La reproducció com a mètode
Amb el DNI, els espanyol(iste)s recorden als independentistes a quin estat pertanyen. Oficialment o per imposició, tant s’hi val. Tanmateix, quan han d’escriure el número de la infanta Cristina, que és ben senzill!, s’equivoquen. Només un u i un quatre, i omplir amb zeros fins que hi haja huit dígits. Però s’equivoquen: els mateixos que ens obliguen veure què diu aquest document són els que no s’hi fixen bé… Favoritismes a part, el que m’interessa és la disposició dels números a la Casa Reial: del 10 al 99 queden reservats per als descendents dels borbons, que també són borbons (els Franco i companyia gaudien del privilegi de tenir de l’1 al 9). D’aquests noranta números, ja se n’han ocupat setze: les darreres incorporacions, el 16 i 17, corresponen a les infantes Elionor i Sofia.
La meua pregunta és: quan s’acaben aquests buits, què passarà? Es produirà un buit existencial, espai/temps, que farà explotar els DNI? Caldrà reinventar un document que assegure la preferència dels hereus respecte al poble? O, finalment, el monarca d’aleshores tindrà la suficient dignitat per entregar la corona i abdicar? Ja hem vist que ni el d’ara, i, el que és pitjor, ni el de després, no en tenen intenció…
Vull creure que, abans d’arribar a aquest extrem, algú amb un poc de trellat decidirà, per fi, abolir aquesta institució medieval que ningú no ha votat. Altrament, ens queda esperar. Esperar com vam haver d’esperar que el dictador morira. Esperar com vam haver d’esperar a veure l’assassí Fraga mort al seu llit. Esperar com hem d’esperar a veure la fi de moltes injustícies perquè els opressors moren. Ara bé, com que aquest és un càrrec que es traspassa de pares a fills, malgrat que Juancar ens abandone físicament, encara tindrem el petit príncep. I haurem de continuar esperant. I esperant i esperant.
Potser em donen la raó i quan s’òmpliguen els buits en el ‘documento nacional de identidad’ fins al noranta, ens els llevem de damunt. Tampoc a qualsevol preu; el nostre lloc no és una república espanyola; n’és una de tots els Països Catalans. Però, tornem-hi; si en acabar-se els numerets, s’acaba la monarquia, la solució està clara: que tots els fills bastards que Juan Carlos I té pel món declaren la seua legitimitat. Que el príncep i la Letízia tinguen més descendència; si cal, que abandonen les obligacions i que es passen tot el dia fornicant. O si volen, que s’ho facen entre els germans. O amb gent aliena. O amb el revisor del tren. O amb l’alcaldessa ociosa d’alguna ciutat. O amb qualsevol ministra del partit que siga. O amb el retor d’algun poble. O… I a les filles, que els ensenyen també el camí a seguir; amb qualsevol programa de Telecino ho tenen fàcil. Les empreses de preservatius també hi han de col·laborar; només necessitem noranta condons mal fabricats.
Si aquesta és la solució, a la gent d’a peu només ens queda esperar, però ens divertiríem amb el circ que muntarien. Crec que seria el primer ‘reality show’ que em disposaria a veure. Ep! I segur que superaria tots els rècords. Al capdavall, qui ens havia de dir que les activitats subalternes que porten fent tota la vida ens podrien aplanar el camí?
(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 21 de juny de 2013)