Poc-moderna

Ahir, en un acte molt-modern, me’n vaig anar a l’Auditori a veure els Mishima. De fet, alhora va ser un acte poc-modern (partint de la base que jo faig i desfaig al meu gust aquesta etiqueta, que per alguna cosa li dóna nom al meu bloc, i em dono el dret a fer-la anar com em vingui de gust).
Què dir del directe dels Mishima. Carabén confessava que estrenava camisa nova. Marc Lloret tenia un piano de mitja cua per acariciar solemnement de tant en tant. El baixista anava dopat de Frenadols, amb el típic paper de ‘músic que tot i estar malalt ha d’aguantar’, en contraposició al guitarrista, amb uns dits màgics i sense febre. Hi havia feeling constant entre els dos bateries que feien ressonar la sala 2 de l’Auditori, em van agradar especialment. Unes cordes i el trompeta donaven encara més presència a algun tema, jugant amb el classicisme dels seus instruments.
Tampoc hi van faltar convidats. Val a dir que semblava que anessin –o vinguessin– d’un casament: destaquen les postures d’Helena Miquel ‘a tot gas’ damunt l’escenari (que van deixar esmaperdut a més d’un) i l’americana estil Salamartín que va voler lluir Miqui Puig. Per cert, les cançons, també bé. A mi m’agrada –molt– el darrer disc. Ni que siguin rabiosament moderns i agradin a la gent alternativa.
(En xavi també hi era, va fer fotos com aquesta, i ja n’ha parlat al seu bloc)
(I si avui a la nit no sabeu on anar, passeu-vos a veure els aborígens del Fona)

Però de debó voleu saber què és la música pop?

Avui la gent de la Universitat 2.0 (ja vam explicar de què anava aquest projecte aquí) ha preparat una sessió sobre la música pop. Serà a les 19h. al Casal Jove de les Corts. Per si algú vol descobrir què hi ha darrera de l’animal de 8 potes…

‘Als primers anys seixanta, va sorgir un estil de vida que va marcar molts aspectes de la nostra societat i en particular la de moltes persones d’una gran part d’aquesta. Va ser gràcies a aquest moviment que avui podem gaudir d’una més o menys societat “lliure”. Si més no, va obrir portes i construir camins que eren tancats o inexistents. I ho va fer mitjançant un corrent que se li va dir pop. La tècnica era molt simple, consistia en posar en pràctica una altra manera de fer, de ser, de pensar i d’actuar, sent la generació posterior a la ll Gran Guerra l’escollida per posar-ho en pràctica. Gairebé 50 anys després, alguns aspectes d’aquell corrent continuen en actiu. La paraula pop ha passat a formar part del nostre vocabulari més corrent, fins hi tot més utilitzat, sobretot per a designar algun fet o alguna cosa que ens aporta una vibració especial. Però és inevitable pensar que efectivament, tot i haver passat 50 anys i haver arribat amb una certa bona salut fins als nostres dies es fa inevitable associar-ho també amb consum, amb un cert snobisme, decadència i molts altres adjectius. En definitiva, què és el pop… i què és el pop avui, a punt de concloure la primera dècada del segle XXl?’

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!