Necessite una miqueta de música tornant, tard, de la presentació de +VilaWeb a Mollerussa. I heus ací dos genis, enormes i admirats per mi tots dos des de fa segles: Wynton Marsalis i Eric Clapton. Paga la pena. Paga molt la pena…
No coneixia aquest vídeo de fa molts pocs anys on Paul Simon i Art Garfunkel tornen a pujar junts a un escenari per a cantar ‘The Boxer’. Supose que a tots els que els recordem quan cantaven junt, fa unes quantes dècades, ens sorpren veure’ls vells. Es recorden a ells mateixos, com passa amb tots els vells, però el temps els ha deixat marques intenses.
Durant anys he escoltat tot d’històries sobre la relació d’amistat i odi d’aquests dos. Ho ignore tot però, si és veritat o no que s’estimen o que s’odien. Però veient-los acabar la cançó i riure em costa molt no imaginar-me’ls en alguna bodega de l’Upper West Side o al Fairway Market passejant tranquils mentre s’expliquen com va tot, una vesprada foscant de tardor. L’Art tot just tornat del sud de passar-hi uns dies, el Paul carregant una bossa amb llibres i discos que acaba de comprar a Juilliard…
Fa dies el Col·lectiu Ovidi Montllor va atorgar un dels seus premis anuals a Cotó-en-pèl, mític grup valencià del qual sóc un fan públic. Els organitzadors em van demanar que participara en un vídeo d’elogi, cosa que vaig fer pensant que eixirien molta altra gent. Ara he vist el vídeo penjant al youtube i només parle jo a banda dels membres del grup, cosa que em fa una miqueta de vergonya. Però ací queda. El que conten i com ho conten està molt bé.
Big Man ha mort aquesta matinada i segurament amb ell mor l’E Street Band, molt tocada després de la mort fa un any de Danny Federici. Ningú no ens podrà treure mai, però, el record de la seua música i tot el bé que ens ho van fer passar. Com aquella nit memorable al Sant Jordi.
Divendres vam presentar a Barcelona, a la Biblioteca del Poble Nou, el llibre ‘Pep Gimeno Botifarra, la Veu de la Memòria‘ del qual és l’autor Toni Martínez. Va ser una presentació molt agradable, amb la sala notablement plena i on Pep no va poder estar-se sense cantar, acompanyat pel Nestor (vos regale un cant de batre que vaig gravar amb el mòbil).
En acabant una bona colla de socarrats, entre els quals Cesar, un amic al qual no veia en segles, vam anar fins a la platja a sopar, on se’ns van fer les tantes. Vam riure amb ganes, vam discutir de valent, una miqueta massa i tot, i vam menjar i beure ben a gust mirant la mar. Fins que es va posar a ploure i vam tirar cap a casa. Va ser sobretot un gran plaer poder escoltar al Toni Martínez, que és un pou de saviesa i seny.
I ben de matí, a les sis, el Gàlim i el Botifarra encara van fer camí cap a Ontinyent a cantar en el merescut homentage a l’Empar Granell. Ens vam crear algun sms: collons amb el rei Jaume, què allargat que mos va fer el país!
Circula ja per la xarxa part del recital que Ruben Blades va fer a Puerto Rico i que és gravat en un preciós DVD. A la xarxa vull dir a YouTube. Hi ha unes quantes perles començant per aquest ‘Patria’ cantat precisament amb el portorriqueny Robi Draco Rosa, una peça magnífica.
Per als amants de la música clàssica, però, aquesta versió del Pedro Navaja sembla la definitiva. Llàstima que el so estiga una miqueta alt…
Una de les meues cançons preferides, el ‘Wish you were here’ en una versió del Wyclef Jef ara en directe i amb la normalment inquietant presència de Macy Gray. Una gran versió…
Després del mal sabor d’anit una cançó i un poema per a la millor València. El Cor de l’Eliana revisita el clàssic de Vicent Andrés Estellés i s’atreveix a fer una versió alternativa a aquella de l’Ovidi que tots tenim al cap i al cor.
La música bretona no para de donar sorpreses. Ara he descobert Nolwenn Leroy, una cantant que més aviat semblava molt comercial i que em sorprèn amb un disc sobre el seu país on canta en bretó i actualitza grans èxits com el Tri Martolod o aquesta Suite Armoricana de l’Alan Stivell.
Els Obrint Pas han ensenyat avui la poteta del nou disc. I han decidit fer-ho amb ‘Seguirem’, la cançó dedicada a la Mavi.
Els ha quedat fresca i optimista, com era la Mavi i això m’agrada molt. Me la puc imaginar al seu xalet de Bétera fent aquell ball seu destotrolat però tan divertit…
És un bon homenatge al qual la veu del Miquel li afegeix aquell punt de dolor que no podem amagar encara avui.
Per canviar de ritme, una mica de ritme. I una de les cançons més boniques sobre Barcelona…
Phil Collins anuncia la seua retirada del món de la música. Per problemes de salut. Segons diuen els diaris anglesos ell afirma que ningú no l’enyorarà. Jo sí. Collins ha estat no només un dels bateries més distingits sinó també un gran cantant i un gran compositor.
Fa anys que se sap que té problemes. Vaig llegir una entrevista que em va impressionar on explicava que s’havia de lligar les baquetes a les mans perquè no podia controlar-les normalment.
Una cosa que m’encantava de Phil Collins és l’alegria per la música, tan visible en la seua cara, es notava que era feliç allà darrere dels timbals. Vos deixe un exemple magnífic, precisament el Take Me Home a París en el tour que en va dir del Farewell:
Els americans a l’hora d’organitzar shows com aquest són imbatibles. No vos perdeu el final…
Miles Davis, Herbie Hancock, Wayne Shorter, Ron Carter, Tony Williams…