El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Jo som la corda que estreny el norai. Cerco la força segura del puntal. Ell sempre és allí, disponible, la fortalesa immòbil, l’assumpció del destí comú.
Jo som els braços blancs del norai, la fortalesa flexible, la perllongació i la possibilitat.
No l’ofegaré mai al norai, són en debades els seus temors. Ell mai no em segarà la vida, tampoc. Només som les baules d’un propòsit.
Lligats als vaixells i a la mar per convicció, som part, tots dos, del viatge infinit cap a la llibertat i la recerca d’Ítaques.
Les mans d’un mariner em llencen al seu coll…
M’estic al port, arrecerada o al mig de la mar , oblidada a la coberta del vaixell, esperant…
Un retenir i alliberar, intermitent, precís, dóna sentit a la vida i ens fa en certa manera immortals.
Imatge: M.V.S
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que s’agafa i es deixa anar per avançar i per reposar. I la vida se’ns mostra a alta mar i arran de port. Que bo és llegir-te a l’estiu!
¡Que bé que la gent que tenim impuls i determinació -com és el teu cas, amiga, i vull creure que també el meu- siguem complementaris amb el norai! Així, arribarem lluny, però mai no ens perdrem, ni correrem el risc d’ofegar-nos, o d’estimbar-nos… ni el de quedar-nos quiets.
Bon acabament d’agost.
M’hi veig en el poema. Sóc tornat ara mateix de Porto. Hem cvist tants norais i tanta soga que s’estrenyen sense fer-me cap mal….que emociones; és ben vera la proesa poètica, que n’és un poema de la vida, l’amor i la llibertat.
una besada.
PS:d’allà estant no tenia els estris escaients per a escriure-hi ben bé 😉