Amb Theodorakis
Em demanen si m’apeteix anar a un acte de petit format al qual assistirà Mikis Theodorakis. De fet em fan la llista i i diuen que vindrà també el president del parlament i l’alcalde d’Atenes i que si vull puc anar-hi. Però a mi només se’m queda el nom de Theodorakis. Que si vull anar a un acte amb ell? Fa anys que admire la seua música i que sent un enorme respecte per la seua integritat política. Com havia de dir que no?
Així que aquesta vesprada, després d’una llarga jornada de treball, he anat a trobar-me cara a cara amb el compositor del ‘Canto General’, d’Axion Esti, de Zorba i de tantes i tantes músiques inspiradores. Theodorakis és molt vell ja però la seua presència imposa. Ha entrat a la sala encorbat, repenjat en un bastó i caminant amb molta dificultat. Però quan ho ha fet hem callat tots i li hem obert pas fins a una cadira que ja ens havien dit que era la seua. Encara duu aquella melena que tant l’indentificava i si bé ja no és aquell home imposant d’estatura encara porta el seu cos amb una enorme dignitat. Ens hem acostat tots a saludar-lo, una simple encaixada de mans, però he observat que tothom sense excepcions ho feiem amb reverència, amb la sensació d’estar al davant d’un home que escapa al seu propi passat i trascendeix el temps. De fet fins i tot l’alcalde que és de dretes li ha fet una salutació especialment cordial. Theodorakis sempre ha estat un comunista idealista però no s’ha deixat dur pels estereotips. Quan els socialistes el van convèncer per a entrar al govern va viure tan malament el nivell de corrupció que hi imperava que el va denunciar públicament i va fins i tot acceptar ser ministre sense cartera en el subsegüent govern de la dreta. I dècades després en aquest país ara tan deprimit perquè la crisi ha ensenyat totes les seues misèries Theodorakis la seua actitud d’aleshores i la seua fermesa en denunciar qualsevol injustícia l’ha convertit en un referent de la Grècia que podria haver existit.
Però ell ni amb el pes dels anys no es resigna a ser un tòtem. I de fet ens ha adreçat un petit discurs de deu minuts en el que ha insistit amb la seua veu atronadora, una vegada o una altra, en que si tot va malament no cal que ens lamentem, el que cal és que no perdem la fe i seguim treballant.