La discreta empenta de l’Assemblea

Si repasso els darrers sis mesos d’activitat política de l’Assemblea Nacional Catalana, el que em crida més l’atenció és com el seu Secretariat Nacional s’ha tornat més independent que el d’ara fa un any. Les eleccions del maig de 2016 van produir una revulsió, provinent de les assemblees territorials, davant del que consideraven que havia estat una etapa de paràlisi de l’Assemblea: entre els 77 membres del Secretariat, n’hi van entrar 46 de nous, en bona part coordinadors i secretaris i picapedrers que havien estat al capdavant d’assemblees territorials a pobles, ciutats i districtes.

Aquesta mena de canvis dins d’una organització no es manifesten sempre d’una manera evident per a tothom, d’una manera diguem-ne incontestable, pirotècnica. Així, la continuïtat de Jordi Sànchez com a president –confirmat la setmana següent a les eleccions, a la reunió del Secretariat Nacional a Ripoll– suggeria més aviat, sobretot a un observador superficial, que no havia canviat res. Qui coneix la cuina de l’Assemblea, en canvi, va observar que la vicepresidència corresponia a Natàlia Esteve –per primera vegada la vicepresidència corresponia a una secretària nacional d’elecció territorial, i no a un dels 25 secretaris d’elecció nacional. El tàndem Sànchez-Esteve indicava un canvi notable.

A la reunió del Secretariat següent, a Badalona, va aparèixer la primera prova que l’Assemblea Nacional Catalana havia recuperat veu pròpia respecte a les altres organitzacions sobiranistes i els partits polítics. Arran de la incapacitat de la majoria independentista al Parlament de negociar la tramitació dels pressupostos de la Generalitat, la reacció de l’Assemblea va ser fulgurant: referèndum d’independència com a via de solució. Aquella decisió del Secretariat Nacional, quasi unànime, va ser molt contestada i criticada, públicament i privadament. Recordeu la mà d’articles en contra? L’estratègia és habitual: l’ha patida no fa gaire Pedro Sánchez, el qui va ser líder socialista del país veí.

El referèndum… aquí és on intervé la discreta empenta de l’Assemblea! Preguntem-nos com és que ara mateix el referèndum d’independència és el nucli de l’agenda política catalana, i també de l’espanyola. Com vam passar de la forta contestació del juny a la plàcida sintonia del setembre? Com pot ser! Em fixaré en tres punts per tractar d’explicar-ho:

  • Hi va haver un esforç organitzatiu extraordinari fora del focus dels mitjans de comunicació: Per començar, l’Assemblea va dedicar un mes al debat intern, de gran nivell, a tot el territori, per prendre posició respecte al referèndum en la seva consulta als socis (el 15 i 16 de juliol): va multiplicar els actes, va fer una notable campanya informativa, va treballar perquè hi pogués haver una participació alta i informada en la consulta —alta en comparació amb altres entitats i partits–, i els socis de l’Assemblea van decidir molt majoritàriament apostar pel referèndum.
  • S’ha sabut fer activitat crucial d’incidència política sense declaracions públiques ni escarafalls: La conversa constant amb Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència i els partits polítics independentistes va fer possible una adopció gradual, respectuosa amb el ritme de decisió de cadascú, del referèndum com a gran eina de consens per culminar el procés d’independència –recordem que el referèndum no va arribar a aparèixer mai en la campanya de l’Onze de Setembre.
  • Es va desplegar la capacitat única de l’Assemblea per convocar-nos l’Onze de Setembre i recarregar d’energia el que en diem el procés: Les assemblees territorials van treballar de valent –els cansats fan la feina!–, escalfant l’ambient amb la campanya d’estiu, omplint autocars, garantint que tothom pogués adquirir la seva samarreta, preparant els espais i escenaris de Lleida, Berga, Salt, Tarragona i Barcelona, mentre l’equip de mobilització coordinava l’organització del que serien cinc concentracions simultànies i el de comunicació procurava que l’Onze de Setembre fos la notícia principal dels mitjans de comunicació des del divendres 2 de setembre fins al mateix Onze, i encara les assemblees territorials van tornar a posar milers de voluntaris als carrers –950 a Barcelona, per exemple. Qui dubta que aquell èxit col·lectiu, que tot l’independentisme es pot fer seu, va aplanar el camí de la unitat al Parlament? Qui va adonar-se de l’enormitat d’aquella feina, fora dels membres més actius o veterans de la mateixa Assemblea?

Aquest diumenge 13 de novembre ens trobarem a l’avinguda de Maria Cristina amb el lema Per la democràcia, defensem les nostres institucions. Lema encertat, l’Assemblea Nacional Catalana sap que l’independentisme té la iniciativa política. La concentració de Barcelona és un acte solidari i reivindicatiu i a la vegada un acte d’unitat i impuls. Som conscients que vam sortir del mes de setembre amb molta força, que la pressió internacional sobre l’Estat espanyol per fer el referèndum, com a solució política, és intensa –evidentment, als nostres adversaris els toca no reconèixer que reben aquesta pressió. L’edifici del No comença a trontollar i els atacs judicials espanyols s’incrementen perquè ja no saben com intimidar-nos. Aquest acte, programat ja fa setmanes al voltant de l’aniversari del 9N, és aglutinador, inclusiu –i torna a ser, observat des de la cuina, un acte de confiança tenaç, preparació callada i participació entusiasta. Tenim la iniciativa política, i la sabrem utilitzar amb empenta i amb discreció. La bona connexió del Secretariat Nacional amb el conjunt de centenars d’asssemblees territorials garanteix que sabrem estirar la corcada estaca i fer-la tombar.

Actualització del 14 de novembre: La concentració va desbordar les previsions i va caldre tallar el trànsit a la plaça d’Espanya. Va sortir molt bé, ja que va dibuixar una imatge de gran unitat i convicció de l’independentisme, l’essència de l’Assemblea Nacional Catalana. Però som una organització política, amb una capacitat d’incidència que pot resultar incòmoda: per portar a bon port l’acte d’ahir, van haver de superar-se setmanes de dubtes i reticències, el Secretariat Nacional hi va haver de posar una gran determinació i energia. És en aquests moments clau que també es notarà la revulsió que descrivia més amunt, una majoria de secretaris nacionals amb criteri propi, individual, insubornable.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | 4 comentaris

Iceta i els partits extrademocràtics

Aquest vespre d’investidura del president espanyol Mariano Rajoy, un tuit de Pati Sarrias, companya del Secretariat Nacional de l’Assemblea, em fa rumiar:

patisarrias

Hi ha molta gent, fins i tot adversaris, que considera un gran polític Miquel Iceta, el líder del Partit dels Socialistes de Catalunya. El seu partit avui, dignament, amb el Partit Socialista de les Illes Balears, ha mantingut al Congrés dels Diputats espanyol el compromís adquirit amb els seus militants de votar No a Rajoy. El gest ha contrastat amb el trencament massiu de la promesa de vot dels seus companys del Partit Socialista Obrer Espanyol. Quina és la veritat d’aquest vot?, es pregunta Sarrias. Quin camí seguirà el PSC d’ara endavant?

Les dues darreres intervencions d’Iceta en els debats socialistes, al Comitè Federal del PSOE el 23 d’octubre i al Consell Nacional del PSC el 25 d’octubre –val la pena llegir-les–, són dues peces intel·ligents. Iceta té discurs, oratòria, habilitat dialèctica, capacitat de connexió amb el seu electorat en campanya. Té qualitats que no abunden. Ara: no compro que sigui un gran políticPer què Iceta no és un gran polític? Perquè li falta coratge i clarividència. No ha tingut el coratge d’aplicar la que era la conseqüència estratègica de la Sentència contra l’Estatut ni ha tingut la clarividència de sospesar bé la força que anava prenent el moviment popular independentista –recordem que Miquel Iceta, abans de liderar el partit, és l’home que hi havia al darrere de Pere Navarro. Mantenir la supeditació dels socialistes catalans al PSOE després de la desafecció que va reconèixer el president Montilla ha estat un desgast enorme per al PSC, al Parlament, a tot el territori i entre els seus dirigents més coneguts. I aquesta supeditació encara té una conseqüència pitjor, si l’he llegit bé, que és no haver creat per al PSOE un espai de maniobra davant dels nacionals del PP. L’error és enorme.

Al PSC no li tocava pas tornar-se independentista. Des del meu punt de vista, al PSC li tocava passar del No a la Sentència contra l’Estatut al No democràtic a la independència. Avui hauria d’estar propugnant que l’Estat espanyol és reformable –una posició que tot l’independentisme considera legítima– i a la vegada defensant el dret democràtic, inalienable, a l’autodeterminació. No fent el pas, optant per negar aquest dret, el PSC ha anat a parar al raval de la política catalana, amb els que hauríem d’anomenar partits extrademocràtics –des del moment que el PSC defensa la llei per negar el dret, apareix de bracet del Partit Popular i de Ciudadanos. Sí, partits extrademocràtics: avui hi ha una activa meitat de la ciutadania catalana que no consenteix a ser governada per l’Estat espanyol, que considera que aquests partits espanyols són fora del que és una democràcia.

Té molt sentit el tuit de Pati Sarrias. Que no seria benvingut el PSC, amb màxim respecte, el diumenge 13 de novembre al passeig de Maria Cristina de Barcelona, si se sumés a la convocatòria de l’Associació de Municipis per la Independència, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana en defensa de les institucions catalanes? Hem vist molts no independentistes els darrers dies, en convocatòries homòlogues, al costat de Carme Forcadell o Joan Coma, amb tota naturalitat. Que bo seria per a aquest país veure el PSC actuar de pont, defensar un referèndum acordat, legal, amb l’Estat, encara que treballessin pel No!

Wait and see. Són dies de gran política. Com escrivia Vicent Partal ara fa una setmana, “el punt més important i interessant d’aquesta crisi encara ha d’arribar”.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Qui es pensa que no estem molt forts?

Dijous vaig anar al programa Vull una resposta, d’Esplugues TV, presentat per Magda Gregori. Vaig compartir taula amb Lluís Junyent, company de l’Assemblea Nacional Catalana que no coneixia, del Baix Llobregat, que va presentar un acte sensacional que preparen aquest diumenge al Parc de Torreblanca. Hi havia els joves, prometedors politòlegs Enric Gregori i Mònica Morros. No hi havia Jaume Marfany, ànima del programa. Els 51 minuts em van passar volant.

Amb cinc persones que han de poder enraonar, no et pots estendre en les explicacions. Per això val la pena recuperar un detall del que volia dir. L’Estat espanyol és com un vell edifici al qual ja falten algunes columnes. Cada vegada sembla més inestable. Trontolla i perilla d’esfondrar-se. La columna diplomàtica, que Margallo tracta d’apuntalar fa moltíssims mesos, també té esquerdes visibles. S’han vist tot el setembre en el tractament de l’Onze de Setembre i de la presa de posició del Parlament des dels mitjans internacionals. Les publicacions polítiques especialitzades tampoc han contribuït gens a mantenir les tesis unionistes.

Dilluns l’esquerda diplomàtica va ser evident, en el gest dels ambaixadors, a Madrid, assistint a la conferència del president Carles Puigdemont. Això no és neutre: un ambaixador no va a un acte així si no sap què hi dirà el president (molta feina prèvia al Palau de la Generalitat, moltes recepcions), si no té el vistiplau del seu govern i si el seu govern no creu que el que proposarà el president català, un referèndum acordat, és una alternativa desitjable. Va ser tot un avís. Sense menysprear els nostres adversaris, estem més forts que no ens imaginem.

Deixo el vídeo del programa.

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

La paraula és ruptura: una ressenya de Xavier Díez

Franz Kafka va dir allò que tot llibre que val la pena és com un piolet clavat en el mar glaçat de la nostra consciència. És una màxima que guia les meves lectures literàries però que potser em costa més aplicar a la lectura de llibres d’història i política… Tanmateix, si ara faig memòria de les desenes de llibres que he llegit sobre el procés des de l’any 2012, n’hi ha tres que m’han fet entendre què passava amb més profunditat, que han fet de piolets de la meva consciència cívica:

  • primer va ser A un pam de la independència (2013), de Vicent Partal, que em va fer adonar de la profunditat i la persistència del pensament i l’activisme independentista;
  • poc després vaig llegir Delenda est Hispania (2012), d’Albert Pont, que em va fer veure que el que estem fent és recuperar la nostra llibertat perduda,
  • i aquest setembre, Anatomia d’una ruptura: Espanya-Catalunya (1974-2014), de Xavier Díez (Lleida: El Jonc, 2015, 217 pàg.), que m’ha fet repassar amb ulls nets la història que tinc prop.

Anatomia d’una ruptura és un llibre que té la virtut d’explicar-nos de manera coherent com s’ha anat consolidant, al llarg de tres dècades, el distanciament entre Espanya i Catalunya. En la visió de Xavier Díez, «el dret a decidir protagonitzat per l’àmplia mobilització de sectors molt extensos de la societat catalana no és tant una ruptura nacional com un intent de trencar amb la lògica del poder espanyol» (pàg. 193), i és la conseqüència del fet que en aquests anys «han emergit i s’han desenvolupat cultures polítiques i socials sistèmiques cada vegada més diferenciades.» (pàg. 25).

La primera part del llibre, el capítol «La fi d’un règim: la Segona Restauració» –la més llarga, gairebé la meitat de l’extensió total–, és un repàs dels dèficits democràtics del que s’havia conegut per Transició, que Xavier Díez va qualificar ja fa uns anys, precursorament, de Segona Restauració (la Primera Restauració, del 1876 al 1923, també era una monarquia parlamentària, amb una constitució i un sistema de dos partits que s’anaven alternant al poder). Els reformistes franquistes i l’oposició moderada van modificar el règim sense alterar l’Estat: en van mantenir l’ordre i les estructures bàsiques i van preservar l’entramat d’interessos que sostenia el franquisme. Ja des de les acaballes del franquisme, a Catalunya, en canvi, aquesta «ruptura pactada» no va resultar admissible per la força de l’antifranquisme sociològic, plasmat exemplarment en l’Assemblea de Catalunya.

Xavier Díez repassa història coneguda –almenys per a la meva generació– i en fa una reinterpretació ben allunyada de la versió espanyola oficial. Explica, per exemple, la cessió de la tornada de Josep Tarradellas i la restauració de la Generalitat, institució provinent de la República i l’exili dins del postfranquisme, per la por que van fer tant els resultats electorals de Catalunya al juny de 1977, amb uns socialistes no obedients a Madrid i un fort PSUC, com la immensa mobilització de l’Onze de Setembre. El restabliment de la Generalitat és previ a la Constitució –vaticina que això acabarà sent un dels fonaments legals de la independència. Díez repassa la repressió constant contra l’independentisme, i com van creixent, ja als llarg dels anys vuitanta, la desconfiança mútua entre la Generalitat i l’Estat, que tendia de manera quasi natural al centralisme, i la deriva antidemocràtica de l’Estat espanyol, que es manifesta sobretot en la negació de qualsevol sortida pacífica al conflicte basc. El capítol acaba amb la Sentència del Tribunal Constitucional de 2010, destinada a esterilitzar l’autonomia catalana.

Hi ha actualment una incapacitat, des de la lògica espanyola, de reconèixer la nació catalana. Per què?, es pregunta Xavier Díez:

  • per una confrontació d’imaginaris,
  • per una creixent fractura d’historiografies (amb la catalana vinculada a la tradició europea),
  • per una praxi política diferent (amb el model espanyol de centralització del poder, model proper al rus o al turc, antics imperis que no han assimilat la seva decadència),
  • per la memòria històrica (amb la circumstància particular d’una fugida massiva al final de la Guerra Civil i un exili proper i actiu, a diferència d’altres llocs de l’Estat, on no hi va haver fugida possible i la dissidència va ser exterminada),
  • per l’antagonisme entre la cultura elitista en castellà i la normalització d’una cultura universal en català (la cultura en castellà del Cobi, que va callar durant l’operació Garzón contra l’independentisme, en contrast amb el rock català que emergeix coetàniament),
  • per «la concatenació de frustracions en una relació asimètrica, [que] ha propiciat entre bona part de la societat catalana el sentiment que existeix una ‘ruptura pendent’, impossible d’assolir atesos els condicionaments polítics en el moment de la Transició, i que només un gest contundent com el de la independència és possible de propiciar» (pàg. 119),
  • i per la independència com a forma suprema de dissidència.

Catalunya, històricament, d’acord amb Díez, s’associa a la impugnació de l’ordre autoritari, als valors republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, «incompatibles amb una identitat estrictament jeràrquica, d’un estat provinent d’un antic imperi, capaç d’imposar la seva condició nacional en èpoques d’absolutismes o dictadures militars» (pàg. 122). Els papers de Salamanca són el paradigma d’aquesta confrontació, que revela que Espanya no ha superat el seu passat franquista. Espanya voldria un final de la història, a la manera de Francis Fukuyama, en la Constitució de 1978, i –simplificant– basteix un imaginari fonamentat en la desmemòria. «La societat catalana té com un dels seus trets identitaris un radical igualitarisme, una nul·la tendència a la reverència, un tracte horitzontal, un menyspreu per la pompa i circumstància, una certa capacitat d’autoorganització sense cabdillatges, una desconfiança absoluta respecte a líders carismàtics.» (pàg. 152).

La tercera i darrera part comença amb un epígraf de Luis Cabrera: «A Catalunya, entre els anys cinquanta i seixanta s’hi van desplaçar més de vuit-centes mil persones provinents d’Andalusia. Que consti que per sempre més que el noranta-cinc per cent d’aquest abundant flux migratori pertany al grup dels vençuts de la Guerra Civil.» (pàg. 167), i segueix amb una observació d’Andreu Mayayo, que els resultats electorals a Catalunya de les eleccions de 1977, amb una victòria contundent de les esquerres, representen un moment de ruptura, perquè permeten que Catalunya surti del guió preestablert per les elits polítiques espanyoles. El resultat electoral impugna la triple dictadura del franquisme, l’autoritària i reaccionària, la de classe i la nacional, i l’ocupació militar i policial.

Acabo la nota citant, d’aquesta tercera part, tres fragments esmolats de Xavier Díez:

  • «La relació Catalunya-Espanya s’ha fonamentat des de la dialèctica del conflicte. Ha alternat períodes de violència amb la d’una coexistència freda, perquè l’Estat no ha entès cap altra relació que la subordinació, mentre que Catalunya no ha buscat altra cosa que la consideració de nació mitjançant un tracte bilateral, entre iguals, en unes regles del joc més igualitàries i democràtiques.» (pàg. 169).
  • «La societat catalana, inquieta, crítica i desafiadora, representa un espai de dissidència actiu, una molèstia respecte al guió de la transacció tranquil·la, un agent pertorbador en aquest ordre que pretén enllaçar el present amb un passat d’autoritat, un estricte, de control per part d’una concepció unitària i jeràrquica de la pau social i de la conformació natural.» (pàg. 177).
  • «Després de dècades i generacions de fracassos d’intentar modelar Espanya amb un model més democràtic i inclusiu, molts han (hem) arribat a la conclusió que l’Estat és irreformable, que les vies no existeixen, que no hi ha federalistes a l’altra banda del Cinca, que no tots els espanyols tenen els mateixos drets i que, si volem disposar d’un estat més just i transparent, més enllà de l’existència o inexistència de sentiments nacionals, sembla necessari crear-ne un de nou, partir de zero, i bastir noves regles del joc a imatge i semblança dels valor més compartits.» (pàg. 179).

Veure Catalunya com a espai de dissidència és una intuïció poderosa, que guanyem gràcies al llibre de Xavier Díez –prolífic, Díez té un recomanable blog a Més VilaWeb.

Manifestació a Sabadell al febrer de 1976, per fer fora l'alcalde franquista

Manifestació a Sabadell al febrer de 1976, per fer fora l’alcalde franquista, a l’inici de la vaga general de la ciutat, la primera que hi va haver a l’Estat. Sempre havia intuït que el canvi real va començar aquí.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Què té això del referèndum que enamora?

Ara fa un any, els dies 3 i 4 de juliol, els socis de l’Assemblea Nacional Catalana van votar en una consulta interna i van apostar rotundament per la màxima transversalitat i unitat i per donar sentit plebiscitari a les eleccions del 27 de setembre. D’aquell mandat, en van sortir les victorioses coalicions independentistes Junts pel Sí i CUP – Crida Constituent. Vaig tenir la sort d’estar de vacances a Espanya al setembre: sóc dels pocs independentistes que van parar tota la seva atenció en la implacable i premeditada campanya de les televisions de l’Estat, i de totes les seves forces de comunicació, en defensa de la unitat d’Espanya. Els 72 diputats amb què vam guanyar la majoria al Parlament sempre em semblaran un resultat formidable, davant d’un adversari que no menystindré mai.

El proper divendres 15 de juliol a la tarda i el dissabte 16 al matí els socis de l’Assemblea poden tornar a influir en el futur del país, en la consulta interna sobre el referèndum d’independència. Aparentment, el resultat no serà tan majoritari com el de la consulta de l’estiu passat. Aquella consulta apel·lava directament a la unitat, la idea era inequívoca, per més que fos polèmica —molt polèmica, oi?, si fem memòria. La consulta d’ara proporciona un objectiu inequívoc i és un instrument per refer la unitat. Però el que hi ha en qüestió és més indirecte, és més subjecte a la discussió política que ens apassiona. Els mediterranis som reticents i desconfiats, i encara més si es tracta de mediterranis que fa segles que viuen amb un estat en contra.

Dates de la consulta interna de l'Assemblea

La situació que s’ha produït amb la consulta als socis és curiosa. El Secretariat Nacional de l’Assemblea fa un profund debat sobre el referèndum d’independència i el sotmet al parer dels seus socis com a nucli renovat del full de ruta. La decisió és quasi unànime –només un vot en contra, em sembla, de la insubstituïble Àngels Folch. Es produeix una resposta entusiasta en alguns llocs i apareixen persones molt i molt enfadades en altres llocs. Comença la roda d’actes informatius i de debat que van organitzant les assemblees territorials segons el seu criteri —desenes d’actes. Què succeeix? Que sovint el debat comença amb fortes objeccions i retrets, i la majoria dels socis en surten, al cap de més d’una hora, valorant les virtuts del referèndum. Els ponents de l’Assemblea no van als actes amb certeses, ni tenen una bola de vidre que prediu el futur, però exposen els arguments pel referèndum, i enamoren una part del personal, uns socis que al llarg de l’any demostren contínuament una implicació infal·lible i un coneixement polític de nivell creixent.

Explicaré dos casos: el debat amb Jordi Sànchez al Maresme i la meva pròpia experiència a les Cotxeres de Sants, dijous al vespre. El vídeo de acte del Maresme dura una hora i mitja: són tres quarts d’argumentació a favor del referèndum d’independència com una bona alternativa, cobrint 90 preguntes formulades prèviament pel públic, i un interrogatori sense pietat —recomano el vídeo: Jordi Sànchez és un dels polítics independentistes amb un discurs més complex, més matisat, gens efectista; és un home que no fa tuits quan parla, que no busca l’aplaudiment, que no culmina les seves intervencions amb un in crescendo que emocioni el públic; és un líder de discurs greu i mesurat –tot i ser un home amb un notable sentit de l’humor i la ironia. Al Maresme, Sànchez acaba enamorant.

A la sala d’actes de les Cotxeres, dijous, Sants-Montjuïc per la Independència feia la seva assemblea mensual ordinària –n’havien fet una d’extraordinària sobre la consulta la setmana anterior. El segon punt de l’ordre del dia va servir per explicar el procés de participació en la consulta i preparar-ne l’organització interna, i també per formular més preguntes sobre el referèndum d’independència. Gràcies al debat anterior, el nivell dels dubtes va ser alt, inclosos els d’un parell d’actius reticents entre el públic. Ens hi vam allargar més d’una hora, i vam parar per poder prosseguir l’assemblea. Em va encantar, i va ser aplaudida, la clarivident intervenció del secretari de l’assemblea territorial, Christian Selva, que seia entre el públic, ja cap al final: ens va recordar que no sabem com acabarà tot, si farem un referèndum o si ens abocaran a declarar la independència directament, com a últim remei, però que sí que hem de tenir la certesa que hi haurà ruptura, que l’Estat es resistirà a deixar-nos en llibertat, i que necessitarem coratge i unitat i determinació per vèncer –el Christian va venir a dir, amb paraules més elegants que les meves, que a vegades sembla que ens l’agafem amb paper de fumar.

Foto de Ricard Pons

Foto de Ricard Pons

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Lo RVI és vida!

Joan Gonzàlez, de Deltebre, ha acabat amb la frase “Lo RUI és vida!” la seva explicació de la proposta que havia presentat al Secretariat Nacional sobre el posicionament de l’Assemblea en el nou escenari –arran del fracàs dels partits polítics a l’hora de pactar la tramitació del Projecte de pressupostos de la Generalitat. Ell ha dit, naturalment, “lo RUI” –m’he permès escriure al títol de l’apunt el seu joc de paraules amb una V per posar èmfasi en el fet que el referèndum d’independència serà Vinculant, i per recordar que no tenim la certesa absoluta que serà unilateral; amb el Regne d’Espanya al davant, aquesta certesa només arriba al 99,9%.

El text final del posicionament és la fusió de tres documents de línia molt similar, l’un de Jordi Pairó i l’altre de Narcís Capdevila, amb el de Joan Gonzàlez. El debat s’ha encetat amb una primera ronda de preguntes i intervencions. Hi ha hagut a continuació un meritori treball conjunt dels tres ponents, mentre anàvem avançant en els punts de l’ordre del dia. El comunicat de consens ha estat encara revisat en una segona ronda, en què les intervencions han servit –amb un nivell que molts, sobretot els novells, hem trobat sensacional– per calibrar i afinar un text que determina el punt d’inflexió de l’Assemblea Nacional Catalana respecte als partits polítics independentistes que ens representen al Parlament.

El comunicat estableix, sense alçar la veu, que la majoria independentista recupera la iniciativa per culminar el procés: el resultat del referèndum implicarà, en cas de victòria del Sí, la declaració immediata d’independència. A diferència del 9N de l’any 2014, aquest cop no es planteja un procés participatiu de consulta. Serà un referèndum vinculant d’independència, al qual tenim dret, i que ens aboca a la ruptura definitiva amb el Regne d’Espanya.

M’agrada la versió que he rebut del comunicat de l’Assemblea al meu correu particular, com a soci –la copio més avall, sota la fotografia–, i em consta que als socis els ha agradat també rebre el comunicat per correu abans que no s’escampés pels mitjans de comunicació. La versió del correu consisteix en el text aprovat tal qual, només que amb l’ordre canviat perquè el missatge sigui efectiu –hem aprovat una justificació seguida d’una conclusió i la pregunta de la consulta als socis, i l’equip de comunicació interna ha enviat la conclusió i la pregunta, amb la justificació al darrere.

Valoració del plenari:

  • Molt bona organització de Badalona per la Independència, en un lloc fora de sèrie, el Museu de Badalona –amb uns vestigis romans de primera, i amb l’obsequi de dues entrades per poder visitar-lo un altre dia.
  • Brillant benvinguda de l’alcaldessa Dolors Sabater: ens ha recordat que Badalona és una ciutat oberta i inclusiva, que l’esdeveniment polític més important que ha passat mai a la ciutat va ser la Via Catalana, que 50.000 badalonins van votar el 9N, que som un país de consensos, que hi ha unitat popular real dels qui volem la República Catalana independent i els qui volen la República Catalana federada, que el procés va arribar del carrer, des de baix, i el debat ha de tornar al carrer
  • S’han establert les comissions de treball, que posen al dia l’organització interna del Secretariat Nacional, i que obren pas a la renovació de coordinadors i a la composició definitiva del Comitè Permanent (l’òrgan executiu entre plenaris del Secretariat)
  • S’ha presentat la proposta de l’Onze de Setembre, i ha estat aprovada amb ampli consens
  • Avui m’he adonat que el Secretariat Nacional té una notable proporció de gent jove
  • Per si aquest apunt fos llegit per un infortunat unionista, he anat a Badalona amb metro i hi he arribat a les 9 del matí, he pagat 20 € pel menú del restaurant, he tornat a casa amb metro i hi he arribat a quarts de 10 de la nit, i ben content –que n’aprenguin!
Ja entrada la tarda ;-) una comissió acaba de preparar el consens abans de presentar la seva proposta al plenari del Secretariat Nacional

Ja entrada la tarda, una comissió acaba de preparar el consens, en una sala del Museu de Badalona, abans de presentar la seva proposta al plenari del Secretariat Nacional

Correu enviat a tots els associats de ple dret

Benvolgut/da,

El Secretariat de l’ANC ha acordat consultar als associats sobre la convocatòria d’un Referèndum d’independència

Aquesta consulta es portarà a terme abans del diumenge 3 de juliol i hi són convocats tots els membres de ple dret de l’ANC. La votació es podrà realitzar tant presencialment com electrònicament.

La pregunta acordada és :

Vols que l’ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per DECIDIR sobre la Independència?

La darrera setmana ha suposat un punt d’inflexió en el procés d’independència. Aquest passat dimecres els partits polítics no han estat capaços de mantenir la unitat que sempre els hem reclamat, de manera que l’acord de governabilitat pactat al gener de 2016 queda en entredit.

Per l’ANC, el full de ruta que va sortir de les eleccions del 27 de setembre ha quedat manifestament erosionat. Per això, proposem avançar cap a la convocatòria d’un referèndum d’independència, la via més democràtica, legítima i efectiva per arribar a la proclamació de la República Catalana, recuperant la iniciativa política de la majoria independentista i finalitzant el procés.

Si la resposta a la consulta és positiva, l’ANC proposarà i exigirà al Govern i al Parlament, la celebració d’un referèndum amb resposta binària sobre una pregunta clara en relació a la independència de Catalunya. El poble de Catalunya haurà de decidir, sobiranament, el seu futur polític. D’acord amb aquest plantejament, el resultat del referèndum ha d’implicar, en cas de victòria del Si, la declaració immediata d’independència.

Ha arribat el moment de tornar el lideratge del procés a la societat. Hem de ser novament les entitats socials sobiranistes, les que exigim als partits polítics les actuacions necessàries per superar les seves diferències i culminar el procés sobiranista.

Durant els propers dies et comunicarem tots els detalls de la futura consulta.

Endavant República Catalana!

Secretariat Nacional

Badalona, 11 de juny del 2016

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Un acte de comunicació directa i extensible

La reforma dels Estatuts i el Reglament de l’Assemblea General Catalana aprovada a Manresa obliga a estendre les bones pràctiques de comunicació interna d’algunes assemblees territorials a tota l’organització. Així, aquest dimecres Sagrada Família per la Independència ha organitzat una assemblea, oberta a tots els membres de ple dret de l’Assemblea, amb les set persones que representen la ciutat de Barcelona al Secretariat Nacional. Sala plena, gent dreta, intervencions breus dels secretaris per facilitar un torn obert de paraules de gairebé una hora i mitja en un dia políticament intens.

La valoració majoritària és que ha valgut la pena tant organitzar l’acte com assistir-hi. S’hi han cobert punts informatius bàsics, com els treballs previs de preparació de l’Onze de Setembre, la reorganització de les comissions de treball o el plantejament del plenari d’aquest dissabte a Badalona. El públic ha estat exigent, amb demandes d’un discurs més contundent de l’Assemblea, crítiques al prudent comunicat d’ahir al vespre, queixes pel fracàs independentista a l’hora d’aprovar els pressupostos, nombroses propostes per intensificar la comunicació entre les assemblees territorials i el Secretariat Nacional… i hem sabut acabar amb una bona conversa i cervesa final, a la terrassa del bar de la cantonada, després de les nou del vespre.

A la sala hi havia gent que fa anys que no para de fer feina a les 16 assemblees territorials en què s’organitza la ciutat de Barcelona. També hi havia companys de l’Hospitalet i de Sant Adrià de Besòs, sempre presents a les reunions quinzenals del Barcelonès, i del Baix Llobregat, que han dit a la sortida que traslladaran l’experiència. El format de la reunió, naturalment, es pot perfeccionar o adaptar a les necessitats de cada regió. L’organització de la reunió mensual, a Barcelona, serà rotatòria.

La sala del carrer Marina, seu de l'Assemblea, plena fins al final

La sala del carrer Marina, seu de l’Assemblea, plena fins al final

Assemblea oberta a Marina dels secretaris en representació de la ciutat de Barcelona, el 8 de juny de 2016

Assemblea oberta a Marina dels set secretaris en representació de la ciutat de Barcelona, el 8 de juny de 2016. De l’esquerra a la dreta, Marta Torres, Fina Mayol, Enric Blanes, Xavier Vidal, Lídia Alberich, Natàlia Esteve (vicepresidenta de l’Assemblea) i Pati Sarrias.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

El nostre deure continua sent abolir els mals usos

Aquesta tarda llegia unes pàgines d’Un petit món del Pirineu, de Josep Pla (Obra Completa 27). En concret, d’un dels tres llibres que aplega aquest volum, Mieres i la Garrotxa, en llegia un capitolet titulat “La revolució i la guerra dels remences” (pàg. 253-262). El que narra Josep Pla en aquelles pàgines, seguint Jaume Vicens Vives, és una lluita senzilla i clara que a la vegada es complica per un joc d’interessos econòmics i polítics complexíssim, segurament una situació més complexa que la que vivim avui.

Feliçment, les assemblees de pagesos de remença van triomfar, després de moltes vicissituds, i el seu triomf va propiciar una societat menys desigual i més pròspera durant uns quants segles –i potser un fons de llibertat personal que ha perdurat al país, indestructible… Tot d’una, mentre llegia, he recordat que, el dia 10 gener, a la sessió d’investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, hi va haver alguna referència als remences… Sí!, localitzada, a les pàgines 11-12 del Diari de sessions del Ple del Parlament de Catalunya d’aquell dia. Són paraules del mateix Puigdemont, que esmenta la seva experiència com a alcalde de Girona, la història de la ciutat i de les terres que l’envolten, i acaba referint-se a la revolució remença:

Girona és també la porta per la qual Catalunya ha entrat en el Registre de la Memòria del Món de la UNESCO, gràcies al Llibre del sindicat remença, del segle XV. Faig aquestes referències no només pel caràcter històric, sinó perquè tenen a veure amb el present. Avui, un gironí pot esdevenir el cent-trentè president d’una institució que va iniciar un altre gironí. Vol dir que no som un invent de la Constitució ni de la Transició. Avui ens volem sobirans per ajudar la nostra gent, de la mateixa manera que ho van fer els més de deu mil pagesos de remença que es van anar reunint en assemblea durant mesos en les diferents parròquies de les diòcesis de Catalunya per defensar els seus drets i esdevenir així, tal com ha reconegut la UNESCO recentment, el primer precedent de la humanitat de la lluita de les classes populars per abolir la servitud. El llibre comença amb una frase en llatí que els la llegiré traduïda perquè entenguin la importància que la UNESCO ja ha conferit a aquest document, que és a l’Arxiu Municipal de Girona, el Llibre del sindicat remença de Girona: «Els mals usos són, en tots els sentits, absolutament horribles a la llei de la natura, a les escriptures i al precepte diví.». Per tant, al segle XV ja hi havia gent que es reunia en assemblea per lluitar contra una gent que oprimia i que els coartava una llibertat, i que se’n van sortir, malgrat que en aquell cas s’havien de revelar contra el poder. I ho feien per un capteniment que després, molt temps després, altres, a través de les declaracions universals dels drets de l’home, recollirien, amb un testimoni que tenim l’honor de tenir a casa nostra i que ens diu que no podem oblidar el passat perquè en ell hi ha una part del futur i de la justificació del perquè fem les coses.

Les línies finals d’aquesta citació al·ludeixen, entre altres textos, a la Declaració dels drets de l’home, que a la vegada s’inspira en Thomas Jefferson i en la Declaració d’independència dels Estats Units. A l’assaig de la V de l’agost de 2014 que vam fer a la plaça de Sants, vam transposar quasi literalment la Declaració nord-americana, canviant-hi els Estats Units per Catalunya, en forma de Manifest per la victòria, un exercici diguem-ne de retorn estimulant. — No estic gaire pendent dels mitjans de comunicació, els darrers dies. Llegeixo. Prendre distància ajuda a rumiar.

La vall de Mieres, a la Garrotxa

La vall de Mieres, a la Garrotxa

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

Què diuen les bases de l’Assemblea

Aquest dijous al vespre, a la sala d’actes de les Cotxeres de Sants, hi havia l’assemblea mensual de Sants-Montjuïc per la Independència. Hi he assistit amb dos objectius:

  • Fer la presentació del nou equip de coordinació de l’assemblea territorial
  • En qualitat de membre del Secretariat Nacional, informar del punt 3 de l’ordre del dia, “Valoració del nou Secretariat Nacional”, i prendre nota del que l’assemblea m’indiqués. El que hi he explicat ha estat més breu que el que vaig escriure el dissabte 21 de maig a la nit, acabat de baixar de Ripoll… [* un aclariment sota la imatge del final de l’apunt]

He fet una intervenció breu sobre el Secretariat Nacional de Ripoll perquè hi poguessin haver preguntes i comentaris crítics dels assistents. Els punts següents reflecteixen, amb voluntat de ser literal, el que deien aquest vespre les bases de l’Assemblea:

  • Hem d’intensificar la comunicació a la ciutadania; l’Assemblea ha estat massa àtona el darrer any
  • L’Assemblea ha de liderar el moviment independentista, s’ha de fer visible, ha d’estirar dels partits aquests últims cent metres (com va fer al setembre de 2012)
  • Tenim uns partits per la independència que en el fons són autonomistes: es barallen per un pressupost autonòmic miserable, es disputen qui obté més diputats provincials a Madrid… –el mapa polític canviarà profundament amb l’adveniment de la República i el trist paper d’aquests partits serà oblidat
  • Necessitem prendre posició ja sobre la situació política, abans del proper plenari del Secretariat Nacional (l’11 de juny), abans que comenci la campanya electoral espanyola
  • Dins d’un moviment d’independència sempre hi ha tensions: n’hi va haver a Irlanda (que van desembocar en una guerra civil un cop alliberats dels anglesos), n’hi va haver a les colònies nord-americanes (que no es posaven d’acord sobre la Declaració d’independència), n’hi va haver a l’Índia (la posició de Gandhi no era defensada de forma unànime, la famosa Marxa de la Sal va exasperar en un primer moment els seguidors de Nehru), n’hi va haver a les províncies neerlandeses (només set de les províncies, de disset que eren, es van independenditzar d’Espanya el 1581)
  • Creiem en el futur d’aquest país, que ha estat capaç de superar fins ara situacions més adverses
  • Les declaracions dels portaveus de l’Assemblea han de ser més bel·ligerants 

Significativament, la majoria de les intervencions han coincidit a queixar-se de l’atonia comunicativa de l’Assemblea. Dimarts hi va haver la primera reunió –de transició– de la Comissió de Comunicació del Secretariat Nacional, mentre no es formen les comissions definitives. Hi vaig assistir –la comunicació és la meva feina. L’equip em va semblar competent, ben diversificat per assumir les seves funcions, amb molt potencial, experimentat, amb nous membres, com Jordi Calvís, que són una garantia. Vaig tenir allò que en diuen bones vibracions

Portada del llibre d'Albert Castellon, publicat l'any 2013

Portada del recomanable llibre d’Albert Castellon, publicat l’any 2013

* El segon objectiu de la meva assistència avui a les Cotxeres de Sants deriva del mandat de l’assemblea general ordinària de Manresa de l’Assemblea Nacional Catalana: enfortir el contacte entre el Secretariat Nacional i les assemblees territorials. El dimecres 8 de juny, a les 7 del vespre, a la seu de l’Assemblea, al carrer Marina, els representants de la ciutat de Barcelona al Secretariat Nacional explicaran en assemblea oberta als membres de ple dret que hi assisteixin les novetats i la preparació del plenari del dissabte 11 de juny. És un compromís de donar informació i rebre indicacions que s’ha establert d’ara endavant.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Carta als tossuts

[Text escrit dilluns, abans que es constitutuís dimarts al vespre el nou equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, enviat per l’assemblea territorial als seus socis i simpatitzants aquest dimecres]

Benvolguts companys,

Crec que avui sóc millor persona que fa un any, i us escric, com a membres i simpatitzants de Sants-Montjuïc per la Independència, per donar-vos les gràcies. M’heu ajudat a créixer com a ciutadà –i sense discussió, ser millor ciutadà, més compromès i solidari, et fa ser millor persona. Tant de bo que continuï pensant el mateix, d’aquí a uns mesos, treballant ara al Secretariat Nacional de l’Assemblea.

Veig clar que va ser una bona decisió fer-me de l’Assemblea, treballar per la independència al costat vostre, gosar exercir una responsabilitat gran però còmoda com la de coordinador de l’assemblea territorial. És una responsabilitat gran perquè la nostra presència pública és notòria i la nostra capacitat d’influència no és poc petita (escric aquestes línies el dia que les lletres “Desobediència” i “Adéu TC” apareixen a la portada del diari Ara, arran de la manifestació del diumenge amb el lema “Els drets no se suspenen”). És una responsabilitat còmoda perquè s’exerceix en comú, amb un equip divers i cohesionat, un equip de coordinació que acostuma a riure força a les reunions dels dimarts, de 7 a 10, mentre va fent feina, incansablement.

Al llarg del darrer any com a coordinador, l’any anterior com a secretari, i des de final de 2012 al grup de difusió, he intentat fer-ho tan bé com he sabut. He comès errors. Em reca, moltíssim, no haver participat gens en les parades el darrer any i haver participat poc en alguns actes que organitzàvem –però era el preu per poder mantenir l’equilibri entre un lloc de treball força exigent, l’Assemblea i una família que també demana, naturalment, dedicació.

Al nou equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, que tingueu molt d’encert! Ens continuarem veient sovint, perquè estic convençut que l’Assemblea necessita una connexió intensa entre el Secretariat Nacional i les assemblees territorials, sectorials i exteriors. Quan arribarà el moment de la ruptura amb el Regne d’Espanya, sé que a Sants-Montjuïc per la Independència estarem preparats.

No he volgut dir en cap moment que siguem millors persones que els nostres adversaris, sinó que ens mouen millors raons!

La Senyera a la plaça d'Espanya i les lletres preparades pacientment (foto de Ranarr Loðbró)

La Senyera a la plaça d’Espanya i les lletres preparades pacientment (foto de Ranarr Loðbró)

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | Deixa un comentari