Arxiu de la categoria: Política

L’estratègia del perdedor

El passat consell nacional del PSC van presentar aquest vídeo en que d’una forma explícita es reconeixia que van per darrera en les enquestes i en intenció de vot i que vol esperonar el seu electorat a, malgrat anar de segons, guanyar. L’estratègia no sé si és molt meditada o respon a una burda còpia del que fan fer els democàtes a les eleccions americanes.

Però ni Catalunya és EUA, ni el PSC és Obama. Des del meu punt de vista l’estratègia del reconeixement del segon és una mica arriscada i contradictòria amb la imatge que s’intenta mostrar d’un Montilla presidencial i que ha fet una obra de govern important. Si has fet una obra de govern important i ets el President no vas de segon, a menys que ho facis molt malament o t’expliquis molt malament.

A més el vídeo mostra diferents esports en els que el primer a causa d’una caiguga o patinada cau just arribar a la meta. Aquesta imatge reforça i és un reconeixement explícit del que ha passat aquests anys de tripartit?. Perquè si bé es cert que el cau just en arribar a la meta perd, també és cert que a ulls de la gent és el que mereixia guanyar perquè anava primer.

També el considero una mal missatge per una època de crisi en que el que cal demanar esforç i constància al país per sortir de la crisi (cultura de l’esforç que tant es parla i que vídeos com aquest tiren per terra). Si tots, hem d’esperar sortir de la crisi perquè els que van davant s’entrebanquen anem molt malament… un mal missatge per temps difícils i més en un partit que és el principal del govern del país.

Ahir en va produir un intens debat al twitter a l’entorn d’aquest vídeo i de si l’estratègia era o no la correcta. En tot cas la resposta no s’ha fet esperar esperar gaire. A continuació us poso el vídeo que m’han fet arribar i on copiant el mateix símil esportiu es mostra diferents esportites “patates” que perden per la seva manca de professionalitat i es vincula a les diferents pífies del govern Montilla.

Per mi, aquest segon vídeo és només una conseqüència d’aquesta arriscada estratègia que va començar el PSC de mostrar-se com a perdedor. Des del meu punt de vista, el sol fet de reconèixer que a hores d’ara el
tripartit no suma és la constatació d’un fracàs per part dels partits
que són al govern. Però a veure… si aquesta estratègia commoura els cors dels seus votants o desmobilitzarà més els que encara comptaven tornar-hi amb la vella fórmula d’un tercer tripartit?.  En tot cas el debat està servit.

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys
de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès
la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal
Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de
Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el
rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts
Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en
referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la
primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt
tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels
electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa
davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels
esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el
Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana
lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita
en
democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze
magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència,
ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola
maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un
altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot,
quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com
a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició
sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis
Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les
vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan
avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de
cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per
respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en
diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més
al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de
l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que
potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya
integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer
la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i
les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els
punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves
versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està
optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb
cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola.
Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés;
acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu
bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la
mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible
la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja
que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència
sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat
institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució,
que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal
Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet
interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un
PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos
constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la
dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més
important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el
canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves
generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa
supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització
que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en
joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més
virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és
imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre
sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han
de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho
sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent
atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen
percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica,
idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a
Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans
paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el
seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten
la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la
capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que
el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en
lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu
escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per
descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat
d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva
dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important.
Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies
específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda
de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no
existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret,
raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència.
Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític
sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les
inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el
diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les
contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada
a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem
pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges,
però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement
de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un
finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les
infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment
plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari,
la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una
societat responsable.

El desequilibri territorial dels pressupostos.

Avui ha començat al Parlament de Catalunya el Debat sobre els Pressuposotos de la Generalitat. Al llarg d’aquest dos dies es parlarà molt dels números però un dels aspectes que més m’interessa destacar és el fort desequilibri territorial dels comptes.

Els pressupostos també són la forma de traslladar la visió de país que té cada govern. Doncs bé el mapa que us afegeixo i la taula mab la distribució per %PIB i % Població ho diuen tot.

La característica dels pressupostos del tripartit és la concentració de la inversió en poques comarques. En aquest sentit, la desproporció entre el que es destina a l’Àmbit Metropolità de Barcelona i el que es destina a la resta de Catalunya no deixa d’augmentar. Si l’any 2003, en termes d’inversió real liquidada, es destinava un 48,5% a l’Àmbit Metropolità i un 51,5% a la resta de Catalunya, el pressupost per a l’any 2010 destina un 67,6% de les inversions a l’Àmbit Metropolità i un 32,4% a la resta de Catalunya.

És important destacar que les comarques gironines, les comarques de l’àmbit de Ponent i l’Alt Pirineu i l’Aran segueixen perdent pes sobre el volum total d’inversió. Si mirem la inversió extrapressupostària, aquesta concentració encara es fa més evident. Un 71,8% de inversió extrapressupostària es destina a l’àmbit metropolità.

En definitiva aquests pressupostos reflexen un model de país: el d’una Cartalunya com a parc temàtic d’un àmbit metropolità on s’hi destina tota la inversió per concepte de país, i per interès electoral. També denoten la nul·la influència d’una ERC sotmesa al PSC i incapaç d’equilibrar aquests comptes. I finalment denoten el pas de la Catalunya ciutat -que tot els ciutadans tinguin accés al mateix nivell de vida siguin d’un siguin- al Catalunya metropolitana -amb una forta diferència entre els que vuiuen dins o fora l’àmbit metropolità-.

Un exemple a la nostra comarca del Vallès Oriental

2003*   94.807

2004*   97.631

2005*   68.420

2006*   88.451

2007* 131.570

2008* 141.383

2009      92.823

2010      91.719                             *inversions reals liquidades

% territori

% població

% inversió territorial

Àmbit Metropolità

 

10,0 %

 

 

67,3 %

 

 

67,6 %

 

Comarques Gironines

 

17,4 %

 

 

9,6 %

 

 

6,6 %

 

Camp de Tarragona

 

9,3 %

 

 

8,0 %

 

 

4,8 %

 

Terres de l’Ebre

 

10,3 %

 

 

2,5 %

 

 

3,8 %

 

Àmbit de Ponent

 

17,4 %

 

 

4,7 %

 

 

9,5 %

 

Comarques Centrals

 

17,5 %

 

 

6,8 %

 

 

5,9 %

 

Alt Pirineu i Aran

 

18,0 %

 

 

1,0 %

 

 

1,9 %

 

Presentació del llibre “L’espectre del Tripartit”

Ahir vaig anar a la presentació del llibre “L’espectre del Tripartit” fet per la Universitat Pompeu Fabra. De fet el llibre és un estudi que fa una nàlisi de la campanya de les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2006 des de totes les vessants. L’estudi fet per diversos equips d’experts i anàlistes, entre ells l’amic Toni Aira [Bloc],  examina els aspectes més rellavants de la campanya: audiovisual, ús de les TIC’s, planificació mediàtica…

Però l’interessant d’ahir també era la presència dels caps de campanya de les eleccions al Parlament de 2006. Bé tots no ERC i PP no hi van assitir. Però si ho van fer en canvi, David Madí (CiU), José Zaragoza (PSC) i Jordi Guillot (ICV).

Algunes de les coses interesants que es van debatre i resumeixo eren: la desafecció, l’influència de l’entorn en les campanyes electorals i el canvi que representen les noves tecnologies en la política.

David Madí (CiU): Va dir que és important que s’estudiï la democràcia sense ingenuitat. Que la Política moderna la fan els polítics i la retransmeten els mitjans. Que el context influeix fins al punt que no hi ha dos campanyes iguals. Una camanya no són només els 15 dies.

Sobre les TIC, Madí va ser junt amb Guillot dels més partidaris. Per Madí les TIC representaran un canvi important en les maneres de fer política, i sobretot, en l’estructura de mitjans. Va posar com exemple que la crisi s’ha endut la publicitat del paper al digital i que això afectarà el model de la premsa de paper. I afectarà més a l’audiovisual.

Per Madí la TDT és una tecnologia de transició cap a la TVIP. I en aquest model el que imperarà és la TV a la carta i per tant els “reis” seran els continguts i un mitjans molt relacionats amb el “seu” públic consumidor.

José Zaragoza (PSC): Va dir que per un cap de campanya la última sempre és la millor i la propera la definitiva però s’ha de relativitzar perquè després d’unes eleccions en venen i unes altres. Sobre les TIC va dir que els mitjans han canviat però que aquest canvi no afectarà la classe política. El canvi fort va ser del paper a la ràdio i de la ràdio a la TV en què els polítics es van haver d’adaptar a la “telegenia”. Zaragoza també va denunciar un sistema comunicacional de doble circuit entre els mitjans espanyols i catalans i va denunciar que els mitjans espanyols “quan es pot decidir ignoren les eleccions al Parlament i quan no es pot decidir només parlen de Catalunya”.

Jordi Guillot (ICV): Va dir sobre l’entorn que hi ha més factors, no només el clima polític sinó també el social que afecten. Va posar com exemple les próximes eleccions en què la crisi condicionarà molt. Respecte les TIC, Guillot va destacar la capacitat que ofereix inetrenet per garantir un accés directe amb el ciutadà sense intermediaris. I finalment va posar de rellevància la necessitat de recuperar la credibilitat de la política.

Sobre lliçons de moralitat amb unes eleccions a la vista

Aquests dies estem seguint amb certa estupefacció tot el merder que està generant el Cas Millet i l’intent de vincular CDC a través d’uns convenis públics i registrats. Primer alguns mitjans propers al PSC, van qüestionar la legalitat dels convenis, quan per aquí van veure que la cosa no anava van començar a parlar de la moralitat. Un terreny des del meu punt de vista relliscós, i més quan el que la nostra societat regula és el que és legal o no.

Però sobretot perquè molts dels que parlen són els primers que haurien de callar. Perquè en el camp de la moralitat qui sigui lluire de pecat que tiri la primera pedra. O si no alguns exemples. És moral que la Fundació Rafael Campalans [web] (vinculada al PSC) es nodreixi cada any de 755.000 € en subvencions públiques totes elles d’administracions sota control el PSC?. És moral que diaris com El Periódico rebin al llarg de l’any més de 2 0 3 milions d’euros provinents d’anuncis de la prostitució?… És a dir si ens posem moralites, si us plau, ens hi posem amb tots. O si nom perquè no surten com a notícia els recursos públics destinats a fundacions diverses dels partits del tripartit?. Segurament no deu interessar.

També em deixa perplex la voluntat manifesta d’allargar un assupte que no dona per més. Com deia, es pot qüestionar la moralitat però el que era la notícia ja s’ha donat tota la informació abastament i des d’un primer moment en roda de premsa per part del propi Felip Puig. Aquest intent d’estirar com un xiclet el tema sona consigna de Zaragoza. I coincideix escandalosament amb els mals resultats que totes les enquestes ofereixen al PSC. No només a les Eleccions al Parlament, sinó també a la feus emblemàtics com l’Ajuntament de Barcelona. Que curiós que just en aquest moment s’estiri com el xiclet una notícia com aquesta. Periodisme d’investigació o periodisme al servei d’un partit?.

NOTA: Afegeixo una imatge de Salvador Grifell [Bloc] que especifíca la relació i percetatge dels ingressos de la Fundació Rafael Campalans [web] vinculada al PSC.

Nova parodia sobre el mal ús del català a TV3

Els amics del grup “Defensem el català a TV3” han creat un nou vídeo que sota el títol “Viatge al fantàstic món de TV3” posa en evidència
algunes afirmacions contundents que la mateixa directora Mònica Terribas va fer en una
conferència a l’Ateneu de Barcelona. Aquesta paròdia és una eina que  pretén sensibilitzar la nostra societat del mal ús de la nostra llengua i per
demanar a TV3 una millora lingüística del nostre idioma.

El cas Millet o la fi del miratge de la societat civil

Aquests dies tot el país està perplex davant la magnitud de l’estafa del Cas Millet a uns símbols com el Palau de la Música i l’Orfeó Català. Dos dels símbols més potents del que era i és la societat civil catalana. Però en el fons aquest cas és, des del meu punt de vista, el “tocar fons” d’aquesta societat civil tan reclamada i posada en boca de tothom. El Cas Millet és el fons més baix d’una societat civil que fa anys que ha deixat de fer el seu paper d’impuls, de control, de capacitat de fer coses pel bé comú al marge de les administracions. Avui dia aquella societat civil, aquella burgesia que construïa el Palau de Música sense cap subvenció ni ajut i d’esquenes al poder públic, no en queda res.

La societat civil d’ara s’ha acostumat anar a remolc, a remolc dels poders públics. A viure pendent de la subvenció i funcionar a partir d’ella. Aquest petit canvi d’actitud és el pitjor virus que ens ha inoculat Espanya. I porta  l’arrel d’aquest virus la picaresca d’aquell que confon el que és de tots amb el que no és de ningú. Abans a principis de segle, quan teníem una societat civil forta, independent, no depenent de ningú, el Palau de la Música era de tots i sobretot d’aquells que havien posat diners i esforç per aixecar-lo. Fins i tot, Domènech i Montaner el seu arquitecte va dissenyar el Palau com una joia arquitectònica. La façana que no s’havia de veure que quedava oculta, i que és l’actual entrada, es va fer igual que la que donava al carrer. Es pensava en gran i amb vocació universal.

Qui li havia de dir a Domènech i Montaner i aquella gent que va aixecar el Palau del no res que 100 anys després seria objecte d’una estafa més pròpia del sud d’Itàlia que d’aquella Catalunya emergent que mirava el nord.

Tenim una crisi, però l’econòmica és només una de les que patim. Tenim una crisi identitària, una crisi política amb un president de la Generalitat que ha rebaixat aquesta figura a la d’un president d’una diputació tronada. Tenim una crisi de valors i de projecte que es reflexa en una societat civil que ens seguim posant a la boca però que és l’ombra del que havia estat.

Una Diada marcada pel ridícul dels ecopijos

Per un cop a la vida i, sense que serveixi de precent, estic d’acord amb Carod-Rovira. Ahir es va fer el ridícul més estrepitós amb l’espectacle que van organitzar els antisitema amb cotxe oficial, sou públic i tràfic d’influències per col·locar-se davant de tot d’un acte institucional d’iniciativa. El boicot a la cantant Noa és inadecuat, curtre i impresentable. Aquesta gent no han entès encara que no és pot ser a missa i repicar campanes. Però el greu és que la seva conducta, un cop més, marca i posa en entredit la imatge pública de tot el país.

I no només això, sinó que desautoritza tant la causa palestina -si és que aquesta gent defensa alguna causa de veritat, ho fan tot de cara a la galeria- i posa en entredit el funcionament normal i institucional del Departament d’Interior.

En Saura deu ser ja el Conseller que té el rècord Guiness de gent que li ha demanat la dimissió. Tant propis com extranys ho han fet reiteradament, entenc que s’aferri a la cadira demostrant un cop més que una cosa és el que deia quan era a la oposició i l’altra el que fas quan bufes cullera. Però tot té un límit, i el límit és quan la la pròpia incompetència perjudica la imatge d’un país, la reputació internacional, i qualsevol norma de bona educació. Saura, plega, fes-te aquest favor!

TV3 i el català: objecte de parodia

Avui descobreixo gràcies a e-notícies un bloc d’un grup de persones sota el nom ‘Defensem el català a TV3’ han creat un seguit de vídeos on parodien el català de TV3 i reclamen que “millori la qualitat lingüística a Televisió de Catalunya”: Les parodies, com la que us afegeixo a continuació, es poden veure a youtube. Sembla que la pluralitat no és només l’únic problema de TV3 (vegeu aquest post), d’ençà o l’entrada del Tripartit ja fa temps que han desaparegut de Telenotícies expressions com Països Catalans, o nacionalitat, però sembla que a més d’aquestes paraules cesurades la qualitat de la llengua tamb´se n’ha ressentit.

La fi de la pluralitat o els efectes de les paraules de Joan Ferran

A les èpoques més fosques de la inquisició, existia la figura del Gran Inquisidor. Aquell que sentenciava i determinava que era bo o dolent als ulls del “seu” Déu. Això és més o menys el que està passant amb els mitjans públics i privats del país. Els motius són bàsicament dos: el primer el sectarisme del PSC que es resumeix en les paraules del diputat Joan Ferran i que com es pot comprovar amb la gràfica que us adjunto, són paraules amb efectes clars. La segona és la crisi a la que fa temps que estan sotmesos els mitjans de comunicació, tant públics com privats, per la irrupció d’internet i les xarxes socials. Un canvi que ha representat una pèrdua de la publicitat, fent-los més dependents de la publicitat institucional i per tant més “presoners” dels governs.

Un exemple, de control ha estat el canvi de línia de l’AVUI, un diari fortament subvencionat i depenent de la Generalitat que mentre es va antenir en contra de l’Estatut per insuficient ha mantingut una línia editorial favorable a l’acord de finançament en un exercici de pornografia períodistica mai vist.

Internet és un canvi que ha fet més gran la frontera entre opinió pública i opinió publicada. La opinió pública jo no es conforma només, i en segons quins casos per sort, de la opinió publicada i amb línia editorial.

De fet, recentement tenim un bon exemple amb tot el debat del finançament. Mentre les línies editorials han jugat totes a defensar les bondats d’un acord que incompleix l’Estatut, no trobareu cap enquesta d’un mitjà electrònic, radiofònic o televisiu en que es guanyés la opinió favorable a l’acord. Mentre tots el mitjans han jugat a silenciar les veus d’experts contraris a l’acord a You Tube els vídeos de Sala Martín o Vilaweb amb experts contraris a l’acord són els més vistos.  És a dir l’escletxa entre opnió pública i opinió publicada i amb amo, és fa gran.

I és que per sort la xarxa no té amo. Aquest fet és tant així, que mentre començava a escriure aquest post vaig rebre un twitter un m’avisaven que el diputat més 2.0 del PSC, José Antonio Donaire escrivia amb una certa amargor el post Jo acuso on justament amb unes fortes dosis de maquillatge es ve a queixar de la manca de control de les xarxes socials i del 2.0 respecte al tema de finaçament. Perquè, Jo acuso? perquè no hi ha debat o perquè el debat no va allà on volies que anés?. Alguns tenen tant interioritzat que el que diuen és la veritat absoluta que no poden admetre ni entendre que altres opnions puguin ser majoritàries.

Per sort i per molts anys, la xarxa escapa al control i als efectes de les paraules de Joan Ferran. La xarxa és l’únic espai que escapa de la fi de la pluralitat.

Nota afegida 1/09/2009: Ahir en Miquel Calzada publicaba al diari AVUI l’article “La digitat d’en Xavier Solà” una nova mostra de la depuració de periodistes als mitjas públics per part del PSC

Finançament (II): Crònica d’una mort anunciada

El que sembla un pacte esgarrapat amb ungles i dents no és més que una
genial obra de teatre interpretada per la companyia Tripartit.S.L
-Societat Limitada perquè als que sou una mica llestos ja tampoc us
enganyen- similar a la que interpreten cada cop que hi ha eleccions.

La comèdia tenia guió, des de l’escenificació de l’ensenyar el paquet
d’ERC amb els 3.800 milions -pactant la xifra sense grarantir-ne el
compliment ni d’on surt-, fins a la seqüència posterior d’elogis
d’alguns mitjans captius del règim que teníen previst alavar el
finançament abans de saber la xifra i el model.

Així s’explica el sorprenent canvi editorial de l’AVUI que sent un diari nacionalista avala l’incompliment d’un Estatut que li va semblar a poc. Jo com a subscriptor que era fins ara “d’aquells de fer país”
ja se m’ha acabat la paciència de veure com alguns jugen amb el
prestigi d’un diari de més de 30 anys que va costar tant de pujar. En
fi, potser el que busquen amb aquesta submisió és això, matar la
criatura.

Però segueixo, la comèdia és tant gran que només cal veure que totes
les enquestes populars que es fan a mitjans denoten un descontentament
amb el finaçament que no es reflexa en la premsa “independent” i amb
línia editorial coneguda i controlada pels “amics d’en Ferran”. Una
comèdia, amb guinista conegut que fa dies que va dissenyar en una nit a
la fosca a Palau com s’havia de desenvolupar aquesta nova enganyifa.

Però jo no he trobat ni una sola persona que em defensi l’acord
mirant-me al ulls. Que es cregui de debò i no per interès que tenim el
màxim del que podíem tenir. I al final la veritat aflora:

– La veritat d’un finançament que incompleix el que fixava l’Estatut
pel que fa a la bilateralitat. Torem estar allà mateix, amb les 15
Comunitats Autònomes de Règim Comú. Esgarrapant a la subasta de Calaf
el que l’Estat ens llença i amb el vist-i-plau d’aquells que demaneven
el NO a l’Estatut per insuficient i reclamven el concert econòmic.

– La veritat d’un finançament que es queda curt en la xifra i que
incopleix, amb el vist-i-plau de la pròpia Generalitat el 50% dels
articles de finançament de l’Estatut.

En aquest document
hi ha diversos gràfics que expliquen aquests aspectes. Però el fons de
la qüestió, des del meu punt de vista, no està en el ball de xifres, ni
si la gent està més o menys d’acord, sinó en el fet que com a país vam
anar a votar un Estatut, més o menys bo o dolent, que ara s’incompleix
amb el nosre benplàcit. Quina força tindrem en el futur per plantejar
altres reivindicacions?.