Ahir, en un acte molt-modern, me’n vaig anar a l’Auditori a veure els Mishima. De fet, alhora va ser un acte poc-modern (partint de la base que jo faig i desfaig al meu gust aquesta etiqueta, que per alguna cosa li dóna nom al meu bloc, i em dono el dret a fer-la anar com
Les olors són importants (els que sapiguen llegir, que llegeixin –i no mirin– El perfum de Patrick Süskind, que m’han dit que és molt bo). Tenim clar que defineixen tant els ‘puestus’ com les persones. La Sala KGB ahir feia una olor especial, i si l’aroma dels ‘patriotes de la rumba’ es pogués condensar en
El número de maig de la revista era un número especialment difícil. Després de l’alegria –i resaca– del 150 tocava tornar a la realitat: ja no fem 15 anys, ja no fem festes d’aniversari, ja no tenim números especials. Però cada número ha de ser especial, i jo, del de de maig, en destaco diverses
Tinc una amiga que porta una bufanda blau clar de la marca Burberry. No passa res, tothom té defectes, i jo per això no la censuro. Sóc de tendències poc classistes. El que més m’agrada d’ella no és la seva bufanda, sinó que a vegades es deixa influenciar pels CD’s que li enxufo al cotxe.
Ahir vam ser a les noves instal·lacions del C.A.T. per moure el cul a base de temes subvencionats –a cop de talonari–, enyorant aquells temps on gaudies de la música amb una copa de vi en got de vidre entre les mans, i rendint un humil homenatge (de 10 segons) a tots aquells pronoms febles
Tornem del pont amb el rock’n’roll més pur. La seva estètica és contundent i les seves lletres són xungues, molt xungues. Volien ser unes estrelles del millor rock, i això els va dur a presentar-se, treballar i guanyar el –fantàstic i estupendíssim– concurs Sona 9. Però després de la victòria arriba el treball: The Gruixut’s
Diuen que els oficis més odiats estan protagonitzats per la lletra P: de prostituta, de policia, de polític, de publicitari i, inevitablement, de periodista. Aquests són els caps del rànking. Una de les tasques periodístiques -o tendència- maleïda és la d’etiquetar… Tothom posa etiquetes a tot arreu. A la melmelada, als pots de lleixiu, a
Fa uns dies us explicava que havia anat a la Polskie Radio amb 3.7 kg de discos a l’espatlla. Ara que som dissabte i toca fer neteja (efectivament, tots aquells discos segueixen dins de la bossa tal i com els vaig deixar el mateix dimarts), ha arribat el moment de compartir què hi havia dins
Vaig confondre ‘La lluna la pruna’ amb el ‘Sol solet’. A més a més, vaig tenir aquesta confusió en la crítica del disc d’El Fill del Mestre: vaig dir que la seva filleta cantava al sol, quan en realitat ho fa a la lluna. Un gran error, en el fructífer món de la cançó infantil.Sí,
Ahir va ser una gran nit. Ho demostra la cara amb la que la gent va arribant a la redacció –en horaris diversos i dispersos– per posar-se a fer la crònica de la festa. Servidora va passar-se la jornada a la Sala 3: jo crec que la més exitosa i concorreguda, potser per ser la
El meu vincle irònico-surrealista polonès té una premisa que mai varia, i és que sempre està carregat de sorpreses. Ja siguin viatges amb autoestop de llarg recorregut, nits de cap d’any en hotels de carretera, llargues hores de navegació en llacs infinits o visites a la Polskie Radio. Ahir va ser el torn d’aquesta darrera
Un dels altres grups que faran + MÚSI-K Q MAI són aquells que habiten les coves dels peus de Montserrat. Deixaran la boira i el timbaler per baixar a Razzmatazz i afrontar una tasca difícil: seran els encarregats d’escalfar l’ambient de la Sala 3. Els Anímic pujaran els primers a l’escenari, i aquesta és una
Aquella estranya mania de creure en la vida (Quadrant Records, 2007) és un disc que transmet ganes de creure en la música, en la nova generació de cançó d’autor i en els músics de ponent. Ell és El fill pròdig del Mestre, i tocarà el proper dimecres 23 d’abril a les 22.20h. a la Sala
De fet, aquest post ha patit una auto-censura (típicament periodística), perquè la frase a la que es remet és sexualment explícita i en realitat ‘només’ volem parlar de música. Concretament la d’un d’aquells grups de la nova fornada, que fa rock’n’roll com cal: amb unes bones jaquetes de cuir -la del cantant és de color
Pot semblar que Formentera soni com els Beatles, però res es el que sembla. El nostre viatge -de just fa un any- sonava diferent… I com sonava?Cada viatge té una banda sonora que recordes. I encara més si el comparteixes amb 5 personatges ben diferents, com els Beatles, i cadascú i posa el seu granet de