A Donosti, davant el mar
Sóc al País Basc. Demà a primera hora del matí he de parlar en un acte que organitza la Diputació de Guipúscoa i per tant obligatòriament havia de volar avui. Ho havíem aparaulat fa mesos i la veritat és que ni ells ni jo havíem previst que seria el dia de la vaga general. Ells menys encara perquè els sindicats bascos ja van convocar una vaga al mes de juliol i ara no la convoquen. En qualsevol cas avui en dia l’actualitat es pot seguir des de qualsevol mòbil i així seguiré jo la jornada de vaga des d’aquest país, demà.
VilaWeb publicarà una edició extra amb informació només de la vaga. És aquesta una vella costum del periodisme a casa nostra que, com altres, intentem rescatar.
Ara, però, se’m fa tot plegat una mica estrany per la distància. Els organitzadors de la conferència m’han instal·lat a l’Hotel Inglés, un dels més vistosos de la Conxa i des de la finestra veig la badia amb els llums envoltant com a braços una aigua on s’endevinen tot de barques encorades. He aprofitat una estona per a fer un passeig per aquesta sorra tan especial i després he anat a sopar amb la diputada de cultura al Txokolo, un d’aquests restaurants tradicionals bascos on sembla que el quilo de carn vaja més barat, de tanta facilitat amb la qual te l’omplen. No crec que tinga massa temps de passejar però Donosti és una ciutat extraordinàriament agradable i la vista que mentre escric tinc a la finestra em compensa un poc del traginar d’aquesta setmana -que serà molt i molt extens…
Jo també segueixo a distància –milers de quilòmetres– la vaga d’avui i també tinc una vista fantàstica sobre el mar (en el meu cas, un mar que és barreja de rius, el mar del Plata). I com que, malgrat que sigui fora de casa, he de passar-me moltes hores davant l’ordinador, agraeixo poder dirigir la mirada a la finestra i veure, com en una pantalla panoràmica, bona part de Montevideo i el seu port i platges i un cel que un dia és blau del tot, un altre tacat de núvols i un altre gris completament.
Sóc al País Basc. Avui a primera hora del matí he llegit al Diario Vasco una entrevista a Vicent Partal i he sabut de l’acte aparaulat fa mesos. Miramón cau massa lluny d’Amara i ja no hi era a temps.
Enhorabona per rescatar bons vells costums.
Ara, però, també se’m fa estrany pensar que passejàvem més o menys alhora per la Kontxa i no per l’Avinguda Mistral. Quina tarda més esplèndida que us van pintar davant de l’hotel Londres (Inglés al segle XIX)! Nosaltres vam arribar fins el Peine del Viento i per esprémer el bon temps ens vam decidir a pujar amb el funicular a Igeldo, on hi ha un antic parc d’atraccions encantador que sembla de fireta. La panoràmica era impressionant: des de Biarritz fins a la costa biscaïna per la banda de mar i un sens fi de muntanyetes rebregades amb encant cap a l’interior, amb prats, boscos, una mica de pedra i caseríos esquitxant aquí i allà. Una vista d’aquelles de respirar a fons i omplir pulmons. A mi també em compensà un poc de l’exili lingüístic. Perquè més enllà de la llengua, a Donosti t’hi sents com a casa.
Gracies a la meva “abuelita”, Cesarea, se que Manresa es una de les terres d’escollida en aquesta Catalunya per AcollirTe.
Van sortir de Tolosa … (Donosti) veure mes … http://lagraciadelsponga.blogspot.com/