Feina de sapa

Apunts d'Enric Blanes

Creiem el que ens convé creure

Publicat el 29 de juny de 2021 per eblanes

Ara fa tres setmanes, el 9 de juny, vaig rebre el missatge de whatsapp d’un telèfon que no tenia a l’agenda: “Hola! Has vist l’article del Jordi [Sànchez]? Alguns ex-secretaris [de l’Assemblea] ens hem posat d’acord a escriure una carta pública al Jordi per dir-li que no estem d’acord amb el que diu. T’ho passo per si t’hi vols afegir […]”. La carta defensava que el Primer d’Octubre era un referèndum vinculant i seriós, una posició que comparteixo. Ara, la meva resposta va ser: “Havia llegit l’article d’Oriol Junqueras dos cops i vaig llegir l’article de Jordi Sànchez dos cops. No secundo la vostra interpretació.”. L’article de Junqueras, “Mirant al futur”, s’havia publicat el 7 de juny, i el de Sànchez, “L’1 d’Octubre no va ser un error”, es va publicar l’endemà, és a dir, un dia abans de rebre el whatsapp.

Des del meu punt de vista, tendim a estar més pendents de les paraules que dels fets. Les setmanes de negociació del nou Govern de la Generalitat ens van inundar d’opinions i retrets fins a exasperar a tothom –com sempre. Recordo situacions semblants abans del 9N, després del 9N, abans de l’acord per la candidatura de Junts pel Sí, abans de la investidura del president Carles Puigdemont, abans del referèndum de l’1 d’Octubre, durant tot l’octubre de 2017, abans de les eleccions del 21D, abans dels intents d’investidura de Puigdemont, Sànchez, Turull i Torra, etc. Crec que acumulem uns quants anys d’experiència per poder deixar ja de mamar-nos el dit. La majoria de moviments cívics de grans dimensions, com el nostre, són plurals, amb grups concurrents que persegueixen el mateix objectiu i mantenen relacions competitives més o menys difícils de pair, i aquests moviments cívics acostumen a tenir davant adversaris que estan organitzats per defensar els seus interessos i que, entre altres estratègies, procuren crear tanta confusió com poden.

Em pregunto si no és habitual que les negociacions s’allarguin quan els resultats electorals porten dos partits rivals i molt igualats en escons a haver d’acabar pactant el govern, i encara amb el necessari suport d’un tercer partit. El que vull dir és que em van semblar inevitables tant el soroll mediàtic (aquella inundació d’interpretacions i retrets i nerviosisme) com aquell allargament de les negociacions, amb els seus estira-i-arronses histriònics. Vaig intuir que veuríem molt de teatre durant unes quantes setmanes, una obra mediocre que ja ens havien representat altres temporades. Vaig desconnectar tres mesos d’aquell excés de gestos i verbositat, des de la segona quinzena de febrer fins al 10 de maig, quan Jordi Sànchez va dir que continuava creient que hi podia haver un acord per un govern independentista, fort i estable. Pere Aragonès va ser investit president de la Generalitat el 21 de maig. Goita, encara ens van sobrar cinc dies!

Torno a llegir un cop més els articles d’Oriol Junqueras i Jordi Sànchez. Avui, “Mirant el futur”, de Junqueras, no és solament paraules: és acció política, té punta. Aposta públicament per la taula de diàleg, amb un text mil·limetrat (consensuat, em sembla que han dit, amb la part contrària), i que és del tot coherent amb el que han anat dient el mateix Junqueras i Esquerra ja fa un temps. Per damunt de tot, afirma que el referèndum d’autodeterminació té un consens ampli, de tres quartes parts de la societat catalana, i per això novament ofereix a l’Estat la solució desitjable, ideal: negociació i diàleg per arribar al referèndum acordat i amb reconeixement internacional. Hi va haver molts escarafalls arran de la publicació d’aquest article, escarafalls sobre el que en realitat pot ser un encert tàctic de l’independentisme: proposem diàleg per l’amnistia i l’autodeterminació just quan es produeix la decisió del Consell d’Europa.

Intento parar atenció als fets: tenim el 52 % dels vots i hem aconseguit un govern per la independència. Conec Jordi Sànchez. Discret, intel·ligent, infatigable, un animal polític sempre disposat a enfangar-se, és un dels artífexs de l’acord d’Esquerra i Junts. El seu article titulat “L’1 d’Octubre no va ser un error”, publicat l’endemà de l’article de Junqueras, ens recorda a tots que la via unilateral, si és cívica i pacífica, és legítima: que estem sempre disposats al diàleg, però que no renunciem a res, ni a plantejar un nou embat democràtic. No són solament paraules, tampoc: és el contrapunt argumentat imprescindible respecte a la posició política de l’article de Junqueras. Va produir també molts escarafalls, per un paràgraf, molt atacat, que va analitzar amb rigor Vicent Partal, a VilaWeb, en el seu editorial “Jordi Sànchez”, publicat el 9 de juny al vespre.

Soc partidari de llegir sencers els articles dels nostres polítics, començant pel títol, i interpretar-los fixant-me en el que pretén amb aquell text el seu autor, no pas ficant la banya en una frase o un paràgraf que no em convencin (i encara menys fixant-me en el titular interessat d’un mitjà de comunicació espanyolista). Llegir atentament i rellegir em sembla l’única manera seriosa de llegir. Anàlisis com les de Vicent Partal són sempre benvingudes, higièniques, tant si hi coincideixo com si no; els escarafalls, en canvi, m’avorreixen. Tornant al whatsapp dels amics de l’Assemblea, prefereixo que els nostres representants polítics tinguin a vegades idees que em resulten incòmodes o que no subscric, que es qüestionin la seva actuació passada, que no tinguin posicions inamovibles, que no siguin coherents fins al punt de ser dogmàtics: dono crèdit a Oriol Junqueras i Jordi Sànchez perquè són, en definitiva, gent de veritat, fidels a ells mateixos. L’observació anterior ve de Joan Fuster. Acabo, doncs, recordant un dels seus aforismes, que es deixa aplicar al nostre teatre polític: “Creiem el que ens convé creure. Ningú no es mama el dit en aquesta vall de llàgrimes.”.

Els presos polítics de Lledoners, el 22 de juny de 2021, el dia que van sortir en llibertat

 

 

Publicat dins de Sense categoria i etiquetada amb | Deixa un comentari

Sort que existeix l’Assemblea

Publicat el 9 de març de 2018 per eblanes

Dedicat als secretaris nacionals que acaben mandat a l’ANC

Començo amb tres tesis sobre la importància de l’Assemblea Nacional Catalana:

  1. Sense l’Assemblea no hi hauria hagut referèndum.
  2. Sense l’Assemblea no hauríem guanyat el 21D.
  3. Sense l’Assemblea no tindrem independència efectiva

Defensaré aquestes tres tesis a peu i a cavall, on sigui i davant de qui sigui. Avui, que no vull allargar-me, sols donaré un argument per cada una: [1] l’Assemblea va ser la primera a posar el referèndum a l’agenda política (consulta als socis de juliol de 2016) i l’hi va mantenir, superant totes les pressions, algunes des de dins l’independentisme mateix, fins al final; [2] les concentracions als carrers pels presos polítics, la manifestació unitària Omplim Brussel·les i la campanya groga van resultar determinants per mobilitzar el nostre electorat i guanyar el 21D contra pronòstic, en un moment de to molt baix, a causa de la repressió, dels nostres polítics, i [3] l’Assemblea manté la seva posició inamovible des del 31 d’octubre, per la restitució del Govern legítim i la construcció de la República, i és una garantia que la gent no afluixarem. (Hi ha una explicació més detallada del punt [2], la reacció de l’Assemblea davant el cop d’estat del 155, dins de l’apunt “Sense treva”.)

Els darrers quaranta dies, des de la investidura fallida de Carles Puigdemont el 30 de gener, s’han fet llargs. Impaciència, desconcert, atonia –semblen difícils d’evitar… Per sort, l’Assemblea Nacional Catalana és una organització molt resistent. Exhaurit el Full de ruta de l’any 2017 amb la Declaració d’independència, al novembre ja es va començar a bellugar i ha pogut fixar el nou mandat dels socis en el Full de ruta 2018, elaborat amb una alta participació en els debats (s’hi van transaccionar i incorporar gairebé set-centes esmenes). Sabem cap a on anem! I ara, amb les properes eleccions, la renovació del Secretariat Nacional respecte al març de 2016 serà absoluta, i molt intensa respecte al Secretariat Nacional sortint –els estatuts no permeten que cap secretari nacional superi els dos mandats. Hi entrarà gent amb esperit crític, plantejaments heterogenis, rics d’experiències i amb moltes ganes de fer feina. Com en una bona poda, la regeneració està assegurada.

La força de l’Assemblea és la seva gent. Ho vaig constatar un cop més, de primera mà, a l’assemblea extraordinària que va organitzar dimecres Sants-Montjuïc per la Independència per decidir si avalaven quatre possibles candidats al Secretariat Nacional, amb preguntes incisives i exigents dels socis. Érem quatre persones prou diferents, amb punts de vista que puc imaginar discrepants si tots quatre sortíssim elegits, però amb capacitat de tenir discurs propi i a la vegada amb prou experiència per saber treballar plegats. Hem de desitjar una alta participació dels socis en les eleccions del 17 de març i que en surti un Secretariat Nacional amb candidats de trajectòria sòlida i independent.

El Secretariat Nacional de l’Assemblea haurà recuperat la seva màxima energia abans de la Setmana Santa, a partir del 24 de març, amb 77 membres electes i nou equip en els seus quatre càrrecs orgànics: presidència, vicepresidència, secretaria i tresoreria. Mentrestant, és l’Assemblea Nacional Catalana, de manera significativa (com el 13 de novembre de 2016, aleshores per impulsar el referèndum), qui convoca aquest diumenge 11 de març una manifestació per la República Catalana. La manifestació “República ara!” té un lema inequívoc, transversal, coherent amb els resultats del referèndum que vam guanyar l’1 d’octubre i vam ratificar en condicions molt adverses el 21 de desembre. A l’escenari, hi parlaran persones que se l’han jugada per la República, des dels CDR, des de les ADIC, des d’un taller mecànic o des del voluntariat de la mateixa Assemblea. “República ara!” ens uneix com a ciutadania, enllà de partits polítics i candidatures i organitzacions. És un clam per persistir en la mobilització no violenta, democràtica, la mobilització que farà efectiva la República Catalana!

República ara!, postal de la manifestació de l'11 de març de 2018
República ara!, postal de la manifestació de l’11 de març de 2018
Assemblea d'avals al Secretariat de l'ANC 2018 a Sants-Montjuïc
Assemblea territorial d’avals al Secretariat Nacional de l’ANC 2018 a la seu de Sants-Montjuïc per la Independència: de l’esquerra a la dreta, un servidor; Josep Ramon Gomà, un dels fundadors de la Viquipèdia; Joan S. Vilallonga, picapedrer incansable als carrers i a les xarxes, i Saoka Kingolo, activista de la Sectorial d’Immigració.
Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Sense treva

Publicat el 31 de desembre de 2017 per eblanes

Per Jordi Sànchez

L’apunt anterior d’aquest blog, l’havia publicat a final de maig… Feia un mes de l’assemblea general ordinària de l’Assemblea Nacional Catalana, que aquest 2017 va ser a Granollers. Hi vam aprovar el Full de ruta, molt consensuat prèviament. Amb totes les esmenes transaccionades i concentrat en el referèndum d’autodeterminació, va ser aprovat per una majoria inusitada, quasi búlgara. Hi vam presentar també la campanya del referèndum, que ja treia el cap pels balcons amb els domassos del sí, i la mobilització de l’Onze de Setembre. Acabàvem de presentar la Caixa de Solidaritat…

Més de mig any viscut al dia.

Tots aquests mesos, l’Assemblea ha estat batallant sense descans per la independència i la República, enllaçant una campanya amb una altra, una mobilització amb la següent, amb activitat incessant a les xarxes socials i als carrers de tot Catalunya, amb reunions constants amb totes les entitats, els partits polítics i les institucions. Les assemblees territorials han estat infatigables; les assemblees sectorials, molt actives i amb iniciativa, i les assemblees exteriors han tingut moments determinants. L’Assemblea Nacional Catalana és una organització escarràs, que treballa molt i és decisiva sense penjar-se medalles.

Intento una síntesi de tot el que tanta gent, voluntàriament, organitzadament, hem fet, deixant molta feina importantíssima i de gran qualitat fora d’aquesta enumeració:

  • Al maig vam crear la Caixa de Solidaritat, que ha resultat tan decisiva, i vam encetar una tongada d’acompanyaments als qui han hagut de comparèixer per la persecució dels tribunals espanyols. I encara, a final d’aquell mes, el Secretariat Nacional de l’Assemblea, la Junta Directiva d’Òmnium Cultural i la direcció de l’Associació de Municipis per la Independència van fer un plenari conjunt per comminar els partits a impulsar el referèndum.
  • Al juny, vam organitzar l’acte “Referèndum és democràcia”, a les columnes de Puig i Cadafalch, a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona –l’acte més concorregut que havíem organitzat mai, amb l’excepció de les diades.
  • Al juliol hi va haver més d’un centenar llarg d’actes que explicaven les garanties del referèndum, i vam començar a explicar la mobilització de l’Onze de Setembre.
  • A l’agost vam encetar la campanya unitària del Sí, als carrers, als balcons, a les platges, a l’aeroport del Prat… i ens vam solidaritzar amb les víctimes dels atemptats de Barcelona i Cambrils, mentre avançava la campanya d’estiu per l’Onze de Setembre.
  • Vam tenir la perícia de mantenir la mobilització per l’Onze de Setembre amb esperit positiu i cívic, familiar, massiu, malgrat els atemptats i la creixent pressió policial.
  • Referèndum d’autodeterminació de Catalunya, 1 d’octubre –el moviment per la independència, com una torbonada més enllà de les entitats, va mostrar una maduresa, una resistència i una determinació insuperables i va derrotar l’estat (tot moviment social sa eixampla l’abast de les organitzacions centrals en els moments culminants, i això va passar l’1 i el 3 d’octubre, amb l’aparició dels CDR).
  • Va començar un octubre històric, en què el poder de la gent va desafiar la força de l’estat:
  • Al novembre no vam trigar a fer el primer pas per superar l’estat de xoc en què ens havia deixat la repressió. A l’Assemblea vam ser conscients que la “normalidad” de Rajoy i els del 155 era un cop d’estat. Vam sortir als carrers a manifestar-nos pels presos. Vam ser conscients que lluitàvem per defensar una vegada més la nostra llibertat històrica com a nació. Vam constatar que la campanya seria tan desigual…, una total operació d’estat amb l’Ibex35 i tots els mitjans espanyols abocats sense vergonya ni límit a favor del 155, amb els mitjans públics catalans coartats, amb amenaces contra els nostres polítics i activistes. A l’Assemblea, vam persistir, fent feina de formigues, al costat de la gent, planificant una contracampanya no convencional i efectiva, mobilitzant els votants de la República. El primer pas va ser sortir als carrers per defensar la República Catalana i en solidaritat amb els presos polítics i el Govern a l’exili:
    • la Setmana de la Llibertat, del dilluns 6 al diumenge 12, va incloure la segona aturada de país, el dia 8 (molt disruptiva); l’enorme manifestació del dia 11 al carrer Marina, i l’inici de les encartellades, el dia 12 –opino que aquestes grans mobilitzacions, ben planificades, van resultar determinants per reactivar-nos massivament i acabar guanyant les eleccions del 21D, unes eleccions que s’havien concebut perquè les guanyessin els partits contraris a la independència
    • dia 9, la Caixa de Solidaritat va posar a disposició dels membres de la Mesa del Parlament l’import de les fiances que els demanava el Tribunal Suprem (malgrat totes les gestions, van obligar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a passar una nit a la presó)
    • dia 10, consulta als socis, amb la pregunta “Vols que l’Assemblea Nacional Catalana promogui una única candidatura del bloc sobiranista oberta a líders polítics i de la societat civil empresonats i perseguits judicialment?” –alta participació en una consulta urgent i que va durar poc més de 24 hores, amb un 86 % de Sí, una posició política que no va fructificar
    • dia 25, comunicat “Per una victòria incontestable de la República”
  • El desembre va començar amb un fred rigorós, que no va impedir que omplíssim l’estadi olímpic Lluís Companys, en el Concert per la Llibertat dels Presos Polítics, auguri d’un mes difícil i decisiu:

Contra totes les adversitats, la República Catalana va guanyar la majoria absoluta al Parlament i els partidaris del 155 van sortir derrotats!

Aquest segon semestre de l’any 2017 deu haver estat un dels períodes d’activitat més intensa en els gairebé sis anys d’història de l’Assemblea Nacional Catalana. Ara treballem en la preparació de l’assemblea general ordinària, que, havent-se de fer entre el gener i el maig, tindrà lloc a mitjan febrer, la data més avançada que ha estat possible. El nou Full de ruta de l’Assemblea ja és al forn de la Comissió d’Incidència Política, a punt de sortir cap als debats territorials. Seguim!

14 d'octubre, Secretariat Nacional a Sant Cebrià de Vallalta
14 d’octubre, Secretariat Nacional a Sant Cebrià de Vallalta
Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Rajoy, que me voy

Publicat el 25 de maig de 2017 per eblanes

Mariano Rajoy, el ministre dels hilillos de plastilina del Prestige, el candidat popular de la mentida ignominiosa de l’11M, el president que va negar que hi hagués hagut rescat bancari, ens va enviar una carta el dijous 25 de maig, als catalans. Atrapat en la crisi d’estat que ell mateix va crear amb la seva recollida de signatures contra l’Estatut, Rajoy ens diu per darrera vegada que no pot acordar un referèndum. Fals. No vol. Havent convertit el seu partit polític en el més corrupte de tot Europa, Rajoy s’ha tornat un autèntic perill públic per a la soferta població espanyola, un home capaç de qualsevol bestiesa per preservar el seu poder. Al·lega ara que no accepta xantatges qui no ha deixat d’acceptar sobres durant anys.

Rajoy ens diu a la seva carta que la Constitució no permet el referèndum i fa quatre dies sis-cents! juristes el desmentien. Ens diu que anem al Congrés, perquè sap que hi té majoria, i ens diria que anéssim al Valle de los Caídos si la majoria fos nostra. És més, una tercera part dels diputats del Congrés ja li han dit que és possible un acord per al referèndum. La seva falta de coratge i iniciativa polítics, més enllà de la gestió de les intrigues del seu partit, és proverbial a tot Europa. Cal suggerir-li que, per una vegada, gosi fer un gest democràtic que l’honorarà, que dimiteixi, des del moment que havia dit que ell no transigiria mai a pactar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Una dimissió a temps ha salvat més d’un país de la ruïna.

  • Rajoy, en màxima confusió, dilluns, després de la reunió del seu partit, dedicada a amenaçar Catalunya i a esquivar preguntes sobre Pedro Sànchez.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

La campanya del No

Publicat el 5 de maig de 2017 per eblanes

Diu que aquest dissabte, 6 de maig, el Partit Popular comença la campanya pel No a la independència. M’ha sorprès moltíssim el canvi d’estratègia: com que fins ara els partits polítics espanyols havien esquivat el debat, un no espera que precisament el partit que governa a La Moncloa surti al carrers de Catalunya, amb els seus màxims representants, amb un centenar de parades informatives i la publicació de 600.000 fullets. L’esforç és inaudit, sense precedents –i s’acosta al que és capaç de fer l’independentisme qualsevol cap de setmana.

Els detalls delaten el nerviosisme i la improvisació dels defensors de la unitat d’Espanya:

  • Reconeixen els mèrits de l’adversari: “Els independentistes s’ha de reconèixer que han aconseguit tocar la fibra, jugant amb els sentiments de les persones. Els ha sortit bé.”, va dir Xavier Garcia Albiol dimarts, en la presentació de la campanya. Això, ho deia dimarts, però diumenge, davant d’un fòrum de Noves Generacions, havia comparat l’independentisme amb l’integrisme talibà.
  • La campanya comença immediatament després que els populars han superat la primera votació per aprovar els pressupostos de l’Estat. Gairebé assegurat l’objectiu que havien perseguit durant molts mesos, la prioritat de Catalunya es torna absoluta. La dificultat immediata serà tapar la darrera patinada de Mariano Rajoy, que havia promès uns pressupostos extraordinaris per a Catalunya amb unes xifres desmentides al cap d’un parell de dies, a causa de la pressió dels seus barons territorials.
  • Comunicativament, els populars són bons tancant files, mantenint tots el mateix discurs. Però fallen sovint en escenaris més oberts, i aquí hi ha improvisació. Per exemple, el lema, pensat en castellà, és “La Cataluña valiente” i, a la versió catalana del web, encara constava ahir com “La Catalunya valent”, amb el “valent” en masculí –fot-li! On han concebut aquesta campanya?
  • El lema mostra la gran preocupació de l’unionisme, la falta de mobilització dels seus partidaris –acumulen grans fracassos en les convocatòries de manifestació dels darrers mesos, des del 12 d’octubre. Representa que s’adrecen als valents que sí que es mobilitzen, però sorprèn que destaquin la qualitat de la valentia, que s’adiu més amb una situació de violència o terrorisme: sovint sembla que la fórmula per competir amb l’independentisme català sigui l’estratègia que van seguir al País Basc. A la vegada, el Partit Popular és el gran absent de la Feria de Abril a Catalunya, on no tenen caseta, segurament perquè els casos de corrupció els ofeguen per ser presents de manera més oberta.
  • Per començar la campanya, els populars no esperen els socialistes –immersos en les seves eleccions primàries– ni Ciudadanos. Una de les febleses de l’unionisme és la seva falta d’unitat; una altra és no haver aconseguit que Sociedad Civil Catalana es desempallegués d’elements d’ultradreta. Hi havia pressa per començar aquesta campanya –el contraatac era obligat, passat per Sant Jordi, que el No tenia perdut d’entrada, i davant de la campanya del Sí de l’Assemblea, cada vegada més visible.

Finalment, és significatiu que la campanya del No comenci la setmana que hem sabut que el Govern de la Generalitat licitarà aviat la compra de 8.000 urnes.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

La independència catalana, una revolta no violenta del segle XXI

Publicat el 8 de gener de 2017 per eblanes

No és estrany que un llibre publicat als Estats Units sobre la inflùencia de les revoltes no violentes en el segle XXI ens faci entendre millor què estem fent, que aconsegueixi dotar de significat les vicissituds de l’activitat independentista catalana, gràcies a la comparació amb altres moviments. El llibre en qüestió es titula This Is An Uprising: How Non-violent Revolt Is Shaping the Twenty-first Century, de Mark Engler i Paul Engler (New York: Nation Books, 2016, 343 pàg.). Ja ens podíem imaginar que els nord-americans hi tenen molt a dir, en el camp de la no-violència, per la incontestable importància del moviment pels drets civils. D’altra banda, llegir un llibre com aquest és una gran oportunitat per poder prendre distància: saber veure’ns en el mirall dels altres sempre aportarà llum al que fem.

This Is An Uprising aprofita i revisa una llarga i sòlida tradició prèvia i té la virtut de conjuntar la reflexió teòrica amb l’anàlisi d’exemples, sobretot nord-americans:

  • Martin Luther King i el moviment de drets civils
  • Gandhi i la Marxa de la Sal
  • Otpor! i la caiguda del dictador serbi Milosevic
  • el moviment pel matrimoni gai als Estats Units
  • Occupy Wall Street
  • el Harvard Living Wage Sit-In (una protesta per sous dignes dels treballadors dels campus nord-americans)
  • ACT UP i la lluita perquè els primers malalts de sida poguessin accedir a la medicació que necessitaven
  • les organitzacions llatines i la seva pressió sobre les eleccions dels Estats Units
  • el moviment ecologista Earth First!
  • la primavera egípcia de la plaça Tahrir.
Protesta a Birmingham, Alabama, 1963
Protesta a Birmingham, Alabama, 1963

El llibre es divideix en deu capítols de llargada homogènia (entre 25 i 30 pàgines cadascun), més una introducció i una conclusió, dels quals apunto unes pinzellades, per animar a llegir-lo:

  • La introducció parteix del record històric de Martin Luther King, que el 1962 havia fracassat a Albany (Georgia) i el 1963 encetava una victoriosa campanya a Birmingham (Alabama), un bastió del racisme –una campanya que es considera un model, el projecte C (on la C indicava confrontació) concebut per crear, de forma planificada, una crisi pública d’escala creixent que portés l’status quo racista a cedir. Aquell projecte C forma part d’un art, el de la revolta no violenta, que té una història, uns principis comuns a la complexitat i les subtileses de tot moviment de transformació social.
  • “El canvi d’estratègia”: Parteix de l’experiència de l’activista i estudiós Gene Sharp, quatre vegades nominat al premi Nobel de la Pau, que va considerar que la no-violència, més aviat que una estricta norma moral de conducta d’uns pocs, s’havia d’entendre com una via pragmàtica de lluita política que els moviments socials havien de saber utilitzar, perquè és el camí efectiu cap al canvi. Sharp té un llibre, The Politics of Nonviolent Action, amb una llista de 198 mètodes d’acció no violenta. La gent tenim molt més poder que no imaginem.
  • “Estructura i moviment”: Hi ha dues escoles nord-americanes que interpreten, de maneres oposades, com els moviments socials de base poden promoure el canvi social i que competeixen entre si (però que podrien combinar-se perfectament en el futur):
    • L’escola de Saul Alinsky, partidari de la construcció lenta i progressiva de grups dins de la comunitat, guanyant pes persona a persona, amb una estructura estable, que arribi a ser prou forta per aconseguir els seus objectius.
    • L’escola de Frances Fox Piven, defensora de la desobediència àmplia, de qualsevol organització, que aprofita el poder disruptiu del moviment de protesta de masses per modificar el panorama polític.
  • “L’híbrid”: El capítol repassa la proesa d’Otpor!, el moviment que va vèncer la dictadura de Milosevic a Sèrbia, un híbrid entre una estructura organitzativa i un moviment de masses, que va saber conciliar l’esclat de poder disruptiu a curt termini amb la necessitat de mantenir la resistència per aconseguir els objectius a llarg termini, i que va combinar una estructura meticulosa en xarxa, molt descentralitzada, que donava la màxima autonomia a la màxima quantitat de participants. — Otpor! em fa pensar en l’Assemblea Nacional Catalana.
  • “Els pilars”: Els moviments no violents han constatat que el poder resideix en la voluntat de la població general d’acceptar la legitimitat d’un règim i complir el seu mandat, i que aquest poder es plasma en institucions, governamentals o no: els seus pilars són l’exèrcit, els mitjans, les empreses, l’església, els sindicats, els funcionaris, els tribunals, etc. Tot règim polític és –gran metàfora de l’activista quàquer George Lakey, l’any 2004– com un temple romà sostingut per columnes: els moviments socials poden fer caure’n algunes i fer trontollar l’edifici, però és quan la gent estira més, i tomba més columnes, que l’edifici acaba caient. La caiguda d’un règim no és mai la conseqüència d’una decisió singular ni d’una acció heroica sinó el resultat de l’erosió dels pilars que el sostenien –les romanalles del franquisme no cauen al despatx d’Adolfo Suárez sinó per les incomptables manifestacions, vagues i actes de dissidència multiplicats a tot arreu.
  • “Declara la victòria i corre”: La Marxa de la Sal de Gandhi, l’any 1930, vista des dels ulls d’alguns analistes britànics l’any següent arran dels acords del 1931, havia estat un complet fracàs i una victòria de l’Imperi. Però el que buscava Gandhi amb la Marxa de la Sal no era pas aquell acord, sinó l’establiment de la no-cooperació general de la població índia: l’eliminació del monopoli de la sal va portar al boicot de molts productes britànics, a la dimissió de milers de funcionaris indis, al refús de pagar impostos… El triomf de Gandhi va ser haver fet seure els britànics a negociar. A Sèrbia, en un moment donat, Otpor! va dir al govern de Milosevic que tallarien una de les autopistes principals d’accés a Belgrad: ho van fer, van enviar fotos a tots els mitjans, van demostrar la seva força i van deixar el règim tocat –no hi fa res que el tall durés sols quinze minuts i que fugissin corrents.
  • “L’acte de disrupció”: “Un cop i un altre cop, a les revoltes que arriben a posar llum a injustícies que altrament eren ignorades, hi veiem tres elements –la disrupció, el sacrifici i l’escalada— que es combinen de forma vigorosa.” (pàg. 145):
    • La disrupció –impedir o dificultar l’activitat corrent dels adversaris– és la primera clau perquè una revolta arribi als titulars, si bé els activistes han de procurar-se la simpatia pública, assegurar-se que els observadors reconeguin la legitimitat de la seva causa.
    • El sacrifici personal –arriscar-se a ser arrestat, a patir penalitats, o el mateix risc físic per una causa– demostra la seriositat del compromís dels activistes, i genera solidaritat entre els amics i la comunitat.
    • “L’escalada , afegida al sacrifici i la disrupció, és el tercer element clau de l’alquímia d’una protesta explosiva.” (pàg. 156). Cal arribar a la situació en què el qui té el poder es troba davant del dilema d’actuar, perquè, si actua, enforteix el moviment. Cal augmentar el desordre sense violència.
  • “La torbonada”: En els moviments socials que triomfen sempre hi ha una torbonada, un moment que es fa públic que hi ha una injustícia greu, que genera una explosió d’activitat i que s’escampa més enllà del control de qualsevol organització –no s’hi ha prestat atenció, a aquest moment, i hem de ser conscients que és comú a tot moviment. Així, abans de Rosa Parks, desenes de persones s’havien negat a cedir el seu seient als autobusos els mesos anteriors al desembre de 1955: les condicions perquè sorgís la torbonada hi eren, i només calia que un moviment organitzat les aprofités (Rosa Parks era la secretària de l’organització de drets civils a Montgomery).
    • Si la torbonada és un clímax, el que ve després és la percepció de fracàs –una sensació que coneixem prou, perquè s’ha produït cada any, al cap d’una setmana de l’Onze de Setembre. Normalíssim. El moviment ha tingut èxit, ha sacsejat les posicions dels seus adversaris, però els canvis no arriben mai de manera immediata.
  • “Els divisors”: El capítol repassa el cas d’ACT UP, un petit grup d’activistes pel reconeixement de la sida, que van optar per crear-se enemics i polaritzar el debat sobre la manera en què s’estava tractant la malaltia –i van provar que la polarització també pot ser productiva, ajudant el moviment de solidaritat pel sida, que ja era molt ampli i estava ben organitzat. Interrompre sessions de borsa a Wall Street o bloquejar l’entrada a ministeris o omplir la ciutat de Nova York d’adhesius, com va fer ACT UP, no generava simpaties però va resultar més efectiu que la feina institucionalitzada de l’organització principal de solidaritat amb la comunitat gai. Va transformar els malalts de sida de víctimes passives en una força política potent: va remoure consciències i va acabar atraient un suport públic cap a la causa dels malalts de sida abans inimaginable. “Si no hi ha lluita, no hi ha progrés”, va dir l’abolicionista Frederick Douglass el 1857.
    • A vegades podrà semblar que els activistes s’han equivocat, atesa la reacció de l’estat o del poder –encara després de l’aprovació de la Llei nord-americana de drets civils, el 1964, els racistes van incendiar en dos anys més dues mil esglésies de la comunitat afroamericana. Però la reacció general de la societat serà clau: la repressió portarà molta gent neutral a fer costat a les comunitats resistents més aviat que a les forces de la repressió. Així, sovint l’oposició als activistes acabarà reduint-se a alguns extremistes emprenyats, amb posicions indefensables, i la majoria de la societat acabarà considerant que la seva visió és aïllada i obsoleta.
  • “La disciplina”: L’organització ecologista Earth First! clavava grans claus de metall en els arbres més vells dels boscos de Califòrnia, una mesura que no afectava l’arbre però tornava perillós talar-lo –eren molt actius i més bel·ligerants que els grans grups ecologistes, també polaritzaven les seves reivindicacions. Earth First! enfurismava les grans empreses del sector de la fusta, que van aprofitar l’accident molt greu d’un llenyataire per fer campanya contra els ecologistes –enmig de la crisi van optar per renunciar a la tàctica dels claus, i van establir la disciplina de la no-violència, treballant obertament amb la comunitat, optant pel bloqueig de carreteres i per les iniciatives legislatives. La conseqüència? Van començar a guanyar un ampli suport popular, i les autoritats van topar per fi amb dificultats decisives per oposar-se al moviment. “Tot i que el sabotatge i els danys contra la propietat es troben en una categoria moral ben diferent de la violència contra les persones, l’opinió pública tendeix a barrejar-ho tot.” (pàg. 240). La violència legitima i fomenta la repressió del govern o dels grups reaccionaris; facilita la feina dels infiltrats i l’obediència policial, i fa disminuir la participació en el moviment, requisit essencial. Els grups radicals dins de qualsevol moviment són més efectius quan exerceixen la seva pressió sense violència.
  • “L’ecologia del canvi”: El capítol repassa el complicat cas de la Primavera Àrab, precedida de la revolució a Egipte de la plaça Tahrir, 18 dies de revolta que van portar a la caiguda del general Mubarak al febrer de 2011. Egipte mostra la força de la revolta, però que no n’hi ha prou de fer caure la dictadura: cal saber protegir els guanys de la mobilització popular per no caure en un nou autoritarisme.
    • La mobilització de masses altera el debat polític i crea noves possibilitats de progrés. Disposar d’una organització sòlida al darrere hi pot ajudar i sobretot pot frenar els intents de tirar enrere aquest progrés; pot fer que el que s’ha guanyat es consolidi i duri. Encara, les comunitats contraculturals protegeixen els valors progressistes, i nodreixen els dissidents que encetaran noves onades de revolta.
    • A Egipte, els Germans Musulmans es van adherir a l’últim moment a la revolta de la plaça Tahrir. Els havia agafat per sorpresa. Però la seva forta estructura va resultar determinant per modelar el que vindria després: van imposar la idea d’unes eleccions immediates, en comptes de redactar una nova constitució que blindés les llibertats civils i deixar uns mesos perquè es formessin nous partits, com volien els joves de Tahrir.
    • Són essencials els grups que prefiguren el canvi, que creen espais alliberats, centres comunitaris, institucions alternatives. Els nous moviments sorgeixen de grups cohesionats marginals, que hauran de sortir de la marginalitat si aspiren a portar el canvi a la majoria. Els quàquers, per exemple, van ser l’embrió del moviment antiesclavista, i després han estat presents a l’inici dels moviments sufragista, dels drets civils, contra la guerra i contra les nuclears.
    • Gandhi va posar èmfasi a conjugar les diferents modalitats de l’activisme social. A la vegada que deia als seus seguidors que havien de canviar la seva individual manera de viure, també els insistia que s’organitzessin i mobilitzessin en una comunitat més àmplia –i que assumissin el risc alguna vegada de revoltar-se per fer-ho. L’ecologia del canvi social també preserva la memòria del canvi aconseguit, i renova la seva energia de la pròpia història. Celebrem les nostres victòries!
  • La conclusió repassa els capítols precedents; constata que la mobilització de masses ha estat sovint negligida, i si bé reconeix que hi ha altres maneres legítimes de fer, afirma que les revoltes es poden fabricar i que això pot canviar el món.
Manifestació a Birmingham, Alabama, 1963
Manifestació a Birmingham, Alabama, 1963

Dec la lectura d’aquest llibre a una recomanació de la meva companya al Secretariat Nacional de l’Assemblea Liz Castro. Els nord-americans saben publicar bons llibres de divulgació. Tenen un mercat editorial gran i competitiu, i els nombrosíssims professors de les seves universitats estan obligats a anar escrivint al llarg de la seva carrera articles i recerca d’especialitat –el principi que anomenen de publish or perish. La tradició editorial nord-americana en literatura tècnica és molt sòlida i abasta tots els camps. This Is An Uprising, des del meu punt de vista, és un manual de lectura utilíssima aquest 2017.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Tres facetes de l’Operación Diálogo

Publicat el 4 de gener de 2017 per eblanes

Mars Attacks, la pel·lícula de Tim Burton, té una escena memorable en què els marcians, que han desfermat un atac total contra els terrícoles, exemplificat en la devastació de la ciutat de Las Vegas, van massacrant la gent pel carrer, sense compassió, a la vegada que diuen pels seus altaveus “Don’t run, we are your friends” (“No correu, som amics”). L’escena exemplifica el que ens fa l’Estat amb la seva Operación Diálogo. És una operació –per tant, de propaganda o pseudopolicial– que no tindrà cap mena d’escrúpol.

Fins ara l’Operación Diálogo havia desplegat una primera faceta, amb èxit relatiu, i aquesta setmana n’ha desplegat dues més, que ja veurem quin èxit tenen:

  • Primera faceta, Digues que estàs dialogant: ja s’ha vist que la primera faceta no és senzilla, tens poca credibilitat i els teus són bastant maldestres, de manera que només t’han mig comprat el diàleg els teus mitjans de comunicació, i encara s’han trobat descol·locats per l’àgil convocatòria del president Puigdemont del Pacte nacional pel dret a decidir, el 23 de desembre, ara convertit en Pacte nacional pel referèndum.
  • Segona faceta, Digues que són els altres que no volen dialogar: cal anar apujant la pressió de cara a la cimera de presidents autonòmics, a la qual no aconseguiràs pas que assisteixi el president de la Generalitat, i per això interpretar els fanalets de Vic amb l’estelada de la nit de Reis com a fanatisme independentista és una idea molt ben trobada enguany, i que per una vegada et pot funcionar, sempre que no et passis de frenada:
    • Tindràs sempre mitjans prou poderosos per secundar-te
    • Toques la vena sentimental, i això pot facilitar els atacs contra l’independentisme, o la mateixa divisió entre els teus adversaris
    • Amb un parell d’empentes més, encara retrataràs els independentistes, al cap d’anys d’esforços, com una colla de gent intransigent, tot i les enormes dificultats que et continua comportant que siguin un moviment no violent.
  • Tercera faceta, Torna a col·locar el teu relat internacionalment: tot i que et costarà repetir els arguments de Margallo, l’estabilitat general europea bé val algun article que destaqui el perill independentista, i PoliticoThe Economist ja s’hi posaran bé, almenys en els titulars.

La tàctica és vellíssima, i no et vol convèncer pas a tu, lector d’aquest blog amb impacte gràfic inequívoc, sinó els seus. Què podem fer? [1] Ser conscients que l’Operación Diálogo és una operació de propaganda destinada a desprestigiar-nos i doblegar-nos; [2] reconèixer que els nostres adversaris aprofitaran qualsevol detall per minar-nos i dividir-nos, i no consentir-hi, i [3] entendre que estem fent una feina internacional extraordinària, en circumstàncies molt adverses, que toparà de tant en tant amb maniobres espanyoles.

Avui és un bon dia per tornar a veure “Ho portem dins” i continuar picant pedra, que comencem aviat la campanya Fem futurvídeo a partir del minut 45–, que el coratge de la nostra gent és extraordinari, i la setmana que ve ens mourem per Brussel·les 😉

fanalet2

Publicat dins de General i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Comentant Jordi Borràs

Publicat el 15 de desembre de 2016 per eblanes

Membre del Secretariat Nacional de l’Assemblea des del maig, em vaig sentir interpel·lat per l’entrevista que publicava aquest dimecres Pere Cardús: “Jordi Borràs: ‘Això que passa a l’ANC és molt preocupant’”. Vaig fer-hi un comentari, com a subscriptor de VilaWeb, que després he observat que només poden veure els subscriptors –per això el copio en aquest apunt. Hi ha hagut comentaris posteriors, a favor de Jordi Borràs, a favor del comentari i a favor de tots dos. Benvinguda la crítica! Reprodueixo a continuació el que vaig escriure tal qual (esmenant-hi tres errors mecanogràfics i afegint-hi un enllaç), llevat de la primera frase, que he desplaçat a l’inici d’aquest apunt.

***

És curiós com la realitat admet punts de vista i interpretacions diferents. Enllà del “president, posi les urnes”, jo crec que l’Assemblea ha continuat fent agitació, i a més a més amb resultats efectius, més d’una vegada. Opinaré primer sobre el període que he pogut observar, des del maig fins ara. Em sembla que la decisió d’impulsar el referèndum d’independència, presa només tres dies després del fracàs dels nostres partits polítics a l’hora de tramitar els pressupostos de l’Administració de la Generalitat, va ser tot un cop de puny a la taula –diria que vam aconseguir fer emprenyar a tothom. L’Assemblea va fer de baluard ciutadà per empènyer el Govern i la majoria independentista al Parlament. Després, el repte de l’Onze de Setembre, amb la mobilització simultània a cinc punts, va tornar a ser un èxit, que va haver de superar moltes dificultats i va requerir perseverança en la preparació i el talent de molta gent. Mirant més enrere, veig que és una Assemblea Nacional Catalana poc donada a la gesticulació la que ha contribuït a alguns resultats clau del darrer any i mig (eleccions del 27S, Govern del 10 de gener, aposta pel referèndum, mobilització social de l’11S i el 13N). Recordem tot el treball discret per evitar noves eleccions i les reunions públiques i les accions no publicades i determinants de l’Assemblea per salvar la situació. Recordem “el fil d’esperança” que vam explicar a quarts de vuit del vespre d’un divendres 8 de gener. Sabiem el que dèiem i no enganyàvem.

D’altra banda, la realitat interna de tota organització és elusiva als qui la miren de fora: [1] crec que l’actual Secretariat Nacional és més independent dels partits que el d’ara fa un o dos anys, i això es deu a la revolta de les bases territorials de l’Assemblea –que li va passar per ull als mitjans–, plasmada en una sèrie de mesures de transparència que van ser aprovades a l’assemblea general ordinària de Manresa (per exemple, la publicació nominal de les votacions a les actes de reunió del Secretariat Nacional); [2] sense desmerèixer ningú, l’Assemblea Nacional Catalana va tenir un paper decisiu en l’èxit de l’acte unitari del 13 de novembre a l’avinguda Maria Cristina de Barcelona, i aquest acte va acabar de fer trontollar l’Estat espanyol, que ara per primera vegada planteja, ni que sigui de moment com a simulació, el diàleg –un diàleg que ha de servir per fixar les condicions del referèndum–, i [3] hi ha propostes interessants que ja no són damunt de la taula de l’entitat, sinó en preparació, propostes per ser executades els propers mesos. — I per acabar, la torna: mentre que els comandaments i càrrecs de confiança administratius es poden renovar arran d’un canvi de govern, la direcció professional dels cossos de seguretat (policia, bombers) no està sotmesa a aquest grau de discrecionalitat.

  • Actualització del 16 de desembre: Jaume Marfany, exvicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, publica un article de resposta a Jordi Borràs, “Confiança en l’ANC”, a VilaWeb
  • Actualització del 22 de desembre: Pere Cardús entrevista també Jordi Sànchez, el president de l’Assemblea Nacional Catalana, a VilaWeb
Foto de Jordi Borràs: Onze de Setembre de 2012
Foto de Jordi Borràs: Onze de Setembre de 2012
Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Més enllà de la reacció sentimental

Publicat el 13 de desembre de 2016 per eblanes

He escoltat tres vegades el que ha dit Jordi Basté (MP3, 4:56) al seu “davantal” del programa El món a RAC1 del dilluns 12 de desembre. Ha desconcertat algunes persones que conec. A mi em sembla un editorial tribunero:

  • Observacions potser correctes i en tot cas legítimes –“no estem jugant bé”–
  • amb pessimisme típic –“ai que perdrem”–,
  • que es fonamenta en una anàlisi superficial –“no es passen la pilota, massa individualisme”.

No compro. Qualsevol moviment de transformació social com el nostre –pensem en Martin Luther King i la lluita pels drets civils, per exemple– ha tingut dissensions internes, estratègies confrontades, del principi al final. No entendrem res si no som capaços d’observar el procés a distància, constrastant-lo amb els èxits i les dificultats dels moviments socials que ens han precedit. Només així hi veurem algun sentit, i anirem més enllà de la reacció sentimental davant dels fets.

Hope is not the conviction that something will turn out well but the certainty that something makes sense, regardless of how it turns out.
Vaclav Havel, l’home que recordem del convuls Fòrum Cívic de la Revolució de Vellut: “L’esperança no és pas la convicció que això sortirà bé, sinó la certesa que això té sentit, surti de la manera que surti.”.
Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Allò que mig diu La Vanguardia

Publicat el 9 de desembre de 2016 per eblanes

Ahir dijous, 8 de desembre, La Vanguardia va intentar complir la seva missió de defensa de la unitat de l’Estat espanyol. Fixem-nos què va fer, perquè hi veurem detalls que val la pena comentar. Intento començar per una descripció breu i objectiva i segueixo per algunes observacions que a mi em fan rumiar –entremig afegeixo la reproducció de la portada, una foto de la pàgina doble interior i la tira d’humor de Toni Batllori.

Descripció breu

  • Portada: gran foto central de la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz, i del seu delegat a Catalunya, Enric Millo, somrients, al peu d’una escala, posant de manera improvisada, amb gest de pressa.
  • L’expressió “operació diàleg” apareix sempre entre cometes, a la portada i a l’interior, i fins i tot la paraula diàleg, sola, apareix entre cometes, un cop, en les paraules després d’oferir “diàleg”.
  • Les tres primeres pàgines de la secció “Política” es dediquen a l’agenda catalana de Sáenz:
    • Pàgina inicial de la secció, amb la tira còmica meritòriament equilibrista de Toni Batllori i una crònica amb molt d’ofici d’Isabel Garcia, il·lustrada amb una variant de la foto de la portada, sobre l’“equip Catalunya”, que ha organitzat Sáenz a Madrid per respondre les 46 demandes que havia plantejat el Govern de la Generalitat a l’abril, llevat de la primera, el referèndum.
    • Pàgina doble, amb dues grans fotos centrals d’Iceta i Arrimadas, de fons nocturn similar, en contrapicat, com insinuant que haguessin arribat junts a la seu de la Delegació, per il·lustrar la peça principal de la pàgina, que és la visita dels dos polítics a la Delegació, a càrrec d’Iñaki Ellakuría i Raúl Montilla (6.000 caràcters).
    • Contrastant-hi, a la part dreta de la pàgina doble, una peça de Josep Gisbert recull la posició del Govern de la Generalitat, a partir d’unes declaracions de Neus Munté, consellera de la Presidència, del mateix dimecres 7 al migdia (2.500 caràcters), i, a la part inferior, un article d’opinió de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, demana que el diàleg serveixi per acordar el referèndum (4.250 caràcters).
    • I encara a la pàgina 16, hi ha una columna de Fernando Ónega, “La reforma és Catalunya”, amb poca esperança que hi pugui haver una solució, veient que només un municipi català, d’entre 948, va celebrar el dia de la Constitució, i constatant que Sáenz actua “en torbadora solitud”.

La Vanguardia, portada del 8 de desembre de 2016 Doble pàgina de La Vanguardia sobre la simulació espanyola de diàleg Tira d'humor de Toni Batllori Observacions:

  • La comunicació del Govern espanyol és negligent i els perjudica: ha triomfat als mitjans l’etiqueta “operació diàleg”, amb connotacions d’operació policial o militar, i sempre entre cometes, connotant falsedat, inexactitud o exageració. La percepció és que l’Estat espanyol és incapaç de fer política, i no és un interlocutor disposat a proposar cap alternativa en què es pugui confiar.
  • La primera maniobra espanyola s’executa pèssimament: la reunió amb Arrimadas i Iceta era secreta, i per això, a la foto de portada, Sáenz i Millo fan un somriure de circumstàncies. Ellakuría i Montilla, en honor a la seva professió de periodistes, destaquen que la reunió no figurava a l’agenda oficial i relaten que la reunió amb Arrimadas anava precedida d’un enfrontament del seu partit amb els populars, i que Iceta va dir, acabada la reunió, que hi veia un canvi d’actitud però que no n’hi ha prou i van tard.
  • El Govern de la Generalitat va reaccionar amb rapidesa i tirant amb bala, amb les declaracions de Munté a l’Agència Catalana de Notícies al migdia, avançant-se a la secreta reunió del vespre. Va ironitzar sobre aquesta primera reunió amb l’oposició unionista i sobre la dilació a trobar dates per a la reunió dels presidents i la reunió de Sáenz i Junqueras.
  • L’article d’opinió de Jordi Sànchez és com un vendaval, que deixa a la intempèrie, en el segon paràgraf, els seus acompanyants a la pàgina, Arrimadas, Iceta i Sáenz, i posa al descobert les seves estratègies i febleses. És la peça amb més profunditat de tot el conjunt, un encert comunicatiu de La Vanguardia, que aconsegueix així mitigar el biaix destralerament unionista que hauria pogut tenir tot plegat, i una bona jugada de l’independentisme, que fa aparèixer el missatge de les seves bases en el dia i el lloc oportuns.
  • La columna d’Ónega confirma el pessimisme de Madrid apuntat per Sànchez i la desunió unionista que descriuen Ellakuría i Montilla.
  • En conjunt s’acaben traslluint la feblesa i imperícia espanyoles, davant d’un independentisme que apareix amb naturalitat, fermesa i capacitat d’anàlisi en el diari conservador de referència del país, davant d’un públic lector que encara no s’ha inclinat molt majoritàriament pel sí.

L’independentisme té la iniciativa. El mateix dia 8 que es publicava la informació que he comentat, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha convocat el Pacte nacional pel dret a decidir, per abans de Nadal, el divendres 23 de desembre –haurà arribat el dia que a alguns els caldrà pronunciar el gran Sí o el gran No. Mentrestant els unionistes continuen en fora de joc.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Les assemblees podem pensar en gran

Publicat el 27 de novembre de 2016 per eblanes

CTSE és la sigla del Consell de Territorials, Sectorials i Exteriors, la trobada anual dels representants de totes les assemblees de l’Assemblea Nacional Catalana. Enguany ha tingut lloc a Cervera, al Teatre de la Passió –ahir dissabte, 26 de novembre. S’acostuma a programar al novembre, al cap de mig any de l’assemblea general ordinària i mig any abans de la següent. El CTSE, doncs, és una reunió intrínsecament important en el funcionament de l’Assemblea, una càrrega d’energia i un instrument de control dels socis sobre el Secretariat Nacional. Aquest apunt tractarà d’explicar per què el CTSE16 de Cervera va resultar un dia ben aprofitat, que tindrà conseqüències:

  • Primer repassaré esquemàticament el que hi vam fer.
  • Em fixaré després, amb més detall, en tres elements polítics rellevants del Consell.
Tots els presents al CTSE16, a Cervera
Tots els presents al CTSE16, a Cervera

Un dia ben aprofitat

  • A quarts de deu del matí anaven arribant al Teatre de la Passió de Cervera els representants de les assemblees i els secretaris nacionals, i s’inscrivien en un dels 14 grups de treball que tenien lloc a la tarda –esmorzar i cafè per a tothom, organitzat, com sempre, per les assemblees territorials receptores; en aquest cas, les assemblees territorials de la Segarra per la Independència.
  • A les deu comencem: salutació de Ramon Royes, paer en cap de Cervera, que ens recorda que és on va néixer la Generalitat, l’any 1359, i que avui Cervera és al costat dels qui clamen que la independència és un futur millor. “Fem-ho bé… i aviat, Assemblea!”, ens diu.
  • Constitució de la mesa, aprovació de l’ordre del dia…
  • Informe del Secretariat, a càrrec de la secretària Eulàlia Subirà, i informe econòmic, del tresorer Marcel Padrós.
  • Els coordinadors de les nou comissions en què s’organitza la feina del Secretariat Nacional responen públicament les preguntes que s’han rebut de les assemblees, durant gairebé una hora.
  • Manel Porta, coordinador de Gestió Administrativa, presenta els resultats de l’enquesta interna a les assemblees, que entre altres detalls confirma la necessitat de donar-los més suport en xarxes socials, i ens renya perquè hi ha hagut massa poques respostes: aplaudiments de l’auditori. “Si em poso dur, m’aplaudiu? Sou molt bona gent.”, ens diu al final. L’urna perquè les assemblees silents puguin respondre acabarà, a la tarda, plena  ; – )
  • Jordi Pairó, coordinador d’Incidència Política, repassa el Full de ruta de l’Assemblea —primer dels elements polítics rellevants.
  • Primera tanda d’experiències d’èxit:
    • Lluís de Carreras, de la territorial de la Dreta de l’Eixample, explica la recuperació i la promoció del documental The Singing Revolution, sobre la independència d’Estònia;
    • Joan Bagaria, de la sectorial de Recerca, repassa la Jornada sobre el futur de la recerca a Catalunya, cinc taules rodones a l’Institut d’Estudis Catalans, de gran projecció, en què no tots els ponents eren independentistes, i
    • Xavier Fusté i Oriol Martínez, de la sectorial d’Economistes, exemplifiquen les seves bones pràctiques de difusió per les xarxes socials mitjançant l’anàlisi de la repercussió d’un tuit sobre un vídeo editorial d’Antoni Bassas.
  • Discurs polític de la vicepresidenta de l’Assemblea, Natàlia Esteve –segon dels elements polítics rellevants.
  • Sílvia Soler, de l’assemblea territorial de Castelldefels, llegeix el manifest “Unitat, coratge i determinació”.
  • Dinem a la una , per 10 € –l’arribada de la República Catalana marcarà canvis de tota mena, entre els quals l’adopció de l’horari internacional al nostre país.
  • A partir de les dues, debat als 14 grups de treball.
  • Segona tanda d’experiències d’èxit:
    • Montse Soler, de la sectorial d’Informàtics, presenta l’app en proves Democràcia Directa, de la qual ja hi ha un prototip en Android;
    • Montserrat Higueras, de la sectorial de Dones, explica com van decidir treballar des de la xarxa de dones que ja existia, més enllà de la zona de confort dels cercles independentistes;
    • Albert Ferrer, de l’assemblea exterior de Madrid, repassa com van teixir complicitats –i aguantar pressions– en la jornada acadèmica i política de la Universitat Complutense, al març, amb el Diplocat, la Delegació del Govern i el Departament d’Afers Exteriors;
    • Ricard Pons i Xavier Vidal expliquen l’experiència de les multiparades, un plantejament de parada informativa amplificat, amb més carpes, amb jocs per a la canalla, racó del xerraire, vermut –un format que busca la gent que encara no ha votat independència, que dóna arguments i, respectuosament, tracta de crear el dubte–, i
    • Hadar Ayxandri, secretari nacional, posa en valor la Catalan Week, set actes previs a l’Onze de Setembre arreu del món, en una opció per arribar a menys gent però ser més influents –les assemblees exteriors, ens avisa, “fan moltes coses que no es diuen”, al costat de la paradiplomàcia catalana.
  • Conclusions dels grups de treball –matèria d’incidència política, el primer dels elements polítics rellevants que detallaré a continuació.
  • Discurs final de Jordi Sànchez, president de l’Assemblea –tercer dels elements polítics rellevants.
  • Poc abans de les set del vespre, cantàvem Els Segadors.
Imatge de la diapositiva de les presentacions al CTSE16
Imatge de la diapo de les presentacions CTSE16

L’essencial és invisible als ulls

[A] Aquest Consell de Territorials, Sectorials i Exteriors tindrà conseqüències, perquè s’ha plantejat de forma que els debats interns dels secretaris nacionals amb els representants de les assemblees puguin influir en l’activitat política de l’Assemblea Nacional Catalana dels propers mesos. Jordi Pairó, el coordinador d’Incidència Política, va recordar la capacitat mobilitzadora de l’Assemblea, i la seva independència respecte als partits polítics, que va cristal·litzar en la proposta de referèndum –que primer no es va entendre. Va destacar també la importància de l’Assemblea de Càrrecs Electes, ja en marxa, impulsada per l’Associació de Municipis per la Independència.

Pairó va anunciar al matí que els debats interns de la tarda girarien a l’entorn del [1] nou projecte de campanya de l’Assemblea, que encetarem al gener; [2] el referèndum; [3] la defensa de les institucions, i [4] la incidència política al territori. Crec que les conclusions dels grups de treball –no les detallo per discreció– tenen substància, i el Secretariat Nacional es va comprometre a donar-ne molt aviat un retorn a totes les assemblees. Les conclusions signfiquen a la pràctica una concreció del Full de ruta de l’Assemblea, i un bon exemple de política participativa –en diuen nova política, em sembla, d’aquestes bones pràctiques.

El grup de treball que va determinar el tema dominant de cada mes a la propera campanya de l'Assemblea
El grup de treball que va determinar el tema dominant de cada mes a la propera campanya de l’Assemblea

[B] Gairebé tancant la sessió del matí, la intervenció de la vicepresidenta Natàlia Esteve, formulada en clau interna, va tenir una profunda càrrega política. Va adquirir el compromís de lliurar les conclusions dels debats com una tasca prioritària, d’acord amb la voluntat de transparència que ja s’ha reflectit en les candidatures individuals, en el sistema de votacions nominals i la temporalitat dels càrrecs dins el Secretariat Nacional. “Avui som més plurals. L’Assemblea no seria res sense la capacitat d’arribar a tota la ciutadania de les territorials, sense la capacitat de generar discurs de les sectorials i sense la capacitat d’influència de les exteriors”, va dir.

Esteve va destacar la demostració de força de les assemblees territorials el 13 de novembre, que, sense convocatòria ferma, ja tenien autocars reservats per baixar a Barcelona, i van garantir que l’acte fos multitudinari. Va explicar l’anècdota de la coordinadora d’una assemblea territorial que, en un dels seus primers actes com a vicepresidenta, li havia explicat, indignada, que semblava que no es volgués que fessin actes de petit format, i Esteve li va respondre que fessin el que creguessin que era millor, que les assemblees eren sobiranes.  “Parleu alt i clar i sense por”, va dir als representants de les assemblees. I va apuntar que la República Catalana haurà d’evitar concentrar totes les institucions a Barcelona com ara; tindrem el repte de descentralitzar el país.

La xarxa ferroviària suïssa: on és la capital?
La xarxa ferroviària suïssa: on és la capital?

[C] Va tancar les intervencions Jordi Sànchez, el president de l’Assemblea. Va donar les gràcies a les assemblees territorials i a l’equip del Secretariat Nacional que havien organitzat el Consell, i als representants de les territorials, sectorials i exteriors i als secretaris nacionals que havien fet l’esforç de desplaçar-se fins a Cervera. “Ha estat un dia ben aprofitat. Han sorgit moltes idees per als propers mesos. Espero que aquest hagi estat el darrer CTSE. Caldrà fer molta feina i molt ben feta.”.

Sànchez va recordar que l’origen de l’actual moviment independentista es troba en les consultes i en les plataformes pel dret a decidir. Les grans mobilitzacions no haurien estat possibles sense la capil·laritat de les assemblees territorials, que aglutina desenes de milers de persones. Per això les territorials són la garantia de fer pinya amb els seus representants al Secretariat Nacional. “Hem de ser exigents amb la gent del Secretariat Nacional. Cal humilitat i compromís.”.

Acabo amb algunes frases clau de Sànchez:

  • Ens hi juguem molt en unes poques cartes. Necessitarem sentit comú, en els dos sentits, el de racionalitat i el de visió compartida.
  • Ens hem d’atrevir a sortir al carrer donant certeses quotidianament. Som majoria, i som els únics que tenim un projecte de futur per a aquest país. Cadascú, individualment, ha de fer que es vegi que aquest és el projecte guanyador.
  • Devem obediència a un únic objectiu, la independència, que ens demanarà els propers mesos moments de mobilització intensa.
  • Hem de tenir capacitat de pensar en gran. Ara, a seguir pencant! Visca Catalunya!
Jordi Sànchez atén els mitjans de comunicació, al migdia
Jordi Sànchez atén els mitjans de comunicació, al migdia
Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

La discreta empenta de l’Assemblea

Publicat el 12 de novembre de 2016 per eblanes

Si repasso els darrers sis mesos d’activitat política de l’Assemblea Nacional Catalana, el que em crida més l’atenció és com el seu Secretariat Nacional s’ha tornat més independent que el d’ara fa un any. Les eleccions del maig de 2016 van produir una revulsió, provinent de les assemblees territorials, davant del que consideraven que havia estat una etapa de paràlisi de l’Assemblea: entre els 77 membres del Secretariat, n’hi van entrar 46 de nous, en bona part coordinadors i secretaris i picapedrers que havien estat al capdavant d’assemblees territorials a pobles, ciutats i districtes.

Aquesta mena de canvis dins d’una organització no es manifesten sempre d’una manera evident per a tothom, d’una manera diguem-ne incontestable, pirotècnica. Així, la continuïtat de Jordi Sànchez com a president –confirmat la setmana següent a les eleccions, a la reunió del Secretariat Nacional a Ripoll– suggeria més aviat, sobretot a un observador superficial, que no havia canviat res. Qui coneix la cuina de l’Assemblea, en canvi, va observar que la vicepresidència corresponia a Natàlia Esteve –per primera vegada la vicepresidència corresponia a una secretària nacional d’elecció territorial, i no a un dels 25 secretaris d’elecció nacional. El tàndem Sànchez-Esteve indicava un canvi notable.

A la reunió del Secretariat següent, a Badalona, va aparèixer la primera prova que l’Assemblea Nacional Catalana havia recuperat veu pròpia respecte a les altres organitzacions sobiranistes i els partits polítics. Arran de la incapacitat de la majoria independentista al Parlament de negociar la tramitació dels pressupostos de la Generalitat, la reacció de l’Assemblea va ser fulgurant: referèndum d’independència com a via de solució. Aquella decisió del Secretariat Nacional, quasi unànime, va ser molt contestada i criticada, públicament i privadament. Recordeu la mà d’articles en contra? L’estratègia és habitual: l’ha patida no fa gaire Pedro Sánchez, el qui va ser líder socialista del país veí.

El referèndum… aquí és on intervé la discreta empenta de l’Assemblea! Preguntem-nos com és que ara mateix el referèndum d’independència és el nucli de l’agenda política catalana, i també de l’espanyola. Com vam passar de la forta contestació del juny a la plàcida sintonia del setembre? Com pot ser! Em fixaré en tres punts per tractar d’explicar-ho:

  • Hi va haver un esforç organitzatiu extraordinari fora del focus dels mitjans de comunicació: Per començar, l’Assemblea va dedicar un mes al debat intern, de gran nivell, a tot el territori, per prendre posició respecte al referèndum en la seva consulta als socis (el 15 i 16 de juliol): va multiplicar els actes, va fer una notable campanya informativa, va treballar perquè hi pogués haver una participació alta i informada en la consulta —alta en comparació amb altres entitats i partits–, i els socis de l’Assemblea van decidir molt majoritàriament apostar pel referèndum.
  • S’ha sabut fer activitat crucial d’incidència política sense declaracions públiques ni escarafalls: La conversa constant amb Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència i els partits polítics independentistes va fer possible una adopció gradual, respectuosa amb el ritme de decisió de cadascú, del referèndum com a gran eina de consens per culminar el procés d’independència –recordem que el referèndum no va arribar a aparèixer mai en la campanya de l’Onze de Setembre.
  • Es va desplegar la capacitat única de l’Assemblea per convocar-nos l’Onze de Setembre i recarregar d’energia el que en diem el procés: Les assemblees territorials van treballar de valent –els cansats fan la feina!–, escalfant l’ambient amb la campanya d’estiu, omplint autocars, garantint que tothom pogués adquirir la seva samarreta, preparant els espais i escenaris de Lleida, Berga, Salt, Tarragona i Barcelona, mentre l’equip de mobilització coordinava l’organització del que serien cinc concentracions simultànies i el de comunicació procurava que l’Onze de Setembre fos la notícia principal dels mitjans de comunicació des del divendres 2 de setembre fins al mateix Onze, i encara les assemblees territorials van tornar a posar milers de voluntaris als carrers –950 a Barcelona, per exemple. Qui dubta que aquell èxit col·lectiu, que tot l’independentisme es pot fer seu, va aplanar el camí de la unitat al Parlament? Qui va adonar-se de l’enormitat d’aquella feina, fora dels membres més actius o veterans de la mateixa Assemblea?

Aquest diumenge 13 de novembre ens trobarem a l’avinguda de Maria Cristina amb el lema Per la democràcia, defensem les nostres institucions. Lema encertat, l’Assemblea Nacional Catalana sap que l’independentisme té la iniciativa política. La concentració de Barcelona és un acte solidari i reivindicatiu i a la vegada un acte d’unitat i impuls. Som conscients que vam sortir del mes de setembre amb molta força, que la pressió internacional sobre l’Estat espanyol per fer el referèndum, com a solució política, és intensa –evidentment, als nostres adversaris els toca no reconèixer que reben aquesta pressió. L’edifici del No comença a trontollar i els atacs judicials espanyols s’incrementen perquè ja no saben com intimidar-nos. Aquest acte, programat ja fa setmanes al voltant de l’aniversari del 9N, és aglutinador, inclusiu –i torna a ser, observat des de la cuina, un acte de confiança tenaç, preparació callada i participació entusiasta. Tenim la iniciativa política, i la sabrem utilitzar amb empenta i amb discreció. La bona connexió del Secretariat Nacional amb el conjunt de centenars d’asssemblees territorials garanteix que sabrem estirar la corcada estaca i fer-la tombar.

Actualització del 14 de novembre: La concentració va desbordar les previsions i va caldre tallar el trànsit a la plaça d’Espanya. Va sortir molt bé, ja que va dibuixar una imatge de gran unitat i convicció de l’independentisme, l’essència de l’Assemblea Nacional Catalana. Però som una organització política, amb una capacitat d’incidència que pot resultar incòmoda: per portar a bon port l’acte d’ahir, van haver de superar-se setmanes de dubtes i reticències, el Secretariat Nacional hi va haver de posar una gran determinació i energia. És en aquests moments clau que també es notarà la revulsió que descrivia més amunt, una majoria de secretaris nacionals amb criteri propi, individual, insubornable.

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Iceta i els partits extrademocràtics

Publicat el 29 d'octubre de 2016 per eblanes

Aquest vespre d’investidura del president espanyol Mariano Rajoy, un tuit de Pati Sarrias, companya del Secretariat Nacional de l’Assemblea, em fa rumiar:

patisarrias

Hi ha molta gent, fins i tot adversaris, que considera un gran polític Miquel Iceta, el líder del Partit dels Socialistes de Catalunya. El seu partit avui, dignament, amb el Partit Socialista de les Illes Balears, ha mantingut al Congrés dels Diputats espanyol el compromís adquirit amb els seus militants de votar No a Rajoy. El gest ha contrastat amb el trencament massiu de la promesa de vot dels seus companys del Partit Socialista Obrer Espanyol. Quina és la veritat d’aquest vot?, es pregunta Sarrias. Quin camí seguirà el PSC d’ara endavant?

Les dues darreres intervencions d’Iceta en els debats socialistes, al Comitè Federal del PSOE el 23 d’octubre i al Consell Nacional del PSC el 25 d’octubre –val la pena llegir-les–, són dues peces intel·ligents. Iceta té discurs, oratòria, habilitat dialèctica, capacitat de connexió amb el seu electorat en campanya. Té qualitats que no abunden. Ara: no compro que sigui un gran políticPer què Iceta no és un gran polític? Perquè li falta coratge i clarividència. No ha tingut el coratge d’aplicar la que era la conseqüència estratègica de la Sentència contra l’Estatut ni ha tingut la clarividència de sospesar bé la força que anava prenent el moviment popular independentista –recordem que Miquel Iceta, abans de liderar el partit, és l’home que hi havia al darrere de Pere Navarro. Mantenir la supeditació dels socialistes catalans al PSOE després de la desafecció que va reconèixer el president Montilla ha estat un desgast enorme per al PSC, al Parlament, a tot el territori i entre els seus dirigents més coneguts. I aquesta supeditació encara té una conseqüència pitjor, si l’he llegit bé, que és no haver creat per al PSOE un espai de maniobra davant dels nacionals del PP. L’error és enorme.

Al PSC no li tocava pas tornar-se independentista. Des del meu punt de vista, al PSC li tocava passar del No a la Sentència contra l’Estatut al No democràtic a la independència. Avui hauria d’estar propugnant que l’Estat espanyol és reformable –una posició que tot l’independentisme considera legítima– i a la vegada defensant el dret democràtic, inalienable, a l’autodeterminació. No fent el pas, optant per negar aquest dret, el PSC ha anat a parar al raval de la política catalana, amb els que hauríem d’anomenar partits extrademocràtics –des del moment que el PSC defensa la llei per negar el dret, apareix de bracet del Partit Popular i de Ciudadanos. Sí, partits extrademocràtics: avui hi ha una activa meitat de la ciutadania catalana que no consenteix a ser governada per l’Estat espanyol, que considera que aquests partits espanyols són fora del que és una democràcia.

Té molt sentit el tuit de Pati Sarrias. Que no seria benvingut el PSC, amb màxim respecte, el diumenge 13 de novembre al passeig de Maria Cristina de Barcelona, si se sumés a la convocatòria de l’Associació de Municipis per la Independència, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana en defensa de les institucions catalanes? Hem vist molts no independentistes els darrers dies, en convocatòries homòlogues, al costat de Carme Forcadell o Joan Coma, amb tota naturalitat. Que bo seria per a aquest país veure el PSC actuar de pont, defensar un referèndum acordat, legal, amb l’Estat, encara que treballessin pel No!

Wait and see. Són dies de gran política. Com escrivia Vicent Partal ara fa una setmana, “el punt més important i interessant d’aquesta crisi encara ha d’arribar”.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

Qui es pensa que no estem molt forts?

Publicat el 15 d'octubre de 2016 per eblanes

Dijous vaig anar al programa Vull una resposta, d’Esplugues TV, presentat per Magda Gregori. Vaig compartir taula amb Lluís Junyent, company de l’Assemblea Nacional Catalana que no coneixia, del Baix Llobregat, que va presentar un acte sensacional que preparen aquest diumenge al Parc de Torreblanca. Hi havia els joves, prometedors politòlegs Enric Gregori i Mònica Morros. No hi havia Jaume Marfany, ànima del programa. Els 51 minuts em van passar volant.

Amb cinc persones que han de poder enraonar, no et pots estendre en les explicacions. Per això val la pena recuperar un detall del que volia dir. L’Estat espanyol és com un vell edifici al qual ja falten algunes columnes. Cada vegada sembla més inestable. Trontolla i perilla d’esfondrar-se. La columna diplomàtica, que Margallo tracta d’apuntalar fa moltíssims mesos, també té esquerdes visibles. S’han vist tot el setembre en el tractament de l’Onze de Setembre i de la presa de posició del Parlament des dels mitjans internacionals. Les publicacions polítiques especialitzades tampoc han contribuït gens a mantenir les tesis unionistes.

Dilluns l’esquerda diplomàtica va ser evident, en el gest dels ambaixadors, a Madrid, assistint a la conferència del president Carles Puigdemont. Això no és neutre: un ambaixador no va a un acte així si no sap què hi dirà el president (molta feina prèvia al Palau de la Generalitat, moltes recepcions), si no té el vistiplau del seu govern i si el seu govern no creu que el que proposarà el president català, un referèndum acordat, és una alternativa desitjable. Va ser tot un avís. Sense menysprear els nostres adversaris, estem més forts que no ens imaginem.

Deixo el vídeo del programa.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

La paraula és ruptura: una ressenya de Xavier Díez

Publicat el 9 d'octubre de 2016 per eblanes

Franz Kafka va dir allò que tot llibre que val la pena és com un piolet clavat en el mar glaçat de la nostra consciència. És una màxima que guia les meves lectures literàries però que potser em costa més aplicar a la lectura de llibres d’història i política… Tanmateix, si ara faig memòria de les desenes de llibres que he llegit sobre el procés des de l’any 2012, n’hi ha tres que m’han fet entendre què passava amb més profunditat, que han fet de piolets de la meva consciència cívica:

  • primer va ser A un pam de la independència (2013), de Vicent Partal, que em va fer adonar de la profunditat i la persistència del pensament i l’activisme independentista;
  • poc després vaig llegir Delenda est Hispania (2012), d’Albert Pont, que em va fer veure que el que estem fent és recuperar la nostra llibertat perduda,
  • i aquest setembre, Anatomia d’una ruptura: Espanya-Catalunya (1974-2014), de Xavier Díez (Lleida: El Jonc, 2015, 217 pàg.), que m’ha fet repassar amb ulls nets la història que tinc prop.

Anatomia d’una ruptura és un llibre que té la virtut d’explicar-nos de manera coherent com s’ha anat consolidant, al llarg de tres dècades, el distanciament entre Espanya i Catalunya. En la visió de Xavier Díez, «el dret a decidir protagonitzat per l’àmplia mobilització de sectors molt extensos de la societat catalana no és tant una ruptura nacional com un intent de trencar amb la lògica del poder espanyol» (pàg. 193), i és la conseqüència del fet que en aquests anys «han emergit i s’han desenvolupat cultures polítiques i socials sistèmiques cada vegada més diferenciades.» (pàg. 25).

La primera part del llibre, el capítol «La fi d’un règim: la Segona Restauració» –la més llarga, gairebé la meitat de l’extensió total–, és un repàs dels dèficits democràtics del que s’havia conegut per Transició, que Xavier Díez va qualificar ja fa uns anys, precursorament, de Segona Restauració (la Primera Restauració, del 1876 al 1923, també era una monarquia parlamentària, amb una constitució i un sistema de dos partits que s’anaven alternant al poder). Els reformistes franquistes i l’oposició moderada van modificar el règim sense alterar l’Estat: en van mantenir l’ordre i les estructures bàsiques i van preservar l’entramat d’interessos que sostenia el franquisme. Ja des de les acaballes del franquisme, a Catalunya, en canvi, aquesta «ruptura pactada» no va resultar admissible per la força de l’antifranquisme sociològic, plasmat exemplarment en l’Assemblea de Catalunya.

Xavier Díez repassa història coneguda –almenys per a la meva generació– i en fa una reinterpretació ben allunyada de la versió espanyola oficial. Explica, per exemple, la cessió de la tornada de Josep Tarradellas i la restauració de la Generalitat, institució provinent de la República i l’exili dins del postfranquisme, per la por que van fer tant els resultats electorals de Catalunya al juny de 1977, amb uns socialistes no obedients a Madrid i un fort PSUC, com la immensa mobilització de l’Onze de Setembre. El restabliment de la Generalitat és previ a la Constitució –vaticina que això acabarà sent un dels fonaments legals de la independència. Díez repassa la repressió constant contra l’independentisme, i com van creixent, ja als llarg dels anys vuitanta, la desconfiança mútua entre la Generalitat i l’Estat, que tendia de manera quasi natural al centralisme, i la deriva antidemocràtica de l’Estat espanyol, que es manifesta sobretot en la negació de qualsevol sortida pacífica al conflicte basc. El capítol acaba amb la Sentència del Tribunal Constitucional de 2010, destinada a esterilitzar l’autonomia catalana.

Hi ha actualment una incapacitat, des de la lògica espanyola, de reconèixer la nació catalana. Per què?, es pregunta Xavier Díez:

  • per una confrontació d’imaginaris,
  • per una creixent fractura d’historiografies (amb la catalana vinculada a la tradició europea),
  • per una praxi política diferent (amb el model espanyol de centralització del poder, model proper al rus o al turc, antics imperis que no han assimilat la seva decadència),
  • per la memòria històrica (amb la circumstància particular d’una fugida massiva al final de la Guerra Civil i un exili proper i actiu, a diferència d’altres llocs de l’Estat, on no hi va haver fugida possible i la dissidència va ser exterminada),
  • per l’antagonisme entre la cultura elitista en castellà i la normalització d’una cultura universal en català (la cultura en castellà del Cobi, que va callar durant l’operació Garzón contra l’independentisme, en contrast amb el rock català que emergeix coetàniament),
  • per «la concatenació de frustracions en una relació asimètrica, [que] ha propiciat entre bona part de la societat catalana el sentiment que existeix una ‘ruptura pendent’, impossible d’assolir atesos els condicionaments polítics en el moment de la Transició, i que només un gest contundent com el de la independència és possible de propiciar» (pàg. 119),
  • i per la independència com a forma suprema de dissidència.

Catalunya, històricament, d’acord amb Díez, s’associa a la impugnació de l’ordre autoritari, als valors republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, «incompatibles amb una identitat estrictament jeràrquica, d’un estat provinent d’un antic imperi, capaç d’imposar la seva condició nacional en èpoques d’absolutismes o dictadures militars» (pàg. 122). Els papers de Salamanca són el paradigma d’aquesta confrontació, que revela que Espanya no ha superat el seu passat franquista. Espanya voldria un final de la història, a la manera de Francis Fukuyama, en la Constitució de 1978, i –simplificant– basteix un imaginari fonamentat en la desmemòria. «La societat catalana té com un dels seus trets identitaris un radical igualitarisme, una nul·la tendència a la reverència, un tracte horitzontal, un menyspreu per la pompa i circumstància, una certa capacitat d’autoorganització sense cabdillatges, una desconfiança absoluta respecte a líders carismàtics.» (pàg. 152).

La tercera i darrera part comença amb un epígraf de Luis Cabrera: «A Catalunya, entre els anys cinquanta i seixanta s’hi van desplaçar més de vuit-centes mil persones provinents d’Andalusia. Que consti que per sempre més que el noranta-cinc per cent d’aquest abundant flux migratori pertany al grup dels vençuts de la Guerra Civil.» (pàg. 167), i segueix amb una observació d’Andreu Mayayo, que els resultats electorals a Catalunya de les eleccions de 1977, amb una victòria contundent de les esquerres, representen un moment de ruptura, perquè permeten que Catalunya surti del guió preestablert per les elits polítiques espanyoles. El resultat electoral impugna la triple dictadura del franquisme, l’autoritària i reaccionària, la de classe i la nacional, i l’ocupació militar i policial.

Acabo la nota citant, d’aquesta tercera part, tres fragments esmolats de Xavier Díez:

  • «La relació Catalunya-Espanya s’ha fonamentat des de la dialèctica del conflicte. Ha alternat períodes de violència amb la d’una coexistència freda, perquè l’Estat no ha entès cap altra relació que la subordinació, mentre que Catalunya no ha buscat altra cosa que la consideració de nació mitjançant un tracte bilateral, entre iguals, en unes regles del joc més igualitàries i democràtiques.» (pàg. 169).
  • «La societat catalana, inquieta, crítica i desafiadora, representa un espai de dissidència actiu, una molèstia respecte al guió de la transacció tranquil·la, un agent pertorbador en aquest ordre que pretén enllaçar el present amb un passat d’autoritat, un estricte, de control per part d’una concepció unitària i jeràrquica de la pau social i de la conformació natural.» (pàg. 177).
  • «Després de dècades i generacions de fracassos d’intentar modelar Espanya amb un model més democràtic i inclusiu, molts han (hem) arribat a la conclusió que l’Estat és irreformable, que les vies no existeixen, que no hi ha federalistes a l’altra banda del Cinca, que no tots els espanyols tenen els mateixos drets i que, si volem disposar d’un estat més just i transparent, més enllà de l’existència o inexistència de sentiments nacionals, sembla necessari crear-ne un de nou, partir de zero, i bastir noves regles del joc a imatge i semblança dels valor més compartits.» (pàg. 179).

Veure Catalunya com a espai de dissidència és una intuïció poderosa, que guanyem gràcies al llibre de Xavier Díez –prolífic, Díez té un recomanable blog a Més VilaWeb.

Manifestació a Sabadell al febrer de 1976, per fer fora l'alcalde franquista
Manifestació a Sabadell al febrer de 1976, per fer fora l’alcalde franquista, a l’inici de la vaga general de la ciutat, la primera que hi va haver a l’Estat. Sempre havia intuït que el canvi real va començar aquí.

 

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari