Arnaldo Otegui, Pernando Parrena i López Tena. Tres lliçons per a independentistes -1
Primera lliçó. El concert econòmic no porta a la independència com afirma el president Mas.
OTEGUI: “La independència és una necessitat econòmica”. D’aquesta manera elPuntAvui encapçalava aquest dimarts l’entrevista al dirigent abertzale. N’hi ha prou amb aquesta afirmació per destapar l’enganyifa amb què CiU intenta vendre el seu misteriós pacte fiscal. Mas i companyia ens volen fer creure que aquest indefinit pacte amb l’estat serà una “estació” en el procés de la no menys difusa “transició nacional”. I tinc entès que, en un llibre recent, el senyor Rull, portaveu de la formació al parlament, ho explicita amb totes les lletres: el pacte fiscal és un esgraó cap a la independència. Doncs bé, els bascos, no són del mateix parer: tot i tenir el concert econòmic, no per això han deixat mai de demanar la independència.
Fixem-nos-hi, en trenta anys no han avançat ni un mil·límetre cap a l’estat propi: la seva dependència d’Espanya segueix sent la mateixa. Les paraules d’Otegui evidencien que el concert econòmic no és cap estació en aquesta destinació, i menys encara un pacte fiscal de pa sucat amb oli. Finalment, si el concert econòmic impliqués avançar cap a la independència, vosaltres creieu que també el defensarien el PP i el PSOE bascs?
Potser cal recordar-ho: un pacte fiscal és sempre una concessió de l’estat dominant; en canvi la independència és un acte unilateral d’afirmació de la nació dominada. Els pactes i els concerts econòmics són cosa de dos, del que demana i del que potser concedeix; la independència és només cosa d’un, del qui la conquesta. Ibarretxe, tampoc veia que el concert portés al dret de decidir dels bascos i per això va elaborar un pla esperant que Espanya l’acceptés. I Espanya, que no és tonta, va fer el que havia de fer per als seus interessos, tancar-li la porta als nassos. Ibarretxe es va equivocar: és estúpid demanar al lladre que et torni els diners. La independència no es demana a l’opressor i el dret a decidir tampoc. La independència es pren i el dret a decidir s’exerceix; així, per les bones.
Que Convergència deixi tanta enganyifa. Que no utilitzi la independència per justificar una legislatura perduda a la recerca d’un pacte fiscal impossible. Sortosament, els jocs enlluernadors tenen cada vegada menys seguidors. Les penúries fan reflexionar i el votant inconscient disminueix acceleradament. Cada vegada es fan més evidents les destralades l’estat i les dilacions de Convergència. Només Esquerra té un cert marge per a l’enganyifa: enlluerna amb el discurs trencador del seu nou president, però en la pràctica diària segueix fent seguidisme de CiU i no fa cap aposta per a la independència. L’independentisme d‘Oriol Junqueras no va més enllà de les paraules. Els nostres polítics, fora dels de Solidaritat, s’entesten a fer veure que governen, que manen, que fan lleis, que elaboren estatuts… i arriba un moment que un simple consell de ministres o quatre senyors d’un tribunal o una disposició ministerial qualsevulla els desmunten l’artifici. Llavores queda al descobert que tota la seva feina només consisteix a fer veure que fan. I així garantir-se el sou fàcil quatre anys més. Si es creguessin que són el nostre govern, no jugarien amb la bona fe del votant inconscient, defensarien el benestar de la seva gent i proclamarien la independència.
———————————-
Llegiu també “El pacte fiscal torpedina la independència”
———————————-
Proper article: “Pernando Barrena i López Tena. La via basca i la via catalana cap a la independència.”
———————————-
Imatge d’Arnaldo Otegui extreta del diari elPuntAvui.
Ara, apreparem-nos perquè el lladre ens coneix, i nosaltres no el coneixem a d’ell.
Solidaritat fa molt bona feina i crec que serà el referent juntament amb les CUP (quan aquestes es decideixen a enfortir i prioritzar el discurs nacional).
Nota: quan dic que els catalans són porucs i molls em referisc actualment, perquè al llarg de 300 any i més els nostres avantpassats no varen parar de lluitar per les llibertats de Catalunya.
Fa poc hom deia, no me’n recorde qui, què havíem de mostrar les dents, què collons les hem de deixar marcades i ben marcades, i això es pot fer sense emprar la violència física.