Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: UE: present i futur

Tret de sortida: drets LGBT, diversitat lingüística, banderes, presidència sueca, Xina, Iran i Hondures.

0

Primera prova de foc per a Buzek, els drets LGBT a Lituània: Després de l’el.lecció del Bureau (president i vicepresidents) del Parlament Europeu, comença avui ja la feina de contingut. Només començar la sessió, alguns diputats li hem demanat al nou President del Parlament que envïi una carta al President del Parlament lituà en protesta pel fet que aquell Parlament acabi d’adoptar una llei en què es prohibeix l’ensenyament de les llibertats sexuals a les escoles i vulnerant els principis establerts als Tractats europeus en relació a la llibertat d’orientació sexual.

Transició presidències, de la txeca a la sueca: A més a més, aquest matí la presidència txeca (Primer ministre Fischer) conclou el seu mandat i exposa els principals reptes que ha hagut d’enfrontar, i la presidència sueca (Primer ministre suec Reinfeldt) presenta els reptes de la seva. En concret, Reinfeldt posa enorme èmfasi en la lluita contra l’escalfament global i en la propera Cimera de Copenaghe, i aposta per les energies renovables i l’eficència energètica. Literalment diu que ‘invertir en economia verda generarà més llocs de treball’. Durao Barroso pren també la paraula. Parla de l’activitat legislativa desenvolupada durant la Presidència Txeca, apunta els reptes de la sueca. Destaca, com no, els dubtes en relació a la ratificació, o no, del Tractat de Lisboa.

Diversitat lingüística: Quan comencen el torn dels grups, comença a parlar el diputat eslovac del PPE Kosa. És sord i s’expressa amb el llenguatge dels signes. Parla amb les mans i amb l’ajuda d’una intèrpret. Explica la importància de les llengües ‘minoritàries’. Novament posa de manifest que l’ús de llengües diverses al Parlament Europeu no és cap problema, ans al contrari, una oportunitat.

Va de banderetes: Després de la intervenció de l’euroescèptic britànic Farage, que adorna el seu escó amb una bandereta britànica, en Durao Barroso demana si està permès posar banderetes (de fet no està permès segons el Reglament de la casa). Seguidament treu la seva bandereta europea de la cartera i la col.loca a l’escó.

Xina, Iran, Hondures: Per la tarda està previst que la Comissió i el Consell (presidència sueca) facin tres declaracions sobre la situació actual a la Xina (Xinjian), l’Iran (situació postelectoral) i Hondures (resposta al cop d’Estat). Després de cadascuna de les tres declaracions els membres del parlament podrem intervenir. He demanat parlar en nom del meu grup en el debat relatiu a Hondures. Se m’ha concedit 1 minut i mig. Tant bon punt pengi aquest apunt em posaré a preparar-la.

Foto: el Primer Ministre suec, Reinfeldt amb el logo de la presidència sueca (segon semestre 2009).

Des de l’escó 92: un 14 de juliol europeu

4

L’ambient del 14 de juliol no passa desaparcebut en aquest primer dia formal de la nova legislatura europarlamentària. Vàrem arribar ahir al vespre a Estrasburg, cadascú des del seu lloc de residència habitual, i vàrem tenir l’habitual reunió de Bureau i de Grup. Ahir va concloure formalment la legislatura 2004-09 i avui comença la 2009-14, la meva segona i darrera aventura europarlamentària. El fet de ser ‘repetidor’ em permet prendre’m aquests primers dies amb una tranquil.litat que no tenia fa cinc anys. La familiaritat amb l’espai i amb els procediments comporta, certament, una confiança que ajuda molt en moments de desconcert (i de cert caos) com aquest, i que de fet em permet donar un cop de mà als nous companys com, per exemple, n’Oriol Junqueras o en Ramon Tremosa, ni que sigui per indicar-los on són els restaurants. Aquest primer ple és, lògicament, una mica especial. És el ple d’investidura.

6.30. Em llevo a les 6.30, faig els meus exercicis de rigor, i arribo al Parlament, com sempre que sóc a Estrasburg, al voltant de les 8.00. Habitualment tinc classe d’italià a aquesta hora, però aquest ple encara no hem iniciat la rutina lingüística (l’Angelo, el meu ‘profe’, està fent tasques de suport als/les nous/noves diputats/des), així que vaig a prendre un cafè amb alguns antics i nous col.legues, abans d’anar a rebre un grup de visitants italians.

En tant que membre del Bureau de Verds/ALE, el meu escó, el num. 92, es troba ara en la ‘zona baixa’ de l’hemicicle (el passat mandat era a la ‘zona alta’, des d’on he de dir que tenia una bona perspectiva, però poca centralitat política). Em trobo just darrera dels co-Presidents del Grup, Dani Cohn Bendit i Rebeca Harms, i fronterer amb el grup socialista (ara es diuen Socialistes i demòcrates). De fet, tinc per veí en Fernando López Aguilar (PSOE). El grup Verds/ALE és ara el quart de la cambra, amb 55 membres.

11.30. Comencem a votar la mesa (Bureau) del Parlament (President i Vicepresident). Pel què fa a la Presidència hi ha finalment dues candidatures: Buzek (PPE) i Britt Svenson (GUE). Tal i com ja vaig argumentar fa uns dies (PP i Socialistes pacten, també, la Presidència del Parlament Europeu), el meu vot ha anat a la candidata sueca de la GUE. El procediment d’elecció és molt clàssic: papareta amb dos noms, hem de marcar un dels dos (o cap si vols votar en blanc), introduir-lo en un sobre i dipositar-lo en una urna. El resultat ha estat: 644 vots vàlids. Buzek ha obtingut 555 vots (la majoria absoluta era 323), i l’Eva Britt Svenson n’ha tret 88 (entre ells el meu). Ja tenim nou president pels propers 2 anys i mig, polonès i del PPE. Toca atorgar-li, ara, el benefici del dubte, i confiar que estarà a l’alçada de les circumstàncies.

12.00. Fa el discurs d’investidura. Parla de com un dia somniava a ser membre del Parlament polonès, i ara és president del Parlament Europeu. Menciona la seguretat energètica, el canvi climàtic, els drets humans, l’Est, Amèrica Llatina, Mediterrània, Estats Units, Tractat de Lisboa, agaraeix a Pöettering el seu mandat… Des de l’escó de la Comissió Europea l’escolta, amb atenció, José Durao Barroso, candidat a presidir novament l’executiu, probablement nerviós perquè ell també hauria volgut ser elegit en aquest ple, i en canvi hem posposat la votació d’aquest càrrec fins a la tardor. De fet, alguns encara confiem en què és possible construir una alternativa a la seva candidatura, i en això treballem. Ara queda votar les vicepresidències. Pel què fa a les vicepresidències, n’hem d’escollir 14 (entre elles la que presentem com a Verds/Ale, Isabelle Durant). Ho farem a les 15.00.

 

 

Font foto: Parlament Europeu

PP i Socialistes pacten, també, la Presidència del Parlament Europeu

3

Aquest matí ha comparegut davant del Grup Verds/ALE el candidat a presidir el Parlament Europeu del PPE, l’antic Primer Ministre Polonès, Jerzy Buzek. Ens ha presentat el seu ‘programa’ i, com no, sabent que parlava als Verds, s’ha centrat en el canvi climàtic. He tingut ocasió d’obrir el torn de preguntes i he demanat al candidat què pensava fer per promoure la igualtat d’oportunitats entre dones i homes en el Parlament Europeu, i com pensava respondre als nombrosos casos d’homofòbia que es donen arreu de la UE, i fora. Val a dir que en tant que diputat ha estat un dels qui, sense ser dels més extremistes, s’ha posicionat reiteradament en el sector més reaccionari en ambdues qüestions. De fet, la seva resposta a la primera qüestió ha estat: ‘no veig on és el problema en quant a drets de les dones. A casa meva, si una dona volia estudiar, sempre ho ha pogut fer’. En quant als drets LGBT, s’ha limitat a demanar el ‘respecte per a la sobirania dels Estats en aquesta mena d’afers’. No és cap secret que, aplicant precisament la seva sobirania, Polònia ha estat, de llarg, un dels països de la UE on més actes homòfobs s’han produit darrerament, també des d’institucions governamentals i municipals. Preguntat també per com veia l’ús del català o altres llengües avui no ‘oficials’ en el si del Parlament, ha reiterat el ja típic (i fals): ‘és massa complexe i car’. El cas és, però, que segons l’acord a què van arribar ahir els dos grans grups de l’Eurocambra, el PPE i Socialistes (Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates –  APSD -, antic PSE), és més que probable que en la votació que tindrem la setmana vinent a Estrasburg, Buzek compti amb la majoria suficient per esdevenir el següent president del Parlament Europeu, en substitució de l’actual, també PPE, Hans Gert Pöettering, durant la primera meitat del nou mandat (és a dir fins desembre de 2011). L’acord comporta també que la segona meitat (gener 2012 fins juliol 2014) el president seria socialista, probablement, l’alemany Martin Schultz, tot i que no ha presentat formalment la seva candidatura. La pregunta és fins a quin punt aquest acord implicaria també el suport dels Socialistes a la candidatura de Durao Barroso per a presidir la Comissió, votació que havíem de fer al Parlamnet Europeu la setmana vinent però que ha estat posposada fins el proper setembre, com a mínim. Sigui com sigui, el canvi d’actitud de Schultz respecte el candidat portuguès, del qual era un afèrrim crític durant la campanya, i que ara no veu tan malament, es fa sospitós.

Per part meva, la setmana vinent donaré el meu vot a una altra candidatura, radicalment oposada a la de Buzek, com és la de la diputada sueca de la GUE, Eva Britt Svenson, amb qui he treballat durant molt de temps colze a colze en favor dels drets de les dones (els dos hem estat vicepresidents de la Comissió de Drets de les Dones), entre d’altres molts temes, i qui ha defensat l’ús al Parlament Europeu de totes les llengües oficials en un Estat membre (cosa que inclou el català, és clar) i ha demanat acabar amb l’absurditat econòmica, ecològica i política que suposa tenir dues seus (Brussel.les i Estrasburg). Jo ho tinc clar, entre en Jerzy i l’Eva, em quedo, de llarg, amb l’Eva. El problema és que la gent va decidir, el passat 5-6-i 7 de juny, que les majories electorals es decantessin cap a lla dreta més ‘paternalista, reaccionària i curta de vista’, tal i com la describia avui una amiga intèrpret del Parlament Europeu.

Foto: El candidat del PPE per a presidir el Parlament Europeu, Buzek.

Per què dic sí a més democràcia europea, i per tant no a Barroso, i encara menys com volen els governs?

0
Publicat el 20 de juny de 2009

Fa ja mesos que des d’alguns grups posem en qüestió tant el mètode per elegir el President de la Comissió Europea, com l’única candidatura que de moment coneixem, la de José Manuel Durao Barroso. Sóc molt conscient que donada la correlació de forces resultant de les eleccions del 7J, Durao Barroso compta amb el suport suficient tant al Consell com al Parlament. Tanmateix, durant la campanya uns i altres ens hem fet un fart de reclamar més democràcia europea i més transparència. Doncs bé, com sol passar, no tothom ho veiem igual. Per a mi, el fet que els governs segueixin insistint a proposar el candidat a President de la Comissió en base al Tractat de Niça, mentre que la resta de la Comissió serà escollida segons el Tractat de Lisboa, suposa una veritable enganyifa, i una mostra més que quan alguns, per exemple Rodríguez Zapatero, parlen d’Europa, ho fan sense la més mínima voluntat de fer avançar el projecte tal i com aquest reclama i es mereix. És per això que reclamem que sigui el Parlament Europeu que nomeni el candidat, cosa que per altra banda ens permetria a moltes grups que no ens sentim gens identificats amb el projecte i el perfil de Durao Barroso, a la nostra pròpia candidatura. Alguna gent veu en aquesta postura meva una simple postura ‘anti’. Per a mi és, simplement, una qüestió de conviccions democràtiques, i de ferma vocació europeïsta. En la nota que adjunto explico amb més detall la nostra proposta:

19/06/2009

ICV aposta perquè sigui el Parlament Europeu qui
nomeni el president de la Comissió Europea

Raül Romeva lamenta que Zapatero avali a Durao Barroso com a president de la
Comissió Europea “per la seva posició reaccionària en temes socials, ambientals
i de drets fonamentals”

L’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, ha apostat
avui perquè sigui el Parlament Europeu qui nomeni al president de la Comissió
Europea perquè “si el Parlament Europeu no es fa respectar durant els cinc
primers minuts del partit, el Consell -on estan representats tots els Governs
dels Estats- ja no el respectarà en tot el mandat”.

Per a Romeva “el problema no és només el perfil del candidat Durao
Barroso, marcadament neoliberal i el darrer representant en actiu del quartet
de les Açores, sinó, sobretot, el mètode d’elecció”. Segons l’eurodiputat
ecosocalista “és del tot incoherent que es confirmi Barroso com a
president de la Comissió en base al Tractat de Niça, mentre que la resta de la
Comissió haurà d’esperar fins la tardor per ser nomenada d’acord amb el Tractat
de Lisboa”.

Per aquest motiu, Romeva s’ha oposat de manera vehement a que el
Parlament Europeu voti a Barroso el 15 de juliol, i confia que en la reunió que
el Grup Verds/ALE ha de mantenir amb la presidència sueca el proper 25 de juny,
així com en la reunió de presidents de grup del Parlament, la majoria de grups,
i especialment Socialistes, Esquerra Unitària i Lliberals se sumin a la seva
proposta.  

De la mateixa manera, Romeva ha dit que és conscient que les majories al
Parlament Europeu resultant de les darreres eleccions europees fa molt probable
que Barroso compti amb un ampli suport també a l’Eurocambra, però li consta que
molta gent que el votaria si fos el Parlament qui l’hagués de nominar, i no el
Consell, s’hi oposen precisament pel fet que els Governs el vulguin imposar
enlloc de consultar, com tocaria, les recomanacions de la única institució
europea directament elegida per la ciutadania”.

Així, Romeva ha reiterat que “és necessari que abans de votar es
faci un debat a fons sobre el mètode d’elegir president i sobre la candidatura
de Durao Barroso o d’altres que puguin presentar-se, i això ha de ser al
Parlament Europeu, tal i com estableix el Tractat de Lisboa, el qual tant
emfàticament defensen, o això diuen, la majoria de governs, inclòs
l’espanyol”.

Finalment, l’eurodiputat ha recomanat participar en la campanya via
Internet segons la qual la gent pot expressar la seva opinió en relació a la
candidatura de Durao Barroso (http://www.stop-barroso.eu).

 

Font foto: Campanya del Grup Verds/ALE a favor d’aturar la nominació de Durao Barroso.

Consell Europeu 18-19 de juny: una Cimera del passat, per a resoldre reptes de futur

0
Publicat el 19 de juny de 2009

La
reunió dels caps d’Estat i de Govern (Cimera del Consell Europeu) que aquests dies està tenint lloc a
Brussel.les, la darrera de la presidència Txeca, i la que ha de decidir
formalment si els governs proposen Durao Barroso novament com a candidat,
novament, a presidir la UE, posa de manifest que els Governs segueixen usant,
pensant i actuant amb mentalitat i mètodes del passat, enlloc d’entendre que
els reptes de futur (escalfament global, crisi econòmica, asil, enfortiment
institucional de la UE), reclamen ambició, visió i voluntat de mirar endavant,
i de fer propostes valentes i progressistes, enlloc de conservadores. Entre
moltes altres coses, sorprèn que mentre els socialistes europeus qüestionen
Barroso com a candidat (començant pel president del Grup Socialista al
Parlament Europeu, Martin Schultz), el president del Govern espanyol i el
Ministre d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, també socialistes, s’hi
enfrontin defensant la figura de Durao Barroso, la seva gestió i la necessitat
que s’aprovi de manera urgent. Personalment segueixo pensant que, si el PSOE
fos realment coherent amb el seu discurs europeista, hauria de defensar que fos
el Parlament Europeu qui proposés el candidat. És possible que donades les
majories actuals fos també el mateix Barroso, però almenys seria una elecció
molt més democràtica ja que serien els representants directament elegits per la
ciutadania qui prendria una decisió tan important, tal i com de fet preveu el
Tractat de Lisboa, el qual tantes vegades defensen els governs europeus,
Zapatero inclòs. Tot plegat posa clarament en qüestió l’europeïsme del socialisme
espanyol. 

Veurem
com pensen afrontar, amb aquesta flagrant contradicció, la seva Presidència, la
primera meitat del 2010. (segueix…)

Bruselas,
19 jun (EFE).- La cumbre de la Unión Europea intentará lograr hoy un acuerdo
sobre las garantías a Irlanda para un nuevo referéndum sobre el Tratado de
Lisboa después de que anoche respaldara de forma unánime a José Manuel Durão
Barroso para un nuevo mandato como presidente de la Comisión Europea.

Los
jefes de Estado y Gobierno comunitarios aplazaron a hoy la discusión sobre
Irlanda ante la petición del primer ministro de ese país, Brian Cowen, de que
las garantías tengan la mayor fuerza vinculante.

“Estoy
convencido de que idearemos una solución que dé garantías claras a los votantes
irlandeses y al mismo tiempo no dé a algunos países el pretexto de reabrir el
Tratado de Lisboa”, dijo el primer ministro checo, Jan Fischer, en la
conferencia de prensa tras la primera sesión de trabajo de este Consejo Europeo.

Las
“garantías” buscan tranquilizar a los ciudadanos irlandeses acerca de
que el Tratado de Lisboa no afectará a cuestiones sensibles en su país, como la
política de neutralidad, la soberanía fiscal, la legislación sobre el aborto o
los derechos laborales.

Cowen,
en su intento por lograr la mayor solidez jurídica a ese compromiso, ha
propuesto una fórmula que implica que el texto debe ser ratificado en todos los
estados miembros.

Pero
eso no resulta aceptable para los demás, sobre todo en países como el Reino
Unido, la República Checa y Polonia, donde la aprobación del Tratado de Lisboa
fue muy complicada y no se quiere reabrir el proceso.

Los
líderes de la UE cerraron la primera jornada del Consejo Europeo con un apoyo
unánime para que el portugués Barroso siga como presidente de la Comisión
Europea por cinco años más.

La
actual presidencia checa y la próxima sueca de la UE llevarán a cabo consultas
con el Parlamento Europeo para recabar el apoyo de la Eurocámara, y a la luz de
ese proceso se decidirá la fecha del nombramiento formal.

Fischer
dijo que el Consejo quiere “cooperar estrechamente” con la
Eurocámara, pero insistió en que deben “evitarse los retrasos” en la
confirmación definitiva del futuro presidente de la CE.

En
el capítulo de supervisión financiera, los líderes de los Veintisiete
formalizarán el acuerdo pactado en la noche del jueves para acometer una amplia
reforma del sistema europeo y evitar que se repitan en el futuro los fallos que
han provocado la actual crisis.

El
acuerdo de los Veintisiete ha sido posible tras garantizar al primer ministro
británico, Gordon Brown, que los nuevos organismos supranacionales de
supervisión no podrán en ningún caso tomar decisiones que tengan consecuencias
en las arcas públicas nacionales.

El
Reino Unido, que alberga en Londres el centro financiero más importante de
Europa, se opone frontalmente a ceder las tareas de vigilancia de las entidades
que operan en su territorio y ha exigido una limitación clara de las
competencias de las nuevas autoridades comunitarias.

La
discusión que hoy habrá sobre inmigración puede ser más movida, ya que la
mayoría de los países comunitarios se resisten a la petición de Italia, Grecia,
Chipre y Malta de que se mencione la posibilidad de un mecanismo obligatorio
para situar en toda la UE a las personas que reciben asilo.

La
cumbre tiene previsto también mencionar en sus conclusiones a Irán y la
violencia de los últimos días tras las elecciones presidenciales de la pasada
semana.

 

Foto: Rodríguez Zapatero darrera de Durao Barroso. Font: Reuters.

Stop Barroso

5
Publicat el 17 de juny de 2009

La primera batalla política en el sí del nou Parlament Europeu serà d’alta volada. Es tracta d’impedir que Jose Manuel Durao Barroso, l’únic supervivent del quartet de les Açores, sigui novament el President de la Comissió Europea. El problema amb Durao Barroso és doble: primer, la manera com es decideix (imposició del Consell enlloc de proposta del Parlament Europeu), i segon el personatge mateix i la seva ideologia. Pel què fa al mètode, la perversió dels governs en aquesta matèria és tal (apel.lant al vigent Tractat de Niça quan els convé i quan no al de Lisboa, pendent de ratificació encara) que, o bé el Parlament Europeu es planta des del primer moment, i es fa respectar ja durant els cinc primers minuts de partit, o bé durant tot el partit, és a dir, durant tot el mandat, hi haurà una falta total de respecte cap a l’Eurocambra de part dels Governs. En altres paraules, si per algunes coses ja val el Tractat de Lisboa, encara que no estigui vigent, per a la nominació del President de la Comissió, també hauria de valdre, de manera que ha de ser el Parlament Europeu qui el proposi, i no els governs. Pel què fa al personatge, la llista de motius per no donar-li suport és llarga, n’hi ha d’econòmics (contribució a la crisi financera), socials (deteriorament de la protecció social), comercials (liberalització a qualsevol preu), mediambientals (abandonament total dels afers mediambientals) i democràtics (‘oblit’ dels drets fonamentals). En el lloc web http://www.stop-barroso.eu , promogut pel Grup Verds-ALE, trobareu molta més informació al respecte. De tot plegat, però, allò que em sorprèn més és el suport explícit que el President del Govern, Rodríguez Zapatero, ja ha donat a la candidatura de Barroso, primer per què suposa una falta de respecte cap el Parlament Europeu (i una mostra més de la poca credibilitat del PSOE quan parla de la necessitat de construir més i millor Europa i unes institucions més creïbles i democràtiques), i dos pel perfil del candidat, escorat clarament cap a les bandes més neoliberals de la política europea actual. Fa uns mesos ja vàrem advertir al President del Govern de l’error que significaria aquest suport (veure apunt Si us plau, Sr. Zapatero, no més Barroso), i me n’he fet un tip de parlar-ne durant la campanya. Les coses, de moment, segueixen igual.
Font foto: www.stop-barroso.eu

Si us plau, Sr. Zapatero, no més Barroso

0
Publicat el 3 d'abril de 2009

El País ens publica avui una carta cosignada per Monica Frassoni, David Hammerstein i jo mateix, en la qual li demanem que no torni a confiar la direcció de Comissió Europea a l’actual President, Jose Manoel Durao Barroso. A banda de ser un dels quatre rostres de las Açores que encara es manté en responsabilitats de govern, la seva gestió ha estat un exemple de manual de supeditació als grans lobbies econòmics. El més de juny elegirem la composició de l’Eurocambra, i aquesta haurà de ratificar, o no, la proposta de Comissió que li facin els Governs a través del Consell. Jo li demano al Sr. Rodríguez Zapatero que no torni a donar suport a Durao Barroso. Jo ja hi vaig votar en contra ara fa cinc anys, i hi tornaré a votar negativament si els governs el tornen a presentar i si, lògicament, compto amb la confiança de la gent per tornar a exercir d’Eurodiputat. 

Carta abierta a Rodríguez Zapatero

MONICA FRASSONI, DAVID HAMMERSTEIN Y
RAÚL ROMEVA (Eurodiputados de Los Verdes)
– Bruselas, Bélgica – 03/04/2009

Señor presidente, por la presente deseamos hacerle
conocedor de nuestra decepción con relación a su apoyo al actual presidente de la Comisión Europea,
José Manuel Durão Barroso, para que repita en el cargo por un nuevo mandato de
cinco años. A nuestro entender, la gestión de Durão Barroso al frente de la
Comisión ha estado claramente marcada por la gran condescendencia mostrada ante
los grandes sectores económicos y lobbies
industriales en detrimento de una Europa más social, democrática y
transparente. Además, ha fracasado en conseguir las necesarias reformas
institucionales de la
Unión Europea.

La Comisión presidida por el señor Durão Barroso (segueix…)

se ha
caracterizado por responder débilmente y mal a las crisis económica y financiera;
por fomentar la desregulación a costa de las políticas sociales; por fomentar
la liberalización a costa de más solidaridad; por carecer de ambición frente a
las gravísimas consecuencias del calentamiento global y de la degradación
ambiental, y por pasar de puntillas sobre la promoción de la democracia y los
derechos humanos dentro y fuera de la UE.

Por todo ello, entendemos que es necesaria una alternativa
política más consistente para liderar la Comisión Europea,
sin la cual será imposible ilusionar a la ciudadanía en las próximas elecciones
y se hará mucho más difícil la construcción de la Europa unida y política que
el mundo necesita.

Así pues, señor presidente, quisiéramos solicitarle que
reconsidere su apoyo al presidente Barroso y apueste por otro tipo de
liderazgos más comprometidos con unas políticas ambiciosas en el campo social,
ambiental y democrático. En el caso de que así lo hiciere, señor presidente,
contará con todo nuestro apoyo para hacer avanzar Europa hacia el futuro que
sus ciudadanos y ciudadanas, así como el resto del mundo, merecen.

Font foto: Wikipedia

Gordon Brown: Oratòria correcte, però contingut evasiu

0

Qui millor que les nostres col.legues verdes britàniques per valorar el discurs de Gordon Brown, Primer Ministre Britànic, ahir, al Parlament Europeu (Estrasburg), en el qual havia de presentar les línees mestre de la propera reunió del G20, prevista pel 2 d’abril? Aquesta és la reacció de Caroline Lucas i de Jean Lambert (Greens UK), que comparteixo:

UK PM in European Parliament

A fine speech, but Gordon Brown is still in denial

Today, in advance of the G20 Summit on 2 April, UK Prime Minister Gordon Brown addressed the European Parliament plenary in Strasbourg.

Caroline Lucas, Green MEP for South-East England, commented:

“In his speech to the European Parliament today, Gordon Brown pressed all the right buttons and raised all the right issues – but unfortunately it seems he is still in denial on how we got into the current crisis and what to do about it. (segueix…)

Brown referred to the financial crisis as a “hurricane” as if it were a natural disaster and not the logical consequence of the financial deregulation that he has been in the forefront of promoting. He should not be allowed to remodel himself as the poster boy of financial regulation before he admits his light-touch policies contributed to the mess.

Brown spoke eloquently on the problems of unemployment and climate change, but why is his government investing so little in green energies that could address both?

If we are to believe he can be part of the solution, Gordon Brown needs to recognise that he has been part of the problem. It is time for him to acknowledge his former role and to apologise for it.”

London Green MEP Jean Lambert added:

“I welcome that Gordon Brown reminded us of the “social chapter” but I wish he would get on and write the book. He lauds Europe for its contribution on social policy but supports Britain’s opt-out on crucial working time legislation.

Brown talked about poverty in the developing world with some passion. It is a shame he did not join the dots and acknowledge that climate change will hit poor people in the developing world hardest. A shame too, that he demonstrated no such passion when talking about social disparities in Europe, which are increasing dramatically.”

Foto: Gordon Brown, ahir, al Parlament Europeu. Font: Parlament Europeu

Sinistra e Libertà

3

Malgrat la recetnment aprovada llei del 4% (que farà molt més dificil per als partits petits italians aconseguir representació institucional) la recentment creada coalició Sinistra e Libertà sembla que té possibilitats de treure representació (les enquestes els donen ara entre un 4 i un n6% per a les Europees). El tema no és menor, ja que davant la tendència a la bipolarització, acompanyada aquesta d’un clar escorament cap a la dreta més conservadora (alça del PPE, UEN i extrema dreta) en la política europea, la presència (o en el seu cas absència) de grups com els que representen aquesta coalició serà determinant. Segons publiquen aquesta setmana a la premsa italiana: 

Sinistra e Libertà, l?alleanza elettorale per le prossime elezioni europee tra Verdi, Movimento della sinistra, Sinistra Democratica, Partito Socialista e Unire la Sinistra, è stata presentata ieri (16/03/09) mattina a Roma.  Il simbolo sara’ un cerchio rosso e bianco con la scritta ?Sinistra e libertà”, appunto, mentre in basso compariranno i loghi in miniatura delle famiglie europee di appartenenza: Pse (nel quale confluiranno Partito socialista e Sinistra Democratica), Verdi e Gue (Sinistra europea nel quale confluiranno Movimento per la sinistra di Nichi Vendola ed ex Pdci).

Il progetto politico e’ stato presentato alla stampa da Nichi Vendola, Grazia Francescato, Claudio Fava, Marco Di Lello e Umberto Guidoni. Un?alleanza, è stato detto, che rappresenta un nuovo avvio per la sinistra contro “l’egemonia della destra della calce e randello, che propone speculazione edilizia e ronde”. (segueix…)

“I criteri per le candidature risponderanno a due principi – spiega il governatore pugliese -: la costruzione di esperienze larghe e plurali e la cessione di sovranità ai territori, oltre all’apertura alla questione di genere. Non sono io il dominus di questo tavolo che deciderà le candidature, dirò la mia opinione, accetterò consigli e seguirò l’orientamento collettivo”. Vendola ha anche sottolineato la necessità di ?uscire dai talk show ed entrare nella vita quotidiana: questa è la sinistra che vogliamo ricostruire”.

Grazia Francescato ha parlato di un’alleanza “non transgenica che tiene insieme le identità ma ha sintonia sui contenuti, mettendo insieme lavoro e ambiente. Il ‘corro da solo’ del Pd si è rivelato un boomerang, bisogna ricucire le alleanze per battere il centrodestra”. Per i Verdi e il cartello vanno rilanciati ?il no al nucleare? e i ?tanti sì ? ha detto ancora Francescato – alle rinnovabili e all?efficienza energetica che entro il 2020 possono produrre 8 milioni di nuovi posti di lavoro in tutta Europa?. 

“Al Parlamento europeo c’è bisogno di larghe maggioranze ? ha aggiunto Fava-, ogni gruppo è insufficiente da solo a rispondere ai problemi e questi tre gruppi hanno già dimostrato di poter vincere delle battaglie insieme”. Tra i presenti all’Hotel Nazionale, in piazza Montecitorio,  anche Giovanni Berlinguer e Achille Occhetto.

”Sono qui coerentemente con quanto volevo fare venti anni fa ? ha detto Occhetto -, ai tempi della svolta della Bolognina. In questi anni hanno demolito e tagliato la parola sinistra, che deve ritornare alla ribalta. Mi piace, poi, anche la parola liberta’ che contraddistingue questa alleanza. Dobbiamo, infatti, recuperare pure questa parola gettata nel fango da Berlusconi“. La prima uscita pubblica della lista è in programma per sabato prossimo alle 16 a piazza Farnese a Roma.

Il 21 marzo è previsto a Piazza Farnese a Roma, dalle 16 alle 19, l’evento di apertura della campagna elettorale per le Europee della Sinistra e Libertà. Vi prenderanno parte anche una serie di testimonial e simpatizzanti del mondo della cultura, dello spettacolo, della ricerca, sostenitori dell’alleanza.

Catalunya, Madrid, Brussel.les, per al BGS

0
Publicat el 2 de març de 2009

Catalunya, Madrid, Brussel.les, de Raül Romeva, per al BGS

S’acosten les eleccions al Parlament Europeu. No són unes eleccions qualsevol. Són les primeres en què elegirem els representants dels 27 Estats que hauran de representar-nos a l’Eurocambra. Un dels errors en els quals caiem en aquesta mena de conteses electorals és el de reproduir a escala europea dinàmiques i debats ben lògics i necessaris en el marc d’un Estat, però certament descontextualitzats en el marc de les institucions europees. I això passa a tots els nivells i des de tots els colors i ideologies. És legítim, sens dubte, però no ens enganyem, ja que massa sovint els arbres no ens deixen veure el bosc, i és llavors que correm el risc de perdre la perspectiva i les oportunitats.

El Parlament Europeu és avui per avui la única institució europea en què podem trobar-hi veus, sensibilitats i vocacions més enllà de la tendència dominant de percebre la UE com un mercat únic i una simple suma d’Estats. És la institució, per exemple, que ha estat capaç d’aturar una Directiva tan controvertida i perniciosa com la de les 65 hores, o que davant la proposta de la Comissió de regular la mercantilització dels productes pirotècnics, ha tingut en compte els efectes que aquesta regulació podia tenir en realitats nacionals i culturals que viuen la cultura del foc d’una manera molt diferent als països del nord, i incorporar una excempció que en protegeixi la tradició.

És la composició d’aquest Parlament Europeu la que elegirem el proper 7 de juny. Si alguna institució queda avui a Europa en què (segueix…

encara tenim una veu clara i diàfana aquells que defensem una Europa unida en la diversitat, però no dels Estats, sinó dels pobles, les nacions i les cultures que la conformem, aquesta és el Parlament Europeu. Però és que, a més a més, si alguna institució pot aconseguir corregir, i fins i tot frenar, determinades derives conservadores, mercantilistes o regressives en termes de lluita contra l’escalfament global, aquesta és, també, el Parlament Europeu.

Per tal que això segueixi essent així, però, calen tres coses. Primer, reconèixer Brussel.les com el centre de decisió política que és, i en el qual hi hem de ser per influir-hi, igual que ho hem de fer en tots els altres espais en què es decideixen coses que ens afecten. Ignorar les institucions europees només ens farà més depenents i més dèbils davant la reglamentació comunitària.

Segon, a cada lloc cal reclamar allò que toca, i allò que pot donar. A Brussel.les cal exigir una major sensibilitat per les realitats no estatals, per les llengües i per les cultures que no es troben emparades per la cobertura d’un Estat, però el reconeixement de determinades oficialitats o de l’ampliació dels àmbits competencials no ens vindrà de Brussel.les, sinó de Madrid. En aquest sentit, el nostre repte és capgirar el segrest que massa sovint pateix Brussel.les a mans de determinades estructures funcionarials dels Estats, i especialment de l’Estat espanyol. Hem de convertir Brussel.les en un aliat, i no abocar-lo a que s’alineï amb qui ens impedeix avançar com voldríem.

I tercer, per fer tot això cal unitat d’acció per part dels diputats i les diputades catalanes a Brussel.les. Hi crec de debò en això. Fins ara ho hem practicat i, malgrat que no hem aconseguit tot allò que reclamàvem, déu n’hi do d’allò que n’hem tret. En qualsevol cas segur que molt més que no pas si ens dediquem a esbatussar-nos entre nosaltres en el si del Parlament Europeu. La nostra força rau en el fet de posar sobre la taula determinades qüestions en clau de país i amb ferma vocació europeïsta. No ens convé doncs, ni la divisió en temes com a llengua o l’àmbit competencial, ni tampoc escorar-nos cap a les files euroescèptiques.

Personalment, en tant que candidat, em poso al servei d’aquesta causa, amb el clar objectiu de fer més present Catalunya a Europa, així com de fer també més present la influència d’Europa a Catalunya. I a Madrid, i amb Madrid, caldrà seguir parlant d’allò que toca parlar, que no són necessàriament els mateixos temes que toca abordar a Brussel.les, si bé sí que en són complementaris.

Foto: Seu del Parlament Europeu a Estrasburg Font: Parlament Europeu

Candidat

3

Acabat el procés de primàries, vull agraïr la confiança que novament diposita en mi la formació ICV per encapçalar la seva candidatura al Parlament Europeu. El 97% de vots afirmatius suposen una gran responsabilitat que treballaré per no defraudar. Ara ja no hi ha marxa enrera. En cas de resultar novament elegit eurodiputat el proper 7 de juny, serà el meu segon mandat, i, per decisió personal, el darrer. M’hi presento amb una il.lusió renovada i augmentada respecte de fa cinc anys, però ara, a més, amb una mica més d’experiència acumulada que confio serà molt útil.

El meu objectiu per aquest nou mandat és triple: primer, (segueix…)

treballar juntament amb els companys i companyes que ho fan des
d’altres àmbits institucionals (ajuntaments, Govern i Parlament català,
Parlament de l’Estat, institucions europees i d’altres països) per tal
de fer front a la doble crisi (la crisi econòmica i la crisi ambiental)
que ens afecta cada cop més, i que se ceba especialment en determinats
col.lectius. Ambdúes dimensions de la crisi reclamen respostes
coordinades, valentes, amb perspectives a curt, mig i llarg termini, i
amb una dimensió tant local com global. És per això que la UE, i
especialment el Parlament Europeu, està cridada a ser un actor clau en
aquest aspecte.

Tanmateix, i aquest és el segon objectiu,
l’actual deriva políticoeconòmica de la UE és preocupant i, almenys per
a moltes i molts de nosaltres, clarament allunyada del què entenem com
el ‘somni d’Europa’. És hora de corregir-la, i quan abans millor. Al
llarg dels darrers cinc anys m’hi he dedicat completament, en el marc
del debat sobre Directives com la de les 65 hores, la del Retorn o la
Bolkestein, o en favor dels drets i les llibertats de grups
especialment vulnerables i sovint oblidats, quan no directament
maltractats. I el meu objectiu és seguir-ho fent amb igual o més
intensitat. Tanmateix, no se m’escapa el fet que, actualment, una força
en ascens a Europa és la dreta i, més preocupant encara, l’extrema
dreta. Caldrà, per tant, estar molt amatents a la composició
parlamentària que surti de les eleccions del 7 de juny, ja que la
capacitat d’aturar amb més o menys encert aquesta deriva ultralliberal,
conservadora i reaccionària en termes de drets i llibertats, dependrà,
en darrera instància, de la correlació de forces al Parlament Europeu.
Per altra banda, no oblidem tampoc que en moltes de les qüestions més
importants hem viscut sovint com la coalició PPE-PSE impedia un debat a
fons dels temes. La única garantia, per tant, de modificar aquesta
tendència no és abonant el bipartidisme, sinó un clar, ferm i ampli
front de l’esquerra verda europea. 

Finalment, en un món on
els grups de pressió i els lobbies cada cop són més nombrosos i actius,
el meu compromís és amb aquells col·lectius i sensibilitats que no
estan representades en moltes
de les forces polítiques presents en el Parlament, i que per tant no
senten la seva veu suficientment escoltada. La meva funció és
d’amplificador, d’altaveu, de catalitzador de moltes d’aquestes
sensibilitats. Els meus ‘lobbies’ són els moviments socials, les ONG,
els grups de persones que posen els interessos col.lectius per sobre
dels individuals, i que somnien i treballen per una Europa, i per un
món, on hi càpiga tothom, sense exclusions.

Els
propers cinc anys seran decisius per al procés de construcció europea.
Vull ser-hi present, influir-hi i contribuir a que l’Europa de demà
sigui una que ens permeti viure-hi amb plena llibertat i dignitat, i
que a la vegada actui amb la  responsabilitat global que li pertoca.
Per això treballo i per això em presento, novament, com a candidat.

Foto: En acabar la roda de premsa de presentació de la candidatura al Parlament Europeu. Font: ICV

Vents de molta ultradreta i poca esquerra al futur Parlament Europeu

3

Vents de molta ultradreta i poca esquerra al futur Parlament Europeu (de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

Primer: Els partits d’extrema dreta europeus treballen per tal de coordinar les seves activitats i ampliar el seu grup parlamentari (Unió per a una Europa de les , UEN) a l’Eurocambra el qual ja és actualment, amb 44 membres, el quart grup de l’hemicicle.
El Grup Verds/ALE en tenim 43 i la GUE 41. Fa pocs dies alguns dels principals partits d’extrema dreta europeus es van reunir a Viena, a invitació del populista Partit de la Llibertat Austríaca (FPÖ) per tal de discutir la seva adhesió a la UEN. A la reunió hi van participar, entre d’altres, representants del Front Nacional Francès, dels Vlaams Belang flamenc i del Partit del Poble danès. El FPÖ va obtenir el 17,5% dels vots a les legislatives del passat setembre i aposten clarament per convertir la UEN en el tercer grup de l’Eurocambra.

Segon: En la present legislatura ha estat una veritable odissea (i ha comportat un desplegament d’energia i esforços incommensurable) aconseguir guanyar certes qüestions relatives a drets fonamentals. La demagògia i el populisme en qüestions com les llibertats sexuals, els drets de les dones, el racisme, les minories o la immigració han estat un dels trets característics de moltes d’aquestes formacions d’ultradreta, només compensats per eventuals coalicions dels grups d’esquerres, de vegades amb el suport dels lliberaldemòcrates.

Conclusió: Tot plegat ens condueix cap a un preocupant escenari de bipartidisme europeu (quan els dos grans grups de la cambra -PPE amb 288 membres i PSE amb 217- es posen d’acord d’antuvi, la veritat és que deixen molt poc marge a la resta) amb una important tendència a fer de l’extrema dreta el factor desequilibrant. Si algú encara creu que les eleccions del 7 de juny són de segon ordre i que no afectaran en res la nostra vida quotidiana, li recomano repassar alguns dels debats i votacions que hem tingut al Parlament Europeu aquest darrers quatre anys i mig, i el convido a que pensi que seran les majories que surtin de les urnes el proper mes de juny les que determinaran el color i el to de les properes legislacions europees.
D’eleccions superflues, per tant, res de res. Més val que ens posem les piles, o quan volguem reaccionar potser ja serà tard.


Foto: Volen Siderov, lider del Partit Búlgar radical ATTACK, Frank Vanhecke, President del partit d’extrema dreta Vlaams Belang, Heinz – Christian Strache, líder del partit d’extrema dreta austríac FPÖ, i el President del Front National Jean-Marie Le Pen en una reunió de principis de l’any passat. Font: Reuters

El cosmopolitisme d’Ulrich Beck

1

Ulrich Beck. Sempre Ulrich Beck. Ara que s’acosten les eleccions al Parlament Europeu, i que començarem a sentir discursos proteccionistes en defensa de l’Estat nació, fa bé escoltar (o llegir) veus com la d’Ulrich Beck, apostant pel cosmopolitisme com a signe identitari i paradigma de la ‘Realpolitik’. Malauradament a molts governs dels Estats membres els costa entendre-ho, i per això es resisteixen tant a cedir sobirania cam a baix (regions, nacions sense Estat) i cap a dalt (Unió Europea). Però, tal i com ho veig, no hi ha alternativa. Catalunya serà cosmopolita, o no serà. Europa serà cosmopolita, o no serà. El camí a recórrer és complexe, sens dubte, però indefugible, crec. L’alternativa són realitats monocolor, monolingüístiques, monoidentitàries, monoculturals i, conseqüentment, insípides, sonses, avorrides, condemnades a desaparèixer o, pitjor encara, en constant enfrontament amb la realitat veïna. Aposto, per tant, per construïr-nos en base al cosmopolitisme, és molt més divertit, segur.

La nueva ‘realpolitik’ es cosmopolita (per Ulrich Beck, a El País de 03/02/2009)
 

Es necesario que la humanidad sobreviva al siglo XXI sin volver a caer en la barbarie. Para eso hay que liberarse de los corsés del Estado nación y establecer los “grilletes de oro” de alianzas transnacionales

Parece que el mundo se está yendo a pique. Lo oímos hasta la saciedad. Pero esto ocurrirá, si es que ocurre, porque no es seguro, pasado mañana o el otro. En cambio, lo que sí es relativamente seguro hoy es que esta anticipación de posibles catástrofes humanas (cambio climático, crisis financiera, autodestrucción atómica…) abre una oportunidad histórica que debemos comprender y asumir: ¡una nueva realpolitik cosmopolita está en el aire! (segueix…)

Para que una crítica realista de las relaciones de poder pueda derivarse del concepto de cosmopolitismo, que pertenece a la tradición filosófico-política de la civilización occidental como muy tarde desde Kant, éste primero tiene que ser aclarado. Con “cosmopolita” no me refiero al concepto idealista y elitista que sirve de punta de lanza ideológica a las pretensiones de las élites y organizaciones transnacionales. Lo que está en el aire es algo totalmente distinto.

A comienzos del tercer milenio, la máxima de la realpolitik nacional, según la cual los intereses nacionales tienen que perseguirse nacionalmente, debe ser sustituida por la máxima de la realpolitik cosmopolita: cuanto más cosmopolita sea nuestra política, más nacional y exitosa será. Y cuanto más nacional sea, más condenada al fracaso estará.

Si esta crisis económica tan amenazadora no existiese, tendría que inventarse para que la canciller alemana, Angela Merkel, y su ministro de Finanzas, Peer Steinbrück, aprendieran al fin lo que sus colegas en Londres, París y Madrid, pero también el equipo del estadounidense Obama, han adoptado como consigna: quien elige el camino del nacionalismo económico actúa antipatrióticamente; se perjudica en principio a sí mismo pero al final también perjudica a todos los demás. Ésta es la dolorosa lección que aprendimos de la Gran Depresión y de la consiguiente Segunda Guerra Mundial. Así que quien crea, como la canciller alemana, que para proteger la economía alemana y los puestos de trabajo en Alemania hay que escoger entre la soberanía nacional y la ampliación política de la Unión Europea en cuestiones de mercado económico y de trabajo, no sólo establece una falsa alternativa, sino que comete, como enseña la historia de la Gran Depresión, un grave error.

En esta época de crisis y de riesgos globales sólo funciona la política de “los grilletes de oro”: la creación de una densa red de alianzas y mutuas dependencias transnacionales para recuperar la soberanía nacional post-nacional y la prosperidad económica. Sólo cuando a Europa le va bien, también le va bien a Alemania. Sólo cuando al mundo le va bien, puede el primer exportador mundial que es Alemania vender sus productos. No hay ningún otro país en el que, si lo pensamos honestamente, el realismo cosmopolita coincida tan claramente con los propios intereses nacionales bien entendidos. Sencillamente no entiendo por qué esto es tan difícil de concebir. ¿Por qué, por ejemplo, la repentina liquidación, objeto de burla de todas las ideologías, de cualquier respuesta europea a la crisis económica mundial no despierta justamente en Alemania las ganas de criticar y el gusto por la ironía de los comentaristas políticos? ¿Dónde está la voz de los europeos alemanes en este momento tan decisivo?

Atravesamos la situación que Nietzsche predijo hace más de 100 años: vivimos en la edad de la comparación. Corrientes culturales contrapuestas confluyen en un mismo espacio y se mezclan, las más de las veces de manera conflictiva. El doble lenguaje, eso es, la capacidad de deshacerse de las ataduras de lo familiar; la ubicuidad de la existencia; la capacidad de interactuar más allá de las fronteras; todo esto crea una compleja maraña de lealtades fragmentadas, sin que éstas se revelen como identidades vividas espontáneamente. Sentar raíces y tener alas; unir lo provinciano con la riqueza de vivencias de una ciudadanía cosmopolita experimentada y particular; éste podría ser el denominador común civilizatorio de sociedades culturalmente heterogéneas, que serviría así para responder a la insistente pregunta elemental que todos nos hacemos: ¿qué orden requiere el mundo?

Semejante reconocimiento de la diferencia, que no hay que confundir con el multiculturalismo recetado por los Estados nacionales, abre un espacio de posibilidades multidimensional, que, sin embargo, no carece de contradicciones internas. No se trata sólo de superar los abismos entre ricos y pobres, entre norte y sur, entre los nichos de bienestar social y la depauperación. Hay más. Tampoco se trata sólo de la posibilidad o imposibilidad de un mini Estado social a escala global, un “keysenianismo globalizado”, aunque éste siga limitándose a las necesidades elementales. Se trata de mucho más. El realismo cosmopolita tiene que ver con la apertura por abajo y por dentro de las instituciones de base de los Estados nacionales para los desafíos de la época global, y en cómo se lleva a cabo este proceso. Tiene que ver con el trato que reciben las minorías, los extranjeros, los marginados. Con el problema que plantean los derechos humanos de los distintos grupos tanto en la consolidación como en la reforma de la democracia en el espacio transnacional. Y, sobre todo, con la cuestión de cómo pueden evitarse los estallidos de violencia que surgen de las decepciones y la degradación de las personas.

El realismo cosmopolita une así el respeto por la dignidad de la diferencia cultural con el interés por la supervivencia de cada individuo. La realpolitik cosmopolita, entendida de ese modo, es la siguiente gran idea que cabe ensayar tras las ideas históricamente desgastadas del nacionalismo, el comunismo, el socialismo y el neoliberalismo. Podría hacer posible lo improbable: que la humanidad sobreviva al siglo XXI sin recaer en la barbarie.

En este contexto, el problema principal de las ciencias sociales es que plantean las preguntas equivocadas. Las preguntas directrices de las teorías sociales están la mayoría de ellas orientadas a la estabilidad y a la configuración del orden, y no a lo que estamos experimentando y, por lo tanto, debemos comprender: un cambio epocal y discontinuo de la sociedad en la modernidad.

Llamar retrospectivamente primera modernidad a la totalidad del mundo de las ideas sobre la economía, la sociedad y la política fundadas con el Estado nación, y separarla de una todavía desdibujada segunda modernidad -que se define por las crisis económicas y ecológicas globales, las cada vez más agudas desigualdades, la individualización, el frágil trabajo retribuido y precisamente los desafíos de la globalización cultural, política y militar-, sirve para el objetivo de superar el “reflejo proteccionista”, que paraliza intelectual y políticamente a Europa tras el desmoronamiento del orden mundial bipolar.

Habría que descifrar cómo se transforman las supuestamente tan estables ideas directrices y coordenadas del cambio, a la vez que las bases y conceptos fundamentales del poder y la dominación, la legitimación y la violencia, la economía, el Estado y la política. Hasta ahora ha sido válida la idea de que los poderosos crearon la globalización para ir en contra de los pobres. No se han impulsado interacciones entre distintas sociedades y religiones que abarquen a la totalidad de las culturas, sino que se ha impuesto una en particular en contra de las demás. El imaginario cosmopolita representa el interés universal de la humanidad en sí mismo. Es el intento de repensar la interdependencia y la reciprocidad más allá de los axiomas y la arrogancia nacionales, y concretamente en el sentido de un realismo cosmopolita, que nos abra y agudice la mirada para las desconocidas, interrelacionadas e interdependientes sociedades en las que vivimos y actuamos.

Font foto: Ulrich Beck

Més enllà de les 65 hores

3

Més enllà de les 65 hores
(de Raül Romeva, per a Crònica.cat)

Darrerament hem viscut diversos episodis al Parlament Europeu que l’han col.locat al centre del debat i l’atenció política, social i mediàtica. I això, simplement, és la constatació d’una circumstància que fa molt de temps que venia donant-se: cada cop som més conscients del pes i dels efectes que tenen sobre nosaltres les Directives europees. El problema, però, és que en l’imaginari coll.lectiu el Parlament Europeu segueix essent un ens estrany, poc familiar, almenys no al nivell d’altres institucions com el Parlament de Catalunya, el Congrés o els Ajuntaments, i en canvi és tant, repeteixo, tant, important per al nostre dia a dia com ho són aquestes altres institucions.

La Directiva sobre el temps de Treball (la ja coneguda com la de les 65 hores) ha significat una extraordinària oportunitat per (segueix…)

posar de manifest que, com totes les institucions representatives, els
textos que adopta el Parlament Europeu responen a la correlació de
forces existents en el seu si. Massa sovint els mitjans informen,
únicament, de si el parlament ha aprovat això o allò però no
necessàriament expliquen quines majories han permès que s’aprovi (o que
es rebutgi) una proposta determinada, i encara menys informen de la
postura que hàgim pogut mantenir els diferents grups, o fins i tot, en
el cas dels mitjans catalans, de la postura que hàgim pogut tenir els
eurodiputats i eurodiputades catalanes. Tot plegat contribueix a
construir aquest imaginari col.lectiu segons el qual el Parlament
Europeu és una institució llunyana i desconeguda.

El debat i posterior votació en relació a la Directiva de les 65 hores va posar de manifest, en canvi, que el Parlament és una força viva, i permeteu-m’ho dir també, influenciable, per les pressions dels lobbies. El problema és que fins fa poc, els gairebé únics lobbies que s’hi feien sentir eren els de la indústria i els grans poders econòmics (als quals ja els estava bé que el Parlament Europeu no fós massa ‘atractiu’ per a la societat civil organitzada). Ara, en canvi, sóc cada cop més els lobbies socials, sindicals, ONG, organitzacions de consumidors/es, o en definitiva col.lectius de persones amb interessos més enllà de la butxaca els qui mitjançant mecanismes ben diversos (internet, postals, manifestacions, pressió als/les eurodiputats/des afins, etc…) es fan sentir en els debats i les votacions.

La Directiva sobre les 65 hores significava un greu atemptat a principis claus per a la construcció d’una europa social (negociació col.lectiva, definició de temps de guàrdia com a temps treballat, mitjana de setmana laboral per sobre de les 60 hores, …) la qual cosa va mobilitzar sectors ben diversos com sindicats, partits d’esquerres, col.legis professionals, alguns mitjans de sensibilitat progressista, etc… i tot plegat va ser fonamental per ajudar-nos als qui ja estàvem convençuts que calia aturar aquesta regressió històrica, a convèncer a d’altres col.legues que encara no ho estaven. El risc de fracassar era gran, ja que en tractar-se d’una votació que requeria majoria qualificada (393 vots) vàrem haver d’anar a convèncer un per un fins a sumar la xifra necessària (que al final vàrem superar amb escreix). Aquest cop va sortir bé i el Parlament va aconseguir aturar els peus al Consell (i per tant als governs), visiblement afectat, i dolgut que el Parlament ja no sigui, com era abans, un simple signatari i avalador de les propostes que venien del Consell. Però d’altres vegades no ens n’hem sortit tant bé (recordo, per exemple el cas de la Directiva sobre el retorns o Directiva de la vergonya).

I és que en la mesura que els diputats no depenguin dels governs dels seus països, sinó dels vots als quals han de retre comptes, el Parlament Europeu serà la institució representativa que ha de ser. Per què, no oblidem, que el Parlament és la única institució europea directament escollida per la ciutadania. I al final l’elecció és més simple del que ens pensem: volem un parlament que representi els interessos dels sectors més poderosos, econòmics i financers, o volem un Parlament format per persones que tinguin sensibilitat, coneixement i permeabilitat a les propostes que li arribin de sectors socials, ambientals o cívics? Poca broma, que s’acosten eleccions.

Nova web de l’Oficina a Barcelona del Parlament Europeu, també en català: si és necessari, i es vol, llavors és possible

2

Ahir vàrem presentar la nova pàgina web del Parlament Europeu de la seva representació a Barcelona (veure la noticia de Vilaweb). En la presentació vaig argumentar dues coses. Primer, el reconeixement a la gent de l’Oficina de Barcelona i a l’equip tècnic que l’ha fet possible, a la vegada que vaig destacar que la importància de comptar amb una web d’aquestes característiques rau no només en el fet que serveixi per informar de què és i què la institució, sinó que també ha de permetre conèixer la diversitat de propostes polítiques i de projectes que representem els diferents grups dins de la Càmera (només així la gent tindrà elements de judici en el moment de votar a les eleccions de 2009 i serà conscient de com és d’important discriminar i escollir entre les diferents propostes, i per tant de votar per una o altra). I segon, amb aquesta iniciativa es posa de manifest que, quan una cosa és necessària, i es vol realment dur-la a terme, es pot fer. Em refereixo al fet que sigui en català (compte, ho és la de l’oficina de Barcelona, no l’oficial, encara, malgrat que algunes i alguns MEPs fa temps que ho reclamem). Fa temps que hi ha una demanda social (només cal recordar la mobilització cibernètica provocada per Miquel Català) i institucional que reclama que el català sigui una llengua reconeguda amb total normalitat a les institucions europees, i és realment absurd i incomprensible que a aquestes alçades encara estiguem ancorats en un model caduc segons el qual només poden ser llengües oficials a escala europea aquelles que ho són de tot un estat membre. I vull recordar que el fet que es posin tantes dificultats a la normalitat del català en, per exemple, el Parlament Europeu, fa que molta gent caigui en el desencís i en la desafecció cap a Europa. Per això  (segueix…)
vull també recordar que les eleccions serviran, entre d’altres coses, per manifestar de manera activa la preferència per una opció o una altra, i que una baixa participació a Catalunya suposarà un nou suport implícit a aquells que segueixen obstruint la normalitat de l’ús del català, també, al Parlament Europeu. No és el moment de caure per tant en la passivitat i la indiferència, ans al contrari, és el moment de mobilitzar-nos per tal d’enviar un missatge ben clar a Europa: volem ser europeus i europees, i volem ser-ho essent reconeguts en la nostra especificitat cultural, nacional i lingüística. En altres paraules, la UE només tindrà futur si d’una vegada per totes fa certa la seva suposada voluntat de ser ‘Unida en la diversitat’ i si l’objecte d’aquesta diversitat no rau en la voluntat dels Estats, necessàriament, sinó en la dels pobles. 

Font foto: Oficina Parlament Europeu a Barcelona