Poc-moderna

Diuen que els oficis més odiats estan protagonitzats per la lletra P: de prostituta, de policia, de polític, de publicitari i, inevitablement, de periodista. Aquests són els caps del rànking. Una de les tasques periodístiques -o tendència- maleïda és la d’etiquetar…

Tothom posa etiquetes a tot arreu. A la melmelada, als pots de lleixiu, a les samarretes i als discos. Que si rock dur, que si heavy, que si rock amb seques, que si pop-rock, que si pop a la gallega, que si cargols a la llauna, que si cançó d’autor, que si cançó-pop, que si folk… o era world music? I també tens el nou folk, i l’antic? I la rumba, i la cumbia (i el cumbaià!) i el tecno que és diferent de l’electrònica, i el blues que no és jazz, i el country, que no només consisteix en posar-se un barret de cowboy. I ara el reggaetón, que es veu que no és ni hip hop ni rap? No, no m’agraden les etiquetes. Només m’agraden quan te les poses al front i et poses a jugar…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!