tempus fugit

Dels locals ocupats fins l’encara a mig bastir construcció de la flamant Escola Sóller, un cop autoritzat l’ús de les aules, el trasllat del mobiliari va ser tot un esdeveniment on criatures, mestres, familiars, veïns i tot déu col•laboraren entre somriures i alegries malgrat que, tàcitament per salut mental, la gent més implicada representant de l’Assemblea en les negociacions que semblaven no tenir fi, ocultarien la mena d’indignació pel menyspreu, gairebé constant, disfressat de bondat que percebien cada vegada que havien de parlamentar qualsevol qüestió amb l’organisme de torn, doncs, a vegades, per l’atenció i resposta que rebien, sovint feia la impressió què els interlocutors institucionals en lloc d’assumir i esmenar a consciència i de bon grat les evidents mancances educatives a la que tenien sotmesa la zona de 9 barris dotant-la de la infraestructura docent tant de temps escatimada, anaven concedint almoines, això sí, sobredimensionant el valor o la importància, amb la burocràtica retòrica de sempre.