Raül Romeva i Rueda

Aquest matí ha tingut lloc al Parlament Europeu un debat per preparar el Consell Europeu (reunió de caps d’Estat i de Govern dels Estats membres) que comença demà. El Consell té previst abordar, entre d’altres, qüestions com el futur d’europa (com seguir en el camí de la construcció), l’ampliació, les diferents seus del Parlament Europeu, la inmigració o la política energètica. En el debat han participat també el President de la Comissió, José Durao Barroso, i en nom de la presidència austríaca del Consell, el Secretari d’Estat Hans Winkler.

El debat, entre d’altres coses, ha servit per tal de tractar l’informe Leinen sobre el futur d’Europa, sobre el qual voldria dir que personalment em preocupa que s’estigui imposant en molts àmbits, també al Parlament Europeu, una percepció de que cal seguir endavant amb els processos de ratificació del Tractat Constitucional com si res hagués passat a França i Holanda. (segueix…)

Per fer front a aquest corrent, una de les esmenes presentades per alguns diputats/des consisteix a reclamar que l’informe Leinen es limiti a plantejar que el Parlament Europeu confirmi "el seu compromís per assolir sense esperar més del necessari una solució constitucional per Europa", però que no podem demanar que aquesta solució sigui l’adopció del Tractat Constitucional Europeu que ja ha estat rebutjat per parts molt importants de la ciutadania. Així mateix, en una altra esmena es demana que "el Consell reconegui que la Constitució de 2004 no pot entrar en vigor sense que hi hagi modificacions".

El nostre vot final, per tant dependrà en gran mesura de si s’adopten o no aquestes esmenes, ja que tal i com he argumentat en altres ocasions , no tinc cap dubte sobre que cal una Constitució, però sí tinc molts dubtes sobre el fet que el Tractat Constitucioanl tal i com està presentat, i especialment les Parts III i IV sigui el text que necessitem per fer més Europa, i per tal que aquesta sigui més social i més sotenible i més responsable en política internacional.  (NOTA DESPPRÉS del vot: finalment hem votat en contra de l’informe ja que no s’han adoptat les esmenes a les quals feiem referència, i per tant s’insisteix en què cal seguir endavant com si res. Nosaltres entenem que cal una mica més d’autocrítica, i sobretot de responsabilitat europeïsta per tal de fer front a la situació actual. Pel què fa al debat general sobre l’agenda del Consell, podeu trobar també la nota de premsa que ha fet la copresidenta del nostre grup, Monica Frassoni, després del debat, aquí).

Inmigració

Un altres dels temes que cada cop més es reclama que sigui abordat des del Consell és la qüestió de la inmigració. En aquest sentit, va ser molt oportuna, ahir mateix, dimarts, la compareixença davant la Comissió LIBE (Llibertats i Interior), de la Vicepresidenta del Govern espanyol, Fernández de la Vega, per tractar la qüestió de com gestionar la inmigració, i especialment la situació a Canàries, després que una delegació del Parlament Europeu s’hi desplacés fa uns díes. L’informe d’aquesta delegació el va elaborar la meva companya de Grup, Jean Lambert (Greens, RU).

En resum, la Vicepresidenta va insistir en què no es podia seguir tractant la qüestió de la inmigració en clau estrictament estatal, sinó que calia una política europea d’inmigració, a la qual cosa se li va respondre, majoritàriament, que d’acord, però que d’això, al Parlament Europeu ja n’estàvem convençuts/des, i que el qui semblava que no ho havia entès encara era el Consell, és a dir, els Governs dels Estats. En un altra entrada ja m’hi vaig referir.

Avui hem votat al Parlament Europeu l’acord institucional sobre Perspectives Financeres (és a dir, el pressupost de la UE pel septeni 2007-2013), al qual, però, el Grup Verds/ALE hem votat negativament. La raó? La mateixa que fa temps estem esgrimint, en un moment en què Europa necessita un impuls més gran i un major compromís de la part dels Governs dels Estats, aquests fan exactament tot el contrari. Per tal de tenir més dades sobre el procés seguit en l’adopció d’aquestes perspectives financeres i sobre les postures dels diferents grups podeu consultar la nota del Parlament Europeu aquí.

Sigui com sigui, amb les xifres aprovades avui la UE inverteix menys d’1 euro al dia per cada ciutadà/na, front els 11 de la Generalitat o els 17 del Govern de l’Estat. Amb un nivell de despesa tant baix difícilment fomentarem l’europeïsme entre la ciutadania. (…)

Pel què fa a la nostra decisió de votar contra l’acord considerem que els 864.316 milions d’euros aprovats suposen un augment certament mínim en relació a la xifra que oferia el Consell (són només 4.000 milions d’euros més que la proposta del Consell del mes de desembre) i queda molt lluny dels 974.000 milions que originàriament demanàvem des del Parlament Europeu, i encara més dels 994.000 milions que havien reclamat desde la Comissió. La conseqüència directa de la rebaixa, a més, és que es àrees polítiques que considerem claus per a la consolidació d’una Europa social i sostenible, com són la recerca, les energies renovables, el desenvolupament rural o l’impuls de la societat del coneixement, no comptaran amb els recursos suficients.

Així mateix, al marge del fet que la mateixa estructura del pressupost és certament desfassada i cal que sigui actualitzada, el Consell ha renunciat a incloure en l’acord interinstitucional cap referència al procés de revisió del pressupost, posant de manifest per tant que no existeix voluntat d’afrontar en el curt termini una reforma pressupostària, la qual cosa deixa en les mans del Parlament la decisió d’impulsar alguna mena de reforma el 2008/09, cosa que necessàriament caldrà fer en relació a la despesa agrícola i a la introducció d’un sistema de recursos propis per a la UE.

En una roda de premsa que va oferir ahir a la seu de la Comissió, José Manuel Durao Barrosso, president de la Comissió, va lamentar que els líders europeus (caps d’Estat i de govern)  s’atribueixin totes les medalles dels èxits i atribueixin a Brussel.les tota la responsabilitat respecte dels fracassos. Si bé no sempre coincideixo amb el president de la Comissió, en això penso que té tota la raó, i jo mateix ho he argumentat en diverses ocasions. De fet aquest ha estat, i segueix essent, un dels factors que fa que encara molta gent consideri la política que es fa a les institucions europees com llunyana, distant i aliena al seu dia a dia.

En realitat, però, la influència que es pot exercir als passadissos de Brussel.les és enorme, com molt bé saben determinats lobbies industrials i grups de pressió. No perquè els mitjans i els partits no atorguin el cas que es mereixen els debats de Brussel.les (i Estrasburg) aquests deixen de ser importants. (…)

El problema de tot plegat és que, per una banda, a Brussel.les es prenen decisions cada vegada més importants i que afecten a molts àmbits, mentre que la capacitat de control polític, tant parlamentari com ciutadà, és cada vegada més dificil d’exercir.

Els mateixos governs sovint s’excusen darrera la famosa, i perniciosa, frase de: ‘és que ens ho manen desde Brussel.les’, fent veure que no tenen cap responsabilitat amb les decisions que es prenen ‘a Brussel.les’. Per altra banda, cal recordar que el 70% de les lleis que s’adopten als parlaments nacionals i estatals solen ser trasposicions de les Normatives/Directives europees (és a dir, de Brussel.les). Així doncs, qui és Brussel.les? Doncs bàsicament tres institucions, Consell (on estan representats els governs dels Estats membre), Comissió (nomenada pels governs dels Estats, i ratificada pel Parlament Europeu), i finalment el Parlament Europeu (única institució comunitària directament escollida per la ciutadania). El mecanisme de presa de decisions, però, és força singular. A diferència del que succeeix en un Estat, en què el legislatiu legisla i l’executiu executa, a la UE, el poder legislatiu l’ostenta fonamentalment el Consell (és a dir l’executiu dels Estats) conjuntament amb el Parlament Europeu, mentre que l’executiu (Comissió Barroso) esdevé un mer instrument burocràtic amb poc, o gens, marge d’autonomia política.

En aquest sentit, donada la correlació de forces dels governs actuals europeus, amb clara predominància de governs de dretes i conservadors, acompanyats d’alguns, pocs, governs socialdemòcrates, la capacitat legislativa europea està clarament escorada cap a la dreta conservadora. Malgrat tot, gràcies a la capacitat co-legislativa del Parlament Europeu, de vegades és possible contrarrestar algunes tendències, o almenys moderar-les, fent una front comú entre els sectors de centre-esquerra de la càmera.

La solució? Penso que passa per, almenys, quatre víes:

-La ciutadania pot influir (i ha d’influir) en les decisions que es prenen a ‘Brussel.les’ a través de promoure xarxes transeuropees que situin els debats locals a escala europea (energia, contaminació, drets humans, diversitat, drets socials, …); a través dels parlaments nacionals i/o estatals i dels governs, i finalment a través dels membres del Parlament Europeu.

-Els governs dels Estats han d’assumir d’una vegada per totes que s’han de comprometre amb la Unió Europea més enllà dels seus interessos estatals. L’Europa del Estats simplement no funciona, o almenys no és eficient. Cal superar-la. D’entrada no es tracta, penso, de crear nous Estats a la UE, sino de diluir el pes dels actuals en favor d’una major capacitat de decisió i acció a escala supraestatal, però també regional (per la via de la subsidiarietat). De fet de fa poc el govern de Catalunya participa amb veu pròpia en les discussions del Consell. Però això encara depèn de la voluntat del govern de l’Estat.

–Enfortir el pes polític de les institucions europees, especialment del Parlament Europeu, que ha d’esdevenir el veritable poder legislatiu europeu. Cal ser molt conscients que l’Europa-mercat ja fa temps que està en marxa, i que avança molt ràpidament. I que els defensors d’aquesta Europa estan realment feliços que el control polític de les seves activitats sigui el menor possible. La solució, per tant, és més Europa, no menys. I sobretot, més política Europea.

-Finalment, cal que des de tots els àmbits assumim que els debats legislatius i polítics que tenen lloc a Brussel.les/Estrasburg són, també, afers de política interna, i no internacional. I això val pels mitjans de comunicació, pels mateixos partits, per les ONG, … Només així avaluarem aquests debats com a debats que ens afecten, i hi podrem participar amb veu pròpia, enlloc de simplement assumir-ne les conclusions com moltes vegades passa.  

Ara fa uns dies Vicent Sanchis feia una interessant reflexió a l’AVUI sobre el que ell considerava un descrèdit creixent de la política. Sanchis analitzava, i relacionava entre sí, fenòmens com els de la paralització del procés euroconstitucional, les mobilitzacions a França, l’establiment d’una gran coalició a Alemanya i el gir polític a Itàlia. Es miri com es miri no es pot no estar d’acord amb que aquests fets estan clarament interrelacionats. De fet, a la llista hi podríem afegir d’altres casos com, per exemple, el gir polític a l’Estat espanyol i tot el que ha comportat, tant en política interna com internacional l’era post-Aznar.

El descrèdit de la política, com a concepte, és un fet comú que trobem en tots i cadascun d’aquests casos, però és precisament aquest descrèdit allò que està motivant els canvis decisius. De fet, si filem una mica més prim veiem que no és `la’ política la que queda desacreditada, sinó `una’ determinada manera de fer política la que topa cada cop més amb la protesta, la oposició i fins i tot la revolta de molta gent que reclama `una altra política’….

Així, per exemple, davant del que Sanchis anomena crisi euroconstitucional cal recordar que la gran majoria de veus crítiques amb el Tractat Constitucional Europeu ho eren des d’un sentiment manifestament europeista, així com des de la denúncia del tantes vegades mencionat, però certament existent, dèficit democràtic de les institucions europees. Per altra banda, l’assumpció que la UE només pot avançar combinant liberalisme econòmic amb preeminència dels Estats com a garants de l’estabilitat política genera també molts dubtes en molta gent que no ens sentim gens còmodes amb aquesta suposada fórmula màgica políticoeconòmica.

En aquest context és també un fet que cada vegada és més difícil assolir majories absolutes que permetin a un govern dur a terme el seu propi programa electoral de manera exclusiva. La cultura del pacte entre diferents propostes polítiques està esdevenint una norma, més que no una excepció. I això, trobo, és certament positiu (ahir ja m’hi vaig referir en el cas de Catalunya). Un pacte de govern obliga a negociar, a fer esforços per tal que els qui han signat l’acord es facin també corresponsables de la gestió global del govern mentre que, al mateix temps, també limita les eventuals derives excessivament personalistes de determinades figures. No obstant, no qualsevol pacte permet recuperar el prestigi de la política com a eina al servei de la ciutadania, cosa que constatem quan obrim l’òptica i analitzem la situació europea en la seva globalitat. Simplement a tall d’exemple, des que funciona la gran coalició a Alemanya (CDU-SDP), les discussions i els debats al Parlament Europeu han canviat. No oblidem que els presidents dels dos principals grups de l’Eurocambra, Hans Gert Poettering i Martin Schultz són alemanys i de la CDU i de l’SDP respectivament. És a dir, els dos principals oponents polítics a Brussel·les/Estrasburg, són aliats de govern en una de les locomotores del projecte europeu: Alemanya. Per altra banda, aquesta gran coalició es repeteix també al Consell, ja que la gran majoria dels governs de la UE estan governats per partits que es troben integrats en la família del PPE o del PSE.

La conseqüència de tot plegat és fàcil de deduir. Pel què fa als temes clau, sobretot els d’índole econòmica, la gran coalició europea formada per PPE i PSE redueix el debat a dos, i exclou, per tant, una part molt significativa de sensibilitats europees. La conclusió és que, si bé és preferible una coalició que una majoria absoluta, la generalització i estructuració d’una gran coalició a l’estil PSE-PPE (que a Catalunya equival en la pràctica a un acord PSC-CiU) no suposa tampoc cap garantia per a la revitalització social i econòmica, ni és revulsiu per a la política.

Per algú que creu i confia en què el projecte europeu ha de ser quelcom més que un gran mercat i una suma d’Estats estructurada, i que al mateix temps veu en la construcció europea una part de la resposta a nombrosos dèficits socials, polítics, econòmics, nacionals i en política exterior, l’enfortiment d’una gran coalició europea entre PSE-PPE no és de cap manera una bona notícia. Més aviat al contrari.

Així doncs, el repte és efectivament represtigiar el debat públic, fomentar espais de negociació, de pacte, de diàleg, d’acord. En definitiva, reactivar la política més que no pas desprestigiar-la amb gestos i actituds oportunistes, crítiques buides de contingut o proliferació de fal·làcies com a substitutiu a l’argument. La solució no passa per menys política, sinó per més política, i en tot cas diferent. I aquí la responsabilitat és compartida: dels partits, per descomptat, però també dels mitjans de comunicació, dels votants i dels creadors d’opinió en general. No defugim la nostra responsabilitat.

Avui, 9 de maig, dia d’Europa, recupero algunes reflexions que fa temps vaig publicar a El Punt en relació a la situació d’aparent paràl·lisi institucional que està vivint el procés de construcció europea. Poc a poc, el debat sobre què ha de ser i com s’ha de seguir fent Europa torna a prendre embranzida. Mentre el Consell Europeu i la Comissió parlen de `període de reflexió’, al Parlament Europeu, la única institució comunitària directament elegida per la ciutadania i, per tant, la més legitimada per discutir i liderar l’actual debat sobre el present i el futur d’Europa, parlem de període de `diàleg’. El matís no és menor. Reflexionar és important i necessari, però encara més ho és reflexionar mentre s’actua.

El projecte de Constitució ha quedat aturat després dels nos francès i neerlandès, tot i que cal recordar que l’eurocrisi no ha estat en absolut provocada per aquests dos nos, sinó que venia de molt abans, i que va ser precisament la manca de previsió, així com una certa sobèrbia intergovernamental, la que precisament ens ha abocat a la situació actual. Si el fracàs constitucional es pot explicar per tres grans motius (context, procés/lideratge i contingut) la sortida a l’actual impasse també passa per treballar simultàniament aquesta tripleta factual….

El primer aspecte, el context, ens obliga a afrontar el debat entre integració o ampliació. La pregunta aquí és si podem seguir creixent sense abans consolidar allò que ja tenim, o si hem de primar la integració a la UE d’aquells països que com Turquia o els balcànics veuen en aquest camí una interessant opció de desenvolupament i democratització tal i com en el seu moment es va percebre en relació a l’Estat espanyol. Personalment crec que la pregunta no és què hem de fer primer, sinó com podem fer les dues coses al mateix temps. Una possible manera de fer-ho consisteix a recuperar aquella vella idea dels cercles concèntrics. Es tracta d’establir diferents nivells d’integració de tal manera que aquells que vulguin anar més ràpid en el procés ho puguin fer sense haver de sotmetre’s al fre continu dels euroconfusos com, per exemple, el Regne Unit o Polònia, i que al mateix temps no tanqui la porta a una progressiva entrada a nous membres als quals no se’ls pot deixar esperant al rebedor de manera indefinida.

Pel què fa al procés/lideratge, per la seva banda, el gran error de l’euroconstitució va ser que el lloable esforç d’obrir el marc de discussió via una Convenció plural va quedar totalment desvirtuat per uns governs que en la Conferència Intergovernamental van posar novament de manifest que per a molts d’ells era més important la defensa de l’Estat-nació i del mercat com únic factor d’integració que no pas l’enfortiment d’una Europa plural, cultural i nacionalment, pensada per a les persones. En aquest sentit, la solució podria passar per convocar una nova Convenció, més oberta i descentralitzada que l’anterior, que elaborés un nou text en base a les parts I i II del Tractat Constitucional (les que comptaven amb un major consens), un text que fos curt, clar i comprensible. Així mateix aquest text caldria que fos aprovat primer pel Parlament Europeu, ratificat en segon lloc via referèndum vinculant a tota la UE (podria coincidir amb les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2009) i finalment assumit, sense opció a modificar-lo, pel Consell. Això obligaria a alguns Estats a dur a terme petites modificacions en les seves Constitucions per tal de poder celebrar referèndums, cosa que no suposa ni jurídicament ni política un obstacle major, i al mateix temps dotaria el nou text d’una legitimat i d’una credibilitat que l’actual text, ara congelat, certament no té.

Finalment, pel que fa al contingut, cal recordar que un dels factors que va mobilitzar el no va ser els dèficits que el text plantejava en relació a la dimensió social, ambiental, institucional i en política exterior. El diàleg europeu, per tant, ha de servir per establir de manera clara quin ha de ser el model polític, econòmic i social que ha de permetre a la UE fer front als actuals reptes de la globalització. Un model que, d’altra banda, ha de respectar i garantir la diversitat nacional i cultural com a valor intrínsec, així com apostar sense embuts per una promoció de la pau i el diàleg dins i fora de les seves fronteres.  

En síntesi, la represa del procés constitucional s’ha de fonamentar en la reflexió, sí, però també en l’acció. No per no parlar-ne la qüestió es resoldrà sola. Tenim, per tant, una nova oportunitat de seguir fent avançar Europa. No la desaprofitem.

Ens trobem en aquests moments a Helsinki (Finlàndia) una delegació d`Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) participant en el Consell del Partit Verd Europeu al qual, després d´uns anys de ser-ne membres observadors, hem esdevingut membres de ple dret, en una votació feta dissabte i en què la resta de delegacions van votar favorablement, de manera unànime, al nostre ingrés.

La incorporació d’ICV al Partit Verd Europeu com a membre de ple dret suposa la culminació del procés que Iniciativa ha fet cap a l’ecologisme polític i l’esquerra verda. La col·laboració d’ICV amb Els Verds europeus no ve de nou. A finals dels noranta ICV estableix relacions regulars amb la llavors anomenada Federació de Partits Verds Europeus, assistint a les seves trobades i activitats. L’any 2002, ICV s’incorpora com a observadora a la Federació de Partits Verds Europeus, que es transforma en Partit Verd Europeu l’any 2004 en el seu congrés a Roma. …

…

La meva incorporació, un cop escollit eurodiputat l´any 2004, al Grup Verds/ALE al Parlament Europeu va ser el pas previ a la incorporació definitiva d’ICV al Partit Verd Europeu com a membre de ple dret. En el si del grup Verds/ALE sóc el coordinador dels temes de Drets Humans i segueixo particularment les questions de pau i desarmament, drets humans, drets dels pobles, llibertats i polítiques de dones, així com les relacions amb Amèrica Llatina.

La incorporació es produeix en un moment en què ICV ja lidera alguns dels projectes més importants que està desenvolupant avui el Partit Verd Europeu, com és l’Observatori de Gènere del Partit Verd Europeu, la creació d’un partit verd de l’euroregió Pirineus – Mediterrània o la propera trobada de càrrecs locals verds europeus el proper mes de novembre a Barcelona.

Avui comença un cicle de conferències per tal de debatre, explicar i donar a conèixer el XX aniversari de l’adhesió de l’Estat espanyol a les Comunitats Econòmiques, i fer-ne balanç. La primera sessió tindrà lloc al Palau de la Generalitat, a les 19.00, amb Gil Carlos Rodríguez (Instituto Elcano), Simone Veil (Consell COnstitucional de França), Alberto Navarro (Sec. d’Estat per a la UE) i el MH Pasqual Maragall (President de la Generalitat). El programa del cicle, així com la resta d’activitats commemoratives del XX aniversari, es poden consultar al Patronat Català pro Europa.

Des del meu punt de vista, la mera existència de la Unió Europea és ja un èxit. Cal recordar que el motiu fonamental que en el seu moment va dur als pares i mares fundadors a apostar pel projecte era la necessitat de superar les seqüeles d’una de les guerres més cruentes que ha viscut el segle XX. …

…

En aquest context, l’entrada d’Espanya a la Unió Europea fa vint anys, sobretot tenint en compte que sortíem d’una llarga dictadura i d’una difícil transició, va significar l’entrada d’Espanya en la modernitat, que llavors era sinònim d’europeitat.

Avui no podem sinó considerar, després d’aquests vint anys, que l’entrada a la UE ha resultat totalment positiva, tant per a Catalunya i Espanya, com per a la resta de membres de la Unió Europea, fins i tot per a aquells que, com França, en el seu moment van veure amb reticències aquesta ampliació. Però, encara que és evident que l’accés als fons europeus, que provenen dels i les contribuents dels països més avançats econòmicament de la Unió, ha estat fonamental al llarg d’aquests anys per a millorar en tots els sentits Espanya, cal dir també que les bondats de la nostra pertinença a la UE no han d’amidar-se solament en termes econòmics. Gràcies a la nostra pertinença a la Unió hem donat salts de gegant en qüestions socials, ambientals, de llibertats i de drets fonamentals, etc.

Tots aquests avenços esmentats es deuen al fet que sovint ens hem inspirat i hem copiat als nostres veïns europeus fins al punt de convertir-nos nosaltres mateixos a l’avantguarda en alguns aspectes, com per exemple els drets de matrimoni entre persones del mateix sexe, a la manera de fer front a la violència contra les dones.

No obstant això, el gran dèficit del projecte, per a mi, segueix essent el fet que es tracta fonamentalment d’una unió d’Estats i d’un mercat únic. Si volem seguir avançant en el camí de la modernitat hem de dur a terme un important canvi de paradigma. Fins a ara, a Catalunya, i al conjunt de l’Estat espanyol, hem estat europeistes, sí, però potser massa passivament europeistes. És a dir, ens semblava que simplement per ‘venir d’Europa’ certes propostes ja eren modernes, en el sentit de socialment i ambientalment justes i sostenibles. L’ampliació a 25 (i aviat 27) fa no obstant això que cada vegada sigui més difícil gestionar aquesta pluralitat d’interessos nacionals i de prioritats locals.

La resposta a aquest punt d’inflexió, per tant ha de trobar-se a donar un veritable salt cap endavant i apostar d’una vegada, i sense titubejos, per una Unió Política, que vol dir també per una Europa Social, ambientalment sostenible i que reconegui com un valor, i no com un problema, la gran diversitat de llengües, regions, nacions, cultures i, en definitiva, de maneres de sentir-se europeu desde la pròpia singularitat.

Avui és impossible donar resposta a reptes com a la immigració, la política exterior, la defensa de l’Estat del Benestar, o la promoció d’un desenvolupament sostenible si no es fa política en clau europea. I per a això són necessaris dos instruments: recursos financers, i institucions democràtiques fortes i pensades per a decidir i actuar a escala europea. Tot això implica una major generositat per part dels governs dels Estats membres que haurien d’assumir la necessitat de cedir competències i sobirania cap amunt, cap a les institucions europees, al mateix temps que han de garantir que aquells ens subestatals (nacions sense estat, regions o municipis) que ja tenen certes competències d’implementació de polítiques europees puguin aplicar-les i, a més, puguin participar en els espais on es tracten i decideixen aquestes polítiques.

En definitiva, el principal repte d’Europa per al futur, és la mateixa Europa, més Europa, millor Europa.