El pèndol de petites oscil·lacions

Els amants del moll de l’Alfândega

            La plaça del Comerç està assetjada per una tanca alta i blanca que no em permet veure-la en perspectiva i m’amaga la porxada simètrica . Hi fan obres. Una remor diferent s’afegeix al murmuri habitual dels vianants, al xivarri quotidià de moltes llengües que es confonen. Una remor neguitosa, metàl·lica, somorta. Fa la sensació de provisional. És incòmode.

            M’empipa no poder mirar allò que estic avesada a veure cada dia. Em fa sentir insegura. Com si m’haguessin pres alguna cosa. No veig els carrers lineals, esllavissats d’un turó imaginari, traçats amb escaire després d’un terratrèmol: el carrer de l’Or, el carrer de l’Argent. La gent, com xaragalls de colors. Les llambordes blanques i negres, talment fetes per argenters. La ciutat que s’acaba de cop i s’obra al riu.

            El semàfor que du cap al moll és una riuada de gent, decidida a ser la primera a passar. Ningú cedeix el lloc. La multitud es mou mecànicament.  Passa tota de cop.  El semàfor es posa vermell, però la gent continua passant , com jo mateixa ho feia, amb la certesa que els cotxes no mataran tothom. L’acord només funciona a vegades.

            M’atipo de mirar cap a la plaça i miro el riu.  Del moll de l’Alfândega parteixen les barcasses cap a Cacilhas, carregades de passatgers que omplen de vida el ferro fred i vell, repintat mil vegades. El castell de Sant Jordi ho domina tot, altiu.  Lluny, la torre de Betlem és visitada per gavines, corbs marins i turistes.  El pont 25 d’abril , abans de Salazar, em confirma que els ponts resten i els dictadors s’esvaeixen. Aquesta idea em fa oblidar el que han fet a la plaça del Comerç. Em lleva el mal humor de no poder gaudir dels colors de la gent, com bombolles d’atzar, navegant dins un cercle, sempre diferents, transitant el meu calidoscopi, cada tarda. Em dóna conhort.

            25 d’abril és un nom que m’agrada per un pont. Em fa pensar en un miracle vermell. El miracle del meu poble, amb color de clavell. Una revolució sorgida d’una cançó. Grândola vila morena xiula en secret esperances. M’alleugera les cames adormides.

              Cada deu minuts marxen i arriben barques. De la riba dreta, on jo m’hi estic, a la riba esquerra, cap a Caparica. Duen gent diversa, amunt i avall . M’agrada veure aquest moviment. Com es mouen els altres mentre me’ls miro, immòbil. Com les columnes del moll es deleixen per l’aigua i en reben les empremtes a cor obert.

              El vent, vibrant entre l’acer del pont, fa una simfonia. Els cotxes no tenen por de passar-hi. Tallen el riu , despreocupats. Tothom confia en la seva precisió i ningú no es qüestiona res.  El món i la velocitat, suspesos al gran pèndol de petites oscil·lacions. Tot el moviment, enregistrat per a mi, en un pont immens, com un violi gegant. 

            Lentament Lisboa s’embolica en una boira grisa.  Només veig el perfil de la torre de Betlem. Comença a fer fred. Trec la manta de ganxet i coloraines, que ha fet l’àvia per cobrir-me les cames, unes cames que no senten el fred. L’estenc sobre la falda, d’esma. Faig anar les rodes de la meva cadira cap a la caseta dels tiquets, per arrecerar-me del vent.  El Tejo és color de plom, amb taques blaves, esteles i ondulacions del frec de les barques.

            El vent em pentina la cara i els cabells. La manta m’arrossega i s’amara d’humitat . Faig pelusses de llana amb les mans. Veig arribar el pakistaní. Treu el violí de la seva funda escantonada. Deixa el capell de llana en terra i toca. Toca amb una força inhumana. Mai mira si li posen monedes o no. La seva pell color d’oliva és trista. Alça els ulls, de tant en tant , quan no mira el violí o l’aigua.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!