(Amb la participació de Joan Bell-lloc, Enric Llopis, Vicent Murguí i Neus Domínguez. Producció @vicentgalduf. Música: La Familiar de Benissanó i Saó)
Està dins de Llíria… però no és Llíria; està entre el Carraixet i el Túria… però rega de la Font de Sant Vicent; té un castell… però està enmig de l’horta; té el pou de la Salut… però es diu el pou del Bancal. Benissanó és el petit cor del Camp de Túria, fortament relligat als seus veïns de Llíria, Benaguasil, la Pobla, Bétera i Olocau. És un poble profundament marcat pel seu passat islàmic i senyorial. El nom i molts topònims són dels amazics; el castell i les muralles són senyorials. La tradició ha fet del seu nom una etimologia popular relacionada amb la sanació: ‘el rei Beni enfermo estava, y tu agua lo sanó, por eso todos te llaman: Benissanó, Benissanó’. Les muralles senyorials van ser una protecció imprescindible que els resguardava de veïns poc amistosos. L’aigua, sempre l’aigua, la guerra de l’aigua. Aigua de séquies, aigua de pous… del subsòl, dels fonaments. Benissanó és un diàleg entre la superfície i l’inframon, l’aigua naix, l’aigua que s’engul la terra. Mocàtil, el guerrer, continua vigilant des del fonament del pou…
En l’anterior pòdcast, 2n programa de la 4a temporada, vam llegir la notícia d’una “energúmena” que estava a la Cova Santa i acudí a Benissanó a implorar la curació davant de la verge del Fonament. Ara volem ampliar i posar en context aquella notícia periodística tot relacionant-la amb les antigues pràctiques curatives que es realitzen a Benissanó des de temps immemorial.
Successos i desgavells als pobles edetans: un galliner de notícies! (Crònica negra del segle XIX, primera part)
Cap al final del s. XVIII es va generalitzar un nou mitjà de comunicació: la premsa escrita. Eren uns senzills fulls de paper plegats per la meitat, amb quatre cares, on s’escrivien notícies, avisos, col·laboracions literàries, etc. Durant la primera meitat del s. XIX, aquest ofici es va consolidar amb empresaris, periodistes, propaganda comercial, etc. que van perfeccionar les publicacions diàries -els diaris- els quals esdevingueren un mitjà de producció i guany econòmic per als capitalistes del negoci. Tot això comportà la competència d’altres periòdics i el naixement del màrqueting que ajudava a vendre un millor producte.
Per una altra banda, en aquest mateix període es van viure a les nostres terres uns fets bèl·lics molt importants: la Guerra del Francés i la Primera Guerra Carlina, la qual acabà el 1840. Després de la guerra, una guerra civil, reaparegué als nostres camps i muntanyes un fenomen endèmic a la península Ibèrica: el bandolerisme. Però en ambients més urbans també s’incrementà la criminalitat en ciutats, pobles i poblets. Tothom tenia armes a casa i els ànims s’esvalotaven amb qualsevol fet. L’espurna de la violència saltava amb molta facilitat. Eren molt freqüents els crims, els robatoris, els ferits…
En aquesta mateixa dècada del 1840 aparegué el magnífic diccionari de Madoz, el qual fa una “estadística criminal” on s’assenyala la província de València com el lloc on el percentatge de criminalitat és més alt, però, dins de la província, és precisament al Camp de Túria -el partit judicial de Llíria- on les cotes de criminalitat arriben al punt més alt amb 94 condemnats el 1843, els quals usaven tota classe d’armes de foc, armes blanques i fins i tot el verí. El diccionari posa en relleu l’especial acarnissament, astúcia i traïdoria dels criminals.
Vistes aquestes coses, l’incipient periodisme del s. XIX, especialment el de Madrid, estengué una espessa xarxa d’informadors i corresponsals per “províncies” els quals assortien i nodrien els diaris madrilenys amb nombrosos fets espaventables i crims horrorosos que feien pujar les vendes dels diaris.
Nosaltres presentem ací una selecció de notícies dels nostres pobles que, tal com s’esdevenia cap al 1850, un lector llegia en veu alta del periòdic en una cafeteria de Llíria o en una taverna de Benaguasil o la Pobla mentre els contertulians, espantats i amb el cor glaçat, escoltaven el succés i comentaven els detalls macabres del fet.
Fins ací, la mirada retrospectiva als diaris madrilenys que parlen dels nostres pobles. Hem observat les reaccions d’una gent que, davant els problemes, s’ha vist superada per un desig de venjança que els ha portat a prendre’s la justícia per compte propi i també hem vist dibuixada una societat amb un alt grau de credulitat i desinformació. Per una altra banda, els periòdics ens han informat de les festes, dels bous de carrer i de la fira de Sant Miquel, amb els ramaders del Pla de l’Arc, els focs artificials i la música popular del gran Pastrana, i on trobem a faltar, per cert, les grans bandes de música que en aquells anys estaven encara en un estadi embrionari i que avui són un element imprescindible en les festes de setembre. Tot plegat representa una mirada retrospectiva que, sense dubte, ens ajuda a comprendre millor el present…
Accedir a l’Episodi 2 de la Quarta Temporada, “Successos i desgavells als pobles edetans: un galliner de notícies! (Crònica negra del segle XIX, primera part)”, des de les següents plataformes de pòdcast:
“Moltes i molts coneixem la terrible història de Sweeney Todd el barber diabòlic del carrer Fleet a Londres, gràcies a la pel·lícula de Tim Burton del 2007, amb Jhonny Deep fent de barber diabòlic i a Helena Bohan-Carter d’ajudant d’aquest assassí en sèrie. El que poca gent sap és que aquesta història del barber que va assassinar a desenes de clients i que després feia pastissos de carn amb els assassinats, gràcies a la seua companya fornera, té el seu origen en uns macabres fets ubicats a la ciutat de València.
Anomenat, o conegut, com al “Barber diabòlic del carrer dels Manyans”, se sap de la seua existència per les dades i anotacions que s’han pogut recuperar del dietari del segle XIX de Pablo Carsí i Gil ‘Cosas particulares, usos y costumbres de la ciudad de Valencia, 1800-1873’ Gràcies a l’estudi i transcripció que d’ell va fer Rafael Solaz Albert.
“. . .En la calle de Serrageros, entrando por la de San Vicente, a la derecha, sobre la metad de la calle, hay como un corral que tiene puerta a la calle, entrando por allí se sale a una taberna que hay en la calle de la Pellería que todo forma una casa. Ensima de esta puerta hay trescabesas de piedra de hombre de las que se cuenta que en otros tiempos había una barbería, y que a los que entraban a afaytarse los mataban y rovaban, y otros añaden que en la otra casa avia una pastelería, y metían en los pasteles carne umana de los que mataban. Esto fue un hecho verdadero…”
De la construcció que parla Carsí no queda pràcticament res, ni la taverna, ni la barberia, ni el corral, ni tan sols la casa amb “tres caps a la porta”.
Una dada curiosa és que prop de la localització de l’antiga barberia estaria el desaparegut cementeri de Sant Martí, que va ser traspassat entre 1805 i 1806,
amb motiu de la Reial orde expedida pel Carles III un 3 d’abril de 1787, que per dir-ho així “bandejava els cementeris extramurs de la ciutat” o “… fora de les poblacions sempre que no hi haguera dificultat invencible o grans amplàries dins d’elles, en llocs ventilats i immediats a les Parròquies i distants de les cases dels veïns.
Quant a la història anglesa, en 2007, el periodista Peter Haining va publicar el llibre “Sweeney Todd: The Real Story of The Demon Barber of Fleet Street” on assegura haver trobat aquestes proves que confirmen la història a Londres.
Segons el conte, la història de Todd està basada en un home que va ser processat pels seus crims en l’Old Bailey i va ser penjat en el llogaret de Tyburn el gener de 1802 enfront d’una gran multitud. No obstant això, no es troba cap document sobre el judici ni en els arxius de l’Old Bailey ni en el Newgate Calendar. Tampoc existeixen articles de premsa sobre el procés o l’execució.
Si bé Peter Haining presenta la història com un fet real, no ofereix cap dada específica o comprovable. Alguns detractors del periodista, com Lucian Vaizer, argumenta que el mite de Todd pot provindre d’una adaptació anglesa de la llegenda urbana parisenca de La Posada dels Tres Reis de més de quatre-cents anys d’antiguitat, on es matava els viatgers incauts que eren servits com a plat als hostes de la posada francesa. Aquesta, potser, també va inspirar Jaume Roig quan va escriure l’”Espill o Llibre de les dones” (1460) on el el capítol dedicat a París apareix una pastisseria on feien pastissos amb carn humana.
No sabem si la història valenciana realment va ser certa, però sí que sabem que, almenys, està documentada per Pablo Carsí i podem situar-la, al contrari del que ocorre amb la història anglesa. Llegenda o no, la pròxima vegada que passegeu pel carrer dels Manyans recordeu que allí, tal vegada, va haver-hi a València una barberia on mataven a la gent i utilitzaven la seua carn per a fer pastissos…”
“El compromís des de la càmera: Armand Guerra (1886-1939) Silenci i Oblit d’un director de cinema de Llíria”
Estem al 14 de juny de 2023, a les portes de l’estiu. Són les 7 de la vesprada i l’entrada a l’IES Laurona és un formigueig de gent que va i ve, pregunten ací i van cap allà. L’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria, gestionada per l’incansable Pep Jordà, celebra al Saló d’Actes el final de temporada amb una xarrada sorprenent. L’invitat és Josep Antoni Llibrer Escrig, un historiador medievalista i investigador de la localitat que ha anunciat el rescat de l’oblit d’un insigne llirià, gairebé desconegut actualment. Quan el públic, pacient, esperava una historieta de moros i cristians, Toni Llibrer, partint d’unes dades publicades per un altre historiador de Llíria, Francesc Rozalén, assistent en primera fila, desenvolupà una brillant i extraordinàriament amena, insospitada relació de la biografia i l’obra d’Armand Guerra, amb un públic vibrant i incrèdul de les dades, fotos, mapes i fragments de pel·lícules i textos que Toni Llibrer ens va exposar. Aquest historiador va exhumar, des del silenci programat de la postguerra, la figura d’un extraordinari llirià, anarquista i artista per parts iguals, que a partir de les seues paraules ha tornat a cobrar vida i a brillar de nou en l’espai d’Edetània.
Amb aquest pòdcast recuperem un nou personatge, de cine i de museu, que ens il·lumina amb les seues idees i obres pensades per i per al poble…
Joan Bell-lloc
Música del programa: Paco Ibáñez “Les Anarchistes” (de Leo Ferre) i Jean Ferrat “Potemkine”
Accedir a l’Episodi 9 de la Tercera Temporada, “Qui va ser aquell llirià de llegenda anomenat Armand Guerra? Escriptor, periodista i cineasta llibertari”, des de les següents plataformes de pòdcast:
José Estivalis Cabo, Armand Guerra, José Silavitse, Cantaclaro…
… Armand Guerra, un cineasta, director, guionista i actor nascut a Llíria que va marcar el principi del cinema mut… El professor d’Història de la Universitat de València, Antoni Llibrer ha rescatat aquesta figura amb la xarrada “El compromís des de la càmera: Armand Guerra (1886-1939) Silenci i Oblit d’un director de Llíria“… En la seua joventut va començar a treballar en una impremta on va conéixer les idees anarquistes i revolucionàries que volien transformar la societat de l’època. Encoratjat per les seues idees llibertàries va treballar en diferents diaris anarquistes des de València, a París, Atenes, Constantinoble, Constança, Belgrad, Salònica… fins i tot en Egipte on va ser empresonat i l’any 1917 viatjà a Rusia, atret per la revolució, on va residir poc més d’un any… A més de periodista, en París en 1913 va establir relacions amb el món artístic i polític de l’època i va dirigir una pel·lícula: “Un crit en la jungla”. La cinta va ser observada pel secretari de la Unió de Sindicats de França qui li van proposar rodar pel·lícules de caràcter social. Serà l’aventura de la cooperativa “Cinema du peuple”, en el curs de la qual va aparéixer per primera vegada el seu pseudònim, Armand Guerra… L’historiador valencià, Francesc J. Hernández va escriure el llibre “José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària” on assegura que Armand Guerra destaca, entre altres coses, per dues significatives fites vinculades a la història del cinema. Guerra va dirigir i va produir a París, en 1913, ‘Les misèries de l’agulla‘, considerada pels experts com la primera pel·lícula feminista del cinema. Així, utilitzant encara els habituals recursos del teatre, aconsegueix desplegar elements tècnics molt innovadors per a l’època, i sobretot, situar la figura femenina com a protagonista en les denúncies contra l’assetjament a les dones i les misèries de la societat urbana… L’altra fita ineludible va ser la projecció de la primera pel·lícula sonora a Espanya. L’esdeveniment va tindre lloc a la ciutat de València, en el desaparegut Teatre Líric, en 1926, amb l’ajuda d’uns tècnics que van vindre expressament des de Dinamarca… Des de l’aula de ciutadania s’ha demanat la recuperació per part de les Institucions locals d’aquest llirià…
Un cri dans la jungle [Un crit dins la jungla], 1912 o 1913. Direcció d’Armand Guerra. Producció: L’Éclaire, París. No s’ha identificat metratge.
Les misères de l’aiguille [Les misèries de l’agulla], 1913. Drama. Direcció, guió i actuació d’Armand Guerra, Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Recuperada parcialment per la Cinémathèque française.
Les Obsèques du citoyen Francis de Pressensé [Les exèquies del ciutadà Francis de Pressensé], 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.
¡Hiver!… Plaisirs de riches, Souffrances de pauvres! [Hivern!… Plaers de rics, sofriments de pobres], 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.
[Una visita a l’Orfenat d’Avesnes], 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.
Victimes de l’explotation [Víctimes de l’explotació]. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. No s’ha identificat metratge.
Le vieux docker [El vell estibador], 1914. Drama. Direcció, (co)guió i actuació d’Armand Guerra (paper: Durand). Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Recuperada parcialment per la Cinémathèque française.
La Commune! Du 18 au 28 mars 1871 [¡La Comuna! Del 18 al 28 de març de 1871]. 1914. Drama. Direcció, (co)guió i actuació d’Armand Guerra (papers: Thiers i Lecomte). Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Recuperada parcialment per la Cinémathèque française.
[Biografia de Francisco Ferrer i Guàrdia]. 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Projecte cinematogràfic.
[Biribi]. 1914. Documental. Possible direcció d’Armand Guerra. Producció: Le Cinéma du Peuple, París. Projecte cinematogràfic.
El crimen del bosque azul. 1918. Drama. Direcció, guió i possible actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.
Melagano y Manivela hacen películas, 1918. «Disparate cómico-bufo-taurómaco». Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.
La zarpa del paralitico. 1918. Drama de costums madrilenys. Direcció, guió i actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.
La maldición de la gitana. 1918. Drama. Direcció, guió i possible actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.
Suicidio libertador. 1918. Drama. Direcció, guió i possible actuació d’Armand Guerra. Producció: Cervantes Films, Madrid. No s’ha identificat metratge.
Ein Sommernachtstraum [Somni d’una nit d’estiu], 1924. Direcció de Hans Neumann. Actuació d’Armand Guerra (paper: Wenzel). Producció: Neumann-Film-Produktion, Berlín. S’han recuperat fragments de metratge.
[Presentació del cinema sonor]. 1926. Enregistrament sonor. Producció: d’Electrical Fono-Film Company Ltd, Berlin. No s’ha identificat metratge.
Luis Candelas o el bandido de Madrid. 1926. Drama. Direcció i coguió d’Armand Guerra, Producció: Tomás Álvarez Angulo, Madrid. No s’ha identificat metratge.
Batalla de damas / Der Kampf um den Mann (La lluita per un home]. 1927. Codirecció d’Armand Guerra. Producció: Parma Film, Berlín. No s’ha identificat metratge.
Die geschenkte Loge [La llotja oferida]. 1928. Direcció d’Armand Guerra. Producció: Ring-Film, Berlin. No s’ha identificat metratge.
Ayax. 1929. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció i protagonista Carlo Aldini. Projecte cinematogràfic, no realitzat.
Inocente o culpable. 1929. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció: Koop-Film, Berlín. Projecte, tal vegada no realitzat.
Tres almas al desnudo. 1929. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció UFA, Berlin. Projecte, tal vegada no realitzat. Possible probatura de 1927 amb el títol Drei Seelen, ein Gedanke [Tres ànimes, un pensament].
La alegría que pasa. 1930. Drama. Direcció de Sabino A. Micón. Producció de Sonofilm. Armand Guerra interpreta el paper del Clown.
Silberkondor über Feuerland [El condor d’argent sobre la Terra de Foc). 1930. Documental realitzat per Gunther Plüschow. Armand Guerra traduí els intertitols al castellà.
El amor solfeando / Komm zu mir zu rendez-vous?/ L’Amour chanté. 1930. Comèdia sonora. Codirecció d’Armand Guerra. S’han recuperat fragments de metratge.
[Documental sobre motius espanyols]. 1931-1932. Documental sonor. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció d’Hispano-Cineson. No arribà a realitzar-se.
Carne de fieras. 1936. Comèdia sonora. Direcció, guió i interpretació (Lucas) d’Armand Guerra. Producció Arturo Carballo. Primer muntatge no estrenat. Segon muntatge i estrena en 1992
Gestas proletarias. 1936. Drama amb filmació documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT. Es rodà material, però CNT decidí abandonar el projecte.
Durruti. 1937. Drama amb filmació documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Projecte cinematogràfic.
[Reportatge ir en el front]. 1936. Documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT. Com en els altres reportatges, es rodà material, però no es conclogué el projecte o no s’ha conservat.
[Reportatge 2n en el front]. 1936. Documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT.
[Reportatge 3r en el front]. 1936. Documental. Direcció i guió d’Armand Guerra. Producció CNT.
[Sense títol), 1938. Documental propagandistic. Producció: Comités d’Acció Antifeixista de Perpinyà. No s’ha identificat metratge.
José María Estivalis Cabo, que adopta el pseudònim d’Armand Guerra, fou un destacat intel·lectual llibertari marginat per la historiografia oficial i, per tant, a hores d’ara un desconegut. Gràcies a la recerca de la Fundació Salvador Seguí de València i a Francisco Agramunt que publicà en el diari Levante-EMV dels dies 23 i 30 de desembre de 2001 uns reportatges sobre la seua vida, podem aproximar-nos al coneixement d’aquest interessant llirià oblidat.
En la informació que s’ha escrit sobre José María Estivalis hi ha uns errors en la data de naixement i en el segon cognom que era Cabo i no Calvo. Segons la seua partida de naixement, nasqué a Llíria el dia 4 de febrer de 1886 i era fill de Lluís i de Vicenta, un matrimoni d’origen molt humil domiciliat al carrer de Dalt de Xelva. Més endavant, la seua família traslladà la residència a València on inicià els estudis primaris en l’escola pública. Posteriorment, ingressà en el seminari, però l’abandonà després d’una crisi personal i espiritual. Al cap de tretze anys començà a treballar en una impremta de València. El 1907 una vaga de tipògrafs el portà a la presó. L’any 1913 abandonà Espanya i es traslladà a París on entrà en contacte amb la intel·lectualitat anarquista. Allí alternà el treball de corresponsal de premsa amb el de cineasta i el de crític de cine. L’any 1913 ja realitzà una pel·lícula i poc després creà en companyia d’un grup d’anarquistes la cooperativa “Le cinema du peuble” amb la intenció de fer pel·lícules que exaltaren els problemes socials de la classe treballadora.
Durant la Primera Guerra Mundial viatjà pels països balcànics i treballà com a corresponsal de guerra per a diversos periòdics francesos i espanyols. L’any 1917 es desplaçà a Rússia atret per la revolució i hi residí poc més d’un any. De tornada a Espanya fundà a Madrid l’empresa Cervantes Films per a la producció de les seues pel·lícules. Com a persona inquieta i amb ganes de conéixer, va recórrer Egipte i altres diversos països europeus, arribant a parlar correctament set llengües.
Durant la Guerra Civil de 1936 i seguint un encàrrec del seu sindicat, la CNT, es convertí en documentalista de la guerra i dirigí un equip que rodà en el front nombrosos reportatges sobre el conflicte bèl·lic. També gravà a Pedralba un documental sobre el funcionament del nou sistema de comunisme llibertari que s’hi havia implantat. La seua experiència cinematogràfica i bèl·lica pels diversos fronts de batalla la recollí en les seues memòries A través de la metralla, que foren publicades el 1938.
El febrer de 1939 aconseguí fugir de València i dirigir-se cap a França on també s’escapà dels camps de concentració que havia organitzat el govern socialista francés per acollir-hi els antifeixistes espanyols. Morí a París al principi de març de 1939 a conseqüència d’un aneurisma.
Durant el s. XVI, la difícil convivència entre musulmans i cristians del Regne de València esdevingué més difícil encara. La guerra de Germanies, el bateig forçós de musulmans i la revolta de Benaguasil foren l’inici d’un malestar que augmentà amb el tancament de les mesquites, el desarmament de moriscos i, finalment, l’expulsió. Però aquest procés s’acompanyà d’altres instruments repressius, menys violents però molt més efectius, com ara l’assetjament inquisitorial i judicial. El front civil també actuà poderosament contra aquesta minoria, els moriscos, en àmbits tan casolans com l’agricultura, el seu mitjà de subsistència.
L’any 1584 es duia a terme el Plet dels Arrossos. La ciutat de València i la vila de la Pobla actuaren judicialment contra els moriscos de Benaguasil, per tal d’anul·lar o, almenys, de reduir la zona de conreu de l’arròs, tot remarcant exageradament les malalties que produïa la ricicultura. Als documents d’aquest plet s’adjuntà un bellíssim mapa de la zona que ha arribat fins als nostres dies i que es conserva a l’Arxiu del Regne de València.
El Consolat de Mar, empresa dirigida per Carles Subiela, ha tingut la generositat d’editar aquesta mostra cartogràfica (podeu trobar-lo al final de l’article) on apareixen tots els pobles de la Vallbona: la Pobla, Benaguasil, Vilamarxant i Riba-roja, amb Llíria i Benissanó, on es marca la zona arrossera i moltes construccions menors escampades per aquesta subcomarca del Camp de Túria durant la segona meitat del s. XVI. El 27 de maig del 2023, a la seu de l’esmentada empresa, Joan Bell-lloc explicava les circumstàncies i el contingut del mapa.
Heus ací la seua presentació.
(En la part musical cal comentar que iniciem el pòdcast amb un fragment de l’Orquestra Àrab de Barcelona a l’espectacle “Una nit única” concert celebrat al Pla de l’Arc de Llíria el 21 de novembre del 2009 dins dels actes commemoratius de la campanya “400 anys d’absència dels Moriscos del Camp de Túria” i durant el programa i a la conclusió escoltem ‘Cant de batre de José Cruañes’ amb Pep Gimeno Botifarra i Ahmed Touzani)
Amb aquest programa parlem plenament des de les altures del nostre territori més pròxim. Des d’un mirador de luxe, la Buitrera de Llíria, observem amb Joan Bell-lloc les terres edetanes. Allò que era uniformitat en temps d’ibers, romans, visigots i fins ben entrats els musulmans van transformant-se posteriorment i amb les fortificacions i el repartiment de Jaume I es consoliden les poblacions i el Camp de Túria neix quasi com el coneguem avui en dia. I precisament d’eixe darrer període, 1238-1609, és el mapa que origina aquest pòdcast on veiem clarament l’apartheid real que va perviure durant més tres-cents anys les nostres terres.
I amb aquest treball podeu aprofitar i tornar a escoltar o descobrir altres programes nostres que el complementen:
I pel que fa a la música del programa, comencem amb “Romanç edetà” dels ‘Cor Bella’, amb la “Dansa dels oficis de Llíria” de ‘Saó’ anem enllaçant tots els temes… i acabem amb “Cavall d’Aràbia” amb Miquel Gil, la Unió Musical de Llíria, David Pastor i Sime Galduf al concert “Una nit única” celebrat al pavelló edetà del Pla de l’Arc el 21 de novembre del 2009 dins dels actes commemoratius de la campanya “400 anys d’absència dels Moriscos del Camp de Túria” organitzada per l’Ideco-Camp de Túria.
Tot i ser un municipi tan jove, l’Eliana és un poble amb una gran profunditat històrica que, a poc a poc, anem descobrint. Amb aquest llibre hem recuperat quasi tres segles d’història elianera que restaven invisibles, amagats darrere el palau que els marquesos de Casa-Ramos i de Càceres van edificar en aquest racó assolellat de la Vallbona.
Ja ens podem traslladar al s. XV, on trobem el primer indici: la Taverneta, lloc de pas, lloc de parada, lloc de trobada. I al s. XVI apareix l’Eliana, fruit de la conjunció de tres astres: Jaume Xerta, que crea un nou mas, amb noves terres i séquies dedicades a la vinya; el pare Carrança, que compon el nom de l’Eliana, una ofrena al profeta Elies, pare de tots els carmelites, i finalment, la gran figura de na Leonor de Noronya, la dona generosa que feu possible el naixement de l’Eliana.
El s. XVII representa el creixement, bancal a bancal, d’aquell primer mas, i també apareix el molí de l’Eliana, un element que revolucionarà aquella masia agropecuària cap a plantejaments econòmics i demogràfics nous: els arrendaments.
El s. XVIII és l’inici de l’urbanisme elianer, les primeres cases, els primers carrers, els pous, els forns, tot comença a existir i a madurar.
Al segle XIX, l’Eliana és ja un poble que viurà encara moments aflictius, la desamortització i la desaparició del darrer carmelita: fra Josep Motxolí. Però serà, alhora, el moment de la represa final: el marquesat, la industrialització, la nova parròquia, el repartiment de terres i el naixement del municipi.
Una campana, Maria, és un fidel testimoni de tot aquest passat. Ara està al campanar anunciant els moments vitals del dia, com fa des del s. XVII, i des d’allí regeix i governa el dia a dia de l’Eliana, gent de campana.
L’acte de presentació del llibre va estar presidit per Salva Torrent, l’alcalde de l’Eliana. Rafa Desco, el president del CEL, presentà els autors, Vicent Rubio i Joan Bell-lloc, i dirigí l’acte.
Accedir a l’Episodi 6 de la Tercera Temporada, “L’Eliana, del pare Carrança a la desamortització de Mendizábal”, des de les següents plataformes de podcast:
Amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, l’Aula de Ciutadania de l’Escola d’Adults de Llíria i Edicions del Bullent. Introducció de Joan Bell-lloc, Carme Cardona presenta l’acte, Núria Sendra presenta l’autor i Carles Rodrigo Alfonso presenta el seu llibre:
«Tinc una barraqueta que no té trespol, i a la matinadeta ja li pega el sol». La cançó no descriu una situació bucòlica, aquella barraqueta tenia una funció més pragmàtica… Arreu del territori valencià, sovint et trobes casetes disperses que tenien un ús agrari o de gestió de l’espai forestal al passat. Són habitatges senzills que no solien estar habitats de continu però tampoc estaven deshabitats, que han tingut un ús temporal. Viure a la caseta. L’hàbitat tradicional valencià de temporada ens les apropa i ens explica les seues característiques i les formes de vida associades.
Aquest tipus d’habitatge pren sentit i es consolida especialment des del segle XVIII fins a mitjans del XX. Tenien en comú estar prou lluny del nucli de població per no pagar la pena anar a casa des del lloc de treball cada dia, amb els mitjans de l’època.
L’estudi de caràcter general es completa amb l’aproximació a tres tipologies concretes d’hàbitat temporal relatives a tres zones geogràfiques valencianes diferenciades: la de la marjal de l’Albufera, les agrupacions de casetes i bodegues entre la Serrania i el Camp de Túria i les cases amb riurau de les comarques centrals.
Accedir a l’Episodi 5 de la Tercera Temporada, “Viure a la caseta. L’hàbitat tradicional valencià de temporada”, des de les següents plataformes de podcast:
Tots hem admirat alguna vegada les joies ceràmiques del Tossal de Sant Miquel, el Vas dels Guerrers, els músics edetans, les batalles navals, les fulles d’heura entortolligant-se per tot arreu… aquells magnífics cavalls, els genets guerrers o les dames instrumentistes… i tot un conjunt de textos ibèrics que expliquen aquelles escenes i que algun dia, finalment, comprendrem.
Però, us heu preguntat alguna vegada on es van fer aquelles obres d’art? Crear aquells vasos admirables no devia ser una tasca simple, calia tot una estructura artesanal, o gairebé industrial, per tal de produir aquelles grans peces plenes de pintura cuita al forn. Calien llocs preparats per a la seua fabricació, abundància d’aigua, terres adequades, metalls i pintures resistents, llenya per als forn… calia resguardar-se del fum i les males olors… tot això està darrere de les precioses vaixelles edetanes que admirem als museus.
Què sabem de tot això? on estaven les terrisseries? on coïen les peces? d’on agafaven l’aigua?
Tot això i molt més ens ho explica ara mateix un jove edetà, de la mateixa Llíria, Rubén Caballero, historiador i arqueòleg que acaba de fer el seu treball d’investigació: “Terrisseria ibèrica del xalet de Vives. Llíria.”
L’acte, que tingué lloc al Casal Jaume I de Llíria el 3 de febrer, va ser presentat pel seu propi professor, David Quixal, un experimentat coneixedor de la vida als poblats ibèrics del nostre entorn, professor del Departament de Prehistòria, Arqueologia i Història Antiga de la Universitat de València.
Totes les denominacions documentades que, des de les terres edetanes, hem donat a aquesta població de la comarca valenciana de La Serrania i on ens situem per a narrar la segona part del pòdcast:
Aban ad-duff(l’aldufer, el que toca el “pandero”)
Abenaduf
Benaduf
El Villar d’Abenaduf
El Villar de Benaduf
El Villar del Arzobispo
El Villar de l’Arquebisbe
El Villar de la Libertad
El Villar de la Llibertat
El Villar
Si bé en la primera part d’aquest pòdcast doble aprofitarem la intimitat de Los Yesares per a conversar amb l’escriptor, ara Alfons s’obre en tertúlia a la gent del grup de lectura “Pasando Pàgina” dels Serrans continuant parlant del seu llibre “Maquis”, un llibre contundent de fa vint-i-cinc anys i que perdurarà eternament, tant per l’escriptura com pel contingut…
Accedir a l’Episodi 3 de la Tercera Temporada, “Maquis 25 anys després: Alfons Cervera parla amb els lectors (segona part)”, des de les següents plataformes de podcast:
Xest al-Gar. La vila desperta abraçada al riu, un matí de cel de plom. Dalt, el castell, dignes ruïnes d’un passat incert, vigila la vall i saluda el casalot de l’Andènia. A l’altra banda, la Penya Maria mostra les teranyines d’un sol que no vol eixir, mentre el riu, mansament, recorre l’assut.
Els carrers, humits, es pinten d’olors d’esmorzars. Alfons Cervera ens espera. Entrem a casa, algeps, voltes i baranes, escales i cambres que ens parlen d’una gent i uns costums arrelats en el temps que no volen passar. Seiem en un ambient càlid i acollidor. Alfons comença a desgranar paraules, idees… els pensaments s’enganxen els uns amb els altres, com les cireres…
Comencem a parlar del seu llibre Maquis, una publicació vigorosa de fa 25 anys…
Fins ací, la conversa domèstica amb Alfons. Aquesta és la primera part del podcast dedicat al seu llibre Maquis. Aquesta conversa té una segona part que es desenvolupà al Villar, en un ampli debat amb el club dels seus lectors.
(Extracte del seu llibre “José Estivalis (Armand Guerra) o la tenacitat llibertària”. Més informació al pòdcast de ‘
Un cri dans la jungle [Un crit dins la jungla], 1912 o 1913. Direcció d’Armand Guerra. Producció: L’Éclaire, París. No s’ha identificat metratge.
José María Estivalis Cabo, que adopta el pseudònim d’Armand Guerra, fou un destacat intel·lectual llibertari marginat per la historiografia oficial i, per tant, a hores d’ara un desconegut. Gràcies a la recerca de la 
