De la flor de la farina…
La meua intenció no era escriure aquest article. De fet, l’article que tenia preparat anava sobre telefonia mòbil. Però, per problemes del correu, no hi va arribar. I ara, davant la situació ridícula -una més- que s’ha donat des del sector antivalencianista, no me’n puc estar, de ‘xiular’.
Resulta que hi ha aparegut un cartell en què s’anuncia un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ a Picassent, com aquells de les pel·lícules de l’Oest, amb el títol ‘Se busca’. A més, l’acusen de traidor [sic], de catalaniste [sic], de renegar de les tradicions valencianes i no sé quantes coses més. En un intent desesperat d’entendre aquesta actitud, recórrec als casos de Fuster i Sanchis Guarner. No els arribe a comprendre, ni molt menys a respectar, però sí que hi veig una discrepància ideològica clara. Veig com acusen, no sé, a Joan Reglà, o a Vicent Flor, i estem en les mateixes. Observe com no poden veure grups com Obrint Pas o a cantautors com Raimon. És a dir, tot i que no hi ha per res del món cap motiu que justifique la intolerància, la violència, l’odi, que han patit i pateixen, es veu com hi ha una concepció de país, de nació, de territori, diferent, hereva d’aquella ‘Batalla de València’. Evidentment, els noms que ací escric defensen un autèntic valencianisme, un amor al País Valencià i tot allò que el conforma. Així doncs, ho associem a motius ideològics (per cert, la Constitució que tant pregonen explica que ningú serà discriminat per ideologia i ací, quan els sembla, es voten alegrement quest punt).
Pep Gimeno ‘Botifarra’ -no ho dic jo, ho escriu l’expert Josep Vicent Frechina- ha sabut reunir als seus espectacles gent de dreta, d’esquerra, de centre, de dalt i de baix. I tots, tots, han somrigut o han plorat amb els embarbussaments, amb les dites, amb els refranys i amb les lletres de les cançons. El que vull dir és que Pep en cap moment mostra aquest catalanisme del qual se l’acusa. Ni porta quatribarrades. Ni es clava en ningú. Pep és respectuós i només es dedica a una cosa: a viure en normalitat. I la seua normalitat consisteix a parlar en valencià, a cantar en valencià, a escriure en valencià i a pensar en valencià. Perquè sap que és la seua llengua, i sap que no cal pregonar als quatre vents que és la llengua que sempre s’ha parlat ací: utilitzant-la, la manté viva. Aquesta és la seua màgia: ens sap transmetre tota la seua naturalitat amb ‘L’u d’Aielo’, amb ‘La Malaguenya de Barxeta’ o amb ‘El casamiento de Maria la Xapa’, aquesta última barrejant el valencià i el castellà. No fa apologies de la llengua, i això encara és més genial; sap que és d’allò seu, el més seu.
D’altra banda, m’atreviria a dir que a cada poble del territori coneix a algú, que en sap les festes, les tradicions. Són molts anys de feina, de recol·lecció, de parlar amb la gent major perquè la cultura popular, la nostra cultura popular, no es perda. I ara vénen i diuen que és un traïdor. Un traïdor a qui o a què? Ni ell ho és, ni tampoc ho van ser Fuster, Sanchis Guarner, Reglà i ni tampoc ho són Vicent Flor, Obrint Pas o Raimon. Pep estima el país que l’ha parit, més concretament, la seua Xàtiva.
El que demostren aquests actes és una certa por. Altrament, és incomprensible que encara a dia de hui hi succeïsquen. A una classe de literatura catalana contemporània, la professora Carme Gregori ens va comentar que durant el franquisme es van perseguir llibres, molts llibres, en l’idioma “no cristiano”, com els llibres de receptes, perquè contenien mots en català i sabien que podrien transmetre, per exemple, termes que la gent només coneixeria en aquesta llengua. A quants ens costa traduir la ‘bajoqueta’? Potser, temen que passe una cosa semblant amb Pep: que es recorden els embarbussaments, les dites, els refranys i les lletres de les cançons que s’han cantat tota la vida. I aquest cas particular, a gran escala, equivaldria a un odi contra tot allò que sone a valencià, a valencià de veritat. I això, estimats lectors, és perillós. Ja no s’ataca unes idees; s’ataca contra quelcom quotidià, natural, com si volguérem destruir les flors perquè naixen de la terra i no del cel. Però encara és més perillós si, a sobre, des de dalt, ningú en pren mesures.
Seguiré escoltant romanços, jotes, uns i dos, fandangos, granaïnes, masurques, a l’espera d’algun xicotet gest per part dels que manen. Que els alcaldes deixen de barallar-se per un hortet que tinc jo per a fer xalets de luxe i plantar-hi un camp de golf, i se centren en defensar les nostres arrels. No només per Pep Gimeno ‘Botifarra’, sinó per tots aquells que han lluitat i que ho continuen fent dia a dia per la normalitat i la naturalitat que emana el cantant xativí emana. Ara li ha tocat a ell, que ens trau un somriure cada volta que obri la boca (de veritat pot tenir enemics, aquest homenot?) Però, i demà?
(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 6 de setembre de 2013)