Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: UE: present i futur

Europa reacciona: es l’hora de l’europeisme crític

0

Europa reacciona: es l’hora de l’europeisme crític
Per Raül Romeva, eurodiputat per ICV (publicat a el Punt el dia 8 de novembre de 2008 a les edicions de Camp de Tarragona i Girona)

La construcció europea em recorda aquella història en què l’avi iniciava un negoci, el fill el feia créixer, i el nét se’l fulminava per deixadesa o perquè, havent-s’ho trobat tot fet, no atorgava cap valor a la feina feta pels seus avantpassats. Podríem dir que els líders de l’Europa actual són una mica com aquests néts. La metàfora és avui, després del no irlandès al Tractat de Lisboa, més vàlida que mai. I és que aquest No, de la mateixa manera que van ser els nos francès i neerlandès al Tractat constitucional, suposa una clara constatació que, si alguna cosa no té futur de cap mena, es obsedir-se en seguir avançant en una anacrònica idea d’Europa dels Estats i dels poders econòmics. El problema és que, havent estat avisats, els governs han estat incapaços de reaccionar, i quan ho han fet, ha estat per insistir encara mes en aquesta visió. Per altra banda, dos dels pilars ideològics de la UE, com són el respecte i la promoció dels Drets Humans i l’enfortiment de l’Estat del Benestar, es veuen cada cop més amenaçats degut a (segueix…)

ofensives com les que han impulsat Sarkozy i Berlusconi, però secundada per molts, sinó per tots, els altres governs, en temes tan greus com la ja tristament famosa Directiva del Retorn, o la proposta de Directiva que obre les portes a la setmana laboral de 60-65 hores.

En altres paraules, el problema més greu que té avui el projecte europeu no és de personalitat, sinó de credibilitat, i té dues conseqüències. D’una banda les veus euroescèptiques es veuen enfortides, exageren la seva demagògia i exacerben els arguments nacionalestatalistes. Però per altra banda, la gent europeista, aquella que durant dècades ha somiat, cregut, i lluitat per una Unió Europea cada vegada més política, més social i ambientalment responsable, més conscient de la seva diversitat nacional, linguística i cultural, més creïble en política internacional, més coherent entre prèdiques i pràctiques, aquesta gent, que és molta, es troba frustrada i desorientada. La bona noticia es que aquesta mateixa gent, que fruit d’aquesta desorientació, semblava desmobilitzada, ha decidit respondre. Protestant contra la pèrdua de drets que suposa la Directiva del Retorn, manifestant-se contra l’atemptat al principis bàsics de la lluita social i sindical que significa la Directiva del temps de Treball (65 hores), exigint un dret tant bàsic com veure reconeguda la seva llengua, el català, en la dinàmica oficial de les institucions europees o, simplement, escrivint de manera massiva a diputats i diputades al Parlament Europeu, mostrant la seva preocupació sobre tantes d’atres qüestions que els preocupen.

Ha arribat l’hora, per tant, de recuperar el timó del projecte europeu, de reivindicar l’europeisme crític, de recordar que toca establir les bases per un veritable procés constituent que acabi amb el preocupant dèficit democràtic europeu actual i que comporti un veritable debat europeu, sobre què volem que sigui l’Europa d’avui i de matí, debat en el qual han de participar actors socials i polítics a tots els nivells. I si cal plantejar un procés de consolidació a diferents velocitats, perquè alguns tenen por d’anar més ràpid, doncs que no ens faci por, ni mandra. Però deixin vostès, els governs, d’amagar-se darrere l’excusa del consens per a no moure’s o, pitjor encara, per a fer preocupants passos enrere en qüestions tan fonamentals com el dret laboral europeu (Directiva 65 hores) o els drets fonamentals de les persones migrants (Directiva Retorn).

Sigui com sigui sóc dels qui segueixo creient en el somni d’Europa. I per sort, percebo clars símptomes que la ciutadania europea ja esta reaccionant. És hora que els governs l’escoltin.

Foto: El Rapte d’Europa, de Tiziano

 

 

Verds francesos sumen forces per reclamar un ‘Green Deal’ a escala europea

0

S’acosten les eleccions europees i comencen a prendre cos algunes iniciatives que caldrà seguir de ben aprop. Una d’elles és la que ha reunit aquest cap de setmana els diferents grups, partits i moviments ecologistes a França per impulsar un gran acord Verd. La urgència fa la unió, comença dient l’article de Liberation que adjunto. I com que sóc més partidari d’unir espais afins políticament i social, que no pas de dividir-los, els desitjo tota la sort del món, i ens insto a totes i tots plegats, a casa nostra, a prendre’n nota.

Les écolos unis appellent au “Green Deal” , par Laure Equy

21 October 2008

Libération

“L’urgence” fait l’union. En présentant hier leur rassemblement Europe-Ecologie, chaque représentant des familles écologistes a étroitement associé la crise financière et celles environnementales – énergétique et alimentaire comme climatique – pour faire valoir la pertinence de leur campagne commune aux européennes de juin 2009. “On ne s’appuie pas sur cette situation, on la regrette, les écologistes (segueix…)

la dénoncent déjà depuis vingt ou trente ans”, a pris soin de préciser la secrétaire nationale des Verts, Cécile Duflot.


Bourrasque. De Daniel Cohn-Bendit et José Bové à des proches de Nicolas Hulot via les Verts, l’ancienne juge Eva Joly ou l’ex-Vert Antoine Waechter,
la mutualisation des forces écologistes tomberait à point nommé :
“Comment les écologistes peuvent-ils lancer un rassemblement alors que
le monde est plongé dans une bourrasque financière ? C’est justement le
bon moment”, commente Yannick Jadot, ex-directeur des campagnes de Greenpeace France.


Invoquant la convergence des crises,il juge que les écologistes ont “depuis longtemps” sonné l’alarme et ont maintenant vocation à être “des acteurs portant des solutions à la crise globale.”


Concédant le côté éclectique du casting, ses acteurs assurent que les divergences ne pèsent guère face à la nécessité de répondre par un “Green Deal” aux bouleversements actuels. “Avec Dany, on nous a dit que ça ne pouvait pas marcher car on n’était pas d’accord en 2005 [sur le traité européen, ndlr]. Ensuite avec Eva, on nous a dit qu’une magistrate et un repris de justice, ça n’allait pas le faire !” a plaisanté José Bové. “Il faut des carpes et des lapins, additionner nos savoir-faire”, a poursuivi Yannick Jadot.


Daniel Cohn-Bendit, qui œuvre depuis cet été au rapprochement, a souligné que “cette conscience de l’urgence de la situation oblige” à trouver un terrain d’entente, tout en prévoyant des “larmes” lors de la constitution des listes. Candidat en Ile-de-France, l’eurodéputé, qui table sur un score de “10 plus x” en 2009, a multiplié les mises en garde : “Si nous ne renversons pas la vapeur, si nous ne proposons pas un autre type de société, nous irons tous dans le mur.”


“Crédibles”. Contacté par Jean-Paul Besset, un proche de Nicolas Hulot, il y a un mois, Antoine Waechter et son Mouvement écologiste indépendant ont rejoint l’arc écolo début octobre : “Comment l’opinion pourrait-elle nous trouver crédibles sur l’urgence si nous n’étions pas capables de répondre ensemble à ce défi ? Cela voudrait dire que l’on n’est pas à la hauteur de l’enjeu.”


Les artisans du rassemblement veulent désormais se tourner vers les électeurs. Ils ont lancé hier leur plateforme internet (
www.europeecologie.fr
) pour tisser “un réseau de citoyens” en vue de la campagne.

Foto: José Bové amb Dani Cohn-Bendit. Font: DDD, D. P

Sarkozy, i els cants de sirena neolliberal

0

Nicolas Sarkozy, l’hiperactiu president de torn del Consell de la UE, ens va visitar ahir a Estrasburg i hi vàrem poder debatre en relació a diverses qüestions: crisi financera, Geòrgia, Pacte d’immigració, Paquet Energia Clima, etc… (vegeu-ne la nota dels serveis de premsa del Parlament Europeu, la qual inclou una breu descripció de les exposicions de Sarkozy, Barroso i dels principals portaveus dels grups polítics). El problema de fons, em temo, és de credibilitat. Ara fa un any, el PPE (i per tant Barroso, Sarkozy, Daul, etc… disparava contra la proposta d’altres grups de regular els mercats financers dient que això suposaria una amenaça per a la competitivitat de la UE). Ahir, tots tres, i molts d’altres, deien que la crisi es debia sobretot a la desregulació, i que calia ser més intervencionistes i regular més i millor. Cap autocrítica. On vaig dir naps, ara dic cols, i aquí no passa res. Deixant de banda les espectaculars dots oratòries del President francès (capaces per elles mateixes d’enlluernar qui sigui, per la qual cosa cal estar sempre molt amatents el què diu, més que no pas al com), comparteixo la reflexió que li va espetar Dany Cohn Bendit (segueix…)

“Je crois rêver. Les crises – crise écologique, crise financière et faim dans le monde – sont interdépendantes. Il est donc faux de dire que la crise a commencé en août. La cause est à rechercher des années plus tôt, ce n’est pas un tsunami naturel impossible à prévoir. Nous devons revoir nos modes de vie, a-t-il ajouté, ou nous allons droit dans le mur.” Dani, parlant en nom del nostre grup, va reclamar que els estats discutissin un pla de rellançament ecològic europeu, això que els Verds anomenem ‘Green Deal’. Així mateix, també va fer referència a la qüestió dels paradisos fiscals:“Il a en outre proposé d’inverser le principe de déclaration, en l’imposant aux paradis fiscaux”, i del paquet energia-clima, sobre el qual ha parlat del “putsch institutionnel”alhora qualificar la recerca del consens per part del Consell, i va retreure al Consell d’haver ‘liquidat’ la codecisió, i per tant la majoria qualificada, exposant-se així a la conseqüència de fer patir el paquet legislatiu pel risc de veto que amenacen alguns països com Alemanya, Itàlia o Polònia. Personalment no crec que sigui ni casual, ni accidental.

Sigui com sigui,el plenari votarem avui una Resolució relativa a les Conclusions del Consell que ha estat finalment acordada entre els grans grups. Els Verds/ALE ens n’hem quedat al marge per Què el contingut ens sembla equivocat, i n’hem presentat una altra d’alternativa, que segurament no prosperarà, així com un seguit d’esmenes a la acordada pels altres grups que determinaran, en cas de ser adoptades o no, el nostre vot final. En documents adjunts trobareu les tres textos bàsics: Resolució compromís, Resolució verds i esmenes. Tanmateix, donada la significació d’algunes de les esmenes que presentem, les adjunto a continuació per a fer-ne més fàcil el seguiment:

 

C bis (new).      Whereas the deregulation of the financial market has enabled the development of new financial products that had no relation to economic reality; and whereas the accumulation of real risks (such as increasing poverty of borrowers and energy-climate crisis,) has thus been hidden, the financial crisis has turned into a recession, with dramatic consequences for people and small and medium entreprises, confronted with credit crunch;

 

F bis (new)       Whereas a strong interdependency exists between all financial actors, and whereas the coexistence of a lightly and unregulated market (as in the case of private equity funds and hedge funds) alongside tightly regulated institutions, has increased financial instability;

 

1 bis (new).      Criticises the commission, and in particular Mc Creevy for having downplayed long-standing  requests by the EP to propose legislation for better supervision of the financial market, deplores the inability of the Commission (Barroso, Kroes, Mc Creevy) to prevent and timely tackle the financial crisis, by systematically promoting self-regulation over regulation;

 

Paragraph 2 bis (new). Urges the Member States and the Commission not to use the financial crisis as a pretext to postpone their international obligations related to the fight against climate change and poverty; points out on the contrary that their efforts to provide development aid must be substantially increased to cope with the side-effects of the financial crisis on people’s living conditions in various international fora or institutions (United Nations, International Red Cross, Oxfam, Brot fur die Welts, etc.).

 

6. bis (new).     Deems crucial to set up a special tax on speculative financial transactions (Tobin-tax, like capital transaction tax), which could serve to attenuating speculation and whose revenues shall be allocated to finance common objectives related to the fulfilment of the Energy-Climate change or the attainment of the objectives of the Millenium Development Goals; calls on the Commission and Member States to strive for an international agreement committing all signatories to impose such a tax on financial transactions;

 

25. bis (new) Underlines that development within the transport sector are critical towards oil dependency and a better environment; and deplores that the European Council has hardly tackled the question of oil dependency and has completely omitted to address the transport sector;

Foto: Sarkozy acompanyat pel President del parlament Europeu, Poettering. Font: Parlament Europeu

Karadzic: punt i seguit

3

Quan es varen signar els Acords de Dayton, l’any 1996, molta gent vèiem en el camí cap a la UE una possible via per a la construcció d’un futur en pau a la malmesa antiga Iugoslàvia. Llavors, però, constatàvem que hi havia alguns inconvenients que no es presentàvem fàcils de solucionar, o almenys no a curt termini. Un d’ells era ser conscients que no es podia afrontar la reconciliació sense que hi hagués justícia, la qual cosa obligava a detenir, processar i condemnar els principals responsables de tants anys de sanguinària confrontació. Poc a poc han anat caient els principals instigadors i executors de les massacres, inclòs el mateix Milosevic, i tot i que els processos judicials no han estat sempre tan ràpids ni aprofundits com hauria estat desitjable, sí suposen un clar missatge cap a eventuals futurs genocides. Quedaven, però, dos noms que enterbolien tota la gestió: Radovan Karadzic i Ratko Mladic. Finalment, el primer dels dos ha estat fet pres. No em crec, ho sento, (segueix…)
que les seves habilitats de camuflatge hagin estat les que han impedit
la seva detenció fins ara. Més aviat penso que, fins ara, el govern
serbi no hi ha apostat prou, en la seva detenció, i segurament des de fora no s’ha fet prou pressió.

Ara, però, sembla que
la pastanaga de la UE ha estat un motiu prou convincent per fer canviar
d’actitud les autoritats sèrbies
. Més val tard que mai, diuen.

Espero
que aquest cop el judici sigui més ràpid i ens permeti descobrir tot
allò que encara desconeixem sobre les veritables responsabilitats i
complicitats, internes i externes, en relació a aquells fets (especialment el setge de Sarajevo i les massacres d’Srebrenica i Zepa), aspiració que no vàrem poder veure satisfeta
per la prematura mort de Milosevic.

No oblidem, però, que Mladic encara segueix lliure. I sobretot, no oblidem que encara queda molta gent a Sèrbia que creu que Karadzic és un heroi, com ho eren tots els qui van instigar i executar la guerra, gent que ha viscut, i segueix vivint, amb una imatge construïda abans, durant i després de la guerra que els impedeix sovint ser conscients de la realitat que ‘els seus líders’ van crear. Un imaginar col.lectiu que converteix en víctimes els victimaris.

Cal, per tant, fer justicia sense convertir-lo en màrtir. La pau de les generacions futures en depèn, i el respecte per a tantes i tantes persones vilment assassinades, també.

Fotot: el nou look de Radovan Karadzic. Font: BBC

Bronislaw Geremek

0

Acabo de saber que ha mort Bronislaw Geremek, eurodiputat polonès, adscrit al Grup ALDE. Geremek no era, ni de lluny, un eurodiputat qualsevol. El seu passat, del qual segurament un dels trets més coneguts és la seva tasca com assessor de Lech Walesa, fundador de Solidarnosc, així com el seu constant treball en el si del Parlament Europeu, l’han fet mereixedor del més gran dels respectes. A l’inici de la legislatura, el Grup Verds/ALE vàrem intentar un acord entre PSE-ALDE-Verds/ALE-GUE per tal de garantir que la presidència del Parlament fos mig mandat per a Geremek (ALDE) i mig mandat per a Borrell (PSE). L’objectiu era evitar el pacte PSE-PPE, però el PSE va rebutjar la nostra proposta i es va acabar imposant el pacte entre els grups majoritaris que va fer que la presidència del PE fos primer per a Borrell i actualment, a la segona meitat del mandat, per a Poettering, del PPE. De l’activitat europarlamentària de Geremek, he de dir que personalment hi ha dos fets que m’han impactat de manera significativa. El primer: davant l’ofensiva conservadora procedent de Polònia, (segueix…)
també en el si del grup ALDE, Geremek es va erigir sovint en una
veu aliada de l’intergrup pro drets LGBT, i en no poques ocasions va
aconseguir capgirar el vot dels seus col.legues pol·lonesos en temes relatius a les
llibertats sexuals.

Així mateix, el segon fet, és que havent estat ell
mateix un dels principals combatents contra el règim comunista de
Polònia, es va oposar de manera clara i valenta quan el govern polonès
encapçalat pels bessons Kaczynski va proposar la famosa caça de bruixes que suposava la proposta de Llei de Verificació de Biografies, segons la qual es pretenia obligar a totes les persones amb responsabilitats polítiques,
professor/es, periodistes i funcionariat públic a confessar per escrit
si alguna vegada havia col·laborat amb el règim comunista. Per aquesta acció, Geremek va rebre el suport gairebé unànim de l’Eurocambra.

Bronislaw Geremek se’n va a l’edat de 76 anys havent deixat una profunda petjada tant en la política polonesa com en l’europea. Des d’aquí, el meu més absolut reconeixement i respecte per a la seva persona.

Foto: Bronislaw Geremek. Font: AFP/BBC

Comença l’era Sarkozy

5

Malgrat que aquesta setmana no he pogut seguir el ple d’Estrasburg de manera presencial, ja que em trobava de permís per paternitat (la setmana que vé em reincorporo assistint a les Comissions, a Brussel.les), sí l’he seguit a distància, via internet i diversos mitjans. Constato amb moderada satisfacció com els mitjans comencen a dedicar espais més que acceptables a fer un seguiment de les discussions i debats que tenen lloc a les institucions europees, especialment el Parlament Europeu. De fet avui la majoria obren en portada amb les reflexions que el President francès, i temporalment president del Consell de la UE, Nicolas Sarkozy, va fer ahir a Estrasburg (Aquest és el resum de la seva intervenció i les rèpliques que li van fer els presidents de Grups, tal i com la recollien els serveis de premsa del Parlament Europeu. Veure també la nota de la BBC, amb vídeo de la seva intervenció inclòs): (segueix…)

Tant el to com el contingut del seu discurs era previsible, em temo, però no per això resulta menys inquietant. Recordem que és Sarkozy qui lidera, conjuntament amb d’altres aliats importants, com Berlusconi, iniciatives tan crucials com les noves polítiques d’immigració europees, certament repressives en el fons i la forma, o Directives com la de l’ampliació de la setmana laboral fins a 65 hores.

Així mateix, malgrat que a l’inici del seu mandat va fer alguns gestos interessants des de la perspectiva mediambiental (per exemple començar a prohibir algunes varietats de productes transgènics), la seva política fonamental segueix essent molt llunyana d’allò que més convé fer avui per tal de resoldre l’enorme problema ambiental que tenim, i no parlo només del canvi climàtic. Sarkozy és, també, un dels promotors de l’Europa més proteccionista i gens responsable en termes de promoure un desenvolupament just arreu del món, i el seu discurs i pràctiques en relació a la promoció dels Drets Humans és altament qüestionable.

Per acabar, en relació a la seva visió de la construcció europea, cal recordar que ha estat un dels qui (com molts d’altres val a dir) ha criticat contínuament les institucions europees de tots els mals, mentre es penjava la medalla de totes les iniciatives ‘atractives’. Més concretament, Sarkozy és el paradigma de l’Europa dels Estats front de l’Europa dels pobles i de les persones en la qual molta gent encara creiem, i per la qual treballem. Ara avisa que no hi haurà nou text per al Tractat de Lisboa, i que tocarà acceptar-lo tal i com està, de la mateixa manera que es nega a fer un plantejament que permeti avançar a diferents velocitats, cosa que considero més aviat una excusa per tal de justificar que la UE no segueixi avançant, i per mantenir el control ferm d’uns governs estatals que estan molt lluny dels visionaris que fa 50 anys van somniar i impulsar el gran projecte europeu.

Tenim per davant, doncs, sis mesos que seran, segurament, ben interessants políticament i mediàtica.

Per altra banda, com que no he pogut fer l’habitual exercici que faig quan sóc a Estrasburg i que consisteix a anar explicant diàriament alguns dels debats i de les votacions que hi tenen lloc, adjunto a continuació dos vincles a través dels quals podeu tenir una àmplia informació sobre allò que ha passat a Estrasburg aquesta setmana:
resum de la setmana (debats i votacions) segons el servei de premsa del PE
-algunes notes (en francès i anglès) que han fet els meus companys i companyes del Grup Verds/ALE.

Font foto: Euronews

Irlanda ha dit no: l’Europa dels Estats ha estat derrotada, és hora de l’Europa dels ciutadans i ciutadanes

4
Publicat el 13 de juny de 2008

El no irlandès al Tractat de Lisboa suposa una clara derrota per l’Europa dels Estats, de la mateixa manera que ja ho va ser els nos francès i neerlandès al Tractat constitucional. El problema és que, havent estat avisats, els governs han estat incapaços de reaccionar com calia. I no només això, sinó que han fet tots els mèrits possibles per seguir donant la impressió que, en realitat, no s’acaben de creure això de la Unió Europea, tal i com posa de manifest l’ofensiva oberta per part de Sarkozy i Berlusconi, però secundada per molts, sinó per tots, els altres governs, en relació a les ja tristament famoses directives del retorn o la de la setmana laboral (60-65 hores). I és que allò que personalment em preocupa més no és tant si la gent ha votat sí o no, ja que és evident que, tal i com va passar en el cas del Tractat Constitucional, la gent pensat i votat en clau estatal, sinó l’absència d’un veritable debat europeu i, encara més, l’absència d’un veritable projecte il.lusionant i motivador per a la UE que faci que la gent es mobilitzi en positiu, i no a la contra. I això és culpa, en gran part, de la (segueix…)

desídia governamental, i dels nombrosos dubtes que molts dels governs s’obstinen en fer planar contínuament en relació a la idea d’Europa.

Ja fa temps que les necessitats socials, polítiques, ambientals, institucionals i internacionals europees no es poden cobrir a base de pedaços.

No es pot acusar la ciutadania de no interessar-se per Europa quan
contínuament se la manté al marge, políticament i mediàtica, dels
debats europeus. Quan els Governs, però també els partits i els mitjans de comunicació, es desentenen dels debats europeus, o es centren només, en el cas dels mitjans, en fets que sovint són anecdòtics, la conseqüència difícilment pot ser una altra que el desencís, el desencant, la desconfiança i, finalment, el rebuig.

Estic d’acord amb què el Tractat de Niça és totalment inadequat per gestionar la Unió a 27. Però això ho sabem de fa temps. De la mateixa manera que sabem de fa temps que l’Europa dels Estats, dels lobbies econòmics, de la retallada dels drets fonamentals dins i fora de les fronteres, de les dobles vares de medir a escala internacional, i conduïda per una Comissió opaca, i més tecnòcrata que política, no és, ni de bon tros, aquella que permetrà motivar i animar la ciutadania europeista a implicar-se més en el projecte, per molts pamflets i anuncis de televisió que es facin.

Podem compartir més o menys els arguments dels qui han fet campanya pel No a Irlanda (personalment divergeixo totalment dels arguments conservadors i ultracatòlics com el rebuig al dret a l’avortament), però els primers i principals responsables d’aquest fracàs, no ens enganyem, són els mateixos governs, ja que són els primers que amb les seves decisions confonen la ciutadania, i fan tot allò que cal per desencisar una vegada i una altra els moltíssims europeístes que encara ens mantenim ferms en la nostra convicció que la idea i el projecte val la pena, i en canvi dónen arguments a dojo als euroescèptics.

Davant d’aquesta situació recupero la proposta de fer un veritable procés constituent, que comporti un veritable debat europeu, sobre què volem que sigui l’Europa d’avui i de demà, debat en el que han de participar actors socials i representants parlamentaris a tots els nivells (local, nacional, regional, estatal i europeu) que ho vulguin.

I si cal plantejar un procés de consolidació a diferents velocitats, doncs que no ens faci por ni mandra. Però deixem d’amagar-nos darrera l’excusa del consens per no moure’ns o, pitjor encara, per fer preocupants passes enrera en qüestions tan fonamentals com el dret laboral europeu (Directiva 60 hores) o els drets fonamentals de les persones immigrades (Directiva Retorn).

Encara que pugui semblar estrany, jo hi segueixo creient, en el somni d’Europa, simplement no crec en com els governs dels Estats estan volent monopolitzar-ne la construcció, de la mà de grans i importants poders econòmics i financers, i totalment al marge de la ciutadania.

Font foto: Vilaweb

9 de maig: dia d’Europa

2
Publicat el 9 de maig de 2008

Avui, 9 de maig 2008, en el dia d’Europa, ens trobem immersos en un moment transcendental per a la Unió Europea. Després de mig segle d’existència d’aquest projecte d’integració que ens ha portat el període més llarg de pau i estabilitat al nostre continent, cal reconèixer la importància d’aquest fet. Tanmateix, no podem aturar-nos mirant el passat amb autocomplaença, sinó que si de veritat creiem en el projecte no ens queda una altra opció que mirar endavant i caminar per assolir allò que manca, que és encara molt.

Celebrem aquesta setmana d’enguany el 60è aniversari del Congrés d’Europa, bressol de la creació de l’Assemblea Europea i el Consell Europeu, amb la missió de treballar per la integració econòmica i política. Hem avançat molt des d’on érem aleshores, sobretot en el primer aspecte, amb un mercat comú i fins i tot assolint una unió monetària. Però en canvi, encara ens queda molt per avançar en el segon àmbit.(segueix…)

També d’aquest Congrés d’Europa, presidit per Winston Churchill i amb més de 800 delegats, sorgeix la necessitat d’adoptar una Carta de Drets Humans i un Tribunal que vetlli per la seva aplicació. I el 1948 és cèlebre per ser l’any en què es va adoptar la Declaració Universal dels Drets Humans. Aquesta va significar un gran pas endavant, però és inacceptable que entrat el segle XXI es continuïn permetent violacions dels drets humans, tant a Europa com a la resta del món.

Per tant, no hi haurà una veritable integració europea sense una veritable integració política i social, ni una creïble noció de ciutadania europea que comparteixi els valors que es propugnen si políticament no s’actua d’acord amb aquests. Estem davant d’un període crucial per al futur de la Unió Europea, tant com a projecte intern com a nivell del paper que realment vol jugar com a actor internacional. És per això, que en aquest moment, des d’ICV considerem essencial:

1. Extendre i enfortir el sentiment de ciutadania europea. Per això és fonamental que la UE sigui participativa i democràtica, i que els seus habitants se sentin representats per les seves institucions. S’ha de lluitar per ampliar aquest concepte de ciutadania, deslligant-lo de la noció de nacionalitat; defensem una ciutadania de residència, és a dir, per a tots els qui resideixen en un país de la UE, tinguin o no la nacionalitat d’aquest país. Defensem la consulta popular vinculant per als processos de ratificació de Tractats europeus, començant pel Tractat de Lisboa.
2. Defensar i potenciar la diversitat cultural a Europa. 2008 és l’Any Europeu del Diàleg Intercultural; cal aprofitar-ho per defensar la diversitat de cultures que conformen Europa i crear ponts per un intercanvi fructífer. Així mateix, cal un reconeixement a totes aquelles minories ètniques, culturals i lingüístiques que habiten en diverses regions europees.
3. Treballar per una Europa federal. Avançar cap a una major integració política Europea, que permeti una harmonització cap a màxims de les condicions de vida arreu del territori a la vegada que respecti les diverses realitats nacionals mitjançant el principi de subsidiarietat. Cal una reforma institucional que permeti respondre eficaçment als problemes comuns tot respectant els drets dels pobles i persones a prendre les seves pròpies decisions i que enforteixi el paper de les regions a la UE.
4. Construir una veritable Europa social. És necessària una legislació forta en matèria social a nivell europeu per a les nostres condicions socials i la nostra vida quotidiana. Cal equiparar el nivell de regulació en matèria de protecció social al del lliure mercat, deixant clars els límits d’aquest per tal que els serveis bàsics siguin públics i universals. És fonamental que es vetllar per l’aplicació i el compliment de la Carta de Drets Fonamentals i la Carta Social de la UE per tal d’assegurar unes condicions laborals dignes per als treballadors i treballadores i harmonitzar les condicions de tots els seus habitants.
5. Vetllar per la defensa dels Drets Humans. S’ha de denunciar que en ple segle XXI encara existeixen, al món però també a Europa violacions dels drets humans. La primacia dels interessos econòmics ha portat a fer la vista grossa de manera reiterada davant situacions flagrants d’abús dels drets fonamentals i repressió que condemnen una part important de la població del planeta a patiments inhumans. Cal acabar amb aquesta doble moral i realment posar en pràctica els principis Europeus tan pomposament proclamats. Cal, a més, prendre consciència dels drets humans emergents com a resposta a les noves realitats
6. Afrontar adequadament els fenòmens migratoris. Cal adoptar un enfocament global davant la immigració, analitzant-ne les causes i les possibles solucions amb responsabilitat. A banda de crear les condicions per tal que cap persona es vegi forçada a emigrar, és important entendre la immigració com una oportunitat i un repte, i no pas com un problema o una amenaça.
7. Assumir una responsabilitat global. La UE, com a agent socioeconòmic té una responsabilitat global que ha d’assumir. El nostre benestar no pot basar-se èticament ni sostenir-se a llarg termini en l’opressió dels menys afavorits i l’explotació de recursos naturals aliens. Cal acabar amb la hipocresia que representa la cooperació per al desenvolupament si prèviament no es revisa com les relacions comercials bloquegen la capacitat de desenvolupament de tercers països.
8. Definir clarament les polítiques de veïnatge i les noves ampliacions. El nou període legislatiu portarà el debat sobre les relacions de la UE amb els seus països veïns. Entenent la UE com a eina solidària per al desenvolupament cal apostar per l’entrada de nous països, sempre i quant compleixin els requeriments en matèria de Drets Humans i democràcia, per tal d’igualar les condicions de vida. En matèria de cooperació, cal dotar no només de recursos sinó també de contingut als acords d’associació amb tercers països o regions, establint com a prioritat i per tant com a condició indispensable el respecte als drets fonamentals i l’enfortiment democràtic.
9. Una aposta pel multilateralisme civil. Les properes dècades plantegen l’existència de nou de diversos pols de poder al món. Aquest fet no només obre la possibilitat sinó que planteja la necessitat d’apostar per la via multilateral en la resolució de conflictes. Una reestructuració de les institucions internacionals és necessària, i tant el paper de la ONU en aquesta tasca, com la seva presa de decisions interna ha de perseguir aquests objectius de manera equànime. La UE ha d’advocar pel poder civil i democràtic.
10. Lluitar contra el canvi climàtic. Identificat probablement com el major repte al que s’enfronta la humanitat en les properes dècades, el canvi climàtic amenaça les condicions de vida indispensables per a la supervivència de les espècies que habiten el nostre planeta. La UE, com a economia desenvolupada i com a causant important de la situació actual no pot defugir la seva responsabilitat en trobar solucions per a la mitigació del fenomen i per oferir solucions a les seves causes.

(NOTA: del Manifest d’ICV en motiu del 9 de maig (dia d’Europa) de 2008 )

Foto: Acte 9 de maig, Dia d’Europa, a la seu de la Comissió Europea i del parlament Europeu, a Barcelona

Esmorzar amb Barroso i Spidla (igualtat dones-homes) i 50 anys de Parlament Europeu

0

Vinc d’esmorzar amb el President de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, i el Comissari d’Afers Socials i Igualtat d’Oportunitats, Vladimir Spidla, amb qui hem tractat diversos assumptes relacionats amb el Dia Internacional de la Dona. A la taula, apart dels dos Comissaris, hi érem les membres del Bureau de la Comissió de Drets de les Dones i Igualtat d’Oportunitats. Per part meva, he esmentat els següents temes com a importants i prioritaris per tal que la Comissió consideri els processos d’iniciativa legislativa pertinents: violència contra les dones i lluita contra els feminicidis; mesures legislatives i d’harmonització en termes de conciliació de vida laboral i familiar; reducció del pay gap (desigualtat salarial); impuls a una Directiva Horitzontal sobre antidiscriminació que inclogui raons de gènere i d’orientació sexual; i impacte de Gènere en la política exterior de la UE. La informació detallada de les propostes discutides es troben en el document adjunt (veure Arxius d’aquest apunt) titulat Notes esmorzar Barroso Spidla (12març98). En breu adjuntaré també l’acta de la reunió i d’altres documents de fons.

Per altra banda, a poc més d’un any de les eleccions europees el Parlament Europeu celebra avui el seu 50 aniversari i ho celebrarà (segueix…)


a les 15.00h amb una sessió solemne a Estrasburg. El President de l’Eurocambra, Hans-Gert Pöttering, el president del Consell i primer ministre eslovè, Janez Jansa, i el president de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, repassaran les grans fites dels últims 50 anys i els reptes del Parlament de cara al futur. La Jove Orquestra de la UE amenitzarà l’acte. Des de la reunió constitutiva de l’Assemblea Parlamentària el 19 de març de 1958, l’Eurocambra ha experimentat un gran creixement, tant en nombre de ciutadans als quals representa com també en els seus poders. En el document adjunt, es detalla l’evolució del Parlament, que actualment té 785 diputats i plenes competències legislatives, pressupostàries i de control a la Comissió Europea.

Els serveis audiovisuals del Parlament Europeu retransmetran a través de l’EbS (Europe by Satellite) un Infoclip amb imatges d’arxiu dels 50 anys de vida del PE, les quals es podran utilitzar per il·lustrar aquesta informació. Les trobareu en aquests enllaços: http://www.europarl.europa.eu/eplive/expert/shotlist_page/20080229SHL22575/default_fr.htm

http://ec.europa.eu/avservices/ebs/schedule.cfm?date=03/10/2008

 

Si voleu utilitzar el sistema FTP, hi trobareu el mateix Infoclip, a més de documents sonors: ftp://epavvideoget:mo12ssb@ftpeps01.europarl.eu.int/epavvideo/archives/50ansPE

 

 

També podeu obtenir fotografies de l’actualitat i la història del Parlament Europeu a: http://www.photo-service.europarl.europa.eu


Foto: diputats i diputades del Grup Verds/ALE votant en favor d’iniciar negociacions amb Turquia per a una futura incorporació d’aquesta a la UE. Font: EFE

Carlos Taibo i Kosova

0

Fa molts anys que segueixo en Carlos Taibo, tants com temps fa que l’admiro en molts sentits. Vaig tenir la sort que fos una de les persones que va formar part del tribunal que va avaluar la meva tesi doctoral, i ha estat, de sempre, una de les veus que més ha influït en la meva manera de pensar, sobretot en relació a una realitat prou convulsa i complexa com és el cas dels Balcans. Aquests dies em trobo coincidint novament amb les seves anàlisi en relació a la declaració d’independència de Kosova. Ho feia quan publicava fa uns dies l’article Kosovo y las esencias al diari Público, i hi torno a coincidir avui, llegint la carta al director que publica a El País, que ell mateix titula Columnistas sobre Kosovo, i que reprodueixo més avall: (segueix…)

Columnistas sobre Kosovo
Carlos Taibo – El País – 26/02/2008

En las últimas semanas han proliferado en EL PAÍS los expertos en Kosovo. No acierto a entender por qué la mayoría de estos expertos muestran tanto empeño en reescribir la historia contemporánea de aquel país. Porque, al cabo, lo que estas gentes nos cuentan sin más es que, a la hora de sopesar conflictos como el kosovar, hay que otorgar una radical primacía a las leyes de los Estados y rechazar ontológicamente todo aquello que se oponga a esas leyes.

Aunque la norma correspondiente tiene respetabilísimas dimensiones, en los labios de muchos parece una argucia encaminada a imponer un cerrojo a cualquier demanda de autodeterminación y secesión, toda vez que, como es sabido, los Estados no suelen ser muy propensos a reconocer estos horizontes.

Expresada como lo hacen los expertos de nuevo cuño en el conflicto kosovar, se traduce sin más en la afirmación de que no importa cómo nacen -democráticamente o no- las leyes de un Estado ni importa lo que puedan hacer los gobernantes de éste. Ni siquiera el despliegue de una conquista militar y de lo que se antoja un genocidio en toda regla -el caso de Chechenia, sin ir más lejos- invita a cuestionar la primacía radical de las leyes del Estado responsable de una y otro.

Tampoco está de más que recuerde -parece- que el hecho de que la Autoridad Nacional Palestina no pueda acometer una declaración de independencia hunde sus raíces, de nuevo, en la primacía otorgada a las leyes de un Estado, Israel, y ello por mucho que conste que éste es el ocupante ilegal de los territorios en los que se cimentaría un imaginable Estado palestino.


No quiero engañarme en demasía: a los expertos en Kosovo que han proliferado en los últimos días nada les importa lo que ocurre en ese rincón de los Balcanes occidentales. Hablan aparentemente de Kosovo para referirse a lo que podría ocurrir entre nosotros. Y en eso es en lo que piensan cuando le otorgan una incontestada -y me temo que bien poco meditada y escasamente democrática- primacía a las leyes de los Estados.

Foto: Carlos Taibo. Font: El País

L’empedrada ruta del Tractat de Lisboa

0

Demà el Parlament Europeu debat un nou informe (Méndez de Vigo-Corbett) sobre el procés de ratificació del Tractat de Lisboa, i avui Ferdinando Riccardi, l’editorialista d’Agence Europe, fa una crida a la calma davant del pedregar que suposa aquest procés. I és que els nervis es fan notar arreu, raó per la qual a França, un els països que amb el seu No havia provocat la reconducció del procés euroconstitucional, varen ratificar el Tractat de Lisboa fa uns dies, gairebé amb nocturnitat i sense el viu debat que va protagonitzar quan tocava parlar del Tractat Constitucional. Les postures que les diferents formacions polítiques han defensat a França en relació al Tractat de Lisboa han evolucionat, lògicament, però en sentits diferents, la qual cosa posa també de manifest la gran diversitat que existia tant en el bàndol del Sí com en el del No. La mateixa situació trobem a l’Estat. Ja llavors érem moltes les persones que argumentàvem un No al Tractat Constitucional allunyant-nos dels arguments euroescèptics i basant-nos en quatre elements: el context, (segueix…)

el qual era (i de fet segueix essent), de desconcert i de redefinició per part de moltes regions i països en relació a què és i què vol ser la UE, la qual cosa comportava que el debat europeu estigués clarament viciat per prioritats internes de cada país, aspecte que per altra banda no fa sinó que veure’s alimentat des dels governs dels principals països europeus, entre ells el francès (Chirac mateix va ser víctima de la seva estratègia de culpabilitzar Brussel.les de tot allò dolent i de penjar-se totes les medalles de les coses que la ciutadania podia percebre com a bones, però és que és el mateix que fa també el govern espanyol en altres casos com, per exemple, poso per cas, la decisió sobre el reconeixement de Kosova);  

el procés seguit no va ser sinó un cúmul de despropòsits inspirats pel tradicional despotisme il.lustrat que sovint caracteritza les decisions a alt nivell de les institucions europees (amb una única excepció que va ser la conformació de la Convenció), i excessivament dominat per una visió fonamentalment estatalista (UE igual a suma d’Estats) i economicista (UE igual a mercat únic) de la construcció europea 

la forma (no era un Tractat, però sí ho era, no era una Constitució però era com si ho fos) feia realment difícil explicar de què estàvem parlant exactament;  

i finalment el contingut, el qual comportava que, a grans trets,  s’establia rang constitucional a aspectes que, en realitat, no són, no han de ser, res més que polítiques concretes resultats de les correlacions de forces d’un moment determinat les quals, sobretot en aquells moment, escoraven clarament cap al centre dreta lliberal.  
 

Pel què fa al Tractat de Lisboa, actualment en procés de ratificació, penso que ni el context ha canviat massa respecte del que hi havia fa uns mesos, ni el procés que han seguit els governs convida a l’optimisme, ja que segueixen actuant, Govern (Consell) i Comissió aplicant la seva peculiar manera d’entendre el despotisme il.lustrat. Per altra banda, segueix sense tenir-se en compte una d eles propostes que des de nombrosos forces europeistes reivindiquem de fa temps com és la celebració d’un REFERÈNDUM europeu de ratificació, així com la iniciació d’un veritable PROCÉS CONSTITUENT, la qual cosa implica, necessàriament, l’elecció d’una assemblea destinada a tal finalitat. 
 

Així doncs, la meva postura en relació al nou text es basarà principalment en els altres dos aspectes: la forma i el contingut.
 

Sobre la FORMA:
 

·         
El text definitiu del Tractat de Lisboa va ser finalment signat el passat dijous 13 de desembre de 2007. El nou Tractat de Reforma de la UE, a diferència del projecte de constitució, que creava un text únic, esmena  per una banda el Tractat de la Unió Europea(TUE), i per l’altre el Tractat pel qual s’estableix la Comunitat Europea – que passa a denominar-se Tractat sobre el Funcionament de la Unió Europea(TFUE)- però mantenint-los com a textos separats. Ens trobem novament davant d’una reforma del text de Niça, tornem al concepte Tractat pur i dur habitual en la construcció de la UE. Per tant, desapareix tota connotació constitucional 

·         
És important apuntar d’entrada que la reforma permet crear una personalitat jurídica única, ja que la Unió Europea assumeix tot rol que tingués la Comunitat Europea. També elimina la estructura de tres pilars. Administrativament i de cara a la representació exterior és un pas important. Tanmateix, és important deixar ben clar que es tracta d’un Tractat com els de sempre, i que en cap cas té sentit parlar encara de Constitució, ja que hem tornat al procediment habitual de reforma del tractat del TUE, el mateix procediment que Amsterdam i Niça. 

Sobre el CONTINGUT: 

·         
Com a aspecte negatiu cal destacar l’omissió en el text de tota referència als símbols constitucionals de la Unió com la bandera, l’himne i l’euro, així com la no inclusió de la Carta de Drets Fonamentals en el redactat del text, per bé que esdevé igualment jurídicament vinculant, i per tant no hi ha cap diferència més enllà de la qüestió estètica – a part de les declaracions annexes amb clàusules d’exclusió voluntària assolides pel Regne unit i Polònia en alguns aspectes -. La Carta, que aporta al sí de la UE els denominats drets de tercera generació o drets socials –encara no reconeguts per les constitucions més antigues a Europa-, ha estat proclamada solemnement al Parlament Europeu, el Consell i la Comissió.

·          La denominació de Ministre d’Afers Exteriors ha quedat relegada per la d’Alt Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, que serà a més vice-president de la Comissió, si bé tindrà els mateixos poders  i comptarà amb un cos de servei exterior propi. Les denominacions de llei i llei marc tornen a la nomenclatura original de reglament i directiva, respectivament. 

·         
Pel què fa al camp de les novetats, cal valorar com a aspecte molt positiu la introducció de dos temes clau per a l’esquerra verda, com ho són per una banda la lluita contra el canvi climàtic i la política en matèria d’energia –solidaritat energètica, etc.-, i el paper dels serveis d’interès econòmic general. 

·         
Per a aquest objectius de millora democràtica és molt important, a nivell intern, l’augment del paper del Parlament Europeu com a col.legislador –en un 95%, i en la majoria dels camps excepte en la PESC i en matèria de cooperació judicial i policial-, i l’increment dels àmbits amb decisió per majoria qualificada al Consell, amb les novetats de matèries com immigració i asil, cooperació judicial i policial (interior), circulació de treballadors i qüestions d’afers exteriors plantejades per l’Alt representant, romanent amb decisions unànimes PESC, defensa i fiscalitat.  

·         
Pel què fa a la majoria qualificada, canvia el sistema amb la introducció de la doble majoria en nombre d’Estats (mínim 55%) i població (que representin un mínim del 65% de la població), però s’ajorna com a mínim fins al 2014, amb un període de transició fins al març del 2017, i on s’aplica la clàusula de Ioannina pel què fa a les minories de bloqueig.  

·         
A nivell de democràcia externa, cal destacar la inclusió de la iniciativa legislativa popular per iniciar un procés legislatiu a partir d’un milió de signatures, el major control dels parlaments nacionals mitjançant l’anomenat procés de “targeta groga” i la possibilitat per al Comitè de les Regions de recórrer actes legislatius al Tribunal Europeu de Justícia en temes que requereixen la seva consulta. A nivell de funcionament intern és interessant destacar que per primer cop apareix la clàusula d’abandonament voluntari de la UE per part d’un Estat membre.  

Així doncs, totes aquestes disposicions representen un avanç respecte Niça. Cal reconèixer, no obstant això, que segueix mancant un impuls a l’Europa política i social, ja que les disposicions monetaristes ja existents als Tractats vigents no es canvien, i per tant continua el desequilibri entre les mesures per fomentar el mercat intern i les destinades a millorar les prestacions socials.
 La diferència fonamental que cal considerar d’aquest tractat respecte al projecte constitucional és que aquestes disposicions ja no formen part precisament d’una Constitució, és a dir, no es constitucionalitza un model neoliberal, amb les implicacions que això tindria i amb les dificultats per canviar-ho que suposaria; a un Tractat se li assumeix una vida útil molt més curta que a una Constitució. 

EN SÍNTESI:
 Posant sobre la balança els quatre ingredients (context, procés, forma i contingut), crec que no hi ha, ni de lluny, prou elements de canvi (i encara menys d’autocrítica) que justifiquin passar del No que vaig defensar al Tractat Constitucional a un Sí, però també crec que n’hi ha prous que em permetrien sentir-me còmode amb una Abstenció al Congrés (que és on tocarà ratificar-ho), especialment el fet que en ser un Tractat deixa la porta oberta a una Constitució, i que afronta importants canvis institucionals necessaris per tal de fer funcionar l’estructura europea.  

Font foto:
Comissió Europea

Kosova: toca recordar

7

Toca parlar de Kosova. Toca recordar que la separació és, sovint, la millor de les solucions quan una relació no funciona, així com que per tal que una relació funcioni cal que ambdues parts es respectin mútuament. Toca recordar que el Consell de la UE haurà de prendre avui, dilluns 18F, una de les decisions més importants dels darrers anys, és a dir, si reconeixen o no el nou Estat. Toca recordar que la felicitat, que esperem que no sigui breu, de la gent que fa anys reclama la independència (veure Declaració d’Independència), vé després de molts anys de patiments, mancances, guerres, atemptats, morts, sang, oblit,… Toca recordar que Kosova no va entrar a les agendes internacionals fins que la guerrilla va optar per abandonar la via pacífica d’Ibrahim Rugova i va apostar per la via armada. Toca recordar que (segueix…)

quan les autoritats de Belgrad, presidides per Slobodan Milosevic, van començar la seva particular ofensiva anti-tot allò que no sonava a nacionalisme serbi (o que no s’hi volgués sotmetre), al voltant del 1990, van ser molts governs, entre ells l’espanyol, els qui van mirar cap a una altra banda, o pitjor, li van donar suport tàcit.

Toca recordar que si llavors la malanomenada comunitat internacional hagués llegit correctament la situació, és a dir, en clau del què significava Iugoslàvia, i no en funció dels interessos/pors particulars de cadascun, potser (vaja, segur) s’haurien evitat milers de morts, d’anys de guerra, de diners gastats en reconstrucció, de desconfiances i de discursos demagogs, en un i altre sentit.

Toca recordar que del projecte de la Gran Sèrbia no en queda més que la mínima expressió, i que el cost d’aquest fracàs han estat milers de persones mortes i la destrucció de milions de vides.

Toca recordar al nou govern Kosovar que ara és el moment de demostrar que no és com el de Milosevic, i que respectarà les minories tal i com ells sempre van demanar ésser respectats.

Toca recordar que avui aquells que deien que mai reconeixerien els nous estats creats de la implosió iugoslava (començant per Eslovènia, i seguint per Croàcia, Bòsnia, Macedònia, …) no només els han acabat reconeixent sinó que algun d’ells ja forma part de la UE (precisament el que actualment ocupa la presidència semestral del Consell, Eslovènia), i els altres són esperant al llindar a la porta.

Toca recordar que no té cap sentit, per tant, obsedir-se com fan el PP i el PSOE amb no voler reconèixer el nou Estat de Kosova, ja que tard o d’hora ho hauran d’acabar fent.

Toca recordar que la viabilitat de Kosova com Estat independent no serà fàcil, gens fàcil, i que l’estatus de pseudo-protectorat europeu comportarà una enorme responsabilitat, durant dècades, de part de la UE i els seus Estats membres.

Toca recordar que aquesta decisió tindrà conseqüències sobre les quals caldrà estar vigilant, no només, lògicament, a les principals ciutats sèrbies, sinó també, i particularment, a la veïna Bòsnia.

Toca recordar que el debat sobre la definició de fronteres, també a la UE i els seus vorals, no pot ser mai un tema tabú en política, ja que sinó aquestes inquietuds poden derivar cap a vies de canalització violentes.

Toca recordar que Kosova no és Euskadi, ni Catalunya, però toca recordar, també, que Kosova ha arribat al moment en què ha arribat per no comptar amb les estratègies, els marcs, els representants polítics (a Pristina i a Belgrad), els mitjans de comunicació, i el suport internacional que haurien permès una entesa que, potser, hauria pogut evitar un procés unilateral d’independència o que, potser, l’hauria canalitzat per vies no violentes.

Toca per tant, en qualsevol cas, extreure’n lliçons.

Font foto: Getty Images/BBC

La ruta ambiental de Sarkozy (i 3): consideracions generals de política econòmica

2

Tercera entrega de les principals idees del discurs de Sarkozy quan l’octubre passat va concloure les Jornades multipartites de Medi Ambient (Grenelle de l’Environment) (propostes ordenades i destacades segons Salvador Milà).

CONSIDERACIONES GENERALES DE POLÍTICA ECONÓMICA

Este gran programa no es un gasto sino una inversión. Es la inversión más rentable que podemos hacer hoy. Asimilar la política ecológica a una “marcha atrás” es una impostura. (segueix…)

Hay que invertir masivamente para crear las condiciones del crecimiento del futuro. Por ello vamos a elaborar un gran programa nacional de desarrollo sostenible. La solución no está en la acumulación de los gastos públicos y de los impuestos. Lograremos el éxito con las inversiones

Queremos una política de incitación.

La conferencia multipartita fue un excelente revelador. Los franceses esperan una gran vuelco ecológico. Eso, claro está, suscita sospechas. Pero el principal desafío no reside en convencer; el principal desafío es decidir.

Crear un derecho a la alternativa para todos. Las decisiones medioambientales no deben dejar a nadie en un callejón sin salida ni en una situación insostenible.

La contaminación representa un costo para la sociedad. La contaminación es una deuda que legamos a nuestros hijos.

Hay que dejar de concebir la fiscalidad ecológica como un instrumento para financiar los gastos adicionales del Estado; que los impuestos destinados al medio ambiente se utilicen para la financiación del mismo.

Para incitar a cambiar de comportamiento, no encontramos nada mejor que el sistema de precios. Hoy, los precios no reflejan la realidad de la contaminación ni de la escasez.

Se propone etiquetar los productos de consumo habitual para indicar su costo en carbono, como un primer paso, pero hay que ir más lejos, hay que plantear la cuestión del precio del carbono: no es normal que un producto que da la vuelta al mundo sea más barato que un producto local porque el precio de su transporte y de su producción no tiene en cuenta sus emisiones de gas a efecto de invernadero.

Combatir el dumping ambiental a nivel mundial. Los paises de la Unión Europea han sido los primeros en aplicar a nuestras principales empresas un sistema de cuotas para limitar sus emisiones nefastas para el clima, pero no es normal que los competidores que importan los mismos productos a Europa no estén sujetos a ninguna obligación.

Propuesta de que en un plazo de seis meses, la Unión Europea debata lo que significa una competencia leal. El dumping medioambiental no es una práctica leal, es un problema europeo que debemos plantearnos. Estudiar la posibilidad de cobrar impuestos a los productos importados de los países que no respetan el Protocolo de Kyoto. Nosotros impusimos normas medioambientales a nuestros productores. No es normal que sus competidores puedan quedar totalmente exentos.

Se necesita estudiar la creación de un impuesto “clima-energía”, es decir, un impuesto sobre las energías fósiles, pero con la limitación de que cualquier fiscalidad adicional que recaiga en los hogares y las empresas, debe estar estrictamente compensado.

La fiscalidad ecológica no tiene sentido a menos que permita un cambio de nuestro comportamiento. Sólo tiene sentido si favorece nuevas formas de producción e innovaciones.

Cuando existe un producto “limpio”, debe costar menos que uno contaminante: propuesta de crear un IVA reducido para los productos que respeten el clima y la diversidad biológica.

Gravar más la contaminación, en particular las energías fósiles, y gravar menos el trabajo.

Le corresponderá pues al Parlamento adoptar una ley programática que determinará los principios y los objetivos de la política francesa de desarrollo sostenible a largo plazo


Font foto: AFP/BBC

La ruta ambiental de Sarkozy (2/3): Compromisos públics

0

Segona entrega de les principals idees del discurs de Sarkozy quan l’octubre passat va concloure les Jornades multipartites de Medi Ambient (Grenelle de l’Environment) (ordenades i destacades segons Salvador Milà).

COMPROMISOS PÚBLICOS:

1) Introducción de los costes ambientales –“emisiones” e “impacto en la biodiversidad” en todos los proyectos públicos. A partir de ahora todos los grandes proyectos públicos, todas las decisiones públicas se arbitrarán incluyendo su costo para el clima, su “costo en carbono”. Todas las decisiones públicas se arbitrarán incluyendo su costo para la diversidad biológica. (segueix…)

2) Inversión de la carga de la prueba de los impactos ambientales. Ya no serán las soluciones ecológicas las que tengan que demostrar que presentan un interés. Serán los proyectos no ecológicos los que tendrán que demostrar que no es posible hacerlo de otro modo. Las llamadas decisiones no ecológicas tendrán que motivarse y justificarse como el último recurso posible.

3) Política de transportes. La prioridad ya no será recuperar el atraso en materia de carreteras sino con respecto a los demás medios de transporte. Hoy el problema es la congestión del centro de las ciudades.

Va a reinstaurar la participación del Estado en la construcción de carriles de autobús, bicicletas y tranvías.

4) Con respecto a los transportes, nadie se inquietaba antes del costo de las carreteras. Podemos financiar los transportes alternativos reduciendo los fondos asignados a la construcción de carreteras.

5) Daremos más libertad a las colectividades locales para que decidan su propia política medioambiental. Tendrán que decidir libremente sobre la posibilidad de crear peajes urbanos…Y las que quieran ir más lejos, podrán solicitar una ley de experimentación.

6) Las vías férreas disponibles se dedicarán más al transporte de mercancías. Gracias a ello, en 2020 habrá 2 millones de camiones menos que atraviesen Francia de norte a sur. Vamos a rehabilitar el transporte fluvial y marítimo.

7) Que se cobre un impuesto a los camiones que atraviesan Francia y que utilizan nuestra red vial. Ese impuesto servirá para financiar los transportes colectivos.

8) Un impuesto ecológico anual para los vehículos nuevos más contaminantes, que permita financiar la desaparición de los automóviles viejos y contaminantes con una prima destinada a su destrucción, progresiva para ayudar a la compra de un vehículo no contaminante.

9) Política de gestión de desechos. La prioridad ya no será únicamente su eliminación sino su prevención. Tendremos en cuenta todas las propuestas que permitan prohibir los desechos inútiles, como los embalajes excesivos e innecesarios, y los someteremos a impuestos.

11) La prioridad ya no será la incineración de desechos sino su reciclado. Ya no habrá más proyectos de incineradores sin que la destrucción de los desechos sirva para producir energía.

12) la energía nuclear no tiene que ser la única solución al desafío climático. Nuestra primera prioridad, es reducir nuestras necesidades energéticas. De esta forma habrá una auténtica reducción del porcentaje de energía nuclear en nuestro consumo energético y también una reducción de las energías productoras de carbono,

13) fijar el objetivo superior al 95% de la energía eléctrica sin consecuencias para el clima, es decir, sin carbono.

14) Prioridad al desarrollo de biocarburantes de segunda generación, más pertinentes con respecto al desafío medioambiental y también alimentario.

15) Inversión en la investigación, en el progreso tecnológico, y en la evolución del comportamiento. Innovación y creatividad. Dedicaremos mil millones de euros en 4 años a las energías y los motores del futuro, la diversidad biológica y la salud medioambiental. Cada euro que gastemos en la investigación nuclear irá acompañado de un euro para la investigación en las tecnologías limpias y en la prevención de los daños al medio ambiente.

16) Reducir el consumo de energía de los edificios. Ya antes de 2012 todos los edificios nuevos que se construyan en Francia tendrán que cumplir con las llamadas normas de “bajo consumo”; y a partir de 2020 todos los edificios nuevos funcionarán con “energía positiva”, es decir, que producirán más energía que la que consumirán.

17) Duplicar la cantidad de edificios antiguos renovados cada año y alcanzar las 400.000 viviendas antiguas renovadas anualmente. Este programa comenzará con las 800.000 viviendas sociales que están degradadas hoy en día.

18) Para todos los aparatos electrodomésticos, televisores, equipos de audio y otros que originan un enorme aumento del presupuesto energético de los hogares. Cuando exista una alternativa a un precio razonable, se prohibirán los aparatos que consuman más energía. Lo pondremos en práctica a partir de 2010 para las bombillas incandescentes o las ventanas de cristal simple.

19) Emprender un programa nacional de lucha contra los elementos artificiales en los suelos. Los documentos de urbanismo y de planificación respetan el principio del mantenimiento de la diversidad biológica, incluso permitiendo medidas compensatorias.

20) Crear una red de espacios verdes en Francia y en Europa, que permita a las especies desarrollarse, migrar y sobrevivir a los cambios climáticos.

21) Cambios en la política agraria. No queremos una agricultura que agote los suelos ni una agricultura que utilice cada vez más productos químicos peligrosos. Se introducirá el tema por la presidencia francesa de la U.E. a partir de 2008, en ocasión del gran debate de orientación sobre los principios fundadores de la política agrícola común de 2013.

22) Un gran plan para la autonomía energética de las explotaciones agrícolas.

23) Ya es hora de tomar en serio el uso creciente de plaguicidas, de los cuales los agricultores son las primeras víctimas. Antes de un año se formulará un plan para reducir en un 50% el uso de plaguicidas, cuya peligrosidad es bien conocida, en los próximos diez años, de ser posible.

24) Se suspenden los cultivos comerciales de los OMG que se utilizan como plaguicidas. Y ello en espera de las conclusiones de un estudio especializado que realice una nueva instancia.

25) Todos los comedores de instituciones públicas propondrán al menos una vez por semana una comida con productos procedentes de la agricultura biológica; los pliegos de condiciones de los restaurantes de las colectividades deberán imponer productos de calidad o procedentes de explotaciones homologadas.

26) Reforzar el principio de responsabilidad por las consecuencias ambientales de las actividades económicas y políticas. El que contamina los ríos durante años, el que elabora y vende un producto químico, el que crea un nuevo producto genético, debe ser responsable de sus actos, incluso años después, si ocurre un drama.

27) Eliminar los obstáculos jurídicos para poder ir a buscar a los responsables de la contaminación allí donde se encuentren. No es admisible que una casa matriz no sea responsable de los daños al medio ambiente causados por sus filiales. No es aceptable que el principio de responsabilidad limitada se convierta en un pretexto para una irresponsabilidad ilimitada

28) CONTRATOS PÚBLICOS: A partir de 2008 todos los ministerios y todas las administraciones harán un balance de carbono y emprenderán un plan para mejorar en un 20% su eficacia energética, y el código de licitaciones públicas será reformado para que las cláusulas medioambientales ya no sean facultativas sino obligatorias. Todos los proyectos de edificios públicos respetarán las mejores normas de rendimiento energético. Y a partir de 2009 todos los vehículos nuevos de las administraciones no tendrán que producir contaminación. (seguirà…)

NOTA: Demà tercera i darrera entrega.

Font foto: Getty Images/BBC