Del Col·lectiu “caps de Setmana” En Setiembre el edificio escolar se hallaba ya construido. A nivel de barrio esto supone una pequeña victoria que contribuye al hundimiento del Colegio Splai, academia privada de unos 500 alumnos. El Ministerio, al margen del barrio, monta un chanchullo con los propietarios de esta escuela y la compra por
Del Col•lectiu “caps de Setmana” Mientras no se cubrían por concurso restringido las plazas para suburbios (algunas de la cuales nunca se llegan a cubrir), el director del centro podía nombrar interinamente a maestros, lo que facilitaba recoger propuestas de padres. Posteriormente era el MEC quien efectuaba el nombramiento a propuesta del Patronato. Las primera
Del Col•lectiu “caps de Setmana” La reacción ante los nombramientos no se hace esperar: nueve días seguidos de manifestaciones por el barrio y cortes de tráfico. Dichas acciones culminan en enero del 77 en la ocupación masiva de la Delegación del MEC, tras la cual ésta cede, trasladando a otras escuelas a los maestros nombrados
Del Col•lectiu “caps de Setmana” El 2 de noviembre, hartos ya de palabras y falta de hechos, la Asamblea decide ocupar unos locales comerciales privados, vacios desde hacía varios años, forzando las cerraduras. A partir de ese momento, ocho maestros identificados con el sentir de la Asamblea empiezan a impartir clases a unos 60 niños.
Del Col•lectiu “caps de Setmana” 2.1.1 HISTORIA. Escuela Sóller. El proceso se remonta a mayo del 1976 cuando la Asamblea de barrio vota un proyecto para conseguir una escuela en la barriada de Porta, donde había unos 5.000 niños en edad escolar i ninguna escuela estatal: sólo 12 academias privadas. La iniciativa parte de la
Del Col·lectiu “caps de Setmana” LAS ESCUELAS EN LUCHA Las tres escuelas (Ferrer i Guàrdia, Sóller y Pegaso) que en un principio se agruparon bajo el lema “Escuelas en Lucha” partían de una misma problemática: la falta de escuelas gratuitas en los barrios obreros de Barcelona. Si bien el factor “gratuidad” constituye un objetivo fundamental
José María Socias Humbert, fou el darrer batlle de Barcelona provinent del règim franquista, però per sort també va ser aquell que diuen va obrir el consistori als veïns i a l’antifranquisme, per la qual cosa, un dia, prèvia ordre del seu despatx cap a la reforçada guàrdia urbana en funció de sentinelles d’entrada de
Tris-tras, Tris-tras…Com a resultat de les persistents i fermes reivindicacions que propiciaren que institucions tipus MEC o Ajuntament moguessin fitxa per sortir-se’n de la desídia on estaven encasellades, obligant-les així a dotar al barri de Porta amb el centre escolar exigit, des del primer dia, a l’hora del pati, ja podia oir-se l’harmonia de veuetes
Finalment, en aquella estructura mig enllestida que anava essent l’Escola Sóller, criatures i mestres, fent ús de la zona destinada a l’esbarjo encerclada amb tela metàl•lica tipus galliner, ja podien imaginar que sortien a un pati de debò, malgrat fora sense cap tipus de mobiliari infantil que no fossin quatre deixalles arraconades, dels paletes que
Dels locals ocupats fins l’encara a mig bastir construcció de la flamant Escola Sóller, un cop autoritzat l’ús de les aules, el trasllat del mobiliari va ser tot un esdeveniment on criatures, mestres, familiars, veïns i tot déu col•laboraren entre somriures i alegries malgrat que, tàcitament per salut mental, la gent més implicada representant de
Els dies, setmanes i mesos passarien entre anades i vingudes ara, cap a dependències de l’Ajuntament, ara cap a les del MEC, per clarificar conceptes i sobre tot perquè no s’aturessin els tràmits per la construcció de la nova escola, així com per aconseguir el nomenament de la resta de mestres que, impartint ja classes,
La gestió feta per l’Ajuntament central amb la propietat dels locals reivindicats pels veïns, va possibilitar-ne la utilització de forma “legal” per continuar impartint les classes. D’aquesta manera quedaren en el record aquells dies posteriors a l’ocupació on les criatures, sempre xiroies, des del primer dia ja havien normalitzat el fet quotidià d’estar escolaritzades i
No hi faltà la mainada a l’”insurrecte” acte d’okupar uns locals comercials en desús des de sempre, a fi i efecte d’utilitzar-los com aules escolars per acollir l’alarmant necessitat que també tenia el barri en aquest sentit. Dins la gresca de l’acció, innocents les criatures acompanyades pel determinisme i radicalitat dels majors, semblaven del tot
INTRODUCCIÓ: El 1978, amb el títol ESCUELAS EN LUCHA signat pel col•lectiu “caps de setmana” va distribuir-se un llibre informatiu d’ EDICIONES PADEIA, i dins la “nota editorial” entre altres coses fan saber que: “Desde nuestro punto de vista, una editorial militante debe intentar cubrir el espacio teórico de profundización en la práctica que la
Avui ja sabem prou que la infància d’aquelles persones jubilades o en edat propera a fer-ho durant la dècada dels 70, en esclatar-los a una edat primerenca o joventut la guerra civil provocada pel feixista cop d’estat contra la segona República espanyola, de fàcil no va tenir-ne res, ans al contrari, nascudes unes a Catalunya