Ara cal un canvi
Som a les portes d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Sempre que arriben unes eleccions hi ha el tòpic que aquelles eleccions són les més importants. Però en aquesta ocasió, i vist el context històric en que ens trobem segurament el tòpic és real.
Des del meu punt de vista, a banda de les motivacions conjunturals com la crisi econòmica o la sentència del tribunal constitucional, que marquen la necessitat de disposar d’un govern fort, sòlid i capaç de prendre decisions, també ens trobem en un moment transcendental des del punt de vista de jubilar definitivament la generació que va protagonitzar la transició i que ha monopolitzat des de llavors la classe política, periodística i empresarial del país.
Amb el pas de la presidència de Jordi Pujol al Tripartit, a més d’estroncar-se la via de l’assoliment de major autogovern, també és va estroncar un necessari canvi generacional. Montilla, Saura i Carod, eren un producte “secundari” de la transició. També els més joves, els que mirem la política d’una altra forma, amb una altra manera de fer, més propera però més professionalitzada, més transparent però més rigorosa, més participativa però més eficaç, ara tenim una nova oportunitat. El franquisme ha estat un llast feixuc que ha costat de superar, però la transició també ha estat una excusa per no avançar. Una excusa que ha sacrificat dos o tres generacions de persones millor preparades i formades que els seus antecessors però que no gaudien de la complicitat i el pedigrí generacional.
Ara tenim l’oportunitat de canviar-ho. De ser un país amb una classe política, empresarial i periodística més semblant a Europa. En aquesta campanya a més de la confrontació d’idees i projectes, també veiem veladament la confrontació entre dos polítics diferents. Un modern, preparat, fet a si mateix, amb una èpica personal construïda a partir de les derrotes i sobreposant-se als fracassos i l’altre que creu que el seu èxit es basa en ressaltar la seva “normalitat” i haver estat en el lloc oportú en el moment oportú, o sigui, la transició. Ser de la transició en política ha acabat sent com l’aprovat general de les universitats quan hi havia vagues.
Per això, mentre la mar està en calma, qualsevol amb el títol de capità aconseguit a partir d’ un aprovat general, pot dur la nau. Però quan hi ha tempesta, una tempesta en forma d’una triple crisi econòmica, política i social, cal un capità preparat, amb experiència i que tingui un rumb definit on dur la nau. Ara ens toca canviar el capità de la nau, un canvi polític i generacional a favor d’una persona més preparada. Això també és el que ens cal al país, algú que sigui capaç de dur la nau en moments de tempesta.
NOTA: Aquest post forma part de la meva col·laboració mensual amb l’AraVallès