Poc-moderna

Aquella estranya mania de creure en la vida (Quadrant Records, 2007) és un disc que transmet ganes de creure en la música, en la nova generació de cançó d’autor i en els músics de ponent. Ell és El fill pròdig del Mestre, i tocarà el proper dimecres 23 d’abril a les 22.20h. a la Sala 3 de Razzmatazz. Jo no me’l perdrè…
I per què?
Perquè com ja vaig dir en el seu dia, El fill del mestre fa ninots que somriuen amb esperança i canten amb força i optimisme –en el seu segon disc– a Aquella estranya mania de creure en la vida. El fill del mestre trenca nius i fronteres, i ho fa amb l’ajuda dels seus mestres –passejant-se pels ritmes del folk americà de Dylan– i la seva gent –la seva dona l’acompanya a la portada del CD i una veueta tendra que només podran sentir els més pacients ens hipnotitza amb un “Sol solet“–. El fill del mestre es tira un rot, i ho fa amb força, la mateixa força amb la que presenta un disc que és tota una declaració d’intencions. El fill del mestre té el cap gros, un cap gros on s’hi recreen grans sorpreses com “110 colors”. El fill del mestre planta naps i fa versions com “Cançó a Mahalta”, un tema de Lluís Llach versionant al poeta Màrius Torres. El segon disc de Jordi Gasion torna a calar foc amb nou temes que estèn com llençols. Un disc que manté aquella estranya mania de fer bones cançons. Tan debò proliferessin aquestes estranyes manies…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!