El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
M’omple la serena de la nit el cor metàl·lic i cansat. D’esquena a la mar, però vivint per a ella, isolat, palplantat. Em lliguen a la mar tots els vaixells imaginaris, les barcasses de pesca, el llaüts dormits al port, devora els peixos, els homes solitaris i penats.
El temps em rovelle les paraules i l’esguard, em clivella la pell i em banya de salnitre. M’estreny el coll una soga blanca, més que no ho voldria. Em cerca les clavícules i aquest forat menut que em vigila els neguits. Un dia em matarà.
Veig dos amants, tancats al cotxe, llepant-se les ferides i fent-se venir aquella mena de xiscla de gavina espantada, diuen, com una mort petita.
Un home vell s’asseu al meu costat i llança pa esmicolat a les llises. Espera el mateix conhort.
La lluna em visita i s’emmiralla al meu tors brillant, color de negra nit. Cauen les fulles dels arbres als meus peus, com ocells morts. Imagino la terra que es dibuixa mar enllà. Cerco restes de somnis, la llengua de la mar. Veig deixalles surant i em fa tristor.
Som el norai del port.
Fotografies: M.V.S.
Norai, al port de Sóller
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ànima tancada en un cos sòlid, fred, sense porus. I la fas sentir. Bon dia, amiga.
El norai està tot sol, això vol dir que la barca ja ha salpat i és el que ha de creure i pensar la nostra ment … naveguem per la mar fins l’horitzó i un altre i un altre més enllà. Els moments de tristor cal deixar-los en un raconet i obrir-se a la bellesa del moment i gaudir-ne.
Bon dia estimada amiga.