Feina de sapa

Dedicat als secretaris nacionals que acaben mandat a l’ANC

Començo amb tres tesis sobre la importància de l’Assemblea Nacional Catalana:

1. Sense l’Assemblea no hi hauria hagut referèndum.
2. Sense l’Assemblea no hauríem guanyat el 21D.
3. Sense l’Assemblea no tindrem independència efectiva

Defensaré aquestes tres tesis a peu i a cavall, on sigui i davant de qui sigui. Avui, que no vull allargar-me, sols donaré un argument per cada una: [1] l’Assemblea va ser la primera a posar el referèndum a l’agenda política (consulta als socis de juliol de 2016) i l’hi va mantenir, superant totes les pressions, algunes des de dins l’independentisme mateix, fins al final; [2] les concentracions als carrers pels presos polítics, la manifestació unitària Omplim Brussel·les i la campanya groga van resultar determinants per mobilitzar el nostre electorat i guanyar el 21D contra pronòstic, en un moment de to molt baix, a causa de la repressió, dels nostres polítics, i [3] l’Assemblea manté la seva posició inamovible des del 31 d’octubre, per la restitució del Govern legítim i la construcció de la República, i és una garantia que la gent no afluixarem. (Hi ha una explicació més detallada del punt [2], la reacció de l’Assemblea davant el cop d’estat del 155, dins de l’apunt “Sense treva”.)

Els darrers quaranta dies, des de la investidura fallida de Carles Puigdemont el 30 de gener, s’han fet llargs. Impaciència, desconcert, atonia –semblen difícils d’evitar… Per sort, l’Assemblea Nacional Catalana és una organització molt resistent. Exhaurit el Full de ruta de l’any 2017 amb la Declaració d’independència, al novembre ja es va començar a bellugar i ha pogut fixar el nou mandat dels socis en el Full de ruta 2018, elaborat amb una alta participació en els debats (s’hi van transaccionar i incorporar gairebé set-centes esmenes). Sabem cap a on anem! I ara, amb les properes eleccions, la renovació del Secretariat Nacional respecte al març de 2016 serà absoluta, i molt intensa respecte al Secretariat Nacional sortint –els estatuts no permeten que cap secretari nacional superi els dos mandats. Hi entrarà gent amb esperit crític, plantejaments heterogenis, rics d’experiències i amb moltes ganes de fer feina. Com en una bona poda, la regeneració està assegurada.

La força de l’Assemblea és la seva gent. Ho vaig constatar un cop més, de primera mà, a l’assemblea extraordinària que va organitzar dimecres Sants-Montjuïc per la Independència per decidir si avalaven quatre possibles candidats al Secretariat Nacional, amb preguntes incisives i exigents dels socis. Érem quatre persones prou diferents, amb punts de vista que puc imaginar discrepants si tots quatre sortíssim elegits, però amb capacitat de tenir discurs propi i a la vegada amb prou experiència per saber treballar plegats. Hem de desitjar una alta participació dels socis en les eleccions del 17 de març i que en surti un Secretariat Nacional amb candidats de trajectòria sòlida i independent.

El Secretariat Nacional de l’Assemblea haurà recuperat la seva màxima energia abans de la Setmana Santa, a partir del 24 de març, amb 77 membres electes i nou equip en els seus quatre càrrecs orgànics: presidència, vicepresidència, secretaria i tresoreria. Mentrestant, és l’Assemblea Nacional Catalana, de manera significativa (com el 13 de novembre de 2016, aleshores per impulsar el referèndum), qui convoca aquest diumenge 11 de març una manifestació per la República Catalana. La manifestació “República ara!” té un lema inequívoc, transversal, coherent amb els resultats del referèndum que vam guanyar l’1 d’octubre i vam ratificar en condicions molt adverses el 21 de desembre. A l’escenari, hi parlaran persones que se l’han jugada per la República, des dels CDR, des de les ADIC, des d’un taller mecànic o des del voluntariat de la mateixa Assemblea. “República ara!” ens uneix com a ciutadania, enllà de partits polítics i candidatures i organitzacions. És un clam per persistir en la mobilització no violenta, democràtica, la mobilització que farà efectiva la República Catalana!

Per Jordi Sànchez

L’apunt anterior d’aquest blog, l’havia publicat a final de maig… Feia un mes de l’assemblea general ordinària de l’Assemblea Nacional Catalana, que aquest 2017 va ser a Granollers. Hi vam aprovar el Full de ruta, molt consensuat prèviament. Amb totes les esmenes transaccionades i concentrat en el referèndum d’autodeterminació, va ser aprovat per una majoria inusitada, quasi búlgara. Hi vam presentar també la campanya del referèndum, que ja treia el cap pels balcons amb els domassos del sí, i la mobilització de l’Onze de Setembre. Acabàvem de presentar la Caixa de Solidaritat…

Més de mig any viscut al dia.

Tots aquests mesos, l’Assemblea ha estat batallant sense descans per la independència i la República, enllaçant una campanya amb una altra, una mobilització amb la següent, amb activitat incessant a les xarxes socials i als carrers de tot Catalunya, amb reunions constants amb totes les entitats, els partits polítics i les institucions. Les assemblees territorials han estat infatigables; les assemblees sectorials, molt actives i amb iniciativa, i les assemblees exteriors han tingut moments determinants. L’Assemblea Nacional Catalana és una organització escarràs, que treballa molt i és decisiva sense penjar-se medalles.

Intento una síntesi de tot el que tanta gent, voluntàriament, organitzadament, hem fet, deixant molta feina importantíssima i de gran qualitat fora d’aquesta enumeració:

• Al maig vam crear la Caixa de Solidaritat, que ha resultat tan decisiva, i vam encetar una tongada d’acompanyaments als qui han hagut de comparèixer per la persecució dels tribunals espanyols. I encara, a final d’aquell mes, el Secretariat Nacional de l’Assemblea, la Junta Directiva d’Òmnium Cultural i la direcció de l’Associació de Municipis per la Independència van fer un plenari conjunt per comminar els partits a impulsar el referèndum.
• Al juny, vam organitzar l’acte “Referèndum és democràcia”, a les columnes de Puig i Cadafalch, a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona –l’acte més concorregut que havíem organitzat mai, amb l’excepció de les diades.
• Al juliol hi va haver més d’un centenar llarg d’actes que explicaven les garanties del referèndum, i vam començar a explicar la mobilització de l’Onze de Setembre.
• A l’agost vam encetar la campanya unitària del Sí, als carrers, als balcons, a les platges, a l’aeroport del Prat… i ens vam solidaritzar amb les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils, mentre avançava la campanya d’estiu per l’Onze de Setembre.
• Vam tenir la perícia de mantenir la mobilització per l’Onze de Setembre amb esperit positiu i cívic, familiar, massiu, malgrat els atemptats i la creixent pressió policial.
  • Vam encetar els actes de la campanya del sí omplint la Tàrraco Arena el dijous 14 de setembre –va ser un gran encert que Òmnium impulsés la campanya Crida per la Democràcia i que l’Assemblea mantingués forta la campanya del Sí, complementant-nos (la defensa de drets fonamentals, al costat de la voluntat de guanyar la República).
  • Vam fer 30 xerrades d’incidència política al territori per debatre sobre el referèndum.
  • Vam mobilitzar-nos pacíficament el 20 de setembre davant la seu del Departament d’Economia, fins a la mitjanit, i el 21 i el 22, acampats davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fins a l’alliberament dels detinguts –considerem aquella intervenció repressiva un primer cop d’estat.
• Referèndum d’autodeterminació de Catalunya, 1 d’octubre –el moviment per la independència, com una torbonada més enllà de les entitats, va mostrar una maduresa, una resistència i una determinació insuperables i va derrotar l’estat (tot moviment social sa eixampla l’abast de les organitzacions centrals en els moments culminants, i això va passar l’1 i el 3 d’octubre, amb l’aparició dels CDR).
• Va començar un octubre històric, en què el poder de la gent va desafiar la força de l’estat:
  • dia 3, aturada de país per la democràcia i la llibertat
  • dia 6, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart declaren per primer cop davant l’Audiència Nacional
  • dia 10, concentrats al costat del Parlament per la Declaració d’independència (suspesa de manera immediata per obrir un diàleg polític que no va arribar)
  • dia 12, l’Assemblea demana aixecar la suspensió de la Declaració d’independència, davant la negativa de l’Estat a dialogar
  • dia 14, Agustí Alcoberro és escollit nou vicepresident de l’Assemblea –cal destacar el seu esforçat i respectat paper, en aquests dos mesos i mig, en un període incert i exigent
  • dia 16, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez queden detinguts sense fiança
  • dia 18, gran concentració de protesta a l’avinguda Diagonal
  • dia 21, manifestació de protesta al passeig de Gràcia
  • dies 24 i 25, un centenar d’actes arreu del país amb diputats per explicar la determinació de proclamar la República Catalana
  • dia 27, proclamació de la República Catalana i inici de la reacció de l’Estat espanyol –amb aparença de legalitat, segon cop d’estat contra Catalunya.
• Al novembre no vam trigar a fer el primer pas per superar l’estat de xoc en què ens havia deixat la repressió. A l’Assemblea vam ser conscients que la “normalidad” de Rajoy i els del 155 era un cop d’estat. Vam sortir als carrers a manifestar-nos pels presos. Vam ser conscients que lluitàvem per defensar una vegada més la nostra llibertat històrica com a nació. Vam constatar que la campanya seria tan desigual…, una total operació d’estat amb l’Ibex35 i tots els mitjans espanyols abocats sense vergonya ni límit a favor del 155, amb els mitjans públics catalans coartats, amb amenaces contra els nostres polítics i activistes. A l’Assemblea, vam persistir, fent feina de formigues, al costat de la gent, planificant una contracampanya no convencional i efectiva, mobilitzant els votants de la República. El primer pas va ser sortir als carrers per defensar la República Catalana i en solidaritat amb els presos polítics i el Govern a l’exili:
  • la Setmana de la Llibertat, del dilluns 6 al diumenge 12, va incloure la segona aturada de país, el dia 8 (molt disruptiva); l’enorme manifestació del dia 11 al carrer Marina, i l’inici de les encartellades, el dia 12 –opino que aquestes grans mobilitzacions, ben planificades, van resultar determinants per reactivar-nos massivament i acabar guanyant les eleccions del 21D, unes eleccions que s’havien concebut perquè les guanyessin els partits contraris a la independència
  • dia 9, la Caixa de Solidaritat va posar a disposició dels membres de la Mesa del Parlament l’import de les fiances que els demanava el Tribunal Suprem (malgrat totes les gestions, van obligar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a passar una nit a la presó)
  • dia 10, consulta als socis, amb la pregunta “Vols que l’Assemblea Nacional Catalana promogui una única candidatura del bloc sobiranista oberta a líders polítics i de la societat civil empresonats i perseguits judicialment?” –alta participació en una consulta urgent i que va durar poc més de 24 hores, amb un 86 % de Sí, una posició política que no va fructificar
  • dia 25, comunicat “Per una victòria incontestable de la República”
• El desembre va començar amb un fred rigorós, que no va impedir que omplíssim l’estadi olímpic Lluís Companys, en el Concert per la Llibertat dels Presos Polítics, auguri d’un mes difícil i decisiu:
  • dia 4, la Caixa de Solidaritat paga les fiances dels consellers alliberats i organitzem noves concentracions per l’arbitrarietat de la detenció del vicepresident Oriol Junqueras, el conseller Joaquim Forn i Jordi Sánchez i Jordi Cuixart
  • dia 4, no podent fer campanya, ja que no som un partit polític, vam fer branding: vam reestilitzar el nostre logotip i vam recordar a tot arreu que el color de l’Assemblea és el groc
  • dia 7, data central, amb manifestació multitudinària, de l’extraordinària mobilització “Omplim Brussel·les”
  • dia 8, presentació de la campanya Tu votes, tu comptes, amb els CDR i la CUP, per garantir una auditoria de vot a les eleccions del 21D
  • dia 11, som a Lleida, per denunciar l’abús de dret de la incautació de les obres del monestir de Sixena
  • dia 16, comunicat “Posició de l’ANC sobre les eleccions il·legítimes”
  • dia 19, denúncia pública de l’ocupació del domini assemblea.cat sense cap comunicació formal, una vulneració gravíssima de la llibertat d’expressió
  • dia 21, nit electoral a les Drassanes Reials, en la qual vam ser els primers a valorar públicament els resultats –eren el segon millor dels cinc escenaris previstos, que havíem analitzat minuciosament, no pas el primer perquè la desigualtat de condicions en campanya ens va impedir arribar a superar el 50 % del vot. Sabíem a la perfecció que havíem de dir, i vam ser els primers a enviar nota de premsa als mitjans internacionals interpretant políticament el que havia succeït a les eleccions.

Contra totes les adversitats, la República Catalana va guanyar la majoria absoluta al Parlament i els partidaris del 155 van sortir derrotats!

Aquest segon semestre de l’any 2017 deu haver estat un dels períodes d’activitat més intensa en els gairebé sis anys d’història de l’Assemblea Nacional Catalana. Ara treballem en la preparació de l’assemblea general ordinària, que, havent-se de fer entre el gener i el maig, tindrà lloc a mitjan febrer, la data més avançada que ha estat possible. El nou Full de ruta de l’Assemblea ja és al forn de la Comissió d’Incidència Política, a punt de sortir cap als debats territorials. Seguim!

Diu que aquest dissabte, 6 de maig, el Partit Popular comença la campanya pel No a la independència. M’ha sorprès moltíssim el canvi d’estratègia: com que fins ara els partits polítics espanyols havien esquivat el debat, un no espera que precisament el partit que governa a La Moncloa surti al carrers de Catalunya, amb els seus màxims representants, amb un centenar de parades informatives i la publicació de 600.000 fullets. L’esforç és inaudit, sense precedents –i s’acosta al que és capaç de fer l’independentisme qualsevol cap de setmana.

Els detalls delaten el nerviosisme i la improvisació dels defensors de la unitat d’Espanya:

• Reconeixen els mèrits de l’adversari: “Els independentistes s’ha de reconèixer que han aconseguit tocar la fibra, jugant amb els sentiments de les persones. Els ha sortit bé.”, va dir Xavier Garcia Albiol dimarts, en la presentació de la campanya. Això, ho deia dimarts, però diumenge, davant d’un fòrum de Noves Generacions, havia comparat l’independentisme amb l’integrisme talibà.
• La campanya comença immediatament després que els populars han superat la primera votació per aprovar els pressupostos de l’Estat. Gairebé assegurat l’objectiu que havien perseguit durant molts mesos, la prioritat de Catalunya es torna absoluta. La dificultat immediata serà tapar la darrera patinada de Mariano Rajoy, que havia promès uns pressupostos extraordinaris per a Catalunya amb unes xifres desmentides al cap d’un parell de dies, a causa de la pressió dels seus barons territorials.
• Comunicativament, els populars són bons tancant files, mantenint tots el mateix discurs. Però fallen sovint en escenaris més oberts, i aquí hi ha improvisació. Per exemple, el lema, pensat en castellà, és “La Cataluña valiente” i, a la versió catalana del web, encara constava ahir com “La Catalunya valent”, amb el “valent” en masculí –fot-li! On han concebut aquesta campanya?
• El lema mostra la gran preocupació de l’unionisme, la falta de mobilització dels seus partidaris –acumulen grans fracassos en les convocatòries de manifestació dels darrers mesos, des del 12 d’octubre. Representa que s’adrecen als valents que sí que es mobilitzen, però sorprèn que destaquin la qualitat de la valentia, que s’adiu més amb una situació de violència o terrorisme: sovint sembla que la fórmula per competir amb l’independentisme català sigui l’estratègia que van seguir al País Basc. A la vegada, el Partit Popular és el gran absent de la Feria de Abril a Catalunya, on no tenen caseta, segurament perquè els casos de corrupció els ofeguen per ser presents de manera més oberta.
• Per començar la campanya, els populars no esperen els socialistes –immersos en les seves eleccions primàries– ni Ciudadanos. Una de les febleses de l’unionisme és la seva falta d’unitat; una altra és no haver aconseguit que Sociedad Civil Catalana es desempallegués d’elements d’ultradreta. Hi havia pressa per començar aquesta campanya –el contraatac era obligat, passat per Sant Jordi, que el No tenia perdut d’entrada, i davant de la campanya del Sí de l’Assemblea, cada vegada més visible.

Finalment, és significatiu que la campanya del No comenci la setmana que hem sabut que el Govern de la Generalitat licitarà aviat la compra de 8.000 urnes.

Mars Attacks, la pel·lícula de Tim Burton, té una escena memorable en què els marcians, que han desfermat un atac total contra els terrícoles, exemplificat en la devastació de la ciutat de Las Vegas, van massacrant la gent pel carrer, sense compassió, a la vegada que diuen pels seus altaveus “Don’t run, we are your friends” (“No correu, som amics”). L’escena exemplifica el que ens fa l’Estat amb la seva Operación Diálogo. És una operació –per tant, de propaganda o pseudopolicial– que no tindrà cap mena d’escrúpol.

Fins ara l’Operación Diálogo havia desplegat una primera faceta, amb èxit relatiu, i aquesta setmana n’ha desplegat dues més, que ja veurem quin èxit tenen:

• Primera faceta, Digues que estàs dialogant: ja s’ha vist que la primera faceta no és senzilla, tens poca credibilitat i els teus són bastant maldestres, de manera que només t’han mig comprat el diàleg els teus mitjans de comunicació, i encara s’han trobat descol·locats per l’àgil convocatòria del president Puigdemont del Pacte nacional pel dret a decidir, el 23 de desembre, ara convertit en Pacte nacional pel referèndum.
• Segona faceta, Digues que són els altres que no volen dialogar: cal anar apujant la pressió de cara a la cimera de presidents autonòmics, a la qual no aconseguiràs pas que assisteixi el president de la Generalitat, i per això interpretar els fanalets de Vic amb l’estelada de la nit de Reis com a fanatisme independentista és una idea molt ben trobada enguany, i que per una vegada et pot funcionar, sempre que no et passis de frenada:
  • Tindràs sempre mitjans prou poderosos per secundar-te
  • Toques la vena sentimental, i això pot facilitar els atacs contra l’independentisme, o la mateixa divisió entre els teus adversaris
  • Amb un parell d’empentes més, encara retrataràs els independentistes, al cap d’anys d’esforços, com una colla de gent intransigent, tot i les enormes dificultats que et continua comportant que siguin un moviment no violent.
• Tercera faceta, Torna a col·locar el teu relat internacionalment: tot i que et costarà repetir els arguments de Margallo, l’estabilitat general europea bé val algun article que destaqui el perill independentista, i Politico o The Economist ja s’hi posaran bé, almenys en els titulars.

La tàctica és vellíssima, i no et vol convèncer pas a tu, lector d’aquest blog amb impacte gràfic inequívoc, sinó els seus. Què podem fer? [1] Ser conscients que l’Operación Diálogo és una operació de propaganda destinada a desprestigiar-nos i doblegar-nos; [2] reconèixer que els nostres adversaris aprofitaran qualsevol detall per minar-nos i dividir-nos, i no consentir-hi, i [3] entendre que estem fent una feina internacional extraordinària, en circumstàncies molt adverses, que toparà de tant en tant amb maniobres espanyoles.

Avui és un bon dia per tornar a veure “Ho portem dins” i continuar picant pedra, que comencem aviat la campanya Fem futur —vídeo a partir del minut 45–, que el coratge de la nostra gent és extraordinari, i la setmana que ve ens mourem per Brussel·les 😉

Si repasso els darrers sis mesos d’activitat política de l’Assemblea Nacional Catalana, el que em crida més l’atenció és com el seu Secretariat Nacional s’ha tornat més independent que el d’ara fa un any. Les eleccions del maig de 2016 van produir una revulsió, provinent de les assemblees territorials, davant del que consideraven que havia estat una etapa de paràlisi de l’Assemblea: entre els 77 membres del Secretariat, n’hi van entrar 46 de nous, en bona part coordinadors i secretaris i picapedrers que havien estat al capdavant d’assemblees territorials a pobles, ciutats i districtes.

Aquesta mena de canvis dins d’una organització no es manifesten sempre d’una manera evident per a tothom, d’una manera diguem-ne incontestable, pirotècnica. Així, la continuïtat de Jordi Sànchez com a president –confirmat la setmana següent a les eleccions, a la reunió del Secretariat Nacional a Ripoll– suggeria més aviat, sobretot a un observador superficial, que no havia canviat res. Qui coneix la cuina de l’Assemblea, en canvi, va observar que la vicepresidència corresponia a Natàlia Esteve –per primera vegada la vicepresidència corresponia a una secretària nacional d’elecció territorial, i no a un dels 25 secretaris d’elecció nacional. El tàndem Sànchez-Esteve indicava un canvi notable.

A la reunió del Secretariat següent, a Badalona, va aparèixer la primera prova que l’Assemblea Nacional Catalana havia recuperat veu pròpia respecte a les altres organitzacions sobiranistes i els partits polítics. Arran de la incapacitat de la majoria independentista al Parlament de negociar la tramitació dels pressupostos de la Generalitat, la reacció de l’Assemblea va ser fulgurant: referèndum d’independència com a via de solució. Aquella decisió del Secretariat Nacional, quasi unànime, va ser molt contestada i criticada, públicament i privadament. Recordeu la mà d’articles en contra? L’estratègia és habitual: l’ha patida no fa gaire Pedro Sánchez, el qui va ser líder socialista del país veí.

El referèndum… aquí és on intervé la discreta empenta de l’Assemblea! Preguntem-nos com és que ara mateix el referèndum d’independència és el nucli de l’agenda política catalana, i també de l’espanyola. Com vam passar de la forta contestació del juny a la plàcida sintonia del setembre? Com pot ser! Em fixaré en tres punts per tractar d’explicar-ho:

• Hi va haver un esforç organitzatiu extraordinari fora del focus dels mitjans de comunicació: Per començar, l’Assemblea va dedicar un mes al debat intern, de gran nivell, a tot el territori, per prendre posició respecte al referèndum en la seva consulta als socis (el 15 i 16 de juliol): va multiplicar els actes, va fer una notable campanya informativa, va treballar perquè hi pogués haver una participació alta i informada en la consulta —alta en comparació amb altres entitats i partits–, i els socis de l’Assemblea van decidir molt majoritàriament apostar pel referèndum.
• S’ha sabut fer activitat crucial d’incidència política sense declaracions públiques ni escarafalls: La conversa constant amb Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència i els partits polítics independentistes va fer possible una adopció gradual, respectuosa amb el ritme de decisió de cadascú, del referèndum com a gran eina de consens per culminar el procés d’independència –recordem que el referèndum no va arribar a aparèixer mai en la campanya de l’Onze de Setembre.
• Es va desplegar la capacitat única de l’Assemblea per convocar-nos l’Onze de Setembre i recarregar d’energia el que en diem el procés: Les assemblees territorials van treballar de valent –els cansats fan la feina!–, escalfant l’ambient amb la campanya d’estiu, omplint autocars, garantint que tothom pogués adquirir la seva samarreta, preparant els espais i escenaris de Lleida, Berga, Salt, Tarragona i Barcelona, mentre l’equip de mobilització coordinava l’organització del que serien cinc concentracions simultànies i el de comunicació procurava que l’Onze de Setembre fos la notícia principal dels mitjans de comunicació des del divendres 2 de setembre fins al mateix Onze, i encara les assemblees territorials van tornar a posar milers de voluntaris als carrers –950 a Barcelona, per exemple. Qui dubta que aquell èxit col·lectiu, que tot l’independentisme es pot fer seu, va aplanar el camí de la unitat al Parlament? Qui va adonar-se de l’enormitat d’aquella feina, fora dels membres més actius o veterans de la mateixa Assemblea?

Aquest diumenge 13 de novembre ens trobarem a l’avinguda de Maria Cristina amb el lema Per la democràcia, defensem les nostres institucions. Lema encertat, l’Assemblea Nacional Catalana sap que l’independentisme té la iniciativa política. La concentració de Barcelona és un acte solidari i reivindicatiu i a la vegada un acte d’unitat i impuls. Som conscients que vam sortir del mes de setembre amb molta força, que la pressió internacional sobre l’Estat espanyol per fer el referèndum, com a solució política, és intensa –evidentment, als nostres adversaris els toca no reconèixer que reben aquesta pressió. L’edifici del No comença a trontollar i els atacs judicials espanyols s’incrementen perquè ja no saben com intimidar-nos. Aquest acte, programat ja fa setmanes al voltant de l’aniversari del 9N, és aglutinador, inclusiu –i torna a ser, observat des de la cuina, un acte de confiança tenaç, preparació callada i participació entusiasta. Tenim la iniciativa política, i la sabrem utilitzar amb empenta i amb discreció. La bona connexió del Secretariat Nacional amb el conjunt de centenars d’asssemblees territorials garanteix que sabrem estirar la corcada estaca i fer-la tombar.

Actualització del 14 de novembre: La concentració va desbordar les previsions i va caldre tallar el trànsit a la plaça d’Espanya. Va sortir molt bé, ja que va dibuixar una imatge de gran unitat i convicció de l’independentisme, l’essència de l’Assemblea Nacional Catalana. Però som una organització política, amb una capacitat d’incidència que pot resultar incòmoda: per portar a bon port l’acte d’ahir, van haver de superar-se setmanes de dubtes i reticències, el Secretariat Nacional hi va haver de posar una gran determinació i energia. És en aquests moments clau que també es notarà la revulsió que descrivia més amunt, una majoria de secretaris nacionals amb criteri propi, individual, insubornable.

Aquest vespre d’investidura del president espanyol Mariano Rajoy, un tuit de Pati Sarrias, companya del Secretariat Nacional de l’Assemblea, em fa rumiar:

Hi ha molta gent, fins i tot adversaris, que considera un gran polític Miquel Iceta, el líder del Partit dels Socialistes de Catalunya. El seu partit avui, dignament, amb el Partit Socialista de les Illes Balears, ha mantingut al Congrés dels Diputats espanyol el compromís adquirit amb els seus militants de votar No a Rajoy. El gest ha contrastat amb el trencament massiu de la promesa de vot dels seus companys del Partit Socialista Obrer Espanyol. Quina és la veritat d’aquest vot?, es pregunta Sarrias. Quin camí seguirà el PSC d’ara endavant?

Les dues darreres intervencions d’Iceta en els debats socialistes, al Comitè Federal del PSOE el 23 d’octubre i al Consell Nacional del PSC el 25 d’octubre –val la pena llegir-les–, són dues peces intel·ligents. Iceta té discurs, oratòria, habilitat dialèctica, capacitat de connexió amb el seu electorat en campanya. Té qualitats que no abunden. Ara: no compro que sigui un gran polític. Per què Iceta no és un gran polític? Perquè li falta coratge i clarividència. No ha tingut el coratge d’aplicar la que era la conseqüència estratègica de la Sentència contra l’Estatut ni ha tingut la clarividència de sospesar bé la força que anava prenent el moviment popular independentista –recordem que Miquel Iceta, abans de liderar el partit, és l’home que hi havia al darrere de Pere Navarro. Mantenir la supeditació dels socialistes catalans al PSOE després de la desafecció que va reconèixer el president Montilla ha estat un desgast enorme per al PSC, al Parlament, a tot el territori i entre els seus dirigents més coneguts. I aquesta supeditació encara té una conseqüència pitjor, si l’he llegit bé, que és no haver creat per al PSOE un espai de maniobra davant dels nacionals del PP. L’error és enorme.

Al PSC no li tocava pas tornar-se independentista. Des del meu punt de vista, al PSC li tocava passar del No a la Sentència contra l’Estatut al No democràtic a la independència. Avui hauria d’estar propugnant que l’Estat espanyol és reformable –una posició que tot l’independentisme considera legítima– i a la vegada defensant el dret democràtic, inalienable, a l’autodeterminació. No fent el pas, optant per negar aquest dret, el PSC ha anat a parar al raval de la política catalana, amb els que hauríem d’anomenar partits extrademocràtics –des del moment que el PSC defensa la llei per negar el dret, apareix de bracet del Partit Popular i de Ciudadanos. Sí, partits extrademocràtics: avui hi ha una activa meitat de la ciutadania catalana que no consenteix a ser governada per l’Estat espanyol, que considera que aquests partits espanyols són fora del que és una democràcia.

Té molt sentit el tuit de Pati Sarrias. Que no seria benvingut el PSC, amb màxim respecte, el diumenge 13 de novembre al passeig de Maria Cristina de Barcelona, si se sumés a la convocatòria de l’Associació de Municipis per la Independència, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana en defensa de les institucions catalanes? Hem vist molts no independentistes els darrers dies, en convocatòries homòlogues, al costat de Carme Forcadell o Joan Coma, amb tota naturalitat. Que bo seria per a aquest país veure el PSC actuar de pont, defensar un referèndum acordat, legal, amb l’Estat, encara que treballessin pel No!

Wait and see. Són dies de gran política. Com escrivia Vicent Partal ara fa una setmana, “el punt més important i interessant d’aquesta crisi encara ha d’arribar”.

Ara fa un any, els dies 3 i 4 de juliol, els socis de l’Assemblea Nacional Catalana van votar en una consulta interna i van apostar rotundament per la màxima transversalitat i unitat i per donar sentit plebiscitari a les eleccions del 27 de setembre. D’aquell mandat, en van sortir les victorioses coalicions independentistes Junts pel Sí i CUP – Crida Constituent. Vaig tenir la sort d’estar de vacances a Espanya al setembre: sóc dels pocs independentistes que van parar tota la seva atenció en la implacable i premeditada campanya de les televisions de l’Estat, i de totes les seves forces de comunicació, en defensa de la unitat d’Espanya. Els 72 diputats amb què vam guanyar la majoria al Parlament sempre em semblaran un resultat formidable, davant d’un adversari que no menystindré mai.

El proper divendres 15 de juliol a la tarda i el dissabte 16 al matí els socis de l’Assemblea poden tornar a influir en el futur del país, en la consulta interna sobre el referèndum d’independència. Aparentment, el resultat no serà tan majoritari com el de la consulta de l’estiu passat. Aquella consulta apel·lava directament a la unitat, la idea era inequívoca, per més que fos polèmica —molt polèmica, oi?, si fem memòria. La consulta d’ara proporciona un objectiu inequívoc i és un instrument per refer la unitat. Però el que hi ha en qüestió és més indirecte, és més subjecte a la discussió política que ens apassiona. Els mediterranis som reticents i desconfiats, i encara més si es tracta de mediterranis que fa segles que viuen amb un estat en contra.

La situació que s’ha produït amb la consulta als socis és curiosa. El Secretariat Nacional de l’Assemblea fa un profund debat sobre el referèndum d’independència i el sotmet al parer dels seus socis com a nucli renovat del full de ruta. La decisió és quasi unànime –només un vot en contra, em sembla, de la insubstituïble Àngels Folch. Es produeix una resposta entusiasta en alguns llocs i apareixen persones molt i molt enfadades en altres llocs. Comença la roda d’actes informatius i de debat que van organitzant les assemblees territorials segons el seu criteri —desenes d’actes. Què succeeix? Que sovint el debat comença amb fortes objeccions i retrets, i la majoria dels socis en surten, al cap de més d’una hora, valorant les virtuts del referèndum. Els ponents de l’Assemblea no van als actes amb certeses, ni tenen una bola de vidre que prediu el futur, però exposen els arguments pel referèndum, i enamoren una part del personal, uns socis que al llarg de l’any demostren contínuament una implicació infal·lible i un coneixement polític de nivell creixent.

Explicaré dos casos: el debat amb Jordi Sànchez al Maresme i la meva pròpia experiència a les Cotxeres de Sants, dijous al vespre. El vídeo de acte del Maresme dura una hora i mitja: són tres quarts d’argumentació a favor del referèndum d’independència com una bona alternativa, cobrint 90 preguntes formulades prèviament pel públic, i un interrogatori sense pietat —recomano el vídeo: Jordi Sànchez és un dels polítics independentistes amb un discurs més complex, més matisat, gens efectista; és un home que no fa tuits quan parla, que no busca l’aplaudiment, que no culmina les seves intervencions amb un in crescendo que emocioni el públic; és un líder de discurs greu i mesurat –tot i ser un home amb un notable sentit de l’humor i la ironia. Al Maresme, Sànchez acaba enamorant.

A la sala d’actes de les Cotxeres, dijous, Sants-Montjuïc per la Independència feia la seva assemblea mensual ordinària –n’havien fet una d’extraordinària sobre la consulta la setmana anterior. El segon punt de l’ordre del dia va servir per explicar el procés de participació en la consulta i preparar-ne l’organització interna, i també per formular més preguntes sobre el referèndum d’independència. Gràcies al debat anterior, el nivell dels dubtes va ser alt, inclosos els d’un parell d’actius reticents entre el públic. Ens hi vam allargar més d’una hora, i vam parar per poder prosseguir l’assemblea. Em va encantar, i va ser aplaudida, la clarivident intervenció del secretari de l’assemblea territorial, Christian Selva, que seia entre el públic, ja cap al final: ens va recordar que no sabem com acabarà tot, si farem un referèndum o si ens abocaran a declarar la independència directament, com a últim remei, però que sí que hem de tenir la certesa que hi haurà ruptura, que l’Estat es resistirà a deixar-nos en llibertat, i que necessitarem coratge i unitat i determinació per vèncer –el Christian va venir a dir, amb paraules més elegants que les meves, que a vegades sembla que ens l’agafem amb paper de fumar.

La reforma dels Estatuts i el Reglament de l’Assemblea General Catalana aprovada a Manresa obliga a estendre les bones pràctiques de comunicació interna d’algunes assemblees territorials a tota l’organització. Així, aquest dimecres Sagrada Família per la Independència ha organitzat una assemblea, oberta a tots els membres de ple dret de l’Assemblea, amb les set persones que representen la ciutat de Barcelona al Secretariat Nacional. Sala plena, gent dreta, intervencions breus dels secretaris per facilitar un torn obert de paraules de gairebé una hora i mitja en un dia políticament intens.

La valoració majoritària és que ha valgut la pena tant organitzar l’acte com assistir-hi. S’hi han cobert punts informatius bàsics, com els treballs previs de preparació de l’Onze de Setembre, la reorganització de les comissions de treball o el plantejament del plenari d’aquest dissabte a Badalona. El públic ha estat exigent, amb demandes d’un discurs més contundent de l’Assemblea, crítiques al prudent comunicat d’ahir al vespre, queixes pel fracàs independentista a l’hora d’aprovar els pressupostos, nombroses propostes per intensificar la comunicació entre les assemblees territorials i el Secretariat Nacional… i hem sabut acabar amb una bona conversa i cervesa final, a la terrassa del bar de la cantonada, després de les nou del vespre.

A la sala hi havia gent que fa anys que no para de fer feina a les 16 assemblees territorials en què s’organitza la ciutat de Barcelona. També hi havia companys de l’Hospitalet i de Sant Adrià de Besòs, sempre presents a les reunions quinzenals del Barcelonès, i del Baix Llobregat, que han dit a la sortida que traslladaran l’experiència. El format de la reunió, naturalment, es pot perfeccionar o adaptar a les necessitats de cada regió. L’organització de la reunió mensual, a Barcelona, serà rotatòria.

Aquest dijous al vespre, a la sala d’actes de les Cotxeres de Sants, hi havia l’assemblea mensual de Sants-Montjuïc per la Independència. Hi he assistit amb dos objectius:

• Fer la presentació del nou equip de coordinació de l’assemblea territorial
• En qualitat de membre del Secretariat Nacional, informar del punt 3 de l’ordre del dia, “Valoració del nou Secretariat Nacional”, i prendre nota del que l’assemblea m’indiqués. El que hi he explicat ha estat més breu que el que vaig escriure el dissabte 21 de maig a la nit, acabat de baixar de Ripoll… [* un aclariment sota la imatge del final de l’apunt]

He fet una intervenció breu sobre el Secretariat Nacional de Ripoll perquè hi poguessin haver preguntes i comentaris crítics dels assistents. Els punts següents reflecteixen, amb voluntat de ser literal, el que deien aquest vespre les bases de l’Assemblea:

• Hem d’intensificar la comunicació a la ciutadania; l’Assemblea ha estat massa àtona el darrer any
• L’Assemblea ha de liderar el moviment independentista, s’ha de fer visible, ha d’estirar dels partits aquests últims cent metres (com va fer al setembre de 2012)
• Tenim uns partits per la independència que en el fons són autonomistes: es barallen per un pressupost autonòmic miserable, es disputen qui obté més diputats provincials a Madrid… –el mapa polític canviarà profundament amb l’adveniment de la República i el trist paper d’aquests partits serà oblidat
• Necessitem prendre posició ja sobre la situació política, abans del proper plenari del Secretariat Nacional (l’11 de juny), abans que comenci la campanya electoral espanyola
• Dins d’un moviment d’independència sempre hi ha tensions: n’hi va haver a Irlanda (que van desembocar en una guerra civil un cop alliberats dels anglesos), n’hi va haver a les colònies nord-americanes (que no es posaven d’acord sobre la Declaració d’independència), n’hi va haver a l’Índia (la posició de Gandhi no era defensada de forma unànime, la famosa Marxa de la Sal va exasperar en un primer moment els seguidors de Nehru), n’hi va haver a les províncies neerlandeses (només set de les províncies, de disset que eren, es van independenditzar d’Espanya el 1581)
• Creiem en el futur d’aquest país, que ha estat capaç de superar fins ara situacions més adverses
• Les declaracions dels portaveus de l’Assemblea han de ser més bel·ligerants 

Significativament, la majoria de les intervencions han coincidit a queixar-se de l’atonia comunicativa de l’Assemblea. Dimarts hi va haver la primera reunió –de transició– de la Comissió de Comunicació del Secretariat Nacional, mentre no es formen les comissions definitives. Hi vaig assistir –la comunicació és la meva feina. L’equip em va semblar competent, ben diversificat per assumir les seves funcions, amb molt potencial, experimentat, amb nous membres, com Jordi Calvís, que són una garantia. Vaig tenir allò que en diuen bones vibracions. 

* El segon objectiu de la meva assistència avui a les Cotxeres de Sants deriva del mandat de l’assemblea general ordinària de Manresa de l’Assemblea Nacional Catalana: enfortir el contacte entre el Secretariat Nacional i les assemblees territorials. El dimecres 8 de juny, a les 7 del vespre, a la seu de l’Assemblea, al carrer Marina, els representants de la ciutat de Barcelona al Secretariat Nacional explicaran en assemblea oberta als membres de ple dret que hi assisteixin les novetats i la preparació del plenari del dissabte 11 de juny. És un compromís de donar informació i rebre indicacions que s’ha establert d’ara endavant.

[Text escrit dilluns, abans que es constitutuís dimarts al vespre el nou equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, enviat per l’assemblea territorial als seus socis i simpatitzants aquest dimecres]

Benvolguts companys,

Crec que avui sóc millor persona que fa un any, i us escric, com a membres i simpatitzants de Sants-Montjuïc per la Independència, per donar-vos les gràcies. M’heu ajudat a créixer com a ciutadà –i sense discussió, ser millor ciutadà, més compromès i solidari, et fa ser millor persona. Tant de bo que continuï pensant el mateix, d’aquí a uns mesos, treballant ara al Secretariat Nacional de l’Assemblea.

Veig clar que va ser una bona decisió fer-me de l’Assemblea, treballar per la independència al costat vostre, gosar exercir una responsabilitat gran però còmoda com la de coordinador de l’assemblea territorial. És una responsabilitat gran perquè la nostra presència pública és notòria i la nostra capacitat d’influència no és poc petita (escric aquestes línies el dia que les lletres “Desobediència” i “Adéu TC” apareixen a la portada del diari Ara, arran de la manifestació del diumenge amb el lema “Els drets no se suspenen”). És una responsabilitat còmoda perquè s’exerceix en comú, amb un equip divers i cohesionat, un equip de coordinació que acostuma a riure força a les reunions dels dimarts, de 7 a 10, mentre va fent feina, incansablement.

Al llarg del darrer any com a coordinador, l’any anterior com a secretari, i des de final de 2012 al grup de difusió, he intentat fer-ho tan bé com he sabut. He comès errors. Em reca, moltíssim, no haver participat gens en les parades el darrer any i haver participat poc en alguns actes que organitzàvem –però era el preu per poder mantenir l’equilibri entre un lloc de treball força exigent, l’Assemblea i una família que també demana, naturalment, dedicació.

Al nou equip de coordinació de Sants-Montjuïc per la Independència, que tingueu molt d’encert! Ens continuarem veient sovint, perquè estic convençut que l’Assemblea necessita una connexió intensa entre el Secretariat Nacional i les assemblees territorials, sectorials i exteriors. Quan arribarà el moment de la ruptura amb el Regne d’Espanya, sé que a Sants-Montjuïc per la Independència estarem preparats.

No he volgut dir en cap moment que siguem millors persones que els nostres adversaris, sinó que ens mouen millors raons!

Ser al carrer informant els nostres conciutadans té un valor enorme. Per començar, la gent ens veu, veu independentistes actius per tot el país, de forma constant, amb més presència que qualsevol partit polític o qualsevol altra organització. Les parades informatives continuen sent una de les millors maneres d’acostar-nos a les persones que encara no ens coneixen, que dubten, que són reticents. Els fulls que repartim fan rumiar –la meva experiència és que gairebé ningú els llença, i que n’hi ha molts que els agafen i els llegeixen. Hi ha gent que pregunten obertament i escolten. Hi ha converses. La independència, també la guanyarem enraonant amb tothom.

Els qui gosen parlar amb nosaltres constaten que el que defensem és pura democràcia, i que som un moviment cívic radicalment pacifista. És veritat que hi ha també anècdotes i algun avi que li puja la tensió… Comptat i debatut, el saldo és molt positiu. Hem vist que on l’independentisme creix més és on hem estat fent parades informatives setmana a setmana, a llocs com la Marina de Sants. Els resultats electorals d’aquests barris no criden l’atenció, perquè el primer partit continua sent un partit unionista –ningú para compte com hi ha anat augmentant el vot independentista, des d’una posició marginal fins a convertir-se en la segona força. L’erosió de l’unionisme hi és constant. Ara l’Assemblea fa multiparades, de gran efecte, i la colla de picapedrers de Sants-Montjuïc munta parada quinzenal fora del districte, a Bellvitge, amb els amics de l’ANC de l’Hospitalet de Llobregat.

Tot llarg viatge comença fent un primer pas –la conquesta de la majoria social també va començar amb una assemblea territorial muntant una parada informativa on l’independentisme no rebia cap vot, on ara continua sent minoritari, però ja és segona força.