Pere Navarro al Polónia!
Inefable, el Pere Navarro! Mira, que se n’ha de ser! El pobre home rep una plantofada i aconsegueix que tots els mitjans dediquin més temps a criticar-lo que a censurar la seva agressora; aconsegueix que en comptes de parlar de la transcendència d’agredir físicament a un polític, parlin de la reacció irresponsable d’aquest. Inefable aquest home! És que, a més de rebre una plantofada física, està rebent plantofades dialèctiques per totes bandes! Com a agredit, és ell qui hauria de menjar-se el temps rebent condolences i mostres de suport; doncs, no, ha aconseguit de menjar-se el temps rebent crítiques a vessar. Se n’ha de ser!
Però així és ell. Malament qui hagi intentat fer-li una cara nova. Li ve de fàbrica aquest posat de no saber ni on para ni què ha de fer. Millor que se li vegi d’entrada. Deixeu-li la cara que fa, si us plau.
Algú pot pensar que minimitzo una agressió, fins i tot que l’estic ridiculitzant sense cap necessitat. Escolteu-me, de debò us ho dic, encara gràcies! Que aquest senyor m’ha insultat greument, a mi i a tot el món independentista! I m’ha ofès quan no sustenta l’acusació en cap fet sinó en “impressions”. Les acusacions que ha llençat contra els independentistes són molt més greus que la lleu agressió física que ha rebut. És molt greu que m’hagi acusat de pertorbar la pau del meu festiu i alegre país. És molt greu que em faci responsable de l’agressió rebuda. I és més greu que aquestes acusacions, com ja he dit, no les basi en fets sinó en pures impressions subjectives. I què vol, que m’encengui i l’insulti. Doncs, no, prefereixo riure-me’n perquè és més saludable.
Jo, que he rebut tres llançaments d’ous en la parada de l’Assemblea; jo, que hi he sentit insults; jo, a qui m’hi han adreçat mirades d’odi dia sí i dia també; jo, que em sento violentat per la cara de pocs amics dels policies espanyols a qui parlo en català; jo, que sé que compatriotes meus han estat maltractats per parlar en català als guàrdies civils dels aeroports ; jo, que he de veure com menystenen la meva llengua a la Franja de Ponent; jo, que veig com uns policies espanyols apallissen a Mestalla a un independentista, jo que veig com neguen l’aprenentatge en la seva llengua als xiquets valencians (sense que Navarro es queixi); jo, que puc llegir les injúries que es llencen contra nosaltres en els diaris espanyols; jo,… Jo, que a més d’aprendre a aguantar serenament aquestes agressions diàries, he d’aguantar que Navarro no em deixi exercir el meu dret a vot sinó és amb el permís impossible d’Espanya, jo li he de sentir a dir que m’acusa de causar un clima de tensió en el meu país?
No vull parlar de com Navarro utilitza l’agressió rebuda justament per amagar la tensió que ell genera amb declaracions calcades a les del PP. Deixo que altres comentin la irresponsabilitat que comporta fer acusacions injustes de crispació als qui sempre han manifestat festivament les seves aspiracions polítiques, perquè això sí que cripa i tensa. Passo de parlar de la indecència de voler capitalitzar políticament una agressió isolada i personal. No vull insistir en com ell està alimentant la tensió dels militants socialistes que no volen ser engolits pel PSOE. De tot això se n’ha parlat en totes les tertúlies i se’n seguirà parlant.
En aquest bloc només he volgut subratllar de com arriba de ser d’inefable i excepcional aquest home, tant que es converteix en centre de crítiques quan seria el moment de rebre solidaritat per l’agressió rebuda.
Es mereix un bon Polònia!