava una llibertat, i que se’n van sortir, malgrat que en aquell cas s’havien de revelar contra el poder. I ho feien per un capteniment que després, molt temps després, altres, a través de les declaracions universals dels drets de l’home, recollirien, amb un testimoni que tenim l’honor de tenir a casa nostra i que ens diu que no podem oblidar el passat perquè en ell hi ha una part del futur i de la justificació del perquè fem les coses.

Les línies finals d’aquesta citació al·ludeixen, entre altres textos, a la Declaració dels drets de l’home, que a la vegada s’inspira en Thomas Jefferson i en la Declaració d’independència dels Estats Units. A l’assaig de la V de l’agost de 2014 que vam fer a la plaça de Sants, vam transposar quasi literalment la Declaració nord-americana, canviant-hi els Estats Units per Catalunya, en forma de Manifest per la victòria, un exercici diguem-ne de retorn estimulant. — No estic gaire pendent dels mitjans de comunicació, els darrers dies. Llegeixo. Prendre distància ajuda a rumiar.

Aquest dijous al vespre, a la sala d’actes de les Cotxeres de Sants, hi havia l’assemblea mensual de Sants-Montjuïc per la Independència. Hi he assistit amb dos objectius:

• Fer la presentació del nou equip de coordinació de l’assemblea territorial
• En qualitat de membre del Secretariat Nacional, informar del punt 3 de l’ordre del dia, “Valoració del nou Secretariat Nacional”, i prendre nota del que l’assemblea m’indiqués. El que hi he explicat ha estat més breu que el que vaig escriure el dissabte 21 de maig a la nit, acabat de baixar de Ripoll… [* un aclariment sota la imatge del final de l’apunt]

He fet una intervenció breu sobre el Secretariat Nacional de Ripoll perquè hi poguessin haver preguntes i comentaris crítics dels assistents. Els punts següents reflecteixen, amb voluntat de ser literal, el que deien aquest vespre les bases de l’Assemblea:

• Hem d’intensificar la comunicació a la ciutadania; l’Assemblea ha estat massa àtona el darrer any
• L’Assemblea ha de liderar el moviment independentista, s’ha de fer visible, ha d’estirar dels partits aquests últims cent metres (com va fer al setembre de 2012)
• Tenim uns partits per la independència que en el fons són autonomistes: es barallen per un pressupost autonòmic miserable, es disputen qui obté més diputats provincials a Madrid… –el mapa polític canviarà profundament amb l’adveniment de la República i el trist paper d’aquests partits serà oblidat
• Necessitem prendre posició ja sobre la situació política, abans del proper plenari del Secretariat Nacional (l’11 de juny), abans que comenci la campanya electoral espanyola
• Dins d’un moviment d’independència sempre hi ha tensions: n’hi va haver a Irlanda (que van desembocar en una guerra civil un cop alliberats dels anglesos), n’hi va haver a les colònies nord-americanes (que no es posaven d’acord sobre la Declaració d’independència), n’hi va haver a l’Índia (la posició de Gandhi no era defensada de forma unànime, la famosa Marxa de la Sal va exasperar en un primer moment els seguidors de Nehru), n’hi va haver a les províncies neerlandeses (només set de les províncies, de disset que eren, es van independenditzar d’Espanya el 1581)
• Creiem en el futur d’aquest país, que ha estat capaç de superar fins ara situacions més adverses
• Les declaracions dels portaveus de l’Assemblea han de ser més bel·ligerants 

Significativament, la majoria de les intervencions han coincidit a queixar-se de l’atonia comunicativa de l’Assemblea. Dimarts hi va haver la primera reunió –de transició– de la Comissió de Comunicació del Secretariat Nacional, mentre no es formen les comissions definitives. Hi vaig assistir –la comunicació és la meva feina. L’equip em va semblar competent, ben diversificat per assumir les seves funcions, amb molt potencial, experimentat, amb nous membres, com Jordi Calvís, que són una garantia. Vaig tenir allò que en diuen bones vibracions. 

* El segon objectiu de la meva assistència avui a les Cotxeres de Sants deriva del mandat de l’assemblea general ordinària de Manresa de l’Assemblea Nacional Catalana: enfortir el contacte entre el Secretariat Nacional i les assemblees territorials. El dimecres 8 de juny, a les 7 del vespre, a la seu de l’Assemblea, al carrer Marina, els representants de la ciutat de Barcelona al Secretariat Nacional explicaran en assemblea oberta als membres de ple dret que hi assisteixin les novetats i la preparació del plenari del dissabte 11 de juny. És un compromís de donar informació i rebre indicacions que s’ha establert d’ara endavant.

[Text escrit dilluns, abans que es constitutuís dimarts al vespre el nou equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, enviat per l’assemblea territorial als seus socis i simpatitzants aquest dimecres]

Benvolguts companys,

Crec que avui sóc millor persona que fa un any, i us escric, com a membres i simpatitzants de Sants-Montjuïc per la Independència, per donar-vos les gràcies. M’heu ajudat a créixer com a ciutadà –i sense discussió, ser millor ciutadà, més compromès i solidari, et fa ser millor persona. Tant de bo que continuï pensant el mateix, d’aquí a uns mesos, treballant ara al Secretariat Nacional de l’Assemblea.

Veig clar que va ser una bona decisió fer-me de l’Assemblea, treballar per la independència al costat vostre, gosar exercir una responsabilitat gran però còmoda com la de coordinador de l’assemblea territorial. És una responsabilitat gran perquè la nostra presència pública és notòria i la nostra capacitat d’influència no és poc petita (escric aquestes línies el dia que les lletres “Desobediència” i “Adéu TC” apareixen a la portada del diari Ara, arran de la manifestació del diumenge amb el lema “Els drets no se suspenen”). És una responsabilitat còmoda perquè s’exerceix en comú, amb un equip divers i cohesionat, un equip de coordinació que acostuma a riure força a les reunions dels dimarts, de 7 a 10, mentre va fent feina, incansablement.

Al llarg del darrer any com a coordinador, l’any anterior com a secretari, i des de final de 2012 al grup de difusió, he intentat fer-ho tan bé com he sabut. He comès errors. Em reca, moltíssim, no haver participat gens en les parades el darrer any i haver participat poc en alguns actes que organitzàvem –però era el preu per poder mantenir l’equilibri entre un lloc de treball força exigent, l’Assemblea i una família que també demana, naturalment, dedicació.

Al nou equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, que tingueu molt d’encert! Ens continuarem veient sovint, perquè estic convençut que l’Assemblea necessita una connexió intensa entre el Secretariat Nacional i les assemblees territorials, sectorials i exteriors. Quan arribarà el moment de la ruptura amb el Regne d’Espanya, sé que a Sants-Montjuïc per la Independència estarem preparats.

No he volgut dir en cap moment que siguem millors persones que els nostres adversaris, sinó que ens mouen millors raons!

Aquests dies hi ha molta gent que em demana què fa l’Assemblea, què passa amb el procés. L’espera es fa llarga. El moviment independentista és com un iceberg, enorme, del qual només veiem la superfície. Flota aparentment a la deriva… Si jo fos un capità de l’armada espanyola, no dormiria pas tranquil.

Què fa l’Assemblea? La resposta podria ser la següent:

• De portes enfora:
  • Participa en la manifestació d’aquest diumenge pels drets socials suspesos pel Tribunal Constitucional espanyol
  • Prepara la manifestació del diumenge següent, per preservar el cabal de l’Ebre, al costat de la Plataforma en Defensa de l’Ebre
  • (Després d’aquests dos caps de setmana ja entrarem en la incerta campanya electoral espanyola)
  • Aplica el nou Full de ruta, i treballa, doncs, per la constitució de l’Assemblea de Càrrecs Electes
  • Treballa en l’organització de l’Onze de Setembre
  • Impulsa el Procés constituent
• De portes endins
  • Renova les seves comissions de treball i, doncs, la composició del Comitè Permanent, l’òrgan executiu entre plenaris
    • és l’òrgan que va actuar dilluns davant de les declaracions de Francesc Abad
    • salvant les distàncies, el Comitè Permanent és com un govern, i els coordinadors de les comissions, com els ministres
  • Els nous secretaris territorials tracten d’enfortir la connexió entre el Secretariat Nacional i les assemblees territorials: hi haurà, per exemple, una assemblea oberta cada mes a Barcelona per informar i per rebre indicacions
  • Les assemblees territorials continuen treballant amb normalitat, com sempre

I el procés?

• Tenim Govern i majoria parlamentària, en contrast amb els nostres adversaris
• L’acció exterior continua molt forta, malgrat la gegantesca xarxa d’ambaixades, consolats i interessos espanyols –encara que no ho reconeixeran mai, la pressió contra el Regne d’Espanya augmenta
• Tenim projecte de pressupost, sense cap dissensió notòria dins del Govern ni del grup parlamentari de Junts pel Sí
• Hi ha una pila d’ajuntaments disposats a la desobediència al Regne d’Espanya o, si ho preferiu, per l’obediència a la República Catalana

Llegeixo per tercera vegada l’editorial de Vicent Partal, “Gràcia o la desorientació de l’independentisme”. El caïnisme dels partits polítics apareix quan hi ha poc poder a repartir –és propi de la misèria autonòmica. Amb l’adveniment de la República Catalana, deixarem de ser caïnites, perquè necessitarem que moltíssima gent passi a exercir llocs de responsabilitat, i tindrem massa feina per estar per romanços.

El diumenge 15 de maig vaig demanar totes les actes de reunió dels plenaris del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana: 23 plenaris, 156 pàgines de documentació, una pila de feina feta –ja podran dir el que vulguin, com treballa el Secretariat! Em va resultar molt útil de cara al primer plenari, ahir dissabte, per situar-me.

Aquest apunt és una valoració crítica del primer plenari a què he assistit com a secretari novell de l’Assemblea:

• Gran organització de l’assemblea territorial Ripollès per la Independència: bona tria del recinte, logística discreta i impecable (esmorzar, accés al monestir de Ripoll per a les fotografies i la roda de premsa, lloc còmode per dinar), obsequis per als nous secretaris (una simbòlica pinya ; – )
• Agut Jordi Monell, alcalde de Ripoll, que ens va recordar que Guifré el Pilós va ser el primer a fer una DUI, quan va deixar de subjectar-se als reis francs.
• Pauta endreçadíssima d’intervencions, preguntes, respostes, votacions, un debat modèlic –havia tingut la sort d’assistir de públic a un plenari, al desembre de 2012 a les Cotxeres de Sants i allò va ser, amb perdó, una olla de grills.
• Implantació del vot nominal, que es consignarà d’ara endavant en les actes de reunió, amb alguna dificultat pràctica per la novetat però amb transparència completa.
• Enorme voluntat de consens dels 77 membres del Secretariat Nacional (de fet, 75, per dues absències), que va portar a la retirada del candidat perdedor en segona votació com a pauta en l’elecció dels càrrecs (sense necessitat d’anar repetint més i més votacions), amb gest elegant de David Ros molt ben correspost pel renovat tresorer Marcel Padrós.
• Preguntes variades i sovint agudes i exigents als candidats dels membres del Secretariat –molt bon nivell general del debat, nombroses intervencions, sense acritud ni atacs personals.
• Alt nivell professional de tots els candidats, guanyadors o perdedors, per currículum i experiència demostrada, amb algunes presentacions de candidatura de gran categoria.
• Significativa elecció de Natàlia Esteve com a vicepresidenta, una dona jove, que havia estat darrere de les esmenes i les al·legacions de Manresa i que havia estat elegida secretària per la ciutat de Barcelona, no pas a la llista nacional –potser és la primera vegada que la vicepresidència recau en algú que ha estat elegit en la llista de territori.
• Màxima diferència de vots precisament entre els dos candidats al càrrec de president –les altres votacions van ser més ajustades [* Publico a les 17:19 h una actualització a propòsit d’aquest punt: l’afegeixo sota les fotografies que tancaven l’apunt].
• Insistència constant al llarg de l’elecció de càrrecs sobre la importància de les assemblees territorials i la seva connexió amb el Secretariat Nacional, que d’alguna manera es materialitza en el nou tàndem Sànchez-Esteve.
• Per si aquest apunt fos llegit per un infortunat unionista, vaig compartir cotxe i despeses de gasolina, vaig pagar 18 € pel menú del restaurant, on vam començar a dinar a les sis de la tarda, vaig sortir del pàrquing a les 7.30 h i vaig tornar-hi a les 22.15 h, i ben content –que n’aprenguin!

Els moviments socials resulten elusius al tractament ordinari dels mitjans de comunicació –no són partits polítics, amb les seves estructures orgàniques i portaveus i responsables molt formalitzats. No és fàcil per als periodistes interpretar el que hi passa. Vist des de la perspectiva dels membres de base de l’Assemblea, a molta gent li sorprenia, al llarg d’aquestes setmanes, que els mitjans es referissin amb certa insistència a un “sector crític”… Quina crítica formulava aquest sector? Mentrestant, el que succeïa, com si fos una marea, era que l’assemblea general ordinària de Manresa i les eleccions del dissabte 14 de maig havien provocat una revulsió profunda, que ha donat a les assemblees territorials plena capacitat d’acció, combinades amb una direcció de l’Assemblea que les tindrà ben presents, perquè –no en dubtéssiu pas– la ruptura amb el Regne d’Espanya es materialitzarà al territori. Falten a tot estirar 14 mesos.

Actualització de les 17:19 h

L’olla de twitter inclou alguns comentaris de persones contrariades per la no-elecció de Liz Castro. Cal explicar-se:

• L’assemblea general ordinària de Manresa, és a dir, la reunió més important de l’any de l’Assemblea Nacional Catalana, va rebutjar la idea d’elegir directament el president.
  • Té tanta legitimitat per ser president un candidat territorial pel Pirineu, amb uns centenars de vots, que els candidats de la llista nacional, els 25 que es voten a tot Catalunya, que són secretaris gràcies a milers de vots.
  • El president de l’Assemblea, l’elegeixen els 77 membres del Secretariat Nacional (com el president de la Generalitat és elegit d’entre els 135 diputats del Parlament).
  • Es pot discutir si és un bon criteri. Però tampoc es pot dir que sigui una mala decisió, ja que en tot cas qui mana és l’assemblea.
• Jordi Sànchez, en un gest que l’honora, va donar a Liz Castro l’oportunitat de presentar ella sola la candidatura –si no obtenia la majoria, llavors ell s’hi presentaria, tal com ja havia explicat, de forma inequívoca, abans de dissabte, perquè ningú es pogués sorprendre de la seva decisió.
• Liz Castro, en un gest que també l’honora, va rebutjar aquest avantatge, i tots dos candidats van optar a la presidència en igualtat de condicions.
• Tots dos candidats, sabut el resultat, es van comprometre a treballar plegats –conec la Liz Castro, ens ha ajudat moltíssim a Sants-Montjuïc: no dubto gens que ho farà, perquè la seva voluntat personal és sempre treballar amb tothom.
• Ja ens agradaria que moltes institucions fossin capaces de resoldre democràticament el seu debat legítim, plantejat en el moment que toca, com ahir va fer l’Assemblea Nacional Catalana a Ripoll.

Actualització del 25 de maig

• Jaume Marfany, exvicepresident de l’Assemblea, publica avui un article a Tribuna.cat en línia amb aquest apunt: “ANC, una nova i esperançadora vicepresidència”

Programo aquest apunt perquè es publiqui a les 10 del matí, l’hora que començarà el plenari del nou Secretariat Nacional de l’Assemblea. M’he desvetllat una mica abans que no sonés el despertador. Escric tot prenent el cafè, i recordant una conversa per telèfon d’ahir. Preocupat, em va trucar un dels signants i electes del que, a Sants-Montjuïc, en diuen, segurament amb massa mala llet, “l’article de la cabana”. El to, tota l’estona molt cordial, per més que les nostres posicions són contràries en un punt clau, la interpretació sobre el que la gent de l’Assemblea havia decidit a Manresa respecte als equips.

Em sembla natural que mantinguem posicions diferents i que a la vegada coincidim que avui ens reunim 77 independentistes i que hem d’arribar a un acord i treballar tot l’any plegats. Completament cert. Li dono la raó. Potser ens costarà arribar a l’acord, potser el plenari s’allargarà –cap problema, confio que sempre ens costarà menys que a altres  ; – )

Em diu també aquest company, que ja formava part del Secretariat Nacional, que el llarg debat previ a aquest plenari ha estat una dificultat per fer feina. Em sorprèn. Les assemblees territorials hem continuat treballant amb normalitat: hem continuat fent parades informatives; hem encetat, a Sants-Montjuïc, parades noves a Bellvitge, amb la colla de l’assemblea territorial de l’Hospitalet de Llobregat; hem programat actes, com un sobre democràcia directa i referèndums, organitzat amb l’ANC de Suïssa, que ens va eixamplar la imaginació democràtica de cara al procés constituent; o vam passar la pel·lícula B., de David Ilundain, amb el director, i amb Joan Canela, de Mèdia.cat, per poder parlar de corrupció, preocupació constant a les nostres assemblees, i s’acosta l’acte al Poble-sec, sobre el procés constituent, amb Lluís Llach; hem mantingut el nostre cicle de dimecres documentals; ens hem reunit amb les agrupacions locals dels partits i amb les entitats; hem superat els 100.000 tuits a @assembleasmxi i ens hem acostat als 2.500 seguidors a @IndySants; hem continuat enviant un butlletí setmanal a més d’un miler de membres i simpatitzants, i ara fa poc havíem engegat una campanya de renovació d’estelades, que ha rebut un impuls inesperat –Espanya sempre ens ajuda.

La complexitat d’una assemblea territorial pot ser gran, i aquesta és la seva força, saber treballar per consens militants de partits, gent no militant, gent amb reticències cap als partits, homes i dones, estudiants i jubilats, aturats i gent que viu colgada de feina, sindicalistes i gent d’empresa, mestres i botiguers, cristians de base i activistes del moviment associatiu, independentistes de tota la vida i els indepes de fa quatre dies, etc. Les vicissituds d’una assemblea territorial també poden ser complexes –Sants-Montjuïc per la Independència va saber passar les setmanes de Can Vies sense que el Secretariat Nacional de l’Assemblea digués ni ase ni bèstia. La gent de l’Assemblea treballa molt i hi posa el cor, a tot arreu, a les assemblees exteriors, a les sectorials, a les territorials i al Secretariat Nacional.

Recupero tres textos de la campanya de les eleccions al Secretariat Nacional de l’Assemblea, abans que no es perdin per la immensa mar digital:

• dues de les respostes al qüestionari que vam emplenar tots els candidats
• i una de les respostes que vaig escriure al fòrum estrenat enguany.

Les preguntes del qüestionari, les vaig respondre breument a propòsit –hi vaig consignar el que em semblava essencial. La resposta al fòrum completa la meva posició política respecte a l’Assemblea Nacional Catalana. — Dissabte vaig ser elegit secretari nacional per la ciutat de Barcelona.

Mèrits polítics, civils, professionals, experiencials, per avalar la candidatura
Vaig fer-me membre de l’Assemblea arran de l’Onze de Setembre de 2012. Membre del seu grup de difusió de Sants-Montjuïc per la Independència al novembre de 2012, de l’equip de coordinació el 2013, secretari el 2014, coordinador el 2015. Un dels promotors de les esmenes de Més Assemblea. Més detalls, al blog de +VilaWeb titulat Feina de sapa.

Programa d’actuació, si el candidat en proposa algun
Em presento com a candidat amb la voluntat d’exercir de representant territorial en contacte constant amb les assemblees de la ciutat de Barcelona. M’agrada treballar en equip, amb la convicció que una organització és més efectiva com més repartides estan les responsabilitats i la capacitat de decisió. És prioritari preparar-nos per a la desobediència
civil a gran escala, ja que la ruptura amb el Regne d’Espanya ens pot arribar en qualsevol moment al llarg del proper any. Mentrestant, l’Assemblea Nacional Catalana ha de continuar picant pedra parada a parada, acte a acte, campanya a campanya, construint argumentari i mantenint el seu predomini a les xarxes socials.

Quin és el vostre pla per assegurar la majoria social a favor de la independència? [pregunta del fòrum]
No tinc un pla personal meu. Tenim el Full de ruta aprovat a Manresa, i personalment vull representar les assemblees territorials del Barcelonès, que crec que el que fan és picar pedra picar pedra picar pedra per augmentar la majoria social, amb resultats ben contrastats –l’observació val per a totes les assemblees territorials, és evident. Mai havíem picat tanta pedra, i mai havíem arribat tan lluny. Per tant, és clau que l’Assemblea sigui capaç de mantenir la il·lusió dels seus membres, de les seves assemblees territorials, per continuar informant els seus conciutadans, fent-se ben visibles als barris on el vot independentista no és el dominant –que són els barris on, val la pena recordar-ho, el vot independentista ha crescut més. Cal continuar muntant parades informatives, organitzant actes de consum general o de consum propi, i aprofitar el debat del procés constituent per implicar-hi la màxima quantitat de persones i col·lectius. Això serà un gran esforç. En línies generals, crec que ho hem fet molt bé i que la nostra presència territorial i el somriure amb què ho fem tot ens fa imbatibles. Necessitem reforçar la nostra comunicació interna i mantenir el tremp. Els lectors de Guerra i pau entendran què vull dir si afegeixo, per acabar, que desconfio dels plans detallats en paper.

Els nous membres del Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana esperem que les eleccions d’aquest dissabte 14 de maig hagin estat les darreres. Esperem arribar aviat al dia que l’Assemblea es dissoldrà, complint els seus principis fundacionals, quan tindrem un estat independent i reconegut internacionalment.

Mentrestant, arran dels canvis als Estatuts i al Reglament de règim intern que es van aprovar a Manresa, aquestes (darreres) eleccions han comportat més debat, més presència de tots els candidats, més exigència d’igualtat d’oportunitats… El debat de Barcelona amb candidats territorials i nacionals va ajudar a decidir molts votants. L’absència d’equips a les paperetes va impedir que alguns membres de l’Assemblea votessin, com havia passat els anys anteriors, tot de candidats en bloc, gràcies a la presència dins l’equip de dos o tres o quatre noms de prestigi ben coneguts.

Els resultats són una bona renovació del Secretariat Nacional: hi entren 43 persones noves. Val la pena donar un cop d’ull al fòrum de preguntes als candidats, actiu només sis dies: una quinzena de preguntes, 320 respostes, posicionaments valuosos, tant de candidats que han estat elegits com de candidats que no.

•  Actualització del 27 de maig: “El nou Secretariat Nacional de l’ANC”, de Roger Salmeron

M’ha vingut de gust tornar a llegir la imponent elegia IX de Bierville, de Carles Riba, escrita en el moment més incert de l’exili, i he pensat en la Natàlia Esteve i el Marcel Padrós –companys de l’Assemblea Nacional Catalana.

Per a Pompeu Fabra

Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us competa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.
Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!),
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.
El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
dom no hi ha fast més dolç, que ésse’ i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè’ esdevení’ el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l’arrel de llurs ñmorts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en les armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l’escomesa viril.ç
Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l’estel
-ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

• Nota del 16 de maig: Veig que l’endemà d’aquest apunt també Jaume Marfany ha recordat l’elegia IX de Bierville

L’assemblea general ordinària de Manresa va portar canvis higiènics al Reglament i als Estatuts de l’Assemblea Nacional Catalana, que s’han aplicat ja en aquestes eleccions. Hi va haver una injecció de democràcia en aquest magnífic acte a Barcelona en què els candidats es van poder explicar davant de tots els membres de ple dret. Un acte amb 43 candidats no era fàcil que sortís bé –però l’organització no va fallar, va ser ANC!

Com escrivia avui la Belén de l’ANC Madrid:

Hola, creia que no tenia sentit fer-me 600 km en cotxe per venir expressament des de Madrid, i parlar un minut, a tot estirar 2. I m’ho vaig rumiar molt. Finalment vaig pensar que encara que fos per compartir una estona amb la resta de candidats estaria bé i vaig agafar el cotxe i cap a munt, tot i saber que podria ser frustrant l’experiència.

Però sincerament he quedat molt sorpresa. Sabia que la gent del Barcelonès sou gent molt curranta, però el nivell d’eficàcia d’ahir i l’agilitat de l’acte va ser de primera.

Moltes gràcies als organitzadors, al públic, i als participants; tots vam fer una molt bona feina.

Salut i Independència!
Belén Murillo

L’organització va ser també diligent a l’hora de publicar el vídeo de l’acte, que ja es troba al canal de YouTube Assemblea Vídeo. Aquest és el minutatge de l’acte:

• 15 primers minuts: presentació
• 15:30 – 37:40: els 19 candidats territorials de la ciutat de Barcelona, per ordre alfabètic: Enric Blanes, Rubén Cantos, Enric Climent, Natàlia Esteve, Soledat Farré, Joan Giralt, Albert Jaime, Jordi Lleras, Fina Mayol, Jordi Morera, Ferran Palau, Ricard Pons, Linus Puchal, Jordi Rich, Lídia Rodríguez Alberich, Roger Salmerón, Patrícia Sarrias, Marta Torres i Xavier Vidal
• 38:03 – 1:06:45: 24 candidats nacionals (de 56 de possibles), per ordre quasi alfabètic: Amadeu Abril, Agustí Alcoberro, Josep Antolí, Ariadna Benet, Eduard Cabús, Liz Castro, Marc Comes, Enric de Vilalta, Lluís de Yzaguirre, Ariadna Isern, Xavier Ludevid, Belén Murillo, Jordi Pacheco, Marcel Padrós, Josep Manel Parra, Anna Pérez, Josep Pinyol, Miquel Raich, Pep Rovira, Pau Solà, Francesc Abad, Bernat Vila, Montserrat Daban i Francesc Felip
• 1:07:00 – 1:38:00: preguntes als candidats territorials o nacionals

Vaig conèixer en persona Ramón Cotarelo el 27 d’octubre de l’any passat, al Casinet d’Hostafrancs, en un col·loqui amb ell i amb Vicent Partal. Feia un mes del 27S i vam titular l’acte Catalunya: de la revolució a la República. El títol li va agradar. L’acte va resultar magnífic.

Molts independentistes seguíem el seu blog Palinuro i el llegim ara cada setmana a elMón.cat; molts l’havíem descobert en els articles que de tant en tant li destacava VilaWeb i molts hem comprat el seu llibre La desnacionalización de España: De la nación posible al Estado fallido (València: Tirant Humanidades, 2014). Ramón Cotarelo no canvia mai de discurs, ni a Palinuro ni a Hostafrancs, ni a Tàrrega ni Sabadell, ni a Sevilla ni Saragossa. La seva posició comprensiva respecte a l’independentisme, indomable i més que minoritària, ens el fa simpàtic, naturalment.

No he sabut trobar cap ressenya de La desnacionalización de España. L’estratègia, per part dels detractors de les idees de Cotarelo, és la de sempre: s’ignora, no es parla dels llibres dels dissidents. Ara: per part dels independentistes no ocupar-se del llibre de Cotarelo és una falta que no es correspon amb la seva valentia i generositat. El llibre és una carta que ens escriu, com aquella que moltes personalitats britàniques van escriure als escocesos abans del referèndum per demanar-los que es quedessin al Regne Unit. Les cartes, cal respondre-les; els llibres, cal llegir-los i ressenyar-los.

Els paràgrafs següents tractaran d’explicar [1] quina mena de llibre és La desnacionalización de España; [2] quin és en síntesi el seu contingut; [3] per què ens cal llegir-lo i [4] la meva discrepància respecte a algunes de les seves tesis.

[1] Quina mena de llibre és: Estem acostumats a la prosa àgil de Palinuro, al seu homor i to combatiu. En contrast, La desnacionalización de España és una lectura exigent. Està escrit pel professor Cotarelo i comença amb un capítol, “¿Qué es una nación?”, 17 pàgines, que és un os de mal rosegar. El lector que superi aquest primer capítol conceptual tindrà mitja feina feta. Permet-me un consell gamberro si no aconsegueixes passar de les primeres pàgines: segueix llegint pel tercer capítol, i ja tornaràs al començament quan hagis acabat el llibre.

[2] El contingut dels nou capítols apareix sintetitzat al final de l’apunt, sota la fotografia de Ramón Cotarelo. En termes generals, La desnacionalización de España és una repassada heterodoxa a la història d’Espanya, a la influència decisiva que hi té l’Església catòlica, a la instauració d’una oligarquia nacionalista, autoritària i incompetent. S’hi exploren alternatives de solució, difícilment factibles, i Cotarelo hi defensa el dret a la secessió com a possible revulsiu de l’actual Estat, que és en definitiva un estat fallit.

[3] Per què ens cal llegir-lo: Ramón Cotarelo és un home de mentalitat helvètica, que es defineix com a nacionalista espanyol, que somnia una nació espanyola que mai ha existit, lliure, tolerant i civilitzada. És un dels pocs espanyols que reflexiona ara mateix sobre el pes de Castella en la idea de nació espanyola, sobre la falta de confiança en aquesta nació ideal que havia d’integrar a tothom de forma voluntària i sobre la crisi de la Constitució espanyola de 1978. Cotarelo despulla el nacionalcatolicisme espanyol que ens subjuga. És important que entenguem el nostre adversari. La desnacionalización de España és un llibre capaç d’alterar el punt de vista del lector, una qualitat que no es prodiga –i que també va tenir Delenda est Hispania, d’Albert Pont.

[4] La meva discrepància respecte a les seves tesis és una d’essencial, de punt de partida. Diu molt bé Cotarelo que els vencedors escriuen la història, i que, si Catalunya és derrotada novament, la historiografia espanyola s’encarregarà de minimitzar i tergiversar l’actual moviment independentista. Si vencem, la nostra història dirà que el país va ser ocupat pel Regne de Castella amb l’excusa d’un conflicte per la successió de la Corona, que van intentar anorrear-lo, expoliar-lo, castellanitzar-lo, espanyolitzar-lo, que la seva gent va resistir, que van intentar alliberar-se’n sempre –com els irlandesos–, fins que vam recuperar la llibertat perduda tres-cents anys més tard, a començament del segle XXI. La nostra història dirà que l’anhel d’independència, la voluntat de ser lliures, va persistir sempre, fins als anys de màxima repressió autoritària, després del 1714 i del 1939. — L’anhel d’una nació espanyola tolerant del benintencionat Cotarelo topa amb la realitat d’una ocupació militar que mai hem acceptat i d’una pèrdua de llibertats civils per la força de les armes, sense que hi hagués rendició ni reconeixement de cap dret a Castella per intentar governar-nos.

• Cotarelo parteix en bona part de la seva anàlisi històrica del 1812, de la Guerra del Francès. No partir de la Guerra de Successió l’eximeix d’ocupar-se del País Valencià ni de les Illes Balears. Veurem què succeeix quan una part de la nació catalana guanyi la independència.
• Si Sants-Montjuïc fos un districte de Perpinyà, la gent de Sants seríem catalans, però no seríem espanyols. Com a nacionalista espanyol, Cotarelo parla algun cop de Gibraltar. Però, a diferència dels catalans, troba tant a faltar la Catalunya Nord com els Països Baixos.

Ramón Cotarelo va publicar el seu llibre el 2014. Ha estat molts cops entre nosaltres. Ha enraonat amb molta gent. Em sembla que ara la seva esperança és que aconseguim la independència, perquè Espanya es desempallegui d’un cop del seu nacionalcatolicisme.

Síntesi per capítols de La desnacionalización de España

• “I. ¿Qué es una nación?”, destinat a establir el marc conceptual.
• “II. Vicisitudes de la nación española”. És notable que hi reconegui que Catalunya va passar a formar part d’Espanya el 1714, per dret de conquesta (pàg. 37). El relat de la unió de les corones de Castella i d’Aragó com a culminació de la Reconquesta és la interpretació conservadora per excel·lència, que identifica la nació espanyola amb el catolicisme. La mentalitat liberal espanyola, minoritària, fa néixer la consciència nacional a la Guerra del Francès. Espanya, seguint Cotarelo, és un estat teocràtic, o almenys una hierocràcia –un estat dominat pels capellans– des de les Corts de Cadis.
• “III. Conservadurismo y nacionalcatolicismo”. La tesi de Cotarelo és que el nacionalcatolicisme no ve del 1939, sinó que és anterior, una reacció a la Revolució Francesa. Espanya està dominada sempre per l’Església catòlica, per l’esperit intolerant, dogmàtic, del Concili de Trento (1545-1563). Espanya permet la ingerència contínua de l’Església catòlica en els afers d’estat, i remunera els seus capellans i l’eximeix de pagar impostos pel seu ingent patrimoni –un cas únic a Europa, ara fonamentat en els Acords amb la Santa Seu del 1979, negociats abans de la Constitució, signats després de promulgar-la. L’Església no ha demanat mai perdó pels crims del franquisme.
• “IV. Decadencia es la palabra”. Des del segle XVII el pensament modern ha estat absent d’Espanya. Per què?, es pregunta Cotarelo. La principal causa és la Contrareforma, de la qual sorgeix una classe incompetent i parasitària, l’aïllacionisme crònic com a estat i l’absència de qualsevol pensament intel·lectual crític. Ni ciència ni cultura. Tota oposició al règim, destinada a ser considerara antiespanyola.
• “V. Dos Españas fragmentadas”. Aquestes dues Espanyes serien la conservadora i la liberal, a més dels nacionalismes no espanyols. Espanya és un estat anormal i no una nació, com demostren l’existència de l’independentisme català o basc, un estat que té pretensions de “gran nació” –sense fonament. Els nacionalistes espanyols són precisament els impulsors de la independència de Catalunya.
• “VI. La reinvención de la nación en la transición”. El debat territorial espanyol va estar determinat durant molts anys per la violència d’ETA. La reivindicació pacifista és més difícil de contrarestar pels nacionalistes espanyols. Cotarelo creu que el reconeixement i exercici del dret d’autodeterminació a l’inici de la transició hauria portat a una dinàmica política diferent, amb un independentisme minoritari. El nacionalisme espanyol conservador és el principal element disgregador de la unitat que diu que vol preservar. A Catalunya, ens adverteix Cotarelo, pot donar-se el cas contrari al País Basc: que sigui l’Estat qui triï la violència. La Transició fóra el darrer intent de normalitzar Espanya, exhaurida la via de la repressió exacerbada (el franquisme). Espanya és més aviat una presó de pobles que un estat d’adhesions voluntàries.
• “VII. Autodeterminación. Cataluña. España. Europa”. L’article 2, el que van escriure els militars, és el nucli de la Constitució. Si una comunitat se sent nació, reflexiona Cotarelo, és democràtic reconèixer que pot votar convertir-se en estat. L’autodeterminació no és un dret, és un principi polític (preexisteix al dret, a qualsevol norma constitucional): un nou poder constituent no se supedita al que li dicta un poder constituït. Negar l’autodeterminació és propi de l’esperit conservador.
• “VIII. La espiral del clamor: autonomía, federación, confederación, independencia”. Quines són les solucions?, es planteja Cotarelo. Considerar que Espanya és una nació de nacions –una solució que la Constitució impedeix–; el federalisme; el confederalisme… “A estas alturas de este libro” –diu cap al final del capítol, pàg. 305–, “cuando ya se ha pasado mejor o peor revista a los argumentos en favor y en contra del drecho de autodeterminación de los catalanes, tratando de hacerles justicia, quizá quepa exponer el criterio del autor con respecto a esta última opción de la independencia. Como nacionalista español que defiende el derecho a decidir de los catalanes, al autor no le gustaría la independencia de Cataluña. Pero no encuentra razones válidas para oponerse si tal es la voluntad mayoritaria de los catalanes.”.
• “IX. España ¿un estado fallido?”. Si l’Estat només aconsegueix imposar-se per la violència en un territori, hi és un estat fallit. L’oligarquia o elit extractiva, en termes contemporanis, ha tornat a fracassar. Supleix quantitats ingents de diners a l’Església catòlica i es manté al poder gràcies al control dels mitjans de comunicació, abocant-hi també molts diners i comprant periodistes. La dreta serà responsable de la ruptura d’Espanya. “Cumplo con mi deber de nacionalista español, defendiendo una idea de nación de base federal y voluntaria, apuntalada en el reconocimiento del derecho de secesión.” (pàg. 336).

Ser al carrer informant els nostres conciutadans té un valor enorme. Per començar, la gent ens veu, veu independentistes actius per tot el país, de forma constant, amb més presència que qualsevol partit polític o qualsevol altra organització. Les parades informatives continuen sent una de les millors maneres d’acostar-nos a les persones que encara no ens coneixen, que dubten, que són reticents. Els fulls que repartim fan rumiar –la meva experiència és que gairebé ningú els llença, i que n’hi ha molts que els agafen i els llegeixen. Hi ha gent que pregunten obertament i escolten. Hi ha converses. La independència, també la guanyarem enraonant amb tothom.

Els qui gosen parlar amb nosaltres constaten que el que defensem és pura democràcia, i que som un moviment cívic radicalment pacifista. És veritat que hi ha també anècdotes i algun avi que li puja la tensió… Comptat i debatut, el saldo és molt positiu. Hem vist que on l’independentisme creix més és on hem estat fent parades informatives setmana a setmana, a llocs com la Marina de Sants. Els resultats electorals d’aquests barris no criden l’atenció, perquè el primer partit continua sent un partit unionista –ningú para compte com hi ha anat augmentant el vot independentista, des d’una posició marginal fins a convertir-se en la segona força. L’erosió de l’unionisme hi és constant. Ara l’Assemblea fa multiparades, de gran efecte, i la colla de picapedrers de Sants-Montjuïc munta parada quinzenal fora del districte, a Bellvitge, amb els amics de l’ANC de l’Hospitalet de Llobregat.

Tot llarg viatge comença fent un primer pas –la conquesta de la majoria social també va començar amb una assemblea territorial muntant una parada informativa on l’independentisme no rebia cap vot, on ara continua sent minoritari, però ja és segona força.