El bloc d'en Roc Fernàndez

Som a les portes d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Sempre que arriben unes eleccions hi ha el tòpic que aquelles eleccions són les més importants. Però en aquesta ocasió, i vist el context històric en que ens trobem segurament el tòpic és real.

Des del meu punt de vista, a banda de les motivacions conjunturals com la crisi econòmica o la sentència del tribunal constitucional, que marquen la necessitat de disposar d’un govern fort, sòlid i capaç de prendre decisions, també ens trobem en un moment transcendental des del punt de vista de jubilar definitivament la generació que va protagonitzar la transició i que ha monopolitzat des de llavors la classe política, periodística i empresarial del país.

Amb el pas de la presidència de Jordi Pujol al Tripartit, a més d’estroncar-se la via de l’assoliment de major autogovern, també és va estroncar un necessari canvi generacional. Montilla, Saura i Carod, eren un producte “secundari” de la transició. També els més joves, els que mirem la política d’una altra forma, amb una altra manera de fer, més propera però més professionalitzada, més transparent però més rigorosa, més participativa però més eficaç, ara tenim una nova oportunitat. El franquisme ha estat un llast feixuc que ha costat de superar, però la transició també ha estat una excusa per no avançar. Una excusa que ha sacrificat dos o tres generacions de persones millor preparades i formades que els seus antecessors però que no gaudien de la complicitat i el pedigrí generacional.

Ara tenim l’oportunitat de canviar-ho. De ser un país amb una classe política, empresarial i periodística més semblant a Europa. En aquesta campanya a més de la confrontació d’idees i projectes, també veiem veladament la confrontació entre dos polítics diferents. Un modern, preparat, fet a si mateix, amb una èpica personal construïda a partir de les derrotes i sobreposant-se als fracassos i l’altre que creu que el seu èxit es basa en ressaltar la seva “normalitat” i haver estat en el lloc oportú en el moment oportú, o sigui, la transició. Ser de la transició en política ha acabat sent com l’aprovat general de les universitats quan hi havia vagues.

Per això, mentre la mar està en calma, qualsevol amb el títol de capità aconseguit a partir d’ un aprovat general, pot dur la nau. Però quan hi ha tempesta, una tempesta en forma d’una triple crisi econòmica, política i social, cal un capità preparat, amb experiència i que tingui un rumb definit on dur la nau. Ara ens toca canviar el capità de la nau, un canvi polític i generacional a favor d’una persona més preparada. Això també és el que ens cal al país, algú que sigui capaç de dur la nau en moments de tempesta.

NOTA: Aquest post forma part de la meva col·laboració mensual amb l’AraVallès

Portem dies veient la campanya del PSC sobre #elcanvireal. Una campanya que navega contracorrent de la percepció generalitzada de la gent. I que vol fer veure que anem millor quan en aquests quatre anys milers de persones han perdut la feina, a tots en abaixat el sou, ens han pujat la llum i en les dades que van sortint internacionalment sempre hem perdut algun llençol. Suposo que al PSC encara creuen en la teoria de l’agulla hipodèrmica (1920-1940) que creia que la propaganda s’inoculava en els receptors. Si no d’una altra forma no m’explico aquesta campanya.

Així i tot i malgrat que el to de la campanya de CiU vol ser possitiu, com a força a l’oposició també ens toca fer el nostre balanç. No sigui que per creure més en la teoria dels efectes limitats dels mitjans en pretenguin “vendre” unes dades que xoquen amb la crua realitat dels moments que estem vinvint:

Aquests són els números de Montilla:

10% d’empreses destruïdes. Durant el tripartit unes 30.000 empreses han cessat la seva activitat.

20% de pobresa. Aquest és el percentatge de gent que viu per sota el llindar de la pobresa i, per tant, en risc
d’exclusió social.

30% de fracàs escolar. 20 punts percentuals per sobre dels objectius
de Lisboa 2010, de joves d’entre 18 i 24 anys que han completat com a
màxim la primera etapa d’ESO i no segueixen cap estudi o formació.

40% d’atur juvenil. Segons dades del Departament d’economia i
finances de la Generalitat, un 40% dels joves d’entre 16 i 24 anys, el
doble de la zona euro, estan aturats.

50%
de la població catalana creu que la situació política ha empitjorat en
els darrers anys. No tot és culpa del tripartit, la situació global no
és favorable. Però el govern no ha liderat, al contrari. Ha pres males decisions.

60% d’augment de l’administració de la Generalitat, on destaca
l’augment d’alts càrrecs i la política d’amics, coneguts i saludats.

70% d’inversió a la regió metropolitana. Dit d’una altra manera: desequilibri territorial.

80 per hora. Decisió de la que ara tothom se’n vol rentar les mans,
però que ha sigut un clar exemple d’intervencionisme ideològic de
l’administració catalana.

90% d’augment dels barracons

100% en l’augment de l’endeutament de
la Generalitat entre els anys 2006 i 2010. El doble, ni més ni menys.

Ahir el PSC va presentar una nova campanya publicitària “El canvi real” que des del meu punt de vista representa una inflexió i una contradicció en la línia que duien fins ara. També és des del meu punt de vista una campanya confusa que pot dur a un cert engany. Els motius els desgrano més avall:

1.- La campanya obvia d’una forma clara les sigles del PSC. Amaga les sigles i li dona un enfoc presidencialista erroni. Erroni perquè la comparativa arrenca l’any 2003 quan Montilla ha estat president a partir de 2007. És més el 2003 Montilla era ministre del Govern de Zapatero.

2.- La campanya menysté de nou la figura del President Maragall ja que apropia la seva etapa com una etapa del President Montilla. En una nova mostra del menysteniment constant de Montilla i Zaragoza cap a Maragall.

3.- La campanya és un acte de deslleilat cap a la resta de socis del govern Tripartit. S’apropia de l’acció de govern de dues legislatures de Tripartit sense tenir en compte que aquesta acció, de ser-hi, seria atribuible als tres socis. De fet el tripartit com a fórmula de govern ja no és reivindicada per ningú a execpció d’ICV. Una cotradiccició que denota que si tant bona hagués estat l’acció de govern el principal soci en reinvindicaria la fórmula.

4.- Pel que fa al to dels arguments la campanya cau en el bonisme execssiu. En un entorn com l’actual de severa crisis econòmica, amb plena rebaixa de salaris i  apocs dies d’una vaga general, intentar vendre encara el magre finançament assolit fa, com a mínim, riure. O plantejar el desplegament dels Mossos obviant la polèmica gestió del Departament d’interior xoca amb la crua realitat d’una forma massa evident.

5.- Però sobretot la campanya evidència que el PSC va a remolc i sense una estratègia publicitària i de missatge clara. Si fa uns mesos l’eix de la campanya del socialistes era la continuitat, amb les campanyes “Gent seriosa, President Montilla”  o la posterior “Segueixo creient”; ara sobtadament s’apunten al canvi amb la campanya que presneten “El canvi real”.  Si al gener CiU ja va marcar un canvi de tendència seguit després pel PSC amb el canvi d’imatge i to de la campanya, ara es deixa arrossegar per la idea del canvi. Una idea que cal tenir en compte que sempre afavoreix  aqui millor la respresenta. I en aquest cas, el PSC ho té francament malament per simbolitzar un canvi.

Ja fa un mes de la multitudinària manifestació del 10 de juliol que va omplir els carrers de Barcelona. Un bon moment per començar-ne a treure alguna lectura.

Algunes reflexions que llenço:

1.- La reacció immediata: en la reacció immediata es va constatar que tant la dreta espanyola (ABC, El Mundo), com per l’esquerra espanyola (El País) tots van jugar el paper d’obviar i minoritzar el resultat, començant per qüestionar el nombre de manifestants. És dir, aquella màxima que ens qüestions d’estat el PP i el PSOE són el mateix, es posa en evidència des de la reacció a la manifestació.

2.- La reacció política: La manifestació també invalida el discurs clàssic del PSC de dir una cosa aquí i fer-ne una altra a Madrid, ja no es pot anar a missa i repicar campanes.

La incomoditat manifesta de Montilla a la Manifestació i les crítiques posteriors del PSOE a la seva presència ho posen de manifest. També n’és una conseqüència la sortida de Castells de les llistes del PSC, un dels pocs representats de l’anomenat sector catalanista del PSC, que escenifica la liquidació definitiva del PSC a mans del PSOE català.

3.- President o virrei?: El paper de Montilla al debat monogràfic posterior evitant una posició conjunta dels partits catalans i evitar que es presentés una resolució de tots al Congrés dels Diputats, trenca el joc de sempre del PSC i posa en evidència que la força d’ERC al govern no serveix per a res. Ara d’una forma nítida els catalans han pogut veure que tenen un President que depèn de Madrid i que posa per davant els interessos del PSOE als del milió i mig de persones que es van manifestar.

4.- La racionalització de l’independentisme: els que fa anys que som independentistes hem hagut de sentir-nos dir molts cops que era una via utòpica. Però la sentència del Tribunal Constitucional posa en evidència que la via “racional” que representava la reforma estatutària ha quedat invalidada. Espanya ha tancat la porta. Estic d’acord amb els que diuen que el 10 de juliol era una manifestació independentista però no la clàssica, allà hi havia molts nouvinguts a la causa que s’han adonat que la via del pacte amb Espanya ja no és possible.

5.- S’estan cremant etapes més ràpidament: Fruit del punt anterior s’estan cremant etapes més ràpidament. I serà molt important que tant CiU, com ERC, interpretin bé aquest fet. Potser ens tocarà pujar al Montblanc abans d’hora i caldrà estar preparats.

En definitiva, el 10 de juliol no és el punt d’arribada sinó d’arrencada d’un procés que hem de saber conduir amb intel·ligència a l’alçada dels anhels de la gent que ens hi vam manifestar.

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual amb el diari digital AraVallès.cat. Pots llegir l’article aquí.

Una presentació feta per l’amic Janquim amb paraules que fa pensar i molt….

A continuació afegeixo algunes imatges de la multitudinària, cívica i reivindicativa manifestació de dissabte 10 de juliol. Una manifestació que marcarà un abans i un després en la història del nostre país. Una manifestació que servirà per cremar etapes cap a la llibertat de Catalunya.

Ara, hi ha sectors propers al PSC i al PP que volen fer veure que érem menys dels que érem des de 56.000 (El País) o 200.000 (Donaire) perquè s’adonen que no hi ha marxa enrera. Altres sectors propers al PSC també volen fer veure que la manifestació era per conceptes que ningú cridava, com l’Espanya federal. Però l’1.500.000 d’ànimes que hi érem sabem quin era l’ambient, les consignes, els lemes i les banderes que predominaven. El 10 de juliol va ser un crit de llibertat, hi haurà qui voldrà fer veure una altra cosa, però allà ell perquè no hi ha més cec que el que no vol veure.

Des d’aquí també vull agrair a tota la gent de Sant Feliu amb la que vam organitzar en temps rècord un bus per baixar a la manifestació. Podrem dir: Nosaltres també hi érem!

Us afegeixo l’espot d’Òmnium per sensibilitzar de cara a la Manifestació del 10 de juliol sota el tito “Somiem”. Un espot fet pel director Lluís Danés inspirat en la cançó de Lluís Llach i que posa la pell de gallina:

Tots a la Manifestació és un post conjunt iniciat per CATivistes amb l’objectiu de mobilitzar a la manifestació de dissabte 10 juliol:

La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge.

Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència.
En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal.

És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.

Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur.

Visca Catalunya!

Portem dies i dies en que el més important del país sembla ser que és el lema de la manifestació. I no és precissament que el lema proclami la independència, al contrari, aquest lema “Som una nació, nosaltres decidim” podia haver estat perfectament el lema d’una manifetsació dels anys 70 o 80 i el dia que es va acordar hi havia dos representats del PSC (Higini Clotas i Jaume Collboni, que es veu que feien de “florero” o els va fallar la cobertura per alhora de consultar-ho a en Zaragoza).

Així doncs a què bé aquesta polèmica?, a què bé aquest pols a una entitat com Òmnium?.

Que ningú s’enganyi, que tot un President de la Generalitat es passi 3 dies generant una polèmica a l’entorn del lema d’una pancarta només vol dir dues coses:

1.- O què té molt temps lliure i poca feina. Opció que descarto atesa la malmesa situació que ens han deixat el país

2.- L’objectiu no és altra que el de la desmobilització, el cansament, el fastigejar la gent..

Una dada curiosa, la sentència del Tribunal constitucional (aquest any) i el finançament (l’any passat) surten els dos durant el pont de Sant Joan i abans de vacances. És casualitat? O és un pur càlcul per veure quan ens poden agafar més despistats?.

Montilla en aquests dos temes no actua ni ha actuat com un President de la Generalitat, sino com birrei d’una Espanya que ens vol fer empassar el gripau de la sentència. És allò del Conde Duque d’Olivares: “que surja el efecto sin que se note el cuidado”.

D’aquí una polèmica tant absolutament absurda, estèril i incompressible com la d’aquests dies. L’objectiu és que parlem de la pancarta i no de les declaracions de Zapatero o de Chacón, unes declaracions que atempten contra el que ells mateixos van votar i prometre als catalans.

Ja tenim sentència sobre l’Estatut, tres anys i mig més tard de què el poble de Catalunya el votés. Tres anys i mig per fallar i fer-ho just abans de vacances, abans d’unes eleccions al Parlament i just després del pont de Sant Joan. Quin càlcul més tronat, quina estratègia més matussera. Mentre a Madrid en Zapatero apludeix la sentència aquí el seu birrei teatralitza un enuig tàctic. Avançar eleccions? No ha de passar l’efecte de la setència!.

Que es pensen que no sabem que el Tribunal Constitucional és un joc entre PP i PSOE?, que no veuen que ens hem adonat que són i pensen el mateix?. A Espanya sempre ha prevalgut l’antes roja que rota. La indisoluble unidad de España és transversal entre dretes i esquerres. Si la crisi ha destruit el discurs social dels socialistes, perquè seran ells els responsables d’aplicar les pitjors receptes socials; la sentència trenca definitivament el miratge del talante, de l’España plural, del federalisme i de tots aquests conceptes creats per fer-nos passar bou per bèstia grossa.

S’ha acabat el bròquil, s’ha acabat la gesticulació. S’ha acabat el doble joc aquí i a Madrid. Ara ja no és possible.

Per això cal donar les gràcies al Tribunal Constitucional. Un Estat intel·ligent hauria deixat la porta oberta, hauria buscat el pacte i una via de futur. Aquests han optat per tancar-nos la porta al nas. Però és d’agrair, ara ja ho tenim clar. Si no es pot variar el marc jurídico-polític, si després de seguir el ferregós circuit establert i superar toptes les traves, uns jutges que ningú ha votat han d’estar per sobre de la volutat de tot un poble, a nosaltres ja només ens queda marxar d’aquesta casa. España ha actuat com un mal pare, i ara a nosaltres només ens queda veure com ens emancipem.

El vídeo que us afegeixo a continuació és prou el·loquent sobre l’erràtica política econòmica i fiscal, no només de Zapatero, sinó del Conseller Castells. En només quinze dies va passar de dir que no es podia pujar les rendes altes per evitar una fuga a presentar ell mateix la mesura.

Estem davant d’una mesura absolutament hipòcrita i de cara a la galeria, feta des de la pressió interna del tripartit i especialment d’ICV per fer una mesura que compensi els ajustos fets als funcionaris i pensionistes. Però la realitat és que la crisi la pagarem les classes mitjes i els assalariats a través de la pujada d’un 2% de l’IVA, de la pujada de l’impost de matriculacions (comprar-se un cotxe es veu que és de rics), de l’increment de l’impost sobre transmissions patrimonials (que va a tocar un sector com el de l’habitatge ja prou tocat). Unes mesures que portaran més crisi i més atur perquè desincentiven el consum.

Però ja que entrem en un debat tant demagògic sobre qui són els “rics”. Us afegeixo una llista d’alguns rics extreta d’una notícia del digital e-notícies amb els sous d’alguns els impulsors d’aquestes mesures:

– El president de la Generalitat, José Montilla, que cobra 169.000 euros/any
– Els consellers Carod, Castells i Saura, 127.000 euros/any.
– Tinent d’Alcalde de Barcelona, Imma Mayol, 105.400 euros anys. Parella Saura+Mayol= 232.400 euros/any.
– El president del Parlament, Ernest Benach, que cobra més de 146.000 euros/any.
– En Jordi Miralles, secretrai tercer del Parlament. 95.660 euro/any o la Dolors Dolors Camats amb 87.522 euros/any.

En definitiva resulta ser que els “rics” són ells… i els tontos nosaltres.

En canvi allà on podien haver fet alguna cosa que és la reducció dels 560 càrrecs de confiança que té actualment la Generalitat o amb la supressió de conselleries aquí no han fet res:14 departaments, 7 liderats per consellers del PSC, 4 d’ERC i 2 d’ICV. No fos cas que toquem l’equilibri intern d’un tripartit que sobreviu gràcies a ser una immensa menjadora.

Avui mateix al Diari de Girona apareix aquesta notícia en què Catalunya és la CCAA de l’Estat que més conselleries té 14 front les 9 de la majoria.

Més que una mesura fiscal és una demagògia fiscal de cara a la galeria.

Avui m’he llevat amb la sensació que l’autèntica campanya electoral havia començat. S’ha acabat el broquil, el bon rotllo que prometia un el nou director de campanya del PSC, Jaume Collboni [Bloc]. La campanya propositiva s’està desmuntant com un castell de cartes davant de l’evidència que el joc de debò el porta el de sempre –José Zaragoza– amb l’estil de sempre.

Ens l’esperavem, ens l’esperavem perquè fa mesos que l’enquestes no són favorables a uns socialistes ensorrats per la crisi, la debilitat d’un govern sense rumb i la fatiga del tripartit.

Des de Nicaragua, fa temps que han desistit en remuntar aquesta situació a partir de propostes, de canvis de look d’un president que no enganxa ni amb texans, i de posar lokite a un triparit que genera urticària a la població. Fa temps que tenen pensada “la solució final”. I quina és aquesta? El canvi d’escenari.

El canvi d’escenari consisteix en cercar a la desesperada un canvi de context electoral que permeti el miracle de la suma. I com es fa?. Es fa amb una baixa participació produida per una situació de cansament, desafecció i fatiga.

Ara es tracta “de treure totes les piles de merda i posar-les al davant del ventilador”. Cal aconseguir que el ciutadà no vagi a votar només així es pot produir el miracle de repeteir l’artefacte inestable del tercer tripartit.

I per fer tot això, el bon rotllo no val, les propostes són sobreres i el nou cap de campanya de “bon rotllo” és un “florero” i un llast per l’estratègia de debò. Ara ja sabem perquè Zaragoza no porta la campanya, no porta la campanya de broma d’en Collboni, porta la real.

Us recomano un article en aquesta línia prou aclaridor publicat a l’AVUI pel periodista David González: Indicis de campanya (Molt) bruta