El pèndol de petites oscil·lacions

Van iniciar un llarg camí, aquelles dones, l’expressió d’un desig i una necessitat, que no es poden ajornar Ara ningú no es qüestionava que ella, una vella amb aire absent i   un poc grillat, anés a votar, quan feia bon temps. I tampoc ningú es va esverar al veure- la al carrer, en mig de la gentada, a una manifestació contra la guerra.

Avui no en feia de bon temps, però la seva neta li havia dit que era important de dir el que hom pensa i dir-ho ben clar. Li havia explicat que se n’anava a una manifestació per aturar una guerra, tan infame com totes, però més injusta i mentidera. Li va semblar entendre que es tractava d’interessos econòmics, del control del petroli, un robatori, un gran negoci. Una estranya manera d’escampar la por i fer-ne collir als altres per tenir-los sotmesos, degradats.

L’havia vingut a veure a la cafeteria, amb la cara pintada amb el signe de la pau, una pancarta enrotllada sota el braç i una lluïssor als ulls que havia de ser bona per força. La va convèncer. A ella també li va semblar que estava bé mostrar que la gent no està per  una guerra. 

Ella ja n’havia passat una. Sempre era dolenta una guerra per a la gent. I va tenir unes ganes rabioses d’anar-hi.. Li va donar força i dignitat pensar que moltes gotes d’aigua, com ella, podien unir-se per fer un bon ruixat. L’emocionava la idea d’anar-hi i d’anar-hi sola. No s’ho podia creure.

El seu difunt marit no li hagués pas permès.  I d’anar-hi ell, ni parlar-ne. El seu Antoni estava massa espantat per tot el que havia vist. Les corredisses a ca seva , els amagatalls, la mort del seu germà a la carretera, d’un tret de matinada, la fam i les bales xiulant prop del cap, la sang d’un company esquitxant-li la cara i l’olor de mort i pólvora turmentant-lo.

Li va quedar aquella costum de fer-se dues llesques de pa, banyades amb vi i sucre, per berenar, i sucar pa a la llet,  per sopar. Ho preferia a moltes altres coses. A les darreries no hagués menjat  res més, i la carn no la va tornar a tastar.

 El seu home no era valent. Potser ho havia estat un temps, però la guerra i els patiments li van tallar les ales. Sempre li deia : –       “ No et facis veure”

A la residència no s’hi veia en cor d’engrescar a ningú i potser tenia por de dir allò que pensava. Havia arribat al convenciment que era millor dir poques coses i potser el seu home tenia un poc de raó en això de no fer-se veure.

Després de tants d’anys , encara no s’havia pogut treure del cos la por a equivocar-se. Es sotmetia fàcilment al costum , a les rutines,  o a les exigències dels altres. Quan va quedar viuda li van dir “Ara podràs fer la teva vida”. I ella no va comprendre gaire com fer-la. La seva vida era la del seu home i els seus fills , era amb ells que la feia la vida, com una sola randa. I ja li estava bé.  

Les coses que semblen bé a les mares del món, són coses bones per al món, pensava. Estava contenta d’haver pogut expressar com volia  que fossin les coses. L’admirava aquest acord que va fer bategar com un cor la  ciutat i va omplir els carrers de benes roges, aquest clam senzill de demanar la vida en pau, com si la ciutat fos viva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!