El pèndol de petites oscil·lacions

            Feia temps que no estava tan emocionada. De fet feia molt temps que no ho estava d’emocionada. Va rompre la bombolla eixorca. Un munt de batecs i atreviments havien fet eixida i es passejaven pel seu cos cansat. Un seguit de pètals de lilàs van recobrir la seva pell. Es va adormir profundament.

Es va adormir, amb un somriure als llavis, maliciós, quasi  d’infant, mentre un viatge erràtic es passejava pel seu front com a pelfa , dibuixant-hi pensaments i imatges, un grapat de colors que la embellien sobtadament.

La seva mare, sorgint de l’ahir, estirant la vànova, fins a deixar la superfície del llit impecablement llisa. Els seus fills, petits, movent la maneta, com un molinet , abans de desaparèixer, d’una corredissa, cap a dins de l’escola . Els ulls de n’Antoni, clavats als seus, quan se’n va anar per sempre. Les coses de la vida.

L’endemà li va costar aixecar-se. Algú, que no la va mirar bé, va dir-li: – “ Va voler anar a la manifestació i es va refredar, dona, miri que n’és de caparruda”.

             No tothom pot llegir els esguards. Ella continuava amb el somriure de qui ha assolit un desig. I no n’estava de refredada, només era que volia assaborir el dia del diumenge i no tenia ganes de plorar.

Qualsevol dia , qualsevol ocasió, és bona per comprendre, per conèixer qualcú quasi invisible que de sobta pren color. Bona nit, blocaires. Que ens puguem manifestar sempre a favor de la vida!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!