+info
Al llarg del pòdcast sonaran les veus de Marisa Carpio i Mafi Civera contant-nos aforismes. A Neus Domínguez als primers compassos i la capçalera. A Joan Bell-lloch fent de Josep Pla i quasi acabant l’acte narrant-nos com va col·laborar Joan Fuster, als anys seixanta del segle passat, en una revista de Benaguasil. I, sobretot, a Gemma Pasqual i Núria Cadenes i el seu al·legat “Nosaltres les Fusterianes”.
Dins de l’epíleg, dues perles finals. Una versió coral recitant íntegrament els versos originals de “Criatura Dolcíssima”. I l’acomiadament amb la cançó de record que li va dedicar Paco Muñoz a Joan Fuster.
Aquest acte commemoratiu de la nostra comarca a l’Any Joan Fuster ha estat realitzat per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, l’Ateneu de Benaguasil i el Casal del Camp de Túria d’Acció Cultural del País Valencià. Imma Riera, en representació de les tres organitzacions, presentarà l’acte i posarà el punt final.
Cròniques Edetanes, amb un mòbil descatalogat que fa de gravadora i un ordinador cassola amb un programari lliure per a fer el muntatge, artesanalment vos ofereix aquest programa amb poquets mitjans però molta il·lusió i imaginació. Les Fusterianes tenen la paraula!!!
L’expulsió dels moriscos de Vilamarxant -i de tot el Regne de València- no era més que la fase final d’un projecte que havia començat el 1238 amb la presa de la ciutat de València i el seu regne. Ara, en començar el s. XVII, l’expulsió final fou un fet traumàtic, especialment per al senyors de terres de moriscos, com era el cas de Vilamarxant. I s’obrí un nou capítol, la repoblació. I ací és on tenim la sorpresa, desvetlada per Josep Mas, de la vinguda d’un important grup de famílies balears que repoblaren aquesta vila i, des d’ací, s’escamparen per tot el Camp de Túria. Molt poques restes queden d’aquells Alemany, Babiloni, Barceló, Batle, Canelles, Català, Duran, Estades, Esteve, Febrer, Fillol, Font, Ginard, Llobera, Mas, Miquel, Montaner, Moragues, Omar, Perelló, Pou, Quetgles, Ramis, Ramon, Rosselló, Salvà i Serra. Però des d’avui els seus noms i la seua història personal ha estat rescatada, treta a la llum, i comença un nou període en què nosaltres, o altres investigadors, podran continuar reconstruint aquest conjunt de vides trasbalsades del s. XVII.
AMERATS DE MÚSICA (Joan Bell-lloc)
La música, a les terres edetanes, travessà el llarg carreró medieval acompanyada i guiada de prop per unes institucions que la vetlaven i dirigien amb mà ferma: l’església cristiana i l’aljama musulmana. Si l’Islam, com l’església bizantina, prohibia les imatges, també prohibí els instruments, causa de tants abusos i tanta disbauxa. Al contrari, l’Església catòlica promocionà i promogué les imatges i també la música i els instruments dins dels oficis religiosos. Però el resultat fou el mateix: el control d’una de les expressions més profundes i més elevades de l’ésser humà, la música. A la nostra comarca, la música sacra, i possiblement la profana, estava regulada des del bisbat, però sobretot des de Portaceli i les seues vicaries de Llíria i la Pobla.
Sime Galduf ens mostra, al llarg d’aquests segles, dos aspectes imprescindibles en el desenvolupament musical: els diversos tipus de notacions melòdiques (amb pneumes, xifres, quadrets…) i la riquesa i complexitat de les famílies instrumentals. Posa l’accent en el rei dels instruments, l’orgue, que al s. XV ja està present a la Sang de Llíria i a Sant Jaume de la Pobla, amb partitures incloses. Tanmateix, els organistes necessitaven poc aquestes guies musicals, ja que molts d’ells, generalment els millors, eren cecs i els déus els havien dotat d’una especial sensibilitat que els feia innecessàries les partitures. Després venen els baixos, els baixons i els baixonets, la tuba i el fagot, el sacabutx i les cornetes. També hi ha la gralla, la xirimia, la dolçaina i l’oboé… I entre tants instruments, Sime Galduf ens presenta la figura d’un músic edetà amb nom i cognom, Pere de Pastrana, la relació de Llíria amb la cort musical del Duc de Calàbria i ens fa veure que ací tenim un teixit musical de gran espessor que ja observà també el poeta benaguasiler J. B. Antequera en ple segle XVIII.
I això ens porta al darrer capítol de la música edetana, l’aparició de les bandes, un fenomen lligat a les bandes militars que, en terres valencianes, tingueren una evolució que ens ha portat a la situació actual, una metamorfosi semblant, però no igual, a la que va donar peu al naixement de les bandes de jazz al sud dels EUA, lligades al cant del gòspel. El cercle de la història es tanca tornant al principi. La dona edetana, conservadora i transmissora de les històries de la tribu, per mitjà dels cants, reapareix ara als magatzems de cebes de Benaguasil i la Pobla, en forma d’encaixonadores, que transmeten la música i les històries a un públic femení que, arribat el moment, reprendran el testimoni musical de les seues avantpassades i, com noves trobairitz medievals, com antigues dames ibèriques, continuaran rodant la vella roda de la música edetana.
Accedir a l’Episodi 8 de la Segona Temporada, “… i amb els Ministrils ens impregnàrem de música: Suite edetana en dos moviments (II)”, des de les següents plataformes de podcast:
+ Ací des de Anchor FM
+ Ací des de Spotify
+ Ací des de Google Podcasts
+ Ací des d’ iVoox
EDETA I LA MÚSICA RESPIRABLE (Joan Bell-lloc)
Entre les boires equinoccials de la lluna de Nissan, se’ns apareix un ministrer que, cobrant vida des del fang on va ser pintat, sobrevola les ruïnes fumejants d’Edeta. Ha pres cos i ànima, de nou i, sense deixar el seu aulos, ens guia pel passat musical de la seua terra. Sime Galduf ens acompanya en una càlida conversa i va deslligant, una darrere l’altra, les qüestions que van sorgint sobre la música, en general, aplicada a la nostra terra.
Una primera època, de la qual desconeixem el llenguatge però tenim lluminoses i magnífiques imatges, és la Edeta ibèrica, als fonaments de Sant Miquel. Les figures són datables entre finals del segle III i les primeres dècades del segle II aC. Entre altres trobem el conegut “vas del combat dels flautistes”, un recipient que presenta una decoració en què apareixen uns combatents. Una mica al marge de la batalla, dos músics toquen els seus instruments enfrontats entre si: un home que toca una llarga tuba, i un segon individu que manipula un aulos. L’escena potser representa una competició entre els dos músics, desvinculada del combat que ocupa la resta de la decoració.
Sime Galduf no comprén què passa ací, però té molt clar, i ell ho sap molt bé, que des dels aulos i tubes del vas de la Dansa Guerrera fins a les tubes i els oboés de les bandes de hui, la gent de tota l’Edetània naix i mor amb la música ficada dins del cos.
Els ibers, amb els grecs i els romans, van marcar una primera època daurada de la música edetana; després vingueren els moros i els cristians que amb tabalets i dolçaines ompliren de notes els carrers i de monodies els temples i les mesquites. I amb el Renaixement apareix la polifonia, que revolucionarà tot el món musical i ens retorna als mites clàssics. I arribats en aquest punt, Sime Galduf ens resol la qüestió central de la conversa per mitjà del mite de Màrsias, l’heroi semihumà que s’enfronta als déus en una competició musical desigual. Només la música, que parla i acompanya, ens iguala a les bèsties, als humans i als déus. Els déus no ho pogueren resistir, però Màrsias, tot i saber el gran risc que corria, no podia deixar de tocar. És la música que es respira a la nostra terra, des d’Edeta fins als Certàmens de Juliol…
Accedir a l’Episodi 7 de la Segona Temporada, “Amb Edeta nasquérem com a músics: Suite edetana en dos moviments”, des de les següents plataformes de podcast:
+ Ací des de Anchor FM
+ Ací des de Spotify
+ Ací des de Google Podcasts
+ Ací des d’ iVoox
Accedir a l’Episodi 6 de la Segona Temporada, “Un exemple de recerca d’història local amb Ferran Zurriaga”, des de les següents plataformes de podcast:
+ Ací des de Anchor FM
+ Ací des de Spotify
+ Ací des de Google Podcasts
+ Ací des d’ iVoox
“… Els qui érem xiquets allà per la dècada dels anys 60 anomenàvem La Selveta a la zona que està entre el xalet modernista i l’eixida del canal d’aigua de les Fonts. Era un espai amb una vegetació espessa plena de joncs i amb aigua durant algunes èpoques de l’any, que utilitzàvem com a lloc de jocs i amagatalls. Aquesta zona humida on sorgia l’aigua quan augmentava el nivell freàtic de l’aqüífer que alimenta els ullals, s’intentà dessecar en la dècada dels anys cinquanta plantant eucaliptus, ja que aquests arbres redueixen el nivell d’aigua en zones pantanoses, però tenien l’inconvenient que la varietat que plantaren no desenvolupava arrels en profunditat. Són els majestuosos eucaliptus de gran altura i grossor que tots coneguem. Però el procés de dessecar la zona continuà en les dècades posteriors tirant camions i camions de terra amb la intenció d’aterrar l’espai humit que s’havia format de manera natural. Ara bé, la natura sempre és constant i a les llargues torna a buscar els seus camins primitius. Per això, quan ha augmentat el nivell freàtic de l’aqüífer de les fonts, els ullals brollen amb més intensitat i ha tornat a eixir aigua en la zona humida de l’antiga Selveta malgrat l’aterrament que es féu…”
