Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Músiques

Carmina Burana

Deixa un comentari
Els ‘Carmina Burana’ del Carl Off és una de les músiques de la meua vida. Quan jo era un xiquet la banda del poble assajava a cent metres escassos de ma casa. Ho feia en una casa vella i atrotinada que tenia una figuera al pati. Ara resulta complicat d’imaginar-ho però aquelles nits d’estiu sense televisió, no n’hi havia, ni internet, encara menys!, una de les diversions consistia en anar a escoltar l’assaig. Ho feiem ben sovint. Seiem a la fresca i escoltàvem una vegada i una el xim-pum xim-pum.  

La banda del poble, com en tants llocs aleshores, era bàsicament una banda d’afeccionats, que havien après la solfa suficient com per refilar de manera ordenada passodobles i músiques en general de poca dificultat. No era com ara que les bandes tenen músics increïbles i seccions de corda i tot. Aleshores es limitaven al vent i la percussió i para de comptar.

Però un dia va arribar un director nou, amb idees. I va decidir que la banda tocaria ‘El llac del cignes’ i els ‘Carmina Burana’. Òstres! per a mi allò va ser una explosió mental immensa. Els xiquets de sobte vam emmudir. Jo puc recordar encara el sentiment que vaig tenir en escoltar per primer vegada alguns del passatges més ‘estranys’, diguem-ne, dels Carmina, corprés per allò que no sabia definir, que no havia escoltat mai. Per a Off, com per Stravinsky que el vaig descobrir després, el ritme és la base de la música i la mètrica pot canviar lliurement, deixa que canvie lliurement al llarg de la interpretació. Allò em desconcertava i m’excitava. Tant que mirava les partitures intentant entendre què passava, què creava aquell ambient tan especial. En aquest sentit em fascinà sobremanera descobrir la cesura. Mai no havia vist que el silenci formés part d’una composició ni pensava que això fos possible i aquelles dues ratlletes en el pentagrama em deixaven simplement bocabadat. En la Bétera dels seixanta allò era tan revolucionari que els Carmina em van quedar dins el cor per sempre. Me’ls sé de memòria i m’han acompanyat durant dècades. 

Des d’anit, però, m’acompanyen de forma especial. Anit la meua major va fer el darrer concert amb el Cor Jove de l’Orfeó Català. Deu fer prop de vint anys que canta i com ella va deixar clar amb una foto de l’instagram el Palau de la Música serà per sempre més casa. Hi vam acudir en família, contents i emocionats, a escoltar com interpretaven, precisament!, els Carmina Burana. En una versió a més amb percussió i dos pianos, per tant només amb percussió, que mai no havia tingut l’ocasió de sentir.

En vaig gaudir molt. I em vaig emocionar molt. La van posar en primera fila al mig, així que no vaig treure els ulls d’ella ni un sol moment. Excepte quan els vaig tancar. Hi ha un moment dels Carmina que el meu cor soporta malament. És l”Ave formosissima’, l’instant just abans del retorn a l”O Fortuna’, tant i tant conegut. L”Ave formosissima’ té un moment final, màgic, que et deixa com en suspens un segon, flotant en la història. És com si s’aturarà el món i tot quedarà contingut i comprés en aquella pausa excelsa, en aquell silenci tan sòlid i rotund que precedeix l’atronador inici de la darrera cançó.

De xiquet, assegut a la figuera, quan escometien aquell moment em semblava de vegades que em faltava l’aire i tancava els ulls per assaborir aquell estrany segon final. Ahir els vaig tancar també, amb la pell eriçonada, i només els vaig obrir per a veure-la a ella cantar per darrer cop en aquell escenari que tant hem estimat, ella i nosaltres. No em volia perdre ni un sol dels seus gestos i no ho vaig fer fins que per darrer vegada se’n va anar per la banda de dalt, entrant a l’esquerra de l’escut amb les quatre barres que presideix la que sempre serà la seua casa de música, el que sempre serà el seu palau.

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 16 de juliol de 2014 per vicent

Pete Seeger

Deixa un comentari
Pocs dies després de la mort del mestre Abbado la mort d’un altre mestre. Em desperte amb la desaparició de Pete Seeger, un dels herois més grans de tots els qui estimem la música i la llibertat. Seeger va ser un símbol d’honradesa, compromís, qualitat i coherència. Ell és l’autèntic pare d’això que en deiem ‘música folc’ i que ara prefereixen dir-ne ‘músiques del món’. Tots hem cantat les seues cançons, massa sovint sense saber que eren d’ell. En part perquè ell les feia pujar des de la terra, des de la seua estimada Amèrica. 

El meu homenatge i el meu agraiment etern.

(Ja ho sé que la cançó és de Bob Dylan però el vídeo crec que ressumeix molt bé el que era Seeger) 

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 28 de gener de 2014 per vicent

Abbado

Deixa un comentari

Avui ha mort i he piulat que era un director que sempre m’impressionava per la seua gestualitat. Costava no mirar-lo mentre dirigia, he dit. I m’ha sorprès que molta gent ho repiulara. I m’agradat. Gràcies maestro…

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 21 de gener de 2014 per vicent

There was a time

Deixa un comentari

There was a time when ignorance made

our innocence strong

There was a time when we all thought

we could do no wrong

There was a time, so long ago

there was a time

But here we are in the calm before the storm

While the orchestra plays, they build barricades

to help close the doors

While the musician sings, the holocaust rings

cymbals of war

In the cities we stare at the things that were there

and no longer are and in our hearts

Here we are again in the calm before the storm, oh

There was a time when we had an idea

whose time hadn’t come

They kept changing its name, so we could still pretend

it was not really gone

We heard our screams turn into song

and back into screams again and here we are again

Here we are in the calm before the storm, oh

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm, hey

Here we are, here, here we are, here

in the calm before the storm

Here we are, here, here we are

in the calm before the storm

Here we are, here we are

in the calm before the storm

Lou Reed (1942-2013) 

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 29 d'octubre de 2013 per vicent

‘Això no és Espanya’, un peculiar homenatge (musical i polític) a Manolo Escobar

Deixa un comentari
S’acaba de morir Manolo Escobar. Em diuen que era molt bona persona i m’ho crec. Però per a un xiquet nascut durant el franquisme com jo hi ha persones que sempre quedaran associades a la manipulació que el règim feia d’ells. I el ‘Viva España!’ és un dels símbols més preclars d’aquesta utilització –que ignore si ell compartia o lamentava.

La cançoneta no és res de l’altre món però ningú no pot discutir que ha fet una funció sociològica i política que arriba fins avui. També hi ha, però, qui l’ha usat a la contra, com va ser el cas del Josep Maria Cantimplora, amb aquesta versió que enganxe ací.

PD. En un comentari ací a sota Alexandre explica que Manolo Escobar respon a la pregunta del primer pàrraf i confirma que Manolo Escobar sentia aversió per la utilització d’aquesta cançoneta i havia defensat posicions molt allunyades dels qui l’entonen com una mena d’himne. 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 24 d'octubre de 2013 per vicent

Richie Havens

Deixa un comentari
La mort de Richie Havens deixa orfena la música nordamericana, per molts motius. Era un cantant peculiar i un músic encara més, un home compromés i honest amb ell mateix. Sempre recordaré la primer vegada que li vaig veure cantar ‘Just like a Woman’. Vaig quedar desconcertat de la manera com posava les mans en el màstil de la guitarra i de la força amb la qual interpretava la cançó de Bob Dylan. La forma que tenia de jugar amb el dit polze em va tornar boig -no havia vist mai una cosa així. L’intentava imitar i mirava d’aprendre’n però no vaig poder mai. I aquell joc de munyica! aquella forma d’acabar la cançó… Oh!

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 16 de maig de 2013 per vicent

Emilio Cao

Deixa un comentari
De casualitat vaig a caure en un bloc on parlen d’Emilio Cao, un dels músics més discrets i interessants que he escoltat mai. Aquest disc que ilustra l’apunt, ‘Lenda da pedra do destiño’ és un dels millors que he escoltat en la meua vida, sens dubte. El tenia en vinil però com que ara no tinc tocadiscos no el puc escoltar. Circula una versió, no sencera, en mp3 que no fa mèrit a l’enorme treball de producció d’una peça única, per desgràcia dificilíssima de trobar.

Per això m’ha alegrat trobar aquestes entrades del bloc Musicalmente incorrecto, que són dedicades al senyor Cao i les seues músiques, amb la possibilitat i tot d’escoltar diverses cançons. Gaudiu-ne… 

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 17 de gener de 2013 per vicent

Construção

Deixa un comentari

Aquesta cançó sempre m’ha encantat. La vaig conèixer de molt jovenet perquè la cantaven Lluís Miquel i els 4 Z. Després la vaig descobrir en l’original del gran Chico Buarque i no em canse mai de sentir-la.

Fa diesm en un dels pocs moments de descans d’aquesta campanya estresant, vaig descobrir aquesta versió i aquest vídeo clip, que m’agrada quasi tant com la cançó. Gaudiu-ne. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 21 de novembre de 2012 per vicent

Levon

Deixa un comentari
Després d’un cap de setmana inusualment ple de feina trobe uns minuts per a recordar Levon Helm, el cantant i bateria de The Band, el grup que va canviar per sempre la història de la música.

Levon era un cas rar en l’època, un bateria que cantava i ho feia amb unes maneres ben peculiars, durant molt temps em va fascinar els micros que li queien de dalt per a poder tocar mentre cantava i fer sonar així de magnífiques cançons com aquesta versió filmada per Martin Scorsese de ‘The Weight’. Un monument musical quan es va gravar, ara i pels segles dels segles.

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 23 d'abril de 2012 per vicent

Obsedit

Deixa un comentari
Fa dies que escolte una vegada i una altra la versió que ha fet Santana, amb India Are, de ‘While My Guitar Gently Weeps’ l’enorme cançó de George Harrison que fa anys que m’impressiona. És curiós perquè aquesta és una versió endolcida, tant que de primer m’ho va semblar massa i tot. Sempre m’ha agradat més duresa i tant Harrison com Eric Clapton havien fet versions molt més potents. La de Santana és molt més pop i d’entrada la vaig rebutjar però ara confese que m’agrada cada dia més. Serà que em vaig fent vell?

Per cert: hi apareix per allà Yo-Yo Ma. Com qui no vol la cosa. I la historieta del videoclip és fofa i previsible a més no poder -però jo parle de música.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 23 de febrer de 2012 per vicent

Cada error és una oportunitat. Com a mínim al jazz…

Deixa un comentari
Una mena de demostració-xerrada de Stefon Harris sobre com es fa el jazz. Si vos interessa la música escolteu-lo. I si vos interessa entendre com va el món també. Un concepte clau: ‘cada error és una oportunitat’. És fantàstic com Stefon explica que l’únic error és no escoltar i ho demostra fent que el pianista toque una nota que cau fora de la paleta normal del que estan tocant. Si els altres no el segueixen, aleshores allò esdevé un error però si el segueixen entren per un camí nou, simplement. Preciós.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Músiques el 13 de desembre de 2011 per vicent