Arxiu de la categoria: Política

Comença el canvi

El dimarts vam presentar la precampanya de les eleccions al Parlament. La novetat està en el canvi de lema de “Començar il·lusiona” cap a “Comença el canvi”. La precampanya intrdueix el potent missatge de la necessitat de canviar. Un missatge que ve reforçat per la percepció dels ciutadans on un 75% dels ciutadans creuen que cal un canvi. La gent ens està demanant un canvi davant la crisi política, econòmica i institucional. Un altre factor interessant és la continuitat respecte el missatge anterior, del començar il·lusiona a comença el canvi, dona una continuitat en el relat i en el missatge.

A banda de l’aspecte mes conceptual, una altra diferència és en l’ús de suports exteriors amb tanques i opis amb una imatge fresca i emprant el potent missatge del canvi. Des del meu punt de vista també es fa una cosa novedosa que és la introducció de l’adversari en la publicitta pròpia des d’un punt de vista simpàtic i esquemàtic. Fins ara les úniques referències a adevresaris eren les famoses campanyes d’en Zaragoza amb un marcat to agre i on es feia una clara separació entre bons i dolents. (És la sort dels que posseixen la veritat absoluta).

Per últim la precampanya també marca l’inici dels debats sectorias que hem anomenta Doc Sessions (Diàlegs orientats al canvi) que són Diàlegs sectorials per debatre i definir els eixos del programa electoral i que es faran en un format força innovador que us convido a veure (es farà retransmissió en directe de tots aquí) o a participar.

 

Les presses sempre han estat males conselleres

Des de fa uns mesos que al Parlament es viu una constant degradació de la qualitat democràtica. Les presses per arribar a finals de legislatura amb un balanç de govern mínimament acceptable, tant pel PSC, com sobretot per ERC que ha venut el seu suport a Montilla per un plat de llenties ens estan arrossegant a cap un nivell de degradació de la cambra catalana mai vist.

Estem vivint la tramitació d’una Llei de Vegueries feta amb totes les presses del món que consagra un model territiorial que no té el consens de la major part de territoris (fins i tot d’alcaldes del PSC com el de Lleida o Tarragona). Una Llei tant important que l’han despatxat amb un dia de compareixences al Parlament!. Vaja sense escoltar les parts del territori en litigi. Serà una Lleis però les Lleis sense la maduració i el consens necessari són només això Lleis.

Però aquesta tarda s’ha produit un nou fet, que agreuja la preocupació pel clar deteriorament que estrant sotmenent a les nostres institucions. Avui davant la renúncia d’Albert Sáez a presidència de Corporació Catalana de Mitjans Audiovisiuals (CCMA) i davant el fet que calia trobar una nova persona de consens, el govern tira pel dret i preten modificar per Decret la Llei de la Corporació per poder imposar el nou pressident. Vaja una mesura pròpia del règim Cubà o de la Venezuela de Chávez.

Davant d’aquest fet em faig algunes preguntes i reflexions:

1.- Encara no ens han explicat perquè l’Albert Sáez, un càrrec escollit per consens i per 6 anys plega de la CCMA per anar a un mitjà privat. Rebia masses pressions o es busca la vida abans s’enfonsi el titàtic?. No ho sabem, però en tot cas caldria donar una explicació.

2.- Es va fer bandera del consens per fer la Llei de la CCMA i per això es va trigar a fer la Llei i a escollir els membres. Que ha canviat per trencar-ho ara? La proximitat a unes eleccions? La necessitat de controlar els mitjans per campanya?

3.- El PSC ahir presenta un fals canvi de tarannà apartant Zaragoza, i en canvi avui fa un decret amb un clar objectiu: el control polític dels mitjans de comunicació públics. El canvi de tarannà és només un canvi estètic?

4.- La figura que es preten imposar és la d’Enric Marín que va ser el secretari de comunicació que va imposar el boicot als mitjans durant l’esboranc del Carmel. Algú es pot creure que aquest president no arriba amb el mandat clar de seguir arrencant la crosta, sobretot ara que arriba campanya?

Altres escrits relacionats amb el tema:

Alfons Molons
[Bloc]:
Decretàs i Parlament Expres
Miquel Quintana [Bloc]: A cop de decret. Un vell estil
Salva Grifell [Bloc]: Autoritaris per decret

Sí Ministre

Dimarts d’aquesta setmana vaig assistir a la presentació del llibre “Sí Ministre”, una traducció de la mítica sèrie britànica que ha fet l’amic i periodista Toni Aira [Bloc]. A la presentació com no podia ser d’altra forma hi havia dos exministres, en Josep Piqué (exministre del PP amb Aznar) i Joan Majó (exministre del PSOE a la primera legislatura de Felipe González). El fet de fer la presentació amb exministres ja va ser un encert, perquè no sé que passa amb els ex que sempre parlen més clar que quan exerceixen el càrrec.

Tant Piqué com Majó van fer un petit relat de les misèries i les gradesses de la política amanides amb anècdotes personals de la seva etapa ministerial. Però es va insistir molt en un tema que sempre m’ha preocupat i és manca de la diferenciaó de perfils polítics entre el gestor i el dirigent. La sorprenent poca valoració que té al nostre sistema el perfil de bon gestor. En certa forma avui al nostre sistema tothom vol ser dirigent, però ningú vol ser gestor. Això acaba afectant perquè disposes de pocs polítics especialitzats en temes concrets. En aquest sentit subscric al 100% algunes de les frases que va destacar en Joan Majó quan va dir “no
es bo escollir a determinats nivells de l’administració que són de gestió a
càrrecs polítics”
.
O que “Si marques unes polítiques i no hi ha gent preparada que les pugui implantar estas perdut”.

Majó també va dir que “Cal
diferenciar entre el que dirigeix i el que gestiona. I aquesta confusió
entre el que dirigeix i el que gestiona porta al fracàs”
. De fet aquest error és un dels més repetits a la política municipal on l’Alcalde confòn molts cops el paper i acaba volent fer tots els papers de l’Auca. 

En definitiva una presentació que em va fer reflexionar i m’esperona a llegir el llibre. Felicitats Toni!

Altres cròniques de la presentació:

Del ‘Yes, Minister’ a ‘Polònia’ (Article d’opinió de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia)
Els guions desaprofitats dels ex Piqué i Majó (crònica d’en Cortada a l’Avui)
Exministres davant el mirall (crònica de Rafael Tapounet a El Periódico)
Piqué: “Un ministre mana poc” (noti d’El Singular)
Piqué i Majó presentan la adaptación literaria de la serie “Sí, ministre” (noti d’Adn)

On és Montilla?

Avui venia escoltant RAC-1 l’única emisora que segueix informant dels efectes del temporal perquè les públiques passen de puntetes. L’allau de casos de gent sense llum, ni calefacció, d’empreses que no poden treballar i de gent encara aïllada és per al·lucinar.

Que tres dies després de la nevada, per forta que sigui, encara estiguem així és del tot injustificable. Que hauria passat si hagués nevat enlloc d’un. dos dies. O si el sol no hagués fet el 90% de la feina en el desglaç?. No m’ho vull imaginar.

Ara la culpa és de les elèctriques, de  França, de la gent que va anar a treballar -es veu que les coses estan per no anar-hi a treballar-. Doncs no, la culpa és de no tenir un model de país. Com volen ara Iniciativa, el PSC i ERC reclamar inversions a les elèctriques quan han estat aturant sistemàticament les línies d’alta tensió que permeten tenir una xarxa sòlida en casos com el que ens ocupen?. Com volen passar la pilota a França de la congestió de les autopistes quan no han treballat mai el transport ferroviari de mercaderies, i han aturat sitemàticament els altres eixos alternatius com Bracons o el Quart Cinturó?. La nevada posa de manifest la clamorosa manca de model energètic, ferroviari i d’infrastructures… de país.l No es només que faltin les infrastructures és que falla el model de quines es volen.

En definitiva, són pressoners de la seva pròpia manca de model. Potser per això quan hi ha un problema com el que hem tingut no surt ni el President Montilla, ni el Vicepresident Carod, ni el Conseller Saura i ens fan sortir en Boada el mateix que el 2001 anava repartint barres de pa i ara té la barra de dir que tot ha anat de conya! Potser per això tots ens hem de preguntar perquè Montilla i el Govern de la Generalitat no hi son quan van maldades i en canvi els falta temps per fer-se la foto al costat de la cooperant Alícia Gámez.

La gestió de la nevada o quan una imatge val més que mil paraules.

El govern porta dies intenta justificar que es va actuar bé davant la situcaió provocada arran de la nevada. però a les 8 del matí de dilluns quan es podia avisar a la població de que es quedés a casa ningú estava operatiu al Centre d’emergències i el Conseller d’interior estava “fent turisme” a Mallorca. En aquest vídeo es veu un resum de la gestió inicial de les incidències que un cop més va bona aquella frase que diu que una imatge val més que mil paraules:

Interessant article de Janquim [twitter] sobre la manca d’informació de les institucions durant les nevades també a les xarxes socials:La nevada evidencia que no hi ha l’hàbit d’informar amb les xarxes socials i el que va fer sobre com els usuaris de les xarxes socials comparteixen imatges i incidències de la nevada

La Catalunya dels Jocs Olímpics d’Hivern de la incompetència.

Pels que vam patir la nevada i la nul·la capacitat del Govern de la Generalitat per fer-hi front només podem fer dues coses. Recordar que déien el desparegut Conseller Saura quan era a l’oposicó i reclamar que actui amb coherència amb el que predicava i plegui. Ara toca demanar de nou responsabilitats a un Departament que no està a l’alçada de res.

I l’altra cosa que podem fer és riure una mica. Alguns han trobat en la nevada l’argument més sòlid d’uns Jocs Olímpics d’Hivern que l’únic objectiu que tenen és intentar salvar la caiguda lliure de l’Alcalde Hereu. Sort que ens ho prenem amb humor i aquí teniu les millors escenes dels JJOO d’Hivern de la incompetència:

Els fets de la gestió econòmica de Montilla i les propostes per fer front a la crisi.

A continuació us afegeixo una presentació sobre la realitat econòmica de la gestió del President Montilla: Fets President Montilla, fets…

Davant d’aquesta situació avui al Debat sobre la crsisi del Parlament, Artur Mas [Videobloc] ha presentat un seguit de mesures per consensuar un Pla català per sortir de la crisi que a continuació que es concreten en aquests cinc punts:

Solució 1

Moderació fiscal: aturar la pujada de l’IVA.

Solució 2

Arriscar més des de la Generalitat per facilitar el crèdit a les empreses

Solució 3

Lluita contra la morositat. Per exemple, fent que pagaments de la Generalitat vagin més ràpids.

Solució 4

Austeritat, aprimament i agilitat de l’administració. La Generalitat ha de donar exemple davant dels ciutadans enfront d’una situació complicada.

Solució 5

Reformes estructurals. Proposem un debat seriós sobre com abordar reformes en el mercat laboral, energia, infraestructures…

10 anys sense mili

CiU i la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) han
presentat avui en roda de premsa la campanya “Sense Mili” [web] per tal de
commemorar els 10 anys de la desaparició del servei militar obligatori. Ja han passat 10 anys i a la gent més jove li deu semblar xino, però sí, abans es feia el servei militar.

En aquests moments que la política està tant desvaloritzada cal recordar algunes d’aquestes fites que hem assolit gràcies a l’acció política i personal d’alguna gent com en Carles Campuzano [Bloc] o la pròpia JNC. Recordo encara prou bé quan la supressió del servei militar la vam incloure al programa electoral de CiU de les eleccions generals de 1996 que encapçalava Joaquim Molins. Es veia com una autèntica utopia!. Però aquella mateixa legisltaura CiU va esdevenir decisiva i es va suprimir el servei militar. Per un jove d’ara és impensable que un dia revessis una carta que et digués que havies d’anar a predre el temps un any de la teva vida allunyat de tot el teu projecte personal, formatiu i vital a servir una patria que en el meu cas no era la meva. Però passava i tant que passava i haver-ho suprimit és una de les coses que em fa estar més orgullós del meu pas per la JNC.

Del “Gent seriosa” al “Gent seriosa?”

A CATivistes han afegit un dels usaris un eloqüent vídeo sobre l’espectacle d’aquests dies entre el Conseller Maragall i el President Montilla. En 24 hores han escenificat un canvi de posició imposat per tancar una nova crsis, la diferència és que aquest cop la crisi ja no és ni entre els socis d’aquest “artefacte inestable del Tripartit” que diria Maragall, sino dins el propi PSC. Del “Gent seriosa” al “Gent seriosa?”.

Elogi de la política

Arribo ara del Debat Nebreda-Sanchís que hem organitzat la gent que formem Sant Feliu Decideix. El Debat ha anat bé, un to correcte, dialogant i cadascú defensant les seves posicions. En principi aquest hauria de ser un post situant les meves impressions en l’eix nacional (català-espanyol), però hi hagut algun comentari de la Nebreda que m’ha inspirat respondre sobretot perquè el fons del comentari es compartit per molta gent inclús de posicions ideològiques oposades. És el comentari sobre la necessària regeneració política i que els partits “són empreses que viuen pels seus clients” que m’ha fet esgarrifança.

Primer perquè parlar així quan un ha estat conseller o diputat durant un grapat d’anys i només ha provat la mel de la política, jo que vaig pels vint anys de militància de base, em desperta un cert somriure. Sobretot perquè si tant dolent és el sistema denuncia’l i renuncia-hi quan hi ets, no quan te’n fan fora.

Segon perquè en política hi veus el pitjor de la condició humana, però també, i molt menys vistós, el millor. M’admira encara ara veure companys que fan política a peu de carrer, que deixen hores de la família i del seu negoci per vocació, per uns ideals, per voler fer un poble i un país millor. Que s’exposen a ser assenyalats pel carrer per pensar i defensar el que creuen. Però que bonic és parlar de la política des d’una tribuna amb tòpics d’aquells que tan agraden i que no has de demostrar res. Però fer-ho a peu carrer és una altra cosa! M’agradaria veure molts d’aquests messies salvadors i regeneradors parlant del pressupost municipal, del porta a porta, de la llum d’quell carrer que no va o de quin model de poble volem. 

M’admira veure com tota aquesta gent es despatxa a gust amb la feina de milers de persones que com formiguetes lluitem des dels partits (sigui el color que sigui) per canviar les coses cada dia, perdent hores de feina, d’estar amb la família i amics per fer aquella pregunta, aquell article, aquella moció, preparar aquell acte i preocupar-nos pel nostre entorn més immediat. I es fa sense grans discursos, sense grans declaracions i sense aplaudiments però de forma continuada i constant en el temps. M’agradaria veure aquests salvapatries que duren de Nadal a Sant Esteve fent aquesta tasca.

En certa forma en Sanchís ho ha vingut a dir, però jo ho crec fermament. Crec que el que aquesta crisi ens ha de portar de positiu és el recuperar determinats valors: l’esforç, la constància, la dedicació, el millorar cada dia. El entendre que s’ha acabat el fer-se ric d’un dia a l’altre sense produir ni aportar res, sense esforç. Espero que aquesta recuperació de valors passi també per la política, per entendre que ara més que mai cal política en majúscules i no més experiments de falsos profetes regeneradors que des de la seva tribuna privilegiada, guanyada per la suor de molta gent que els ha fet la feina a peu de carrer i a peu d’urna, ara critiquen el sistema del qual han viscut. Perquè si no voldrà que no hem entès la gran lliçó moral del que ens està passant.

Debat (II): Sobre l’economia.

Aquest és el segon post a partir del debat generat per twitter amb l’exdiputat del PSC, José A. Donaire [Bloc]. A partir d’aquest debat ens
vam llançar un repte que era contraposar amb dades i arguments els
nostres punts de vista en diversos àmbits: infrastructures, economia… La idea és oferir un debat serè, argumentat i amb tot el Fair play possible. El primer va ser sobre infrastructures i el va iniciar en Donaire, el segon el proposo sobre economia i l’inicio jo:

Al llarg d’aquests anys el govern de la Generalitat ha demostrat ser un “alumne avantatjat” en matèria econòmica.

Amb Montilla al capdavant del Govern de Catalunya s’han assolit cotes mai no vistes abans en l’economia catalana abans locomotora de l’Estat i que es situava com un dels “quatre motors” d’Europa en plena era Pujol. Però com han evolucionat les variables claus de l’economia catalana en aquests quatre anys?. Aquí teniu el resultat. Paraules no, dades:

CREIXEMENT ECONÒMIC (variació % del PIB)

 

2,6       3,3       3,7       3,3       3,8             3,6     0,7     
-4,5

2002     2003     2004     2005     2006     I    2007   2008   
2009

Font: INE


POBLACIÓ OCUPADA (en % variació interanual)

1,1       5,1       3,4       5,9       3,9             2,7    -0,5     
-8,7

2002     2003     2004     2005     2006     I    2007   2008   
2009

(en valors absoluts. Milers)

2.858   3.004    3.107    3.291    3.419         3.511 
3.495   3.189

2002     2003     2004     2005     2006     I    2007   2008   
2009

Font: EPA.


PRODUCCIÓ INDUSTRIAL (evolució de l’índex de producció industrial)

            (en %)

0,1      
1,4       -2,1      5,0            1,9    -8,3     
-15,7

2003     2004     2005     2005     I    2007   2008    2009

            (en índex)

100,7  
102,1     100      105             107    98,1     
82,7

2003     2004     2005     2006     I    2007   2008    2009

Font: INE.

 

INVERSIÓ EN INFRAESTRUCTURES

(% creixement interanual de licitació oficial en construcció d’obra pública)

 
9,3       5,6    
-42,5     66,4    45,4          -6,8    -11,5    
-26,3

2002     2003     2004     2005     2006     I    2007   2008   
2009*

(*) Fins novembre de 2009

Font: Ministeri de Foment

 

CREACIÓ D’EMPRESES (creació interanual de societats mercantils)

 
3,8       3,2    
5,6        4,6      7,4            -7,2    -24,3     
-26,7

2002     2003     2004     2005     2006     I    2007   2008   
2009

(en valors absoluts)

22.774  23.616  24.940  26.082  28.019      26.007 19.696 14.437

2002    
2003    2004    2005    2006    I     2007    2008    2009

Font: Registre Mercantil Central

 

DÈFICIT PÚBLIC (en milions d’euros. Dèficit segons SEC base 2000)

 -616    
-762     -402          -1.226   -4.862  
-4.600

2004    
2005    2006     I     2007    2008     2009*

(*) Previsió Govern Generalitat

Font: Generalitat de Catalunya.

Debat (I): Sobre insfratructures i transport.

Aquest post neix arran del debat generat per twitter amb l’exdiputat del PSC, José A. Donaire [Bloc] sobre la situació de les infrastrucures. A partir d’aquest debat ens vam llançar un repte que era contraposar amb dades i arguments els nostres punts de vista. Aquí podeu llegir els seus arguments i continuació els meus:

Rodalies i Trens

El traspàs de Rodalies és de rebaixes, virtual. Fins al 2011 la Generalitat no podrà decidir res, a més el traspàs no prevuen les infrastructures: vies, catenàries, estacions (que segueixen en mas de l’ADIF). Tampoc preveu el traspàs de Regionals ni del servei Avant d’alta velocitat. En definitiva, Catalunya no podrà configurar una xarxa de ferrocarrils pròpia i integrada als diferents serveis per millorar el transport públic. Per més inri, el govern espanyol ha xifrat en 117 M el dèficit d’explotació del servei anual i no té la intenció de posar-hi més diners i els trens que hi ha a Catalunya són dels pitjors.

Tot això és el resultat d’una mala negociació d’un traspàs anunciat per a quatre vegades (17 de juliol de 2007, 10 de gener de 2008, 30 de juliol de 2008 i 27 de juliol de 2009) que ha comportat un traspàs de Rodalies sense trens, estacions ni vies!.

Aeroports

En Donaire comença parlant dels aeroports començant la casa per la teulada, ens parla de Ryan Air que per cert va dur el Govern de CiU a l’aeroport de Girona. Ens parla dels aeroports de Girona, Reus que va iniciar i potenciar CiU i que han evolucionat favorablement. Però la mare dels ous és l’Aeroport de Barcelona. D’aquí només ens comenta la nova terminal, que ha finalitza el tripartit, però i la connexió amb el tren d’alta velocitat, i la connexió d’aquesta nova terminal amb el transport públic, metro i rodalies?. No hi és.

El problema de fons és el model aeroportuari. Un model presentat fa uns dies pel Ministre Blanco que torna adonar el control de l’aeroport de Barcelona al govern de l’Estat que és qui té la majoria. No aposta per la gestió individualitzada del Prat, i Aena Aeropouertos seguirà concentrant el 100% del capital i la majoria del consell d’administració. Tampoc preveu el traspàs dels aeroports de Girona, Reus i Sabadell.

El Pla Nacional d’infrastructures

La licitació d’obres en matèria d’infrastructures viàries de la Generalitat durant el 2009 (93 milions) suposa un 1’8% del total que el govern té previst invertir al Pacte Nacional d’infrastructures fins al 2015 (5.015 milions). Això significa que amb aquest ritme de licitacions es necessitarien 54 anys per licitar les obres previstes al pacte fins el 2015.

A això se li afegeix que les inversions de l’Estat a Catalunya previstes en els pressupostos generals de l’Estat per al 2010 baixen un 5’4% respecte a les 2009. És a dir per quart any consecutiu l’Estat no compleix la disposició addicional tercera de l’Estatut. La inversió hauria de ser del 18’64% del total i en realitat serà del 15’2%. Així mateix en els pressupostos falten 661’7 milions en projectes pendents de determinar.

També cal anunciar els enormes retards que arrosseguem en moltes infrastructures. Alguns exemples:

– Autovia Baix Llobregat entre Ronda i C-32. Inici 1994- Final previst. 2011. 17 anys
– B-40 Quart Cinturó Inici 1994- Final previst ?. De moment 15 anys
– Variant de Vallirana. Inici 1991- Final previst 2013. 22 anys
– Desdoblamnet Girona-Frontera. Inici 2000- Final previst. De moment 9 anys
– Desdoblament Sils-Maçanet. Inici 1995- Final previst 2012. 17 anys
– N-145 Seu d’Urgell-Andorra. Inici 2002- Final previst. 2010. 8 anys
– N-340 Variant d’Aldea. Inici 2000- Final previst. 2012. 12 anys.

Totes les raons del perquè no al Pacte Nacional d’Infrastructures aquí.

Transport públic

L’exemple més flagrant és el forat negre de l’obra de la línia 9 del metro. El cost de l’obra s’ha doblat des del 2004. Costarà 7.000 € i representa un 44% de les inversions del Departament de PTOP. Això vol dir que a mesura que ha de créixer l’aportació es redueixen les altres obres, com per exemple, les del meu poble que comentava l’altre dia al twitter

Cal recordar que la línia 9 de metro arrossega greus retards respecte els terminis que va fixar el tripartit el 2004:

– Tram Badalona/Santa Coloma/Sagrera hauria d’estar en servei fa quasi 3 anys.
– Tram de l’aeroport/Zona Franca hauria d’estar operatiu ja.
– Tram central nio tan sols han començat les obres.