Feina de sapa

Ara fa un any, els dies 3 i 4 de juliol, els socis de l’Assemblea Nacional Catalana van votar en una consulta interna i van apostar rotundament per la màxima transversalitat i unitat i per donar sentit plebiscitari a les eleccions del 27 de setembre. D’aquell mandat, en van sortir les victorioses coalicions independentistes Junts pel Sí i CUP – Crida Constituent. Vaig tenir la sort d’estar de vacances a Espanya al setembre: sóc dels pocs independentistes que van parar tota la seva atenció en la implacable i premeditada campanya de les televisions de l’Estat, i de totes les seves forces de comunicació, en defensa de la unitat d’Espanya. Els 72 diputats amb què vam guanyar la majoria al Parlament sempre em semblaran un resultat formidable, davant d’un adversari que no menystindré mai.

El proper divendres 15 de juliol a la tarda i el dissabte 16 al matí els socis de l’Assemblea poden tornar a influir en el futur del país, en la consulta interna sobre el referèndum d’independència. Aparentment, el resultat no serà tan majoritari com el de la consulta de l’estiu passat. Aquella consulta apel·lava directament a la unitat, la idea era inequívoca, per més que fos polèmica —molt polèmica, oi?, si fem memòria. La consulta d’ara proporciona un objectiu inequívoc i és un instrument per refer la unitat. Però el que hi ha en qüestió és més indirecte, és més subjecte a la discussió política que ens apassiona. Els mediterranis som reticents i desconfiats, i encara més si es tracta de mediterranis que fa segles que viuen amb un estat en contra.

La situació que s’ha produït amb la consulta als socis és curiosa. El Secretariat Nacional de l’Assemblea fa un profund debat sobre el referèndum d’independència i el sotmet al parer dels seus socis com a nucli renovat del full de ruta. La decisió és quasi unànime –només un vot en contra, em sembla, de la insubstituïble Àngels Folch. Es produeix una resposta entusiasta en alguns llocs i apareixen persones molt i molt enfadades en altres llocs. Comença la roda d’actes informatius i de debat que van organitzant les assemblees territorials segons el seu criteri —desenes d’actes. Què succeeix? Que sovint el debat comença amb fortes objeccions i retrets, i la majoria dels socis en surten, al cap de més d’una hora, valorant les virtuts del referèndum. Els ponents de l’Assemblea no van als actes amb certeses, ni tenen una bola de vidre que prediu el futur, però exposen els arguments pel referèndum, i enamoren una part del personal, uns socis que al llarg de l’any demostren contínuament una implicació infal·lible i un coneixement polític de nivell creixent.

Explicaré dos casos: el debat amb Jordi Sànchez al Maresme i la meva pròpia experiència a les Cotxeres de Sants, dijous al vespre. El vídeo de acte del Maresme dura una hora i mitja: són tres quarts d’argumentació a favor del referèndum d’independència com una bona alternativa, cobrint 90 preguntes formulades prèviament pel públic, i un interrogatori sense pietat —recomano el vídeo: Jordi Sànchez és un dels polítics independentistes amb un discurs més complex, més matisat, gens efectista; és un home que no fa tuits quan parla, que no busca l’aplaudiment, que no culmina les seves intervencions amb un in crescendo que emocioni el públic; és un líder de discurs greu i mesurat –tot i ser un home amb un notable sentit de l’humor i la ironia. Al Maresme, Sànchez acaba enamorant.

A la sala d’actes de les Cotxeres, dijous, Sants-Montjuïc per la Independència feia la seva assemblea mensual ordinària –n’havien fet una d’extraordinària sobre la consulta la setmana anterior. El segon punt de l’ordre del dia va servir per explicar el procés de participació en la consulta i preparar-ne l’organització interna, i també per formular més preguntes sobre el referèndum d’independència. Gràcies al debat anterior, el nivell dels dubtes va ser alt, inclosos els d’un parell d’actius reticents entre el públic. Ens hi vam allargar més d’una hora, i vam parar per poder prosseguir l’assemblea. Em va encantar, i va ser aplaudida, la clarivident intervenció del secretari de l’assemblea territorial, Christian Selva, que seia entre el públic, ja cap al final: ens va recordar que no sabem com acabarà tot, si farem un referèndum o si ens abocaran a declarar la independència directament, com a últim remei, però que sí que hem de tenir la certesa que hi haurà ruptura, que l’Estat es resistirà a deixar-nos en llibertat, i que necessitarem coratge i unitat i determinació per vèncer –el Christian va venir a dir, amb paraules més elegants que les meves, que a vegades sembla que ens l’agafem amb paper de fumar.