Ja ho diuen els Sidonie, i jo no els duré la contrària. Això és una oda a la vulgaritat, a la normalitat, al xandall i als diumenges què decideixes passar guarnint un pijama de ratlles. Un post políticament incorrecte on, com a cirereta del pastís, diré delícies del trio barceloní (sí, sí, encara parlo de
Si hagués nascut a Roma fa més de 2000 anys, possiblement no m’hagués costat Déu i ajuda aguantar el mal d’esquena de seure al terra durant una bona estona per gaudir del directe dels Manel. Un grup què fa més por que una pedregada, perquè tot i els problemes tècnics (els concerts als jardins de
Hi ha músics que abans de començar a tocar en un concert, ja saben que han triomfat. L’espai és l’idoni, el públic és d’aquells entregats-fins-al-moll-de-l’òs, la sala és plena, els músics estan en plena forma, les estrelles s’han alineat… Però també hi ha concerts que ho tenen tot a favor per fracasar: el lloc és
Fa uns dies –setmanes o mesos–, un amic em comentava que al panorama musical català faltaven personatges com Ovidi Montllor: líders de masses que fessin que les nenes s’estiressin els cabells i es morissin de ganes de tirar-se damunt de l’escenari (com acabeu de comprovar no parlem només de música, sinó de fenòmens socials, de
En els darrers concerts d’El Belda i el Conjunt Badabadoc hem pogut comprovar la trista notícia. La calor ha fet que el tupè de Lo Pardal Roquer hagi desaparegut*. Sort que sempre ens quedaran les seves cançons… i les seves trinxades cada cop que algú li cedeix la paraula. Sí, vaig a fer una cita
Està comprovat, no aconsegueixen provocar un punt intermig, no se’n surten en allò tan fantàstic de ser vulgars. Els Love of Lesbian són una banda d’extrems. En els seus concerts hi ha el grup d’eufòrics de primera fila, i els que no aconsegueixen travessar la frontera, i se’ls miren desde fora sense entendre gaire-res. L’escena
Volia posar quatre cançonetes per les quatre parades de la jornada d’ahir. Però això no serà possible, perquè l’amic Goear –i la connexió– fan el tonto. Tranquils, com a mínim podreu sentir el que va passar a la primera parada de la ruta Bankrobber, que va ser al Fnac del Triangle (serà que Goear és
Qui diu que gaudir de la cultura val pasta? Qui diu que s’avorreix i no té coses a fer? Qui diu que la ciutat està apagada? Qui diu que no sap com enfrontar-se a la xafogor barcelonina? Qui diu que demà al vespre s’avorrirà? Qui ho diu? Bankrobber diu que demà, dijous 10 de juliol,
Ja vam parlar en el seu dia de Cal Macarró, la taverna catalana que fa més de dos anys que Bernat Dàmaso va muntar a Calaf (capital de l’Alta Segarra). Ahir, tornant del Senglar Rock, l’excursió per la Catalunya interior ens va dur a aturar-nos per fer-li una visita: desde fa una setmana, en Bernat
La tercera jornada del festival ha estat, sense cap dubte, la més calorosa. Però aquesta no és la gran notícia –tot i que podria ser-ho, perquè la calor ‘abanana’ moltíssim–, la gran notícia és que els hip hopers (dit d’aquells èssers que tot i no patir calvície, porten gorra de nit), també ballen a Muchachito.
Ahir Els Pets van començar a tocar quan encara hi havia claror de dia. The Hives no van dir ni piu en català. I Rauxa van fer ballar el públic. Entremig, molt de so estrident. Ja portem dues nits al Senglar Rock. Temps suficient per marcar les tendències festivaleres de la nova fornada de joves
Ahir vaig certificar la dura realitat: “jo no volia però me les sabia”. Sí, estic parlant de les cançons d’Amaral. Quan vaig veure que la senyoreta saragossana i companyia tocaven al Senglar Rock, vaig pensar que ni m’anava ni em venia aquesta, que per molts, era una gran-notícia. Ahir 6.000 persones (segons l’organització) van anar
S’ha acabat. La nova llei –no escrita– ho deixa ben clar: ha arribat el moment de deixar d’escriure cançons d’amor sobre la lluna i les estrelles. La nova fornada, la nova generació, el present i el futur musical, les noves lletres, parlen sobre els festucs o els formatgets de la marca Babybel. No hi ha
Ha explotat la bombolla Pop Arb. Fins l’any vinent, l’organització treballarà per tornar a posar sabó, aigua i ganes per tornar a inflar aquest gran globus que convoca als seus assistents a dos dies d’un – altre – món/entorn. Jo puc dir que la meva ronyonera poc-moderna, ha acabat aquesta edició amb 7 xapes, quatre
Sí, amics, la claca Enderró ja ens hem reinstal·lat, un altre any, al festival més-modern. Ahir, vam tenir una gran trobada. La història és mediocre, però l’explicarem: els quatre fantàstics que encara resistíem, tornàvem cap al vehicle direcció al Mas – esponsoritzat – per – ikea – on – dormim. Val a dir que tots