El bloc d'en Roc Fernàndez

Sento molta gent reclamar la independència, però malauradament en sento poca que estigui pensant en que volem ser i com volem ser l?endemà. Potser per això em va agradar la xerrada del Conseller Homs del passat 26 d?abril al Casino de Caldes. No va ser el discurs abrandat del jo més que tu, perquè ho vull per ja. No va ser un discurs per agradar, va ser un discurs per reflexionar i adonar-se del munt de feina que tenim davant tots plegats.  

Homs va descriure una ruta, un camí no exempt de perills i amenaces però que descriuen un camí cap  ala llibertat com a mínim pensant en que ens cal per fer el viatge i que ens caldrà quan estiguem emancipats.  

Perquè un Catalunya amb estat propi de debò ha de repensar moltes coses:  

– Estructures d?estat: Quina administració tributària volem?. Podem decidir una administració tributària nova que busqui el incentiu a l?economia productiva i que entengui la contribució comuna ajuda a dotar-nos d?un país millor en infraestructures i serveis i amb una voluntat redistributiva. Haurem de crear les nostres agències reguladores, el nostre poder judicial, o la nostres estructura exterior.

– Caldrà fer un anàlisi econòmic de quants diners ens calen per fer funcionar el nou estat, i qui ens els deixa al principi?, quin repartiment fem amb l?estat espanyol dels actius i passius?, com gestionem els aprovisionaments de llum, aigua, combustibles fòssils,xarxes telemàtiques…?

– Caldrà pensar en coses que no hem pensat mai, quins són els nostres aliats al món?, Qui model de seguretat? Com traiem profit de la nostra posició geoestratègica, Quina estructura de seguretat interna i externa ens hem de dotar?.

– Pensar bé els processos: com passes d?una situació a una altra. Quines successió de normes hem de disposar (codi penal, codi mercantil…), com s?accedeix a la Unió Europa, ONU, OMS, UNESCO i els organismes internacionals. Quins tractats i acords subscribim?…  

Hem passat de l’oasi català al femer en un temps rècord. I penso que o abans devíem ser molt babaus o ara de cop som massa llestos! No vull dir que hi hagi gent que faci coses mal fetes, en política i fora d’ella. La vida està plena de gent de tota mena arreu. Però des del meu punt de vista és molt curiós i sorprenent que ara esclatin casos dia sí i dia també. I digueu-me malpensat, segurament ho sóc, però no em crec que només sigui fruit de la conjuntura. Hi ha una pregunta que em faig constantment i per la que no tinc resposta clara. A qui convé tot això? A qui li interessa convertir l’oasi català en un fangar?.

No tinc la resposta però potser si algunes idees que he anat pensant i que m’agradaria apuntar:

– És fàcil pensar que tot el degoteig de casos de corrupció i espionatge tenen a veure amb el moment polític que vivim, i en un moment en què el país majoritàriament ha decidit fer un pas irreversible. Sobretot quan el desencadenant de molts d’aquests caos sorgeix de mitjans de comunicació que tenen una croada oberta contra el procés.

– El fet que els partits unionistes (PP, PSOE i C’s) tinguin un pes menor en els sistema polític català pot ser un motiu per intentar canviar el sistema? Com que no puc guanyar amb aquest mapa intento canviar de mapa.

– Em sobta que un cas com el de Bárcenas que té una implicació molt greu i de 22 milions d’euros quedi tapat per altres que podríem dir menys greus. Hem pogut veure alcaldes detinguts i el Sr. Bárcenas esquiant al Canadà en un mateix telenotícies.

Està bé fer net, purgar… diguem-li com vulgueu, sempre i quan a partir d’això en sorgeixi una democràcia més sana, més forta i una política més propera i vocacional. Ara bé, alguns discursos que sento persegueixen això o el que busquen és cansar, esgotar i desmobilitzar un poble intentant fer-li perdre la fe en els seus representants i l’esperança en un futur en llibertat. A risc fins i tot que qui s’emporti el “gato a l’agua” –mai millor dit- sigui un populisme de solució fàcil que tant de mal ha fet en altres països com Alemanya, Itàlia, Rússia o Àustria. Un populisme que al final enlloc de corregir i solucionar algunes de les mancances que havia de resoldre, ha dut problemes pitjors.

– Ada Colau. Plataforma afectats per la hipoteca

Objectiu d’ells és organitzar-se per canviar Lleis injustes. Els objectius són a curt (quan hi ha desnonaments), mig i llarg termini (forçar canvi legislatiu)

Estratègies:

1.- Assessorament col·lectiu. Espais de suport mutu per actuar contra les entitats financeres amb estratègies de renegociació.

2.- Campanya de desobediència civil. Ho justifica dient que la ciutadania té l’obligació de desobeir Lleis injustes. La base de la campanya és aturar desnonaments. L’empara legal que fan servir és els drets humans (dret a l’habitatge digne). Han evitat 500 desnonaments a través de 3.- Iniciativa legislativa popular per canviar el marc legal. Han recollit més d’un milió de signatures i visibilitat el consens social a l’entorn de la seva proposta. Cal que la ciutadania faci un pas endavant per canviar el sistema.

Per Colau hi ha una manca de control democràtic de l’economia i una relació obscena entre partits polítics i empreses multinacionals (els polítics retirats acaben als consells d’administració d’aquestes empreses). Això provoca grandíssims prejudicis socials. La crisi és més greu perquè hi ha una crisi democràtica.

Segons Colau, els que ens han enfonsat segueixen als seus càrrecs i se’ls investiga, ni se’ls demana responsabilitats. La gent està farta i el que les administracions públiques no defensin els drets fonamentals.

– Carme Forcadell. Assemblea Nacional Catalana

Hi ha molta gent que ha treballat per arribar on som ara i és el fruit d’una reivindicació històrica i d’un poble que ha patit molt i s’adona que l’única solució de futur és disposar d’un estat propi.

L’Assemblea nacional som hereus de l’Assemblea per Catalunya (ja tenia un a pota que era el dret a l’autodeterminació que pel cotext de la transició no es va desenvolupar).

Per Forcadell la base de l’Assemblea és el moviment de les consultes populars del 2009. Hi ha dos fets que determinen l’èxit de l’Assemblea i de la mobilització: la sentència del Tribunal Constitucional (que demostra que no hi ha encaix a Espanya) i la crisi econòmica (que demostra que a dins Espanya ens escanyen i manquen eines per lluitar contra la crisi).

Segons Forcadell la manifestació va aconseguir que s’anticipessin les eleccions, per la mobilització i pel No de Rajoy al Pacte fiscal.

Tenim clar que la independència no és un fi sinó un mitjà per viure millor. Per Forcadell no estem en un estat democràtic perquè hi ha una manca de transparència.

– Arcadi Oliveras. Justícia i Pau

Si vols intervenir has de tenir bona informació, i tot i que estem a la societat de la informació no sempre és fàcil. (Exem. Prestige: Jutgen el capità però a hores d’ara no sabem quina és l’empresa que va encarregar el transport amb un vaixell monocasc que no complia les condicions per dur petroli). Motiu segons Oliveras, un 82% dels mitjans estan controlats per la indústria del Petroli.

Per aconseguir els objectius cal:

1.- Desobediència civil: Les campanyes de desobediència tenen un bon resultat. (posa com exemple la campanya per no pagar la militartax als EUA en l’època de la guerra de Vietnam que va arrossegar 1 milió de persones). Cal perdre la por per tenir èxit.

2.- Campanyes que creen un efecte sobre l’agenda política. (Exem. la campanya de mobilització contra les mines que es va dur a terme amb els Eurodiputats). Cal la necessària col·laboració amb dels mitjans de comunicació (per donar-la a conèixer, per mobilitzar en favor de la ‘causa’ i per posar el tema a l’agenda).

3.- L’acció política. Organitzar-se per influir políticament als òrgans de decisió i condicionar-los. Ara bé alerta que els moviments socials no han de caure en la temptació de convertir-se en partits (Exem. Els Verds alemanys).

Ja fa mesos i diria que anys, que l?independentisme creix. Pels volts dels 90 ?quan participàvem de la campanya del Freedom for Catalonia al 92, per exemple ? ser independentista era anar contracorrent. La ?gent de seny? ho veia com una rauxa de joventut. Però els anys han passat i l?Estat espanyol ha anat tancant les diferents portes i camins que feien creure a la ?gent de seny? dels noranta que un encaix amb Espanya era possible.

Amb la Presidència d?Aznar s?acaba la via gradualista i amb ella l?estat de les autonomies. Aznar és el primer que enceta un procés de recentralització, que han seguit Zapatero i Rajoy, i que han adoptat els alts funcionaris de l?estat mai convençuts de l?estat de les autonomies, i que havien adoptat a contracor.

Els darrers anys, només han servit per anar fent evident aquest procés de recentralització. El fracàs del procés del nou estatut amb una agonia de 3 anys, la negociació del nou model de finançament que no va resoldre res com ara cruament es constata, la sentència del tribunal constitucional contra l?Estatut, o els intents sistemàtics d?erosionar la nostra llengua han estat les continuades evidències d?aquest tancament d?horitzons. Un tancament d?horitzons d?una miopia absoluta perquè ha abocat a molts catalans a l?independentisme. Si fa anys ser independentista era irresponsable, ara l?irresponsable és no ser-ho. Sobretot perquè la decisió a prendre no és entre quedar-nos igual o ser independents, sinó entre el ser i el no ser.

Amb la crisi econòmica Espanya ha volgut accelerar el procés d?involució amb un ofec sistemàtic de les nostres finances, mantenint l?espoli fiscal i evitant destinar els diners necessaris a les grans infraestructures que requeria Catalunya. Es tracta d?aprofitar la crisi per agafar-nos pel ganyot. Per tant, conscient o inconscientment, Espanya ha abocat Catalunya a un carreró sense sortida on l?opció que ens queda és saltar la tanca. Potser sense adonar-se han deixat sense arguments i alternativa la gent del ?no? a la independència. D?aquí la desorientació de partits com el PSC.

Les reaccions a la gran manifestació de l?11 de setembre, primer minimitzant-la, i després ignorant-ne el que implica només és equiparable a la perplexitat de l?Espanya de 1898 davant la pèrdua de la darrera colònia de Cuba. No entenen o no volen entendre el que està passant. No volen escoltar, ni tampoc entren en l?anàlisi o el judici del que està passant al país. Però posar-se la vena al ulls no resolt el problema. No només no el resolt sinó un cop més porta a decidir saltar la tanca perquè ens han dut a un carreró sense sortida.

Aquesta situació bé agreujada per la greu crisi econòmica, financera i social que patim. En els moments de bonança econòmica, el dèficit fiscal era igualment greu però ara que falten recursos per mantenir el nostre estat del benestar o fer polítiques per rellançar la nostra economia, la sangria esdevé insuportable.

Només cal pensar que si ja disposéssim del pacte fiscal, la Generalitat no es veuria obligada a fer ajustaments. Els ajustaments pressupostaris que fa la Generalitat en els exercicis 2011 i 2012 suposen passar d?un dèficit públic del 4?2% del PIB català l?any 2010 a l?1?3% l?any 2012, és a dir una reducció de 2?9 punts menys. Una magnitud molt inferior a la mitjana anual del dèficit fiscal que és del 8% del PIB català. Ens cal el pacte fiscal per garantir l?estat del benestar, en un moment com l?actual de crisi en que a més suposa un ofec per al nostre progrés social i econòmic.

Ens cal més que mai una hisenda pròpia que vol dir poder decidir sobre els nostre impostos, sobre la nostra capacitat fiscal. Es tracta de poder disposar del màxim poder polític, de la plena sobirania dels nostres recursos i sobre el nostre propi esforç fiscal.

De fet quan íntimament mires enrere t?adones que la febre d?aquells, vista ara, tampoc era normal. Una febre que es basava en el diner fàcil, sense esforç i el consum pel consum. Lluny quedaven les frases que ens deien els avis ?els catalans de les pedres en fan pans? i els costums dels avis pels quals demanar préstecs era vist com un signe de debilitat econòmica i l?estalvi sistemàtic era una pràctica imprescindible en qualsevol família.

La crisi és un trencament forçat amb la manera de fer que dúiem. Però també és una oportunitat per recuperar un sistema de valors i hàbits que ens era propi i que estava molt arrelat a la societat catalana. La cultura de l?estalvi, el valor del treball, el valor de l?esforç, el repte de la superació, el entendre que el fracàs sovint forma part de l?aprenentatge…

Crec que la crisi ha de transformar-nos individualment, recuperant part d?aquest valors que havien passat de moda. Però també col·lectivament en repensar les empreses, les administracions i les associacions. Caldrà que moltes entitats i associacions recuperin també l?esperit de principis de segle en que no hi havia finançament públic i es recouria a fórmules imaginatives de mecenatge (així es van fer moltes coses al nostre país). Caldrà replantejar també si ens podem permetre un pavelló, un camp de gespa artificial i una piscina a tots el pobles. O potser és l?hora de mancomunar serveis, de compartir equipaments i de cada poble cerqui la seva especialitat i complementarietat amb els de l?entorn. Això o simplement no ens podrem permetre tenir 946 pobles.

Cal entendre el missatge que ens trasmet la crisi. Un missatge que en el fons és un avís a una Europa acostumada a repartir-se el benestar del món entre ella i Amèrica, i potser no s?ha adonat que ara hi altres actors que competeixen i ambicionen el model de societat que hem construït i que molt sovint no hem sabut defensar ni valorar. Ni ha que no ho volen entendre, persones, entitats i administracions que miren cap a un altre costat i esperen que amaini el temporal i defugen el canvi de mentalitat i de maneres de fer. Però segurament els temps d?abans no tornaran i sobretot no tornaran si no fem el canvi de mentalitat necessari.

Ja som de campanya electoral de nou. Una campanya que arriba, com va passar a les eleccions catalanes, massa tard. Massa tard perquè ja fa prop de sis mesos que a Espanya hi ha un president i un govern desconcertats i superats pels esdeveniments i una oposició que va adoptar com a táctica electoral el silenci propositiu. Mestrestant l’Estat espanyol ha estat una barca a la deriva enmig d’un temporal, com en el seu moment ho va ser la Catalunya de Montilla.

Quan la mar és plana qualsevol capità por dur una nau, però quan la mar està picada la perícia, experiència i coneixements de qui porta la nau esdevenen la garantia d’arribar a bon port.

Ara que tornem a estar en campanya seria bo recordar-ho, i no només escoltar i veure els discursos buits d’aquells que quan arriben les eleccions tornen a parlar català i a exercir de catalans, a dir aquí, el contrari del que defensen allà. A negar els fruits de la seva gestió, per nefastos resultats que ens hagin portat.
La crisi ens ha delibitat econòmicament, socialment i moralment però ens hauria de desvetllar. Ens hauria de servir per recuperar els valors (el valor de l’esforç, del treball, de la paraula donada), ens hauria de servir per saber veure que per ser un bon capità cal quelcom més que somriures buits de pasta de dents cada quatre anys. Ens hauria de servir per ser més autoexigents i alhora exigents amb els ens quan veien bufar el vent i els núvols negres de la tempesta no van dur la nau a port, ni van avisar la tripulació, ni preparar la nau.
Que sigui una campanya ‘marcada per la crisi’ -com no es cansen de dir els mitjans- no té perquè dolent si vol dir que hem après algunes d’aquestes lliçons.

Aquests dies arrassa a la xarxa el vídeo del President Pujol –vídeo que trobeu a la part superior del post– que desentrella a l’audiència la cançó del grup Els Catarres –vídeo que trobareu a sota-. La cançó resumeix en un to simpàtic el que és i ha estat Catalunya un país d’acollida, el que els anglosaxons en diuen un melting pot.

Des de l’època dels grecs i romans hem estat un lloc de pas, per aquí, per posició geoestratègica, han passat totes les corrents culturals i la majoria de civilitzacions i això ens ha enriquit i ens ha configurat com a poble. Som un poble d’acollida que hem de mirar el futur però preservant allò que ens identifica com a tals i ens fa diferents a la resta del món. Aquests dies amb la interessada polèmica sobre la llengua, que atempta contra l’eix central d’aquesta identitat que ens fa diferents potser cal recordar que som un país d’acollida i ningú ens en pot donar lliçons d’això.

Jo sóc un Fernández, sóc fruit d’aquesta barreja però escric Fernàndez amb accent obert per identificar que sóc tant català com el primer. Això és el que no entenen a les Espanyes!. Que som al país de la Jenifer!

Fa uns dies al Congrés dels Diputats hem assistit a l’enèssim espectacle de la “parodia nacional”. Una reforma de la Constitució express pactada entre PP i el PSOE. En quasi res es posen d’acord els dos grans partits estatals, ni tan sols en prendre mesures o per fer front a una crisi que està fent estralls i que situa l’Estat Espanyol com al país amb la tassa d’atur més alta de la Unió Europea (per sobre el 20%). Ara bé quan es tracta del model d’estat, de defensar el model centralista i jacobí, la sintonia és total.

Però aquest rodet té en el fons un segon efecte. Hem pogut veure aquesta setmana com la Constitució Espanyola que ha estat la base, l’argument, el pretext per evitar qualsevol canvi de concepció de l’Estat es reforma en ple mes d’agost, improvisadament i no passa res. On són ara aquells que posaven la Constitució com a barrera infranquejable durant el Debat de l’Estatut o les reiterades reformes del model de finançament.

El que ha passat, marca un precedent, la Constitució espanyola es pot tocar i ben tocada. Ja no és un tabú. Es pot tocar pel que calgui i fins i tot es pot tocar a la brava per modificar el déficit de les administracions (una mesura de dubtós efecte per tranquilitzar els mercats del deute), en ple estiu i sense gaires miraments. Que passarà d’aquí uns mesos quan es plantegi el tema del pacte fiscal. Quin pretext tindran ara per establir límits. El de la Constitució ja no val!.

Com va passar, amb la sentència del Tribunal Constitucional amb el nou Estatut. Crec que l’Estat espanyol està actuant amb una gran falta de visió d’Estat (valgui la redundància). Amb la sentència de l’Estatut es va tancar la via autonomista i han abocat Catalunya cap al sobiranisme. Per això el 10 de juliol va sortir tanta gent i tant diferent al carrer. Fa anys ser independentista o sobiranista era percebut com un despropòsit. Ara el despropòsit és pensar que seguir per la via de les reformes estatutàries i d eles passes que marca la Constitució arribis enlloc.

Sense adonar-se PP i PSOE amb la reforma d’estiu de la Constitució han obert una nova caixa de pandora. Aquella línia infranquejable en que s’havia convertit la Constitució ells mateixos l’han esborrat sense consens ni gaire debat, en una setmaneta d’agost, sense que a nivell de carrer s’entengui massa per a què i sense rumiar-ne massa les conseqüències.

Fa dies que sento amb un cert punt d’indignació els comentaris dels
grups de l’oposició sobre les famoses retallades. Dic amb un punt
d’indignació perquè al final volen fer veure que aquesta situació amb
que ens hem trobat s’hagi fet del no res i no tingui un responsable. Com
si els que ara entren al govern el que els vingués més de gust és
començar a collar i fer ajustaments, a repartir no enlloc de si. Si la
Generalitat fos una empresa, els nous gestors haurien demandat els
antics per haver gastat més del que tenien.

Una altra crítica que es fa és sobre el manteniment de l’estat del
benestar, quan justament els ajustos el que pretenen és salvar uns
serveis públics que per primer cop a la història el tripartit ha posat
en risc. Perquè quan es gasta més del que es té i es va amb
pressupostos deficitaris amb ofec econòmic el que se’n ressenteixen
justament són els serveis.

Ara és fa crítica de les retallades aquells que per interessos
electorals no van fer cap previsió de la crisi i no van n’han sabut
reaccionar.

Ara es fan crítica aquells que ens van dir que teníem “un finançament
estratosfèric” quan a acabat esdevenint un estrall a les bases fiscals
d’una endèmicament mal finançada Generalitat.

Ara ens fan crítica aquells que l’any 2009 haguéssin hagut d’iniciar un
sever pla d’ajustament però que no ho van fer perquè venien eleccions i
van avantposar els interessos de partit per sobre dels de país.

Ens toca rebre una herència del tripartit en forma de deutes i factures
pendents mentre entomem els comentaris de desmemoriats i irresponsables
que han provocat aquesta situació i ara fan veure que plou. I ploure.
Plou i molt, però per culpa seva.

Avui s’ha presentat la imatge de campanya general de CiU de cara a les eleccions. La imatge basa els seus trets bàsics en el canvi d’imatge que es va fer de cara les Eleccions al Parlament de Catalunya i que tant bon resultat va donar.

Des del punt de vista del to segueix predominant el logo de smile que acompanya els diferents noms dels alcaldes i caps de llista, així com el propi de la marca. El lema tant si és govern com o oposició juga amb reforçar la imatge “positiva” dels grafisme amb els lemes: “Pensem en positiu” per municipis al govern. O “El canvi en positiu” per municipis a l’oposició.

Des del punt de vista gràfic segueix predominant el blanc (com a color neutre) acompanyat del blau i el taronja que des de 1999 són els colors adoptats per la federació.

Ahir les JSC presentaven un vídeo on incompresiblement una jove arribava l’orgasme votant el PSC. Dic incomprensiblement perquè Montilla no és Richard Gere i l’acció de Govern del PSC més que per arribar a l’orgasmse és per tirar-se per la finestra: 10% d’empreses destruides, 20% de pobresa, 30% de fracàs escolar, 40% d’atur juvenil, 50% de la població creu que la situació política ha empitjorat… Aquí teniu la resposta a l’orgasme de la xiqueta.. al final resulta que era fingit: